La revista només està disponible per a subscriptors de el9nou o el +9.
Pots fer-te subscriptor o si ho prefereixes pots comprar aquesta edició per 1,99€
Si ja ets subscriptor, inicia sessió o registra't
Entrevista a Vicenç Lozano, autor de 'Potser no hi va haver primavera'
Jordi Vilarrodà
Després de l’èxit dels seus llibres sobre els darrers anys i el moment actual de l’Església catòlica (‘Intri-gues i poder al Vaticà’ i ‘Vatincangate’) el periodista Vicenç Lozano fa la seva primera incursió en la novel·la. ‘Potser no hi va haver mai primavera’ (Proa) és un relat situat entre 1931 i 1936 a la Barcelona de la Segona República. Temps d’il·lusions i de conflictes, i també de conspiracions: el Vaticà també movia els seus fils en aquella època.
Es passa a la novel·la, i reculem a la Barcelona de la Segona República, entre l’any 1931, quan es proclama, i l’any 1936, quan comença la Guerra Civil. Què l’atreu d’aquest moment?
Sempre havia volgut llegir una novel·la sobre la Barcelona republicana, aquest període que va ser breu però tan intens. I no l’havia pogut llegir, no hi havia res sobre aquest tema, o molt poca cosa. I vaig tirar-me a la piscina, d’intentar fer-ho jo i a veure què sortia. El que pretenc és que la gent se senti fent un viatge històric per Barcelona (i per Roma i el Vaticà, com no!) i revisqui aquells temps dins d’una trama d’intriga, passions misteris i assassinats.
Potser sí que s’ha novel·lat molt la Guerra Civil, però no tant aquest moment previ.
Hi ha molts episodis de la nostra història dels quals encara no n’hem parlat prou literàriament. I aquest dona per molt, per més que aquesta novel·la. La República va ser un experiment complex, difícil, en una època en què dins del context europeu els vents no bufaven a favor: l’ascens del feixisme i del nazisme, la no-intervenció dels països del nostre entorn… ho tenia complicat, i malgrat això la República va fer moltes coses.
Molta gent la va viure en el primer moment com una gran il·lusió, tal com ho descriu?
Era una utopia, una primavera tal com diu el títol. Per altra gent va significar un desastre, és clar. I en realitat potser no va ser del tot ni una cosa ni l’altra, i d’aquí ve el potser del títol. Sí que va haver-hi un esclat de joia inicial, era la sortida d’una dictadura –la de Primo de Rivera– i s’endinsaven en la llibertat amb tot el que això significava d’alegria als carrers, espectacles, cabarets… Mentrestant, els sectors de la dreta i l’extrema dreta ho veien com un desafiament, sobretot per la radicalitzacó de l’anarquisme amb la CNT-FAI com a sindicat majoritari. Estaven disposats a fer el que fos per aturar-ho… i aquí ve el nucli de la novel·la.
Qui ens narra això és en Lluís Bellpuig, un periodista. No és casualitat…
Evidentment. M’he intentat endinsar en el que era el periodisme de l’època. Un moment en què pocs periodistes podien viure de la seva feina. Ell treballa d’escrivent als magatzems El Siglo als matins. A la tarda va a les tertúlies, als cafès, i fa les seves entrevistes i reportatges. S’emmiralla en un periodista que realment va existir, el manresà Josep Maria Planes. És l’home que va canviar el món del periodisme a Catalunya: en un moment en què eren notaris de l’actualitat, ell va sortir al carrer, entrevistava la gent, i feia reportatges vius que la gent va acollir com una cosa extraordinària. Era pioner del periodisme d’investigació, i ho va pagar car, amb la vida.
Hi havia en Planes, i també en Xammar, en Gaziel, en Pla o en Sagarra, que feien periodisme!
M’hauria agradat viure aquelles tertúlies tan vives a l’Ateneu o a les terrasses dels cafès. Va ser un període molt fecund del periodisme català.
Faré servir una expressió que té alguna cosa de tòpic: aquesta novel·la és un gran fresc de la Barcelona del moment. Anem des dels salons de la burgesia fins als prostíbuls, de les fàbriques a les llars dels obrers, de les festes dels rics a les revetlles populars…
La meva idea era que el lector pugui passejar per la capital de Catalunya d’aquell moment. Que pugui conèixer, per exemple, com vivia una família burgesa, propietària d’una fàbrica tèxtil al Poblenou, però també els obrers que treballen en aquesta fàbrica. Molts llocs o establiments ja no hi són, però en queden prou per poder fer-hi un recorregut.
És una novel·la històrica, però també negra. Comença amb una habitació de l’Hotel Ritz ensangonada i un assassinat.
És una novel·la històrica, un 90% del que hi explico és real Però hi ha l’altre 10%, una trama que vol enganxar el lector, detectivesca. Hi intervenen agents nazis i feixistes, espies del Vaticà… Hi ha aquest cadàver, la direcció de l’hotel no ho vol investigar, la policia està en mans dels que tenen el poder… I es va veient el fil de com es trama el complot contra la República, que comença des del minut zero de la seva proclamació. Els que s’hi oposen són els mateixos que ara es posen d’esquena a les llibertats: la dreta radical i l’extrema dreta, una part important de l’empresariat i el sector financer, jutges i policies…
En algunes coses, no estem tan lluny del moment actual, doncs…
Ens dona una lliçó del que representa la història. Crec que és important de reflectir-ho. He intentat escriure un llibre que expliqués una època amb moltes semblances amb l’actual: l’ascens de dues dictadures que seran sanguinàries, la violació constant de les llibertats… i enmig d’això una República democràtica. Que dona el vot a la dona, que despenalitza l’adulteri, que fa una llei del divorci, que millora les condicions socials de la classe obrera… Això no és ben vist pels sectors que hi confabularan en contra. A partir de l’assassinat al qual vostè feia referència d’un empresari al Ritz, hi ha un grup d’amics, de persones que es van trobant per defensar-lo que intentaran treure el complot a la llum i avortar-lo.
Tenim la sensació que aquella era una Catalunya avançada i vital. Pensem també en el que hauria pogut ser si tot no hagués acabat amb la Guerra Civil.
El caràcter emprenedor d’aquella Catalunya des de tots els punts de vista –empresarial, cultural o científic entre d’altres– era impressionant. Durant quatre anys que he estat investigant per fer la novel·la m’han ajudat professors universitaris, he llegit tesis doctorals sobre aquest període, he consultat literatura, premsa de l’època –gairebé un miler de revistes– i també he parlat amb protagonistes. Amb gent que encara que fossin petits llavors (ara son gairebé centenaris, però alguns amb una memòria millor que la nostra) en tenen un record molt viu. I m’han permès introduir personatges reals en la novel·la.
El Vaticà també formava part del complot. El lector trobarà el nom d’una institució, la Santa Aliança. I també noms reals de persones, com el d’un cardenal –el cardenal Pacelli– que l’any 1939 esdevindria papa: Pius XII. I de qui avui encara s’està debatent quina va ser la seva postura davant del feixisme i el nazisme.
No és perquè jo sigui vaticanista que hi he introduït el Vaticà. En una Espanya molt tradicionalista, conservadora i catòlica, l’Església hi tenia una influència tremenda. Va propiciar un ambient contrari a la República quan va començar-hi a haver cremes d’esglésies o algun assassinat. La Santa Aliança, que és l’espionatge del Vaticà, va col·laborar estretament amb els serveis secrets nazis i feixistes, amb militars sediciosos, amb el sector financer (personatges com Joan March, que surten a la novel·la, o Francesc Cambó, que va pagar part del cop d’estat del juliol de 1936). La trama que ens porta als salons del Vaticà –on s’amaguen molts secrets del complot contra la República– no deixa de ser un fet històric. Amb un personatge a Barcelona, que és el bisbe Irurita, oposat al cardenal catalanista Vidal i Barraquer, que va intentar el diàleg… i va morir a l’exili.
La Santa Aliança existeix encara?
Existeix i és real, encara que el Vaticà mai no ho ha reconegut. Aquests espies, avui, han estat fent la guerra bruta contra el papa argentí.
Les escoles dels municipis propers estrenen les noves unitats didàctiques per a centres educatius pensades per descobrir l'espai i els seus valors naturals i històrics
Aina Barquero
Amb l’aigua de les pluges del mes de març, Sant Miquel del Fai ha tornat a brillar i s’ha convertit en un escenari perfecte per a la visita dels alumnes de l’Escola Rural de Sant Quirze Safaja. Explicava el director del centre, Toni Comajoan, que per a alguns alumnes era la primera vegada que visitaven el recinte. “Hem pogut treballar algunes coses a l’aula abans de la visita, però com que ha coincidit amb les vacances de Setmana Santa i Sant Jordi, venen una mica a descobrir”, deia Comajoan.
Ràpidament, els infants, que en ser una escola rural n’hi havia des de I3 fins a 6è, van entrar al joc de rol que serveix per dinamitzar la visita. L’objectiu era trobar les fotografies perdudes que recorden la història de Sant Miquel i, per fer-ho, calia superar un seguit de proves. Des de identificar ocells (a les imatges 1 i 2 de dalt), fins a trobar restes arquitectòniques com un arc o uns marlets (a les imatges 3 de dalt, 4 i 5 de sota), o descobrir una de les àligues cuabarrades de Sant Miquel (a la imatge 6 de sota) que estan en perill a Catalunya.
A través de les proves, els infants van poder gaudir de l’entorn d’una manera diferent. Un d’ells, per exemple, li explicava a la seva mestra: “Jo ja havia visitat Sant Miquel, però no d’aquesta manera.” A la pregunta que la mestra li va fer sobre si li estava agradant, l’alumne va respondre que “és molt guai”.
De moment, les visites guiades per Sant Miquel del Fai només les estan fent els centres escolars de Bigues i Riells, Sant Feliu i Sant Quirze, els termes municipals que ocupa el recinte. Ara bé, de cara a l’any vinent, el diputat d’Espais Naturals i Infraestructura Verda de la Diputació de Barcelona, Xesco Gomar, va dir que “s’obriran les portes a qualsevol centre de Catalunya”, amb la voluntat de poder posar en valor “l’espai geològic, ecològic, patrimonial i cultural de Sant Miquel”.
Lluís Martínez, director de Sant Miquel del Fai, va afegir que “es va encarregar un projecte educatiu específic que es pot adaptar a cada nivell, des d’educació primària fins a Batxillerat”. “El més interessant és que els alumnes puguin aprendre d’una manera lúdica i activa, movent-se per l’espai”, finalitzava Martínez, qui, a més, va ser una de les peces clau per resoldre el joc de rol.
EL 9 NOU
Roger Mas obrirà aquest dissabte la quinzena edició del Festival de Música de Sant Pere de Casserres, que es presenta amb canvi de format i dates. En lloc del mes de juliol, el Consell Comarcal d’Osona ha optat per fer-lo aquesta setmana i la propera per evitar coincidències amb altres festivals. Les actuacions seran en horari de concert-vermut, a 2/4 d’1 del migdia. Diumenge hi actuarà Maria Coma, i la setmana que ve els concerts seran a càrrec de Maria Roig i Carles Belda i David Carabén.
Roger Mas hi presentarà Totes les flors, el concert derivat del disc homònim que va publicar l’any 2021. El cantautor solsoní, que ja havia actuat al festival l’any 2018, estarà acompanyat d’una formació musical que integren Arcadi Marcet (contrabaix), Xavier Guitó (pianos) i Míriam Encinas (flautes). Abans de l’inici de l’actuació, a les 11 del matí, s’oferirà una passejada etnobotànica per l’entorn del monestir a càrrec de La Remeiera. Maria Coma, per la seva banda, torna després d’un llarg període de silenci. La compositora i cantant, caracteritzada pel seu esperit innovador, presentarà un concert amb piano, veus i samplers que versiona temes del seu últim disc, Vocal Roots (Foehn Records, 2024) i d’anteriors treballs.
Doctor Prats, Buhos, Figa Flawas i La Fúmiga, caps de cartell en un cap de setmana de concerts
Jordi Vilarrodà
Dues edicions d’un dia i a la tercera va la vençuda i el Festivall s’amplia. Aquest divendres i dissabte, l’esdeveniment que organitza la promotora camprodonina BeatValley Events es trasllada del pavelló vell al pavelló Llandrius amb l’objectiu d’ampliar l’aforament i “obrir-lo fora de la vall de Camprodon”, segons va dir Pep Pujol, de l’organització, quan es va presentar el cartell d’enguany.
Aquest l’encapçala Doctor Prats, precisament una de les formacions que actuen en la primera jornada. Els de Terrassa hi arriben després d’una aturada que ha servit per treballar en el seu cinquè àlbum, F5 (Halley Records). També seran a Camprodon amb novetats, dissabte, els Buhos. El grup liderat per Guillem Soler ha publicat fa poc Sempre dempeus (Halley Supernova), en aquest cas el seu setè treball que manté el to enèrgic i festiu que és marca de la casa, però barrejat amb altres temes de maduresa. La proposta del primer dia es completa amb Figa Flawas, que ja van ser presents en el segon Festivall, i amb Les Que Faltaband, a més del DJ Trapella.
La segona jornada, a banda de Buhos, compta amb la presència de La Fúmiga. Els valencians estan immersos encara en la gira de presentació del seu darrer àlbum, Tot està per fer, que pren el nom del conegut poema de Miquel Martí i Pol. La jornada de dissabte, però, l’obrirà Lluís Sánchez, sorgit de la factoria de talent del programa Eufòria, i la tancarà el grup de versions Coco i Mon DJ. El pavelló obrirà portes divendres a les 6 de la tarda i dissabte a les 4. Aquest dia hi haurà la possibilitat de veure en pantalla gran el partit Barça-Madrid.
EL 9 NOU
La quarta edició del Festival d’Arts al Carrer de Calldetenes, organitzat per l’assemblea La Pera, proposa fins diumenge un programa d’activitats sota el lema d’“Una bestiesa compartida”. L’inici estava previst aquest dijous al vespre amb un espectacle sota el mateix títol i un concert d’Argelagues.
Com és habitual des de l’inici, un dels seus eixos principals és la pintura de murals de grans dimensions que ja s’ha anat fent durant la setmana i que es presentaran amb un recorregut diumenge al matí. Dissabte hi haurà espectacle de circ i concert amb Les Testarudes, i dissabte el programa inclou durant el dia el circ de la Cia. Jimena Caballetti i de Cia. Llumeu i els concerts de Rising Roots i Remei de Ca la Frescca. Els actes s’acaben diumenge al migdia amb una arrossada popular.
Aquest cap de setmana hi actua Dan Peralbo i torna el 'Cop de rock'
Jordi Vilarrodà
Un concert de Dan Peralbo i El Comboi aquest divendres i el retorn del musical Cop de rock en dues sessions, dissabte i diumenge, marquen l’inici dels actes que L’Atlàntida ha programat fins a mitjan de maig per celebrar el 15è aniversari. El principal equipament cultural de Vic es va inaugurar el dia de Sant Jordi de l’any 2010. “Sembla que faci més temps que forma part de les nostres vides”, va dir la regidora de Cultura, Bet Piella, en la presentació del programa. Aquest tindrà com a cloenda el dia 16 de maig l’estrena d’un espectacle coproduït amb la Fundació Verdaguer i basat en textos del poeta. Los que estau amb lo front al núvol, los que teniu lo cor trist és una creació de Roger Vila amb direcció de Jordi Domènech. Montse Catllà, directora de la Fundació L’Atlàntida, valora el que representa “com a espai físic, però també de trobada i de cohesió” i creu que “no sempre ens fem càrrec del que tenim”.
Per obrir boca, aquesta setmana ja han tingut lloc les visites guiades de nova creació L’assalt al teatre, a càrrec de la companyia Mambo Project, per les quals anirà passant tot l’alumnat de sisè de Primària de les escoles de Vic. Amb so a través d’auriculars, els participants fan un recorregut “per espais que inclouen els que habitualment no són accessibles al públic”. Els recorreguts, amb un màxim de 25 assistents, s’aniran fent les properes setmanes. El concert de Dan Peralbo serà a la sala Joaquim Maideu a peu dret i amb barra de bar, la presentació més informal que es fa a L’Atlàntida, i acabarà amb la Dolça van Leeuwen. Pel que fa a Cop de rock, versió del musical del mateix nom creat per Dagoll Dagom l’any 2011 com a homenatge al rock català, torna després de l’èxit de les tres funcions de l’any passat que encara van deixar públic sense poder-hi assistir.
EL 9 NOU
La companyia Circ Cric presenta la nova producció, ‘Embamba’t’. És un viatge a aquell estat màgic on la sorpresa i la meravella ens atrapen sense remei. És un espectacle viu, vibrant i ple d’acció amb pallassos amb un humor tendre i esbojarrat, malabars, acròbates i trapezistes, amb música en directe.
‘Embamba’t’. Companyia Circ Cric. Direcció artística: Jaume Mateu i Luara Mateu. 15è Festival Circ Cric. Sant Esteve de Palautordera. 12.00.
El Cicle Carles Riera de l’Escola Municipal de Música de Granollers portarà aquest divendres el grup Keybart a la sala petita del Teatre Auditori. A les 7 de la tarda, la formació oferirà un concert de mitja hora, Quatre saxos virtuosos, amb una posada en escena dinàmica i una selecció de peces que van des del clàssic fins al contemporani. És una experiència sonora única i captivadora, que reuneix quatre destacats saxofonistes. A les 8 del vespre interpretarà el concert Fantasies, amb peces d’èpoques diverses: del barroc Henry Purcell, de la romàntica Clara Schumann i del nord-americà William Albright, que va viure al segle XX.
Grup Keybart. Cicle de Música Carles Riera. Divendres 25 d’abril. 19.00 i 20.00. Teatre Auditori de Granollers.
La Mariona travessa un dels moments més importants de la seva curta vida: amb només 17 anys, ha de passar per l’extirpació del seu pit malalt. Durant la ressonància magnètica prèvia a l’operació, entrarem dins del seu imaginari on ella, i dos estranys alter egos, ens explicaran com ha arribat fins al moment present, quins són els seus dubtes, les seves pors, les seves il·lusions, i com visualitza l’impacte que tindrà aquest fet a la seva vida. Basat en una història real –i inspirat en tantes d’altres–, aquest espectacle és, també, un espai per reflexionar sobre els perills de la pressió estètica i la importància de l’acceptació i estima pròpies. És un homenatge a tots els nostres pits: estimar-los no ens hauria de suposar tants esforços.
‘Adéu, Jane’. Companyia Binomi. Teatre Can Palots, Canovelles. Divendres 15 d’abril, 20.00.
Es tracta d’una comèdia àcida de Mike Bartlett, que viatja en el temps amb els seus protagonistes. Van des dels últims anys 60, carregats de promeses, als primers 90 del final del Tacherisme, fins arribar al 2011 de la recessió, quan tot presagia que el món se’n va inevitablement a la merda al compàs d’aquell ‘All you need is love’, que ara sembla una broma pesada.
‘Love, love, love’, de Mike Barttlet. Direcció: Julio Manrique. Teatre Ateneu de Sant Celoni. Divendres 25 d’abril, 20.00.
Jordi Sunyer
MUSHKA
‘Nova bossa’
Després de publicar un parell d’EP, per fi Irma Farelo (germana de Bad Gyal) publica un disc convencional amb 11 peces on pel que fa a lletres mostra la seva faceta més personal. L’àlbum, de pop urbà amb aire de bossa nova (el títol no enganya), l’ha creat al costat dels productors Roots, Bexnil i Lluís Cabot i compta amb col·laboracions com les de Maria Jaume o 8belial. La més sorprenent, però, és la de Guillem Gisbert (Manel) amb Una cúmbia amb en Guillem, on amb l’autotune a tope canten “com que m’has dit que m’estimes, jo ja no t’estimo tant”.
LA MARIA
‘Robina’
Maria Bertomeu (La Maria) és una pubilla d’Oliva, al País Valencià, que es va donar a conèixer el 2021 amb una proposta on casava la música tradicional valenciana amb l’electrònica. I després de publicar alguns singles, finalment arriba el seu primer llarga durada que es pot resumir amb un dels versos d’una de les cançons: “Cantava per curar tota la seua agonia”. I és que a l’àlbum La Maria es capbussa en la foscor dels abismes personals per sortir-ne enfortida i purificada. Música tradicional del segle XXI.
SEXENNI
‘Joc de nens’
Arriba el tercer disc dels lleidatans Sexenni, on recuperen en certa manera el pop festiu i despreocupat amb què havien nascut i deixen una mica de banda la faceta més seriosa i pretensiosa que havien desenvolupat a Supernova, el seu segon treball. A Joc de nens ofereixen una mirada infantil sobre la vida adulta tot convidant el personal a despertar el nen que tots portem a dins. La meva cançó preferida és la popera “Mòbil, claus i cartera”, que et transporta a l’alegria postadolescent de retrobar-te amb els amics de sempre.
Jaume Espuny
‘Abbatoir Blues/The Lyre of Orpheus’ Epitaph, 2004
Dos discos al preu d’un en una capseta la mar de maca. 17 cançons i prop d’una hora i mitja de música. El 2004, Nick Cave i els seus Bad Seeds (‘males llavors’) es va despenjar amb aquesta obra sorprenent, trencant amb els tres discos anteriors, tan intimistes i melòdics. Abbatoir Blues és senzillament un disc de rock, en alguns moments passat de rosca. The Lyre of Orpheus és més calmat i en moltes peces tirant cap al gòspel. De fet, en un i altre disc hi ha una profusió de cors a càrrec del London Community Gospel Choir.
Després de més de 20 anys gravant discos, Cave demostrava que continuava en plenes facultats creatives. I el 2025 continua igual. Abbatoir Blues comença amb un cop de puny a la panxa: “Get Ready for Love” i a partir d’aquí el ritme no baixa, amb temes com “Cannibal’s Hymn”, “There She Goes, My Beautiful World” o “Nature Boy”. I a The Lyre of Orpheus Nick Cave y la seva banda descansen una mica i ofereixen temes més reposats, alguns de preciosos, com la poètica “Breathless”, o una mena de vals country, “Babe You Turn Me On”. I tot plegat s’acaba amb dues cançons que les podríem qualificar de gòspel tranquil i que et transporten al cel: “Carry Me” i, sobretot, “Oh Children”. Els dos discos es van gravar en només dues setmanes, cosa que sembla mentida. Això sí, els Bad Seeds en plena forma. I aquí tenen un bon repertori per demostrar la seva qualitat.
Jaume Espuny
Primer instrument que vas aprendre a tocar?
La guitarra.
Primer grup del qual vas formar part?
Rèplica Versions.
Primer concert en directe?
Va ser a l’Escola d’Idiomes de Vic.
Primer disc que et vas comprar?
Tubular Bells III de Mike Oldfield.
Quants discos tens aproximadament?
Un centenar.
Salva’n tres (de discos).
El Tubular Bells I, el Tubular Bells II i el Tubular Bells III.
Grups o músics de capçalera?
Evidentment Mike Oldfield i Pink Floyd.
Un concert (com a públic) per recordar?
Roger Waters (el principal ideòleg de Pink Floyd) crec que el 2019.
Pere Martí i Bertran
Autors: Neus Oliveras Samitier i Àngels Santacana Figuerola
Editorial: Rafael Dalmau
Lloc i any d’edició: Terrassa, 2024
Pàgines: 182
La commemoració del centenari de la mort d’Àngel Guimerà (1845-1924) encara ens dona sorpreses agradables, com l’àlbum d’imatges guimeranianes que han recollit, triat, ordenat i comentat dues especialistes en l’autor, Neus Oliveras, filòloga i professora, i Àngels Santacana, llicenciada en Història i conservadora de la Casa Museu Àngel Guimerà del Vendrell.
El volum, de gran format (22,5 x 22,5 cm) i magníficament editat, s’ha titulat, amb encert, Biografia il•lustrada, ja que les autores, a partir d’un conjunt de 82 fotografies (més la de la coberta i la de la contracoberta) ens permeten de fer un recorregut per la vida i l’obra de Guimerà, des de la primera fotografia que se’n conserva, amb 8 o 9 anys (de l’etapa canària no se n’han trobat, segurament perquè no n’hi van fer), fins a les del seu funeral, multitudinari com demostren les instantànies, passant per nombroses imatges de l’escriptor en diversos moments significatius de la seva vida (a La Jove Catalunya, amb la família Aldavert, amb la gent de la revista La Renaixensa, en els nombrosos homenatges en què va participar –a Emili Vilanova, a Milà i Fontanals, a Iscle Soler…– o que li van dedicar, etc.). Entre tot el conjunt destaquen les dedicades a l’homenatge que l’any 1909 li va tributar Barcelona i que posteriorment va tenir continuïtat en altres ciutats, com ara el Vendrell, Manresa o Badalona. N’hi trobem una dotzena, amb títol unitari i tot: “Guimerà home símbol”, ja que veritablement ho esdevé de tot el país, i fins a la seva mort.
Les fotografies amb la presència de Guimerà es complementen amb unes quantes de dedicades als personatges més importants de la seva vida, a la internacionalització de la seva figura i a les seves obres més destacades, de les quals es reprodueixen cartells, escenes…
El conjunt és un volum de molt bon llegir, ja que els textos que acompanyen les fotografies són breus i alhora rigorosos, que pot ser una molt bona aproximació a la vida i l’obra de Guimerà. I encara una bona font divulgativa més enllà de les nostres fronteres, ja que tots els textos, inclosos els de les solapes, es presenten amb les traduccions corresponents al castellà i a l’anglès. Una bona feina de les autores, l’editor, els dissenyadors, els traductors…, de tothom qui hi ha intervingut i ens ha permès de gaudir d’una obra original i que honora qualsevol cultura.
La cartellera dels principals cinemes
EL 9 NOU
Isaac Muntadas
La successora de Switch trepitja fort: ampli catàleg de jocs amb preus desorbitats
5 de juny de 2025. La data del calendari que tots els fans de les videoconsoles tenim marcada en vermell. A mitjans de gener, Nintendo ja havia llançat una píndola amb un vídeo de menys d’un parell de minuts sobre el nou hardware, però el passat 2 d’abril va rebentar el tauler de joc amb un Nintendo Direct espectacular per fer venir salivera als gamers. Una presentació dinàmica d’una hora que va comptar amb un bombardeig de jocs per inflar el catàleg de cara al llançament, però també amb les novetats del disseny de Nintendo Switch 2 (NS2), que sortirà vuit anys després que la seva antecessora. I és que el nom fa la cosa. La companyia japonesa no s’ha volgut complicar com va fer amb la successora de Wii, la Wii U. El públic pensava que era una versió millorada i va fracassar en vendes. La Switch va retornar a Nintendo al cel i, aquesta vegada, han deixat clar que NS2 no és una versió pro, sinó un més i millor.
Parlem primer de la mare dels ous: el catàleg de jocs. Ja se sabia que tindríem un nou Mario Kart de sortida i que seria el primer gran èxit de vendes, però ningú s’esperava el canvi de paradigma de Mario Kart World. De 8 a 24 pilots i de circuits tancats a un món obert per explorar conduint. I pels clàssics, hi haurà circuits normals amb força dreceres. Els altres dos titulars són una aventura de plataformes en 3D del mico més conegut de Nintendo: Donkey Kong Bananza. Sortirà el 17 de juliol i no es limitarà als clàssics nivells en 2D de scroll lateral. La sorpresa va venir amb The Duskbloods, el nou joc de From Software que és un successor espiritual de Bloodborne (exclusiu de PlayStation 4). Sortirà el 2026 i serà un multijugador online. Una baixada de suflé que es va reinflar amb l’ampli reguitzell de third parties (jocs d’altres companyies). Una versió definitiva sorpresa d’Elden Ring i de Final Fantasy VII Remake, Hades 2, Street Fighter 6, Split Fiction, que és el nou joc cooperatiu de Josep Fares (guanyador del GOTY de 2021 amb It Takes Two), un joc de James Bond, Cyberpunk 2077, o el desaparegut Hollow Knight: Silksong, que sortirà enguany. Nintendo impulsarà també una secció de clàssics per jugar a jocs de GameCube i traurà un nou Hyrule Warriors i un Kirby Air Riders (curses).
Ja s’ha revelat la funció del botó C. Serà un GameChat de veu per poder parlar amb altres jugadors a distància i que anirà molt bé pels jocs multijugador, però per usar-lo caldrà està subscrit a Nintendo Switch Online. I ara anem a les entranyes de la màquina. De 32 GB de memòria interna passem a 256 GB, vuit vegades més. La pantalla serà més gran (de 6,2 a 7,2 polzades), hi haurà el doble de píxels i les imatges tindran més fluïdesa (120 frames per segon). Els colors es veuran més vius, serà compatible amb televisors 4K i serà retrocompatible amb jocs de Switch. Un embolcall preciós fins que anem al preu. Farà mal a la cartera. Costarà 469,99 euros, 140,99 més que Switch. Això ho trobo raonable. No ho és tant el preu dels jocs, que serà de 90 euros per algunes edicions físiques. Es diu que Grand Theft Auto VI es posarà a la venda a 100 euros. Doncs Nintendo ha obert la veda i ara tots la seguiran. Menys de dos mesos d’espera. Compra segura.
Preu consola: 469,99 euros
Dimensions i pes: 272 x 116 x 13,9 mm i 534 grams amb els Joy-Con
Pantalla: LCD de 7,9 polzades i resolució de 1920 x 1080 píxels
Memòria interna: 256 GB
Autonomia: De 2,5 a 6 hores de bateria depenent del joc
Sortida de vídeo: 4K a 60 FPS amb HDR i FullHD/1.440p a 120 FPS amb HDR
AMIC
El Radio Taiso és una pràctica d’exercicis de gimnàstica matinal originària del Japó que combina moviments suaus amb la música. Aquesta tradició, que es remunta a la dècada de 1920, ha esdevingut una part fonamental de la vida quotidiana per a milions de persones al país nipó. Va ser introduït per primera vegada el 1928 per l’empresa d’assegurances de vida Nippon Life, inspirant-se en programes similars dels Estats Units. L’objectiu inicial era promoure la salut i el benestar físic entre la població general, especialment entre els treballadors. Amb el temps, aquesta pràctica es va popularitzar a tot el país i es va convertir en una rutina diària a escoles, empreses i comunitats.El Radio Taiso es compon de sèries d’exercicis breus que duren entre tres i cinc minuts, acompanyats per una música rítmica i instruccions de veu que es transmeten per ràdio o televisió. Els moviments són senzills i accessibles per a persones de totes les edats i condicions físiques.
Els exercicis solen incloure estiraments, flexions, torsions i moviments coordinats per millorar la flexibilitat, la circulació sanguínia i la força muscular. Hi ha dues versions principals del Radio Taiso:
A més dels beneficis físics, el Radio Taiso fomenta la disciplina, la comunitat i l’esperit de col·laboració. És habitual veure grups de persones reunides als parcs, escoles o empreses seguint la rutina matinal, creant així un sentit de pertinença i cohesió social.
Aquesta pràctica també ha demostrat ser beneficiosa per a la salut mental, ja que ajuda a alleujar l’estrès i millorar l’estat d’ànim. El fet que sigui una activitat col·lectiva reforça els vincles socials, especialment entre la gent gran.
Eva Remolina / AMIC
Amb una petita inversió i una mica de dedicació, pots aconseguir que el teu pis o casa destaqui sobre la resta. L’objectiu per vendre’l millor i més ràpid, és crear un espai neutre, lluminós i agradable, que faci sentir bé qualsevol persona que el visiti. Amb algunes millores intel·ligents i econòmiques, pots augmentar-ne significativament el valor i fer-lo més atractiu per als compradors potencials. No cal fer una reforma integral per marcar la diferència; de vegades, petits canvis poden tenir un gran impacte. A continuació, et detallem algunes idees útils i assequibles per revalorar el teu habitatge.
1. Pinta les parets amb colors neutres
Una capa de pintura fresca pot transformar completament l’aspecte d’un pis. Opta per tons clars i neutres (com el blanc trencat, beix o gris clar), que fan sensació d’amplitud i lluminositat, i permeten als possibles compradors imaginar-se vivint-hi.
2. Millora la il·luminació
Canvia bombetes velles per LED eficients i assegura’t que cada habitació estigui ben il·luminada. Afegeix làmpades decoratives si cal i obre cortines per aprofitar al màxim la llum natural. Una bona il·luminació fa que l’espai sembli més acollidor i gran.
3. Actualitza la cuina i el bany sense reformes costoses
No cal canviar-ho tot: pots renovar només les portes dels armaris, canviar tiradors antics per uns de moderns o posar vinils adhesius sobre rajoles passades de moda. També pots renovar les aixetes per models més actuals.
4. Despersonalitza i ordena
Els compradors volen imaginar-se la seva pròpia vida a la casa, no la teva. Retira fotos personals, records o decoracions massa particulars. Aprofita per desfer-te del que no necessites i deixa els espais nets i ordenats.
5. Millora l’exterior (si s’escau)
Un espai exterior ben cuidat és un gran valor afegit. Neteja’l bé, afegeix-hi plantes o flors, posa-hi mobiliari senzill i crea un ambient acollidor. No cal gastar gaire per donar-li un aire més atractiu.
6. Arregla petits desperfectes
Canvia interruptors trencats, repara aixetes que degoten, arregla portes que no tanquen bé… Tot això pot semblar menor, però els compradors ho noten i poden pensar que hi ha més problemes amagats.
7. Millora l’olor de l’habitatge
L’olfacte juga un paper clau. Ventila bé, neteja a fons i evita olors fortes de cuina o mascotes. Pots utilitzar espelmes aromàtiques suaus o difusors d’essències naturals.
AMIC - Tot Sant Cugat
Sabràs que ha començat la temporada de maduixes quan entris a la fruiteria i t’emboliqui una aroma dolça i temptadora que no hi era la setmana anterior. Segueixes el rastre i, en trobar la caixa, et reben el color vibrant i l’aspecte sucós, preparades per portar-les a casa. Aquest esperat moment arriba entre finals de març i principis d’abril, assolint la seva màxima esplendor al maig, juny i juliol.
La maduixa és una reina de la vitamina C. La seva aportació d’aquesta vitamina és similar a la taronja, cosa que contribueix al funcionament normal del sistema immune. També millora absorció del ferro
Però, curiosament, la maduixa no és un fruit com a tal, sinó un engrossiment del receptacle floral, una infructescència i són totes les llavors adherides —anomenades aquenis— els veritables fruits. Les figues i la pinya són també infructescències.
Els maduixots són més grans i dolços, amb les llavors daurades, encara que moltes vegades es comercialitzen com maduixes.
Les silvestres, anomenades així encara que siguin de cultiu, són més petites, delicades i d’un sabor molt concentrat i amb certa acidesa.
Tot i que semblen totes iguals, les varietats són moltes i molt diverses.
Eva Remolina / AMIC
Ingredients (per a 4 persones):
Elaboració:
Presidenta: Beth Codina
Director editorial: Agustí Danés
Coordinació i redacció: Carles Fiter
Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic
Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers
