La revista només està disponible per a subscriptors de el9nou o el +9.
Pots fer-te subscriptor o si ho prefereixes pots comprar aquesta edició per 1,99€
Si ja ets subscriptor, inicia sessió o registra't
Entrevista a Ramon Fontserè, director d’Els Joglars i actor principal d'El rey que fue’
Jordi Vilarrodà
La cúpula d’Els Joglars, a tocar de l’església de Pruit, aguanta bé el pas del temps. Tan sòlida (o més) que la monarquia espanyola, que va trontollar quan es va anar coneixent tot el que no s’havia explicat mai sobre la figura de Juan Carlos I. En aquest espai de creació s’hi han gestat la major part dels 41 espectacles de la companyia durant quasi mig segle. També la darrera, El rey que fue, que el proper 15 de març es podrà veure al Teatre Municipal de Manlleu. La protagonitza Ramon Fontserè, al capdavant d’Els Joglars des de l’any 2012. Per a la direcció de l’obra van comptar de nou amb Albert Boadella. El darrer cop que Els Joglars van pujar a un escenari manlleuenc va ser l’any 1986, a l’antic Sidney, amb Els virtuosos de Fontainebleau.
Que el rei emèrit era un personatge que donava per portar-lo a escena està fora de dubte. Era una idea que alguna vegada els havia rondat pel cap?
Sí, perquè entronca amb la tradició de la casa de fer personatges com Pujol, Pla, Dalí, o també Aznar o González. Gent que ha estat essencial en la vida del país. El rei Juan Carlos hi era, i havia anat quedant al calaix. Però amb tot el que ha passat, i fent un repàs a tota la seva vida, vam veure que era un personatge shakesperià. Si hagués estat viu, ell que era aficionat als temes monàrquics, li hauria dedicat alguna obra.
Per què és atractiu des del punt de vista dramàtic?
Per aquesta vida de contrastos. Un home que neix a l’exili, que el porten aquí quan té 10 anys amb un dictador que li fa de tutor, que mata el germà per accident, que passa per sobre del seu pare en la successió a la corona, que té el poder absolut i el traspassa a democràcia, que trampeja el 23-F a l’últim moment… amb els seus afers amb les dones o els tripijocs dels diners. I ara acaba en solitud i lluny. Dramàticament, és un material molt potent! I convida a reflexionar sobre què significa ser rei en un temps de canvis com el nostre, i com la història el jutjarà.
A ell, al final de la seva vida, això segurament el deu preocupar.
Sigui de la manera que sigui, penso que se’l recordarà per haver facilitat la democràcia. Els procuradors en Corts franquistes es fan l’harakiri i aproven la reforma política d’Adolfo Suárez.
La seva manera de fer li va donar popularitat, allò del campechano…
Al començament feia gràcia. A la premsa hi havia un silenci tàcit. Alguns periodistes com José García Abad comencen a obrir la caixa de Pandora a principis dels 90, i arriba un moment en què ja no poden controlar la premsa.
“A Madrid, una espectadora va dir que havia de morir a Espanya, jo també ho crec”
En els personatges de Shakespeare hi pesa el destí. En aquest també?
Sí, perquè la gent com ell no tenen escapatòria, des que neixen ja estan marcats i no se’n poden evadir. Lluís XIV va ser coronat que era un nen, per exemple. El pes de la dinastia és bestial. La Leonor, que ara està embarcada al Juan Sebastián Elcano, deu ser la persona menys lliure d’Espanya. I si volen abdicar és un merder de cal ample, com va fer Eduard VIII d’Anglaterra, aquell filonazi. A mi, no m’agradaria ser rei, ha de ser horrorós.
La seva perdició no ha estat la política, com per al seu avi Alfonso XIII. Han estat altres tipus de conflictes.
He vist mols vídeos d’ell. En els conflictes, ha procurat no entrar-hi gaire: “Tú piensas de una manera, yo de otra pero seguimos siendo amigos”. Però aquesta cosa dels diners… García Abad deia que era la síndrome de Scarlett O’Hara, la de no tornar a passar gana. Recorda la infantesa a Roma, quan la seva àvia s’havia de vendre les joies. Entre la reialesa europea eren els més pobres de tots. Bé, i ara s’exilia a Abu Dhabi, que no és un exemple de democràcia precisament.
“A ‘El rey que fue’ no ens hem autocensurat en res, hi surt tot”
Shakespeare feia tragèdies dels seus reis. Els Joglars li dona, com és tradició de la casa, un to satíric. Una tragicomèdia?
És una vida tragicòmica, la seva. L’episodi de la mort del germà, per exemple. Ell li dispara i el mata. No crec que fos intencionadament, perquè al final el primer en la línia de successió era Juan Carlos, el mort era el germà petit… però de seguida el fan anar a jurar bandera. I a l’època de la Transició? Havia de fer equilibris. El vigilaven els franquistes, però també fa venir Santiago Carrillo, el líder comunista.
Han evitat volgudament d’oferir un personatge que fos només caricaturesc?
El volíem agafar en un moment concret, l’actual. El situem en un vaixell, que és un hàbitat natural per a ell. I una mica fora de la caricatura i fora del discurs protocol·lari, veiem com interactua amb l’altra gent. Amb una cuinera gallega, amb el capità del vaixell a qui li discuteix l’autoritat… La part més costumista, la més desconeguda, la seva condició humana. Però no ens hem autocensurat amb res, aquí hi surt tot: els problemes amb Hisenda, els afers amb dones, els xanxullos econòmics…
També interactua amb una periodista, que és un personatge important en l’obra. I a la vida real, sí que algunes confidències les va fer l’emèrit precisament a una periodista francesa.
Laurence Debray, la que li va fer un documental: ell s’hi troba a gust, es nota, potser se la volia lligar. Explica coses del Franco, molt distès… A l’obra, nosaltres necessitàvem posar-hi algú que li cantés les veritats, a aquest home. Que li digués, per exemple, que no ha llegit un llibre en tota la seva vida perquè diu que no ha tingut temps per a la cultura. Hi ha d’haver conflicte, i per això a la tripulació del vaixell hi hem posat un bufó, que també és una figura shakesperiana. És un noi guapo, l’amic d’un amic que està passant uns dies allà amb l’emèrit, és intel·ligent. Tenim la periodista i el bufó.
Com es va treballar l’obra? Amb aquest procés de creació col·lectiva aquí, a la cúpula, que defineix el teatre d’Els Joglars?
Van ser quatre mesos, una cosa totalment anticomercial i suïcida en els temps que corren. Quatre mesos en què no entra res i es va gastant. Vàrem començar agafant el rei des d’un punt de vista el màxim de realista. Vaig apuntar temes shakesperians: la venjança, el poder, la traïció, l’odi, el dolor o l’alegria… Sabíem on passava la història, al vaixell. Al golf Pèrsic, no a Sanxenxo. Va ser a partir de petites improvisacions que es va anar construint: d’un minut o dos, màxim. A poc a poc, i anotant allò que funcionava, per estructurar un començament, una tesi i un final. Es va fer així, amb Albert Boadella aquí.
Han tornat a incorporar-lo en un muntatge com a director, anys després d’haver deixat la companyia. Com va anar?
Acabàvem de fer ¡Que salga Aristófanes! i un productor de Madrid em va dir que Telecinco –on encara hi havia Paolo Vasile– volia fer alguna cosa sobre el rei emèrit. Jo no veia una sèrie, però sí una obra de teatre. L’Albert ho sabia, i l’hi vaig proposar. Va dir que sí, que es veia capaç amb energia per fer-ho i a mi em va semblar perfecte: em dedico a actuar i no m’he de preocupar d’escenografia, vestuari o llums. Com abans. Al final no es va fer sèrie, però sense aquella trucada potser no s’hagués fet El rey que fue. Ja ho deia Dalí, que l’atzar és sagrat.
Com ha estat la reacció del públic? Voltant per Espanya, és fàcil que els hagin vingut a veure monàrquics.
A Madrid, una senyora em va esperar a la sortida del teatre. Va dir que era amiga de Juan Carlos. Va dir-me: “Está muy bien como lo retratáis, es exacto lo que decís, pero ha sido un hombre mal aconsejado”. I és veritat, es va envoltar de gent que no li portava la contrària… tot i que ell és molt ell. L’únic va ser Aznar, el enano del bigote, que a ell li queia molt malament. Es feia molt, en canvi, amb Felipe González. Doncs sí, Aznar va ser l’únic que li va dir que era un frívol. I era cert, és una de les característiques d’aquest home: el seu regnat és la frivolitat amb què fa les coses. També va intentar parar-li els peus el secretari de la Casa Reial, Sabino Fernández Campo, quan tot ja començava a ser massa escandalós. I el va despatxar. Tornant a les reaccions del públic, una altra senyora, a Saragossa, em va dir: “Es un sinvergüenza, pero tiene que morir en España”. Jo també ho penso. En general, les reaccions són bones, he de dir-ho.
Albert Boadella, amb tants anys a Madrid, el devia haver tractat en persona.
S’han vist a vegades, sí. I jo he actuat davant d’ell: quan fèiem el Daaaalí va venir al Teatro María Guerrero a veure’l. Li feia gràcia perquè en Dalí l’havia retratat, essent ell encara príncep. Recordo que portàvem una pantalla espectacular, que donava la mateixa definició d’imatge a la fila u que a l’amfiteatre. Comença l’obra i per un error tècnic es desconnecta la pantalla, va quedar tot fosc i tots els guardaespatlles es van esverar, però ell no es va ni immutar. A l’acabar va venir, ens va felicitar i ens vam fer un foto.
La Pastisseria Sant Llehí, amb botigues a Cardedeu i Sant Antoni de Vilamajor, torna a guanyar el tercer millor bombó. En les properes setmanes, el posaran a la venda
Aina Barquero
“No havia provat mai l’umeboshi, però vaig pensar que seria un ingredient interessant per fer un bombó”, explica Alexandra Navarro, que ha guanyat el tercer premi al concurs de bombons artesans que organitza la revista especialitzada Dulcypas. Un guardó que la Pastisseria Sant Llehí, de Cardedeu i Sant Antoni, rep per segona vegada consecutiva. El bombó d’enguany porta per nom Geoda.
L’umeboshi és un pruna fermentada típica del Japó que té un punt salat i àcid. “Quan el vaig provar vaig pensar que era un gust al qual nosaltres no estem acostumats i que rebaixar l’acidesa amb caramel podia ser una bona idea. És en el que em vaig posar a treballar.” Dins els requisits del concurs es demanava que els bombons fessin servir ganache, una crema de trufa. “El bombó es complementa amb un marshmallow de llimona i espígol, que li dona un punt afruitat, gianduja de nous i tot recobert amb una xocolata de remolatxa.”
Navarro va dedicar tot un mes a la creació del bombó premiat que va començar després de les festes de Nadal. “Li vam donar moltes voltes abans de trobar la combinació clau. A més, fins fa ben poc jo no podia menjar llet i havien de ser els meus companys de l’obrador qui anaven provant les diferents versions del bombó. Van acabar-ne una mica farts”, diu entre riures.
El premi al tercer millor bombó arriba en un moment en què també han tornat a entrar dins la llista de les 50 millors pastisseries de Catalunya a la Fava de Cacau. Navarro assegura que els reconeixements són un impuls per continuar fent bona feina. “És molt motivador, i més després de veure l’alt nivell del concurs.
Els guardons fan que es parli de nosaltres i que la gent vingui a comprar-nos a la pastisseria. La Sant Llehí no era un referent en xocolata fins que hi vaig entrar jo, que m’interessava molt aquest món. Guanyar els premis ens dona autoritat i certifica la qualitat del producte.”
De moment la Geoda encara no es pot comprar a la pastisseria. Navarro està treballant en un empaquetat exclusiu per vendre els bombons que està creant expectatives entre els clients.
El museu vigatà acull l'antològica pòstuma d'Adrià Ciurana
Jordi Vilarrodà
L’any 2018 va morir prematurament Adrià Ciurana i Geli (Figueres, 1985). Amb només 33 anys, un dels nets de l’escriptora vigatana Maria Àngels Anglada deixava rere seu una trajectòria en el món de les arts plàstiques més que prometedora. Adrià Ciurana “no feia d’artista, era artista”, en paraules del crític d’art ripollès Eudald Camps. Després de la seva mort, i un cop ordenada l’obra que havia deixat, es va configurar l’exposició “M’abrigo de terra”, que l’any passat es va exposar al Museu de l’Empordà i que ara es pot veure al Museu de l’Art de la Pell de Vic, fins al dia 18 de maig.
“M’abrigo de terra”, el títol de l’exposició comissariada per l’artista Jordi Mitjà i el dissenyador Manel Grávalos, sorgeix d’un poema inèdit del mateix Ciurana. La mostra vol oferir una retrospectiva de l’obra que va realitzar en els 10 anys precedents a la seva mort. Va treballar en diferents projectes alhora, i també en diversos llenguatges, des de la pintura a l’escultura o el videoart. “Sense voluntat d’aglutinar res, ni de generar cap escena, va fer de connector entre poetes, dissenyadors, editors i artistes de diferents generacions”, expliquen els comissaris.
El poema i el títol els han servit de guia per fer la tria d’obres, les que es donen per acabades i les que formaven part del procés de treball, i construir un itinerari que permeti al públic que no coneixia Ciurana descobrir el seu potencial. “Com un artista fa evolucionar en tan poc temps una obra tan madura, desacomplexada i contundent?” És la pregunta que es fan i a la qual l’exposició intenta respondre.
EL 9 NOU
Álvaro Ocón Quintet actuarà aquest divendres al 35è Festival de Jazz de Granollers per presentar el seu últim treball, ‘Life Dissonance’, enregistrat entre 2023 i 2024 a Basilea. La formació està integrada per joves músics reconegut dins l’escena del jazz europeu que interpreten composicions originals, influenciades per diversos mentors amb els quals han tingut el plaer de treballar com Guillemo Klein, Kris Davis o Vardan Ovsepian. Al trompetista Álvaro Ocón l’acompanyen Fernando Brox, flauta; Iannis Obiols, piano; Nadav Erlich, contrabaix, i Iago Fernández, bateria.
Álvaro Ocón Quintet. 35è Festival de Jazz de Granollers. Casino de Granollers. Divenders 7 de febrer, 20h.
La companyia Cándida porta a Canovelles ‘Mi madre en bragas’, escrita per Raquel Loscos i dirigida per Lali Álvarez. És una obra que serveix per a apropar-nos amb valentia als corrents ocults de les relacions familiars i trobar llum travessant la foscor. L’espectacle està interpretat per l’actriu Anna Tamayo, acompanyada per la seva mare Rosa Escalera, i la música en directe d’Alba Rubió Pons. ‘Mi madre en bragas’ és l’homenatge que l’Anna li vol fer a la seva mare Rosa, i també l’espectacle que la Rosa vol fer amb la seva filla Anna. I també és el fracàs absolut de les intencions d’una i l’altra, i també el motiu pel qual fracassen. L’espectacle s’emmarca en el cicle GPS (Girem Propostes Singulars).
‘Mi madre en bragas’. Companyia Cándida. Teatre Auditori Can Palots, Canovelles. Divendres 7 de març, 20h.
La companyia de dansa navarresa i el coreògraf Marcos Morau s’han unit en aquest projecte personal en què utilitzen el seu cos com si fossin gossos ambulants sense amo. Despleguen una dansa passional que troba el seu sentit més pur en la repetició i en la catarsi, ballant fins a l’extenuació i viure fins al defalliment.
‘Los perros’. Led Silhouette i Marcos Morau. Teatre El Patronat, la Garriga. Dissabte, 8 de març, 20h.
Aquest concert de l’Orquestra de Cambra i la Big Band de Granollers és una gran oportunitat per apropar-se a l’univers Ruera de la mà de les dues principals formacions instrumentals de la ciutat. Els espectadors podran gaudir de la sonoritat més clàssica del mestre Ruera, amb el ‘Quartet Ambients’ de l’any 1929 en versió per a orquestra de corda, i de la faceta com a compositor de música lleugera, amb l’obra ‘Ambientes exóticos dels anys 50‘, a més de les obres de nova creació de Joan Vidal i Martí Ventura.
‘Recordant el mestre Ruera’. Amb l’Orquestra de Cambra i la Big Band de Granollers. Teatre Auditori de Granollers. Diumenge 9 de març, 18h.
Jordi Sunyer
‘Chichonera’s Cat’
Òliba/Edigsa, 1975
Ia Batiste és un dels duets més rellevants que hi ha hagut mai al món de la música popular catalana. Van debutar en directe el 1972 i a finals d’aquell any ja van publicar Un gran dia, un disc de psicodèlia, folk i surrealisme que va passar desapercebut. Com que a Ia Batiste els costava arribar a final de mes i aleshores van entrar a formar part de les bandes de Sisa i també Serrat en directe. I gràcies a Serrat, que hi va posar el seu segell (Òliba), van poder gravar el seu millor disc, Chichonera’s Cat, una obra d’art on també hi van participar patums com Max Sunyer (guitarres), Jordi Clua (baixista i germà d’Ia), Francis Rabassa (bateria), Kitflus (piano) i altres invitats. L’àlbum arrencava amb “Bon dia, Lluna”, una peça de poesia delicadíssima amb una instrumentació progressiva de primera divisió, després venia “Ocell”, d’aire hippie, i altres joies com “Cançó per a no sentir-se sol” o “El Gessamí i la Rosa”, de pell de gallina. Tot el disc és excepcional. El duet va tocar al primer Canet Rock aquell 1975 però abans d’acabar l’any es van separar. Una llàstima. Als anys 90 van reaparèixer fugaçment i van treure un parell de discos però ja no era el mateix. El 2008 Picap va reeditar en CD Chichonera’s Cat i semblava que això podria fer revifar el duet però tres anys més tard Clua va morir. Batiste, en canvi, a la seva bola, encara li continua fotent.
Jordi Sunyer
LIBÉRICA
‘Alé Iberian Chants’
Segon disc de Libérica, una banda espectacular liderada pel contrabaixista Manel Fortià que busca punts en comú entra la cançó tradicional catalana, la valenciana i el flamenc lligades pel jazz. A part de Fortià, la banda compta amb les veus del cantaor català Pere Martínez, el valencià Carles Dénia i el gadità Antonio Lizana. A més, en aquest segon treball també hi ha la trompeta i la veu d’Alba Careta, el saxo d’Aina López, el piano de Max Villavecchia i les bateries de Raphael Pannier i Oriol Roca. Un autèntic festival i tot un luxe.
URI SANTAFÉ & LAMLIKI
‘NGU’
Fa uns mesos, el moianès Uri Santafé i el productor i DJ Lamliki van publicar plegats el seu primer EP, titulat Vulnerable. I ara, després d’avançar alguns temes com la seva peculiar versió de l’himne “BOIGXTU” (amb la participació del mateix Pep Sala i un videoclip enregistrat al pantà de Sau), presenten el seu àlbum de debut: NGU (Never Give Up). Un treball que barreja el hip hop de tall més clàssic amb l’electrònica i el pop melòdic i que, segons expliquen ells mateixos, és un viatge per la resiliència de cadascú.
ROGER PADRÓS
‘A contrallum’
Roger Padrós és un cantant, compositor i pianista conegut per haver participat en el programa televisiu ibèric La voz i per haver passat pel Benidorm Fest amb l’objectiu d’anar a Eurovisió cantant en català. Fa poc, també va aparèixer al Zenit de TV3 i fa uns mesos va publicar un nou disc, A contrallum, on mostra les seves credencials com a bandautor de tall pop amb pinzellades de rock. El dol, la felicitat, l’amistat, la confiança, l’autoestima, els records o el pas del temps són alguns dels temes d’un disc amb 11 peces ideals per sonar en radiofórmules.
Jordi Sunyer
Primer instrument que vas aprendre a tocar.
La guitarra.
Primer grup/coral del qual vas formar part.
Calamaros Solamente.
Primer concert en directe.
Amb els Calamaros Solamente als Hostalets de Balenyà, crec que l’any 2002.
Primer disc que et vas comprar.
Adrenalize de Def Leppard.
Quants discos tens aproximadament?
Més de 300.
Salva’n tres (de discos).
Raw Power d’Iggy Pop, Pinkertone de Weezer i Big Calm de Morcheeba.
Grups o músics de capçalera.
Iggy Pop, Foo Fighters i Quimi Portet.
Un concert (com a públic) per recordar.
Un de l’Ani DiFranco al Doctor Music Festival l’any 1997.
‘L’aventura’ va ser guanyador del premi La Paraula Imaginada de 2024
Jordi Vilarrodà
El pas del temps es pot explicar als que encara tenen tot el temps del món al seu davant? La vigatana Roser Rovira, escriptora i col·laboradora d’EL 9 NOU, creu que sí, i ho ha posat en pràctica a L’aventura (Edicions del Bullent), el llibre que acaba de publicar juntament amb l’il·lustrador Robert Garcia. L’aventura va ser el llibre guanyador de la tercera edició del premi La Paraula Imaginada de 2024, que convoca la mateixa editorial.
L’aventura és la història d’una tortuga de peluix, la Titi, inseparable d’una nena, la Cassandra. Ella se l’emporta a tot arreu, però precisament per això es va gastant: ha perdut un ull i està descolorida. A través d’ella Rovira parla d’un dels seus temes habituals, “el pas del temps i els canvis que patiran els nostres cossos”, però remarcant que “també poden tenir “la seva part divertida”. O si més no, positiva. “De fet, la nostra vida és una aventura i pot estar impregnada de bons i mals moments, de moments de sort i d’altres en què cal treballar de valent per arribar a una fita”, explica l’autora.
Roser Rovira ja ha tractat el tema del pas del temps en altres llibres destinats a infants com White hair, o també emergeix a les seves obres per a adults com Un dia de sol. “És el que ha cridat als quatre vents fa pocs dies Emma Vilarasau.” També manté un blog (roigdetardor.com) sobre la mateixa temàtica. “La vida marca, et deixa marques al cos i a la ment, i al final et converteix en la suma de tu i aquestes marques”, afirma l’autora. I tot això ho fa des de prop de Boston, on viu i des d’on també escriu els articles que publica regularment a EL 9 NOU.
El relat de Roser Rovira es combina amb les il·lustracions del barceloní Robert Garcia. Es dona la circumstància que l’editorial que convoca el premi i edita el llibre té la seu a Picanya (l’Horta Sud), al País Valencià, una de les poblacions més afectades pel temporal de pluges de l’octubre passat. Malgrat tot, L’aventura ja es pot trobar a les llibreries. Forma part de la col·lecció Àlbums, per a infants a partir de 7 anys.
Jordi Vilarrodà
‘El cos invisible’
Núria Perpinyà
La Magrana
El protagonista d’aquest insòlit relat viu dins d’una persona, però no és una persona… sinó un enzim. L’Ubis, l’enzim en qüestió, emprèn un perillós viatge per la sang de la seva humana (“No podia evitar sentir-se com a casa dins aquella doneta que l’havia acollit”). L’autora té l’habilitat de vincula-o amb la literatura universal, des dels grans clàssics fins a Voltaire o Calvino.
‘Peripècies’
Maria Barbal
Columna
A aquestes alçades de la seva maduresa i amb una trajectòria literària indiscutible, qui millor que algú com Maria Barbal per novel·lar sobre la pròpia condició de ser escriptor? Ho fa en aquest relat de ficció que té com a protagonista un autor que obté un inesperat èxit i es veu arrossegat pel remolí. Al seu costat hi ha una escriptora que sembla que ja ha trobat allò que en diuen una veu pròpia.
‘Per què escric’
George Orwell
Ed. de 1984
L’amenaça del totalitarisme o els perills de la manipulació ideològica del llenguatge són qüestions de fons que George Orwell va tractar en els seus assajos. Aquest volum en fa una tria, tant dels de pensament com dels literaris, que expliquen molt de la seva evolució com a escriptor. L’edició es publica amb motiu dels 75 anys de la mort de l’autor, amb traducció i edició de Pau Dito.
‘Codi font’
Bill Gates
Ara Llibres
Què va conformar la personalitat d’una de les persones que ha canviat el món? En aquest llibre autobiogràfic, Bill Gates ens parla més dels seus pares i de l’extraordinària personalitat de la seva àvia, o de la infantesa que va viure a casa, que de les peripècies de Microsoft amb Paul Allen. Una lectura útil, també, per contrastar amb la mentalitat de la nova generació de tecnooligarques.
‘L’espoli general’
Neus Moran
L’Avenç
Un dels efectes col·laterals de la Guerra Civil (i una eina més de la repressió del bàndol franquista) va ser la confiscació de patrimoni a persones físiques o a entitats i associacions identificades amb el republicanisme. Un patrimoni que va passar a l’Estat i que no ha tornat a les mans dels espoliats, i del qual aquest llibre en segueix tot el rastre documental possible.
Pere Martí i Bertran
E & E. Un llibre de brodats inspirat en la poesia d’Emily Brontë i Emily Dickinson
Textos: Emily Brontë i Emily Dickinson
Traductors: Sam Abrams, Jaume Bosquet i Rosa Vilanova
Il·lustracions: Helena Aguilar, Cati Mayans i Rosa Vilanova
Editorial: Autoedició (Impremta Pagès)
Lloc i any d’edició: Olot, 2024
Nombre de pàgines: 52 (sense numerar)
Tres olotines, Rosa Vilanova, Cati Mayans i Helena Aguilar, entre altres coses compartien dues passions: la poesia i el brodat. D’entre els poetes que les enamoraven hi havia la britànica Emily Brontë (1818-1848) i la nord-americana Emily Dickinson (1830-1886), de les quals Vilanova, professora de Llengua i Literatura catalanes, ja havia fet traduccions i un muntatge teatral precisament titulat E & E.
Aquestes passions compartides les van portar a plantejar-se de llegir a fons les obres de les dues Emily per il·lustrar-les amb brodats. La “Descripció del projecte”, que tanca l’obra abans dels crèdits, i el subtítol ho deixen ben clar: “El llibre no és una antologia de poemes il·lustrats amb brodats sinó que és un llibre de brodats inspirats en fragments de l’obra” i “Un llibre de brodats inspirat en la poesia d’Emily Brontë i Emily Dickinson”, respectivament.
Doncs sí, el llibre és això, però molt més, per diverses raons. La primera, que és una petita obra d’art, tant per les il·lustracions com pel disseny, curós fins al detall més mínim: dos tipus de paper ben diferenciats per marcar allò que és art (els poemes i els brodats) d’allò que és assaig (els paratextos); l’autoria dels poemes només marcats per una E de cal·ligrafia diferent segons correspongui a Brontë o Dickinson; guardes i cobertes sòbries…
La segona, el contingut dels paratextos, ben diferenciats del text, com he apuntat. A l’inici, dos pròlegs ben diferents, però complementaris: el literari del professor Sam Abrams, que hi analitza la relació entre les dues escriptores i les reivindica; i l’artístic, escrit per l’historiador de l’art i crític Pere Parramon, que hi analitza el paper de les dones en el brodat al llarg de la història i els seus valors artístics. Al final, la “Descripció del projecte”, que ja he comentat; els crèdits (molt detallats); el colofó a la guarda final, i encara la contracoberta, totalment negra amb estrelles daurades i el vers d’Emily Dickinson traduït per Jaume Bosquet, també en lletres daurades: “I ara Nosaltres vaguem per Boscos Àulics”.
I la tercera, ja per acabar, la valentia de reivindicar una tècnica artística, molt poc valorada i totalment feminitzada, com és el brodat, i fer-ho en un camp en què pràcticament no s’havia utilitzat com és el de la il·lustració.
Un llibre aparentment minoritari, però que em sembla que pot agradar a molta gent.
Idees per inculcar-los aquest hàbit de manera divertida i efectiva
Eva Remolina / AMIC
Ensenyar als nens a estalviar des de petits és una gran inversió per al seu futur. Els ajuda a entendre el valor dels diners, a gestionar millor els seus recursos i a desenvolupar responsabilitat financera. En aquest article us proposem algunes idees per inculcar-los aquest hàbit de manera divertida i efectiva.
1. Donar una setmanada o paga
Una bona manera de començar és donar-los una petita assignació setmanal o mensual. Això els permetrà gestionar els seus propis diners i prendre decisions sobre com gastar-los o estalviar-los.
2. Fer servir una guardiola
Encara que avui dia tot és digital, tenir una guardiola física continua sent una eina útil per als nens petits. Veure com s’omple amb les seves monedes pot ser molt motivador.
3. Obrir un compte d’estalvi
Quan els nens ja són una mica més grans, es pot obrir un compte d’estalvi al banc. Això els ensenya com funciona el sistema financer i els dona una visió més a llarg termini sobre l’estalvi.
4. Establir objectius d’estalvi
És important que els nens tinguin un propòsit clar per estalviar. Pot ser un joc, una bicicleta o una excursió. Tenir una meta concreta els motiva a ser constants en el seu estalvi.
5. Ensenyar la diferència entre necessitats i desitjos
Una lliçó clau en finances personals és diferenciar entre el que realment necessiten i el que només volen per caprici. Ajudar-los a fer aquesta distinció els permet prendre millors decisions econòmiques.
6. Premiar el bon hàbit d’estalviar
Per reforçar aquest hàbit, es pot oferir algun petit incentiu. Per exemple, afegir una petita quantitat extra si aconsegueixen estalviar una part de la seva paga durant un temps determinat.
7. Predicar amb l’exemple
Els nens aprenen molt observant els seus pares. Si veuen que els adults de casa també tenen l’hàbit d’estalviar i planificar les despeses, serà més fàcil que ells ho adoptin com un comportament natural.
8. Jocs i activitats relacionades amb l’estalvi
Fer servir jocs de taula com el Monopoli o apps educatives pot ser una manera divertida d’ensenyar-los conceptes bàsics sobre diners i estalvi.
Programació dels cinemes
EL 9 NOU
Joan Millaret i Valls
La cort dels horrors
Karim Aïnouz competia en el Festival de Cine de Canes de l’any 2023 amb el film britànic La última reina, amb guió de Henrietta i Jessica Ashworth, adaptació de la novel·la El juego de la reina, d’Elizabeth Fremantle, sobre la sisena dona d’Enric VIII, Katherine Parr. Aquesta estrena tardana de La última reina arriba a les nostres sales quan el mateix cineasta brasiler té pendent d’estrena la seva última participació a competició en el mateix festival de Canes de l’any passat, Motel Destino. El cineasta brasiler sempre ha estat unit a Canes com demostra la seva concurrència amb films com Madame Sata (2002) o La vida invisible de Eurídice Gusmao (2019) en la secció Una Certa Mirada. Aïnouz havia participat també a la Quinzena dels Realitzadors de Canes amb O abismo prateado (2011), a part d’acudir en l’edició de 2021 en una sessió especial amb Marinheiro das montanhas.
La última reina és un esplèndid film psicològic ambientat a la cort dels Tudor. L’enfocament de Karim Aïnouz reivindica el paper de Katherine, dona reformista i partidària de la tolerància, que intenta propagar aquests ideals moderns en els cercles de la cort, i amiga també d’activistes que defensen la religió protestant, perseguida sanguinàriament per Enric VIII. Una breu introducció ens orienta sobre la voluntat del cineasta quan ens recorda que la història l’escriuen homes i que aquesta parla d’homes, qüestionant el desinterès historiogràfic per Katherine, dona que va arribar a ser Reina Regent durant anys després de la mort del seu marit, Enric VIII.
Una pel·lícula d’atmosfera pesada, grotesca i delirant, adient per aquesta cort dels horrors, que ens deixa un gran paper d’Alicia Vikander com a Katherine Parr, dona soferta i pacient, al costat d’un monstre com és Enric VIII (Jude Law). Aquesta dona valenta que vol influir en els consellers de la Cort intenta alhora sobreviure a les dèries d’un marit trastocat i tirànic que la pot fer executar en qualsevol moment. I resulta excel·lent també el paper de Jude Law interpretant aquest autèntic sàtrapa reial, un personatge malalt, sàdic i paranoic, que abans ja havia fet assassinar les seves anteriors esposes. Completen el repartiment de La última reina Sam Riley, Eddie Marsan, Amr Waked o Patsy Ferran.
Isaac Muntadas
Una construcció amb fonaments per a un públic infantil
La majoria dels videojocs de LEGO són adaptacions de blockbusters. Superproduccions cinematogràfiques de la talla de Harry Potter, El Senyor dels Anells, El hòbbit, Pirates del Carib, Jurassic World, La guerra de les galàxies o pel·lícules protagonitzades pels herois de DC i Marvel. En canvi, és estrany trobar-ne un que es basi en un videojoc. És el cas de LEGO Horizon Adventures (LHA). Parit per Guerrilla Games i Studio Gobo, i al mercat des del 14 de novembre, s’inspira en l’inici de les aventures de l’Aloy. Es tracta d’una guerrera de la tribu dels Nora que ha de salvar el món. Se situa en un futur postapocalíptic en què unes màquines de metall (similars a animals salvatges) predominen a la Terra. Horizon Zero Dawn, joc exclusiu de Sony, es va estrenar el març de 2017 i només quinze dies abans de l’estrena en format LEGO de l’aventura va sortir a la venda una remasterització del primer joc. Una bona jugada de màrqueting. Dos jocs de la mateixa saga, però per a públics diferents, en menys d’un mes. El primer, per a un target adult i el segon, més dirigit als infants.
A LEGO Horizon Adventures pots controlar quatre personatges (Aloy, Varl, Teersa i Erend) que visiten una vintena de nivells inspirats en les zones del joc original com són la selva, la muntanya, el desert i un bosc. Tot per aconseguir els preuats totxos daurats. Enmig dels nivells hi ha Corazón de Madre, el poblat de la tribu Nora, que es pot personalitzar creant tota mena de construccions, de LEGO, és clar. Com una sastreria on et pots vestir amb indumentàries estrafolàries (de crispeta o d’astronauta). Cadascun dels personatges jugables té una arma principal: un arc, una llança, un martell i una bomba, que poden imbuir-se en elements naturals com el gel, el foc o l’electricitat. Alhora, poden fer servir ginys com unes sabates veloces o una bomba que atrau els enemics i explota.
El punt fort de LHA és el combat. Curiosament, el punt feble de la resta de jocs de LEGO. El combat, força assequible, és frenètic i variat gràcies a les armes. Haver d’endevinar les debilitats de les màquines i dels enemics humans és tot un encert. L’apartat visual ratlla la perfecció. Tot està molt detallat i fet amb peces de LEGO. El doblatge en castellà té les veus dels actors del joc original i la banda sonora és èpica. L’humor, senya d’identitat d’aquests jocs, et dibuixa un somriure amb situacions divertides, que treuen ferro a l’empresa de salvar el món. El problema és que LHA falla en els escenaris: molt bonics, però massa repetitius (els calderos sí que trenquen la monotonia) i de poca durada. Hi ha pocs personatges controlables, per molt que tinguin mil disfresses; zero trencaclosques i una sensació general d’haver-se quedat a mitges. És un joc per jugar-hi amb cooperatiu i també… a la Nintendo Switch. Sí, Sony ha decidit que no sigui exclusiu de PlayStation i PC. Un encert. La consola de Nintendo té un públic més infantil (en nombre de jugadors) que segur que el gaudiran més.
Plataformes: PlayStation 5, Nintendo Switch i PC
Gènere: Aventura
Idioma textos: Castellà
Idioma veus: Castellà
Format/Preu: Físic i digital: 69,99 euros
Desenvolupador i distribuïdor: Guerrila Games / Studio Gobo
Costums i tradicions que allarguen la vida
Eva Remolina / AMIC
El Japó és conegut com un dels països amb l’esperança més gran de vida del món. Però què fan exactament els japonesos per viure tant? La resposta no és simple, ja que es tracta d’una combinació de factors culturals, dietètics i socials que contribueixen a la seva longevitat.
Alimentació equilibrada
Un dels aspectes clau és la dieta japonesa. Basada en aliments frescos i baixos en greixos, la seva alimentació destaca pel consum de peix, arròs, tofu, algues, verdures i te verd. La cuina japonesa evita els productes processats i aposta per porcions petites, seguint el principi d'”hara hachi bu”, que consisteix a menjar fins a estar al 80% ple.
Exercici físic diari
Els japonesos solen incorporar l’exercici físic a la seva rutina diària. Caminades llargues, tai-txi i pràctiques com el “radio taiso” (una sèrie d’exercicis matinals) són habituals, especialment entre la gent gran.
Relacions socials sòlides
La vida comunitària i la cohesió social són fonamentals per al benestar emocional. Els japonesos solen mantenir forts vincles amb la família, els amics i la comunitat. A Okinawa, una de les regions amb més centenaris del món, existeix el concepte de “moai”, grups de suport social que es mantenen tota la vida.
Cultura de l’autocura
La higiene personal, els banys termals (onsen) i la pràctica de la meditació o la cerimònia del te també contribueixen al benestar físic i mental. La filosofia del “ikigai”, que es tradueix com la raó de ser o el propòsit de vida, ajuda a mantenir la motivació i la salut mental durant molts anys.
Sanitat i prevenció
El sistema sanitari japonès és un dels millors del món, amb una forta orientació cap a la medicina preventiva. Les revisions mèdiques regulars i l’accés a tractaments mèdics de qualitat permeten detectar malalties en fases primerenques.
Presidenta: Beth Codina
Director editorial: Agustí Danés
Coordinació i redacció: Carles Fiter
Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic
Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers
