Convertit en alter ego de Pedro Almodóvar, antany aclamat director, Salvador Mallo viu ara el seu ocàs. Aquesta situació el porta a retrobar-se, a vegades en persona, a vegades en forma de records, amb el seu passat: aquells anys 60 en els quals es va traslladar amb la seva família a Paterna, època de desitjos incipients; el seu primer gran amor adult, que va acabar abans d’hora cap allà als 80; l’escriptura com a teràpia i el descobriment del cine, així com el buit per la incapacitat de rodar més. En la necessitat de narrar tot allò trobarà la salvació.
D’aquesta manera repassa la seva filmografia amb acurat detall. En l’aspecte físic es recolza en Antonio Banderas en una memorable interpretació, considerada pel mateix cineasta com la més personal de la seva filmografia. En aquesta ocasió, dos homes són els protagonistes d’una història on el geni manxec despulla inquietuds i inseguretats i exorcitza els seus propis fantasmes personals a través d’un film sobre la creació, tant cinematogràfica com teatral, i la seva importància capital en la pròpia vida.
Passat i present es fusionen en un ball temporal on els gèneres, tons i èpoques es barregen en una pel·lícula que s’acosta tant al costumisme dels anys 60 com a l’esclat pop dels 80. Un guió de ferro que força les seves línies perquè totes les anteriors pel·lícules càpiguen en aquest retrat autobiogràfic d’una carrera a vegades brillant. Com l’inesperat final que marca les altes cotes d’un artista diferent.
Actor fetitxe del director, Antonio Banderas (Como la vida misma), fa alhora del seu alter ego, un realitzador en l’ocàs de la seva carrera, que en la necessitat de narrar els seus desitjos, amors i relacions familiars (sobretot amb la seva mare) i circumstàncies que el van marcar anys enrere, troba la forma de redimir-se. El dolor el produeixen no només parts del seu cos sinó també de l’ànima, desitjos, amors sensacions i emocions psicològiques. Amb la seva depurada tècnica pot portar detalls a icones importants com el mòbil o l’ou de fusta de la seva mare per cosir mitjons.
Un flash back de 50 anys. No hi ha glòria sense dolor? L’aposta de l’oscaritzat director (Pedro!!!) sembla dir que no. Que el dolor és tan i tan durador que no pots arribar a la glòria per una terrible depressió. L’acompanyen en aquesta carta a l’amor del setè art i quina essència del cinema almodovarià Asier Etxeandía (La novia ) i Leonardo Sbaraglia (El desentierro); Penélope Cruz (Todos lo saben) i Julieta Serrano (El aviso) en rols secundaris imprescindibles.
