La revista només està disponible per a subscriptors de el9nou o el +9.
Pots fer-te subscriptor o si ho prefereixes pots comprar aquesta edició per 1,99€
Si ja ets subscriptor, inicia sessió o registra't
Jordi Vilarrodà
Estel Solé (Molins de Rei, 1987) ha fet molts papers de l’auca cultural: actriu, dramaturga, poeta, narradora i també productora i gestora cultural. Ara ha guanyat el Premi Ramon Llull, el més ben dotat de la literatura catalana, amb ‘Aquest tros de vida’ (Columna). La protagonista, la Lena, és una dona científica que es troba en un moment de sotracs vitals i desconnecta de la seva realitat quotidiana amb un viatge imprevist cap a un lloc d’Occitània.
Falta un mes. Està a punt per viure el Sant Jordi més intens de la seva carrera literària?
Només penso que si els que vaig viure signant poesia o amb la primera novel·la ja van ser una mica bojos, imagina’t què serà això! Però trobo que per a un autor, de la mateixa manera que els clubs de lectura o les xerrades a les biblioteques i les llibreries, donen sentit a tot plegat. És posar-te en contacte amb els lectors. Em continua semblant una mena de miracle que la gent inverteixi uns diners a comprar una cosa que has estat escrivint durant quatre anys. Ho donem per fet i és una petita proesa.
Quatre anys, li ha portat l’escriptura d’Aquest tros de vida? Ha explicat que ho ha hagut de fer esgarrapant moments entremig de moltes altres ocupacions.
Gairebé. Tres anys llargs. Crec que aquesta meva experiència és la de molta gent perquè… quants poden viure, no ja de la cultura sinó de l’escriptura en concret? Aquest premi està molt ben dotat econòmicament, frec a frec amb el Sant Jordi d’Òmnium, però la majoria de beques i premis que es poden obtenir són de dotacions molt escasses. Faig una reflexió i una reivindicació: crec que tots els premis haurien de tenir dotacions suficients, perquè si no, no escriu qui vol sinó qui pot. En el meu cas, la novel·la ha hagut de ser una tasca secundària mentre feia tot el que s’ha de fer per pagar les factures.
És una novel·la intensa, tant com aquest procés que l’ha portada fins aquí.
Ho és, per molt sentits. Com a lectura soc no diré que exigent però potser sí mandrosa, en el sentit que si una història no m’atrapa ràpid em costa fer l’esforç de continuar. Hi ha qui el defensa, i ja sé que fins a cert punt ens hem de forçar i no abandonar. Però tant en la novel·la com en el teatre, o quan faig una conferència, procuro agafar la gent i els dic “veniu amb mi, ara, fem aquest viatge junts!”. Hi ha aquests minuts, o aquestes pàgines en què tinc la sensació que si no els atrapo, ja no els atraparé mai.
És per això que comença amb l’escena en què la Lena perd un fill en un avortament? Quan li sembla que viu un bon moment, cau al pou i vostè ho descriu amb la cruesa del fet. El lector queda tremolant…
És veritat, és un inici cru. No he volgut edulcorar aquest moment, expressament. M’enrabia que a vegades vulguem pintar de rosa aquestes coses. Fem un flac favor a qui les viu. En la literatura, a les dones se’ns ha narrat, ens heu narrat els homes. Sense mala fet, en la majoria de casos, però des de la vostra perspectiva. Per la manca de comunicació real que hi ha hagut entre dones i homes, possiblement narràveu coses íntimes nostres quedant-vos a la superfície, sense passar la tanca. Perquè la dona tampoc no ho explicava. No verbalitzava que hi havia hagut un dol: quantes dones de diferents generacions no han amagat que havien perdut una criatura? Quantes persones ara ens diuen: “Jo vaig saber de gran que la meva mare havia perdut una criatura”? Si s’explicava, era per tapar-ho ràpid. O per fer-ho més suau del que era. Volia allunyar-me d’aquesta capa de purpurina i plantar-ho com una cosa crua d’entrada.
Tot i que la novel·la no va del dol perinatal, que apareix just al principi.
És un punt de partida per entendre què passa, com a aquesta dona això li queda colgat a dins i ha de continuar fent la seva vida. Que és tot el que passa a la resta de la novel·la.
I és així. La Lena ha patit un avortament però al cap de dos dies ha de presentar un projecte on s’hi juga la carrera científica. Se li acumulen les urgències.
És el que ens passa, a les dones. Si has tingut un avortament tornes a la feina, ni tan sols hi ha una baixa destinada específicament a això. Tot i això, evito en la narració buscar el compungiment o la compassió aliena a través de la tristesa. Està narrat des de la cruesa i des de l’ansietat que té per haver de tornar i sobreposar-se, no des del pobra jo.
És científica, vol ser bona en la seva feina i està a punt que li reconeguin. Pot ser la investigadora principal d’un projecte de recerca. Però… li acabaran donant a un home. Es trenca definitivament.
És això que passa a la vida, que les patacades venen seguides. No t’has aixecat d’una que ja te’n ve una altra. Tenia ganes d’explicar, des de la ficció, situacions per les quals jo he passat. Però també coses amb les quals moltes dones-mares d’algunes generacions per sobre i per sota meu, segurament, s’han trobat. Ara tenim les criatures cada vegada més grans, perquè el sistema ens va endarrerint la maternitat… si és que ens permet ser mares per raons econòmiques. Si aquestes dones llegeixen la narració de la relació matrimonial, de com fem encaixar les feines i vocacions dels dos membres de la parella amb les criatures pel mig, s’hi veuran identificades. És un clàssic que les dones, quan els fills tenen 3 o 4 anys (i després d’haver-se entregat majoritàriament a la seva criança malgrat que els homes us hi aneu implicant més) poden tornar a treure el cap. La Lena estima la recerca, és mare però es pregunta per què no pot tenir també ambicions.
Ho comparem amb el seu marit, un director d’òpera, que no ha hagut de fer cap renúncia professional.
És que ni amb les mínimes tonteries de l’embaràs. Que poden continuar menjant sushi i pernil salat! Fa pocs dies hem llegit tots la notícia de l’estudi d’ una doctora fent-se ella mateixa escàners i demostrant que el cervell de la dona pateix mutacions durant l’embaràs. Que les nostres pèrdues de memòria, per exemple, tenen un perquè. I això mentre la vida et continua demanant que vagis al mateix ritme. Sí que és un moment dolorós que, quan penses que pots tornar i recuperar els teus somnis, rebis una altra patacada de la vida i te’ls tallin.
La Lena diu prou. No és fàcil dir prou i deixar la relativa seguretat en què vivia, encara que fos sota l’ombra del seu marit?
Quan vaig arribar a aquest tram, en què em vaig enfocar molt, crec que li vaig fer fer al personatge coses que jo, com a Estel, no m’hauria atrevit a fer. Hi ha el dilema de la dignitat. La Lena, com tantes persones avui, està travessada per la precarietat. Ser digna quan tens diners, i permetre’t dir no a certes coses i no vendre’t, és relativament fàcil. Ara bé, quan no en tens, què en fem, dels dilemes ètics i de la dignitat? Però arriba un punt en què ella se sent profundament maltractada i menystinguda laboralment. Ha viscut tota la vida pendent de què pensarà el meu marit, què espera el món de mi, faig això perquè a la meva mare li interessa… i de cop, se sorprèn a ella mateix traient valor i fent una cosa de la qual no es pensava que fos capaç. Això ens passa a moltes, i està bé que passi. Vaig pensar: “Com m’agradaria ser ella!”
Ser capaç de deixar-ho tot enrere?
No deixar-ho tot, però sí saber dir: “Aquí no m’han tractat bé, i punt.” Quina gran cosa, saber posar límits!
La Lena marxa de casa. Amb un home força més gran que ella, que ha conegut per atzar, i que li demana que la porti fins a un poble d’Occitània on hi ha uns amics seus.
I no hi ha res, entre ells. Se’n va a fer de conductora d’aquest home, de taxista de l’Abel, que vol anar a veure uns amics, i que a partir d’aquest moment és el que farà de narrador. Hi ha dues parts de la novel·la i al mig una mica de road movie.
A partir d’aquest moment, la novel·la agafa un altre to. Més relaxat. A la primera part, el ritme narratiu està pensat perquè ens transmeti l’ansietat de la Lena?
És el que ella diu, que es torna a notar les costelles, que té pulmons… aquests pulmons que no la deixaven respirar. A mesura que ella s’allunya i es permet fer el que realment vol, l’escriptura es va assossegant. De cop, la Lena es posarà a conviure en un poble d’Occitània amb tres personatges desconeguts que són de la generació dels seus pares: l’Abel, en Benoît i la Margue. Fa temps que m’interessava parlar de la figura del desconegut, de com davant de gent que no et coneix de res tu et pots redibuixar, trencar amb allò que s’ha dit de tu. En tot aquest procés jo he viscut un divorci dels meus pares, i he conegut homes d’entre 60 i 70 anys. Sempre m’ha semblat curiós que m’expliquessin coses que no eren tan llunyanes del que m’estava passant a mi. Com a humans, ens entestem a buscar les nostres diferències i ho solem fer en sentit negatiu.. I n’hi ha, és clar. Però hi ha tantes coses que ens acosten! A mi m’agrada escriure sobre aquestes coses universals… les relacions humanes, que ho són tot!
Hi surt l’amor, la vellesa, la mort… tot un altre ventall de temes en la segona part.
Hi ha una mica de reivindicació de la gent d’aquesta edat, dels 60 i tants o els 70 anys, que sovint els hem pintat com persones que estan ja de capa caiguda, a les acaballes, que ja no els passa res d’interessant. I al contrari, he volgut dibuixar uns personatges als quals la vida els està tornant possibilitats. O que ells van a buscar-les sense saber-ho, o que es deixen sorprendre. I un matrimoni, el del Benoît i la Margue, que no és gens clàssic. Que no ens sembla que hagin fet alguna mena de pacte en termes sexoafectius, i l’han fet. Aquesta gent acaben fent-li de mirall a la Lena. Li serveixen de mirall, per exemple, per a la relació que tenen amb la mare. I per posar-se en pau amb ella.
Cinc nous exemplars d’Osona i el Lluçanès reben el títol d’arbres monumentals. Osona, la comarca que en té més
Miquel Erra
Nou anys després que es formalitzessin els últims nomenaments, el Departament de Territori de la Generalitat ha declarat 24 nous arbres monumentals, la màxima categoria dins els diferents nivells de protecció d’aquests exemplars únics i sovint centenaris. D’aquests, quatre són a Osona i un al Lluçanès. Es tracta del Cedre d’Encens i l’Avet de Masjoan (Espinelves), el Roure de la Coromina (Sant Quirze de Besora), el Castanyer de les Nou Branques (Viladrau) i l’Alzina Negra de Vilartimó (Lluçà). Osona continua liderant la xifra d’arbres que compten amb aquesta credencial, amb un 10% del voltant dels 250 exemplars que l’exhibeixen a tot el país.
Actualment hi ha tres categories per considerar aquests arbres i arbredes d’interès públic per a la seva conservació i protecció: els d’interès local i comarcal, els singulars i els monumentals. Aquesta última qualificació la dictamina la Generalitat seguint uns criteris de mida, edat i interès històric o científic, avaluats per especialistes en botànica. Actualment a Osona n’hi ha una trentena –tot i que en el llistat hi figuren alguns exemplars que ja han mort–. Per municipis, la majoria es concentren a Espinelves (6) i Viladrau (4), seguits de Sant Pere (3), Vidrà (3), Taradell (2), el Brull, Seva, Tavèrnoles, Rupit i Vilanova de Sau. Al Lluçanès ara n’hi haurà dos, a Sant Boi i Lluçà. Al Ripollès són nou, a Campelles (3), Ribes (3), Planoles, Camprodon i les Llosses; i al Moianès, dos més, a Moià i Castellcir.
La declaració no afecta el propietari, però sí que perd el dret de tallar-lo o fer qualsevol intervenció en l’entorn immediat que pugui perjudicar-lo. “És un reconeixement important i un incentiu més a l’hora de rebre visitants”, assegura David Masferrer, sisena generació de l’Arborètum Masjoan, la finca de Viladrau que concentra més arbres monumentals del país. La credencial, a més, suposa alguns ajuts puntuals pel que fa als tractaments fitosanitaris o cura de l’entorn. “És important que es reconegui el patrimoni natural del país; un patrimoni que cal conservar i potenciar”, destaca Masferrer.
Més de 20.000 noves imatges de l’arxiu del fotògraf Carles Molist s’han digitalitzat i són consultables en línia
Jordi Vilarrodà
Carles Molist va morir prematurament l’any 1997 i no va ser a temps de treballar amb les càmeres digitals. Però tot i això va fer moltes, moltes fotografies: “Tenia el dit lleuger”, deia dimecres Núria Silvestre, directora de la Biblioteca Municipal de Manlleu i impulsora de la digitalització del fons del fotògraf, que consta d’uns 150.000 negatius, a més de 20.000 fotografies en paper. A la biblioteca, es va presentar el resultat d’una nova fase d’aquest procés, que ha dut a terme el manlleuenc Xevi Vilaregut, especialista en gestió d’arxius fotogràfics.
Des d’ara tothom qui vulgui consultar el fons el trobarà integrat en el gran repositori Memòria Digital de Catalunya (MDC), on ara mateix ja s’hi han incorporat 20.531 fotografies de caràcter públic. Fins a l’actualitat, ja n’hi havia més de 17.000 que s’hi havien penjat l’any 2014, en una primera fase. Això fa que el total de documents disponibles ara mateix s’acosti als 40.000. També n’hi ha 1.500 de caràcter privat, que no són accessibles, perquè Molist havia tingut botiga de fotografia i per això havia fet molts encàrrecs de celebracions familiars, com casaments. “Ara hi ha, aproximadament, un 57% del llegat de Carles Molist que ja està preservat”, explica Silvestre. La família el va cedir a l’Ajuntament de Manlleu, que el mateix any de la seva mort l’havia nomenat fill predilecte de la vila.
La intenció és continuar ara amb el procés fins que es vagi completant tot el fons, a mesura que es puguin obtenir subvencions per fer-ho. “Des de l’any 2014 no havíem pogut tornar a accedir a una línia d’ajuts”, diu Silvestre. De moment s’ha treballat per ordre cronològic i les fotos disponibles són les que va fer entre els anys 1971 i 1985. Segons Vilaregut, és especialment urgent la preservació de les que es van fer en color, perquè es deterioren més de pressa. “Les fotos en blanc i negre contenen plata, que és un material noble i es conserva molt millor”.
“Era un tipus de persona que ja no existeix”
Carles Molist era “un tipus de persona que ja no existeix”. Ho explicava dijous l’actor i director de teatre Joan Roura, que durant un temps de la seva joventut va treballar com a ajudant seu. Fotògraf, periodista (va treballar per a EL 9 NOU), teatrero i activista en general, responia a un perfil molt sui generis. “Podia estar a la botiga, veure passar els municipals i marxar corrents al seu darrere”. Perseguia la notícia. Al Teatre Centre, havia format generacions d’actors: Lluís Soler, Xavier Boada o el mateix Joan Roure entre ells. Sense oblidar el seu paper al Movi (Moviment Juvenil). “Va acompanyar diverses generacions de manlleuencs.”
Xevi Vilaregut, per la seva part, destacava el seu coneixement tècnic amb diferents càmeres, que ha pogut constatar en digitalitzar les fotos. En un principi, van digitalitzar les fotos en negatius de 35 mil·límetres i darrerament han treballat amb les que va fer en càmera gran, amb visor de cintura. “Va ser un gran fotògraf de patrimoni, el material i l’immaterial. Carles Molist va retratar la nostra joventut.”
El Festival de Música de Cardedeu celebra 25 anys amb tres concerts
ElL 9 NOU
La música sona a Cardedeu des de fa anys a través de diferents iniciatives. Una d’aquestes, el Festival de Música Ressona, impulsat per l’Agrupació coral Cardedeuenca, celebra enguany 25 anys. Ho farà aquest cap de setmana amb tres propostes protagonitzades pel Quartet Gerhard, l’Orquestra de Cambra de Granollers i el cor Noctes.
Precisament, la participació de corals durant aquest quart de segle de festival ha estat una constant. “Sempre hi ha hagut l’actuació d’una coral. Crec que totes les corals d’anomenada han passat pel festival”, explica Jaume Sala, director del certamen i membre de l’Agrupació Coral. El primer concert del festival, el 18 de març del 2000, va anar a càrrec, precisament, de la Coral Infantil de L’Arc de Barcelona, sota la direcció d’Ester Bonal, recorda Sala.
La idea ja es va començar a gestar un parell d’anys abans quan Emilio de la Linde, el director des del primer dia, va proposar a la junta de la coral de fer algun tipus de festival de música. “Des de l’Agrupació Coral vam entomar el repte i vam parlar amb l’Ajuntament, que s’ho va agafar amb moltes ganes”, explica Sala. Els primers anys, els concerts es feien a l’església o a la sala Sarau.
No va ser fins al 2004 que es van traslladar al nou Teatre Auditori. La primera activitat que s’hi va fer va ser un concert del Festival de Música de Cardedeu amb l’Orquestra Ciutat de Barcelona. “A partir d’aquest moment vam poder començar a fer concerts amb un format més gran”, explica Sala. En aquell moment, també es van incorporar a l’organització Manel Calvet i Mari Pi de la Serra, que van portar concerts com el de Miguel Poveda o Lluís Llach, al pavelló, i van comptar amb patrocinadors molt potents, fins al 2007, en què va arribar la crisi.
El 2016, després de fer un concurs intern amb els cantaires, el festival es va passar a dir Ressona, amb el propòsit de tenir “un nom més curt i fàcil de recordar”.
Un altre gran canvi va arribar el 2019, en què es van adonar que algunes propostes seves coincidien amb les del festival Tastautors, que es feia al febrer amb concerts de cantautors. “Com que ens trepitjàvem una mica, vam decidir que es convertís més en un festival de música clàssica.” La primera edició s’havia de fer el 2020 però amb el covid es va haver d’ajornar tota la programació fins al 2021, i així el festival es va passar a dir Ressona Clàssica. En un principi, el festival incloïa moltes activitats com cinema, xerrades o matinals de música al carrer. “En una assemblea anual es va considerar que era un programa massa atapeït per a un sol cap de setmana i després vam organitzar un festival a la tardor, el Sona Clàssica, que es va fer el 2022 i 2023, amb artistes més propers i espais més reduïts”, explica Sala .
A aquesta iniciativa, que va durar dos anys, la va succeir el Ressona Jove, que es va estrenar el novembre passat “amb molt èxit”, amb uns circuits per diferents espais singulars i diverses propostes de joves talents de música clàssica. Entre aquests concerts va destacar el del pianista local Víctor Braojos. Jaume Sala ha explicat que han signat un conveni amb una associació de músics de música clàssica que organitzen un concurs de nous talents amb músics de tot Europa perquè el guanyador o finalista protagonitzi el concert en solitari al Ressona Jove.
Pel que fa a aquesta edició del Festival de Música de Cardedeu, Ressona Clàssica, Sala destaca la qualitat de les tres propostes. D’una banda, el Quartet Gerhard, que s’ha fet un nom a tot Europa i que, a Cardedeu presentarà ‘En memòria de la bellesa’, aquest divendres a les 8 del vespre. De l’altra, l’Orquestra de Cambra de Granollers, que encara no havia actuat mai al Festival de Música de Cardedeu. Ho farà aquest dissabte a les 8 amb ‘Música mítica’, de JS Bach a Queen. Tancarà el festival el cor de cambra Noctes, amb Agnès Mauri, a la viola, amb el concert ‘En melodia’, diumenge a les 7 de la tarda.
EL 9 NOU
El festival Femac de Canovelles arriba a la dotzena edició aquest dissabte a les 8 del vespre al Teatre Auditori de Can Palots amb un doble concert protagonitzat per Ginestà i Alba Teis, aquesta última de Granollers. El duet format pels germans Júlia i Pau Serrasolsas, una de les formacions del pop català més inspiradores, seran els convidats d’honor de la vetllada musical. A les 9 del vespre presentaran el seu últim disc, Vida meva, que inclou temes d’èxit com “De tot el món” o “La meva sort”. El festival començarà a les 8 del vespre amb el concert de debut d’Alba Teis, amb el seu primer treball, Introspecció. El seu projecte neix de la necessitat d’exterioritzar i compartir amb el públic les vivències que l’han dut fins aquí. Teis desvelarà amb el seu pop d’autora una faceta musical que aprofita la infinita versatilitat del llenguatge dels sons i les paraules per cantar tot el que es voldria dir, d’una forma quasi terapèutica i sanadora.
Femac. Alba Teis. 20h. Ginestà, 21h. Teatre Auditori Can Palots, Canovelles. Dissabte 20 de març.
Joan Pera porta aquest diumenge a 2/4 de 7 de la tarda al Teatre Auditori Polivalent de Bigues i Riells del Fai l’espectacle ‘Una estona amb Joan Pera’. El còmic català posa en perspectiva la seva vida en un text carregat d’humor, tendre i entranyable on desgrana el seu punt de vista murri davant de tot el que l’envolta. És una mirada original i única del panorama teatral català, en un espectacle únic i carregat d’humor.
‘Una estina amb Joan Pera’. Teatre Auditori Polivalent, Bigues i Riells del Fai. Diumenge 30 de març, 18.30.
Quartet Gerhard interpretarà al Festival de Música de Cardedeu Ressona Clàssica el concert ‘En memòria de la bellesa’, amb un programa que reflexiona al voltant de la bellesa i la lluminositat de l’acte creatiu a través de tres grans èpoques de la història de la música. Tocaran Bach, Xostakóvitx i Txaikovski. El Quartet Gerhard s’ha fet un nom a tot Europa. El festival contitnuarà dissabte amb l’Orquestra de Cambra de Granollers, que encara no havia actuat mai al Festival de Música de Cardedeu. Ho farà aquest dissabte a les 8 amb Música mítica, de JS Bach a Queen. Tancarà el festival el cor de cambra Noctes, amb Agnès Mauri, a la viola, amb el concert En melodia, diumenge a les 7 de la tarda.
‘En memòria de la bellesa’. Quartet Gerhard. Teatre Auditori Cardedeu. Festival Ressona Clàssica. Divendres 28 de març, 20h.
Momi Maiga presenta el seu nou àlbum al Teatre Ateneu de Sant Celoni aquest divendres a les 8 del vespre. El treball destaca per la fusió magistral de gèneres musicals i cultures, creant una barreja de sons acústics complementada per composicions riques en significat. A més, aborda diversos temes contemporanis que ens afecten a tots de manera més o menys directa, des de les polítiques colonials del passat fins a la necessitat d’accés universal a l’educació.
‘Kairo’. Momi Maiga. Teatre Arteneu, Sant Celoni. Divendres 28 de març, 20h.
Jaume Espuny
‘Wildflowers’
Warner Bros, 1994
El 1994 Tom Petty es va posar en mans del famós productor Rick Rubin i el resultat va ser aquest Wildflowers, un àlbum llarg, més d’una hora, amb 15 cançons. Impossible trobar-ne una que no t’agradi gaire. Durant la dècada dels noranta, Tom Petty estava en plena forma. Aquí, tot i que no figuren en els crèdits del disc com a grup, acompanyat per dos pilars dels Heartbreakers, Mike Campbell a la guitarra i Benmont Tench als teclats. És segurament el disc més acústic de tota la seva carrera, però n’hi ha unes quantes tan o més guitarreres que sempre han estat marca de la casa. Quatre que sonen fortes: “You Don’t Know How It Feels”, “Honey Bee”, “Cabin Down Below” i “House in the Woods”. Aquí hi trobem el Tom Petty de sempre. La resta, més tranquil·litat, més guitarra acústica, com la cançó que dona títol al disc i l’obre, “Wildflowers”, un prodigi de senzillesa. El llistó comença molt alt i no baixa en cap moment. I, sorpresa, amb els dos últims temes, el supera: “Crawling Back To You”, una de les seves millors cançons de sempre, amb uns cors perfectes, i “Wake Up Time”, una cançó brillant per posar punt final a un àlbum brillant. Si s’escolta bé, amb atenció, crec que és impossible que a algú no li agradi. Aquest era l’onzè disc de Petty. Després en va gravar sis més, tots bons, fins a la seva mort, l’octubre de 2017, a 66 anys.
Jordi Sunyer
ADRIÀ SALAS
‘Corazón de Maguey’
El cantant de La Pegatina, Adrià Salas, hi torna amb un nou disc en solitari amb 11 cançons que fusionen estils com el country, el pop-rock, la samba o el folk llatinoamericà. L’àlbum té tres col·laboracions xilenes. També hi participa la banda hongaresa Bohemian Betyars i hi apareixen artistes més emergents com Jaguayano, María de la Flor, la banda rumbera Maruja Limón o Alícia Rey, que a més formarà part de la banda que Salas ha muntat per presentar el disc en directe. Durant el 2025 no hi haurà Pegatina però tornaran el 2026 amb nou disc.
LES KOL·LONTAI
‘Adelerades’
Les Kol·lontai es van donar a conèixer fa set anys amb Cançons violeta liderades per les veus de les cantautores Meritxell Gené, Ivette Nadal, Sílvia Comes i Montse Castellà. Ara, ja només amb Gené i Nadal, tornen amb un nou disc produït per Valen Nieto i que compta amb les col·laboracions de Marc Cros i del vigatà Xarli Oliver. A l’àlbum reafirmen el compromís feminista del projecte musicant textos d’autores com Maria Mercè Marçal, Estefania Mitre (un text que molts afirmen que és de Frida Kalho), la folguerolenca Anna Dodas o Alda Merini.
LA BAULA
‘Cançons a l’ombra’
La Baula és una nova formació de música tradicional que compta amb sis músics de referència en la música d’arrel nostrada: Roger Andorrà (clarinet, gralla, tarota i veus), Pau Benítez (flabiol, acordió i veu), Patri Garcia (veu i percussions), Xavier Rota (veu, guitarra i percussions), Roser Serrano (violí, tenora i veu) i Joan Tomàs (contrabaix i veu). I al seu disc de debut recuperen 13 cançons tradicionals poc conegudes amb l’objectiu –assolit– de revaloritzar el patrimoni musical català. El disc, per cert, s’ha gravat a Gurb i l’ha produït Arnau Burdó (Obeses).
Jordi Sunyer
Primer instrument que vas aprendre a tocar?
La bateria.
Primer concert en directe?
Com a tècnic de so, un dels primers que recordo especialment va ser amb Los de Marras.
Primer disc que et vas comprar?
Hidden State, de Nothink. Els vaig descobrir en un Festus de Torelló.
Quants discos tens?
No gaires. Entre 20 i 30.
Tria’n tres (de discos).
Hidden State, de Nothink; Hors Contrôle, de Dub Inc, i Aben Cirkel, de Nogen.
Grups o músics de capçalera?
Dub Inc, Sixtus i Nothink.
Un concert (com a públic) per recordar?
Tinc molt bon record del de Dub Inc a la sala Mediator, a Perpinyà.
Laia Miralpeix
Miquel Àngel Blancafort, de Santa Eugènia de Berga però afincat a Taradell des de fa molts anys, ha escrit el llibre Avi, què va passar el 36? Relats en temps de guerra. Es tracta d’un treball que mescla realitat i ficció: “El que diu el llibre tot és real, excepte dues xerrades virtuals que tinc amb els avis: una al principi i una al final, en què ells m’expliquen una sèrie de coses i amb els sis protagonistes que he d’anar a consultar, els protagonistes dels relats en temps de guerra que hi ha en el llibre. He intentat dir-ho de la mateixa manera que ells ho explicaven”. Es tracta de Jaume Parés i Torras, Assumpció Font i Baranera, Concepció Bou i Arumí, Josep Sañé i Sabatés, Ramon Roncallà i Collet i Josep Mateu i Pericas, aquests dos darrers amb noms inventats: “Van voler donar el seu testimoni amb l’única condició que el seu nom no sortís”.
A través d’aquests relats explica les vivències d’uns homes i dones que van viure i patir uns fets que van marcar la seva vida, una infància magra, una adolescència turbulenta i després els fills; una imatge d’ells relatant tot el que van veure i viure: por, patiment, resistència i perdó. “Una experiència inoblidable que calia posar-la en coneixement.”
Blancafort fa molts anys que va realitzar aquestes entrevistes, “xerrades amb els protagonistes”. De fet, el motiu del llibre s’explica a la portada amb la foto dels seus cinc avis: “La meva iaia es va tornar a casar”. De fet, són els avis els que em van començar a inspirar a fer el llibre. El meu avi el van matar a la guerra i jo preguntava a casa què se n’havia fet de l’avi. La resposta era que l’havien matat a la guerra i res més, la iaia no en volia parlar, fugia d’estudi. Qui sí que xerrava era l’avi Pepet, el seu segon marit. Quan va morir jo tenia 14 anys i recordo que em feia escriure coses, històries, situacions, les seves enemistats, aquí va començar tot i va ser quan vaig començar a investigar”.
Volen potenciar el fet que sigui una de les ciutats d’Europa amb més llibreries per habitant
Jordi Vilarrodà
Una desena de llibreries de Vic es preparen per crear una entitat que les agrupi i potenciar les activitats que ja estan portant a terme conjuntament durant els últims anys. Llibreries de Vic, nom provisional que de moment donen a l’entitat, vol donar projecció al fet que Vic sigui la ciutat de Catalunya (i una de les europees) amb més llibreries en relació amb el nombre d’habitants.
La campanya Llegim Més que es porta a terme pel novembre, ara reforçada amb la gimcana familiar que s’havia començat a fer per Sant Jordi, és un exemple de les activitats en què col·laboren la majoria de llibreters de Vic, que aquests dies també estan preparant el seu desplegament a la plaça Major per Sant Jordi. La pandèmia va reforçar la dinàmica de col·laboració entre els establiments, com en el Sant Jordi d’estiu, que es va celebrar els anys 2020 i 2021 en substitució de la festa tradicional. De fet, Cortacans recorda que caldria remuntar-se a l’any 23. “Hi ha hagut un bon ambient que s’ha de potenciar per anar més enllà”, explica Cortacans, propietari de Muntanya de Llibres i un dels impulsors de l’associació. Ja han fet trobades de preparació, tenen els tràmits en marxa i calculen que després de la voràgine de Sant Jordi s’acabarà de constituir l’entitat. De moment en formarien part les llibreries Abacus, Anglada, Cafè de les Lletres, Costa Llibreters, Deliris i Llibres, El Petit Tresor, Krítik, Foster & Wallace (de qui depèn també la llibreria del MEV, Museu d’Art Medieval), Mater i Muntanya de Llibres, tot i que encara s’hi podrien afegir un parell d’establiments més, la llibreria Martina i la Gomets. El panorama és variat: des de les que es dediquen més a un temàtica o gènere a les generalistes o les que combinen l’activitat pròpiament llibretera amb la de papereria.
Aquesta diversitat la veuen com un avantatge: “Gairebé tothom té la seva especialització”. Una altra força és la suma d’activitats que porten a terme al cap de l’any. Entre presentacions, tallers o clubs de lectura, calculen que les llibreries de Vic organitzen més de mig miler d’iniciatives. Durant el període previ a Sant Jordi, per exemple, gairebé no hi ha cap dels principals autors de Catalunya que no passi per Vic a presentar els seus llibres. Al potencial de les llibreries cal sumar-hi encara el de la Biblioteca Pilarin Bayés, “un actiu molt potent que també hem de tenir en compte”. L’associació seria també un interlocutor davant de les administracions. Bet Piella, regidora de Cultura de l’Ajuntament, ho considera com “una molt bona iniciativa”. Aquesta ha comptat també amb l’impuls de l’editora Montse Ayats, reincorporada ara a Eumo Editorial després d’haver dirigit durant tres anys el Pla Nacional del Llibre i la Lectura. Ayats considera que la vitalitat llibretera de Vic “és un potencial” i que caldria posar-la en joc “perquè entri en l’imaginari de la gent, i aconseguir que vinguin com ara, pel patrimoni, però que també passin per les llibreries”. I en el futur, si pot ser ampliar l’ecosistema a biblioteques i editorials.
ANY D’AMPLIACIONS
El Mapa de Llibreries de Catalunya que la Generalitat va elaborar l’any 2016 (no se n’ha fet cap més) donava l’índex d’11 establiments pels 43.000 habitants del moment. Des de llavors hi ha hagut alguna baixa (La Tralla) i alguna alta (Foster & Wallace). El nombre d’habitants ha pujat fins als 50.000 i el de llibreries s’ha mantingut estable amb tendència a pujar (Deliris i Llibres)
La pandèmia va suposar, d’entrada, un cop fort per al sector, del qual es va recuperar aviat aprofitant que els mesos de confinament havien reforçat l’hàbit de la lectura. Durant l’últim any, a més, han coincidit les reformes i ampliacions de locals: Muntanya de Llibres es va traslladar a un local més gran al carrer Verdaguer, Krítik ho va fer al carrer de Cardona, la Mater va inaugurar el seu Espai Cultural, Foster & Wallace es va fer càrrec de la llibreria del MEV reformada i aquesta setmana també obre el nou establiment al carrer Nou. Si ampliem el focus a Osona, els últims anys s’ha vist com la llibreria Contijoch de Manlleu obria també un espai per a presentacions i actes i com naixien a Torelló les noves llibreries Vuk i La Distreta, després del tancament per jubilació de la històrica llibreria Xicoy.
FESTIVAL LITERARI
Els llibreters de Vic seran uns dels participants, amb la biblioteca i VicFrires, d’una nova iniciativa que sorgeix de l’Ajuntament i que implicarà altres sectors culturals de la ciutat. Aquesta setmana s’ha tancat l’acord per celebrar, l’octubre de 2026, la primera edició “d’un festival de literatura infantil i juvenil que neix amb l’objectiu de ser una referència al conjunt del país”, explica Bet Piella, regidora de Cultura. L’objectiu és que tingui continuïtat al llarg del temps.
Joan Cuscó i Clarasó
Autor: Josep Ramoneda
Editorial: Edicions 62
Lloc i any d’edició: Barcelona, 2024
Pàgines: 141
El darrer llibre de Josep Ramoneda és un conglomerat de textos diversos, escrits al llarg dels darrers 14 anys. Hi trobem a faltar unitat d’estil, tot i que se’ns diu que s’han repassat per ser incorporats en aquest volum. Així, algun que va ser pensat per ser llegit en públic com a discurs manté l’estructura vinculada a l’oralitat i no se li ha donat el to adequat per ser llegit en silenci. D’altres són molt curts (tot i que el tema, i de manera molt especial tractat des de Catalunya, donaria per a molt, ja que s’hi parla de la identitat). I els que s’han escrit expressament per ser part del llibre (i molt significativament el que tanca el volum) tenen un caràcter taquigràfic que denota manca de profunditat i de bon fer. Tot plegat atorga al llibre, que, d’altra banda, planteja algunes reflexions i algunes preguntes molt interessants (que malauradament no estan desplegades), un to menor o d’obra de circumstàncies. I les reflexions que s’hi fan mai no aterren en exemples concrets que permetin al lector comprendre de manera més viva (i fer la pròpia reflexió) sobre allò que s’hi planteja (com el reconeixement de les minories, l’Europa cosmopolita i plurinacional, la llibertat d’expressió, la discriminació o la laïcitat). I és una llàstima! Tot ell sembla banyat per la idea que l’assaig és un gènere menor basat en reflexions impulsives, quan de fet és el gènere més difícil de tots.
D’altra banda, Ramoneda sembla voler dir que aquesta obra forma part d’un conjunt de textos que configuren el corpus de la seva aportació al món de la filosofia, començat amb El sentit íntim: crítica del sentit comú (1982) i continuat amb Apologia del present: assaigs de fi de segle (1989), però, per a nosaltres, tot i que seria llarg d’explicar, no és així. No hi ha cos filosòfic que uneixi aquestes obres, segurament perquè Ramoneda ha dedicat la seva trajectòria professional a la gestió, cosa que cal destacar, i no al treball filosòfic continuat.
Sí que demanaríem a Ramoneda que, com a màxim responsable d’Edicions 62, torni a posar a l’abast la col·lecció de filosofia en català feta per l’editorial, amb el suport del diner públic, i de la qual ell cita uns quants exemplars, ja que avui, i des que aquest món editorial va caure a les urpes del Grupo Planeta, ha quedat fora de circulació. Seria una gran aportació a la filosofia catalana.
Cartellera dels principals cinemes
EL 9 NOU
Joan Millaret i Valls
Mestissa gimcana asiàtica
Arriba als nostres cinemes Grand Tour de Miguel Gomes després de guanyar el premi a la millor direcció en el passat Festival de Cinema de Canes, on el cineasta portuguès competia en secció oficial per primera vegada.
El celebrat director de Tabú (2012) va debutar en el llargmetratge el 2004 amb A cara que mereces i gaudeix d’una llarga trajectòria avalada amb diversos guardons gràcies a pel·lícules com Aquel querido mes de agosto (2008) o la seva trilogia sobre Les mil i una nits (2015). Grand Tour és una coproducció de Portugal, Itàlia i França, coescrita pel mateix Gomes i Telmo Churro, Mariana Ricardo i Maureen Fazendeiro, i està ambientada a Rangun, Birmània, el 1917, amb un funcionari de la Corona britànica, Edward (Gonçalo Waddington), promès amb Molly (Crista Alfaiate).
Aquest serà el punt d’arrencada d’un dilatat recorregut pel sud-est asiàtic, fent escales en diferents països, des de Tailàndia al Japó, conformat per la fugida d’Edward, que intenta escapolir-se de l’obstinada Molly, dona bojament enamorada que el cerca per tot arreu, tossudament.
Grand Tour és un relat mestís sobre un romanç colonial d’època amb imatges artesanals del passat en blanc i negre que no amaguen la seva condició d’imatges creades en estudi fent palès els decorats. També inclou fragments filmats del present, tant en color com en blanc i negre.
Aquesta hibridació de temps alterns i textures diferents apareix tot plegat sublimat per temes cantats o amb marionetes. El resultat és una fascinant, poètica i lliure gimcana asiàtica d’un artista que no obeeix a cap moda.
Isaac Muntadas
‘Astro Bot’ venja Mario: primer triomf de les plataformes als GOTY
La gala dels The Game Awards 2024, celebrada el passat 12 de desembre a Los Angeles, era la més incerta dels últims anys, sobretot, a l’hora d’atorgar el peix gros: el premi GOTY al millor videojoc de l’any. El guardó va ser per a Astro Bot, la joia del Team Asobi, que ha condensat els trenta anys d’història de PlayStation en un divertit i original joc de plataformes. Tercer GOTY per a un estudi de Sony des de la creació del premi ara fa deu anys. Abans havien guanyat God of War (2018) i The Last of Us Part II (2020). Premi merescut per un videojoc amb set nominacions, que es va imposar en tres categories més: millor direcció, millor joc familiar i millor joc d’acció i aventures. A vegades, no cal una potència gràfica desmesurada o un argument èpic per ser el millor. Fa poc, la companyia japonesa ha afegit, de franc, cinc nivells contra rellotge i un ambientat en el Nadal per donar més hores de diversió als usuaris. És important cuidar el jugador. Que Astro Bot s’inspira en la saga Mario (Nintendo) no és cap secret i, per això, molts han posat el crit al cel pel fet que el lampista del regne Xampinyó no hagi guanyat mai el GOTY. Comprensible pels rivals que va tenir els tres anys que va estar nominat. Va perdre contra The Witcher 3 (TW3), The Legend of Zelda Breath of the Wild i Baldur’s Gate 3, tres titans.
El gran perdedor de la gala va ser el DLC d’Elden Ring: Shadow of the Erdtree, que no es va endur cap premi, tot i optar-ne a cinc. També va marxar amb les mans buides Silent Hill 2 (cinc nominacions), el gran oblidat. Però tornant a l’Elden Ring, ja hi havia hagut polèmica pel canvi de regles del joc que permetia que un DLC (un dels millors de la història, per cert) pogués optar a guanyar el GOTY. Justícia poètica pels detractors. Qui s’ha empipat més amb l’organització del certamen és un dels creadors de Black Myth: Wukong (Game Science), que no entenia amb quins criteris es donaven els premis i, fins i tot, tenia escrit el discurs d’acceptació del guardó des de feia dos anys. Tot i això, el botí és positiu: millor joc d’acció i premi Player’s Voice (públic). I dels tres nominats que no he pogut provar, Final Fantasy VII Rebirth era el que tenia més números de guanyar. Un JRPG (joc de rol d’acció japonès) que remasteritzava el clàssic del 1997, mentre que Metaphor: Refantazio, un altre JRPG amb l’estètica de la saga Persona, anava de tapat. Es va colar Balatro, amb tres premis, entre ells el de millor joc independent. La quota indie es va cobrir amb aquest joc de cartes de pòquer amb mecàniques de roguelike (hi ha dosis d’estratègia, risc i recompensa i sort). Les cartes són addictives, si no que l’hi diguin al Gwent del TW3.
A banda de l’AstroGOTY, dels Game Awards em va motivar molt el tràiler de la quarta part de la saga The Witcher, amb la Ciri al capdavant. Les queixes a les xarxes socials perquè la protagonista fos una dona no es van fer esperar. Els llibres en què es van basar els videojocs se centren en ella, però en fi… Al meu parer, la decepció més gran és per la nova IP de Naughty Dog, de ciència-ficció i ambientada en l’espai, però els donarem un vot de confiança.
Eva Remolina / AMIC
L’ús del calçat amb taló alt ha estat històricament associat a l’elegància i l’estil, especialment en esdeveniments formals i àmbits professionals. No obstant això, portar sempre sabates amb taló alt pot tenir conseqüències per a la salut i el benestar corporal. Els experts en podologia recomanen que l’alçada ideal d’un taló oscil·li entre els 2 i 4 centímetres. Un taló d’aquesta mida ajuda a mantenir una bona alineació del cos i redueix la pressió sobre les articulacions. Talons molt alts (superiors a 5 cm) poden desplaçar el centre de gravetat del cos, provocant un desequilibri en la postura i un augment de la tensió a la columna vertebral, els genolls i els turmells.
L’ús continuat de sabates amb taló alt pot causar problemes de salut com:
Si bé els talons alts poden ser problemàtics, caminar constantment amb calçat completament pla també té els seus inconvenients. Sabates massa planes, com algunes ballarines o sandàlies sense suport, poden no proporcionar l’amortiment adequat, afectant la curvatura natural del peu i afavorint dolors musculars i problemes com la fascitis plantar.
Per tant, el millor per a la salut podal és alternar diferents tipus de calçat, prioritzant els que ofereixin un bon suport per al pont del peu i una alçada moderada de taló.
Eva Remolina / AMIC
El kit de supervivència de 72 hores és un conjunt d’elements essencials que es recomana tenir preparats en cas d’emergència, ja que moltes autoritats indiquen que en una situació de crisi (com un desastre natural o una fallada en els serveis bàsics), poden passar fins 72 hores abans que arribin ajudes o es restableixi la normalitat.Què ha d’incloure el kit de 72 hores?
Aigua i aliments
Material de primers auxilis
Elements d’higiene
Il·luminació i energia
Documentació i diners
Roba i estris bàsics
Comunicació i informació
Precaucions que s’han de tenir en compte:
Comprovar el kit regularment, revisant dates de caducitat i estat dels productes.
Ubicar-lo en un lloc accessible, on tothom de la família sàpiga trobar-lo.
Preparar un pla d’emergència, inclosos punts de trobada i vies d’evacuació.
Eva Remolina / AMIC
La coca de trempó és una de les receptes més autèntiques de la gastronomia mallorquina. Es tracta d’una coca salada coberta amb trempó, una barreja de tomàquet, pebrot i ceba amanits amb oli d’oliva i sal. Aquesta coca és perfecta per a compartir en reunions familiars o d’amics o simplement per gaudir d’un bon berenar.Ingredients
Per a la massa:
Per al trempó:
Elaboració
Presidenta: Beth Codina
Director editorial: Agustí Danés
Coordinació i redacció: Carles Fiter
Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic
Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers
