La revista només està disponible per a subscriptors de el9nou o el +9.
Pots fer-te subscriptor o si ho prefereixes pots comprar aquesta edició per 1,99€
Si ja ets subscriptor, inicia sessió o registra't
Entrevista a Maria Barbal
Jordi Vilarrodà
Figura cabdal de la literatura catalana contemporània des que va debutar amb ‘Pedra de tartera’, Maria Barbal (Tremp, 1949) acaba de publicar una novel·la que té com a centre la figura de l’escriptor. ‘Peripècies’ (Columna) és la història d’Anton Bellart, un jove autor que de cop i volta es troba amb un èxit literari. Si vol que la roda continuï girant, a partir d’aquest moment ha de fer equilibris en la vida professional i personal que no sempre podrà assumir.
A la portada s’hi veu un home aguantant-se precàriament sobre una corda de funambulista. Ser escriptor és fer aquests equilibris?
Efectivament. Ser escriptor és fer equilibris. Això no vol dir, però, que només hi hagi peripècies, per descomptat. També hi ha estones de calma en què l’interior de la persona que escriu troba un diàleg amb l’exterior, mentre va creant els seus personatges i arguments.
Després de tota la seva trajectòria, s’ha sentit ara amb autoritat per poder traslladar a una novel·la tot el que sap sobre el món dels escriptors i editors?
Naturalment, amb quaranta anys d’escriure i publicar, a banda de les pròpies experiències, m’han arribat situacions que he conegut a través de companys, d’editors, de llibreters o de crítics. Però també ha de dir que aquest no és un llibre modèlic del que ens passa a tots nosaltres. És purament una vida de ficció, la d’Anton Bellart, un escriptor que comença jove. I tot el que li passa a ell, que pot ser semblant al que els passa a d’altres.
“El personatge es va carregant d’una sèrie de feines i obligacions que li impossibiliten la calma necessària per a l’escriptura, es troba amb aquesta contradicció”
Anton Bellart. Nissaga de fabricants de filatura, estudiant de Dret, però “es volia dedicar a escriure”. És a dir, trasbals familiar.
Anava dirigit cap a una altra trajectòria, una altra feina. De cop descobreix el món de la literatura i queda encisat. A més, té la sort –o no– de guanyar un premi en un concurs literari. Ni tan sols és el primer premi, és el segon, però el seu llibre de contes destaca. Això el projecta cap a una fama inesperada, a un futur que ell ja desitja com a escriptor.
Més que buscar l’èxit, doncs, se’l troba. A vegades deu passar això, que l’èxit és una concatenació de casualitats, no?
Per descomptat que sí. Sempre hi ha un factor sort que pot determinar la continuïtat o no d’una trajectòria d’escriptor. A ell li passa. Anton Bellart escriu el llibre, se li ocorre presentar-lo a un premi, l’hi publiquen i va tenint èxit… no ho ha pensat, planificat, per canviar el que feia fins aquell moment. Senzillament, li passa.
I podrà fer vida d’escriptor! D’alguna manera hi ha el ressò del que li va passar a vostè amb Pedra de tartera, que va ser un debut literari amb un èxit incontestable?
És veritat, podríem dir que és la mateixa situació de començament que jo vaig tenir però amb característiques molt diferents. Els premis, en aquell moment –parlem de mitjans dels anys 80–, no eren com avui. Les notícies no corrien tant, els èxits no eren projectats d’una manera tan absoluta cap al públic. Arribaven a un determinat públic i més a poc a poc que ara. En el meu cas, la novel·la es va publicar l’any 1984 i fins que l’any següent no vaig guanyar el Premi Crexells, que es dona a obra ja publicada, Pedra de tartera no va despertar una certa sensació d’èxit. Però sí que és començar amb un èxit. Pot passar, i al protagonista li passa, que es vulgui mantenir en aquesta alçada important, sobre l’onada.
Es troba que és escriptor i vol continuar. Però té una part negativa: la tensió entre dedicar-se a la literatura i el que li demana l’entorn. Compromisos socials que l’allunyen del fet d’estar a casa i escriure contes i novel·les. Costa de mantenir aquest equilibri?
S’adona que allò que més li agrada, aquesta capacitat d’expressar-se amb paraules, aquesta facilitat d’observar les persones i crear arguments ficticis, ja li va bé. Tanmateix, també s’adona que potser no en podrà viure perquè és una feina minuciosa i més aviat lenta. Que l’ha de portar a una editorial i aquesta ha de veure bé que aquell llibre es pugui publicar. Els editors poden orientar un escriptor, però no sempre els serà favorable. I Anton Bellart comença a patir una sèrie de… peripècies.
“Hi ha un moment en què reflexiones, veus que hi ha autors infinits que han fet una obra meravellosa en molts sentits, i t’adones que et queda molt de camí per recórrer, d’aprofundir en la voluntat d’escriure”
En aquest país deu passar molt: som una cultura petita i viure d’escriure és complicat. S’han de fer articles de premsa, crítiques literàries, classes… Vostè va ser professora, també.
És la situació que he intentat descriure. Aquests tràfecs que et fan pensar que convé fer una cosa que no t’aparti gaire de l’escriptura, relacionada. El personatge es va carregant d’una sèrie de feines i obligacions que li impossibiliten la calma necessària per a l’escriptura, que és el que està buscant en el fons. I es troba amb aquestes contradiccions.
Aquesta és la part professional. En la personal, veiem algú que no és capaç de construir relacions afectives sòlides. Algú amb poca intel·ligència emocional.
Es deixa convèncer força. Fluctua segons el que li diuen o li recomanen les persones que va coneixent. Potser perquè és força jove, té poc més de vint anys… i és influenciable. Aquest sí que no va ser el meu cas, que vaig començar més tard. En resum, diríem que és un pocatraça en aquests aspectes.
El pitjor moment per a un escriptor és quan té dubtes sobre la seva pròpia feina? Ell se sent una mica impostor des del principi, quan coneix l’autor que ha guanyat el primer premi del concurs i li sembla que escriu millor que ell encara que no tingui tant d’èxit.
És un dels pitjors moments i, alhora, molt important. El pot fer portar a ser un veritable escriptor perquè s’imposi a continuar fent la seva feina de manera seriosa… duri el que duri. Els dubtes sorgeixen a mesura que es va trobant amb dificultats, a mesura que va obrint els ulls al seu voltant… Van de promoció junts amb l’altre escriptor, i s’adona que ell té l’èxit, però que l’altre és molt millor. És aquí on inicia la seva maduresa, una crisi que només el podria portar a millorar o bé a deixar-ho córrer.
Tot escriptor les té en un moment o altre, aquestes crisis?
Penso que sí. Més intenses o més febles segons el caràcter o les circumstàncies de cada persona. Hi ha un moment en què reflexiones, veus que hi ha autors infinits, que han fet una obra meravellosa en molts aspectes, i veus que et queda molt de camí per recórrer. Et queda aprofundir en la voluntat d’escriure, de fer-ho de manera sincera, d’exposar els temes que realment t’interessen encara que no siguin de prou pes, aparentment. Hi ha un moment en què ell ho diu, quan es troba amb un llibre meravellós, l’Odissea d’Homer. En aquell moment sap que no pot escriure així, que mai no farà una obra com aquella… almenys ho pensa. És dolorós, però és bo.
Un detall: ell comença escrivint contes. Vostè va recollir l’any passat en un volum tota la seva narrativa curta, i em sembla que n’està satisfeta. Veig com si volgués reivindicar aquesta part de la seva trajectòria.
És un projecte que no vaig iniciar jo mateixa però que després em va donar molta satisfacció. Ni tan sols jo era conscient d’haver escrit tants contes. Vaig començar a escriure’n d’una manera menor, en la meva trajectòria hi ha petits llibres de narrativa curta després de Pedra de tartera i abans de continuar amb el cicle del Pallars. Després he fet contes que m’han demanat, que han anat en antologies… no era conscient de tenir-ne tants. Es van distribuir temàticament i va quedar molt bonica, l’antologia.
Una part del que comporta ser escriptor és això: deixar-se entrevistar pels mitjans, presentar la nova novel·la, anar a un club de lectura… Com ho porta, això?
El contacte amb el periodisme cultural o amb un club de lectura on es reuneixen persones que sempre llegeixen el mateix llibre m’és molt agradable. Tot el que sigui una conversa sobre un llibre, sobre literatura… m’enriqueix i en ocasions em sorprèn. Sí que hi ha una part més difícil, la de televisió per exemple. Em costa una mica, ho reconec, perquè pot ser molt superficial, i ho trobo un esforç de temps i d’exposició d’imatge que personalment no em satisfà. Però alhora entenc que pot donar-te una difusió que no tindries d’altra manera.
El document estableix, entre d'altres, l'ordre de la processó o les entitats de cultura popular que hi participen
EL 9 NOU
Amb l’objectiu de preservar la part patrimonial de la Festa de Corpus, l’Ajuntament de la Garriga va aprovar per unanimitat en el ple de març el protocol de la celebració. El text ha estat resultat de dos anys de treball conjunt entre el consistori, les entitats de balls populars, la parròquia i l’Associació Cultural Corpus la Garriga.
El document aprovat estableix quin és l’ordre de la processó, quines entitats de cultura popular hi poden participar, quin hauria de ser el procés de presa de decisió en el cas que es creïn noves entitats de cultura popular i altres condicions de la festa. A més, el protocol es divideix en diversos apartats, en els quals es recullen i es descriuen els actes principals de cada jornada de la celebració, el patronat de la festa, el seguici festiu, les catifes i l’ou com balla.
L’equip de govern (Junts i PSC) i la resta de grups (100%, ERC i la CUP) consideren que aquest text ha de millorar la festivitat deixant fixat tot allò que la singularitza. Remarquen que es tracta d’una eina imprescindible i important que ajudarà totes les entitats a preservar i ordenar la festa per tal d’anar en una mateixa direcció. “Fins ara no hi havia protocol i el que necessitem és una festa ben organitzada perquè hi participa molta gent. L’objectiu és deixar per escrit el funcionament per si mai hi ha canvis en la direcció de les entitats, que puguin tenir una guia”, explica Enric Marata, president de l’Associació Cultural Corpus.
Marata comenta que el protocol s’ha escrit de la mà de Nil Rider, tècnic arxiver de la Catedral de Barcelona. Amb ell i la resta d’entitats que participen de la festa del Corpus han deixat per escrit, principalment, tot allò relacionat amb la processó. “El diàleg entre les entitats ha estat molt fàcil, s’ha escoltat a tothom”, afegeix el president.
Si bé el protocol s’ha aprovat durant el ple de març, les entitats ja van fer-lo servir l’any passat –quan el text encara no estava finalitzat– i, per tant, la festa d’enguany seguirà les passes del que s’ha vist fins ara. “Ja hem començat les primeres reunions del Corpus d’enguany. Les entitats ja estan en marxa i estem començant a parlar amb els carrers. També tenim encarregades les flors a Múrcia”, continua Marata.
Aquest any el Corpus a la Garriga se celebrarà el diumenge 22 de juny. Marata confirma que el cartell ja està a punt i que “la participació, com sempre, serà primordial”. “Esperem que el temps ens acompanyi i vingui públic”, diu.
Arrenca a Osona el desplegament d’una campanya per crear un inventari de caixes i baguls i posar en valor aquest moble popular
Miquel Erra
A l’escriptor i farmacèutic Martí Genís i Aguilar (Vic, 1847-1932) no li agradava viatjar. A la seva vida ho va fer en comptades ocasions. Consten, com a mínim, quatre destins documentats, a les darreries del segle XIX. Amb el seu bon amic Josep Serra i Campdelacreu, historiador i cronista de la ciutat de Vic, van visitar Toledo i Madrid. També va acompanyar un seu cunyat, Lluís Arumí, a París –no va voler arribar fins a Londres, destí final, per la seva por de creuar l’Atlàntic–, i amb el canonge Jaume Collell van fer una escapada a Roma. També va passar molts estius a Camprodon –una seva filla s’havia casat amb un dels apotecaris de la vila–. De ben segur que per aquestes sortides va utilitzar, per traginar roba amunt i avall, algun dels dos baguls que els seus descendents, la família Sunyol, encara conserven. En un d’ells no hi ha cap dubte, perquè hi tenia les inicials estampades a la tapa: MG. Es tracta de dues peces de finals del segle XIX, en bon estat i de més qualitat que els populars mundos. Estan fetes d’una fusta lleugera, folrades amb teixit, i amb els sostres i compartiments interiors gairebé intactes. Un dels baguls conserva l’etiqueta, a l’interior. Se sap, doncs, que va ser construït a la guarnicioneria d’Ignacio Ballespí, a Barcelona, que en garantia quatre bondats: solidez, ligereza, baratura i buen gusto.
Durant anys, aquests dos baguls van quedar arraconats dalt les golfes de la casa familiar. Ara n’han pogut rescatar la presència i la història que amaguen en participar de la campanya “El teu bagul, la nostra història”. Es tracta d’un projecte que ha posat en marxa l’Associació per a l’Estudi del Moble, amb seu a Barcelona. L’objectiu, impulsar un gran inventari digital de caixes, baguls i cofres arreu del país per visibilitzar i posar en valor un dels mobles populars més emblemàtics de Catalunya.
La iniciativa es va presentar el desembre passat a Barcelona i ara es vol anar desplegant per comarques. Osona en serà la “pionera”, ha explicat el restaurador centellenc Arnau Toll, amb taller a Vic, investit ambaixador del projecte a Osona. Aquest dijous se’n va fer la posada de llarg en el marc d’una jornada, amb epicentre al MEV, que va reunir una setantena d’implicats.
L’inventari virtual vol recollir les característiques tècniques de cada una d’aquestes caixes, però també “les històries que hi pugui haver al darrere”, remarca Toll. S’adreça especialment a peces que puguin tenir particulars, però també a col·leccions de museus públics o privats, que no sempre tenen prou estudiades.
El projecte s’ha marcat un termini de tres anys per anar engreixant l’inventari i es clourà amb una exposició i un llibre. Per sumar-s’hi cal accedir a una web específica (www.elteubagul.com), adjuntar-hi unes fotografies de les peces, les mides i la informació que se’n pugui tenir. Un comitè científic –format per sis experts, entre els quals el centellenc Miquel Mirambell– avaluarà i completarà cada una de les fitxes. “De moment ja tenim més de 200 caixes per catalogar”, es felicitava aquest dijous des de Vic Mònica Piera, actual presidenta de l’Associació per a l’Estudi del Moble. Aquesta entitat sense ànim de lucre, creada l’any 2004, es dedica a l’estudi i conservació del moble antic i contemporani; aplega des de restauradors i amants del moble fins a historiadors, antiquaris o fusters. “El moble viu un moment crític; està perdent el seu valor com a bé patrimonial”, advertia la mateixa Piera. I és per mirar de revertir-ho que han posat en marxa la iniciativa. “Aquest és un projecte col·laboratiu, necessitem la participació de particulars i institucions”, va remarcar Àngels Parés, directora del projecte, conscient que avui aquestes caixes i baguls “són peces molt desconegudes pel públic en general; la gent no sap què fer-ne”. Ara, com a mínim, podran quedar inventariades.
El farà en dos caps de setmana de primavera, el darrer d'abril i el primer de maig
Jordi Vilarrodà
El Festival de Música de Sant Pere de Casserres viurà un any de canvis. La quinzena edició no es farà al mes de juliol, com era habitual des que es va crear, sinó en dos caps de setmana de primavera, el darrer d’abril i el primer de maig. I també hi haurà canvi en els horaris de les actuacions, que en lloc de ser al vespre passaran al migdia.
L’objectiu dels canvis és, d’una banda, sortir d’un mes de juliol en què hi ha una oferta extensíssima de festivals i, amb el canvi d’hora, anar “a buscar un públic més familiar”, segons va explicar Albert Prado, conseller de Cultura i Turisme, en la presentació del festival a la seu del Consell Comarcal d’Osona. Pel juliol, es recuperaran les Nits d’en Serrallonga que tant d’èxit havien tingut fa uns anys al monestir. El festival seguirà comptant amb el patrocini de la Fundació Antiga Caixa Manlleu.
El cartell d’enguany, doncs, ha quedat configurat amb quatre concerts-vermut que tindran lloc els dies 26 i 27 d’abril i 3 i 4 de maig. Oriol Roca, director artístic del festival (fins l’any passat codirector del MMVV), ha volgut combinar “dues propostes consolidades amb dues que estan en un moment d’estrena”. Els dos primers concerts seran a càrrec de Roger Mas i Maria Coma. I els dos darrers, d’Anna Roig amb Carles Belda i David Carabén. El cantautor de Solsona s’hi presentarà amb una formació àmplia de músics que l’acompanyaran, mentre que Maria Coma està de tornada als escenaris després d’un llarg període d’absència. Per la seva part, el cantant i líder de Mishima presenta el seu format de concert més personal, amb homenatge als que l’han influït, i Anna Roig enceta un nou format de col·laboració amb l’acordionista sabadellenc. Com que el servei de restauració de Casserres està tancat fins que no es facin reformes, els dies de concerts hi haurà possibilitat de menjar i beure a càrrec de la cooperativa Sambucus.
L’Agrupament Escolta i Guia Guillem de Montrodon, de Vic, el segon més antic de la comarca, celebra aquest dissabte els 75 anys amb una festa popular a la plaça Gaudí
Miquel Erra
L’Agrupament Escolta i Guia Guillem de Montrodon, de Vic, commemora aquest dissabte el 75è aniversari. Fundat l’any 1949 per Pere Inaraja, és el segon més antic de la comarca després del de Torelló. La celebració es desplegarà durant tota la tarda-vespre a la plaça Gaudí, amb tallers, un concert familiar amb La Fletxa Blava, sopar, quina i, de colofó, l’actuació del grup de versions Sicuta, a partir de 2/4 d’11 de la nit.
Inicialment, l’agrupament era per a nois, però l’any 1954 en va sorgir un de noies, el Nostra Senyora de Núria, i es van acabar aplegant. No serà fins al 1975, però, que es formalitzaran en un sol agrupament, el Guillem de Montrodon, i adoptaran l’actual fulard, de color blau marí i la vora de color groc. L’entitat, que sempre ha rebut l’aixopluc del Bisbat de Vic, va néixer en un local del carrer Torres i Bages i ha anat vivint diferents trasllats. A finals dels anys 90 van plantar arrels a l’Albergueria –entre el 2000 i el 2002 s’hi van fer unes obres d’ampliació i millora, que van finançar famílies, entitats i institucions, com el mateix Bisbat–. L’agrupament sempre ha tingut les portes obertes a nens i nenes de diferents entorns socioculturals –avui col·laboren amb dos centres d’acollida de la ciutat–. Aquest curs compten amb un total de 23 caps i quel·les i uns 115 infants i joves d’entre 5 i 19 anys, que funcionen en diferents unitats per edats. Aquesta xifra s’ha mantingut molt estable els últims anys.
En el marc de la proposta educativa marcada des de Minyons Escoltes i Guies (MEG), aquest agrupament aposta per “fomentar uns valors entre els nens i nenes, que aquests puguin conèixer el nostre entorn i ciutat i formar part d’ella, tant de la natura com de la societat”, apunten en un comunicat de premsa. L’objectiu, “crear un impacte positiu i, d’alguna manera, esdevenir un exemple d’humilitat i de diversió”, remarquen.
Transcriuen i enregistren les músiques d’una quinzena de danses i balls populars del seguici i les figures festives per poder ser interpretades per la nova Banda Ciutat de Vic
Miquel Erra
La revifalla que ha viscut els últims anys la cultura popular dins de la festa major de Vic, amb la recuperació d’elements d’imatgeria festiva o la posada en valor del seguici, va fer l’any passat un nou salt endavant amb l’estrena de la Banda Ciutat de Vic. Es tracta d’una formació integrada bàsicament per antics alumnes de l’escola de música, en una iniciativa conjunta de la mateixa escola i la Regidoria de Cultura. L’objectiu, recuperar l’esperit de la històrica Banda Municipal per acompanyar els balls i danses més destacats de la festa major.
Amb l’instrument creat, calia un pas més: disposar de les partitures que hauran d’interpretar els músics. Així ho havia advertit Oriol Codina, director tant de la nova formació com de la Banda de l’Emvic. La proposta es va encarregar al músic i compositor Jofre Bardolet, que també és membre de la colla de geganters de la ciutat. La Regidoria de Cultura de seguida hi va donar el vistiplau.
Els mateixos Bardolet (13) i Codina (2) s’han encarregat d’arranjar i transcriure les partitures de 15 balls i marxes populars vigatanes, escrites originàriament per a cobla, per poder ser interpretades per la Banda. Al mateix temps, se’ls ha donat forma de flex band, per a cinc veus, “per poder ser tocades per qualsevol conjunt instrumental”, ha explicat Bardolet.
El segon objectiu era fer-ne un enregistrament amb cara i ulls. Una trentena de músics de la Banda Ciutat de Vic i de la Banda de l’Emvic es van aplegar el cap de setmana passat –divendres a la tarda i tot dissabte– a la sala Joaquim Maideu de L’Atlàntida per gravar els 15 temes –de la mà del tècnic de so Oriol Baulenas–. S’hi inclouen “tant els balls i danses del seguici festiu, de les diferents figures i comparses, com els ballets que ballen els gegants a la vigília i algunes cançons pròpies de Vic”, descriu Roger Albert, president de la colla gegantera, entitat clau en el procés de dignificació del seguici popular.
Quan es completi la postproducció, aquest material es penjarà a plataformes com Spotify o YouTube, en data encara per determinar. La intenció és presentar-ho públicament durant la propera edició de l’Acte dels Procuradors de Sant Miquel dels Sants, uns dies abans de la festa major. També hi ha la voluntat de fer arribar aquest enregistrament a totes les escoles de la ciutat “perquè la canalla pugui conèixer i estimar aquests autèntics himnes vigatans”, apunta Albert. “Això és una gran victòria. Feia temps que batallàvem per constituir aquesta Banda i per a nosaltres seria molt bonic que sempre acompanyés els Gegants de la Ciutat en els actes festius principals per anar donant valor a tot aquest patrimoni festiu.”
Les cançons enregistrades
Ball de Gegants de Vic – Miquel Subirats
Dansa Vigatana de l’Espígol – Joan Lara
Ball de l’Àliga – Miquel Subirats
Ball de la Mulassa – Jordi Sitjes
Ball del Bou – Jofre Bardolet
Ball del Lleó – Lluís Toran
Ball dels Cavalls Cotoners – Ramon Redorta
Marxa de la Crida – Jordi Sitjes
Marxa de Mercat del Ram – Jofre Bardolet (sobre la peça original de Miquel Subirats)
Marxa de nitgília – Jofre Bardolet (sobre temes del Ball de Gegants de Miquel Subirats)
El biciclo – Mn. Lluís Romeu
Ballet vell – Melodia transcrita per Mn. Lluís Romeu
La ballarusca – Cançó popular
L’hereu Riera – Cançó popular
El mariner – Cançó popular
Tres dies d’activitat comercial i empresarial en un quilòmetre i mig de recinte firal
Jordi Remolins
L’arribada de la primavera coincideix inevitablement a Ripoll amb la Fira de les 40 Hores, que aquest cap de setmana recrearà la tradició feudal del poble, on pagesia i religiositat catòlica convertien el Diumenge de Passió i els dos dies anteriors en jornada de mercat perllongat ja des del segle XVII. Aquest cap de setmana els carrers del municipi bulliran de nou amb la que es considera com la 42a edició moderna de la fira, on es recuperarà el format postpandèmia que fa un parell d’edicions ja s’havia utilitzat, amb un quilòmetre i mig lineal que abraça des de la plaça del Monestir fins a la Devesa del Pla, descongestionant la tradicional aglomeració que anteriorment s’havia concentrat al barri Vell i al passeig de Sant Joan. Aquesta modalitat afavoreix alhora que el trànsit per l’interior del municipi no es vegi alterat com ho faria en cas de seguir reproduint el patró que es feia fins a principi de dècada. L’Ajuntament de Ripoll, que la coorganitza juntament amb la patronal Unió Intersectorial Empresarial del Ripollès (UIER) i Ripoll Comerç, esperen que dos centenars i mig de parades i estands es trobin durant aquests dies al municipi.
La fira de caràcter multisectorial que s’ha convertit en la principal i única cita d’aquestes característiques a tot el Ripollès s’obrirà al públic divendres a mitja tarda, amb la inauguració oficial de les autoritats a les 6 de la tarda, amenitzada amb el mediàtic Germán. Durant les tres jornades que abastarà aquesta nova edició hi haurà una exposició firal a la plaça Cívica, i parades d’artesania i alimentació en el decurs del carrer Sant Pere i les places Sant Eudald i Gran. El passeig Ragull serà l’epicentre de la gastronomia i els productes de proximitat, l’espai de productors d’espirituosos Moliné i Minera “De la terra al got: tasta el Ripollès”, i una zona d’oci i food trucks. Aquest espai tindrà vespreig musical tant divendres com dissabte.
L’automoció, el territori Rooster de motoristes locals, un circuit de trial de la Federació Catalana de Motociclisme i l’escoleta del Ripoll Motor Club ocuparan l’inici de la zona del Pla i l’avinguda del Tèxtil. Paral·lelament a aquesta ubicació s’hi situarà el sector d’empresa, i el de les entitats i associacions. Completarà la zona firal un espai destinat a les atraccions per als més joves, que es perllongarà fins a l’àrea d’autocaravanes que hi ha a tocar del pont de Calatrava.
El regidor de Comerç, Fires, Mercats, Turisme, Festes i Tradicions, Xavier Formatger, explica que la previsió de l’Ajuntament és “sobrepassar els 30.000 visitants que la fira va tenir l’any passat”, segons els càlculs de l’organització. La previsió que només pugui haver-hi algun episodi de pluja puntual fa ser optimistes els responsables municipals, que també esperen comptar amb la complicitat del comerç local i de la restauració, obrint en horaris de dissabte a la tarda o diumenge on tradicionalment moltes persianes ja estan abaixades.
Per tot el municipi hi haurà ambientació musical, amb grups itinerants, però també amb concerts puntuals en un escenari que s’ha instal·lat a la plaça de Sant Eudald. A més hi haurà tallers infantils, exhibicions esportives, presentacions de llibres, cercaviles, un concurs d’ocells, vermut, sardanes, exhibició de pump, jumping, spinning i zumba participativa, de moto trial, i cinema, fins al tancament definitiu que es farà a les 8 del vespre de diumenge. Durant la presentació de la fira, l’alcaldessa, Sílvia Orriols, va destacar-la com “l’esdeveniment que representa què és el nostre poble”.
EL 9 NOU
Corella. presenta un nou espectacle al Teatre El Patronat de la Garriga, aquest dissabte a 2/4 de 6 de la tarda. És ‘El llac dels cignes’, inspirat en contes populars alemanys i russos de donzelles que es converteixen en cignes. Aquesta adaptació va establir l’estructura i els moviments icònics del ballet, convertint-lo en una obra mestra del repertori clàssic. A més, aquest divendres a 2/4 de 8 del vespre, al Cafè del Teatre, s’inaugurarà l’exposició de fotografies de corella., amb la mirada de Ramon Ferrandis.
‘El llac dels cignes’. Corella. Teatre El Patronat, la Garriga. Dissabte 5 d’abril, 17.30.
La Baldufa Teatre porta ‘Amal’, aquest dissabte a les 6 de la tarda al Teatre Auditori Can Palots de Canovelles. És una història que segueix el viatge d’una jove que, després de viure els horrors de la guerra, busca refugi a Europa. L’obra vol ser una història sobre les persones, la vida i l’esperança de crea un món millor.
‘Amal’. La Baldufa Teatre. Teatre Can Palots, Canovelles. Dissabte 5 d’abril, 18h.
Gregori Hollis tancarà el 35è Festival de Jazz de Granollers aquest divendres a les 8 del vespre al Casino, on presentarà l’àlbum ‘Now I Know’. El treball neix d’un parèntesi entre la recerca de la seva identitat i l’elecció del seu nou destí. Enregistrat en directe en format de quartet i produït posteriorment, Now I Know és una proposta atrevida que fusiona una base sòlida de jazz modern amb música urbana i producció electrònica, acompanyat d’influències mediterrànies com el flamenc, música afrocubana i fins i tot de música clàssica. Podem experimentar un procés de maduresa i un viatge de la complexitat a la senzillesa. Representa el cicle infinit de l’aprenentatge, on el procés d’adquirir coneixement revela, amb humilitat, la ignorància de la immensitat de la creació. El trompetista i compositor estarà acompanyat de Kevin Díaz, piano; Ferran Rico, baix elèctric, i Christian Delgado, bateria.
Gregori Hollis Quartet. 35è Festival de Jazz de Granollers. Casino de Granollers. DIvendres 4 d’abril, 20h.
La Factoria Cultural de Terrassa presenta una vibrant adaptació de l’icònic ‘Carmina Burana’, aquest divendres a les 8 del vespre al Teatre Auditori de Granollers. La música és de Carl Orff i la coreografia d’Ilya Jivoy. L’espectacle fusiona dansa, ritme i emoció en una posada en escena espectacular que explora temes universals com l’amor, el destí i la naturalesa humana. Es farà una presentació gratuïta a càrrec d’Adrià Fornés, director de La Factoria Cultural de Terrassa.
‘Carmina Burana’ (dansa). Teatre Auditori de Granollers. Divendres 4 d’abril, 20h.
Jordi Sunyer
‘Sabotage’ Warner Records, 1975
Sabotage (‘sabotatge’) és el sisè disc d’estudi de la banda britànica de heavy metal Black Sabbath i segurament és el seu darrer gran disc amb Ozzy Osbourne al capdavant al costat de Tony Iommi, Geezer Butler i Bill Ward. La bruixa negra ja havia sembrat èxits, eren coneguts a mig món però si van batejar el disc amb aquest títol no va ser perquè sí. Resulta que els seus mànagers, aprofitant que els quatre músics vivien a la lluna gràcies sobretot a addiccions de tot tipus, s’aprofitaven d’ells i els hi fotien els calés. La gota que va fer vessar el got va ser un bolo al festival California Jam, pel qual havien de cobrar 250.000 dòlars cadascun però els mànagers només els en van donar 1.000. En un moment de lucidesa –no en tenien gaires– van gratar una mica i van veure que els mànagers feia mesos que els estafaven. Cotxes, cases i altres luxes estaven tots a nom seu i no pas a nom dels Sabbath. Al final el grup va aconseguir desempallegar-se dels estafadors però van quedar arruïnats. Van decidir complir el contracte que tenien amb Warner i van fer un discàs presidit pel sentiment d’haver estat víctimes d’una gran estafa. Un gran sabotatge. A partir d’aquí la banda va viure alts i baixos, canvis de formació… I atenció: aquest 5 de juliol han anunciat que faran l’últim bolo a Birmingham amb la formació original que va gravar Sabotage. Creuem els dits.
Jordi Sunyer
SÍLVIA PÉREZ CRUZ, JUAN BALÚ
‘Lentamente’
Després de diverses trobades fugaces, l’empordanesa Sílvia Pérez Cruz i el guitarrista argentí Juan Falú es van reunir l’any 2022 per entrar a l’estudi i provar de gravar diferents peces. El resultat, que es va publicar a finals de l’any passat, no té pèrdua. Hi ha un ampli recull de clàssics sud-americans com Carinhoso, de Pixinguinha: Oración del remanso, de Jorge Fandermole; La Nochera, d’Eduardo Falú, o la cançó de la mateixa Pérez Cruz Mi última canción triste, inclosa originalment en el seu disc Toda la vida, un día (2023).
BALI 13
‘Enrenou’
El reusenc Bali 13 (de nom real Enric Blanc) és un dels nous artistes emergents que busca fer-se un lloc a l’escena del pop urbà català. En aquest nou registre –d’adolescent havia tocat en bandes de rock– es va donar a conèixer el passat estiu amb Noia catalana, un single festiu on parla d’una pubilla de la qual està enamorat amb qui vol anar de festa “a la capital”. I ara arriba el seu primer llarga durada, titulat Enrenou, on a part de la “Noia catalana” hi ha nou peces més (tres en castellà) que flirtegen amb la música disco, l’electrònica i fins i tot el rock.
CARLA GONZÀLEZ FERRER
‘La visibilitat de l’invisible’
Carla Gonzàlez Ferrer és una contrabaixista d’Olot coneguda per ser membre de formacions pop com Maruja Limón. El 2023, però, la van convidar a un festival de jazz a Igualada, li van gravar l’actuació i ara l’ha editat el segell Underpool. Gonzàlez hi va interpretar sis peces pròpies inspirades en dones de l’edat mitjana “fortes i pioneres, fent visible l’invisible”. Ho va fer acompanyada de set dones músics de luxe amb una música resultant variada i atractiva on hi ha ressons sobretot de jazz escandinau –va estudiar jazz a Dinamarca– i de música antiga.
Jordi Sunyer
Primer instrument que vas aprendre a tocar?
La flauta a l’escola. Encara em sé l’himne del Barça.
Primer grup del qual vas formar part?.
Estat Krítik.
Primer concert en directe?
Als anys 90 amb Estat Krítik a Santa Eugènia de Berga.
Primer disc que et vas comprar?
Metalmorfosis de Barón Rojo.
Quants discos tens aproximadament?
Uns 200.
Salva’n tres (de discos).
Master of Puppets de Metallica, Highway to Hell d’AC/DC i Made in Japan de Deep Purple.
Grups o músics de capçalera?
Muse, Foo Fighters, System of a Down i els clàssics.
Un concert (com a públic) per recordar?
Ramones al Palau d’Esports de Barcelona i Ramones a Solsona. Són els que he disfrutat més.
Els autors de novel·la negra i policíaca tenen una cita aquest dissabte a Can Costa i Font
Laia Miralpeix
Hi ha una literatura que tendeix a ser compartida. Potser la que ha tingut l’etiqueta de minoritària o de gènere, des de la consciència dels seus lectors de ser pocs i constatar que no estan sols. Així hi ha festivals de poesia, de literatura fantàstica, d’infantil i juvenil o de novel·la negra. Taradell consolida a poc a poc el d’aquest últim sector, i així el Taradell Negre s’ha afegit a altres cites del mateix color que s’escampen per la geografia del país: del veterà BCNegra al Tiana Negre del Maresme o el Segre de Negre a Lleida. La quarta edició del Taradell Negre va començar fa uns dies amb activitats per al públic més jove i aquesta setmana ha viscut La Prèvia, amb presentacions cada dia abans d’arribar al cap de setmana en què es concentra l’activitat principal.
“El repte és atraure públic més enllà del local”, explica Núria Martínez, la comissària del festival, que enguany té com a fil conductor el record de La Negra, mítica col·lecció que l’editorial La Magrana va publicar entre els anys 1986 i 1998 i que va potenciar els autors catalans del moment. Una d’ells, Margarida Aritzeta, participarà dissabte en una de les taules rodones, en aquest cas presentant la seva darrera novel·la, L’hort de les ànimes. Entre els autors consagrats també hi haurà Núria Pradas o Emili Bayo. Totes les taules rodones portaran per títol el d’algun dels clàssics que va publicar La Negra, des d’El complot dels anells fins a Es vessa una sang fàcil.
Però com que no només es viu de memòria, hi haurà autors debutants com Santi Sirvent, Ester Sureda o Pau Brunet. I una bona representació osonenca amb la taradellenca Mida Porta, autora de La nova realitat, el rodenc Francesc Soler, amb Sarah, mereixes saber-ho, o la manlleuenca Irene Solanich, que ha publicat Matar impunement, resultat de la seva tesi doctoral en què, precisament, estudiava la col·lecció La Negra. Hi serà també el mallorquí Sebastià Benassar, ara professor de la UVic-UCC.
Els diàlegs entre autors es concentraran en una marató negra dissabte de vuit sessions des de les 11 del matí fins a 2/4 de 9 del vespre, amb dinar entremig. Al ritme d’una per hora desfilaran un total de 22 escriptors per la sala d’actes de Can Costa. Aquest divendres hi ha una prèvia a la Biblioteca Antoni Pladevall amb un diàleg entre tres autors de novel·la negra per a joves. Seguidament hi haurà la final de l’slam de relats negres en què participen els estudiants de tercer d’ESO de l’Institut de Taradell.
Enguany el festival, organitzat per l’Ajuntament de Taradell i la Biblioteca Antoni Pladevall, ha potenciat les activitats paral·leles. Entre aquestes, fins diumenge una dotzena d’establiments d’hostaleria i pastisseria de la població ofereixen els Tastets Negres.
Després d’haver recollit crims sense resoldre a Sense càstig (La Campana, 2023), els periodistes Tura Soler i Jordi Grau han tornat amb Sense pietat, publicada al mateix segell. Dimecres presentaven a la Biblioteca Antoni Pladevall, dins del Taradell Negre, aquest llibre dedicat a vuit assassinats comesos amb especial crueltat cap a les víctimes.
Entre aquests hi ha el de la jove Isabel Ordóñez, de Sant Joan de les Abadesses, el cadàver de la qual es va trobar a la Mambla, al terme d’Orís, el 24 de juny de l’any 1984, amb signes d’extrema violència i el cas no es va resoldre mai. En aquest capítol es recullen les noves recerques que ha fet Tura Soler sobre el cas, amb participació de periodistes d’EL 9 NOU i de persones properes a la víctima, i que apunten cap a una instrucció del cas que es va tancar en un període massa breu de temps.
Soler i Grau van dir a Taradell que el tractament dels crims des del punt de vista periodístic s’ha de fer “amb respecte per les víctimes, les famílies, i també les famílies dels acusats”. Davant del gust actual pel true crime, diferencien “el periodisme de l’entreteniment, que encara que sigui rigorós es pot permetre alguna llicència”. Els dos autors van remarcar que s’ha avançat molt en protecció de possibles víctimes, sobretot de crims masclistes, però que encara queden entre un 15% i un 18% d’assassinats per resoldre.
La manlleuenca Cristina del Puerto-Peix publica la primera novel·la, ‘Dones sense homes’
Jordi Vilarrodà
Quan Cristina del Puerto-Peix (Manlleu, 2000) va acabar d’escriure Dones sense homes va pensar que si li havia costat quatre anys de feina, li’n costaria quatre més de trobar una editorial que volgués publicar-la. I no va ser així: un primer correu amb l’original va tenir resposta de seguida i aquest Sant Jordi ja podrà ser present a les llibreries amb la seva novel·la debut publicada pel segell Empúries, del Grup62.
El títol és explícit: Dones sense homes és una novel·la en què les dones són protagonistes i els homes hi tenen una presència col·lateral. El títol remet a Haruki Murakami, i no és l’única referència que hi ha a l’escriptor japonès, un dels preferits de Del Puerto-Peix. Però també a Maria Mercè Marçal, com a homenatge a la sentència “una dona sense home és com un peix sense bicicleta”, que encapçala el poema Tombant. La protagonista, l’Elisenda, és una dona a qui la vida no li posa les coses fàcils, començant per l’acceptació de la seva pròpia homosexualitat. Primer sent que el seu cos no respon al que s’espera d’ella, després ho identifica però no gosa ni escriure la paraula: hi posa L, sense escriure lesbiana. “Perquè escriure és fer que les coses siguin reals.” L’Elisenda “té molt de dolor a dins, està travessada per molts tipus de dolors”. Un trencament de parella la fa mirar enrere cap a aquest moment, cap a la seva vida de dones sense homes que s’ensorra mentre ella agafa el tren a Manlleu i se’n va cap a Puigcerdà sense saber ben bé què va a fer-hi. Existeix en ella una ferida fundacional amb la seva mare, una escriptora reconeguda i dominant que físicament no és molt present en el relat però que marca la personalitat de l’Elisenda. “El nostre jo no comença el dia en què naixem, si fos així tot seria més fàcil… ella no té clar on s’inicia el seu jo.” I al contrari, hi ha el personatge de l’àvia, còmplice i plena d’afecte, “el personatge que fa respirar la novel·la i que m’ha deixat respirar a mi”.
La literatura també és el refugi de l’Elisenda. “Es defineix a través de la literatura.” I sobretot Murakami, a qui es refereix com l’escriptor, i que esdevé ben real en alguns passatges de la novel·la. “És habitual: hi ha coses que no són reals, que no poden passar en el nostre món però en el món de Murakami són possibles.” A banda d’aquestes complicitats, el lector de Dones sense homes hi trobarà molts moments en què se sent interpel·lat directament amb un tu, lector. “A mi m’agrada sentir-me part de l’artefacte literari.” I el lector, avisa, pot ser home o dona, “la novel·la pot interpel·lar tothom” encara que estigui feta des d’una perspectiva concreta. Després d’aquest debut prometedor, la segona novel·la de Cristina del Puerto-Peix ja està en marxa, i ella espera que li aclareixi dubtes: “Ara no sé si la veu literària que hi ha aquí és la meva o és la de l’Elisenda, això ho hauré de descobrir”.
ESTUDIS I LLIBRERIA
Cristina del Puerto-Peix és graduada en Antropologia Social, especialitzada en Estudis Literaris i Culturals i actualment, estudiant de Filologia Catalana. Però també ha pogut conèixer el món del llibre des de dins, com a llibretera. Fins fa uns mesos, va treballar a Muntanya de Llibres, a Vic.
Cristina del Puerto-Peix diu que li ha sortit “la novel·la que m’agradaria haver llegit”. Amb dones lesbianes “que s’estimen, es desestimen i, al capdavall, tenen una vida corrent com la de qualsevol persona”, sense cap gran tragèdia. Creu que en la nostra literatura encara no s’ha acabat de normalitzar una presència queer que caldria que fos més visible. “Encara que ens sembli que tot està normalitzat perquè ara ja ens podem casar, falta molt de camí per recórrer.” És conscient de viure “en una bombolla” en què tot està normalitzat… però quan surt d’aquest entorn troba “que hi ha molta violència encara”.
EL 9 NOU
Isaac Muntadas
La funció de teatre de la princesa aixeca mig teló
La princesa Peach del regne Xampinyó gairebé sempre ha estat a l’ombra del seu estimat Mario, que l’ha salvat innombrables vegades de les urpes del rei dels Koopa, el malvat Bowser. Però la princesa ha passat de ser una damisel·la en perill a agafar el toro per les banyes i protagonitzar el tercer videojoc de la seva història. Després d’encapçalar el Princess Toadstool’s Castle de 1990 per la Game Watch i el Super Princess Peach (2005) de la Nintendo DS, la santíssima trinitat de la princesa es va completar el març passat amb Princess Peach: Showtime!, de Nintendo Switch. Feia gairebé vint anys que la Peach només apareixia de comparsa als jocs principals de la saga Mario o com a personatge elegible en els jocs esportius del bigotut llauner (futbol, tennis, golf, Jocs Olímpics, karts…) o en els Mario Party de torn.
La nova aventura de la Peach és una autèntica obra de teatre. Literalment. La protagonista entra al Teatre Esplendor per veure una funció i hi queda atrapada per les males arts de la Grape, l’enemiga principal de l’aventura. Ella i els seus emmascarats sequaços de la companyia Malauva segresten les esplendi, les estrelles de cadascuna de les obres. L’objectiu de la princesa, amb l’ajuda de la Lucy (una criatura similar a una estrella que protegeix el teatre), és el de salvar totes les esplendi i derrotar la bruixa Grape. Més simple que el mecanisme d’un càntir.
En total, la Peach ha de superar una trentena de nivells, que estan repartits al llarg de les sis plantes del teatre. A diferència d’en Mario, la princesa no salta sobre els enemics per derrotar-los, sinó que amb l’ajuda de la Lucy es pot transformar en les protagonistes de les obres. Entre la dotzena de transformacions hi ha la d’una pastissera per fer galetes que curen tots els mals o per decorar pastissos; la d’una cowboy que munta a cavall i elimina els enemics amb un llaç; la d’una sirena per nedar sota l’aigua i atraure els peixos amb el cant, o la d’una detectiu, que ha d’investigar tots els misteris amb lupa. També es pot convertir en espadatxina, lladre, superheroïna, kungfu o patinadora. Mecàniques molt originals, com els cinc enemics finals del joc, entre els quals hi ha un lleó amb un focus per melena, un ocell amb cos de bola de discoteca o una serp que pot fer retrocedir la Peach en el temps.
La Peach ha de trobar les esplendoritas (235 en total) i els llaços de tots els nivells, comprar vestits per a ella i per a la Lucy i superar minijocs força entretinguts. I un cop finalitzada la partida, també ha de trobar uns ninges ocults a tots els nivells. L’apartat artístic del joc és sublim i amb molt de color, però els nivells són massa curts i la dificultat brilla per la seva absència. De fet, completar el seu cent per cent és relativament senzill. Una plataforma que ha posat les bases per fer una seqüela que ha de ser més ambiciosa, perquè els fonaments són sòlids. El teatre vol acollir més funcions de la carismàtica princesa.
Plataformes: Nintendo Switch
Gènere: Aventura i plataformes
Idioma textos: Castellà
Idioma veus: Anglès
Format/Preu: Físic i digital: 59,99 euros
Desenvolupador i distribuïdor: Good-Feel / Nintendo
Eva Remolina / AMIC
La hipoglucèmia, o baixada de sucre en sang, és una situació que pot afectar les persones amb diabetis, especialment aquelles que es mediquen amb insulina o certs fàrmacs orals. Identificar i actuar ràpidament davant aquesta situació pot evitar complicacions greus.Els signes d’una baixada de sucre poden variar, però alguns dels més comuns inclouen:
Si la hipoglucèmia no es tracta a temps, pot provocar pèrdua de consciència o convulsions.Si sospitem que una persona amb diabetis està patint una baixada de sucre, és important seguir aquests passos:
Si la persona ha perdut el coneixement:
Amb aquests coneixements, podràs ajudar a una persona amb diabetis a gestionar una situació d’hipoglucèmia de manera ràpida i segura.
Eva Remolina / AMIC
La llimona és un cítric molt popular i amb múltiples propietats. Aquest fruit, originari del sud-est asiàtic, està integrat en la gastronomia, la medicina natural i la neteja domèstica arreu del món, ja que poseeix una gran varietat d’aplicacions pràctiques i beneficioses. Alguns dels seus usos:
1. Ús Culinari
La llimona és un ingredient essencial a la cuina, ja sigui en:
2. Propietats Medicinals
Gràcies al seu alt contingut en vitamina C i antioxidants, la llimona ofereix diversos beneficis per a la salut:
3. Ús Cosmètic
La llimona també és coneguda per les seves aplicacions en bellesa i cura personal:
4. Neteja i Desinfecció
El seu poder desinfectant i desgreixant la converteix en un producte ideal per a la neteja de la llar:
5. Repel·lent Natural
La llimona també serveix per allunyar insectes:
Eva Remolina / AMIC
La llengua de sogra, coneguda científicament com a Sansevieria trifasciata, és una planta d’interior molt popular per la seva resistència i el seu aspecte elegant. Aquesta planta destaca per les seves fulles allargades, de color verd fosc amb bandes transversals més clares i una vora groguenca en algunes varietats.La llengua de sogra és una planta de fulles dures, erectes i amb una forma lanceolada que poden arribar a fer fins a un metre d’alçada. No necessita grans cures, ja que és capaç de sobreviure amb poca aigua i en ambients amb poca llum. A més, és coneguda per la seva capacitat de purificar l’aire, eliminant toxines com el benzè i el formaldehid.Aquesta espècie és originària de l’Àfrica occidental, especialment de països com Nigèria i el Congo. En el seu hàbitat natural, la Sansevieria es troba en zones àrides i seques, cosa que explica la seva gran adaptabilitat a condicions d’interior amb poca humitat.El nom popular de llengua de sogra prové de la seva forma allargada i rígida, que s’associa a la idea estereotipada de les sogres amb una llengua afilada o tallant en sentit figurat. Tot i això, aquesta denominació varia segons els països i cultures, rebent noms diferents com “espasa de Sant Jordi” en alguns llocs d’Espanya o “snake plant” en anglès, planta serp.Algunes de les curiositats d’aquesta planta, són:
Per mantenir-la adequadament, cal seguir aquests consells:
Presidenta: Beth Codina
Director editorial: Agustí Danés
Coordinació i redacció: Carles Fiter
Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic
Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers
