Jordi Vilarrodà

Joan Pau Inarejos (Sant Boi de Llobregat, 1983) és periodista i actualment treballa a La Xarxa. Però a banda d’això és conegut pels seus perfils @RomanicCatalà a les xarxes socials. A través d’ells, i amb bon humor, ajuda a donar a conèixer l’art romànic que l’apassiona. Ara acaba de publicar ‘Amb ulls de romànic’ (Rosa dels Vents), llibre que fa un pas més en aquest objectiu i dona als lectors les claus per entendre –i gaudir– el que s’ha considerat un ‘art nacional’.

Es tractava de donar-nos les claus per entendre el romànic? Com més en coneguem, més gaudirem d’aquestes obres…
Sens dubte. Com més coneixes, més curiositat tens. I més pots estimar-te les coses que t’ensenyen. Parlo sempre del plaer de re-conèixer. Hi ha el plaer de la primera vegada quer descobreixes quelcom, de quan t’han ensenyat les lletres, els colors… I sobretot el de reconèixer: algú haurà estudiat el romànic a l’escola o l’institut, o l’haurà vist anant d’excursió per Catalunya. A través del llibre i d’altres iniciatives que tiro endavant busco aquesta retrobada. El del romànic és un paisatge que ja ens sona, però saber-ne més coses dona un plaer especial.

Molta gent el coneix pels seus perfils a les xarxes: més de 18.000 seguidors a X, més de 5.000 a Instagram, ara també amb un compte a Bluesky, i el canal de Youtube!
Soc a tot arreu on es pot estar. Com l’Esperit Sant en el romànic.

Són audiències molt bones per a un compte en català, sobre art i entorn d’un estil específic. Com va sortir aquesta idea?
Sempre dic que no són tan importants les xifres com el retorn qualitatiu que ha tingut aquest projectes des de que el vaig començar… que no fa tant, només dos anys i mig. Sobretot a X, que ara s’ha convertit en una xarxa més controvertida però que és on tinc de moment més seguidors. La resposta de la gent, quan vaig començar a fer fils, va ser molt bona. I l’interès dels mitjans, també. No m’ho esperava, perquè a priori aquest no és un tema de masses ni molt comercial. Però l’efecte nínxol a vegades ajuda: dedicar-te a un tema específic, i procurar fer-ho amb un to amè i divulgatiu. Pot haver servit per amplificar l’interès pel romànic.

Una de les claus del seu èxit és vincular el romànic amb imatges d’actualitat. No estem tan lluny, d’aquella gent que el va crear o el va contemplar.
I tant que no! Val la pena de resseguir aquest fil roig que ens uneix en tantes coses. El llibre tracta, de fet, temes universals. Començo parlant de la creació, del naixement, acabo parlant de la mort, parlo del cos, del dolor… Són coses que ens interpel·len a totes les generacions. I pel que fa a les comparatives amb el món actual, busco que sigui una mena de broma il·lustrada. M’explico: dic que tots som romànics sense saber-ho perquè al capdavall parlem una llengua romànica, som d’una civilització hereva de l’antiga Roma. El romànic ve d’això, que utilitzaven algunes tradicions constructives de l’antiga Roma. Establir aquesta comparativa és ensenyar-nos que venim d’aquí, i es pot fer de manera estripada, comparant amb la política internacional o amb el futbol.

“El romànic no és un ‘corpus’ únic, hi havia artistes més ben dotats que d’altres. Però en totes les obres hi podem trobar un encant, unes per sinceres i expressives i d’altres per més acurades”

Algunes et fan pensar. Recordo un post recent en què feia un paral·lelisme entre la imatge del cavall del Gernika de Picasso i un cavall en una pintura romànica. S’assemblaven!
Hi ha totes les capes de lectura. Puc fer un simple meme per entretenir, però també un altre d’analogies com aquest. Artistes del segle XX com Miró, Tàpies o Picasso es van inspirar en el romànic. El romànic connecta amb llenguatges actuals, des de la pintura a l’animació o la publicitat. Per exemple, amb aquesta utilització d’uns colors saturats, brillants, de línia gruixuda… És un art que no vol ser amable, ni versemblant, sinó eficaç. I d’aquí que connecti amb la publicitat: hi ha els seus claims i logotips. Intenta ser persuasiu.

Per acostar-nos-hi, hem de deixar de banda prejudicis? L’edat mitjana de foscor, un estil simplista perquè no en sabien més…
Totalment. Si us hi fixeu, en algunes de les ficcions contemporànies que han fet més fortuna com Joc de trons o El senyor dels anells, la imatge de l’edat mitjana que ha fet fortuna és la més neogòtica (o neo-neogòtica!) amb el món de les catedrals. El romànic no ha fet tanta fortuna, no s’ha identificat amb la recuperació dels estils nacionals com el gòtic a França o Alemanya. Aquí, a Catalunya, potser perquè va ser juntament amb una part de l’arc mediterrani un dels llocs on primer es va desenvolupar el romànic, va haver-hi gent com Puig i Cadafalch i els seus contemporanis que s’hi van fixar. Era el bagul perfecte d’on treure’n alguna cosa semblant a un art nacional, com feien les burgesies d’altre llocs d’Europa. Espanya es fixava en l’art mudèjar, Itàlia en el renaixentista… i aquí va haver-hi un enamorament o redescobriment del romànic. Això va mobilitzar recursos per portar pintures que eren en esglésies del Pirineu cap a Barcelona, posant les bases de l’actual Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC).

Algunes es van conservar gràcies a això: si no potser haurien marxat del país, o s’haurien destruït en la Guerra Civil.
És un fet controvertit, si han d’estar en el seu lloc d’origen o bé on puguin estar més ben preservades. Però cal recordar que la guspira de tot això, precisament, ve del perill que se les enduguessin a l’estranger. Recordem la història de la canònica de Santa Maria de Mur, al Pallars Jussà, quan es va desvetllar l’interès dels nord-americans pel romànic: és la història que va narrar Martí Gironell a la novel·la Strappo. Això va fer encendre les alarmes i es va muntar un programa de rescat per dur aquestes obres a la nostra metròpoli, a Barcelona.

Moltes són en museus. Però vostè diu que ens les hem d’imaginar en una església, amb la llum tremolosa d’unes espelmes. Veure-les com ells les veien… vives, movent-se!
És curiós. Mai podem arribar a veure una obra d’art com en el moment en què es va crear. No només pels propis canvis –el romànic ha patit substitucions estilístiques i retocs de molta mena– sinó per les condicions ambientals, que han canviat radicalment. Al segle XI o XII s’entrava en una església amb llum d’espelmes, amb certs llocs il·luminats estratègicament (els més importants en la litúrgia) i altres de més foscos, i aquesta llum feia que la gent veiés les imatges en moviment. D’això en parla l’historiador Michel Pastoureau respecte a les pintures rupestres, que es contemplaven com nosaltres quan veiem una animació. Amb una llum flamígera, no estàtica i fins a cert punt asèptica com la d’un museu d’avui.

Amb ulls de romànic, ja ho diu el títol. I els ulls són importants, perquè el títol del llibre fa referència a aquestes mirades que ens criden tant l’atenció quan contemplem una pintura d’aquell estil.
És difícil restar indiferent davant de les mirades del romànic. Et segueixen. I d’això es tractava: que quan entressis a l’església et sentissis vigilat. Convido el lector a retornar aquesta mirada al romànic amb ulls actuals. I adonar-nos de la importància que tenen els ulls que mai no descansen, aquesta vista frontal amb la idea de l’omnisciència divina, del Déu que ho sap tot. Ara estem acostumats a dobles intencions, a una cultura del secret, i el romànic ens sobta perquè és directe i unívoc.

Els gestos també són importants. Els compara amb les actuals emoticones: gestos que tothom entenia, amb un significat concret.
Exacte. Com la benedicció, els tres dits amunt del Crist de Sant Climent de Taüll. En el romànic els rostres són estàtics, inexpressius, i són sobretot les mans i altres símbols geomètrics els que ens donen la clau interpretativa de l’escena. Gestos com els dels orants amb les mans amunt, els dits assenyaladors… o el palmell de la mà ben obert davant del tors. Els ulls o les mans no s’assemblen als reals, però son ben reconeixibles. La gent entenia què volien dir.

Sabem molts pocs noms dels artistes del romànic. Hi ha algun moment en què l’ànima de l’artista es deixi veure, en què puguin deixar anar una mica la imaginació?
Avui en dia, el concepte d’autoria individual el tenim molt clar. Durant la major part de l’edat mitjana no coneixem els artistes… amb excepcions. Als capitells del claustre de Sant Cugat del Vallès, l’artista –Arnau Cadell– s’hi esculpeix ell mateix com a picapedrer. En general, però, la marca no era tan important, tot i que alguns trets distintius ens permeten d’identificar algunes obres amb un taller, com el mestre de Taüll o el de Pedret. I també ens ha de fer pensar que identifiquem l’art romànic com a naïf, amb un punt infantil. Potser és perquè tenim al cap algunes de les obres més senzilles, més rústiques… però això passaria en tots els estils i les èpoques. Amb les marededeus, les veiem rectilínies, hieràtiques, que no són belles en el sentit actual de bellesa… tot i que a mi m’encanten. Però també tenim la Mare de Déu del Claustre de Solsona, encisadora, una reina! Ja és la transició cap al gòtic. Tenim pintures senzilles, però en tenim com les de Taüll, o el frontal de Ribes, amb una qualitat extraordinària, el classicisme romànic! No és un corpus únic, hi ha artistes més dotats i altres que no tant. En totes les obres hi podem trobar un encant, unes per sinceres i expressives i d’altres per acurades.

Més d’un centenar de persones fan un recorregut teatralitzat pels cementiris de Sant Pere

Joan B. Mauri

Més d’un centenar de persones van participar, el vespre de diumenge passat, en el recorregut històric teatralitzat pels cementiris de Sant Pere, organitzat per Fets i Gent de Vilamajor i l’Ajuntament, i conduït per l’historiador Ferran Sarrià. Una setantena de voluntaris van formar part del seguici funerari amb portatorxes, les autoritats locals amb l’alcalde, el mossèn, el bisbe, familiars dels difunts i les ploraneres. Tothom vestit de negre. També hi van participar Vilamabum, la colla Gegants i Grallers La Força, Vilamagore Medieval i Art i Cultura de Sant Antoni de Vilamajor.

El seguici va sortir del local municipal la Fàbrica per anar cap el cementiri vell i acabar en el nou. Sarrià va explicar com es feien els enterraments a començaments del segle passat, com era el dol, la comunicació de la mort i enterrament amb els diferents tocs de campana, l’amortallament, la vetlla i el trasllat fins al cementiri i les històries dels dos cementiris, des dels seus orígens amb la primera església romànica d’Orila fins al cementiri nou. L’any passat Sarrià va fer un recorregut pels cementiris de Sant Antoni de Vilamajor.

Com publicava l’historiador en el seu bloc Història de Vilamajor, tot apunta que el cementiri vell es trobava entre la paret de llevant de l’església i el mur de contenció de la plaça de l’Església. Era un cementiri que complia amb tots els cànons de l’edat mitja: al costat de l’església i del campanar i configurava un espai obert i públic. A mitjan segle XIX, el cementiri es trobava en molt mal estat i incomplia les normatives existents des de 1787, que prohibien els cementiris en el nucli urbà. Sarrià apuntava que la creació d’un nou cementiri hauria topat amb la manca de diners i l’enfrontament entre el mossèn i l’Ajuntament per la titularitat del terreny.

Els governants espanyols van decidir el 1833 que el consistori es fes càrrec dels costos de construcció i manteniment, i deixava la seva custòdia en mans del mossèn de la parròquia. El 8 d’octubre de 1911 es va crear una comissió amb l’objectiu de trobar un terreny que complís tots els requeriments sanitaris i normatius. Sense diners per comprar es va aconseguir la cessió d’un terreny propietat de Manuel Moreno Churruca, governador civil de Girona, i la seva esposa Ramona de Llansa i Vilabella, propietaris del mas Derrocada. El 30 de novembre de 1912 es va signar el canvi de titularitat.

El 24 d’agost de 1915 l’Ajuntament va prendre la decisió que les obres s’haurien de pagar amb l’aportació voluntària dels veïns. El cementiri, construït pel mestre d’obres Joaquim Collado Peiró, es va finalitzar el 1919. A partir del 1922 es van deixar de fer enterraments en el cementiri vell per passar a fer-los al nou.

La primera persona que va rebre sepultura al cementiri nou va ser Pedro Llavina, de 16 anys. Durant set anys a Sant Pere hi havia dos cementiris, el vell, que no acceptava més enterraments, i el nou. Entre el 15 d’abril i el 15 de maig de 1929 es van traslladar les restes del cementiri vell a la nova edificació.

Constantí Serra va haver de reaprendre la tècnica amb la mà esquerra després de patir un ictus

Jordi Vilarrodà

El nom de Constantí Serra és conegut en l’àmbit de la medicina. Cirurgià, especialista en patologia mamària, i també exgerent del Consorci Hospitalari de Vic. Com altres metges amb tradició humanista, la seva professió convivia amb una afició artística, en el seu cas la pintura. Una exposició a la sala de Can Puget recull, des de dissabte passat, l’obra de Constantí Serra que mai no havia estat exhibida. El resultat d’una pulsió creativa que ha anat assumint nous reptes fins que se li va presentar el darrer: reaprendre a pintar amb la mà esquerra, després de superar un ictus. I ho fa millor que mai.

El pare de Constantí Serra ja pintava per afició. Dos dels seus germans també han tingut inclinacions artístiques. Alguna inquietud sura en l’ambient. “Jo també vaig començar per afició, de manera autodidacta.” L’any 1974 va fer una primera exposició, a la Caixa de Manlleu: “Pedres enganxades i pintades”. Una incursió en aires contemporanis que no va tenir continuïtat. Però pintar, ho va fer sempre, i va tenir premis en concursos que convocava el Col·legi de Metges de Barcelona. Va sentir la necessitat de dotar-se de més eines, i es va convertir en deixeble de Ferran Sanz –mestre de tants pintors osonencs– fins que aquest es va jubilar. I seria amb la seva pròpia jubilació com a metge quan la pintura va ocupar una bona part del seu temps. Sempre, fins aquest moment, amb la tècnica de l’oli. El repte d’endinsar-se en l’aquarel·la va venir llavors. “Em feia respecte, en l’aquarel·la no et pots equivocar.” Una pintura de primera impressió en la qual es va endinsar de la mà del vigatà Joan Peiron. “Ell m’ha fet estimar l’aquarel·la.”

D’això ja fa uns sis anys. L’exposició mostra només nou olis, de l’etapa anterior, que inclouen un homenatge a Nighthawks d’Edward Hopper. La resta són aquarel·les, en un estil que mostra un gust per la precisió poc habitual en l’aquarel·lisme, una pintura de gest. Fins que va arribar un ictus, i durant un temps va deixar de pintar. Constantí Serra ha recuperat la mobilitat de la mà afectada, la dreta, “però no la precisió”. El seu entorn el va empènyer a recuperar l’afició i provar-ho amb la mà esquerra, una habilitat que a qualsevol dretà se li presenta com a impossible. Però el cos humà busca camins allà on sembla que no n’hi hagi: “L’adaptació va ser molt ràpida, ni jo m’ho creia… i avui em sembla que pinto millor amb l’esquerra que mai no ho havia fet amb la dreta”. Retrats i paisatges, sobretot. Els primers, de personatges sovint marginals mirats amb tendresa i humanitat. Els segons, a partir de fotografies que fa en les seves caminades.

L’exposició, amb més d’un centenar d’obres, es va inaugurar amb una gran assistència i es pot visitar fins al dia 2 de març proper.

El 27è Cau de Bruixes de Centelles inclou més activitats, amplia el Mercat Màgic i escollirà la 25a Bruixa de l’Any

Josep Paré

De Centelles, bruixes totes elles, diu la dita popular. La vila es prepara per acollir aquest cap de setmana el 27è Cau de Bruixes, que enguany inclou la proclamació de la 25a Bruixa de l’Any. La programació desplega més activitats, s’ha ampliat la zona del Mercat Màgic i torna el Call de les Puces a càrrec de la companyia Milnotes.

“Com cada any esperem centenars o millor dit milers de persones d’arreu de Catalunya”, pronosticava l’alcalde, Josep Paré, durant la presentació, tot aprofitant per agrair la feina de persones i entitats implicades “per fer-ho possible”. La regidora de Cultura i Festes, Anna Chávez, va destacar que el Cau de Bruixes ha esdevingut una festa “cada cop més familiar” i cada any “hi ha més públic que va d’hora”. Per això, per dissabte s’han programat activitats “durant tot el dia”. També s’ha “reforçat el Call de les Puces amb un espectacle del grup Milnotes, La fúria de la Payrona. En nom de la companyia, l’actriu Neus Garcia va explicar que les representacions s’allargaran de les 5 de la tarda a les 12 de la nit. “Es tracta d’una llegenda que cobra vida. Estem segurs que agradarà.” A la representació hi intervenen 10 actors.

Antoni Puigdomènec, en nom de la comissió, va detallar que enguany hi haurà prop de 150 parades al Mercat Màgic, fet que ha obligat a “afegir espais” al carrer Sant Jaume i Marquès de Penyaplata.

Montse Izquierdo, Bruixa de l’Any 2024, va desgranar totes les activitats que han organitzat com a col·lectiu, en l’any que es nomenarà la 25a Bruixa de l’Any. Per la seva banda, Jordi Sacases, de Gog i Magog, va destacar el mapatge que es podrà veure a la plaça Major, “que creiem que serà molt interessant”. Finalment, Joan Pagès, en nom de Pierrot Teatre, va detallar que farien desfilades a la plaça Major i que sortirien en cercavila des del Casal Macià. “Hi ha un centenar de persones entre follets, bruixes, monjos i altres papers, recordem que a la tercera desfilada és quan es proclama la Bruixa de l’Any”, el nom de la qual és “un secret molt ben guardat”.

Tot i que el gruix dels actes es concentren dissabte –novament amb un espai de food trucks al parc del Pla del Mestre–, aquest divendres ja hi haurà algunes propostes prèvies, com una xerrada sobre “Geometria sagrada i protecció ancestral”, a càrrec de la geòmetra i arqueòloga Àngels Membrive, i un Sopar dels Símbols i ritual d’integració de la flor de la vida, amb Imma del Destí. Durant tot el diumenge al matí, coincidint amb el mercat setmanal, també funcionarà el Mercat Màgic.

Fomentar la festa

Tot i que la relació de la vila amb el fenomen de la bruixeria del segle XVII és molt limitada, Centelles va aprofitar l’empenta i l’esquer que ha representat el Cau de Bruixes per habilitar, ja fa gairebé 15 anys, la seva particular Ruta de les Bruixes a l’entorn del municipi. Una de les parades més evocadores és l’anomenat Cercle dels Xiprers o de les Bruixes, un espai “una mica màgic”, descrivien aquest dijous al matí la Bruixa del Call de les Puces (Tere Roma) i la Bruixa del Bellesguard (Neus Verdaguer), davant dels alumnes de 4t de Primària de l’escola Xoriguer. “Les bruixes eren dones sàvies”, van anar relatant aquestes dues Bruixes de l’Any, mentre es preparaven per escenificar el seu particular ritual per esbargir “els mals desitjos”. La proposta, que s’ha fet extensiva a tots els centres escolars del poble, és una mostra més de la implicació que han anat prenent les Bruixes de l’Any amb la festa, en aquest cas per difondre-la entre les noves generacions del poble.

Jordi Vilarrodà

La gata perduda, l’òpera que Arnau Tordera va crear per al Gran Teatre del Liceu, tindrà una segona vida que comença aquest dissabte a L’Atlàntida. Gairebé dos anys i mig després de l’estrena a Barcelona, l’octubre de 2022, es posa en escena una versió que en recull els moments més significatius i que té com a protagonistes les 150 veus d’El Cor Canta, acompanyats per l’Original Soundtrack Orchestra. Tordera ha treballat en aquesta versió en què apareixerà a l’escenari com a cantant i com a guitarrista.

“Sabia greu que l’òpera es quedés en un calaix després de tots els esforços que s’aboquen en un projecte com aquest”, explicava el mateix Arnau Tordera el dia de la presentació de la temporada de L’Atlàntida. Tornar a aixecar aquella obra col·lectiva on el barri del Raval era protagonista, que va implicar tres anys de preparació i un miler de participants, era del tot impossible. Però sí que Tordera va veure factible “fer-ne una suite, amb cor i orquestra”. El Cor Canta, entitat nascuda l’any 2018 a Barcelona a partir d’un projecte de L’Auditori i l’OBC, han estat els seus còmplices en aquesta aventura. Entre els solistes, a part d’ell mateix com a tenor, hi seran Anna Capmany (soprano), Mar Esteve (mezzosoprano), Joan Mas (tenor) i Albert Cabero (baríton).

En el concert, s’hi sumaran dues propostes més, composicions del mateix Arnau Tordera que s’estrenen divendres. D’una banda, El poble, peça per a quatre solistes i cor basada en el text homònim de Miquel Martí i Pol i en un altre poema, Meditació última. “Una reflexió sobre una altra dimensió del poble”, explica Tordera. I l’altra estrena és el Passeig musical per la C-17. Una molt poc habitual composició per a guitarra elèctrica i orquestra, que té una part de divertimento i que dibuixa en recorregut físic i emocional a la vegada. “És la via que connecta el meu poble, Tona, amb Barcelona i el Raval.”

La gira d’aquest concert d’Arnau Tordera amb El Cor Canta s’obre a la sala Ramon Montanyà, a les 8 del vespre de dissabte. Després continuarà pel Teatre Tarragona, L’Auditori de Barcelona i el Teatre Kursaal de Manresa. Arnau Tordera tornarà a Vic el 9 de maig, ara amb Obeses, per al concert de celebració dels 15 anys de la banda.

Blanca Bardagil farà el llibret de la nova ‘òpera comunitària’

La segona òpera comunitària que impulsarà el Gran Teatre del Liceu després de La gata perduda també tindrà protagonisme osonenc. La dramaturga i guionista Blanca Bardagil, de Vic, serà l’encarregada d’escriure el llibret de l’obra, que en aquest cas tindrà partitura de Tomàs i Lucas Peire. Manel Valdivieso en serà el director musical. Si l’anterior projecte col·lectiu va implicar el barri del Raval, aquest farà el mateix amb el de Sant Andreu, amb molta tradició associativa i musical en concret.
L’estrena de l’obra està prevista per al juny de 2027, i de moment se sap que partirà de la recerca que Bardagil ha fet en bibliografia de Sant Andreu i entrevistes amb el veïnat “per donar veu a la memòria col·lectiva”.

EL 9 NOU

La vuitena edició del Festival Zero aterra aquest cap de setmana al Teatre Auditori de Llinars amb tres propostes artístiques de temàtiques d’actualitat que interpel·len directament el públic jove, i que són una oportunitat per eliminar les barreres entre el públic i l’artista. La primera proposta arriba aquest divendres a les 8 del vespre amb ‘Massa brillant’, escrita i dirigida per Oriol Puig Grau. En aquesta història, el millor amic del nòvio del Guillem ha creat un vestit espectacular amb el qual aspira a guanyar el premi del públic al sarao Drag de Futuroa. El que el Guillem no s’espera és que aquest mateix vestit li provoqui una reacció al·lèrgica severa i el submergeixi en un viatge iniciàtic marcat per al·lucinacions intenses. La segona proposta, dissabte a les 6 de la tarda, és ‘Orelles’, de Marga Socias & Els Mals Endreços. La peça, plena d’ironia i molt d’humor, es transforma en un joc que fa reflexionar sobre com la gent escolta i com vol ser escoltada. Una caravana convertida en capsa de música és l’eix escenogràfic de l’espectacle-concert de carrer, que es presenta com un procés d’investigació on el públic és convidat a participar en diferents experiències. El mateix dissabte, a les 8 i a les 10 del vespre, la companyia Pagans, de Santa Maria de Palautordera, es trasllada amb ‘El valor de res’ a un espai natural on el públic forma part d’un aquelarre tranquil, una trobada ritual on llegeix un llibre sorprenent. Així, es condueix el públic a una reflexió sobre els vincles entre la paraula escrita, els rituals de bruixes, la memòria i la intel·ligència vegetal. És una experiència individual i al mateix temps col·lectiva. La companyia treballa des de l’expressivitat de la paraula i l’exploració dels recursos narratius de la tecnologia.

Festival Zero. ‘Massa brillant’, Oriol Puig Grau.Divendres 14 de febrer, 20h. ‘Orelles’, de Marga Socia & Els Mal Endreços, dissabte 15 de febrer, 18h. ‘El valor de res’, Companyia Pagans, dissabte 15 de febrer, 20h i 22h. Teatre Auditori de Llinars.

Ella Zirina presenta ‘Unraveler’ al Jazz Festival Granollers

La guitarrista i compositora holandesa Ella Zirina, presentarà aquest divendres a les 10 del vespre al Casino una sèrie de composicions del seu àlbum ‘Unraveler’ (2023), dins el 35è Jazz Festival Granollers. Zirina, amb una carrera meteòrica a Amsterdam, ha compartit escenari amb noms de l’escena europea com Jesse van Rukkers, Reinier Baas o Pablo Held. Les seves composicions es mouen entre el jazz tradicional i les sonoritats més avantguardistes. Té tres discos d’estudi en què ofereix emoció, lirisme, meticuloses textures i improvisacions dinàmiques.

Ella Zirina Guitar Solo. ‘Unraveler’. Festival de Jazz de Granollers. Casino. Divendres 14 de febrer, 22h.

Tiger Menja Zebra presenta el seu últim disc a la Nau B1 de Granollers

Tiger Menja Zebra actua aquest dissabte a la sala Nau B1 de Granollers per presentar a casa el seu últim àlbum, ‘Admirables’, publicat el juny de l’any passat. El nou treball del grup granollerí està format per vuit cançons amb noms propis del món de la cultura amb un denominador comú, ser admirats per tots els membres de la banda. Entre aquests admirats hi ha Pepe Rubianes, Eric Cantona, Mimi Parker, Miguel Noguera, La Estrella de David, Michel Cloup, Víctor Nubla i Kim Gordon. Com a teloners actuarà la formació musical catalana Espectre, liderada per dos veterans de l’escena musical vallesana, per presentar una experiència sonora que explora les profunditats de l’etereïtat musical. Després del concert de Tiger Menja Zebra punxaran els vallesans Angry Freaks DJ’s.

‘Admirables’. Tiger Menja Zebra. Sala Nau B1, Granollers. Dissabre 15 de febrer, 22h.

Dansa des del País Basc a Montmeló

La temporada d’hivern de la sala Polivalent de Montmeló es tancarà amb l’espectacle de dansa ‘Aiurri’, de la companyia basca Aukeran Dantza Kompainia aquest dissabte a 2/4 d’1 del migdia a la plaça de la Vila. L’espectacle innovador convida el públic a obrir-se al moviment, als desitjos, la curiositat i els cossos. La companyia, un mestissatge entre la dansa tradicional i la contemporània, defineixen la seva coreografia, en la qual es trenquen, canvien, alenteixen o desestructuren el ritme i les regles de la dansa i la música tradicional.

‘Aiurri’. Aukeran Dantza Kompainia. Plaça de la Vila, Montmeló. Dissabte 15 de febrer, 12.30.

Jordi Sunyer

INADAPTATS
‘Desnazificant’
Una de les grans sorpreses d’aquest 2024 ha estat el retorn d’Inadaptats. El grup penedesenc, actiu entre 1990 i 2005, ja va reaparèixer el 2022 per fer alguns bolos i de la bona química que hi va haver aleshores ja en va sorgir la idea de gravar de nou. I el resultat és el seu 11è disc d’estudi, amb nou temes que parteixen del hardcore i el punk per aproximar-se al rap o l’ska. I les lletres, com sempre, fotent el dit a la nafra fidels al seu ideari polític i musical. El millor, a més, és que el pas dels anys no els ha estovat i segueixen amb la mateixa vitalitat i mala llet dels inicis.

LOVE OF LESBIAN
‘Ejército de salvación’
El nou disc dels barcelonins agradarà als seus seguidors de tota la vida. Pop marca de la casa i lletres que a primer cop d’ull semblen simples però al segon –cop d’ull– sempre són brutals. A més, hi ha col·laboracions de luxe: Eva Amaral canta a “¿Qué vas a saber?”, Rigoberta Bandini a “Contradicción”, Zahara a “Tesis”, Leiva a “La Champions y el Mundial” i Jorge Drexler a “La herida“. Si ens ha de salvar algú, que siguin els LOL (Love Of Lesbian). Ah! I pel 2025 sembla que el seu cantant Santi Balmes prepara cançons en català!

RAMON SOLÉ
‘Nuvolari’
Doble disc curiosíssim amb 22 temes on hi sona una mica de tot, des de jazz a balades passant per funk, pop i algunes experimentacions. El primer es va gravar el 1988 i el segon fa quatre dies però algunes col·laboracions es repeteixen. I el que també es repeteix és la guitarra juganera del barceloní Solé, que treu el cap als dos discos amb un segell bastant personal i inconfusible. En aquest doble disc hi és tota la seva vida (musical). Ah! No confongueu aquest Ramon Solé amb el nostre Ramon Solé, el també músic de Caldes de Montbui.

Jordi Sunyer

‘Altres cançons de Nadal’
Música Global, 2000

Als Estats Units fa dècades que els artistes del món del pop i el rock es dediquen a fer nadales quan s’acosten festes. Aquí, en canvi, fins al tombant de segle no era gaire habitual. En tot cas, tunejaven de pop o rock alguna cançó tradicional però gairebé ningú gosava escriure i crear nadales noves. L’any 2000, però, i per iniciativa del segell gironí Música Global, la cosa va fer un tomb i es va publicar un disc que va trencar motllos. La primera peça era “Quan somrius”, una obra d’art escrita pel guitarrista Josep Thió (Sopa de Cabra) de la qual se n’han fet dotzenes de versions i que actualment ja gairebé funciona com una nadala tradicional. La cantaven tot de patums de l’època: Jofre Bardagí, Cris Juanico, Pemi Fortuny de Lax’n’Busto, Miqui Puig, Adrià Puntí, Gossos… i junts feien una peça coral que de seguida es va guanyar l’eternitat. A l’àlbum, però, hi havia 14 nadales més! “Jo voldria que tot l’any fos com Nadal”, de Glaucs; “Malson abans de Nadal”, de Los Sencillos; “Cap d’any d’Esquila”, d’Adrià Puntí; “Bon Nadal”, de Quimi Portet, una versió de l’eterna “El cant dels ocells” amb el saxo de Pep Poblet o “Per Nadal un pas de pardal” dels també osonencs Flac. Després d’aquest en van venir d’altres que repetien la mateixa fórmula però com el primer, cap.

Jaume Espuny

Primer instrument que vas aprendre a tocar?
La veu i el cant.

Primer grup del qual vas formar part?
El grup de teatre de Sant Hipòlit de Voltregà.

Primer disc que et vas comprar?
Flor de nit de Dagoll Dagom.

Quants discos tens?
Uns 200 aproximadament. Però no els he comptat mai.

Tria’n tres (de discos).
The Dark side Of The Moon de Pink Floyd; Lo mal que estoy (y lo poco que me quejo) del Kanka i Gumbo de PJ Morton.

Grups o músics de capçalera.
Queen, Stevie Wonder i Sílvia Pérez Cruz.

Un concert (com a públic) per recordar.
Juan Luis Guerra i la 4.40 amb Rubén Blades al Cruïlla de Barcelona.

Jordi Vilarrodà

‘La porta del sol’
Elias Khoury
Club Editor
Una de les primeres novetats d’aquest 2025 ens arriba de la ploma d’un autor libanès que ha dedicat bona part de la seva literatura a Palestina. D’això ens parla aquest relat que, a través de múltiples veus, ens porta a un hospital on un vell agonitza i un jove no vol que se’n vagi sense explicar-hi la vida que se li escola. Una vida marcada per tragèdies com la dels camps de Sabra i Xatil·la.

‘La cremallera’
Martí Sales
Ed. Les Males Herbes
Feia uns anys que aquest poema narratiu de Martí Sales, portat a l’escena en diverses ocasions, no es podia trobar. Ara es reedita un text que està començant a traspassar els anys i les generacions. Hi reflecteix la seva generació i la seva ciutat de Barcelona en l’era postolímpica. El van descriure en el seu moment com una “elegia lisèrgica en octosíl·labs”. Una definició precisa.

‘Rosa de Lima i altres…’
Àngel Guimerà
Adesiara
Guimerà, de qui s’ha commemorat el centenari de la mort, és un gran autor de teatre. Però també va escriure prosa, i aquest volum amb edició de Neus Oliveras n’és un testimoni. L’encapçala una novel·la amb un punt pertorbador que té l’inici en un casalot on viuen personatges amb ecos de Terra baixa i el final en la Setmana Tràgica. I inclou també els relats curts de l’autor.

‘Confidències’
Elena Crespi
Rosa dels Vents
La coneguda psicòloga i sexòloga Elena Crespi convida a reflexionar sobre la pròpia sexualitat. Primer amb una mirada enrere, al que ha estat fins ara, i després amb una projecció cap al futur, al que voldríem que fos amb independència de l’edat i el gènere. Perquè no hi ha una única sexualitat ideal sinó un ventall de possibilitats que s’ha d’adequar a la vivència de cada persona.

‘Pítia dixit’
Liv Strömquist
Ed. Finestres
El còmic europeu té un referent en la sueca Liv Strömquist, de qui ja han arribat alguns llibres al català. El darrer és aquest, on l’autora aborda amb mirada crítica una característica humana: la necessitat de consells i orientacions. Des dels antics oracles dels grecs fins als actuals influenciadors. Aquí hi posa el punt de mira: en una cultura plena de gurus de l’autoajuda i semblants.

Joan Cuscó i Clarasó

PARÀSIT I ALTRES ELOGIS
Autor: Llucià de Samòsata
Editorial: Adesiara
Lloc i any d’edició: Martorell, 2024.
Pàgines: 195

Aquest és el quart volum que l’editorial Adesiara dedica als textos de Llucià de Samòsata (c120-c185 dC), en edició bilingüe (grec-català) i en traducció de Cristian Tolsa Domènec. I també ha sortit de les mans del traductor la introducció als textos inclosos en el volum i, com és habitual en aquesta editorial martorellenca, té una molt bona factura.
Els textos d’aquets autor, pel seu contingut i pel seu estil, són rics i agraïts de llegir. I ens aporten molta informació del seu moment històric i donen noves visions del món antic. Destaquen tant la seva imaginació com la seva llibertat. Molt propis d’aquell món grecoromà del segle II dC que, com diu el traductor, va gaudir del desplegament d’una dinàmica d’espectacles públics d’oratòria ple de personatges importants i reconeguts que es guanyaven la vida declamant a les gran ciutats del mediterrani. Essent, aquest, el moment en què Llucià de Samòsata desplega tot el seu enginy a través dels seus diàlegs serioso-còmics i dels seus particulars assaigs. D’una obra que posa sobre la taula de l’escorxador el sentit comú, el paper de la filosofia, els vells mites i les creences més acceptades. És a dir, que, amb un humor mordaç, cerca una visió pròpia de la realitat sencera (i de la vida humana en particular) i de la cultura heretada, que també és la que hem heretat nosaltres. I és per això que llegir aquest autor serveix com a antídot i contrapès indispensable dels tòpics que se solen dir al voltant del món grecoromà, dels seus autors i de les seves dinàmiques filosòfiques i culturals.
El llibre inclou els següents textos: “Paràsit: que el parasitisme és un art”, “Elogi de la mosca”, “Arts i astrologia” i “Fàlaris I” i “Fàlaris II”, destacant els dos primers pel seu estil i per la seva profunditat i imaginació voraç. I tots quatre són ben contextualitzats en la introducció i venen acompanyats d’un acurat apartat de notes.
Cal recomanar, de totes totes, la lectura d’aquests textos, i dels altres que ja han estat traduïts al català, ja que configuren un aspecte dels nostres clàssics que se sol obviar o deixar de costat, però que aporta una visió imprescindible del passat i una manera de fer que avui és tan (o més) necessària que ahir per comprendre el món en què vivim. Sobretot en aquesta època d’acumulació excessiva d’informacions, de mentides i de dogmes que petrifiquen la consciència i la sensibilitat.

Joan Millaret i Valls

El preu del somni americà

L’esperada ‘The Brutalist’ de Brady Corbet, un dels projectes més ambiciosos dels estudis americans del moment, A24, amb una durada inusual de més de tres hores, arriba als nostres cinemes. La dimensió del film es posa de manifest en la seva estructuració en diversos capítols, arrencant amb una obertura i acabant amb un epíleg venecià i entremig una pausa d’un quart d’hora. El nord-americà Brady Corbet, que va començar com a actor en el cinema europeu amb cineastes com Michael Haneke, Lars von Trier o Olivier Assayas, va debutar en cinema amb un sorprenent primer llargmetratge ‘La infància d’un líder’ (2015), a partir d’un relat de Sartre, i després rodaria el film musical ‘Vox Lux’ (2018). ‘The brutalist’ és el seu tercer llargmetratge el qual neix d’una història pròpia      que ha comptat amb la coescriptura de la seva guionista habitual, la noruega Mona Fastvold, també cineasta.

Un arquitecte hongarès László Toth (Adrien Brody) arriba a Amèrica arrossegant la ferida de l’Holocaust. L’emigrant pateix també el trauma de la separació de la seva dona, Erzsébet (Felicity Jones), retinguda encara a Europa després d’acabar la II GM, present sempre en el record, una presència que es fa evident a través de la superposició sonora de la seva veu en les cartes que s’envien. László porta la difícil vida d’un pària en un país nou d’acollida, forçat a viure en la precarietat tot i el seu bagatge professional a Europa com a deixeble de l’escola Bauhaus. A Pensilvània és acollit per un cosí seu, Attila (Alessandro Nivola), botiguer de mobles, jueu com ell, però que s’ha canviat el nom, tot i que després serà expulsat de la casa després de la remodelació d’una biblioteca d’un milionari, Lee Van Buren (Guy Pierce), el qual queda descontent de la feina. 

Mentre sobreviu en un treball dur de peó al port és buscat per Harrison Lee Van Buren que el vol al seu servei per construir un projecte megalòman a la memòria de la seva difunta mare dalt d’un turó de la seva finca. László posarà el seu talent a prova de les adversitats a cobert d’aquest ric amb ínfules i dissenyarà un centre cultural i religiós modern, trencador i original. L’obra s’ajusta al corrent arquitectònic del brutalisme amb blocs de formigó despullat, de monumentalitat massissa, sense ornaments i certa abstracció. Però els diners i els capricis del seu mentor condicionen el seu treball deixant-nos la imatge de l’artista coartat, fins i tot, abusat, el preu de vendre la seva ànima a aquest mecenes.   

Tenim una pel·lícula gens convencional, de mètrica lliure, que ens regala grans moments cinematogràfics com una arrencada fenomenal amb l’arribada a Nova York de László o l’excepcional episodi italià a la pedrera de marbre de Carrara. La pel·lícula de Brady Corbet compta amb un esplendorós i inusual format Vistavision així com una interpretació senzillament magistral d’Adrien Brody, que ens retrotrau al seu paper del músic Władysław Szpilman enmig de les runes poloneses a ‘El pianista’ (2002, Roman Polanski), i posseeix una meravellosa i fascinant banda sonora de Daniel Blumberg. Enmig de tantes coses bones cal fer esment del fet que la plenitud no és total perquè la pel·lícula avança a cops de buits narratius i també manté un ritme ple de sotragades. Després de guanyar el Lleó de Plata a la millor direcció al passat Festival de Cine de Venècia, aconseguir tres Globus d’Or a millor pel·lícula, direcció i millor actor, ara ‘The brutalist’ culmina un camí d’èxits i esdevé una de les favorites als Oscars amb deu nominacions, entre les quals, millor pel·lícula, millor director, millor actor o millor guió original.

Presidenta: Beth Codina

Director editorial: Agustí Danés

Coordinació i redacció: Carles Fiter

Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic

Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers