Entrevista a la cantant Namina, que acaba de treure el seu disc més complet

Jordi Vilarrodà

El cinquè disc de la moianesa Namina està fent camí des del desembre. Un treball compartit amb la seva banda, The Barbarians, liderada pel trompetista Pep Gol, que aprofundeix en els camins jazzístics iniciats a l’anterior, sense oblidar les arrels brasileres i influències d’altres estils. Hi treuen el cap textos literaris de Joan Fuster o Víctor Català, i el travessa també el record dels ancestres. Són 14 temes per al disc que més l’ha satisfeta. N’havien fet un avançament al darrer MMVV, a L’Atlàntida, i el van presentar a Barcelona en directe, el passat desembre a la sala Paral·lel 62. La nuit, cinquè disc de Natàlia Miró do Nascimento –Namina–, és a la rampa de sortida. Amb els seus 14 temes i embolcallada per la música de The Barbarians, la cantant moianesa ha consolidat el treball més complet des que va debutar discogràficament fa deu anys.

És un disc fill de l’anterior, Un udol (2022). El to i la mateixa banda s’amplien.
El disc anterior era pandèmic, i no m’agrada l’adjectiu. Va sorgir de coincidències i causalitats del moment, enviant-nos idees amb Pep Gol. Aquesta vegada sí que és un disc pensat en aquest format i amb aquests músics. Ell ha fet els arranjaments i compartim autoria d’alguns temes. Hem pogut treballar en el disc com a peça.

Fa deu anys d’aquell Orlando, el primer disc.
Deu anys del primer disc, i ja feia temps que em dedicava a la música perquè vaig començar molt joveneta. Un micromecenatge, quan encara se’n feien pocs. Va funcionar i he continuat amb aquest mètode. No t’ho posen fàcil, i per tant, m’ho munto jo. Cada vegada intento fer-ho amb la màxima llibertat i anar més enllà del que puc treure de mi.

Predomina la influència jazzística que ja hi havia a l’anterior. Té a veure amb els músics que l’envolten?
Tocar jazz i fer-ho bé no està a l’abast de qualsevol. Per sort, amb els músics toco aquest coneixement del llenguatge i el discurs hi és. Totes les peces encaixen i em fan sentir que puc treure aquesta part de mi, tot i que jo sempre he escoltat moltes músiques. Hi ha Lentament, per exemple, que és la balada d’amor –d’amor bo– que jo volia fer i no sabia com.

Connecta amb la que dona títol al disc. Són cançons que hauria pogut cantar Billie Holiday.
És de les més noves. L’anàvem treballant a quatre mans, però he de sentir que em transmet, que em representa. Té una lletra autobiogràfica, de resiliència positiva i d’esperança. La tornada parla d’una nit fosca en el passat que s’acaba tornant bonica, esperançadora.

La imatge del disc també és claror i foscor?
Té a veure amb l’elegància del jazz, que jo vinculo a les pel·lícules en blanc i negre.

És autobiogràfic també quan diu (A les 5) allò que “tu no seràs mai prou d’enlloc”?
Quan era més jove sí, ara no tinc conflicte identitari, el fet de ser barreja cultural catalanobrasilera ja fa temps que no em crea conflicte. Una altra cosa és el que et ve de fora, allò de “tu ben bé d’on ets?”. Com diu la lletra, “enlloc és poc”, el món és gran i es tracta d’escoltar els altres.

“I al bell mig un animal”, diu una altra de les cançons centrals del disc. Remet a Un udol, aquesta referència.
És que em reivindico com a animal (riu). Soc mare, i això ho he viscut de manera poc racional, molt de protecció i de contacte, de cura, de connexió amb la terra.

La Martiniana és una cançó d’arrel mexicana que la cantava, precisament, a la seva filla…
No és de bressol, fins i tot parla de la mort, però li cantava a la meva filla. I n’hi ha una altra, Cadê, que vaig escriure molt abans de ser mare, per això hi deia “menino, menina”. La vaig rescatar per incloure-hi els avis del Brasil, perquè en aquest disc hi ha també la voluntat d’incloure-hi els meus ancestres. Una altra part és present a Arrossar, amb una lletra de Joan Fuster, homenatge a una altra part de les meves arrels, que són a Gandia.

Hi ha Fuster… i Víctor Català. Ha posat música a un poema, poc conegut, de l’escriptora, Policromi.
Una molt bona amiga, filòloga i gran coneixedora de la seva obra, em va deixar el Llibre blanc. Hi vaig trobar el Policromi, que m’anava perfecte. És introductori, una declaració d’intencions: “No hi cerquis primmirades fineses acadèmiques…”. Vaig buscar la manera de musicar-lo que fos poc òbvia, i per això li va sortir un to funky,

La que obre el disc, Qualsevol arbre del jardí, té una història curiosa en què s’hi barreja un dels mecenes del disc. Quin és el seu origen?
Em va contactar i em va demanar com a favor si podia musicar un poema, que havia escrit algú de la seva estima. En portuguès. Vaig dubtar: havia de veure que el poema em digués alguna cosa, que el pogués fer meu. Vaig provar-ho i el que em va passar és que… em vaig enamorar de la música que havia fet. Aquella lletra no tenia a veure amb mi, però el sentiment que vaig posar a la música, sí. Vaig fer-hi la lletra en català, amb la mateixa música, durant una residència artística a la Fundació La Plana de Santa Maria d’Oló. “Si un dia he de morir, escampeu la meva pols per aquí”.

Ho va acceptar el mecenes?
Ho va trobar meravellós!

Chove chuva, de Jorge Ben Jor, l’havíem sentida…
Fa temps que la faig als directes, i la gent em demanava si seria al disc. És una cançó de cantar tots junts, de festa. La gent la podrà cantar als concerts.

Ha anat reunint al seu voltant músics que venen sobretot el jazz. Com influeix això en els directes?
Quan som al concert hi ha una màgia, és irrepetible. En el directe, un alimenta l’altre. És la part més bona d’estar en una banda on tots són grans músics, un alimenta l’altre. Ho explico i ja m’emociono.

Hi ha un abans i un després de la connexió artística de Namina amb Pep Gol, el trompetista i component de La Vella Dixieland?
Totalment. Ens agrada molt individualitzar, però les coses no les fem sols. En música hi ha sovint una figura que forma part de l’equip creatiu i que potser no és la que posa el nom però que fa funcionar una dinàmica creativa. Que en aquest cas ha estat Pep Gol. A la vida és molt important trobar persones que et facin créixer.

Perquè hi hagués aquesta connexió, vàreu gravar junts?
Si hi ha 14 cançons al disc, 13 les vam gravar en un dia. Va ser una bogeria meva. I estic contentíssima, en altres discos necessitava un temps per desconnectar-me. Aquest no, l’escolto amb fruïció.

Eva Remolina / AMIC

El twerking és un estil de ball que s’ha popularitzat arreu del món gràcies a la seva presència en videoclips, xarxes socials i espectacles en directe. Aquesta dansa es caracteritza per moviments ràpids i rítmics de malucs i glutis, sovint en posicions baixes i flexionades.

Malgratr la seva popularitat, el twerking ha estat molt criticat arran dels seus moviments i la seva connotació sexual. No obstant això, molts ballarins defensen que és una disciplina artística que requereix habilitat i control.

El twerking té les seves arrels en danses tradicionals africanes, especialment en moviments de ball de l’Àfrica Occidental. Amb el pas del temps, aquests moviments es van fusionar amb altres estils de dansa com el bounce, originari de Nova Orleans, i es van expandir per la cultura hip-hop i pop, arribant a convertir-se en una pràctica molt popular globalment.

El twerking consisteix en una sèrie de moviments que requereixen força i coordinació. Alguns dels més comuns són:

• Bounce: Mou rítmicament els glutis amunt i avall amb un moviment de rebot.
• Isolacions de malucs: Moviments circulars o de costat a costat.
• Twerk en posició baixa: Es realitza amb els genolls flexionats i l’esquena recta.
• Moviments ràpids i controlats: Utilització de contracció i relaxació dels músculs per crear efectes visuals impactants.

A més de ser un ball expressiu i divertit, el twerking també té diversos beneficis físics:

• Enforteix les cames i els glutis, ja que requereix molta activació muscular.
• Millora la coordinació i el ritme en treballar diferents grups musculars de manera simultània.
• Augmenta la confiança i l’expressió corporal, i això permet a qui el practica sentir-se més còmode amb el seu cos.
• Ajuda a cremar calories, convertint-se en un bon exercici cardiovascular.

Manté com a grans objectius la producció pròpia i la formació per a totes les edats

Carla Pérez

“El nostre objectiu principal és continuar garantint la producció pròpia i la formació en teatre infantil, juvenil i adult.” Amb aquesta declaració d’intencions resumeix Irene Gutiérrez, la presidenta de l’Associació Cultural Teatre Centre de Manlleu, el doble propòsit per al període 2025-2028, després que l’entitat renovés la junta directiva el desembre passat.

Amb el canvi, l’equip s’ha rejovenit i hi ha hagut una ampliació de 8 a 11 membres. “Intentem que sempre hi hagi gent implicada en tots els espectacles i, en aquest cas, necessitàvem més mans”, apunta Gutiérrez, que continuarà com a presidenta. Hi afegeix, en aquest sentit, que van voler estendre l’oportunitat de decidir a altres persones adherides a l’entitat, en un mandat que celebra els 150 anys: “Serà durant l’any 2027 i, per això, aquesta és una junta molt especial”.

Més enllà de la representació d’obres teatrals i la formació amb professionals actius del món del teatre, l’associació aposta per mantenir l’Espai Rusiñol com a recinte obert al públic i des d’on programar els seus espectacles. “És una nau antiga i s’hi ha de fer manteniment per conservar-la activa i en bones condicions”, sosté Gutiérrez. Aquest 2025, serà entre el maig i el juny quan l’entitat farà una parada per dur a terme les intervencions necessàries.

L’Espai Rusiñol els el va cedir l’empresa Novatilu el 2013, després que l’associació hagués d’abandonar l’actual Teatre Municipal per les obres que van començar l’any 2006 a l’edifici del carrer del Pont. “Ens vam quedar sense lloc on dur a terme la nostra activitat i gràcies al mecenatge de Novatilu vam poder-la tirar endavant”, recorda la presidenta.

Pel que fa al Teatre Municipal, que es va reinaugurar l’any 2018 tot i que hi ha aspectes, com la gestió o la programació, que es mantenen provisionals, Gutiérrez explica que han presentat al·legacions al reglament que està treballant l’Ajuntament. L’objectiu és que la persona o equip que assumeixi aquesta tasca els tingui en compte a l’hora de programar: “Som l’entitat del poble que fa més anys que fa teatre i creiem que és important treballar conjuntament per oferir un bon servei”.

Quant a les funcions dutes a terme durant les festes de Nadal, amb un 99% d’ocupació de les sessions, l’entitat encara la nova temporada amb bones expectatives. De moment, han obert l’any amb el concert de Quim Salas, i el continuaran amb un stand up de monòlegs, l’obra Catalunya S.A. del director manlleuenc Abel Cobos, i un tast de whisky teatralitzat. Hi ha sempre el convenciment d’operar com a entitat independent, amb producció pròpia i amb epicentre a l’Espai Rusiñol. Quant a oferta, variada i que cobreixi la diversitat de demanda. Gutiérrez diu que els espectadors són fidels als gèneres que els agraden: “A vegades trobem a faltar públic i és perquè aquest és concret, és a dir, o li agraden els monòlegs o bé la producció pròpia o el que sigui”.

El futur el veu amb bons ulls, i amb l’esperança que noves generacions i futurs socis es continuïn implicant en el projecte del Teatre Centre. “Al capdavall, quan cobrem una entrada, sempre ho invertim perquè l’entitat pugui continuar fent coses per afavorir el model cultural de la ciutat”, sentencia la presidenta de l’entitat.

El treball audiovisual s'estrena aquest diumeng al cinema Edison en un acte que servirà pre presentar les accions que faran per celebrar l'aniversari

Aina Barquero

Els Diables de Granollers enguany celebren els 40 anys de la fundació de la colla i el primer dels actes serà la projecció del documental Ara i sempre aquest diumenge al Cinema Edison. El guió de la peça ha estat escrit i coordinat per una comissió de membres de la colla i produït per Vallès Oriental Televisió (VOTV) i l’empresa Videostudi, del fotògraf granollerí Arian Botey.

“Fa un any que treballem en això i ens fa molta il·lusió poder presentar-ho. Es tracta d’un documental que repassa els 40 anys de la colla amb vídeos i fotos. També s’han fet entrevistes a sis membres representatius de cada dècada”, explica Paula Fernández, actual cap de colla de Diables de Granollers.

La pel·lícula té una durada aproximada d’una hora i explica els inicis de la colla i el recorregut que ha tingut. Ho acompanyen les anècdotes que han explicat els membres entrevistats. A més, de manera especial, hi ha un record i un homenatge a Alfons Senyé, un dels fundadors de la colla que va morir el juliol de l’any passat i a qui malauradament no van poder entrevistar.

L’acte de diumenge començarà a 2/4 d’11 del matí amb una presentació dels actes previstos per la celebració dels 40 anys i que Fernández no ha volgut encara desvelar. “Hem preparat un nou logotip commemoratiu que també descobrirem per primer cop aquest diumenge”, diu Fernández. Després es projectarà el documental Ara i sempre i, en finalitzar, els membres de la colla faran un dinar de germanor a l’Escola Municipal del Treball.

“Hem començat l’any amb moltes ganes. La celebració dels 35 anys va coincidir amb la pandèmia i no vam poder fer res. Per això aprofitarem l’any. És un moment de retrobada amb molts antics membres de la colla i és ben segur que organitzarem trobades i dinars perquè tothom qui hagi estat diable algun cop, pugui venir”, acaba Fernández.

La primera cita és aquest diumenge a 2/4 d’11 del matí al Cinema Edison amb entrada lliure i taquilla inversa que servirà per finançar el projecte del documental. Les properes actuacions dels Diables de Granollers encara estan pendents de confirmar.

Jaume Espuny

Primer instrument que vas aprendre a tocar.
La bateria.

Primer grup/coral del qual vas formar part.
Kontratak.

Primer concert en directe.
Al teatre de Santa Maria d’Oló amb Lluís Pinyot.

Primer disc que et vas comprar.
Tiempos oscuros de S.A. (Soziedad Alkoholika).

Quants discos tens aproximadament?
Uns 400.

Salva’n tres (de discos).
En salvaria algun d’Ottis Redding, algun de Berri Txarrak i algun de Lou Reed.

Grups o músics de capçalera.
Molts. Bad Nerves, The Vibrators…

Un concert (com a públic) per recordar.
HTX Rock (Hatortxu Rock és un festival de música antirepressiu que es fa cada anualment al País Basc).

L’actor manlleuenc, a L’Atlàntida amb la seva tercera obra sobre un text de Wajdi Mouawad

Jordi Vilarrodà

Va ser primer Incendis, després Cels i ara Tots ocells. L’actor manlleuenc Xavier Boada puja aquest divendres a l’escenari de L’Atlàntida per interpretar el seu tercer text de Wajdi Mouawad, de la mà de la companyia La Perla 29. El muntatge, dirigit per Oriol Broggi, es va estrenar a la darrera edició del Festival Grec i es podrà veure a la sala Ramon Montanyà a les 8 del vespre.

Muoawad va construir una obra que les circumstàncies han mantingut d’absoluta actualitat. La trama gira entorn d’una parella de protagonistes, l’Eitan i la Wahida (Guillem Balart i Miriam Moukhles), que es coneixen a Nova York. Ell és de família jueva i ella d’origen àrab, i la relació comporta tensions familiars, en el cas d’ell perquè ella no té els pares vius. La situació esclata quan tornen al Pròxim Orient en un viatge i ell és atrapat en un atemptat terrorista, en un pont entre Israel i Cisjordània. Xavier Boada interpreta el paper d’Etgar, l’avi del noi, “que no és un jueu ortodox però té una ideologia tancada”, explica l’actor. Un personatge “complex” i clau en l’obra, que en la primera part “es manté discret perquè guarda un gran secret”, que esclata més endavant. L’argument té una estructura de thriller que evoluciona cap a un final inesperat i amb ironia del destí, que qüestiona una determinada manera de posseir la veritat.

Tots ocells i el seu context estan d’actualitat malhaurada, pel conflicte d’Israel i Gaza. Cosa que ni el director Oriol Broggi ni la companyia sospitaven quan l’estaven preparant per estrenar l’estiu passat a la Biblioteca de Catalunya. Mouawad, d’origen libanès i que Boada coneix bé després d’haver-ne fet tres textos fonamentals, “té una ferida oberta, en aquesta impossibilitat d’entesa entre àrabs i jueus”. I a Tots ocells qüestiona, utilitzant des de la seva coneguda força poètica fins a la ironia, la qüestió de la identitat. “És una invitació a pensar que les coses es podrien haver fet d’una altra manera.”

La Perla 29 ha trobat en el dramaturg canadenc d’origen libanès uns textos que tenen ressò en el públic català, ja des de l’estrena d’Incendis l’any 2012. “És un dels grans dramaturgs actuals a escala mundial”, explica Boada. Algú capaç d’emocionar amb les grans veritats de l’existència o, com recorda Boada que deia Aristòtil, “amb la pietat i amb el terror”. Mouawad, que resideix a França, és conscient de la devoció que ha creat a Catalunya. L’actor manlleuenc recorda com tothom es va emocionar el dia que el dramaturg va aparèixer en una funció. “Va ser memorable, un autèntic regal d’una persona que és de tracte molt humà i senzill.” El repartiment de l’obra el completen Clara Segura, Joan Carreras, Màrcia Cisteró, Marissa Josa i Xavier Ruano.

La representació és a la sala Ramon Montanyà, a les 8 del vespre, i encara queden algunes entrades.

EL 9 NOU

El concert inaugural del 35è Festival de Jazz de Granollers anirà a càrrec de Víctor Carrascosa, un trompetista barceloní de 21 anys, i Eliott Knuets, un guitarrista belga que, als seus 20 anys, ja té una veu única i un llenguatge absolutament nou i innovador. Amb Xavi Torres, al piano; Joan Codina, al contrabaix, i David Xirgu, a la bateria, oferiran un repertori que combina la creació personal i el recordatori standards amb una mirada pròpia.

Victor Carrascosa & Eliott Knuets Groups. 35è Festival de Jazz de Granollers. Casino de Granollers. Divendres 7 de febrer, 20.00.

El músic Carles Cases reinterpreta Llach a Cardedeu

El compositor i director d’oquestra Carles Cases aproparà al públic de Cardedeu a Lluís Llach en l’acte que es farà aquest diumenge a les 6 de la tarda al Teatre Auditori Cardedeu, organitzat per l’Aula de Cultura. Sota el títol ‘Carles Cases diu Llach’, es podrà escoltar una selecció del repertori musical de Lluís Llach reinterpretat per Cases. Aquesta proposta emocionant va néixer dels anys en què Cases va ser arranjador, músic i mà dreta de Llach. El concert tindrà la col·laboració de l’Agrupació Coral Cardedeuenca.

‘Carles Cases diu Llach’. Amb l’Agrupació Coral Cardedeuenca. Teatre Auditori Cardedeu. Diumenge 9 de febrer. 18.00.

La Calòrica arriba a Mollet amb ‘Ocells’

La companyia La Calòrica porta l’espectacle ‘Ocells’ aquest dissabte a les 8 del vespre al Teatre Municipal de Can Gomà de Mollet. Israel Solà dirigeix aquesta obra amb dramatúrgia de Joan Yago, i interpretada per Xavi Francés, Aitor Galiesteo-Rocher, Esther López, Marc Rius i Pep Ambròs. És un espectacle de creació col·lectiva a partor de l’obra d’Aristífanes enfocada en l’auge del populisme neo-liberal.

‘Ocells’. La Calòrica. Teatre Municipal de Can Gomà, Mollet. Dissabte 8 de febrer, 20.00.

Nit a la Nau B1 de Granollers amb Les Testarudes i Sotabosc

Les Testarudes i Sotabosc protagonitzaran aquest divendres una nit musical a la sala Nau B1 de Granollers, organitzada conjuntament amb One Drop. Les Testarudes són un col·lectiu de nou dones d’entre 20 i 27 anys vingudes de diferents indrets del país i que tenen com a epicentre el barri barceloní de La Bordeta. El projecte va néixer de la necessitat de crear el seu propi estil dins d’estils tradicionalment dominats pels homes com l’ska, el rocksteady i el reggae. Sotabosc és un projecte musical del Vallès Oriental que uneix músics de la zona per fer, de forma autogestionada, un projecte crític amb el sistema capitalista. La nit acabarà amb la música d’Endemic Sound.

Les Testarudes + Sotabosc. Sala Nau B1, Granollers. Divendres 7 de febrer, 22.00.

Anita Maravillas presenta ‘La mestra’ a la Garriga

La mestra i la seva petita classe han construït junts una bonica escola, una escola al bosc on
tenen cabuda tots els animals. La paraula més estimada per la nostra mestra és llibertat, de manera que vol que la classe creixi lliurement. Malauradament, els grans comencen una guerra que obligarà els nostres protagonistes a deixar enrere la seva escola somiada, una escola construïda des de l’amor i el respecte mutu. La història de ‘La Mestra’ és un intent boig i bonic de ser lliure i feliç. A través d’aquesta història viatgen les paraules d’aquelles mestres valentes i ens xiuxiuegen a cau d’orella que la primera condició per ser lliure és intentar-ho. Espectacle programat dins dels actes de commemoració del bombardeig a la Garriga que el gener de 1939 va sacsejar la vida al poble.

‘La mestra’. Companyia Anita Maravillas. Teatre El Patronat. Diumenge 9 de febrer, 17.30.

Teatre familiar amb Txo Titelles a Parets

El Teatre Can Rajoler de Parets acull aquest diumenge l’obra familiar ‘L’Adelina i en Hop’, de la companyia Txo Titelles. L’Adelina, una vella titellaire, i el gos Hop viatgen amb el seu teatret per pobles i poblets. En Hop, igual que els infants, creu intensament que els titelles tenen vida pròpia i, durant l’espectacle, no es pot contenir i hi intervé directament. L’Adelina, disgustada, no vol continuar actuant. L’estima i el vincle entre ella i el seu gos és tan fort que, junts, acaben salvant la funció.

‘L’Adelina i en Hop’. Txo Titelles. Teatre Can Rajoler, Parets. Diumenge, 9 de febrer, 18.00.

Jaume Espuny

‘Workin’ Together’
One Way, 1971

Workin’ Together és el disc més famós i possiblement el millor d’Ike & Tina Turner, un matrimoni que gravava discos com xurros. Ike Turner s’encarregava de produir els discos i tocar una pila d’instruments, i Tina Turner hi posava la seva excel·lent veu i una fúria poques vegades vista a l’hora de cantar. De les 11 cançons que conté el disc destaca per sobre de tot la versió que fan d’un clàssic dels Creedence Clearwater Revival, “Proud Mary”, que amb el pas del temps és més recordada que la versió original. Converteixen la cançó de rock tranquil dels Creedence en un cicló. Hi ha altres versions de temes famosos, com les súper famoses “Get Back” i “Let It Be”, totes dues cançons dels Beatles, però potser flaquegen una mica. La cançó que obre el disc, “Workin’ Together”, és una altra joia. I també són molt bones “(Long As I Can) Get You When I Want You”, amb un cor i una guitarra excelsos, “Funkier Than a Mosquito’s Tweeter” i “Ooh Poo Pah Doo”. Tres de les cançons estan compostes per Ike Turner, la resta són de diversos autors. El duo es va acabar al cap de cinc anys després que Ike i Tina es divorciessin ja que, entre altres coses, es veu que Tina patia maltractaments físics i psíquics d’Ike. Després, ell va mig desaparèixer del mapa i ella va continuar una carrera plena d’èxits, amb memorables concerts en directe.

Jordi Sunyer

JOAN ISAAC
‘Joan Isaac al Palau’
Doble CD que recull el concert que el cantautor d’Esplugues de Llobregat va fer al Palau de la Música de Barcelona el 28 de novembre de l’any passat, on va celebrar 50 anys de cançons i 70 anys de vida. Durant el recital va repassar tots els seus hits (sí, l’imprescindible A Margalida també) acompanyat d’un sextet d’excel·lents músics –entre ells el vigatà Jordi Gas al baix– i convidats de luxe com Paco Ibáñez, Roger Mas, el retornat Pemi Fortuny (Lax’n’Busto), Maria del Mar Bonet o Joan Manuel Serrat. Un bon regal de Nadal.

XISK
‘Viu en pau’
L’escena musical de les Illes, i sobretot les veus femenines, estan en plena ebullició. I un dels darrers descobriments és la cantant mallorquina Xisk, que debuta amb un àlbum a mig camí entre el pop d’autor i la música electrònica que es titula Viu en pau. Un dels temes que ha tingut més ressò és “AGAB”, que es va publicar com a single aquest estiu i que la Xisk comparteix amb la DJ Trapella. La peça és una denúncia contra el turisme massiu i el descontrol turístic i reivindica la importància de cuidar la nostra terra.

ÜLL
‘Artés’
Jordi Llurba va ser el líder de la banda Anita Miltoff durant 17 anys. I des de fa mitja dècada, es va empescar el projecte Üll primer en solitari i més tard muntant una banda que ara treu el seu primer disc, Artés, amb un títol que homenatja el poble on va néixer i créixer tot. L’àlbum és un calaix de sastre creat des de l’absoluta llibertat i sense prejudicis estilístics on conviuen temes acústics com l’homònim “Artés” al costat de temes punk (“Homenatge a Eskroto”) o d’altres amb textures electròniques com “Ciència-ficció”.

La vigatana Aissata M’ballo és una de les creadores del nou segell editorial Jande, que vol donar veu prioritària a autores racialitzades o de procedència migrant. Tenen previst publicar tres llibres abans del proper Sant Jordi

EL 9 NOU

Originària de la llengua fula, que parlen més de 40 milions de persones al sud del Sahel, la paraula jande es pot traduir al català com a lectura però també com a ensenyament. Aissata M’ballo, de Vic, i Diana Rahmouni, de Mataró, el van triar com a nom del seu projecte editorial “perquè reflectia molt bé el que volem, promoure la lectura i ensenyar noves realitats al públic lector”. És tan senzill i tan ambiciós: Jande es proposa fer presents en el món del llibre en català les veus racializades o de procedència migrant.

Aissata M’ballo, d’ascendència senegalesa, és periodista i posteriorment va fer un màster en edició. El projecte final d’aquest màster era dissenyar un projecte editorial “que ens animaven que fos real, factible”. Feia temps que la jove periodista tenia la sensació de no veure’s representada “en les cobertes dels llibres”. Fa set anys, durant una estada per estudis a Maastricht (Països Baixos), va tenir “gairebé una epifania”. En una llibreria, a la portada d’un llibre de literatura fantàstica, hi apareixia una noia negra. “Havia d’estirar d’aquest fil”, explica. L’absència de les cobertes era el símptoma d’una mancança de fons: en el panorama català, la quantitat d’autores racialitzades que estaven publicant “era molt baixa en comparació amb la diversitat de la societat”. Laura Huerga, editora de Raig Verd i mentora del projecte, la va animar a portar-lo endavant. Com a còmplice del projecte va tenir des del primer moment al costat Diana Rahmouni, filla de sirià i de catalana, graduada en Llengües i Literatures Modernes i també amb un màster en edició.

Aissata M’ballo reconeix que en els últims anys el sector editorial independent (la mateixa Raig Verda, Tigre de Paper…) ha obert el camp de visió i es publiquen més autors del perfil que busquen elles. “Però no n’hi havia cap que la seva raó de ser fos només la de publicar aquestes veus i impulsar-les dins del sector”. I no fer-ho com una editorial petita, sinó amb l’ambició d’estar en grans cadenes i llibreries de tot tipus, de traduir autores consagrades o d’impulsar nous talents. “Que sigui la casa de tots els autors racialitzats o migrants que, per la raó que sigui, no han tingut accés a publicar.” Un perfil editorial que treu el cap en diversos llocs d’Europa i que està més consolidat en el món anglosaxó, on hi ha més tradició de publicar autors vinculats al món de l’antic imperi britànic.

Aissata M’ballo està convençuda que a Catalunya el talent hi és “i el tenim detectat”. I els agradaria acompanyar-lo des de Jande no de forma anecdòtica sinó al llarg de tota la seva carrera. També preveuen sortir a fora, anar a negociar amb agents literaris per aconseguir drets de publicació al català d’autors internacionals.

 EL PRIMER LLIBRE

En una editorial, el primer llibre sempre fa una especial il·lusió, i les editores de Jande van escollir que fos Mares migrants, un recull de poemes de Fàtima Saheb. “Homenatja els trajectes de les mares que venen del sud al nord buscant una vida millor per als seus fills i filles.” Aquesta autora, amb arrels a Larraix (Marroc), que va viure a Benicarló i es va formar a Barcelona, escriu el poema en forma de carta a la seva mare però pensant “en totes les mares que han sacrificat les seves vides i somnis per arribar aquí”. Només gràcies a això, la segona generació té l’oportunitat de progressar. “La Fàtima fa molta feina d’activista, i entén la poesia com una forma d’activisme, que connecta amb gent que ha experimentat aquesta vivència però amb altres que no”, diu M’ballo.

Pensant en el proper Sant Jordi, Jande té dues altres novetats en preparació. D’una banda, La meva carta més llarga, de la senegalesa Mariama Bâ. “En aquest cas el que fem és recuperar un clàssic de la literatura africana contemporània que havia estat traduït al català però que ja fa més de vint anys que no es troba.” Un títol cabdal de la literatura africana de finals del segle XX, que al Senegal és de lectura obligatòria. La meva carta més llarga és una novel·la epistolar que una dona de Dakar escriu a una amiga que viu a l’estranger parlant de la seva vida, “sense obviar temes com la poligàmia i amb un al·legat feminista molt actual”. La traducció és d’Imma Falcó. L’altre títol imminent serà No és tan radical, de Mikaela Loach, una obra de no-ficció d’aquesta autora jamaicana-britànica. “Un assaig sobre el canvi climàtic, posant el focus en el Sud global.” Jande es proposa publicar una mitjana de set o vuit títols anuals.

Miquel Moreno Gayoso

AIXÒ QUE ESTÀS PASSANT
Autora: Sigrid Nunez
Traducció: Núria Parés Sellarès
Editorial: L’Altra Editorial
Lloc i any d’edició: Barcelona, novembre de 2024.
Nombre de pàgines: 184.

Sigrid Nunez (Nova York, 1951) ha publicat nou novel·les, entre les quals destaquen L’amic (2018), guanyadora del National Book Award, i la biografia A Memoir of Susan Sontag. Ha col·laborat en diversos mitjans escrits, com ara el New York Times. Ha impartit classes a les universitats de Princeton, Columbia i Boston. La seva obra ha obtingut diversos premis: quatre Pushcart Prize i el Whiting Writer’s Award.
Dues de les seves novel·les han estat adaptades al cinema: L’amic (2019) i Allò que està passant –en castellà: Cuál es tu tormento, Anagrama, 2021, traduïda per Mercedes Cebrián– adaptada sota el títol La habitación de al lado, film amb què Pedro Almodóvar aconseguí El Lleó d’Or a Venècia, 2024.
Cadascun dels epígrafs amb què Nunez obre les tres parts de la novel·la són el pòrtic revelador del seu contingut. La primera citació de Simone Weil conté el títol de la novel·la. La segona part s’inicia amb “La mort no és artista” (Jules Rennart) i la tercera, amb una reflexió d’Inger Christensen sobre l’escriptura. Sens dubte l’autora ha tingut molt present la citació de Walter Benjamin: “És de la mort que el narrador de una història obté la seva autoritat” (pàg. 169).
És ampli el ventall de temàtiques tractades: el futur de la humanitat, la procreació de fills, l’avortament, el suïcidi, l’envelliment, les relacions maternofilials, la lectura, el patriarcat masclista, les mascotes, l’acompanyament en la malaltia terminal, el procés evolutiu del càncer, les teràpies agressives i les seves seqüeles psicofísiques, les sessions de teràpia grupal, l’eutanàsia…
Malgrat que tota la narració gira al voltant del procés d’acompanyament de la malaltia terminal de l’amiga de la narradora, Sigrid Nunez ens endinsa en el sentit de la vida a través d’un relat captivador, amb una prosa àgil i planera; profunda en les reflexions, soliloquis i diàlegs; brillant en l’arquitectura narrativa –combinació de seriosa transcendència i humorística resiliència–; captivador en la tendresa que traspua; lluminós en l’esperança que evoca; edificant en l’escolta de l’altre… elements, tots ells, no exempts de tocs intel·ligents d’alegre espontaneïtat. Malgrat la presència del dolor i la mort, l’amistat d’ambdues dones acondueix el text vers una lectura positiva, allunyada de qualsevol intent melodramàtic i moralitzador.
William Faulkner afirmava que animar la gent era la tasca que tenien tots els escriptors. Amb aquesta obra, Sigrid Nunez n’ha reeixit!

Jordi Vilarrodà

‘Tan poca vida’
Hanya Yanagihara
Amsterdam
Publicada ara fa 10 anys, aquest novel·la va consagrar Yanagihara com una de les grans narradores nord-americanes actuals. I va sorprendre per la seva capacitat d’endinsar-se en el món masculí de quatre amics estudiants de Massachusetts que arriben a Nova York per obrir-se camí. Els segueix al llarg de la vida, quan la relació es va enverinant, i construeix una gran reflexió sobre l’amistat.

‘El Filatèlic’
Nicolas Feuz
La Campana
Una de les primeres novetats editorials del nou any és aquesta novel·la de l’escriptor suís Nicolas Feuz, apadrinat pel més conegut autor de novel·la negra del seu país, Joël Dicker. Els fets tenen lloc els dies de Nadal, i un assassí pertorba la pau del país enviant paquets amb una particularitat: els segells són de pell humana. Immediatament el criminal és batejat com El Filatèlic.

‘La lliçó d’Auschwitz’
Joan-Carles Mèlich
Fragmenta Ed.
Theodor Adorno va dir l’any 1955 que “escriure poesia després d’Auschwitz és un acte de barbàrie”. Mèlich pren de nou el camp d’extermini com a símbol del mal absolut i es pregunta, des del punt de vista filosòfic, per què l’humanisme és tan fràgil que no el pot evitar. No és cert, doncs, que la cultura ens vacuna contra la barbàrie? La seva proposta és una ètica no basada en el deure.

‘Veure i saber’
Paul Klee
LaBreu Ed.
“El color i jo som una sola cosa. Soc pintor”. Ho deia Paul Klee, un dels grans noms de l’art del segle XX. Però malgrat això, aquest gran artista suís tenia una vessant com a escriptor que és interessant i poc coneguda. Pels seus dietaris i també per la seva poesia. Un escriptor de la talla de Feliu Formosa s’hi ha endinsat i ens en proposa, per primera vegada en català, una tria.

‘Catalunya en temps dels ibers’
M.C. Belarte i J. Santacana
Rafael Dalmau Ed.
De les cultures que formen part de la nostra història, la ibèrica és potser de les més desconegudes. En tenim les restes arqueològiques d’alguns poblats, relats dels romans que van venir després d’ells i inscripcions en una llengua que no podem entendre. Però malgrat això els estudis iberistes van avançant i aquest llibre ens posa al dia del que sabem sobre els ibers.

EL 9 NOU

Joan Millaret i Valls

Alta tensió vaticana

Després de competir en diferents festivals internacionals com el de Sant Sebastià, l’última pel·lícula del cineasta alemany Edward Berger, Cónclave, arriba als nostres cinemes. Es tracta d’una esplèndida adaptació cinematogràfica del supervendes homònim del novel·lista Robert Harris, autor d’altres textos portats al cinema com El escritor (2010) i El oficial y el espía (2019), dirigides ambdues per Roman Polanski, i que ha comptat amb la col·laboració del guionista Peter Straughan. Després de la mort del Sant Pare, el cardenal britànic Thomas Lawrence (Ralph Fiennes) és l’encarregat d’organitzar el conclave que haurà de triar el nou Papa. Els cardenals de tot el món es reuneixen a porta tancada i comencen els escrutinis diaris fins que un candidat aconsegueix la majoria. Durant el desenvolupament de la votació es van revelant notícies insospitades sobre l’anterior Papa, com un informe secret sobre un dels candidats favorits o el nomenament in pectore del cardenal llatinoamericà Benítez (Carlos Diehz) de Kabul.

Tot això té lloc en un context de lluita entre les dominants faccions progressistes i conservadores. Entre els liberals hi ha l’influent i respectat cardenal nord-americà Aldo Bellini (Stanley Tucci). Entre els més tradicionalistes hi ha el fanàtic cardenal Tedesco (Sergio Castellitto) o el cardenal africà Adeyemi (Lucian Msamati). A part d’altres candidats de perfil moderat com el cardenal canadenc Tremblay (John Lithgow). Un trepidant thriller vaticanista ple d’intriga que compta amb joc brut per desacreditar candidats, secrets inconfessables, pressions i negociacions, revelacions i girs de guió. Enmig de l’hermetisme deliberatiu, a l’exterior hi ha explosions i atemptats terroristes i l’enclaustrament dels presents no podrà evitar escoltar i patir les conseqüències del que succeeix murs enllà.

Més enllà de l’alta tensió i l’espessa i enverinada atmosfera d’aquesta intriga vaticanista, Cónclave duu a terme una oportuna i valenta reflexió sobre el paper de l’Església catòlica en un món canviant i ofereix també un apunt sobre el paper de la dona en l’engranatge de l’Església, amb presència d’Isabella Rossellini com a germana Agnès, encarregada del manteniment i secretària papal. L’anterior pel·lícula d’Edward Berger, Sin novedad en el frente (2022), ja va guanyar l’Oscar a millor pel·lícula estrangera, millor fotografia, millor disseny de producció i millor banda sonora. I ara veiem com Cónclave ha esdevingut una de les propostes favorites en la cursa dels premis Oscars d’enguany després de rebre vuit importants nominacions: millor pel·lícula, millor actor protagonista dramàtic per a Ralph Fiennes, millor actriu de repartiment per a Isabella Rossellini, millor guió i millor banda sonora per a Volker Bertelmann, millor disseny de vestuari per a Lisy Christl, millor muntatge per a Nick Emerson i millor disseny de producció per a Suzie Davies i Cynthia Sleiter.

Miquel Erra

El recinte firal del Sucre torna a acollir aquest cap de setmana una nova edició del Trufforum, la setena consecutiva a Vic, on ja ha plantat arrels. “Hem deixat d’estar pendents de si ens ho renoven; ja en som una seu”, destacava en la presentació la regidora de Fires i Mercats, Bet Piella. La iniciativa, nascuda inicialment de la mà de l’Institut Europeu de Micologia amb caràcter itinerant, ha establert a la capital d’Osona marca pròpia: el TrufforumVic. L’objectiu, ara, consolidar-lo com “la principal cita tofonaire a escala europea”, reblava Piella.

El TrufforumVic ha esdevingut un certamen “únic”, destacava el seu director, Daniel Oliach, pel fet d’aixoplugar en un mateix espai “tota la cadena de valor” vinculada al sector de la tòfona i amb un destinatari clar, el consumidor. El Mercat de tòfona fresca i productes trufats tornarà a ser el gran pulmó de la fira, amb la Tuber melanosporum com a gran protagonista. Per promocionar-ne el consum, què millor que recórrer a uns dels grans prescriptors: els cuiners. La gastronomia, amb l’Aula de la Tòfona, la Cuina de la Tòfona o l’esmorzar popular que servirà un any més Osona Cuina, es consolida com el gran reclam. I novament amb noms destacats com els de Nandu Jubany, Marc Gascons, Ferran Pont o Quim Casellas.

El vessant més pedagògic s’impartirà a través de l’Aula de la Tòfona. Dissabte, Bruno Cabral (La Caseïna) i Uri Sala (El Bart) oferiran un tast de formatges artesans i tòfona; Quico Arumí (Can Jubany) i Dídac Espasa (Tubergourmet) cuinaran i descobriran els misteris de la tòfona, i la jornada es tancarà amb un tast a cegues. No hi faltaran altres activitats habituals com els tallers per a infants; l’Espai Tòfona i Ciència; la mostra de llibres de receptes amb tòfona, o el 6è Campionat de Catalunya de Gossos Tofonaires, diumenge, que ja ha esdevingut tot un clàssic per al sector.

En l’apartat de reconeixements, s’estrena el premi al Millor Producte Trufat de Catalunya. El veredicte es coneixerà dissabte a la tarda a l’Aula de la Tòfona. El títol d’Ambaixador d’Honor de la Tòfona el recollirà, aquest divendres durant la inauguració del Trufforum, el xef de tres estrelles Martín Berasategui i, a títol pòstum, també es concedirà a Fermí Puig. La Tòfona d’Or es lliurarà dissabte a Anna Orte, cap de sala del restaurant Can Jubany (Calldetenes); mentre que Josep Girabent, del restaurant Boccatti (Vic), rebrà el guardó al millor restaurador divulgador de la tòfona i els vins catalans.

El TrufforumVic també acollirà la final de la tercera edició del Premi Laumont al Millor Plat amb Tòfona Negra, diumenge; i dissabte es viurà una nova Nit de tòfona i música, amb l’actuació d’Ernest Crusats. “No se m’acut un lloc millor que Vic per organitzar aquesta fira; totes les que s’organitzen aquí acaben tenint èxit”, encoratjava Laura Ruana, subdirectora d’Indústries i Qualitat Agroalimentàries. Aquests dies visitarà la fira el conseller d’Agricultura, Ramaderia i Alimentació, Òscar Ordeig (dissabte), i el president del Parlament, Josep Rull (diumenge).

“Cal picar molta pedra”

Amb la voluntat d’anar “involucrant” la ciutat amb el Trufforum, dissabte passat es va muntar, com a prèvia, un primer Mercat de la Tòfona Negra, coincidint amb el mercat setmanal de la plaça Major. “La fira ja té un públic fidel, que hi ve expressament, però cal buscar nous públics”, apuntava Daniel Oliach, director del Trufforum i tècnic del Centre Tecnològic Forestal de Catalunya, que hi va plantar una de les mitja dotzena de parades. L’objectiu de tot plegat, continuar estimulant la divulgació i el consum de tòfona negra de proximitat. “A Catalunya encara no hi ha cultura de tòfona, no la tenim incorporada a la gastronomia tradicional com han fet a França o Itàlia; i si un producte no el coneixes, no te l’estimes”, reflexionava Oliach. Les set edicions del TrufforumVic han permès anar avançant, però el camí serà llarg: “Cal picar molt pedra”, deia Oliach, conscient que a Catalunya “ens hem dedicat a produir tòfona, però no a vendre-la”.

El Trufforum arriba en plena temporada de recollida de la tòfona negra, que enguany està resultant “millor” que les anteriors, marcades per la sequera, tot i que encara “no prou bona”, apuntava Ernest Coll, des de Conserves Coll, de Castellterçol, que fa anys que comercialitzen les dues campanyes de tòfona fresca, la d’estiu i la d’hivern. En compren a tofonaires de proximitat, tant de silvestre com de cultiu. “Malauradament, el futur és la plantació”, reconeixia Coll. Enguany s’espera recollir entre cinc i sis tones de tòfona a Catalunya, el doble de la temporada passada, i més d’un 70% seran de cultiu.

Presidenta: Beth Codina

Director editorial: Agustí Danés

Coordinació i redacció: Carles Fiter

Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic

Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers