Entrevista a Teresa Ibars, autora del llibre 'La mort de l'altre'

Jordi Vilarrodà

Teresa Ibars (Aitona, 1962) es va donar a conèixer com a narradora ara fa sis anys, en paral·lel a la seva trajectòria com a historiadora i arxivera. ‘L’atles de l’oblit’, on la memòria tenia un paper fonamental, va ser un èxit inesperat. Ara torna amb ‘La mort de l’altre’ (Comanegra), un relat que parteix del moment en què dues vides s’acaben en una habitació d’hospital. Dues vides dife-rents, oposades. I des d’aquí estira també el fil de la memòria cap a altres morts.

Li confesso que vaig agafar el seu llibre, sabent que hi parlava de la mort, amb una certa prevenció. Però l’he acabat amb sensació de serenitat.
Quan comences una aventura, i més aquesta sobre la mort amb un procés intern per explicar-te i per explicar, no saps com acabarà. Però penso que agafant-te fort a aquesta eina que és la literatura, pots dominar els temes i la forma d’explicar-los. La literatura ajuda a explicar un tema tan profund com aquest.

Ha necessitat un temps de reflexió, de maduració. Des de la mort de la seva parella, hi ha hagut uns anys d’endreçar records i afegir-hi el bagatge cultural perquè esdevingués un llibre?
Tot i que entremig he fet altres coses, el procés ha estat de cinc anys. Aquest llibre, el començo a escriure de forma una mica compulsiva, just en aquest moment de pèrdua. Però s’ha de deixar reposar, atemperar tot el que sents en un moment tan dur, i no volia fer un llibre que fes llàstima, ni d’autoajuda. Volia parlar del tema de la mort, de com el veia i el vivia, de com m’havia configurat i com viuré el que em quedi de vida a partir de les pèrdues. I com ha dit vostè, un element molt important són les lectures.

Quines l’han acompanyada?
Per agafar el to de tot el que volia explicar, m’ha fet falta llegir molt. Des de Montaigne fins a literatura més actual, que m’ajudava a saber en quin lloc era jo. És poc habitual asseure’t a pensar sobre la mort, el gran tema.

“Dues persones que tenen edats i realitats diferents però que coincideixen per culpa d’unes cèl·lules que els creixen de forma descontrolada fins a destruir-los la vida”. Són en una habitació d’hospital.
Per una banda hi era el meu company, el Xavier, massa jove per morir però que havia fet tota una vida, en un món com el nostre i en un entorn plàcid, ordenat. Al seu costat, en el mateix hospital sociosanitari, hi ha un xiquet de 19 anys que ha arribat de Gàmbia. Cinc anys de travessa per arribar des del seu país fins al poble de la Portella, al costat de Lleida. Cinc anys que coincideixen amb els de la travessa del Xavier amb la malaltia. Es troben dues persones que potser mai no s’haurien conegut, si no hagués estat per la malaltia. I em fa pensar en com n’és de capriciosa, la vida.

El títol és La mort de l’altre. Aquest noi gambià, el Dawda, és un altre dels que conviuen en la nostra societat, dos mons paral·lels.
Jo no explicaré mai la meva mort, però explico la dels altres. En aquest cas, un altre de lluny, que al principi no té nom, que em costa d’entendre que es diu Dawda… tot això em fa pensar que aquest caprici s’ha d’analitzar, i és el motor d’arrencada del llibre.

Té la voluntat personal, humana, d’acostar-se al noi jove que jau al llit de la vora del seu company. Saber qui és, d’on ve, quina família té… i el llibre encara no era ni un projecte.
En aquell moment potser era més inconscient, però després hi penses. Veiem per la tele gent a qui no els posem nom que moren al mar, gent amb qui ens creuem cada dia als pobles i ciutats i de qui no recordem la cara… ens resulta estrany el fet de compartir espai amb gent migrant que tenen tots la seva història. Des de la nostra situació de privilegi, els oblidem. El fet de compartir l’espai, demanar-li d’on és… de Gàmbia! I haver d’anar corrents a internet per situar bé el país dins de l’Àfrica. Parlar d’aquesta alteritat, que no és tan estranya perquè va ser la de molta gent d’aquí després de la Guerra Civil.

El Dawda va morir, també?
Sí. Amb 19 anys.

Partint d’aquest nucli, surt una reflexió sobre totes les altres morts que ha viscut. I ens hi podem sentir reflectits perquè són també les nostres: el padrí o padrina, l’amic que mor d’accident… Ens les hem anat trobant.
Sí, partint del nucli anava escrivint per impulsos. “Si fera llibres, prepararia un registre comentat de morts diverses. Qui ensenyara els homes a morir els ensenyaria a viure”, diu Montaigne en el fragment que cito en el prefaci. Un inventari dels meus adeus per aprendre a viure millor. Vaig pensar que era aquest, el to i la idea. I vaig començar a fer aquest recorregut des de la primera vegada que tinc consciència de la mort, quan jo tenia 6 anys, i el mort era un nadó. Vaig anar construint aquest itinerari, per veure com m’havia marcat cada un dels meus records amb la mort.

Alguns gairebé arraconats, que a vegades no considerem ni com a morts. El dol perinatal, per exemple.
Per sort, hi comença a haver entitats d’ajut i acompanyament a les dones (i parelles, però sobretot les dones) que el pateixen. I llocs: on és la finitud? He volgut parlar d’aquest tema perquè he passat per quatre avortaments. Es deia que “no pateixis”, “ets molt jove”, “pitjor hauria estat que fos després de néixer” o “ja hi tornaràs”. I et passava un divendres, i el dilluns ja anaves a treballar, feta una coca. Ho vivíem com si no existís, aquell dolor. M’hi he volgut dedicar expressament perquè vull parlar dels temes que són tabú. I aquest ho era, per a les dones de la meva edat.

Tabú també és el suïcidi. Hi ha una frase que m’ha fet pensar: “Tots som a primera fila del saltador que ens porta cap allà dellà”. Si fóssim conscients que som al saltador, viuríem de manera més plena?
Jo tinc molt clar que som aquí i podem no ser-hi. Però no sé si podem tenir aquest plantejament durant les 24 hores del dia, perquè la realitat després és que et disgustes per un motiu o altre… No sé si constantment cal fer aquesta reflexió, però està bé fer-la. Ara m’he trobat, arran del llibre, amb gent que em diu que no ha pensat gens en aquest tema. Respecte al suïcidi de què parlava, ara se’n comença a parlar. Però durant molt de temps ens hem emparat en el mite del jove Werther, de Goethe, allò que un suïcidi en portava un altre. O les malalties mentals: parlo de l’anorèxia. En definitiva, som molt semblants: el que tu passes íntimament, la persona que tens al davant també ho haurà passat. Són sentiments semblants, i per això val la pena.

Hi parla de la mort del filòsof i activista Paco Fernández Buey, a qui va conèixer. Aquells artistes, creadors, intel·lectuals que deixen alguna obra, transcendeixen la mort física?
És un tema que em va fer rumiar moltíssim. Vaig ser-hi el dia que es va morir, un home d’una categoria intel·lectual i moral impressionant. Just quan es va apagar, vaig pensar: “Què passa, amb tot això, amb el potencial que tenia aquest home al cap?”. La seva obra escrita ja queda, però què més? Amb el temps, em vaig sentir estranya d’haver pensat això, perquè ell tenia llibres, una trajectòria… però i la meva padrina, que no tenia res d’això? Una dona que no sabia ni que tenia drets, que només treballava, que ens va criar a tots… què queda d’ella? Doncs queda el que han estat. La meva padrina queda en mi, i en els meus fills, perquè no hi ha dia que no parli d’ella. A la foto del llibre, que estic rient, m’hauria dit: “On vas així? Tanca la boca!”. Em nego a pensar que els altres no queden en nosaltres.

Els rituals són importants? Hi ha un moment que parla de com, a la seva família, es passa de generació en generació el d’anar al cementiri a cuidar els nínxols dels difunts.
Són importants! Només cal pensar en què passava durant la pandèmia, que no podíem acomiadar els morts. Els rituals són una altra de les desaparicions del llibre. Tota la part final, en què parlo de la cerimònia de l’adeu, s’ha perdut. S’ha perdut per culpa d’aquest capitalisme salvatge que s’apodera de tots els racons íntims, fins i tot d’aquest. La mare va vestir el seu pare i la seva mare quan van morir. Ara anem en un lloc on per fer-ho ens cobren 5.000 euros o el que sigui. I si dius que no vols que el maquillin, et diuen que ja entra en el preu. Desapareix tot un món, als pobles: les campanes, les vetlles a casa tot el dia… No dic que hi vulgui tornar, però tenia un sentit.

Va tenir un accident de cotxe força greu, i va tenir la consciència que la mort d’un mateix no existeix. Per què? “Perquè mai podré narrar-la”.
És que en aquell moment no saps què passa. Però és una sensació com de desconnexió de tot. Hi poso un punt d’humor i tot: després de l’accident, la veu del periodista Francesc Canosa sonant per l’altaveu del mòbil i cridant “Teresa, Teresa!”. I jo repetint que venia de Cal Viladot, la casa que havia estat del poeta Guillem Viladot. I era cert, venia d’allà.

Ja ha tingut reaccions dels lectors?
Sí, diverses. Un germà d’en Xavier, que també ha passat per un càncer, em va dir que quan parlava d’una persona malalta era com ell se sentia. Sol, a la seva habitació. El malalt està sol en el dolor i tu en l’angoixa.

Diu que és “la meva manera de lluitar contra l’oblit”. Que la memòria d’aquesta gent resideix en vostè. La memòria és en allò que treballa sempre com a historiadora i arxivera, en el fons, i part fonamental de l’obra literària.
És que ara, si hagués de tornar a triar estudis com quan tenia 18 anys, potser triaria literatura en lloc d’història. Però entenc que la història em porta a l’anàlisi del passat, té unes eines que van molt bé i que les utilitzo també per als llibres. Sempre hi ha un punt de recerca, d’investigació, intento dir les coses objectivament, malgrat la poesia que hi introdueixo gràcies a la literatura, o a l’artifici literari. La literatura també ajuda molt a explicar la memòria.

La fira se ceelbra aquest cap de setmana als carrers del centre de la Garriga

Paula Aviñoa

La Garriga es prepara per celebrar la 13a edició de la Fira de la Botifarra, un esdeveniment que tornarà a posar en valor el producte més emblemàtic del municipi. Aquest dissabte i diumenge, el municipi s’omplirà de propostes gastronòmiques, activitats per a tota la família i un mercat de productes de proximitat que atraurà visitants de tot arreu.

Com en edicions anteriors, la Fira oferirà espais temàtics com la Buti Aula, amb tastos de cerveses, vins, embotits i formatges; el Buti Kids, dedicat a les activitats infantils, i el Buti Tast, on es podrà degustar la botifarra elaborada per les cansaladeries locals mentre sona la música de la Lolavan. Enguany, es recupera la ButiMoneda, una moneda especial per fer compres al Buti Tast, amb un valor unitari de 2,5 euros.

L’espai firal comptarà amb 40 paradistes que oferiran productes artesans com formatges, embotits, coques, mels, vins i destil·lats. La fira es distribuirà entre la plaça de l’Església, la plaça de Can Dachs i els carrers del Centre i dels Banys. A més, el sector de la restauració local també se sumarà a la festa amb plats especials de botifarra.

Butifadrina 2025

Un dels elements més singulars d’aquesta edició serà la presència de la Iaia Angeleta, que exercirà de butifadrina de la fira. La música també tindrà un paper destacat, amb un concert del grup de versions The Best Of el dissabte al vespre. A banda de les activitats gastronòmiques i musicals, el Centre de Visitants organitzarà itineraris guiats i es tornarà a celebrar la marxa nòrdica, una activitat que va tenir molt d’èxit l’edició anterior.

Coincidint amb la fira, els comerços de la Garriga podran obrir el diumenge, aprofitant l’afluència de visitants. A més, algunes parades del mercat de dissabte canviaran d’ubicació per adaptar-se a l’esdeveniment. Tot plegat, una combinació d’activitats i sabors que convertirà, un any més, la Garriga en el punt de trobada imprescindible per als amants de la botifarra, en particular, i de la gastronomia de proximitat, en general.

Marca col·lectiva

Botifarra de la Garriga és una marca col·lectiva que té mitja dotzena d’establiments adherits. Són La Perla, amb botiga al número 82 del carrer Calàbria; Valldoriola, situada al mateix carrer però al número 74; Can Perris, a la plaça de les Oliveres, 11; Maria Oliveras, al número 40 del carrer Sant Francesc; la cansaladeria Torrents, situada al número 17 del carrer dels Banys; La Moreneta, al 162 del mateix carrer dels Banys.

Les cansaladeries adherides a la marca col·lectiva estan compromeses amb la producció i venda de productes de proximitat i els seus valors: la sostenibilitat amb el medi ambient, la qualitat alimentària, el servei i l’atenció a la clientela i, sobretot, en la promoció de la botifarra com un producte identitari de la Garriga.

També estableixen les característiques que ha de tenir el producte: l’elaboració amb mètodes artesanals i feta al municipi només amb productes naturals i sense additius. Per a la botifarra crua, els productors fan servir carn de porc trossejada. Es fa servir carn magra i cansalada que s’amaneixen amb sal i pebre i s’emboteixen amb budell natural de porc. D’altra banda, la cuita incorpora cansalada de papada, recull el web de la marca.

Expositors locals

Amb més de 10 anys al capdavant de la Cansaladeria Torrents, de la Garriga, la seva propietària, Carmen Ralla, afronta la fira d’aquest any amb entusiasme. “És una oportunitat per donar-nos a conèixer, sobretot entre la gent de fora”, explica Ralla a EL 9 NOU. Tot i que la cansaladeria és un referent a la Garriga i habitualment ja tenen clients de municipis veïns, la fira permet arribar a nous clients i posar en valor el teixit comercial del municipi. Enguany, la parada de la Cansaladeria Torrents oferirà una àmplia varietat de botifarres en cru, des de les més tradicionals amb pebre fins a propostes més originals com les de bacó i formatge, de pintxo o de calçots.

La carnisseria La Perla, amb Yolanda Presseguer al capdavant, torna a la Fira de la Botifarra, amb una combinació de receptes tradicionals i novetats gastronòmiques. Aquest any, l’establiment de la Garriga presenta una botifarra d’ou amb peu de porc desossat i allioli, a més de totes les varietats de botifarra en cru que elaboren a la carnisseria. “Ens fa molta il·lusió participar cada any en aquesta fira perquè dona valor al nostre ofici i al producte estrella del nostre municipi: la botifarra”, destaca Presseguer. A més, la carnissera reivindica com és d’important formar part dels esdeveniments del poble, com la Ruta del Pintxo o la Fira de la Botifarra.

Amb més de 15 anys d’experiència en el sector, la carnisseria La Moreneta, que té botiga al carrer dels Banys, a la Garriga, torna a la Fira de la Botifarra d’aquest cap de setmana amb una proposta innovadora i fidel a la seva essència: “Portarem les botifarres que més van agradar l’any passat, però també sorprendrem amb noves botifarres atrevides, com una de gingebre i una altra de llima amb tocs cruixents”, explica Vanessa Huesa, una de les treballadores d’aquest establiment. A banda, mostraran les botifarres amb elaboracions més tradicionals.

L’oli de Can Nualart, de la Garriga, serà present a la fira en diferents formats. La finca, amb una llarga tradició en la producció d’oli, destaca per treballar amb la varietat Vera, autòctona del Vallès: “És una varietat antiga i molt arrelada al territori”, explica Carles Nualart, propietari de l’explotació. A més, també oferiran oli de la varietat Blanqueta, una plantació iniciada pel seu pare als anys seixanta. Més enllà de la venda d’oli, Can Nualart participa en la fira com a membre de l’Associació Agrària. Han organitzat un taller de planter per als petits i una exposició de maquinària tradicional: “És una manera de donar a conèixer el treball al camp i mantenir viva la cultura agrícola”, destaca. A la foto, Jaume Nualart.

La Masia Can Sunyer, situada a la Garriga i dedicada a la producció de verdura ecològica de proximitat des de fa 10 anys, portarà una selecció de productes de temporada. “Oferirem tot el que produïm a casa: calçots, carxofes, espinacs, ametlles…”, explica Jerusa Chaparro, una de les dues sòcies del projecte. Participar en la fira és una manera de reivindicar el vincle amb el territori: “Ens estimem la Garriga i aquesta és la fira, amb majúscules. Per tant, havíem de ser-hi”, sosté.

Can Burgués, de Santa Eulàlia, és un negoci familiar amb una llarga trajectòria en el cultiu de l’avellana ecològica. A la fira, hi oferiran diferents versions del seu producte estrella: avellanes xocolatades, avellanes amb cacau i avellanes torrades. “És una fira atractiva que ens permet no només donar a conèixer el nostre producte, sinó també donar suport als productors de la zona”, explica Laia Margenat, propietària del negoci. Margenat veu a la fira una plataforma per acostar la qualitat i autenticitat dels productes locals al públic que la visita.

El projecte de Bets Conserves, impulsat per Bet Carreras, té com a eix central l’aprofitament d’excedents d’horts, botigues ecològiques i jardins particulars per elaborar confitures artesanes. A la fira hi portarà una àmplia varietat de confitures depenent els excedents dels quals disposi: de taronja, gingebre, remolatxa o mandarina i plàtan. “És important fer entendre a la gent que s’ha d’evitar el malbaratament”, afirma Carreras, que veu en la fira una oportunitat per conscienciar els visitants i mostrar les possibilitats de la cuina sostenible.

La mostra compta amb una col·lecció de 32 il·lustracions que n’ha fet la ninotaire Pilarin Bayés

EL 9 NOU

Els improperis són un dels elements emblemàtics de la Processó dels Armats de Vic. Representen els insults i injúries que va rebre Jesús camí de la creu. Enguany, amb motiu dels 275 anys d’aquesta manifestació barroca de pietat popular, la Congregació dels Dolors presenta una exposició titulada “Improperium 1750-2025”, que s’inaugura aquest divendres a la mateixa església. L’objectiu, “fer conèixer al gran públic què són i el seu significat, i posar en valor tot aquest patrimoni”, diu Núria Valls, comissària De l’exposició juntament amb Jordi Colom.

La mostra compta amb una col·lecció de 32 il·lustracions que n’ha fet la ninotaire Pilarin Bayés. Dels 45 improperis que desfilen a la Processó es mostren els 38 objectes, inclosa la creu, però no les set sibil·les, unes teles pintades que daten de 1810, per motius de seguretat. L’exposició s’inaugura a 2/4 de 8 del vespre, amb l’acompanyament musical de Pep Poblet i Arol García. Una hora abans, a l’escrivania de la catedral de Vic, Marc Sureda impartirà una conferència sobre les congregacions dels Dolors. Aquest dissabte i diumenge, l’actual prior i guia turístic Xavier Cervera conduirà visites guiades a l’exposició i al conjunt de l’església, amb reserva prèvia via Forum Vicus.

El quart cap de setmana de rues de Carnestoltes tornarà a tenir un ull pendent del cel

EL 9 NOU

 CAMPDEVÀNOL
Campdevànol tancarà aquest dissabte els grans Carnestoltes del Ripollès amb una rua que sortirà des de l’heliport a les 5 de la tarda i, després d’una volta pel centre del poble, acabarà amb els balls dels grups a la plaça de l’Església. Hi haurà un premi de 300 euros a la millor carrossa, un de 200 a la millor comparsa i un de 100 per a la millor disfressa individual. A les 9 del vespre es farà el sopar popular (15 euros) a la Sala Diagonal, i a partir de les 11 s’estrenarà la Rua de Bacus dedicada al déu romà del vi, la festa i la fertilitat, que sortirà d’allà mateix, acompanyada dels DJ Uri i Tete. Després, hi haurà concert i ball amb Groundkids i els DJ Capde i Hache. Diumenge serà el torn del Carnestoltes infantil, amb inici des de la plaça Coberta i final al Diagonal amb l’animació de Set de So. I.M.

 A CENTELLES
Després d’ajornar-lo en previsió de pluja el passat 22 de febrer, Centelles ja ho té tot a punt per viure, aquest dissabte, el seu 44è Carnaval. Si el temps no es torça –a les 3 de la tarda s’avaluarà la situació– la rua sortirà des de la zona de la Residència Sant Gabriel cap a les 6 de la tarda. Començarà amb un tram tranquil sense soroll ni llums estridents a l’avinguda Font del Marçó i després ja avançarà cap al Passeig i avinguda Ildefons Cerdà per acabar al pavelló. Allà es farà el lliurament dels premis i, tot seguit, hi haurà ball amb Band-i-dos i Mina Ritz fins a la matinada. Una de les novetats anunciada és la potenciació del vot popular a les categories de comparsa més reivindicativa, més sostenible i més festiva, des de la web de l’Ajuntament, que el jurat tindrà en compte al fer el veredicte. De moment hi ha inscrites 16 comparses, amb un miler de persones, però l’anul·lació del de Balenyà en podria portar alguna més. J.P.

 A SANTA EUGÈNIA
Aquest dissabte també arriba el Carnestoltes a Santa Eugènia de Berga. La rua comença a les 6 de la tarda des del camp de futbol vell i culminarà al Gimnàs 1 d’Octubre amb un sopar d’entrepans. A partir de les 10 hi haurà un fi de festa amb els concerts del duo Gil i Jordi de Sixtus i del DJ @cala.mitat.
 A VILADRAU
El Carnaval de Viladrau arriba aquest dissabte amb una novetat: la rua infantil i la d’adults se celebrarà el mateix dia. A les 5 de la tarda arrencarà el seguici infantil des de la rotonda de l’Ajuntament i acabarà a la plaça Major, on hi haurà un grup d’animació infantil, coca i xocolata. Allà mateix es lliuraran els premis a les millors disfresses col·lectiva, individual, artesanal i divertida. A partir de les 10 del vespre arrencarà el Carnaval d’Adults, amb el mateix recorregut. Un cop a la plaça Major tindrà lloc el Minut de Glòria, la passarel·la i el lliurament de premis a les millors disfresses col·lectiva, individual, carrossa, original i Minut de Glòria. Com a epíleg, a partir de 2/4 d’1 de la matinada, sessió de discoteca al pavelló amb DJ Gol.

El Museu Etnogràfic de Ripoll mostra programes de mà de cinema de mitjan segle XX recopilats per Joan i Enric Colomer

Jordi Remolins

Existeixen aficions que acumules durant la vida, i d’altres que et venen sobrevingudes. Si Joan Colomer Teixidor no hagués estat projectista d’un dels múltiples cinemes que a mitjans del segle XX coexistien al Baix Ripollès –el que hi havia a la colònia tèxtil del Roig– probablement ara mateix la sala d’exposicions del Museu Etnogràfic de Ripoll no acolliria la mostra “Cinema a la mà. Programes”.

La faceta més coneguda del seu fill, Enric Colomer, fou com a activista i divulgador de l’excursionisme. Va arribar a ser president del Club Excursionista Ripoll, a banda d’estar en altres juntes esportives com la del club d’hoquei patins AD Ripoll, on va ocupar-ne la vicepresidència.

Aquest vessant li va valer el guardó de l’Esport Gironí el juny del 2017, quatre anys i mig abans de la seva mort. Però gràcies al col·leccionisme de programes de mà de diferents sales de cine que en Joan va començar a fer ja el 1943, i que l’Enric va continuar posteriorment fins al 1967, la mostra es pot visitar fins a la tercera setmana d’abril. Els programes es repartien als cinemes com a element de promoció de les següents pel·lícules que es programaven a cada sala. En l’era digital poden semblar una rèmora del passat, però el document històric, cultural i cinèfil que representen ajuda a situar una època i uns costums diferenciats dels actuals. Un dels tres fills de l’Enric, Jordi Colomer, explica que “de petit ens portava a cines de la comarca però també de fora, perquè n’era molt aficionat”. De fet, els programes de mà pertanyen a cines del Ripollès, però també de la Cerdanya i d’Osona.

A l’exposició s’hi poden veure alguns dels programes més significatius, però també hi ha un taulell amb un llibre i una fotografia del seu avi treballant al cine del Roig. El mateix museu hi ha incorporat diversos projectors, cartells a mida real de pel·lícules de l’època que abasta la mostra, i un petit espai on es poden veure diapositives relacionades amb el muntatge.

EL 9 NOU

Paula Valls actuarà en concert aquest dissabte a l’ETC de Vic, amb les cançons del seu darrer disc, Començar de nou. El tercer treball de la cantautora de Manlleu, el primer que va fer íntegrament en català, és també el més personal, i tal com ella mateixa va explicar va sorgir després d’un període en què va patir un trastorn alimentari.

El concert de Vic coincideix també amb la publicació de Dono voltes, una cançó nova que ha gravat al costat del seu pare, Xevi Valls. És el primer avançament d’un nou treball i revela la connexió musical que sempre hi ha hagut entre pare i filla. Va ser ell qui la va iniciar en la música, i la família es completa amb el germà de Paula Valls, Aniol, a la bateria. Paula va fer la cançó, primer per a piano, i el seu pare va posar-hi els arranjaments i la producció. El concert de dissabte començarà a les 8 del vespre.

El 9 NOU

‘Dream of Land’ s’estrena oficialment aquest dijous a Granollers dins l’Incert, el Festival Internacional d’Arts Vives. És un espectacle de dansa que crea un diàleg entre el folklore palestí i la dansa d’arrel catalana, combinant tradició i contemporaneïtat en una peça plena de significat. Dirigit pel coreògraf aplestí Sharaf DarZaid, l’espectacle apropa al Dabke, símbol de la resistència cultural del poble palestí, i el connecta amb les arrels tradicionals catalanes, creant una peça que parla de lluita, identitat i unitat. Amb ballarins de Palestina i Catalunya, el projecte és una col·laboració entre l’Associació Catalana per la Pau i el Centre d’Art Popular (Palestina), que mostra la unitat de les lluites humanes a través del poder transformador de l’art. Aquesta proposta d’activitats neix del resultat del programa Som Constructores, una iniciativa coordinada per l’Associació Catalana per la Pau amb la col·laboració del Programa d’Impuls de la Fira Mediterrània de Manresa.

‘Dream of the Land’. Festival Incert. Teatre Auditori de Granollers. Dijous 20 de març, 20h.

Carles Benavent Trio, al Festival de Jazz de Granollers

Carles Benavent (Barcelona, 1954), una de les figures més internacionals del jazz a Catalunya i un autèntic referent, arriba aquest divendres a Granollers per participar en el 35è Festival de Jazz, on oferirà el concert estrella. Ho farà a les 8 del vespre al Casino acompanyat de Roger Mas, al piano, i David Domínguez, a la percussió. En els darrers anys, Benavent ha format i participat en diverses formacions i projectes, entre els quals destaca, precisament, el seu trio amb Roger Mas i el desaparegut Roger Blàvia. Aquest és un dels seus projectes més personals. La llegenda del baix elèctric ha traçat una trajectòria espectacular, després que durant la seva joventut fundés grups mítics com Màquina! o Música Urbana, al costat de Joan Albert Amargós. Benavent ha acompanyat grans noms del jazz com Miles Davis, Chick Corea, Michael Brecker o Pat Metheny. Destaca la seva llarga i mítica col·laboració amb Paco de Lucía.

Albert Benavent Trio. 35è Festival de Jazz de Granollers. Casino. Divendres 14 de març, 20h.

Música familiar amb Sardines en llauna i el Cor d’Inicis d’Amics de la Unió, a Canovelles

El grup Sardines en Llauna presenta per primera vegada en un teatre el seu espectacle Somnis i sons, acompanyats pel Cor d’Inicis de l’Escola de Música Amics de la Unió de Granollers. Serà aquest dissabte a les 6 de la tarda al Teatre Auditori Can Palots de Canovelles, on es podrà veure un espectacle ple de ritme i dinamisme en què anar a dormir es converteix en tota una aventura.

‘Somnis i sons’. Sardines en Llauna i Cor d’Inicis d’Amics de la Unió. Teatre Auditori Can Palots, Canovelles. Dissabte 15 d emarç, 18h.

Jaume Espuny

‘Mr. Tambourine Man’
Legacy, 1965

Es tracta d’un dels grans debuts de la història del rock. Mr. Tambourine Man va significar un pas important en l’evolució del rock-and-roll, perquè demostrava que unes bones i intenses lletres quedaven la mar de bé amb els riffs de guitarra elèctrica i els cops de bateria. Aquest disc, a més, es podria dir que va inventar el folk-rock, que es va convertir en un fenomen popular. Per aconseguir tot això, els Byrds van versionar elèctricament ni més ni menys que quatre cançons del millor i més famós cantautor d’aquells moments, Bob Dylan: la del títol, “Mr. Tambourine Man”, i “Spanish Harlem Incident”, “All I Really Want to Do” i “Chimes of Freedom”. I dues versions més, una del pare dels cantautors americans, Pete Seeger, la preciosa “The Bells of Rhymney”, i una altra de la cantautora Jackie DeShannon, “Don’t Doubt Yourself, Babe”. Les altres sis cançons són dels Byrds, la millor de les quals és “I’ll Feel a Whole Lot Better”, composta per Gene Clark, que aviat abandonaria el grup. Pel que fa a la sonoritat, des del primer moment destaca la guitarra Rickenbacker de 12 cordes del gran Roger McGuinn i les inigualables harmonies de veus marca de la casa. Els Byrds va ser el primer grup americà que va fer front a l’anomenada invasió de grups anglesos als Estats Units, des dels Beatles fins als Rolling Stones, passant pels Animals i molts d’altres.

Jordi Sunyer

JOAN CHAMORRO
‘Joan Chamorro presenta Elsa Armengou’
Joan Chamorro és el principal inventor de joves talents, sobretot femenins, del món del jazz català els últims anys. De la seva màniga i del planter de la Sant Andreu Jazz Band (SAJB) han sorgit patums com Andrea Motis, Rita Payés o Alba Armengou, germana precisament de l’Elsa. I clar, créixer al costat d’aquests referents ha convertit Elsa Armengou en una màquina que en aquest disc de jazz convencional s’estrena com a trompetista solista amb un resultat espectacular. Per cert, l’Elsa va entrar a la SAJB amb 6 anys i ara en té 20. En sentirem a parlar.

FORJA
‘El món oblidat’
El segon llarga durada de Forja és un disc conceptual sobre el viatge d’autodescobriment de Cassandra, una dona perduda “en la frustració d’una vida estancada en la gris vida urbana moderna”. Quan entra –involuntàriament– al món oblidat se sent fascinada per un indret habitat per éssers de la mitologia i el folklore català i allà es retroba i es reconcilia amb ella mateixa. Tot això explicat amb 10 tracks que tronen a ritme de power mètal i folk d’aire simfònic. Forja ja fa una dotzena d’anys que foten pebre i aquí l’han encertat de ple.

CARLOS CARRASCO
‘Bro’
Carrasco és un músic veterà de l’escena valenciana conegut, entre d’altres, per acompanyar tocant la guitarra i l’harmònica al cantautor Julio Bustamante. A Bro, un disc editat a mitjan any passat, es converteix en bandautor de country i americana en un treball on conviuen els temes propis amb tres versions: “Barstool Blues” de Neil Young, “Temps nous, temps salvatges” de Los Ilegales, que Carrasco ha adaptat al català, i “Psycho Killer” de Talking Heads, que al disc es diu “Combat de boxa” i que sona en valencià. Curiós.

Jaume Espuny

Primer instrument que vas aprendre a tocar.
El piano.

Primer grup del qual vas formar part.
A l’època de l’institut tocava la bateria amb Fase de Rem.

Primer concert en directe?
A l’institut Jaume Callís de Vic amb Fase de Rem.

Primer disc que et vas comprar.
Voyage, Voyage, de Desireless.

Quants discos tens aproximadament?
Ara mateix, una trentena.

Salva’n tres (de discos).
Algun d’alguna banda del rock català dels anys 90, un disc de bandes sonores que m’agrada molt i algun de Bruce Springsteen.

Grups o músics de capçalera.
Companyia Elèctrica Dharma, Els Pets, Bruce Springsteen i U2.

Un concert (com a públic) per recordar.
U2 al Palau Sant Jordi de Barcelona.

Anna May, de Sant Julià, i Oriol Ràfols creen Veles i Vents, editorial dedicada al món del pensament

Jordi Vilarrodà

En el panorama editorial català hi faltava una finestra oberta a l’assaig. Si més no això és el que pensaven Anna May, de Sant Julià de Vilatorta, i la seva parella, Oriol Ràfols, de Vilanova i la Geltrú, quan van decidir llançar-se a crear una nova editorial. La poesia d’Ausiàs March els va donar la inspiració per al nom i així va néixer Veles i Vents Edicions, que justament aquesta setmana acaba de publicar el seu primer llibre.

La lluita pel domini de la Mediterrània, un assaig de l’historiador anglès David Abulafia, és la targeta de presentació de Veles i Vents. Un llibre sobre el que avui en diríem geopolítica centrat en tres segles, del 1200 al 1500, que corresponen amb el moment més expansiu de la Corona d’Aragó. En aquest cas, és història. “També hi haurà lloc per a l’assaig de tema científic o artístic”, diuen. Encara que se’n publica, d’assaig en català, creuen que hi falta una atenció especial: “El país necessita pensar en els seus propis termes, i ara mateix vas a llibreries destacades i dominen els llibres en castellà”. Són conscients que no és fàcil trobar un nínxol de mercat però neixen amb objectius que creuen que estan al seu abast: publicar “sis o set títols a l’any”, ben escollits. El segon títol de l’editorial és Els meus invents, de Nikola Tesla, un llibre nascut dels articles que publicava regularment en una revista, i que utilitzava per explicar com havia arribat a les seves grans realitzacions, des del motor d’inducció magnètica al descobriment del corrent altern. És la primera vegada que aquests llibres, tant el primer (a càrrec del mateix Oriol Ràfols) com el segon, es tradueixen al català.

El catàleg de l’editorial es dividirà en tres col·leccions: Consolat, dedicada a història, ciència o art; Mestres d’Aixa (el nom dels que construïen els vaixells), on s’inclouran els títols sobre grans personalitats que han destacat en els seus camps, i Dran Pennat, de narrativa en ficció i no-ficció. Veles i Vents no renuncia a publicar literatura.

La vilatortina Anna May és comunicadora especialitzada en ciència, mentre que Oriol Ràfols aporta experiència en el món editorial, amb projectes paral·lels a aquest com Edicions del Cràter. Tots dos aspiren a situar Veles i Vents “en aquest ecosistema tan ric que tenim al país d’editorials independents”, i que el seu segell assoleixi prou prestigi com per crear un públic fidel: “Quan el lector confia en una editorial i sap que els seus llibres sempre seran cuidats, és quan tu com a editor et pots atrevir més a donar a conèixer nous autors”. El proper Sant Jordi serà la primera trobada cara a cara amb aquests lectors.

Jordi Vilarrodà

‘Aquest tros de vida’
Estel Solé
Columna
Ja ha arribat el Premi Ramon Llull, habitual supervendes per Sant Jordi. En aquesta ocasió la guanyadora va ser la polifacètica Estel Solé amb la seva segona novel·la, que té com a protagonista una dona científica –la Lena– en lluita constant per compaginar vida professional i personal. Fins que, quan sembla que ja ho ha aconseguit, tot s’esfondra. Per recompondre’s, marxarà a Occitània.

‘Les orquídies del mal’
Núria Bacardit
La Campana
Al poble de l’Albada, hi ha sequera com a tot arreu. Fins que s’acaba amb una tempesta, i la torrentada porta el cadàver d’una noia. Aquest és el punt de partida d’una novel·la en què, a banda de la falta de pluja, apareixen molts d’altres temes actuals, des dels camps de plaques solars que es volen menjar conreus fins a la corrupció política o una possible gran troballa científica per a l’ELA.

‘El passatge’
Maria Carme Roca
Comanegra / Afora Focus
I més premis. En aquest cas la guanyadora del Santa Eulàlia, que distingeix novel·les històriques ambientades a Barcelona. L’entorn és la Barcelona de finals del segle XIX que ha enderrocat les muralles i creix cap a l’Eixample amb una nova burgesia. Una noia nascuda al cor de la vella ciutat de passatges estrets tindrà l’oportunitat d’entrar en aquest altre món, de la mà del pintor Sert.

‘La capellana’
Rosa Fabregat
Pagès Ed.
El desembre passat ens va deixar l’escriptora lleidatana Rosa Fabregat, molt menys coneguda del que mereixeria. Per mantenir viva la seva memòria, Pagès reedita una de les seves darreres obres, La capellana (2017). La història imaginada d’una de les primeres dones en el sacerdoci catòlic. “Una festa per a la intel·ligència de qualsevol lector ben disposat”, diu al pròleg D. Sam Abrams.

‘El que és meu’
José Hernique Bortoluci
Eumo Ed.
Arriba en català una de les veus més interessants de l’assaig literari de l’Amèrica Llatina, el sociòleg brasiler José Henrique Bortoluci. En forma de converses amb el seu pare, que va ser camioner al llarg de mig segle, sorgeix la memòria personal que es barreja amb la col·lectiva, la d’un país travessat per carreteres que volen ser artèries i esdevenen cicatrius. Tot un descobriment.

Pere Martí i Bertran

La Colla del Prisma i el misteri de la moneda d’or
Autors: Eva Flores i Carlo Frabetti
Il·lustradora: Laia Berloso
Editorial: Estrella Polar (Grup62)
Lloc i any d’edició: Barcelona. 2024
Pàgines: 117

Les aventures de colla són un dels subgèneres més populars de la literatura infantil i juvenil. Algunes, com les creades per l’escriptora britànica Enid Blyton (Londres 1897-1968), han esdevingut clàssiques i es van reeditant en diversos idiomes, el català inclòs.

D’imitacions, més o menys encertades, se’n van escrivint, i en molts idiomes. Una de les darreres, amb voluntat de continuïtat, o d’esdevenir sèrie com us estimeu més (p. 114), és l’aventura protagonitzada per la Colla del Prisma, anomenada així tant “pel prisma del logotip del grup de música Pink Floyd” com pel “prisma de Newton” (p. 109), en paraules de dos dels protagonistes al final de la primera aventura de la colla, escrita a quatre mans per la neuropsicòloga Eva Flores i el matemàtic i escriptor Carlo Frabetti.
La novel•la, com he apuntat al títol d’aquesta ressenya, és la típica i tòpica aventura de colla, en aquest cas protagonitzada per quatre estudiants de primària gironins (l’Elna, en Karim, en Jonathan i en Pau), amb la col•laboració d’una àvia que havia sigut química (la Mariona) i d’una mestra substituta, que a més és historiadora (l’Aroha), i el seu gos (el Schopenhauer, que la colla rebateja com a Fluffy). Plegats s’hauran d’enfrontar “a un grup internacional [i perillosíssim] de falsificadors i traficants que operava des de la Costa Brava i Girona” (p. 107).

En l’obra, hi destaquen les professions dels autors, ja que s’hi dona molta importància a les matemàtiques, d’una banda, i a aspectes emocionals, de valors, de superació personal…, de l’altra.
Malgrat alguns encerts, però, l’he qualificada de típica i tòpica, perquè també hi trobem massa aspectes que grinyolen i que ens l’allunyen del que podríem anomenar bona literatura, per molt que sigui de gènere, que també n’hi ha: solucions fàcils, precipitació, casualitats… i algunes inversemblances que massa sovint tenim la sensació que només es permeten en la LIJ (literatura infantil i juvenil). Una de les més clares, a parer meu, és al capítol “La pista” (p. 91-96).

Si hi afegim que les il•lustracions són d’allò més estàtiques, allunyades del moviment que l’acció requereix, i que en algunes ocasions també ens resulten molt inversemblants (les pàgines 28 i 99 en són els millors exemples), podeu entendre que avui us recomani de prioritzar clàssics com els d’Enid Blyton sobre aventures com les de la Colla del Prisma, per molt que passin a Girona.

Diumenge, 20 de juliol de 1975 Primer concert de Motörhead a The Roundhouse, Londres

Jordi Remolins

Pels volts de l’any 1980 Lemmy Kilmister va tenir la mala pensada de fer-se una transfusió de sang. La seva addicció a diferents substàncies psicotròpiques van obligar-lo a seguir l’exemple del membre dels Rolling Stones Keith Richards, que presumptament havia utilitzat el mateix mètode per renovar el líquid sanguini i evitar així haver de seguir una traumàtica desintoxicació. Segons explicava el mateix Lemmy en una autobiografia que va escriure-li Janiss Garza, quan va arribar a la consulta d’un metge, aquest li va fer una anàlisi de sang i va treure-li la idea del cap. Li va explicar que en cas de realitzar la transfusió, la mort seria inevitable, ja que tenia la sang tan corrompuda que ja havia deixat de ser humana per convertir-se simplement en tòxica.

Cinc anys abans els Motörhead havien debutat a Londres i iniciaven la llegenda de la més gran banda de rock’n’roll de tots els temps. El seu mentor i líder era el mateix Lemmy, que després de passar per diverses formacions i ser exclòs dels també mítics Hawkwind quan va ser enxampat per la policia canadenca intentant travessar la frontera amb els Estats Units carregat de drogues, va formar la banda amb la intenció d’anomenar-la Bastard. Finalment el nom es va reservar per a un àlbum en estudi del 1993, ja que el seu mànager li va treure la idea del cap per considerar-la massa complicada per aparèixer en televisions i ràdios de l’època. El nom triat va ser el de Motörhead, el personatge que assumia Lemmy dins de Hawkwind, manllevat de la tradició literària de l’autor Michael Moorcock.

La primera vegada que vaig escoltar els Motör va ser a mitjan anys vuitanta. La música que s’escoltava aleshores als mitjans que es rebien a Ripoll era tan repulsiva que aquella veu atípica i cavernosa em va cridar tant l’atenció com una música que semblava sortir directament de l’infern. Lemmy, que ens va fer la broma macabra de morir-se el dia dels Sants Innocents de 2015, afirmava que tocava el baix com si en realitat es tractés d’una guitarra. Ell, el micròfon elevat per sobre del seu cap, i una piga immensa que amenaçava en rebentar-se i descobrir-nos per sempre més el secret del cap motoritzat amb el qual ens insinuava l’efecte del consum d’amfetamines sobre el cervell, s’han convertit per sempre més en el gran referent del rock’n’roll. Es busquen subcampions.

La cartellera dels principals cinemes

EL 9 NOU

Joan Millaret i Valls

James Mangold, director popular de films d’acció fantàstica i de superherois com The Wolverine (2013) o Logan (2017) i films d’aventures com Indiana Jones y el Dial del destino (2023), torna al biopic musical amb A Complete Unknown, com ja havia fet anteriorment amb En la cuerda floja (2005), sobre el cantant Johnny Cash. Amb un guió del mateix cineasta americà i Jay Cocks, aquesta esplèndida pel·lícula sobre el cantant Bob Dylan s’inspira principalment en el llibre Dylan Goes Electric, d’Elijah Wald. La pel·lícula de Mangold atrapa la primera etapa musical de Bob Dylan (Timothée Chalamet), un període que comprèn la seva arribada al West Village novaiorquès el 1961 procedent de Minnesota per iniciar-se a l’escena folk rere els passos dels seus admirats Pete Seeger i Woody Guthrie, i culmina amb la seva transició a la música rock i el consegüent escàndol pels principals valedors de la música folk l’any 1965.
Una pel·lícula que contribueix a la mitificació de Bob Dylan a partir del seu talent descomunal i les seves cançons, que despertaven l’admiració de propis i estranys. La pel·lícula permet fer una radiografia del nucli de l’escena folk del moment amb els cantautors Pete Seeger (Edward Norton) o Woody Guthrie (Scoot McNairy), greument malalt en un hospital, l’estudiós i animador del folk Alan Lomax (Norbert Leo Butz) o el mànager Albert Grossman (Dan Fogler). L’evolució i la creativitat musical de Bob Dylan es desenvolupa en paral·lel a les relacions sentimentals entre diverses dones, principalment la seva primera nòvia, Sylvie Russo (Elle Fanning), i la també cantant Joan Baez (Monica Barbaro). Una pel·lícula esplèndida que pren el pols a la primera meitat d’una dècada política i cultural convulsa i determinant i que ens ofereix una interpretació meravellosa de l’actor Timothée Chalamet posant-se en la pell i posant la seva veu a Bob Dylan.
La pel·lícula de James Mangold es converteix en un inspirat i vistós musical gràcies a la profusió de temes emblemàtics interpretats via concerts, com els de Newport, o en clubs nocturns. Més enllà dels duets amb la cantautora Joan Baez s’ocupa també de la correspondència epistolar amb ocasionals trobades amb el cantant de country Johnny Cash (Boyd Holbrook). Una etapa fulgurant per Dylan compresa sobretot entre el seu primer disc de cançons originals, Freewheelin (1963), de la mà del productor John Hammond per la Columbia, amb temes immortals com “Blowing in The Wind” o “Masters of War”, fins al seu disc rock Highway 61 Revisited, amb temes com “Like a Rolling Stone”. A Complete Unknown esdevé també un relat glorificador de la gestació d’un artista únic i lliure que defuig les etiquetes i les convencions. Personatge esquiu i indesxifrable, un enigma en si mateix, sempre camuflant la seva identitat i, fins i tot, amagant el seu nom real, Robert Allen Zimmerman, cada cop més esquerp a mesura que es veu arrossegat per la fama i pel fenomen dels fans.
Una gran pel·lícula que tot i que es mou entre les convencions del gènere reposa també en el fantàstic tractament de l’encreuament de mirades plenes d’expressivitat entre els seus principals protagonistes en moments clau per transmetre una àmplia gamma de sentiments amb Dylan com a epicentre d’aquest cicló d’emocions. Així mateix, la pel·lícula de Mangold esdevé també una melancòlica balada romàntica que es mou entre l’admiració, l’estimació, el desig i el dolor d’unes dones que van entrecreuar la seva vida amb la de l’estrella Bob Dylan, des de Sylvie –tot i que en realitat es deia Suze Rotolo, forçats a canviar el seu nom per a l’adaptació cinematogràfica– fins a Joan Baez. Tot i que A Complete Unknown ha marxat de buit de la cerimònia dels Oscars, les seves virtuts i encerts han fet que fos nominada a vuit importants categories, des de millor director, millor actor, millor actor de repartiment (Edward Norton), millor actriu de repartiment (Monica Barbaro) fins a millor guió, millor disseny de vestuari i millor so.

Isaac Muntadas

Dels elfs lluminosos als hòbbits invisibles

“Un anell per governar-los a tots. Un anell per trobar-los. Un anell per atraure’ls a tots i lligar-los a les tenebres”. És la inscripció de l’Anell únic forjat pel senyor obscur Sàuron al món del Fat. Escrita en la llengua negra de Mórdor, només es revela quan s’exposa al foc. Un anell que, per ara, ni s’ha mencionat en la segona temporada d’El Senyor dels Anells: Els anells de poder d’Amazon Prime. En canvi, la resta de joies màgiques sí que han aparegut i això fa que la sèrie remunti després d’una primera temporada plana. Com a fan número u de l’obra literària del britànic J. R. R.Tolkien i de l’adaptació cinematogràfica de Peter Jackson, és impossible que cap incursió a la Terra Mitjana superi la trilogia d’El Senyor dels Anells (ESDA). De fet, per mi ni s’acosta a la d’El hòbbit, però s’agraeix la tornada en aquest univers de fantasia.
La sèrie funciona molt bé quan s’enfoca a la trama dels elfs i la creació dels anells sota la supervisió d’un Sàuron d’incògnit (Ànnatar). La relació entre ell i el ferrer i senyor del reialme èlfic d’Erégion, Celebrímbor, s’erigeix en un dels puntals de la temporada, gràcies a la brillant interpretació de Charlie Vickers i Charles Edwards. Un duo que supera el de la Galàdriel i l’Elrond, que també brillen. Després de la forja dels tres anells èlfics, el regne de Lindon, que havia perdut la llum i es moria, recupera la glòria passada. En Sàuron, que és un manipulador i mestre de l’engany, convenç Celebrímbor perquè forgi set anells pels nans i nou pels homes (us sona la pel·lícula, no?). El ferrer no veu tan clara la forja dels anells pels homes, perquè són éssers corruptibles. El que no sap és que ningú és immune a la influència dels anells. El missatge és que la societat es corromp quan té un poder superior. La sèrie es va preparant pels dos capítols finals. Un versa sobre el setge d’Erégion a mans dels orcs. La batalla pateix la falta d’èpica que sí tenia la trilogia, però aprova. L’altre és un dels episodis amb més ritme de la sèrie.
La trama dels nans de Khazad-dûm narra la relació tempestuosa entre el rei Durin III i el seu fill. El pare governa amb l’ajuda dels anells i el fill s’hi oposa. Al final, caven massa profund i ja sabeu què van despertar a les profunditats de la mina. Mentrestant, a Númenor hi ha hagut un “cop d’estat” que ha catapultat en Pharazôn al tro en detriment de la reina Míriel. El paper del seu fidel general, Elèndil, és el d’un traïdor i queda relegat a l’ostracisme. Una trama que compleix, però que necessita seguir explorant-se. A l’altra banda de la balança, hi ha la de l’Isíldur, matada en un capítol i poc i amb una història d’amor fallida pel mig. Però el més preocupant és la història de les hòbbits. La Nori i la Rosella passen a ser personatges secundaris i l’aventura pel desert de Rhûn és oblidable. L’interès resideix en el mag Gandalf i la relació que té amb en Tom Bombadil (paper rellevant, però curt). Visual i musicalment la sèrie és una delícia, però li falta acabar d’agafar el to obscur d’ESDA. Això sí, va pel bon camí de la foscor.

Plataforma: Amazon Prime
Gènere: Aventura i fantasia
Llengua original: Anglès
Català: Sí
Capítols: 8 episodis (16 comptant la primera temporada)
Creador: Amazon Studios amb Tolkien Estate, Tolkien Trust, HarperCollins i New Line Cinema

Declarat Postres Emblemàtiques de Catalunya 2025, a les pastisseries d’Osona i el Ripollès està molt arrelat

Miquel Erra

El braç de gitano, en totes les seves varietats, és un dels fons d’armari de la pastisseria d’obrador. Elaborat amb ingredients naturals i una tècnica originalment catalana, la tradició de comprar-ne, en especial els diumenges i festes assenyalades, està molt arrelada a la cultura popular del país. Per tot plegat, i per commemorar que enguany Catalunya és Regió Mundial de la Gastronomia, els Gremis de Pastisseria de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona l’han escollit Postres Emblemàtiques de Catalunya del 2025.

Tot i que les primeres referències es troben en receptaris i articles de premsa de la dècada de 1920, l’origen d’aquest pastís i la seva nomenclatura probablement són anteriors. Segons una de les hipòtesis més populars, al segle XIX els calderers gitanos que es dedicaven a reparar o vendre estris a les pastisseries de Barcelona rebien com a obsequi retalls sobrants de planxes de bescuit que s’enrotllaven amb crema o nata, i que s’emportaven sota el braç. Al llarg d’aquest any, les pastisseries catalanes estan convidades a donar protagonisme a les diferents versions d’aquesta especialitat. La iniciativa compta amb el vistiplau de l’associació Veus Gitanes, que entén positiu reivindicar el lligam de la nomenclatura amb el poble gitano.

Fet i fet, al braç de gitano no li cal massa propaganda per fer-se vendre. Tots els pastissers consultats confirmen que continua tenint una clientela fidel. “Se’n venen tot l’any”, confirma Ramon Riera, pastisser de La Crossandra de Sant Julià. Ell es va iniciar en l’ofici amb 14 anys a la Pastisseria Mont-rodon, de Taradell, i “és dels primers pastissos que t’ensenyaven a fer”. La seva elaboració és relativament senzilla. La clau està en la preparació de la “planxa”, que s’elabora amb ous, sucre, farina i llimona. “Ha de quedar prou tova per després poder-la cargolar.” Tot seguit es farceix, “amb el que vulguis”, i es remata amb gema cremada, sucre o xocolata. Els més sol·licitats continuen sent els de sempre: de nata, de crema o de trufa.

Un dels alumnes avantatjats de Riera és Lluc Crusellas, avui cap de pastisseria del Grup Pavic –al qual es va incorporar La Crossandra fa 10 anys–. Tot i que des de l’obrador d’El Carme, de Vic, han apostat per un model de pastisseria d’avantguarda, “el braç de gitano sempre té sortida”. Un “clàssic”, però, de bon versionar. El tronc de Nadal o alguns dels pastissos en format rectangular parteixen de la seva base.

“Des dels nostres inicis, fa gairebé 100 anys, aquestes postres tradicionals catalanes ha estat una constant a les nostres vitrines, amb el seu sabor únic i la seva versatilitat”, constaten Anna i Lídia Salamó Pujadas, la nova generació que treu el cap a la pastisseria Cal Nasiet, de Campdevànol. “És un producte que agrada molt, no el pots deixar de fer mai”, corrobora Mònica Llavina, de Can Llavina de Centelles, una altra pastisseria gairebé centenària. “Abans se’n venien molts, era o bé tortell o braç de gitano, ara hi ha molta varietat de pastissos”, admet Josep M. Nogué, del Forn de Sant Sebastià de Taradell. Aquest any, però, de ben segur que tornaran a endolcir les sobretaules de moltes llars i restaurants. Llarga vida al braç de gitano.

Presidenta: Beth Codina

Director editorial: Agustí Danés

Coordinació i redacció: Carles Fiter

Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic

Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers