Entrevista a Anna Sàez, autora de 'L'enverinadora'

Jordi Vilarrodà

Entre els anys 1934 i 1935, una sèrie de cinc assassinats va sacsejar la Granja d’Escarp, al Baix Segrià. L’autora, una noia del mateix poble, va enverinar amb arsènic una part de la seva família. El judici va tenir un ressò amplíssim en la premsa de l’època però l’esclat de la Guerra Civil el va deixar en un record somort. La periodista Anna Sáez, directora del diari ‘Segre’ i filla de la Granja d’Escarp, ho ha relatat al llibre ‘L’enverinadora’ (Ed. Pòrtic).

D’entrada, enhorabona. L’enverinadora va ser un dels llibres més venuts per Sant Jordi a Lleida.
Per a mi va ser inesperat. Sant Jordi és la festa del llibre però sobretot de la novel·la i aquí estem parlant de no-ficció. Tot el que s’explica aquí, per inversemblant que pugui aparentar, és real i està documentat. Ha tingut molt bona acollida, certament.

Són històries reals però narrades amb una voluntat literària. I coincideixen en un moment en què el true crime desperta interès.
Explicar aquestes cinc morts, que es van produir en només uns mesos entre 1934 i 1935, pensava que no aportava gran cosa. Malauradament, no hi havia cap pla maquiavèl·lic ni res d’això: cinc persones enverinades amb matarrates, com es diu vulgarment. No hi va haver cap misteri: quan va morir la cinquena víctima, l’única sospitosa, que es va declarar culpable, era una dona del poble. L’enverinadora, la Dolors Coït, va ser detinguda. Per això el que a mi m’interessava relatar era com uns fets que van passar fa noranta anys eren encara tan vius i generaven un tabú, una por. Hi havia com una culpa comunitària, una màcula que pesava sobre el poble. I d’altra banda, volia recuperar una història que en el seu moment va ser el que ara en diríem molt mediàtica.

Els crims i el judici van merèixer tota l’atenció, fins que un fet més greu els va fer oblidar.
Penso que no en vam ser prou conscients. Evidentment, la gent que va viure en aquell època sí, però no la resta. La sentència es va dictar el 3 de juliol de 1936, i al cap d’uns dies va esclatar la Guerra Civil. I aquesta història es va més o menys oblidar. Evidentment, quan jo era petita (i suposo que encara passa) sabíem que hi havia hagut una enverinadora que havia matat cinc persones. Però era una història vella, gairebé com si no acabés de ser ben real. Se n’havia perdut la consciència, tot i que encara hi havia familiars vius de l’enverinadora.

Hi havia un pacte de silenci tàcit?
Va ser estrany perquè, com deia, el de l’enverinadora és un tema que tothom sap però del qual ningú no en parla, o ningú no en parlava. Potser és immodest per part meva de dir-ho, però crec que a partir d’aquest llibre s’ha tancat una mica la ferida. La gent ha pres consciència que això va passar, que va haver-hi una culpable que ja va complir la seva pena. Perquè havia arribat un moment que la gent gran sentia com si també en tingués culpa, d’aquests crims. I això era injust, és clar.

I també ella mateixa, la Dolors Coït! L’altra sorpresa devia ser per a vostè saber que algunes de les morts havien ocorregut a la casa familiar, on havia viscut de jove.
On encara viuen els meus pares, i vaig a dinar-hi els diumenges! Quan era petita, una companya de classe va venir amb una carpeta a l’escola i va dir: “Mireu, mireu què he trobat a l’engorfa!” I a dins hi havia retalls de diari originals de l’època. Jo he utilitzat els arxius que hi ha en línia, tant de la Biblioteca Nacional de España com de la Biblioteca de Catalunya, per documentar-me, però ella portava els papers de veritat dels anys 1935 i 1936. En un retall d’El Heraldo de Madrid es veia casa meva, perfectament reconeixible, amb una munió de gent a la porta. I el titular era alguna cosa així com “Tres de las cinco víctimas de la envenenadora murieron en este domicilio”.

Sorpresa!
Vaig pensar: “Quèèè?” . I encara va ser més sorprenent saber on va succeir exactament. A casa meva hi ha dos pisos, i al pis de baix no hi hem viscut mai, sempre hi hem tingut els mals endreços. O sigui, que està igual que als anys 30. La planta baixa era on jo i els meus germans anàvem a jugar. Amb un pintallavis jo havia escrit a la porta discoteca. I aquí havien passat una part dels fets!

Dolors Coït era una noia que havia tingut una vida no gens estranya per a algú de la seva època i d’un poble. Havia marxat per anar a servir, a Cardedeu i a Lleida, havia tornat i s’havia casat. Res que fes pensar que pogués convertir-se en assassina.
Costa d’entendre. Quan la van detenir tenia 21 anys i ja havia matat la sogra, el marit, els cunyats i el fill d’aquests, que encara no tenia un any. En teoria va ser per diners, però és que eren tan pocs diners! Quantitats ridícules! He acabat pensant, amb una mica d’humor negre, que solucionava els seus problemes amb matarrates. Acaba matant diversos membres de la seva família per raons diferents, encara que en totes hi hagi una certa cobdícia. A la sogra, la primera, la mata perquè no es porten bé. Era la propietària de la casa i les terrers. Ja sabeu que abans era freqüent la situació: el fill es casa i viuen tots a la mateixa casa. No dubto que fos una dona de caràcter, i en un moment concret pensa que s’ha de fer respectar, que ella és la mestressa, i se’n va a l’Ajuntament per desnonar la parella. El secretari de l’Ajuntament –s’ha de creure que amb la millor fe possible– li diu que és el seu fill i la jove, que ella està en estat… Era un divendres i li demana que s’ho pensi i que en tot cas torni el dilluns per fer els papers. Doncs el diumenge l’enterraven. Al funeral de la dona, amb un cert humor negre, l’enverinadora deia: “Em volia fer fora de casa i la que se n’ha anat és ella.” No és invenció popular, ho va repetir al judici i està escrit.

En les dues primeres morts, la sogra i després el marit, els metges certifiquen una gastroenteritis. Ni s’ho ensumen, que és l’arsènic el que els ha matat.
Gastroenteritis aguda. És un crim perfecte! Mata la sogra i no hi ha cap sospita. Al cap de vuit mesos, en Constantino, el seu marit, té una gastroenteritis igual d’aguda que la de la sogra. L’enverinadora anava dient: “Tot igual que la seva mare, igual!”. Mor amb 28 anys. Va ser sorprenent, però el metge també certifica la mort natural.

Però ella no ho ha planificat. És tot molt senzill, molt innocent, si em permet, per part de l’assassina. No es preocupa ni de tenir una coartada.
Queda estrany de dir-ho, per les conseqüències dramàtiques de matar cinc persones, però era gairebé naïf. Tinc un problema amb la sogra que em vol fer fora de casa? Tinc un problema amb el marit que diu que gasto molt? Fora, tots dos. I li surt bé. Però quatre mesos després, la seva cunyada la troba i li reclama mil pessetes. És el que li correspon per herència de la mare morta, la legítima. Dolors Coït, tot i que era una persona sense estudis i de família pobra, era intuïtiva. Es va saber moure per anar a buscar un advocat a Lleida i demanar si realment estava obligada a satisfer aquesta part de l’herència a la cunyada. Li diuen que sí, que ho ha de fer. I la Dolors se’n va a casa la cunyada, és a dir, la mateixa on vaig viure jo, i la troba preparant mostillo.

És un dolç, unes postres que tenen un paper important en el triple assassinat que està a punt de cometre.
Era fet amb aiguamel, força popular. I curiosament, ara no en fa ningú… S’ha de remenar molta estona i li diu a la cunyada que faci tranquil·la, que ella li anirà remenant. Va enverinar tota família amb matarratres al mostillo.

Com deia, no va costar gaire a partir d’aquest moment de deduir que havia estat ella. Hi ha tota una part del llibre que parla de la detenció i del posterior judici molt interessant per veure que alguns comportaments es repeteixen: un poble petit com la Granja d’Escarp, esdevé centre d’atenció a tot l’Estat.
Notícia de portada als diaris! A diaris de Madrid, com Diario de Madrid, ABC… a banda dels diaris catalans, que sembla més lògic. Els periodistes es van instal·lar al poble, i passaven crònica diària. Això és molt interessant, perquè quan no hi havia res de gros al judici, enviaven crònica igualment. I serveix per tenir ara un retrat de la Granja en aquella època i, per extensió, d’aquest món rural de l’època de la Segona República. Moltes vegades la història s’explica des de les ciutats. Nosaltres seríem una altra realitat, i per això és interessant el retrat que en fan gent que ve de Madrid o de Barcelona. Hi ha un moment en què parlen del poble com d’“una pequeña ciudad fenicia”.

No deixa de ser una definició curiosa…
És perquè ells s’imaginen un món rural de masies disseminades, però al Segrià els pobles són nuclis urbans, encara que siguin petits. Els crida l’atenció.

A les pàgines on relata el judici, veiem aquesta noia humil com s’empodera, en llenguatge actual. Vestida com una estrella de cinema, conscient que és el seu moment.
És molt interessant. Quan la detenen, hi ha una foto d’ella amb un periodista i una zeladora, que, per cert, era tieta de Joan Manuel Serrat, cosa que vaig saber després i que em va semblar increïble. El periodista també té història: després d’entrevistar-la a ella, entrevistarà Federico García Lorca i Margarida Xirgu a Barcelona amb motiu de l’estrena de Doña Rosita la soltera. Però tornem a la foto… es veu una noieta jove amb un mocador al cap, vestida de dol com una àvia. Al judici apareixerà d’una altra manera: s’ha depilat les celles, s’ha fet ones al cabell, i no porta dol encara que tingués moltes morts. Arriba a l’Audiència, i fingeix un desmai, conscient que té l’atenció sobre d’ella. Declara en una butaca en lloc de fer-ho al banc dels acusats. D’una manera intuïtiva, ha manipulat la premsa i aconsegueix que treguin el titular que ella vol, encara que signifiqui canviar la versió setanta vegades.

L’actuació també inclou l’altra part del conjunt romànic, que es conserva al Museu de Solsona

Jordi Vilarrodà

El conjunt d’altar de Sant Andreu de Sagàs, dispers com a mínim des de finals del segle XIX, s’ha tornat a reunir. L’escenari del retrobament és el Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya (CRBMC), a Sant Cugat del Vallès, on ara hi ha les dues parts del conjunt, el frontal i els laterals. El primer pertany a la col·lecció del MEV, Museu d’Art Medieval de Vic i els segons, a la del Museu Diocesà de Solsona.

L’acord entre les tres parts implicades ha fet possible una operació complexa, que permetrà la restauració de tot el conjunt sencer, que té un alt valor artístic, amb un criteri unitari. “Només se’n conserven cinc de sencers a tot Europa”, remarca Judit Verdaguer, conservadora del MEV. A més del de Sagàs, al Berguedà, hi ha els de Santa Maria de Lluçà, Santa Eulàlia d’Encamp (Andorra), Sant Serni de Tavèrnoles (Alt Urgell) i Sant Cristòfor de Toses. “Per tant, estem davant de casos realment excepcionals, n’hi devia haver arreu perquè existia una unitat artística d’Europa però només se n’han conservat a Catalunya i Noruega”, diu Verdaguer. El MEV va dedicar una exposició especial, l’any 2019, a aquesta vinculació entre els dos extrems d’Europa. Com en moltes altres esglésies del Pirineu és molt possible que fos retirat del culte al segle XVII, quan es van fer reformes a l’església. A Vic és de les peces més antigues perquè l’any 1893 ja és esmentat en el primer catàleg de la col·lecció del Museu Episcopal, on ja només hi va arribar l’altar sol.

L’obra es considera feta per un taller de la Seu d’Urgell. S’hi representa al mig la figura de Crist com a Pantocràtor, envoltat dels quatre evangelistes, i en els compartiments hi ha escenes de la vida de sant Andreu, com una extraordinària riquesa de colors. La restauració anirà acompanyada d’un estudi sobre la història del conjunt i té “la voluntat de fer un retorn al territori”, amb l’exposició del conjunt –en aquesta ocasió es podrà veure sencer– tant a Vic com a Solsona. A més, s’aprofitarà el procés per fer-ne una digitalització en 3D.

L’estat del frontal de Vic no era preocupant perquè “no tenia despreniments de pintura”. Però l’actuació que s’hi farà inclou una feina especialment delicada: reparar una gran esquerda que travessa la taula de part a part i passa just pel front de la figura del Crist. “Possiblement va ser deguda a l’assecament de la fusta de noguera”, diu Verdaguer. Està previst que els treballs, que porten a terme tècnics de Kreit Restauro, s’allarguin fins a finals d’aquest any i es financen gràcies a un ajut del Departament de Cultura i l’aportació dels museus.

Roser Reixach

Aquest cap de setmana se celebrarà la XVI Trobada Internacional de Forjadors a Alpens, que en aquesta ocasió comptarà amb 120 participants procedents de diversos països d’arreu del món. Enric Pla, forjador i un dels coordinadors de l’activitat, explica que enguany en comptes de treballar un projecte conjunt s’ha plantejat crear una obra a partir de material comú en dues modalitats, individual o en equip.

Així, les peces que en resultin seran de petit format i es preveu instal·lar-les entre altres llocs als jardins de la Torre i en algunes cases particulars, indrets on s’allotjaran gran part dels participants. També explica que ha quedat constituïda legalment l’Associació de Forjadors d’Alpens, i que hi ha en projecte la idea de dissenyar diverses rutes exteriors al nucli urbà amb peces sorgides de les diferents trobades.

Del programa d’enguany destaquen dues masterclass dirigides per dos grans mestres forjadors de caire internacional: Yukio Kanari (Japó), que ja va intervenir aquest dijous, i Davide Caprili (Itàlia), que ho farà aquest divendres. Aquest mateix divendres, al matí, després de la presentació del projecte de la trobada, s’iniciaran els treballs de forja, que continuaran fins diumenge, i a la tarda s’inauguraran les exposicions de Francesc Amat, Elisenda Riera, Alejandro Raya, Escola La Forja, Valentí de Cal Biel i Albert Santamaria, distribuïdes entre la fàbrica vella i els carrers del poble.

Dissabte serà el torn de la visita guiada seguint la ruta de la forja i es presentarà el conte de Subi & Anna La mallerenga blava i la ruta de la forja. Una aventura a Alpens, a part que durant tot el dia el forjador Pere Porcar dirigirà el taller infantil “Com neix un drac de ferro”. Finalment a la nit actuarà la colla de Diables Rocadepena d’Alpens després del sopar i del lliurament de premis honorífics de forja i la festa continuarà amb una actuació musical.

La trobada es clourà diumenge, on al llarg del matí es podran visitar diverses parades, es veurà l’acabament de les peces de forja, es podrà gaudir d’un esmorzar i es farà una foto de grup al migdia com a record.

El cap de setmana ve carregat de propostes d’arts escèniques. Aquestes són algunes de les que es podran veure a Osona i el Ripollès.

Jordi Vilarrodà

 FESTIVAL DE JAZZ
L’actuació del guitarrista francès Olivier Jambois (a la fotografia) va donar pas dijous al segon cap de setmana del Festival de Jazz de Vic. Jambois, proper a la sonoritat del rock, hi va presentar el seu disc Eclosió (Underpool, 2025). Dels concerts d’aquest cap de setmana destaca el que traslladarà l’ambient del festival, divendres, a la Casa Pratdesaba, amb el saxofonista novaiorquès Jonah Parzen-Johnson, seguit a la Jazz Cava del trio –també novaiorquès– liderat pel contrabaixista Brandon López. De l’agenda de dissabte destaquen el concert amb Magalí Datzira a la plaça del Carbó i el d’un altre guitarrista francès, Noël Akchoté, amb el basc Joseba Irazoki a la Cava. El festival es tancarà diumenge amb el clàssic matí de les escoles de música, amb la Big Band de l’EMVic i el darrer concert a la tarda, també de banda. Serà amb l’Oli Big Band, formada a l’Esmuc, a la plaça del Carbó.

 ARQUILLUÉ I BENET
Pere Arquillué porta dissabte a Vic la versió que ha dirigit d’Un déu salvatge, una peça clau en l’obra de la dramaturga Yasmina Reza. Estrenada el passat mes de febrer, compta amb l’actuació del mateix Arquillué, de l’actor vigatà Ivan Benet i de Laura Conejero i Laura Aubert. L’obra situa dues parelles que s’han trobat per resoldre una agressió sense massa importància del fill d’una al fill de l’altra. La discussió es va encenent i acaba en un desastre, amb el missatge de fons que les baralles dels adults són impossibles de resoldre. Els seus diàlegs brillants i la seva vigència l’han convertida en un clàssic contemporani. La nova versió es va estrenar el passat mes de febrer a Barcelona i es podrà veure a la sala Ramon Montanyà, a les 8 del vespre, amb totes les entrades ja exhaurides.

 ‘MOULIN ROUGE’
El Grup Xarxa de Torelló, tot just acabada la celebració del centenari del Cirvianum, hi torna aquest cap de setmana per estrenar la seva versió de Moulin Rouge, el musical ambientat en el París de principis del segle XX. Sota la direcció de Jordi Torras, les representacions tindran lloc dissabte a les 8 del vespre i diumenge a les 6 de la tarda.

 ‘ACORAR’, ETERN
L’any 2011 l’actor Toni Gomila va estrenar Acorar, un monòleg sobre les transformacions de la societat mallorquina que de seguida va tenir un èxit espectacular, també a Catalunya. Un èxit que encara continua, amb l’obra en constant renovació i amb el tema ben vigent, i que el porta aquest dissabte a les 8 del vespre al Teatre de Sant Miquel de Balenyà.

 POEMES I HAVANERES
Al compàs de l’havanera és el títol d’un espectacle de poemes i havaneres que la companyia Etcètera Teatre presenta aquest dissabte al jardí de la Casa Pratdesaba de Vic. Amb direcció d’Enric Gil, és a càrrec dels joves rapsodes Laia Blancafort, Roger Delgado, Marc Isern, Mariona Pous i Duna Valls.

 L’ESPARDENYA TEATRE
L’Espardenya Teatre està d’estrena. El grup de Calldetenes presenta a l’Auditori-Teatre aquest cap de setmana la seva versió de la comèdia La pell fina. Escrit per Carmen Marfà i Yago Alonso, presenta dues parelles que van a veure’n una altra per felicitar-los pel fill que ha nascut. El de la parella visitant deixa anar que el nounat és lleig i la discussió s’embolica fins a uns límits insospitats. El muntatge el dirigeix Pep Alsina, amb Montse Muñoz, Montse Arumí, Cristo Omedes i David Noguer. Es podrà veure dissabte a les 7 de la tarda i diumenge a les 6.

 PIANO AL CASINO
La pianista Paula Rocosa actuarà diumenge a les 7 de la tarda a la sala Modernista del Casino de Vic. El programa inclou peces de Domenico Scarlatti, Claude Debussy, Marc Migó i Sergei Prokofiev. Amb una àmplia experiència com a solista i com a integrant d’orquestres, els seus concerts incorporen l’experiència de l’artista en el món de la dansa.

L’Atlàntida estrena una producció amb la Fundació Verdaguer dirigida per Roger Vila

Jordi Vilarrodà

Verdaguer immens i polièdric admet un acostament a la sensibilitat del públic actual i al llenguatge del teatre contemporani. D’això n’està convençut Roger Vila, el director i autor de l’espectacle sobre el poeta que aquest divendres s’estrena a L’Atlàntida amb un doble motiu: d’una banda, el 180è aniversari del naixement del poeta i de l’altra, el 15è de la inauguració del teatre que va agafar el nom d’una de les seves grans obres. Los que estan amb la front núvol, los que teniu lo cor trist és un muntatge produït per L’Atlàntida i la Fundació Verdaguer.

Roger Vila (Vic, 1993) explica que tota la creació de l’espectacle ha estat “un procés de descobriment”, de com acostar-nos a Verdaguer des de la lectura i tria de textos que va fer ell mateix fins a la creació de l’obra, “que en teatre és un viatge que sempre fas acompanyat”. En aquest cas ha tingut al costat els actors Pau Vinyals, Aina Sánchez i Ferran Frauca, els actors del Leos Quartet, la direcció musical de Jordi Domènech i l’escenografia ideada per Judit Colomer, a més de l’assessorament del filòleg Pep Paré. Tot un equip que ha aixecat del no-res un muntatge que té l’objectiu de portar Verdaguer cap a l’espectador del segle XXI “i tractar-lo amb el llenguatge del teatre més experimental, amb una part musical i sonora que també hi té molt a dir”.

Els espectadors es trobaran, d’entrada, amb l’escenificació d’un homenatge, amb Pau Vinyals fent diferents discursos en lloança de Verdaguer. Tots són reals i tots han estat pronunciats alguna vegada. “Fem tabula rasa de tots els homenatges que se li han fet al llarg de la història”, diu Vila. La majoria, pensant en el seu Verdaguer, perquè “tots els homenatges són fracassats” i parlen més de qui el promou que no de qui el rep, sobretot si aquest ja és mort. Un nacionalista català abrandat, un espanyolista igual d’abrandat, una autoritat religiosa o un representant de l’excursionisme… tots s’apropien del poeta “perquè és una figura molt poderosa i, per tant, tothom la vol al seu costat”, diu l’actor Pau Vinyals. I després, feta aquesta introducció, entra en escena la paraula de Verdaguer, en combinació amb la música, traslladada d’una forma gens convencional. Roger Vila ha triat textos del Verdaguer més místic del llibre Al cel (del qual surten els versos que donen títol a l’espectacle).

És el que ha connectat més amb autors contemporanis, com el músic Roger Mas. “La idea del cel, d’un paradís, ens permet aquest acostament si li traiem les referències més explícites i ho entenem com una incitació a construir”. Un sentit vital, un cel, un horitzó “personal o col·lectiu” que pot estar encarnat per la mateixa poesia. Jordi Domènech també s’ha servit de música creada a partir de poemes de Verdaguer –un dels autors que més ha inspirat els compositors– a banda d’una part de creació pròpia que connecta les altres. Segons Montse Catllà, directora de la Fundació L’Atlàntida, l’objectiu a partir d’aquest divendres és que aquesta producció rodi per teatres de tot el país.

I diumenge, la Festa Verdaguer a Folgueroles

La Festa Verdaguer és un enfilall d’actes que comencen ara (el poeta va néixer un 17 de maig) i s’allarguen durant tres setmanes (va morir un 10 de juny). Des de fa uns anys s’apleguen sota aquest nom tant els que es fan a Folgueroles com els que tenen lloc a Barcelona, a la casa de Vil·la Joana, on va morir i que ara depèn del Museu d’Història de la ciutat.

Els actes de Folgueroles barregen la part acadèmica i la popular. Al matí, amb una conferència sobre Sigismund Bouska, impulsor dels estudis catalanístics a Txèquia i traductor de Verdaguer. A la tarda prendrà el relleu la tradició, amb la festa de l’Arbre de Maig i la Mostra de Glosa. Diumenge es viu el moment àlgid de la festa, amb l’ofrena de flors, els ballets i danses de Folgueroles i el Mercat del Llibre Vell de Poesia. Una matinal que acaba sempre amb la intervenció del convidat d’honor, que enguany és Jordi Turull, secretari general de Junts. A la tarda Verdaguer tornarà a ser protagonista a Vic, amb la interpretació de la cantata El poeta al bosc, creada l’any 2002 pel compositor Josep Baucells i l’escriptora Núria Albó i que ara s’ha volgut recuperar. La interpretaran, a les 5 de la tarda, alumnes de tercer i quart de Primària de les escoles de la ciutat. Els actes a Folgueroles continuaran el proper cap de setmana, entre altres amb el recital Flors del Desvari.

EL 9 NOU

Roda de Ter Les jornades de portes obertes i diverses activitats de divulgació entorn de les respectives col·leccions són els actes que han preparat els diversos museus d’Osona i el Ripollès des d’aquest divendres fins diumenge, amb motiu del Dia Internacional dels Museus, que s’escau dissabte. La presentació dels actes d’Osona va tenir lloc enguany a la seu de la Fundació Miquel Martí i Pol de Roda de Ter (a la fotografia), amb la presència de responsables de les institucions i del conseller de Cultura i Turisme de Consell Comarcal, Albert Prado, que va remarcar “la tasca que fan cada dia” els museus.

Un dels museus amb més activitat és el MEV, Museu d’Art Medieval, que celebra dissabte la Nit dels Museus amb actuacions musicals i de dansa, tallers i visites a l’exposició “A taula”, activitats que es traslladen a fora del museu amb música en directe. El Museu de l’Esquerda de Roda organitza un sopar al jardí de la torre de guaita (amb reserva) i una visita nocturna; la Fundació Martí i Pol, un taller de recitació de poesia amb l’actor Ramon Villegas, i el Museu de la Torneria de Torelló, un taller amb el torner Josep Colom. J.V.

El 9 Nou

El Festival Límbic aterra aquest cap de setmana a Granollers amb un cartell que dona un gran protagonisme als artistes de la ciutat i la comarca. Aquest talent local es combinarà amb artistes consolidats i emergents de diferents disciplines en les dues jornades del festival itinerant de creació contemporània, impulsat per Òmnium Cultural, que arrencarà aquest divendres a la tarda i s’allargarà fins dissabte a la nit en diversos escenaris tant exteriors com interiors. Entre els artistes locals hi ha la ‘performer’ Júlia Barbany, de Granollers, que inaugurarà el festival divendres a les 6 de la tarda a la plaça de l’Església, juntament amb diversos col·lectius i artistes de la ciutat, com la Big Band de Granollers, la colla castellers dels Xics, Veus Cor Infantil Amics de la Unió, Arsènic espai de creació, Les Guapes Blanques, un membre dels McHagum i el poeta Gabriel Ventura. Altres noms d’artistes vallesans són Sabana, Ouineta i Fades. El cartell de dissabte al vespre es completarà amb Figa Flawas i Gavina-mp3. Altres nom propis del festival són Nora Baylach, Helena Gispert i Non Jambi, la poeta Greta Subling, Carme Alegre i Toni R. Juncosa, Júlia Boncompte, Alosa, Gregotechno, Marc Sarrats,Yunez Chaib, Irene Monovas, Mar Garcia i Javi Soler, Elaine Grayling, Neus Masdeu, Marc O’Callaghan, Arnau Obiols i Eléctrico 28 i Domestic Data.

Festival Límbic. Divendres 16 de maig a partir de les 18h. i dissabte 17 de maig, a les 12h i a partir de les 17.30. Diversos escenaris: plaça de l’Església, plaça Maluquer i Salvador, el pati de la parròquia de Sant Esteve, els carrers Anselm Clavé i Carrer Nou, plaça de la Corona, Casa de Cultura Sant Francesc, Cinema Edison i Roca Umbert.

El Rèquiem de Brahms s’escoltarà a l’església de sant Esteve

La Temporada de Música Sacra porta aquest diumenge a l’església de Sant Esteve de Granollers el concert ‘Solemnis densitas. Cors del rèquiem alemany de Johannes Brahms’. Es tracta d’una aposta novedosa en el sentit que s’ofereix la versió per a cor i orgue, quan allò més habitual és per a cor i piano a quatre mans. En aquesta ocasió actuarà el Cor Bruckner de Barcelona, amb Mireia Tarrgó de soprano, Joan Espuny a l’orgue i Júlia Sesé coma directora. El Rèquiem alemany op.45 no és pròpiament un rèquiem en el sentit litúrgic, no té cap relació amb la Missa de difunts i ni tan sols té una intencionalitat sacra. Era un rèquiem a la manera del rèquiem al gust alemany. És una cantata fúnebre amb certes evocacions de l’oratori, una obra més concertística que religiosa. El Rèquiem alemany conté part de la música més inoblidable i commovedora del compositor. Mitjançant l’ús de fugues corals, Brahms evoca deliberadament l’esperit de les obres corals sacres de Bach.

‘Solemnis densitas’. Cor Bruckner. Mireia Tarragó, soprano; Joan Espuny, a l’orgue i Júlia Sesé, directora. Església de sant Esteve. Diumenge 18 de maig, 17.30.

Espectacles i tallers a la fira d’activitats del Circ Cric, a Sant Esteve de Palautordera

El Festival Circ Cric celebra aquest diumenge de les 11 del matí a els 7 de la tarda una nova edició de la Fira d’Espectacles i Activitats amb circ, tallers, jocs i música. Always Drinking Marching Band donarà la benvinguda als assistents a 1/4 de 12 del migdia amb l’espectacle El carrer és nostre, que es repetirà a les 3 de la tarda. Oferiran un repertori de cançons originals i boges versions amb música d’alta qualitat i gags surrealistes. Joan Grivé oferirà la passejada amb el Follet del Montseny al migdia i a la tarda, mentre que a les 12 del migdia començaran els espectacles, entre els quals ‘Post clàssic’ amb Tortell Poltrona, ‘Poi’ amb la companyia D’Es Tro o ‘La vida toroidal de Rosarai Circ’. La companyia Street Fools presenta ‘Banaba Flup’ en ‘work in progress’, mentre que Claire Ducreux i Toni Mira oferiran ‘Avec le temps’. El cartell es completarà amb Txo Titelles i ‘On és l’eriçó?’, la companyia Pau Palaus amb ‘Embolic’ i Col·lectu Frenètic amb ‘Remix-Save de temazo’. Al llarg del dia es faran tallers de circ i maquillatge, el petit teatre experimental de Toti Toronell amb Microshakespeare, o la creació d’andròmines amb Negro Casali.

Fira d’Espectacles i Activitats amb circ, tallers, jocs i música. Circ Cric. Diumenge 18 de maig, d’11.00 a 19.00.

La comèdia ‘M’entens o t’ho explico’ arriba al Teatre Can Rajoler de Parets

És la primavera de 1992. No queden gaires mesos per a les Olimpíades de Barcelona 92, però en Pol ho està passant molt malament: té una taverna gallega a l’Eixample que no aixeca el vol i els deutes se’l mengen i, per a més inri, la seva dona el deixa per un altre. Decidit a posar fi al seu patiment, s’intenta suïcidar, però els seus amics, Jaume i Carles, el troben abans d’aconseguir-ho. Per animar-lo, li ofereixen entrar en el seu negoci per ajudar-lo econòmicament, però en Jaume hi posa una condició: que el local arruïnat és converteixi en un pub d’ambient gai, que és el que té futur a la zona de l’Eixample. Malgrat la reticència inicial i els seus prejudicis, finalment ho accepten. Es tracta d’una comèdia esbojarrada i políticament incorrecta, on suren molts prejudicis de temps passats que provoquen moments totalment hilarants.

‘M’entens o t’ho explico’. De Jordi Calvet. Direcció: Miquel Murga. Intèrprets: David Olivares, Octavi Pujades, Miquel Sitjar i Anna Senan. Teatre Can Rajoler, Parets. Diumenge 18 de maig, 19.30.

Trocateatre ofereix tres funcions al Teatre Ateneu de Sant Celoni

El grup Trocateatre presenta aquest cap de setmana l’obra ‘El miracle al convent de Santa Maria-Joana’ al Teatre Ateneu de Sant Celoni. Pep Tarragó dirigeix aquest text de Jean-Pierre Martínez, protagonitzat per Lluïsa Reixac, Pep Martí, Santi Fradera, Carme Fernández, Josep Nicolau, Encarna Rodríguez, Quim Martí, Emília Mollfulleda, Maria Gutiérrez i Xènia Puig. A la botiga del convent les vendes del famós elixir de Santa Maria-Juana ha perdut tota l’esplendor que va tenir temps enrere, fins al punt de posar en risc l’economia d’aquesta peculiar comunitat. La mort de Sor Anna, l’encarregada de la destil·leria del convent, provoca que una monja novícia revolucionària, Sor Inés, la reemplaci en aquest delicat càrrec, provocant alguns canvis en la fórmula mil·lenària, a fi de recuperar l’èxit de l’elixir.

‘El miracle del convent de Santa Maria-Joana’. Director: Pep Tarragó. Teatre Ateneu de Sant Celoni. Divendres16, 21.00; dissabte 17 de maig, 20.00 i diumenge 18 de maig, 18.00.

Jordi Sunyer

JOANJO BOSK
‘Fàcil’
L’empordanès Joanjo Bosk es va donar a conèixer com a cantant del grup de heavy metal Àspid. Més tard va treure un disc en solitari de tall rocker i, després de fer de cantant en un muntatge amb l’Orquestra de Cambra de l’Empordà, va encetar la carrera com a cantautor. Ara, després d’un temps de silenci, hi torna amb un treball de vuit cançons de pop-rock en format acústic. Sis són pròpies, versiona Una décima de segundo d’Antonio Vega i també adapta al català el clàssic Hey hey, my my de Neil Young.

LIA KALI
‘Kaelis’
Després d’esclatar al panorama estatal amb el profètic debut Contra todo pronóstico (2023), l’artista barcelonina Lia Kali publica el seu segon àlbum amb la intenció de consolidar-se com una de les veus més internacionals del panorama nostrat. Per fer-ho, ha fitxat el productor granadí Toni Anzis i el productor multiplatí californià Larrance Rance 1500 Dopson i també ha comptat amb les col·laboracions vocals d’Eladio Carrión i el raper americà Symba. L’àlbum és generós i compta amb 17 talls de rabiós urban actual.

JULS
‘Amb amor’
La jove cantant gironina Júlia Casadevall (de nom artístic Juls), de només 19 anys, debuta amb un disc on fusiona pop, música urbana i electrònica. L’àlbum comença amb Error, una cançó que neix d’una etapa plena de dubtes i canvis, i segueix amb Demà, on col·labora Ginestà. El tercer track és Papallones, un tema de pop dolç amb pinzellades de hip-hop, i del total de vuit talls el meu preferit és Havaneres davant del mar, una espècie de carta d’amor a la seva terra i a la llengua a ritme d’havanera sui generis.

Jordi Sunyer

‘El patio’ Gong/Movieplay, 1975

Triana és una banda de rock andalús que va néixer el 1974 impulsada per Jesús de la Rosa (veu i teclats), Eduardo Rodríguez (guitarra flamenca) i Juan José Palacios, Tele (bateria i percussió). Discogràficament, van debutar fa mig segle amb El patio, una obra d’art que fusionava el rock progressiu amb els sons ancestrals d’Andalusia. Ells mateixos explicaven que la seva intenció era casar el flamenc amb King Crimson i déu-n’hi-do amb el resultat. Els pals flamencs i les progressions harmòniques dels teclats s’acoblaven perfectament i el so resultant, especialment a talls com Abre la puerta o Sé de un lugar, denotava que es podia fer bon rock progressiu amb segell ibèric i amb lletres poètiques i sovint també lisèrgiques. L’èxit de Triana no va ser immediat però de mica en mica van anar omplint la pica fins que va arribar el fatídic 1983. Aquell any van publicar Llegó el día i poc després el cantant va morir d’accident de trànsit. Això va fer que la banda plegués veles, tot i que el 1994 Palacios la va fer renéixer fins que va morir el 2002. Els músics que hi havia aleshores, però, van seguir treballant amb el nom de Triana i Rodríguez, l’únic membre original viu, els va denunciar. La justícia espanyola no li va donar la raó i els nous Triana poden seguir tocant amb el nom original d’una formació que ara no té res a veure amb la dels creadors del mític El patio.

Jordi Sunyer

Primer instrument que vas aprendre a tocar?
El violí.

Primer grup del qual vas formar part?
La Nova Era.

Primer disc que et vas comprar?
The Rise and Fall of Ziggy Stardust…, de David Bowie.

Quants discos tens aproximadament?
Uns 120 CD.

Salva’n tres (de discos).
The Rise and Fall of Ziggy Stardust…, de David Bowie; Adore, de Smashing Pumpkins, i The Miseducation of Lauryn Hill, de Lauryn Hill.

Grups o músics de capçalera?
David Bowie, The Smashing Pumpkins i Adrià Puntí.

Un concert (com a públic) per recordar?
Els Smashing Pumpkins l’any passat a Barcelona.

Miquel Erra

Pepe Carvalho era, com el seu pare literari, Manuel Vázquez Montalbán, tot un bocafí. Un dels seus plats preferits, que apareix en alguna de les trames detectivesques, eren els fideus a la cassola amb botifarra negra. Com a bon aficionat a la novel·la negra, el cuiner i divulgador gastronòmic David Sanglas, de Manlleu, ha aprofitat per colar aquest plat entre la cinquantena de receptes que recull a Embotits. Elaboració, receptes i secrets per assaborir-los (Rosa dels Vents). Més enllà d’un receptari, el llibre esdevé tot un viatge per la història i l’evolució d’aquestes menges vinculades a la matança del porc i a la cuina del territori, i que avui conformen “un patrimoni cultural i gastronòmic únic”, remarca l’autor.

La proposta de fer aquest llibre li va arribar ara fa un any de la mà de l’editorial Rosa dels Vents, que té una col·lecció dedicada al món de la gastronomia, “Fogons”. El tema estava marcat: els embotits. Més enllà dels coneixements propis, Sanglas va voler recórrer a dues complicitats clau per abordar el projecte: d’una banda, a l’amistat que manté amb el manlleuenc Cesc Colom, de Colom-Vila, “un cansalader que acumula tot el saber fer de les matances tradicionals del Collsacabra”. De l’altra, el veterinari Josep Dolcet, director de l’Escola de la Carn de Barcelona, “la persona de Catalunya que en sap més d’elaboració d’embotits del territori” i amb qui ha comptat per completar la segona part del llibre, dedicada al procés d’elaboració dels 55 embotits seleccionats, majoritàriament del país però també amb incursions a productes del món o més desconeguts, sempre acompanyats amb la respectiva fórmula per mirar de “reproduir-los” des de casa.

Pel que fa a les receptes amb embotits, el mateix Sanglas va escollir entre un ventall divers i heterogeni, cada una de les quals amb la seva particular història. Des de plats “canònics”, com les faves a la catalana amb botifarra negra, fins als “clàssics-contemporanis”, com la truita oberta de bull blanc i bacallà, camagrocs i bitxo o els macarrons a la carbonara del Disfrutar. No hi falten algunes singularitats, com els esmentats fideus de Pepe Carvalho o els aranzinis que es cruspia el comissari Montalbano, alter ego d’Andreu Camilleri, en una nova picada d’ullet a la novel·la negra. També en aquest apartat fa incursió als embotits del món, amb plats elaborats amb vitello tonnato, pastramo o lap cheong. L’objectiu és clar, arribar a tots els públics: “Tant hi ha receptes senzilles pel dia a dia com propostes més elaborades perquè els embotits llueixin de manera original”.

El llibre es presenta aquest dissabte a Manlleu, a les 7 de la tarda al Casal Boira Baixa, i ja té un primer bolo a Barcelona, el dimarts 27 de maig a la llibreria Ona, amb la intervenció d’Empar Moliner. Un debut editorial que convida a llepar-se’n els dits.

Cuiner, divulgador i gastrònom

David Sanglas (Manlleu, 1989) va entrar al món de la cuina empès, “com la majoria de cuiners”, per uns resultats acadèmics “justets”. Però de seguida li va trobar el gust. A més de passar per les aules d’hostaleria i pastisseria de Ripoll i Girona, el seu procés de formació quedarà marcat pels gairebé tres anys que va treballar per al Celler de Can Roca, on acabarà com a segon de cuina de l’espai de banquets dels germans Roca. L’any 2011 tanca aquesta etapa i entra com a soci fundador de la cooperativa Sambucus, portant el restaurant. L’any 2015 fa un canvi de rumb i es planta per ell com a divulgador gastronòmic, impartint tallers i formacions en restauració i cuina, i participant en la dinamització de fires i congressos d’arreu del país. A la foto, Sanglas amb el llibre, aquest dimarts al mercat municipal.

Presidenta: Beth Codina

Director editorial: Agustí Danés

Coordinació i redacció: Carles Fiter

Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic

Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers