La revista només està disponible per a subscriptors de el9nou o el +9.
Pots fer-te subscriptor o si ho prefereixes pots comprar aquesta edició per 1,99€
Si ja ets subscriptor, inicia sessió o registra't
Entrevista al músic Quimi Portet. Publica el llibre ‘Cançons en bell llemosí 1987-2020’
Jordi Vilarrodà
“M’agradaria poder dir que a mi, personalment, fer cançons em fa l’existència més comprensible i manejable, però si he de ser-vos sincer, he d’admetre que me la fa més inintel·lible i confusa.” I malgrat això, Quimi Portet, després d’haver celebrat els 25 anys de la seva carrera en solitari sobre els escenaris, ha decidit recollir totes les lletres de les cançons en un llibre.
No és gaire habitual, fer un recull com aquest. Vol dir que les lletres tenen entitat sense la música?
Vaig tenir un moment d’optimisme. Totes juntes, penso que són un material ben decent i és una altra aproximació que s’hi pot fer. Llegir-les sense la música dona una visió especial de les cançons. És un conjunt ben peculiar, dins de les cançons de música popular en català. Com a mínim, amb lletres curioses.
Hi ha les lletres de les cançons i altres textos nous. El cos de la seva obra es divideix en tres parts, i per a cada una hi ha fet una introducció.
La veritat és que em vaig animar molt fent aquests textos. M’han permès de fer com una microbiografia. Són vivències evocades, recordar els músics de les bandes, la gent que hi ha col·laborat… sense proposar-t’ho fas una mena de petit memorialisme.
Ha hagut de revisar tota la discografia, com s’ha vist a vostè mateix?
Jo no havia escoltat mai els discos, els faig i me n’oblido, ja els escolto molt mentre els faig. El llibre m’ha obligat a escoltar-los i m’ha fet certa gràcia, des del primer són més de 35 anys.
Diu que hi ha lletres que quedaven amagades per la música i aquí prenen més relleu, i d’altres que, despullades del so, són “pelleringues sintàctiques desnerides”, que em sembla una expressió meravellosa.
En el primer disc del 1987, Persones estranyes, estic més tendre. Però a partir del 1997, amb l’Hoquei sobre pedres, hi ha una mínima consistència, mínimament literària, en els textos, que molts d’ells s’aguanten bé sense la música. A veure… jo tendeixo a l’optimisme i soc l’autor! I sí que és veritat que hi ha textos que la música els acaba tapant. Jo soc músic, m’agrada estar a l’estudi, poso moltes capes de guitarres i a vegades la música acaba ofuscant la lletra, no tens ni temps de sentir-la. Al llibre, sobre el paper, és la prova del cotó. Un dels avantatges de la música popular és que és un gènere menor i tot s’hi val. No hi ha cap acadèmia. Ningú no t’obliga a fer cap obra literària ni tampoc a fer només ye-yé. Tens molta més llibertat que en altres gèneres.
Primer sempre ve la música quan fa una cançó? Diu que això de fer lletres és “un dany col·lateral”.
En el meu cas sí, primer és la música. Això ho deia també referint-me a quan comences, quan tens 16 anys. Tu, el que vols, és tocar. O tocar i cantar, perquè no ho oblides pas, que vols cantar. I les lletres apareixen com una necessitat per ser un conjunt de música. Algú ha d’escriure les lletres, i a mi de seguida em va atraure, perquè sempre m’havia agradat d’escriure. Al col·legi ja era d’aquells repel·lents que sempre els sortien bé les redaccions. I en la música, a més de tocar la guitarra, vaig veure que m’anava bé. Una cançó són textos curts, i jo soc sintètic, tendeixo a la claredat. Sempre que m’encarreguen que escrigui una cosa no passo d’un foli perquè al segon ja m’atabalo. Si una cosa ha d’ocupar més, ja no sé si la vull dir.
Més aviat, costa de trobar un bon lletrista als grups!
És el que falta, sempre. De guitarristes, bateristes i altra gent que ens agrada fer escandalera se’n troben. Fins i tot de cantants. Ara, trobar algú que pugui compondre una cançó i fer una lletra, ja costa més. Ja vaig intuir que en això tenia un futur…
A Los Burros i a Los Rápidos i El Último de la Fila, amb lletres amb en Manolo.
Lletres a quatre mans, i cançons amb lletres seves o meves.. i en la meva carrera en solitari sí que estat jo sol fent-les. I ho disfruto molt.
Però diu que li costa cada vegada més. Per què?
Òbviament. Històricament, la música popular ha estat una cosa de joves, d’aplec i de buscar parella. Potser és una mica contra natura, que de grans continuem fent-ho, però el guió del món d’avui ens hi ha portat. I quan et vas fent gran sempre trobes altres temes, i sempre hi ha el poder evocador: recordar enamoraments, els que ja no hi són, moments especials… Sempre trobes temes. I actualment hi ha músics molt grans fent lletres: Dylan, McCartney, Neil Young i altres. Però vaja, solen cantar les cançons de quan eren joves, i la gent els va a veure per sentir aquestes. Quan canten les de l’últim disc la gent aprofita per anar al bar, no ens enganyem.
Això vol dir que les lletres millors ja estan fetes?
Jo continuo escrivint i fent cançons, però sé que el material que escrius més o menys entre els 35 i els 45 anys té una intensitat superior al que escrius després, encara que tècnicament sigui millor. Hi ha alguna cosa màgica, que és difícil de repetir… o de fingir.
També detecta que en algun moment comença a fer referència a coses que ha escrit vostè mateix.
Una mica això, i encara més, escriure cançons sobre el fet d’escriure cançons. La penúltima que vaig publicar es deia Amb qui parlo?. Ho diu clar, el cantant demana amb qui estic parlant, qui m’està escoltant, què estàs fent en aquest moment en què tens 67 anys. Això no t’ho preguntes quan en tens 20.
Ha passat, a vegades, que l’ha sorprès l’èxit d’una lletra? De La Rambla, de Tinc una bèstia dintre meu… o de Sabadell?
Quan faig un disc, seria incapaç d’endevinar què li agradarà a la gent. No sempre coincideixo amb el que la gent decideix. Aquí hi ha un misteri. Tinc una bèstia, per exemple, és una cançó ben bonica, però mai m’hauria pensat que tindria la requesta que ha tingut. Potser perquè tothom l’entén i tothom s’hi troba. Pots tenir una bèstia dintre teu, i quan la necessites, surt.
Hem parlat de tres períodes en què divideix la seva trajectòria.
Estic prou lluny de tot aquest material com per veure’l i analitzar-lo, a més em sembla que les tres èpoques són molt clares. Una és la que hem titulat És factible. És dir quan penso a veure com ho encarem això, l’època de La terra és plana, per exemple.
I veu que sí, que és factible això de fer de front man.
Ho havia fet amb els Kul de Mandril, però feia temps. I era preguntar-se si era factible aquesta carrereta. I dius: bé, doncs sí, és factible!
La segona, La musa em dona peixet. Moment àlgid!
Quaranta anys, totes et ponen… l’estudi, treballant amb els músics de la banda (Juan Carlos García i Antonio Fidel) i amb els que hi passaven com Albert Pla, Adrià Puntí… I després amb els 55 anys i discos com Oh My Love hi ha un altre canvi.
L’etapa que en diu de No ens fem il·lusions, som morts de vacances…
Són discos molt bonics. S’acaba una mica la brometa, són més seriosos potser. Hi ha alguna cançó trista més i entren els temes clàssics de qualsevol persona madura. Hi ha l’enyor, amics que se’n van… I m’entrego a aquesta mena d’estímuls. Surt un material diferent, encara que en la música continuï essent un obsès del rock. El meu editor em diu que faig punk tranquil. Doncs sí, es tranquil·litza molt però el punk continua allà. Dius una cosa maca, i després una de molt lletja.
És una estratègia creativa?
És que em fa molt por de ser cursi, per això contraposo coses etèries amb altres que rasquin una mica. Això em motiva molt per escriure.
L’humor “una mica al·lucinat i mig malalt”, que diu que comparteix amb Joan Miquel Oliver.
Per això de seguida que ens vam conèixer, vam coincidir. Té un talent increïble per la llengua.
Ara que parla de llengua, de bell llemosí, li agrada jugar amb les expressions de català i això es nota.
La llengua m’agrada. El català és molt sexy per fer cançons, és divertidíssim. Vull que la gent m’entengui, però també tocar-los ressorts d’expressions que et recorden coses, que no les fem servir però que tots sabem què volen dir i et desperten emocions. Puc ser destraler quant a idees o d’imatge, però amb la llengua procuro no ser frívol, amb la sintaxi soc el màxim d’endreçat.
I para l’orella a expressions que va collint, a maneres popular de parlar. Va titular un disc Matem els dimarts i els divendres perquè li ho van dir en una carnisseria de Vic.
Són frases que no he inventat jo, com al tanto que va de canto, però que a tots nosaltres se’n escapa el riure quan les diem. El fet de posar-les a les cançons em connecta amb milers de persones que quan les sentin somriuran. Aparteu les criatures és una frase espectacular! La música popular és això, intentar connectar amb la gent.
Ara en fa, de lletres? I de músiques, és clar. Ara fa cinc anys de l’últim disc, el Si plou ho farem al pavelló (Live in Cincinnatti).
Sempre n’estic fent. I espereu-vos, perquè tinc uns projectes raríssims que ja aniran sortint, i em costarà d’acabar un disc. Soc incapaç de fer dues coses en paral·lel. Si fem Natura sàvia per a la tele amb Albert Pla i en Peyu, faig només això. Albert Pla és capaç de fer això, un dics i una obra de teatre al Paral·lel si cal. Quan vam fer el disc amb el Manolo, el Desabarajuste piramidal en què vam revisar 24 cançons nostres, vaig estar absolutament centrat en això. Estic concentrat sempre en el que estic fent. El meu disc sempre és aquí, al microones, però falta organitzar-lo, aconseguir 12 o 14 cançons, posar-hi un títol i una portada… encara que no existeixin els discos, treballo a nivell de dics.
Sempre ha dit que disfruta molt el procés de l’estudi, de fer el disc. Ara que fa cinc anys del confinament de la covid, explica que ja és un confinament fer un Live in Cincinnatti.
És així, a vegades et fa pena d’acabar un disc perquè s’acaba això. Però de la meva professió m’agrada tot, també el directe. L’any passat vam fer un pilot de concerts, i aquest any en tornem a tenir els mateixos, ara començant pel Cruïlla i allà on ens demanin. Ens ho passem molt bé amb la banda, amb Jordi Busquets, Àngel Celada i ara Txell Rovira, que ha substituït al baix Antonio Fidel. I que ens ajuda molt amb la veu, també. Aporta molt al grup, i també joventut. Devem ser el grup més intergeneracional que hi ha actualment, és difícil superar-nos.
Després d’això farà una pausa en els concerts a Catalunya fins que hi hagi un nou disc
Jordi Vilarrodà
Dos anys després de l’estrena, la gira de Postureo real, el cinquè disc de Guillem Roma, posa el punt final. Serà aquest dissabte a les 8 del vespre al Teatre Cirvianum de Torelló, en un concert que tancarà no només la gira “sinó una etapa”, explica el músic manlleuenc.
Postureo real és un treball que Guillem Roma ha gaudit. “Tant el procés de fer-lo com el de compartir-lo, potser perquè ja en portem uns quants o potser perquè ha connectat molt allà on hem anat a tocar.” Darrere de la música, hi vehiculava un missatge crític en alguns aspectes de la nostra societat, però amb positivitat. “Des dels primers concerts, la gent ens comentava no només la música sinó allò que diuen en aquell lletra, aquell missatge…” El contrast entre la societat de l’aparença, la pressió de la feina i el dictat de l’algoritme davant de cuidar les relacions personals. “La meva música sempre ha tingut les dues coses, el punt de vista crític però explicat des d’un lloc lluminós i positiu.”
El camí de Postureo real va tenir una sorpresa enmig. Una de les cançons, “Imaginar” (que va gravar amb el cantautor madrileny Pedro Pastor), va ser escollida per Movistar per a la campanya publicitària de celebració del centenari de Telefónica. Un regal inesperat per a un tema “que en aquell moment no era ni dels que tenia més escoltes del disc” i que de cop i volta va començar a sonar per tot arreu. “Vaig notar-ho molt a les xarxes i plataformes… és una onada, que de la mateixa manera que ha pujat es torna a calmar, i que s’ha de surfejar”, diu el cantautor. Un dels moments més impressionants va ser actuar al Santiago Bernabéu en el concert Telefónica 100 Live: “Sortir i que tot l’estadi vagi corejant la teva cançó són unes dimensions a les quals no hi estic acostumat”, explica.
El concert de dissabte és un punt i a part perquè Guillem Roma no tornarà per escenaris catalans almenys fins que no tingui un disc nou. “Sento que porto anys enllaçant discos i gires, jo tocaria cada setmana, però l’ecosistema nostre és el que és.” I d’altra banda, s’ha de donar temps per treballar en un nou disc. Fora de Catalunya farà, però, algunes actuacions a les Balears, el País Basc o Andalusia.
AVIAT, AMB COBLA
I tampoc serà una aturada total aquí perquè sortirà un EP com a fruit de la col·laboració amb la Cobla Marinada. Van estrenar-la l’any passat al festival Amb So de Cobla a Palafrugell i a la Fira Mediterrània de Manresa i ara en faran dos o tres concerts. “És una fusió molt experimental, buscant de donar una volta a la sonoritat icònica de la cobla… la portarem a un terreny que barreja electrònica i els sons tradicionals que m’agraden”, des de les orquestres de ball fins a la música balcànica amb la qual Roma havia flirtejat en els seus inicis. Els arranjaments han estat obra del director de la cobla, Vicenç Martín.
El fons fotogràfic del poeta, digitalitzat i a disposició pública, amb més de dos mil documents
Jordi Vilarrodà
Més de dues mil imatges conformen el fons fotogràfic de la Fundació Miquel Martí i Pol, que des d’aquest dijous està obert a la consulta pública a través de la seva pàgina web. “És el testimoni visual més complet sobre la vida personal i pública del poeta”, explica Montse Caralt, directora de la institució. I dona testimoni de la seva vida tant privada com pública.
Una part important del fons és la que ha aportat el mateix entorn familiar del poeta, tant la seva vídua, Montserrat Sans, com els seus fills, Mariàngels i Jordi. A més, ha comptat amb les de diversos fotògrafs, entre els quals alguns noms destacats com Josep Ros Ribas (Premi Max), Pilar Aymerich (Premi Nacional de Fotografia) o Jordi Puig (excap de Fotografia d’EL 9 NOU), que en un moment o altre havien capturat imatges de la vida del poeta. “És un regal que la família fa a la societat, hi ha pocs fons semblants dedicats a un autor”, explicava Caralt en l’acte. Tant ella com Pere Quer, de la UVic-UCC, destacaven la importància d’aquest tipus de documents: “Quan veus les imatges, captes la vida quotidiana del poeta, la mirada de la gent que li tenia devoció quan anava pel país, o les persones del seu entorn que no apareixen en els llibres”. En un tast del fons es van poder veure, per exemple, les fotografies de Pilar Aymerich que mostren uns joves Lluís Homar, Lluís Pascual i Imma Colomer a Roda de Ter, l’any 1978, quan preparaven el muntatge Amb vidres a la sang al naixent Teatre Lliure.
Han estat tres anys de feina a càrrec de la documentalista Mercè Franquesa i del fotògraf especialitzat en gestió d’arxius Xevi Vilaregut, durant els quals s’han documentat les fotografies (a l’obrir-les apareixen al costat totes les dades). “Obrir-lo a la consulta ha estat l’últim pas”, deia Vilaregut, que destacava la importància de la digitalització perquè els suports físics d’algunes fotografies tendiran a degradar-se.
El fons es pot consultar en línia, accedint-hi des del portal de la fundació, , i està disposat en carpetes temàtiques i ordenat cronològicament. Les imatges no es poden descarregar perquè els drets de reproducció pertanyen a la mateixa fundació o bé als seus autors. Queda feina per fer, encara, tant de documentació de les imatges existents com d’ampliació, per la qual cosa la fundació ja està en contacte amb altres fotògrafs o institucions.
La pel·lícula, catalana i en català, està trencant rècords de recaptació els primers dies d’estrena
Jordi Remolins
La millor estrena de pel·lícula catalana i en català que va polvoritzar les xifres d’Alcarràs, La casa en flames o El 47, fins a situar-se en el títol més vist en aquest àmbit en el que portem de segle, té al seu darrere un nom i cognoms ripollesos. Gerard Verdaguer Salvans és el productor principal de Wolfgang (extraordinari), i ara desitja “que puguem tenir un recorregut similar”, referint-se a les pel·lícules que han convertit de nou el cine català en un referent fora del nostre àmbit geogràfic.
L’argument hi explica la història d’un nen de 10 anys que té un trastorn de l’espectre autista, i que després de la mort de la seva mare ha de viure amb el pare. Miki Esparber en el paper de progenitor i Jordi Catalán en el de nen protagonitzen aquest drama en clau de comèdia que està basat en el llibre que Laia Aguilar va publicar el 2016 i que havia aconseguit el Premi Carlemany. Precisament a finals de 2017, Gerard Verdaguer va llegir el llibre, “i em va emocionar molt”. Ell havia estat alumne d’escriptura en classes que impartia Aguilar i després d’ensenyar la novel·la a Javier Ruiz Caldera, que en va acabar sent el director, va comprar-ne els drets per produir-la. Per fer-ho ha trobat la complicitat de Telecinco, Nostromo Pictures, 3Cat i Movistar.
L’aterratge a la producció no és casual. Verdaguer porta dues dècades i mitja involucrat en la indústria cinematogràfica, sobretot com a ajudant de direcció. Ha estat a l’equip de Los renglones torcidos de Dios, Superlópez o Malnazidos, entre moltes altres, però també en el de sèries com El inocente, El otro lado o Yo adicto. Per tant, ja tenia ganes de fer el salt a la producció. La bona rebuda de Wolfgang “espero que serveixi per donar impuls a altres projectes” que ja té al cap i per als quals també ha comprat els drets.
La seva passió pel cine no és casual. El seu avi ja col·laborava en les projeccions que es feien al cinema Casal Parroquial de Ripoll, “on vaig ser espectador de moltes tardes de pel·lícules i titelles”. A l’hora de triar una carrera va fer-ho per Telecomunicacions i Enginyeria, però a mig fer es va adonar que allò que realment li interessava era el cine, i va canviar cap a Comunicació Audiovisual. Ara cull els fruits de tota aquesta trajectòria amb un company de viatge com Caldera, a qui considera “el millor director de comèdia d’aquest país”.
EL 9 NOU
La pianista presenta el seu nou treball, que gira entorn a la violència que porta implícita el concepte de perfecció. És un nou repertori de cançons profundes i compromeses per a les quals Peya ha seleccionat diferents cantants perquè les interpretin i aportin el seu propi univers al disc. Són Sílvia Pérez Cruz, Salvador Sobral, Albert Pla, Ferran Palau i Leo Rizzi. En directe, dues veus, bateria, teclats i sintetitzadors acompanyen el piano de Clara en una posada en escena que cuida fins l’últim detall i que, com ja és habitual en l’artista, desplega una dramatúrgia viva generant una experiència única a cada concert.
‘Corsé’, de Clara Peya. Cap butaca buida. Teatre El Patronat, la Garriga. Dissabte, 22 de març, 20h.
En aquest concert inèdit, inclòs dins del Festival de Jazz de Granollers, es podrà conèixer l’extensa obra del pianista Albert Marquès interpretada per ell mateix en un repertori que inclou composicions de les tres etapes de la seva vida: Granollers, París i Nova York. És en cadascuna d’aquestes ciutats que aquest granollerí internacional s’ha anat desenvolupant sumant experiències al seu so únic, percussiu, contemporani i urbà. Coneixerem composicions del passat i també hi haurà sorpreses amb peces inèdites. Ho farà acompanyat del català Manel Fortià al contrabaix i el bateria Raphaël Pannier que viu entre París i Nova York. També hi haurà la col·laboració especial de Gabriel Amargant al saxo tenor,de la ballarina Sònia Sánchez Martínez, sorpreses visuals i una nova composició dedicada a la Festa Major de Granollers.
‘Granollers, París, Nova York’. Albert Marquès. 35è Festival de Jazz de Granolelrs. Teatre Auditori. Divendres 21 de març, 20h.
Animal Religion, la companyia convidada de la temporada 24/25 al Teatre Auditori de Granollers, presenta ‘Copiar’ aquest diumenge a les 6 de la tarda. Es tracta d’un espectacle únic on un grup de nens i nenes de 8 a 10 anys pugen a l’escenari sense haver fet cap assaig previ. Junts, acompanyats per Quim Giron, creador i acròbata de la companyia, experimenten una aventura juganera i sorprenent, on la imitació es converteix en el motor de la creativitat. És una reflexió sobre el fet de copiar. Diuen que el pensament que hi ha al voltant d’aquest acte és pejoratiu, de poca originalitat, i de poques idees individuals i, per tant, de poca personalitat. ”El resultat és un espectacle emotiu i eclèctic, on l’única guia és la còpia, la repetició inherent en els actes de l’ésser humà que té un important paper en l’evolució de la societat. L’espectacle s’emmarca en el festival Dansa Metropolitana, en què participa Granollers al costat d’altres ciutats i en el cicle Girem Propostes Singulars (GPS).
‘Copiar’. Animal Religion. Teatre Auditori de Granollers. Diumenge 23 de març, 18h.
Una comèdia existencial. Desesperadament, un home sol es multiplica per respondre una pregunta: què està passant aquí? I mentre nosaltres riem, a un d’ells li agafa per riure de res. Un altre canta una cançó. Un altre ens explica la seva por a tornar-se boig mentre la resta s’enfada en adonar-se que tots són un mateix. Viatgen junts i repetits carregats de precs i preguntes.
‘Non solum’, de Sergi López. Teatre Margardida Xirgu, Montornès del Vallès. Dissabte 11 de març, 20h.
Jordi Sunyer
‘Qualsevol nit pot sortir el sol’ Zeleste/Edigsa, 1975
Jaume Sisa va debutar en solitari el 1971 amb Orgia, un disc que va passar desapercebut i que, comercialment parlant, va ser un fracàs. No sortien actuacions, no trobava mànager i tampoc cap segell que li volgués editar un segon àlbum. Amb aquest panorama va haver de deixar la música i es va dedicar a vendre assegurances. Per sort, a casa continuava escrivint cançons fins que va arribar el 1974, un any de contrastos. Per una banda, va morir la seva mare, cosa que el va afectar profundament, però per l’altra es va fer íntim amic de Rafael Moll, que un any abans havia obert la sala Zeleste. Moll de seguida es va enamorar del cantautor del Poble Sec i hi va apostar a cegues. Li va produir el segon disc, li va fer de representant i en poc temps Sisa ho va petar. La cançó que tancava el disc, “Qualsevol nit pot sortir el sol”, es va convertir en un himne i més quan van prohibir que actués al Canet Rock. Curiosament, el Gobierno Civil havia enviat un paper on prohibien l’actuació “de la cantante Lisa” però els organitzadors no se la van voler jugar aprofitant la cagada… Marca España. I a part del “Qualsevol nit…” al disc hi ha “El setè cel”, “El fil del mestre”, “Maniquí”… Un repertori imprescindible per a un disc que aquests dies ha complert mig segle i que segueix del tot vigent.
Jordi Sunyer
RAMON MIRAVET
‘V’
El cantautor de Sant Feliu de Llobregat Ramon Mirabet comença l’any publicant el seu cinquè àlbum, on, per primera vegada, canta un parell de cançons en català: Salvador Dalí i Per sempre més, on descriu l’última conversa que va tenir amb el seu pare. Al disc hi ha una mica de tot i s’hi veuen les diferents cares d’un Miravet del tot consolidat i que fa el que vol, des de funk i música disco a balades i fins i tot pop tropical. I amb una veu que té la virtut d’encomanar nostàlgia i tristesa però també optimisme i esperança. Imprescindible.
MARÍA CIELOS
‘Perenne Pilar’
María Cielos és una barcelonina que s’ha passat els darrers anys vivint a l’estranger, sobretot a Ruanda, un país on se sent “profundament connectada”. I ara ha tornat a casa i ha gravat un disc amb 10 cançons que teixeixen un pont entre el folklore tradicional, l’indie folk i la cançó d’autor(a). Aquestes peces destaquen per la seva autenticitat i emotivitat, amb influències de la música tradicional ruandesa i el flamenc. El treball, a més, compta amb col·laboracions dels artistes ruandesos Ingabire Gretta i Impakanizi, i de la cantautora catalana Paula Grande.
TRACY SIRÉS
‘Peace and Gold’
Tracy Sirés Neal és una cantautora catalana amb una trajectòria que combina la gestió cultural (és l’actual directora del Teatre Auditori de Granollers) amb la creació artística. Es va donar a conèixer el 2022 amb Haiku Love, produït per Santi Careta, i ara hi torna amb una obra d’art introspectiva i minimalista de pop-folk on a través de set cançons explica com se li va trencar –i alhora es va anar soldant de nou– l’ànima. El viatge musical és commovedor i sanador i es nota que està fet amb pell i budells. I per sort, acaba amb pau i or. Llum.
Jordi Sunyer
Primer instrument que vas aprendre a tocar?
La guitarra.
Primer grup del qual vas formar par?
Neuróticos Depresivos.
Primer concert en directe?
Amb Neuróticos Depresivos a l’Escola Industrial de Vic l’any 1986 o 87.
Primer disc que et vas comprar?
Volumen brutal de Barón Rojo.
Quants discos tens aproximadament?
Un centenar.
Salva’n tres (de discos).
Synchronicity de The Police, MTV Unplugged in New York de Nirvana i un de grans èxits de The Cure.
Grups o músics de capçalera?
The Cure.
Un concert (com a públic) per recordar?
Tots els que he anat a veure de Depeche Mode al Palau Sant Jordi de Barcelona.
Teresa Costa-Gramunt
Autor: Jordi Casamajor
Editorial: Anem Editors
Lloc i any d’edició: La Seu d’Urgell, 2024
Pàgines: 190
“Un símbol anuncia una realitat superior mitjançant una d’inferior intel•ligible”, escriu l’artista i investigador Jordi Casamajor (Sant Julià de Lòria, 1971) a Simbologia i pensament màgic al Pirineu (Anem editors). A través d’una imatge física, visible, el símbol evoca, suggereix un concepte abstracte més elevat. El símbol arriba on no arriben les paraules i el pensament racional. “El símbol anuncia un pla de coneixement diferent de l’evident racional”, afirma Casamajor.
Per la seva naturalesa feréstega i de comunicació difícil durant segles, el Pirineu ha estat un indret on s’ha guardat amb puresa una cosmovisió pròpia que s’expressa mitjançant la simbologia característica que trobem estudiada en aquest llibre d’imprescindible lectura per tota aquella persona interessada en aquestes manifestacions simbòliques i pensament màgic que al llarg del temps han constituït una cultura d’arrel: la cultura pirinenca. En aquest cas, situada en la zona axial d’Andorra, l’Alt Urgell i la Cerdanya, però com diu Casamajor, “Molts dels elements presentats tenen un sentit similar al que es pot trobar a la resta del Pirineu i per extensió a la majoria de zones circumdants”. Els símbols, que es generen en una zona determinada, viatgen amb els viatgers. La repetició continuada en el temps “d’un mateix conjunt de símbols màgics i religiosos ha permès que aquest llegat històric, etnogràfic i espiritual s’hagi transformat en una iconografia popular que ens és força familiar”.
En efecte. Com s’observa en les fotografies que l’autor incorpora en el seu estudi per il•lustrar les seves argumentacions, les imatges simbòliques sovint han passat a formar part de l’ornamentació de mobles, joies o el collar d’una ovella. Rosetes i rossasses: símbols solars que abans potser haurem vist en les pintures al fresc d’una església o en l’art escultòric d’un capitell, ara les podem trobar també gravades en la fusta noble d’una calaixera o, fins i tot, en les marques dels formatges. En un treball de recerca rigorós, l’estudiós ofereix al lector interessat un estudi aprofundit de la cultura etnològica del Pirineu expressada a través de la simbologia i del pensament màgic. Llibres com Simbologia i pensament màgic al Pirineu, de Jordi Casamajor, s’afirmen en la memòria i en la voluntat de permanència.
TOT Sant Cugat
Fomentar la responsabilitat en els nens és una tasca fonamental per al seu desenvolupament personal i social. Aprendre a assumir responsabilitats des de petits els ajudarà a ser adults autònoms, confiats i capaços de gestionar les seves tasques quotidianes amb eficàcia. A continuació, et proposem alguns consells i estratègies per ajudar-los en aquest camí.
1. Assignar tasques adequades a la seva edat
Els nens aprenen a ser responsables quan tenen petites tasques a casa adaptades a la seva edat. Per exemple:
2. Establir rutines clares
Les rutines ajuden els nens a entendre què s’espera d’ells i a adquirir hàbits responsables. Per exemple, fixar hores per fer els deures, ordenar l’habitació abans d’anar a dormir o preparar la roba per a l’endemà.
3. Donar exemple
Els nens aprenen observant els adults. Si veuen que els pares compleixen amb les seves responsabilitats de manera constant, entendreu millor la importància de fer-ho també.
4. Permetre que prenguin decisions
Deixar que els nens decideixin sobre aspectes quotidians, com quina roba posar-se o quin llibre llegir, els ajuda a entendre que les seves decisions tenen conseqüències i que han de ser responsables per elles.
5. Ensenyar les conseqüències
Si un nen oblida la seva motxilla a casa, en lloc de portar-li immediatament, permetre que enfronti les conseqüències a l’escola pot ser una lliçó valuosa. Això els ajuda a entendre la relació entre accions i resultats.
6. Reforçar positivament
Elogiar els esforços dels nens quan compleixen amb les seves responsabilitats reforça la seva autoestima i motivació. Frases com “Has fet una gran feina endreçant l’habitació!” tenen un gran impacte.
7. Ser pacient i constant
L’aprenentatge de la responsabilitat és un procés llarg que requereix paciència. Hi haurà moments en què els nens no compliran amb les seves tasques, però és important no rendir-se i continuar aplicant les estratègies amb constància.
8. Evitar el control excessiu
Donar als nens la possibilitat de cometre errors i aprendre d’ells és essencial perquè desenvolupin responsabilitat. Evitar fer les tasques per ells o estar constantment recordant-los què han de fer.
9. Convertir-ho en un joc
Especialment per als més petits, convertir les tasques en una activitat lúdica pot fer que se sentin més motivats. Utilitzar cançons, temporitzadors o recompenses visuals pot ser molt efectiu.
10. Fomentar l’autonomia
Deixar que els nens resolguin petits problemes pel seu compte i prenguin decisions els ajudarà a sentir-se capaços i a ser més responsables.
EL 9 NOU
Joan Millaret i Valls
Retrat calidoscòpi
Arriba als cinemes Limónov, de Kirill Serébrennikov, després de competir al Festival de Canes per quarta vegada després de Leto (2018), La febre de Petrov (2021) i La mujer de Tchaikovski (2022). Aquesta coproducció hispano-francesa-italiana és una adaptació cinematogràfica de la novel·la biogràfica d’Emmanuel Carrère, amb guió del mateix cineasta, Ben Hopkins i Pawel Pawlikowski –director de Cold War (2018)–, sobre l’agitada i controvertida vida del poeta rus Eduard Savenko, més conegut com a Eduard Limónov. Una figura polifacètica que el cineasta Serébrennikov intenta copsar sense massa encert en totes les múltiples facetes del personatge al llarg dels anys.
Figura controvertida, entre la dissidència i l’oficialitat russa, que volia ser poeta a la seva ciutat natal a Ucraïna mentre treballava a les mines fins a escriure diversos llibres mentre recorria el món vivint en diferents llocs com Moscou, París o Nova York, ciutat on va exercir diferents oficis, com a majordom, i on va viure al carrer com un sensesostre. Més enllà de la seva faceta d’escriptor, Limónov (Ben Whishaw) va esdevenir una figura política contradictòria, amb viratges ideològics diversos, des de ser revolucionari a Rússia als anys noranta, fet que li va comportar empresonament i deportació a la Sibèria, fins a acabar els seus dies lluitant amb els nacionalistes russos a la regió ucraïnesa del Donbàs abans de la invasió russa.
Més que una balada, com el seu títol original apunta, la pel·lícula és una mirada calidoscòpica i desordenada a Limónov en forma d’altisonant fanfàrria amb l’esforçat actor Ben Whishaw – El perfume: Historia de un asesino (2006, Tom Tykwer)– sobrepassat pel personatge. Tot i això, té seqüències espectaculars com un pla-seqüència que retrata tota la dècada dels vuitanta amb Limónov saltant entre diversos escenaris que representen conflictes i personatges d’una dècada que acabaria amb la caiguda del mur de Berlín que va precedir la desfeta del règim soviètic de l’URSS i l’inici de la perestroika amb Gorbatxov. Amb una forta i improductiva petjada estètica, el cineasta rus insisteix i incideix molt en la relació amorosa i sexual tant convulsa com apassionada de Limónov amb Elena (Viktoria Miroshnichenko). Completen el repartiment actors de diferents nacionalitats com la francesa Sandrine Bonnaire o el barceloní Víctor Solé.
Isaac Muntadas
El primer DLC que serà joc de l’any
La companyia japonesa de videojocs FromSoftware va tocar el cel el febrer del 2022 amb la sortida al mercat d’Elden Ring. L’obra magna dirigida per Hidetaka Miyazaki, que va comptar amb George R.R. Martin (Joc de Trons) com a guionista, va sortir tant per a la Play Station 4 i 5 com per la Xbox One i la Xbox Series S i X. Més de dos anys després, el joc més complet del gènere soulslike (joc de rol o d’acció conegut per tenir una elevada dificultat), està en plena forma. El primer trimestre d’enguany, el joc va superar els 25 milions de còpies venudes i encara quedava la cirereta del pastís. El 21 de juny es va posar a la venda el DLC (contingut o expansió descarregable) Elden Ring: Shadow of the Erdtree. En només tres dies, van vendre cinc milions de còpies. Hi havia ganes dels jugadors d’aterrar al Regne de les Ombres i conèixer amb més profunditat la història de l’Arbre Ombrívol.
No cal dir que el joc és un més i millor del contingut base. El DLC té una durada d’unes 50 hores si només s’exploren les masmorres principals, derrotes els enemics finals i completes les missions secundàries. Però et pots perdre més hores per un món que resulta més orgànic i amb les zones més ben connectades. La transició per arribar de la Fortalesa Ombrívola fins al Bosc de l’Abisme (un lloc terrorífic) és deliciosa. El disseny del mapa i les connexions del castell de Belurat, assentament de la Torre, és dels millors que he vist en un videojoc. El DLC també és difícil. Molt. Moriràs sense parar i de maneres surrealistes. No només a mans dels enemics finals. Qualsevol bèstia et pot destrossar. Des d’escorpins gegants a llops ferotges, passant per trolls de pedra i criatures indescriptibles. Per ara, no he vist un rival més dur i injust que la Malenia, l’Espasa de Miquella del joc base, però tothom convergeix que l’enemic final del DLC està a la seva alçada.
I a tot això, podria ser la primera vegada a la història que un DLC es pugui emportar el GOTY? (l’acrònim en anglès del premi a millor joc de l’any). Segurament, Elden Ring: Shadow of the Erdtree és el millor DLC de la història juntament amb el Blood and Wine de The Witcher 3. Té un preu a l’alçada de la feina invertida per FromSoftware (39,99 euros), però també tindrà rivals durs de rossegar. Black Myth: Wukong, Final Fantasy 7: Rebirth, Stellar Blade, Paper Mario: La Puerta Milenaria, Helldrivers II o la nova aventura d’Indiana Jones i el remake de Sillent Hill 2 donaran guerra. A mi no m’han de convèncer. El meu vot ja el té, però aquests premis tenen un component d’imprevisibilitat. God of War va derrotar Red Dead Redemption 2, el gran favorit, el 2018. Dos grans jocs, però el de Rockstar era superior. Les acusacions de crunch amb jornades laborals maratonianes van pesar més i van decantar el premi pel bo d’en Kratos. Facin apostes. La meva és pel cavall guanyador.
Plataformes: PS5 i PS4, Xbox Series X i S, Xbox One i PC
Gènere: Soulslike
Idioma textos: Castellà
Idioma veus: Anglès
Format / Preu: Físic: 79,99 euros (edició completa) Digital: 39,99 euros (només el DLC) i 79,99 euros (edició completa)
Desenvolupador i distribuïdor: FromSoftware/ Bandai Namco
El són és clau per a la salut física i mental
AMIC - Tot Sant Cugat
El son és clau per a la salut física i mental, però en un món hiperconnectat, molts tenen dificultats per equilibrar les responsabilitats i el descans adequat. La ciència ha estudiat els patrons de son, establint l’hora ideal per dormir i la quantitat d’hores necessàries segons l’edat.
El moment ideal per anar-se’n a dormir està relacionat amb els nostres ritmes circadians, que són els cicles naturals de son i vigília regulats per la llum i la foscor. Per a la majoria dels adults, el rang òptim per ficar-se al llit és entre les 21:00 i les 23:00 hores de la nit.
Per edats, els nounats necessiten entre 14 i 17 hores de son, mentre que els bebès requereixen unes 12-15 hores. Els nens petits (1-2 anys) dormen entre 11 i 14 hores, i els nens en edat preescolar (3-5 anys) necessiten de 10 a 13 hores. A mesura que creixen, els nens en edat escolar (6-13 anys) necessiten entre 9 i 11 hores, els adolescents (14-17 anys) entre 8 i 10 hores, i els adults (18-64 anys) entre 7 i 9 hores. Els adults majors (65+) necessiten entre 7 i 8 hores de son.
Tot i això, la qualitat del son no depèn només dels hàbits, sinó també del lloc on dormim. Un matalàs de bona qualitat i un llit còmode són essencials per garantir un descans reparador.
Eva Remolina / AMIC
Cada dia el nostre cos està exposat a toxines provinents de l’alimentació, la contaminació i l’estrès. Per mantenir una bona salut i sentir-nos amb més energia, és important ajudar el nostre organisme a eliminar aquestes substàncies perjudicials. Per a això,
1. Beu molta aigua
És essencial per eliminar toxines a través dels ronyons i millorar la digestió. Es recomana beure entre 1,5 i 2 litres d’aigua al dia. També pots incorporar infusions depuratives com el te verd, la dent de lleó o el fonoll.
2. Augmenta el consum de fruites i verdures
Els aliments rics en antioxidants ajuden a combatre els radicals lliures i a netejar l’organisme. Fruites com la llimona, la pinya i el kiwi són especialment beneficioses, així com verdures com els espinacs, la pastanaga i la remolatxa.
3. Redueix els aliments processats i els sucres
Els productes ultraprocessats contenen additius, greixos no saludables i sucre en excés, que sobrecarreguen el fetge i dificulten la seva funció depurativa. Opta per aliments naturals i cuina de manera més saludable.
4. Incorpora aliments rics en fibra
La fibra facilita el trànsit intestinal i ajuda a eliminar residus acumulats. Aliments com la civada, les llavors de xia, el lli, els llegums i els cereals integrals són excel·lents opcions per millorar la digestió.
5. Fes exercici regularment
L’activitat física afavoreix la sudoració, un dels mecanismes naturals del cos per eliminar toxines. Caminar, córrer, fer ioga o qualsevol activitat que activi la circulació sanguínia serà beneficiós.
6. Dorm bé i redueix l’estrès
Un descans adequat permet que el cos es regeneri i elimini toxines de manera eficient. A més, controlar l’estrès mitjançant tècniques com la meditació o la respiració conscient pot ajudar a mantenir l’equilibri intern.
7. Prova cures depuratives naturals
De tant en tant, pots fer una cura detox basada en sucs naturals, brous vegetals o dietes riques en aliments frescos i ecològics. Sempre és recomanable consultar un professional abans d’iniciar qualsevol pla de desintoxicació estricta.
L'ús d'esqueixos permetrà crear una gran jardí sense la necessitat de comprar noves plantes
TOT Sant Cugat / AMIC
Un esqueix és una part viva d’una planta (com una tija, fulla o arrel) que es talla per fer-la créixer com una nova planta genèticament idèntica a la planta mare. L’ús d’esqueixos és una de les tècniques més senzilles per fer créixer noves plantes.
1.- Selecciona la planta adequada: Assegura’t que la planta mare estigui sana i lliure de plagues. Tria un esqueix d’una planta madura per a obtenir els millors resultats. Per exemple, pots agafar el gerani o el ficus, que es poden propagar fàcilment per esqueixos de tiges, o el crisantem, que es pot propagar per esqueixos de fulles.
2.- Talla l’esqueix: Utilitza tisores de podar netes i esmolades, talla un tros de tija d’uns 10-15 cm. Si és un esqueix de fulla, talla la fulla amb un tros de tija, si és necessari.
3.- Prepara l’esqueix: Retira les fulles més pròximes a la base de l’esqueix per a evitar que es podreixin. Si ho desitges, pots aplicar hormona d’arrelament en la base per a fomentar un creixement més ràpid de les arrels.
4.- Arrelar: Col·loca l’esqueix en aigua o en terra. Si tries aigua, assegura’t que estigui submergit, canviant l’aigua cada pocs dies. Si prefereixes terra, planta-ho en un substrat lleuger i humit. Cobreix el test amb una bossa de plàstic transparent per a crear un microclima càlid i humit.
5.- Paciència: Els esqueixos acostumen a trigar entre dues i sis setmanes a arrelar. Durant aquest temps, assegura’t de mantenir la temperatura càlida i la humitat adequada.
Presidenta: Beth Codina
Director editorial: Agustí Danés
Coordinació i redacció: Carles Fiter
Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic
Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers
