Entrevista a Roc Casagran, autor del llibre 'Somiàvem una illa'

Jordi Vilarrodà

Illes reals i illes metafòriques s’entrellacen en la novel·la de Roc Casagran (Sabadell, 1980) que veiem aquests dies als aparadors de les llibreries com a guanyadora del Premi Sant Jordi 2024. ‘Somiàvem una illa’ (Univers-Òmnium) té com a protagonista la Carla, una dona que es troba en una cruïlla vital i que escriu a l’home amb qui acaba de trencar una relació. La seva vida té un correlat amb les històries d’illes remotes d’arreu del món que fascinen l’escriptor.

Feia uns anys que no teníem novetats seves com a novel·lista, sí com a poeta. I de cop i volta, el Premi Sant Jordi. Com es rep aquesta notícia?
Com una cosa molt grossa. Vaig procurar escriure una novel·la que, primer de tot, em satisfés a mi. La vaig presentar i jo, que vinc d’un món de més discreció com a escriptor, m’he trobat de cop i volta més exposat a l’opinió pública. I m’estic trobant amb un munt de lectors que no em coneixien, o em coneixien en altres facetes, i que ara s’estan atrevint a llegir la novel·la.

Està passant ja, aquest retorn de part dels lectors?
Sí, i n’estic molt content. Tenia un cert vertigen sobre el que suposa un premi així, amb quins ulls ho veurien els lectors, i sobretot els que em llegien per primera vegada. Però ja de bon principi, quan la novel·la va començar a circular, m’he trobat amb uns i altres que empatitzen amb els personatges o que els ha fascinat la qüestió de les illes. Tot això et fa estar una mica més tranquil i segur, el llibre està funcionant i procurem acompanyar-lo perquè vagi fent el seu camí.

Ja han sortit les illes. La Carla, la protagonista diu que “tothom ha somiat alguna vegada en un paradís desconnectat de tot, un lloc on alliberar-se de les cadenes de la quotidianitat, un punt al mapa on aturar el món”. Ella està en un punt de la seva vida en què voldria aturar el món i anar-se’n a una illa?
Crec que és un somni gairebé recurrent en tothom. Fins i tot en cas que la vida et vagi més o menys correctament potser tots hem pensat que ens agradaria trobar una illa o anar a viure a la muntanya aïllats. És habitual en aquest món contemporani en què tots tenim moltes coses per fer i no tenim temps ni d’aturar-nos a fer un cafè amb un amic. La Carla pateix d’això, somia això i des de que coneix la seva parella ho comparteix amb ell. Però és extrapolable a qualsevol de nosaltres.

Parlem d’ella. Està en un moment delicat: ha perdut gent propera, té dos fills i ha trencat amb la parella, en algun moment apareix l’ombra d’una malaltia…
Està al voltant de la quarantena, enmig dels canvis físics després d’haver tingut els fills… vol saber quin és el seu lloc al món. S’està buscant. Qui no l’ha tingut, aquest moment de preguntar-se què hi fem, aquí, quina és la nostra posició, què hauríem de fer per sentir-nos plens i feliços. Ella és una dona que dona moltes voltes a les coses, i aquestes preguntes la fan sentir inquieta. Necessita alguna via per trobar-se.

A tota la novel·la parla amb un tu, la parella amb qui ha acabat la relació. “Tan de bo això que t’escric fos només un artefacte narratiu”, diu.
Una petita broma amb el lector… perquè sí, en el fons és un artefacte narratiu, no deixa de ser una novel·la. Però per a ella, com que és un personatge i teòricament el que està explicant és cert, no és un artefacte narratiu sinó la realitat. La Carla treu la força del fet d’escriure, una sensació que segurament jo també comparteixo. Les paraules són eines que tenim per explicar-nos i per entendre’ns a nosaltres mateixos, per poder mirar enfora i poder mirar endins, que és el que fa la protagonista constantment.

Els homes hem parlat moltes vegades –massa– per boca de les dones, hem narrat les dones. Era conscient que assumia un cert risc escrivint com si fos la Carla?
Quan vaig començar a idear la novel·la no n’era gens conscient. Però em plantejava –i penso que ho ha de fer qualsevol escriptor conscient– des d’on volia mirar aquesta història. En el cas de la Carla, per qüestions que el lector ja descobrirà, té unes vivències que són molt diferents a les d’un home. Ni que sigui per una qüestió física. Em va semblar que era més interessant agafar aquest punt de vista i narrar la història des de la seva mirada. Una altra preocupació era si seria versemblant. Evidentment, al meu voltant hi ha moltes dones i m’agrada escoltar-les. Vaig intentar posar-me en la seva pell i vaig tenir la sensació que funcionava. Però sempre amb aquella incògnita dels primers lectors que tens, que saben qui ets tu i llegeixen intentant veure què hi ha de mi en la protagonista.

Ho devia fer tan bé que el jurat es pensava que la novel·la era d’una dona, abans d’obrir les pliques amb els noms…
Això em va alegrar. Eren els únics set escollits que llegirien la novel·la sense saber qui hi havia al darrere. Tots els que ho havien fet abans era perquè jo els l’havia passat, i evidentment tots els que van venint ara saben que hi ha en Roc Casagran al darrere. En cap cas pretenc, però, ser jo qui representi les dones. M’ho mirava, potser, d’una manera més càndida: em venia de gust fer això, igual que en una altra circumstància podia agafar el punt de vista d’un nen petit, d’un assassí o d’un periodista.

Parlàvem de la història de la Carla, de la seva illa. Però al llibre es barreja amb històries reals d’illes que existeixen o han existit al món. Es nota que té una fascinació pel tema.
És una dèria que em va agafar ja fa uns anys, sense imaginar que acabaria essent part d’un llibre. Simplement pel gust de saber coses sense més transcendència. Em vaig aficionar a mirar documentals d’illes remotes, a llegir-ne llibres… Vaig anar acumulant un pou de coneixements sobre el tema que en principi no m’havia de portar absolutament a res. A casa fins i tot se’n reien una mica, quan em veien mirant vídeos sobre illes en llengües estranyes. En el meu cap, literàriament, pensava com a molt que en faria algun poema. Fins que vaig començar la novel·la, a muntar el personatge de la Carla, i vaig adonar-me que de tot això que jo sabia sobre illes en podia treure suc. I les podia utilitzar com una mena de correlat per explicar la manera d’estar al món que tenia ella. Va venir una feina de tria, entre una llista molt llarga d’illes que per una cosa o altra em cridaven l’atenció.

Al final en van quedar vuit, els vuit capítols de la novel·la. O nou, si comptem la darrera.
Sí, tot i que fugaçment n’apareixen d’altres en la narració. Vuit, més l’illa des de la qual escriu la història. Després vaig seleccionar quines informacions em semblava que podien tenir un cert paral·lelisme amb els moments de la vida d’ella. Era un procés de trencalosques: tenia totes aquestes informacions, havia de decidir com les anava col·locant, com me’n guardava algunes per a més endavant. Igual que els salts endavant i enrere de la història de la Carla. Va ser tota una feina prèvia abans d’escriure, força llarga. Quan ho vaig tenir, va venir el moment de seure i intentar posar paraules a tota aquesta estructura. M’ho vaig agafar com un joc, però en el fons és el que fa la protagonista: ha d’anar recol·locant totes les peces del seu món per intentar estar bé. La meva voluntat –una altra cosa és si me n’he sortit– és que el fons i la forma tinguessin sentit, que la forma tingués un justificant en el fons.

Tots som una illa, en certa manera, però en tenim d’altres al voltant.
Tant de bo tots poguéssim ser una illa dins d’un arxipèlag.

A la novel·la n’hi ha d’absolutament isolades, en el sentit real i no metafòric. Hi ha una història curiosa, la de Tristan da Cunha, el lloc habitat més remot del món… que de cop i volta molta gent va conèixer per un anunci.
És una història apassionant. I just quan estava acabant la novel·la, per una d’aquelles casualitats, un banc molt conegut d’aquí va fer un anunci que passava a Tristan da Cunha i donava el missatge d’arribar a tothom i a tot arreu. Evidentment, si arribes a Tristan de Cunha…

També hi ha una illa molt propera, l’illa on acaba el relat, que és la de Tabarca. Una de les illes dels Països Catalans que menys coneixem.
Una decisió no sé si política, però en tot cas propera a la política. Viatgem per tot el món, hi ha illes escampades arreu del planeta, però volia que n’hi hagués una de casa, dels Països Catalans. I que m’estic adonant que és una gran desconeguda, tot i que no voldria potenciar-ne la massificació, que ja en tenen prou. És davant de la costa d’Alacant i és la més petita del Mediterrani en habitants. A més, amb una història curiosa, que inclou episodis de corsaris i pirates, que ha tingut èpoques de més i menys habitants.

Ara, amb el turisme, tot és molt diferent…
Li ha donat una nova vida. Però continua essent un paradís quan en marxen els turistes. I jo, quan l’he visitada, també he estat turista. Aquesta contradicció que tots tenim i que apareix en moments de la novel·la. Tots volem viatjar però no volem que ens diguin turistes, preferim ser viatgers o gairebé antropòlegs. Tabarca em té enamorat des que la vaig descobrir.

Ha volgut ubicar la novel·la molt en el present. Hi surten els refugiats sirians, el procés català, la pandèmia…
Cada autor fa el que li sembla oportú, però em sembla que una de les feines que tenim els escriptors és retratar un temps, explicar des del nostre punt de vista la realitat contemporània. Té un cert interès per al lector d’avui, perquè allò que passa a la novel·la el pugui interpel·lar, però també tinc la sensació que més endavant pot ser una eina útil per entendre un període històric. D’aquí a uns anys, si algú agafa aquesta novel·la hi trobarà reflectits uns fets que han estat molt intensos per als que els hem viscut però que el pas del temps va diluint. Fa cinc anys de la pandèmia? Ens queda tot tan lluny!

L’Orfeó Vigatà estrena el de Mozart i el Festival de Música Religiosa ofereix el de Brahms amb la Coral Regina

Jordi Vilarrodà

Dos dels Rèquiems més coneguts de la música clàssica coincideixen aquest cap de setmana a Vic. D’una part, el de Mozart, que interpretarà l’Orfeó Vigatà en dos concerts dissabte i diumenge al Centre Cultural Joan Triadú, i de l’altra, el de Brahms, amb tres corals entre les quals la Regina de Manlleu, divendres a l’església de la Pietat dins del 21è Festival de Música Religiosa.

El Rèquiem KV 626 és una peça fonamental en l’obra de Mozart i possiblement el més conegut de tots els que s’han escrit, “la que tota coral vol cantar i que l’Orfeó Vigatà encara no l’havia cantat mai en la nostra història”, diu la presidenta de l’entitat, Sara Duch. El juliol de 2022, van interpretar una altra peça de gran ambició de Mozart, la Gran Missa en Do menor, amb motiu del seu 120è aniversari, “la primera gran obra mozartiana que vam intentar”, i potser encara més complexa tècnicament que el Rèquiem. En la decisió de fer aquest hi va pesar un altre factor, més sentimental: la mort a final de 2023 d’Ester Martínez Dies, cantaire de l’Orfeó i instrumentista de clavecí amb l’Orquestra de Cambra de Vic (OCV). “Va ser el moment en què el director va dir que sí, que l’havíem de fer i dedicar-l’hi.”

Daniel Antolí portarà, doncs, la batuta en aquests concerts que reuniran 84 cantaires i 38 músics de l’OCV, a més dels solistes professionals que s’hi afegeixen i que seran diferents en cada concert. Per al de dissabte, Èlia Farreras (soprano), Ainhoa Aguilar (mezzosoprano), Oriol Mallart (baríton) i Martí Doñate (tenor). En el concert de diumenge seran substituïts pels quatre professors de cant de l’Orfeó: Elena Mateo, Elisenda Cabero, Carles Farreras i Ferran Albrich, en les mateixes veus.

Les entrades per als dos concerts estan exhaurides. L’espai del claustre del Centre Cultural Joan Triadú té un aforament de 300 espectadors. “En principi volíem fer només un concert, però es va desbordar de seguida i n’hem hagut de fer dos.” La intenció de l’Orfeó Vigatà és que aquesta producció continuï tenint recorregut. De moment, ja tenen previst oferir un concert a Puigcerdà el proper dia 2 d’agost dins del Festival de Música de la Cerdanya, i estan pendents d’altres dates.

‘DEUTSCHE REQUIEM’
Per la seva part, el conegut com a Rèquiem Alemany (Deustsche Requiem) de Brams ofereix una visió diferent des de la referència obligada a la mort. Però el compositor alemany no parla tant d’aquesta com de transmetre consol als vius que pateixen la pèrdua. En aquest cas, ell mateix, per la mort de la seva mare, i també la d’un altre compositor, Schumann. Cristià luterà, parteix de la Bíblia d’aquesta confessió protestant i no parla del judici final. “En aquesta peça és tan remarcable el nivell musical com l’humà”, diu Quim Térmens, director del festival.

En aquest concert hi intervenen les veus de tres corals: a més de la Regina, el Cor Ciutat de Mataró i la Coral Belles Arts de Sabadell, que comparteixen el mateix director (Jordi Lluch). Els acompanyen el Nexus Piano Duo, amb les veus solistes de la soprano Laia Prat i el baríton Germán de la Riba. La nau central de la Pietat, que acollirà l’actuació, va ser dimecres escenari del primer concert del festival, amb la mezzosoprano Mireia Pintó i el pianista Vladislav Bronevetzky.

Faran 15 representacions a l’Auditori-Teatre, on aquesta setmana acaben assajos

Jordi Vilarrodà

Estrictament, l’obra que en Peyu i Albert Pla estrenen aquest divendres a Calldetenes no té res de Shakespeare a part del títol de Hamlet. “Buscàvem un títol comercial, i si a Shakespeare li ha funcionat, ens va semblar que tindria tirada”, ironitza l’actor i humorista osonenc. No estarà sol a l’escenari, com sol ser habitual en els seus espectacles: al costat hi tindrà Albert Pla, amb qui ja havia treballat a Natura sàvia, on va sorgir la connexió entre dos sentits de la comicitat diferents però complementaris. D’aquesta amalgama ha nascut l’espectacle que, fidel a la filosofia Peyu de la proximitat, no s’estrena a Barcelona sinó a Calldetenes. La de divendres és la primera de 15 representacions que s’hi faran des d’ara fins al mes de setembre.

Aquest Hamlet és, directament, una comèdia. I l’objectiu és “que la gent vingui a riure”. Però el punt de partida és una situació per la qual moltes persones han passat i que resulta, si més no, incòmoda: la d’haver de conviure en una habitació d’hospital amb un desconegut que ocupa el llit del costat. Així doncs, l’argument gira sobre “la convivència en un lloc on passen coses importants”. I en aquesta situació “ens estimaríem més tenir-hi algú d’una certa confiança, o no tenir-hi ningú”. En Peyu en un llit i l’Albert Pla a l’altre, són a l’hospital per motius diferents però un i altre arrosseguen un passat, i la seva relació anirà des del bon rotllo fins a l’odi, la part de tragèdia d’aquest Hamlet. “Hi ha res més tràgic que un llit d’hospital?”, es pregunta Albert Pla. Partint de la idea de base, el Hamlet s’ha anat construint a l’Auditori-Teatre de Calldetenes a partir de la improvisació: “Tot el que fem és improvisat, i anem recollint les que funcionen”. Una feina que fa Joan Roura, amb Guillem Sanyes com a ajudant de direcció, a partir de la qual Hamlet ha anat prenent cos. Els últims dos mesos de feina han estat intensos. Albert Pla, seguint amb els símils sanitaris, diu que ha estat com “un virus, una febrada que quan s’acosta l’estrena et passa”.

FINS AL SETEMBRE
Hamlet s’estrenarà aquest divendres a les 8 del vespre. Dissabte hi haurà una sessió matinal a les 12 del migdia, i diumenge una altra a les 6 de la tarda. Continuarà després de Setmana Santa i s’aniran fent sessions alguns caps de setmana fins a final de juny, per tornar el primer cap de setmana de setembre. El dia 22 de desembre tenen previst d’aterrar a Barcelona, al Teatre Coliseum, on faran temporada del gener al març de 2026.

En Peyu porta poc més de 15 anys pujant als escenaris teatrals. Va començar l’any 2009 amb Jo tinc un amic que… i després, el Planeta i-Neptú, en un to de monòleg que progressivament es va anar allunyant de l’stand up i fent-se més teatral. Van venir després iTime i, sobretot, El gallardo español, on va consolidar aquesta orientació. La seva darrera creació va ser L’il·lusionista. En totes les últimes, Calldetenes ha estat el seu laboratori creatiu.

‘El búnquer’, en la recta final a la ràdio i l’escena

L’estrena de Hamlet a Calldetenes coincideix amb la recta final d’El búnquer confidencial. És la gira que ha portat per escenaris de tot Catalunya la versió teatral del programa de ràdio d’en Peyu amb Jair Domínguez i Neus Rossell, i que després de dues temporades s’acaba el proper mes de juliol durant una setmana al Teatre Tívoli. En aquelles mateixes dates es posarà punt final a l’espai que Catalunya Ràdio ha emès durant cinc temporades, aquesta en horari de migdia i amb molta audiència en pòdcast. En Peyu diu que “en principi volia descansar” de ràdio, però deixa una porta oberta: “Al setembre comença una nova programació”. Assaja amb la samarreta que porta imprès “Jo també tinc la mirada pura i brillant”. Els assidus a El búnquer sabran perfectament de què va.

EL 9 NOU

L’Orquestra Simfònica del Vallès i el Cor de Cambra de Granollers s’uneixen per fer el concert ‘Chichester Psalms’. El text, adaptat pel mateix compositor, es basa en passatges del ‘Llibre dels Salms’ en hebreu, creant una atmosfera espiritual i emotiva. Encarregada especialment per al Festival de Chichester de 1965, aquesta obra s’ha convertit en una de les més interpretades de Bernstein. El seu estil innovador fusiona elements del jazz i la música contemporània, oferint una experiència accessible i commovedora per a tot el públic. El programa de completarà amb ‘Fanfare for the Common Man’ d’Aaron Copland, ‘Adagio. Agnus dei’, de Samuel Barber, ‘Zikr, un cant islàmic’ d’Allah Rakha Rahman, i ‘L’home armat: una missa pe la pau’, de Karl Jenkins.

‘Chichester Psalms’. Cor de Cambra de Granollers i Orquestra Simfònica del Vallès. Teatre Auditori de Granollers. Diumenge, 13 dpabril. 18h.

Monòleg amb David Navarro al Cafè Teatre de Parets

El còmic David Navarro presenta el monòleg ‘No tengo remedio’ aquest dissabte a 2/4 d’11 del vespre a la Sala Basart Cooperativa de Parets dins la programació del Cafè Teatre. En aquest espectacle, l’artista de Jaén se sincera amb el seu públic, per primera vegada, sobre tots els seus pecats, sobre les seves estúpides manies i sobre com d’insuportable pot arribar a ser. Tot això buscant la redempció, el perdó de Déu i de tots els altres.

‘No tengo remedio’. David Navarro. Sala Basart Cooperativa. Dissabte 12 d’abril, 22.30.

Troca Teatre presenta el musical ‘Entre divas’ a Sant Celoni

El grup de teatre local Trocateatre representarà aquest cap de setmana l’espectacle ‘Entre divas-El musical’, en tres funcions al Teatre Ateneu de Sant Celoni. La història gira al voltant d’una jove promesa que és a punt d’embarcar-se a la gran aventura americana, per participar en el festival de música més internacional, Coachella. Al seu camerino sospira i somia com serà l’experiència que l’espera.
Allà, la protagonista rebrà una visita que donarà resposta a les seves inquietuds i la portarà a conèixer una època i un món ple de música i color, de grans dives que només coneixerà per la màgia i la força de la il·lusió. És un espectacle musical ple de llum i color que no deixarà indiferent ningú per la seva originalitat.

‘Entre divas- El Musical’. Trocateatre. Teatre Ateneu, Sant Celoni. Divendres 11 d’abril, 21h. Dissabte 12 d’abril, 20h. Diumenge 13 d’abril, 18h.

La companyia ripollesa Sargantana estrena ‘Diogenes Garten’ aquest divendres

Isaac Muntadas

El teatre clàssic està concebut perquè l’espectador s’assegui en una butaca i contempli la funció sense ser-ne partícip ni interactuï en cap moment amb els actors. El públic es divertirà, emocionarà o s’avorrirà, però deixant de banda algun aplaudiment o xiulet no s’implicarà en l’obra. No serà el cas de Diogenes Garten, el primer espectacle de teatre de realitat virtual en directe de Catalunya i en català.

Parit per la companyia Sargantana, Diogenes Garten és la tercera part d’una trilogia dins del Li/ea/ving Project, que va néixer fa 10 anys i que parla de la migració. La primera peça, estrenada el 2016, feia referència al concepte de la llar i en el fet de deixar-la. La segona part, titulada Escenes d’un èxode, parla sobre el moment de la migració i ja van introduir-hi el videomapatge (projectar imatges o vídeos sobre superfícies reals). Aquesta tercera part dura entre 75 i 90 minuts, i al llarg de nou escenes i amb la participació de 16-17 personatges virtuals (només hi ha dos actors reals) parla d’Europa com la terra promesa i se centra en els europeus. “Què tenim per oferir en el moment actual de crisi de valors, política o social?”, subratlla el director de la Sargantana, Jordi Pérez.

Si bé és cert que en altres països s’han fusionat les arts escèniques amb la tecnologia i la realitat virtual, com és el cas d’una versió de La tempesta de Shakespeare al National Theatre de Londres, a Catalunya serà inèdit fins aquest divendres, en què s’estrenarà l’espectacle en el marc del Cicle Íntims. Serà a LaNau7 de la carretera de Sant Joan (antiga fàbrica de Can Casals) a 2/4 de 9 del vespre. Dissabte se’n farà una segona sessió a les 5 de la tarda. L’aforament està limitat a 17 persones per sessió.

Quan arribin, se’ls explicarà breument com serà l’experiència, s’asseuran en una cadira i se’ls posaran unes ulleres de realitat virtual i se’ls donarà uns comandaments. Hi haurà dues escenes d’entrenament per poder moure’s al món virtual i per agafar objectes com un armari, estàtues o un pot de quètxup. Per evitar marejos, els avatars del públic es mouran lentament i es podran teletransportar d’una banda a l’altra de l’escenari “per escollir el millor punt de vista”. Quan entrin al primer món, es trobaran un personatge que no recorda qui és i “haurem d’ajudar-lo a recordar”. És com estar dins un videojoc, ja que pots interactuar i participar en l’obra activament. Diogenes Garten ha rebut finançament de fons europeus i del Departament de Cultura i la col·laboració de Groc Studio i Marc Guardiola, especialistes en creació i programació en Unity.

Jaume Espuny

‘Daydream Nation’ Goofin’, 1988

“L’apoteosi de les guitarres furioses i distorsionades”, aquest podria ser el resum de Daydream Nation, l’obra mestra de Sonic Youth, el grup de rock alternatiu que va sorgir quan el punk ja estava declinant i anunciaven l’arribada del grunge als anys noranta. Les guitarres en primer pla, amb una fusió de punk, rock, boogie i psicodèlia, però sense oblidar en cap moment la melodia.
Escoltar les guitarres desbocades de Thurston Moore i Lee Ranaldo acompanyades de la potent secció rítmica formada per la baixista Kim Gordon i el bateria Steve Shelley és una experiència que qualsevol amant del rock hauria de viure –o patir– per arribar al cim de la felicitat. El disc s’obre amb una cançó que es va sentir força a les emissores d’FM i es va fer popular, cosa gens corrent en aquest grup, “Teenage Riot”, i es tanca amb l’emocionant “Trilogy”, tres cançons en una que dura un quart d’hora i no cansa gens. I entremig, temes tan potents –i bonics– com “Silver Rocket”, “Total Trash” o “Hey Joni”. Aquest era el sisè àlbum de Sonic Youth, i tot i ser tan sorollós com els anteriors i amb moments improvisats, aquí el soroll i la improvisació fan un efecte d’ordre i, per tant, més fàcils d’escoltar. El grup es trobava en el seu millor moment. Un any abans havien publicat Sister, i dos anys després, Goo, les seves tres grans obres. I el 2012 Sonic Youth es va dissoldre.

Jordi Sunyer

SUU
‘Material sensible’
A la Suu la vam descobrir el 2018 amb Natural, després va venir Ventura (el seu cognom), on es cantava a ella mateixa que era un temazo, i més tard Karaoke, on s’acostava al rock més indie. I ara hi torna amb un disc madur i variat amb 12 temes on canta en català i castellà parlant sobretot d’amor i desamor i també de dubtes. Aquest any en fa 25 però el treball sembla d’una artista ja consolidada que passi de la trentena. I de dubtar, avui dia, en els temps que corren, ho fem tots ara i sempre. Benvinguda a la maduresa.

JORDI LANUZA
‘Quan la boira no ens deixi veure-hi clar’
Després de 20 anys i 5 discos al capdavant del grup Inspira, Jordi Lanuza torna a l’activitat amb el seu segon disc en solitari. Gravat a foc lent i produït juntament amb Pau Vallvé, a l’àlbum hi ha 10 cançons d’autor reposades i tranquil·les que parlen de temps passats, presents i futurs amb una mirada optimista i un llenguatge proper i honest. M’agraden especialment “1986”, la peça que obre el disc i que és un homenatge a la seva infantesa a Gualba de Dalt, i “Cara de son”, on parla d’emocions contradictòries viscudes durant la pandèmia.

ANNA ANDREU
‘Vigília’
Després dels premiats Els mals costums (2020) i La mida (2022), la vallesana Anna Andreu es consolida amb Vigília, un tercer disc rodó de cançó d’autor contemporània que si té un però és només la seva curta durada, ja que amb vuit tracks tot plegat es fa curt. Andreu, acompanyada de Marina Arrufat (la seva bateria, violí i també parella) i de Jordi Matas a la producció, ha fet un àlbum ric i suggerent on destaca sobretot la peça “Turons”, on canta al costat de l’única col·laboració que hi ha al treball, la lluçanesa Mar Pujol.

Jordi Sunyer

Primer instrument que vas aprendre a tocar?
La guitarra.

Primer grup del qual vas formar part?
Ara estic amb L’Hora Blava, que podeu escoltar a Soundcloud: https://soundcloud.com/lhora-blava.

Primer concert en directe?
A Vic.

Primer disc que et vas comprar?
Help!, de The Beatles.

Quants discos ten?
Uns 50 CD.

Salva’n tres (de discos).
Common One, de Van Morrison; Yo, minoría absoluta, d’Extremoduro, i Lax’n’Busto, de Lax’n’Busto.

Grups o músics de capçalera?
Els grups i músics no coneguts.

Un concert (com a públic) per recordar?
BB King i Raymundo Amador.

EL 9 NOU publica la versió ampliada de ‘Terra de masies’, de Miquel Erra i Xavier Cervera

EL 9 NOU

EL 9 NOU ha editat per aquest Sant Jordi una versió ampliada del llibre Terra de masies, de les 40 cases de pagès que el periodista Miquel Erra, d’EL 9 NOU, i el guia turístic Xavier Cervera van recórrer, entre 2022 i 2024, i que es van anar publicant setmanalment a la secció d’El Calaix. Del llibre se’n va publicar una primera versió, l’abril de 2023, amb les primeres 19 masies del cicle. Ara s’hi han inclòs les 21 de la segona etapa.

La presentació va tenir lloc aquest dimarts a l’Auditori de la Fundació Antiga Caixa Manlleu, amb la presència del president de l’entitat, Domènec Xicota; el director editorial d’EL 9 NOU, Agustí Danés, i l’escriptor Antoni Pladevall, que n’ha tornat a fer el pròleg.

L’objectiu d’aquest cicle de reportatges era posar en valor el patrimoni material i immaterial que atresoren aquestes cases de pagès, i que viuen amb l’amenaça d’un futur incert. El conjunt de les 40 cròniques va ser mereixedor, l’any passat, del premi al millor reportatge publicat en premsa a Catalunya durant la gala de la 24a Nit de les Revistes i la Premsa en Català. Erra i Cervera van agrair als propietaris i masovers haver-los obert les portes. “Persones heroiques i sovint incompreses que es resisteixen a deixar caure aquests masos”, va reiterar el guia turístic. “Aquest recull permet ampliar la radiografia de la realitat actual de les cases de pagès del nostre entorn més immediat”, destaca Pladevall en el pròleg. El llibre, de 334 pàgines i amb fotografies del mateix Erra, es ven a la majoria de llibreries de la comarca i a través de la web d’el9nou.cat. El preu és de 20 euros, i 18 per als subscriptors d’EL 9 NOU. Al final de l’acte es va servir un piscolabis gentilesa del MAB Manlleu, que fa 25 anys, i de Colom Vila.

Cartellera dels principals cinemes

EL 9 NOU

Isaac Muntadas

Un tresor enmig del Pacífic i una joia cultural per descobrir Nova Caledònia

Nova Caledònia és un arxipèlag situat al sud-est de l’oceà Pacífic que es compon d’una illa principal, Grande Terre, i un grup d’illes més petites. S’ubica a més de 1.400 quilòmetres d’Austràlia i és una col·lectivitat sui generis pertanyent a França, tot i estar als antípodes del país gal. L’idioma oficial és el francès, però la cultura del poble canac és la nativa. Des del 1987 han celebrat quatre referèndums d’independència i cap s’ha decantat pels partidaris del sí. El març de 2023, Awaceb, una desenvolupadora originària de Nova Caledònia, va llançar al mercat Tchia, un joc inspirat al 100% en aquesta illa paradisíaca. Llavors, va sortir per a PlayStation 4 i 5 i PC, mentre que per a Nintendo Switch i Xbox Series X/S es va fer esperar fins l’any passat.
Tchia és una joia que ha passat massa desapercebuda i un homenatge a les tradicions de la regió. Un tribut fet amb amor per la cultura local. El videojoc porta el nom de la protagonista. La Tchia és una nena que viu amb el seu pare a la minúscula illa d’Uma. Un dia després del seu aniversari, un sequaç de la malvada Meavora (l’enemiga principal de la trama) segresta el seu pare. La jove Tchia, que anirà coneixent amics al llarg de l’aventura, haurà de recórrer l’arxipèlag, amb l’ajuda d’un vaixell de vela, per rescatar-lo. Una història més fosca i complexa que la premissa inicial.
El joc té un xoc de cultures manifest. Hi ha dues illes principals: Madra Nöj i Ija Nöj. La primera es basa en el món urbà capitalitzat per la ciutat d’Aëmon. Ports gegantins i fàbriques que processen un mineral molt valuós. Us sona aquesta explotació de recursos naturals? La petjada de l’home és meridiana i el francès és l’idioma de la burocràcia. En canvi, Ija Nöj és una illa més verge amb poblets on habiten la majoria dels nadius, que parlen en drehu (idioma local). Hi ha paratges naturals i la flora i la fauna és abundant.
La Tchia té un poder especial. Fent un salt astral, pot posseir qualsevol animal i objecte. Als ocells per volar, als peixos per nedar, a un gos per cavar forats o a un bidó de gasolina per explotar al costat dels Maano, els únics enemics del joc, que es maten amb el foc. El combat no és cap repte. El desafiament està en l’exploració i a obtenir tots els col·leccionables del mapa: perles de petxina, imatges tribals fetes amb fulles, animals, plantes, santuaris, tresors… Hi ha minijocs divertits com les curses, els camps de tir o els salts de trampolí.
Tchia té un punt fort: s’inspira en la saga The Legend of Zelda i li funciona. Els gràfics són cel shading (imita l’estil dels dibuixos animats) com al The Wind Waker i hi ha un mesurador de resistència de l’escalada, un planejador i unes físiques molt cuidades com al Breath of the Wild. Fins i tot, es poden tocar melodies amb un ukulele “màgic” que, per exemple, pot fer ploure, com a Ocarina of Time. Com a petita pega, la banda sonora, que és excepcional i tribal, hauria de sonar molt més. Una aventura de món obert per descobrir una nova cultura.

Plataformes: PlayStation 4 i 5, PC, Xbox Series X i S i Nintendo Switch
Gènere: Aventura
Idioma textos: Castellà
Idioma veus: Francès i drehu
Format/Preu: Físic: 34,99 euros Digital: 29,99 euros
Desenvolupador i distribuïdor: Awaceb / Meridiem Games

Eva Remolina

Amb el pas del temps, acumulem objectes a casa que, sense adonar-nos-en, omplen espais i generen una sensació de saturació. Fer neteja i desfer-se del que no ens serveix no només ajuda a mantenir l’ordre, sinó que també ens aporta claredat mental. Però, com saber què conservar i què llençar? Aquí t’expliquem algunes claus per prendre decisions amb practicitat i coherència.1. Pregunta’t si realment ho fas servir

El primer pas és sincerar-se: fa més d’un any que no ho utilitzes? Si la resposta és sí, potser ja no és necessari. Objectes com roba, estris de cuina, aparells electrònics o decoració que fa temps que no toques poden estar ocupant un espai que es podria aprofitar millor.2. Té un valor sentimental real o només culpa?

Molts objectes es conserven per nostàlgia o perquè ens sap greu llençar-los, sobretot si ens els ha regalat algú. Però és important distingir entre un record amb valor real i un que només arrosseguem per compromís. Si el record viu dins teu, no necessites que un objecte t’ho recordi cada dia.3. Aporta valor o només ocupa lloc?

Una bona manera de triar és fixar-se en si l’objecte millora la teva vida diària. Et fa sentir bé? És útil? Està en bon estat? Si no compleix cap d’aquests criteris, probablement és hora de deixar-lo anar.4. Fes servir la regla del “sí rotund o no”

Aquesta tècnica, molt recomanada per minimalistes i experts en organització, diu que si un objecte no et fa dir un “sí rotund”, la resposta és un “no”. És una forma senzilla i efectiva de filtrar el que realment importa.5. Revisa si pots donar-li una segona vida

Abans de llençar res, pensa si algú més ho podria aprofitar. Hi ha moltes associacions, mercats de segona mà i plataformes digitals on pots donar o vendre allò que ja no fas servir. Donar una segona vida als objectes és també un gest sostenible.6. Estableix un sistema de revisió regular

Un cop hagis fet una primera tria, és bo revisar cada cert temps (per exemple, un cop cada temporada) què tens i què ja no et cal. Això evita que la casa torni a omplir-se d’allò que no aporta valor.

Presidenta: Beth Codina

Director editorial: Agustí Danés

Coordinació i redacció: Carles Fiter

Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic

Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers