Teresa Terrades

Els 30 anys de trajectòria en el món del gòspel han convertit Moisès Sala en un autèntic referent del gènere al país i més enllà. Va començar dirigint The Gospel Viu Choir de Palafolls, i actualment ja és al capdavant de dos cors més a Granollers i Girona, amb els quals ha trepitjat escenaris de tot el país en més de 300 concerts. A més, es dedica amb cos i ànima a escampar el gòspel arreu del planeta a través de tallers i iniciatives socials i solidàries.

Es pot dir que Moisès Sala és el gran referent del gòspel a Catalunya avui dia?
De fet, fa molts anys que hi estem posats pel mig. Era el 1995 quan vaig començar a treballar amb un grup de joves d’Arenys i vam gravar el nostre primer disc d’espirituals negres i de gòspel. Doncs mira, des de llavors i fins ara són 30 anys. Pel mig vaig fundar primer el grup professional The Gospel Viu Choir, a Palafolls. Durant molts anys només vaig dirigir aquesta formació, fins que el 2018 vaig aterrar a Granollers per un taller de gòspel al Casino. D’aquí van sortir les ganes de muntar un grup estable. Potser anys enrere hauria dit que no, però en aquell moment tot em va quadrar. I després va arribar l’última formació, Heaven on Earth Gospel Choir, de Girona. És un treball que anem fent de mica en mica, anem creixent com una petita taca d’oli.

Ja feia anys que es dedicava a la música, però per què es va decantar pel gòspel?
Jo soc pianista i ja coneixia la música des de ben petit: els espirituals negres, Aretha Franklin… Però va ser a partir del 1995 quan vaig entrar dins el món dels espirituals negres i a partir d’un viatge als Estats Units, en què vaig fer una immersió dins el món del gòspel contemporani. Quan em vaig començar a dedicar plenament a la música, ho vaig fer directament al gòspel.

Com el definiria, o què és per a vostè?
El gòspel és una transmissió de sentiments total i absoluta. Tota la música en si ja et defineix l’estat d’ànim. Quan estàs trist escoltes un tipus de música diferent de quan estàs content. Cada moment de la nostra vida va lligada a un tipus de música. A més, la música cantada en grup crea aquest efecte de sinergia. De fet, la raça humana som gregaris per naturalesa, necessitem estar en una tribu, en un col·lectiu. Per tant, cantar en grup dona un punt de força. Però, a més, el gòspel és un missatge d’amor. No hi ha cap cançó de gòspel que parli de desamor, de tristesa, de falta d’il·lusió i de falta de vida. Al contrari, és un estil que parla contínuament de vida i que transmet un missatge d’amor molt clar. Hi haurà cançons més ràpides i cançons tipus balada, però sempre tenen un missatge positiu. Per tant, si ajuntes que la música ja defineix les emocions i l’acompanyes cantant en un col·lectiu, crea aquest aspecte de sinergia i de treballar tots a l’una, i, a més, amb un missatge d’amor meravellós i fantàstic. És la fórmula màgica de cantar gòspel, que et canvia la vida.

És veritat que en un concert de gòspel sempre hi ha alegria, ritme i moviment.
Sí, són concerts molt dinàmics. La idea que arriba és que en un concert de gòspel sempre ha d’estar tothom picant de mans, cantant i ballant. I tampoc és així, perquè no pots aguantar un concert de tres hores amb aquest ritme. Els moments enèrgics, dinàmics i rítmics són molt intensos. Però com en qualsevol concert també hi posem aquella balada més íntima i propera. I hi ha gent a qui se li comencen a negar els ulls i s’agafen a la persona que tenen al costat. Això arriba molt endins també.

Parlava abans de les espirituals. El gòspel és més espiritual que religiós?
Tot és música de l’esperit. Evidentment, hi ha la part de l’Església protestant que utilitza molts d’aquests himnes com a part de la seva litúrgia, igual que l’Església catòlica fa servir altres tipus de cançons. Però després hi ha tot aquest moviment civil, per dir-ho d’alguna manera, arreu del planeta, que ha agafat el gòspel com una manifestació més espiritual que no pas religiosa o litúrgica. Respon més a una necessitat d’espiritualitat que no pas a un dogma de fe. Per tant, el que estem cantant realment són cançons de l’esperit. La diferència entre les cançons espirituals negres i el gòspel es troba en la cronologia. El gòspel va néixer a partir del segle XX, quan tots els antics esclaus i els seus familiars van deixar les plantacions i van marxar cap a les grans zones perifèriques de les grans ciutats. Allà van veure que tot el que havien estat cantant fins ara eren cançons d’esclavitud, espirituals negres cantades una miqueta a cappella i fruit de la improvisació. Tots aquells cants parlaven molt de l’afany i el desig de llibertat. A partir del 1865 es declara la llibertat de tots els esclaus i comencen a fugir cap a les grans ciutats, deixant el sud i anant cap al nord. Va ser al cap dels anys, el 1920 i 1925, quan es data el primer gòspel. En aquell moment canvien el paradigma, volen cantar cançons que parlin de la seva situació actual de llibertat. Ja no canten a cappella, sinó que li posen música i ja no parlen de l’Antic Testament. Volien fer una cosa absolutament diferent. Podem dir que les espirituals negres desemboquen en el gòspel, igual que les espirituals negres van néixer de la fusió del ritme africà amb la litúrgia protestant.

Quin és el seu repertori?
Bàsicament el gòspel contemporani, l’actual del segle XXI. És el mateix gòspel que s’està cantant als Estats Units. Vam fer l’aposta de deixar el gòspel més tradicional, el de temes com Oh happy day, el When the Saints… és a dir, aquestes cançons que ja han sonat molts anys i que evidentment formen part de la nostra història, del nostre ADN, per fer un pas endavant cap al gòspel més del segle XXI, molt més funky, amb aquest sincopat i aquest accent diferent del gòspel més tradicional, dels anys 70 i 80.

Què es necessita per cantar gòspel?
Per cantar gòspel a nivell de cantar-lo, com podem fer en una Open Session, senzillament fa falta tenir ganes de fer-ho i atrevir-s’hi. Sí que hi ha unes formacions per quan vols tenir un nivell determinat i assolir una certa professionalitat. En aquest cas sí que fem una selecció de veus, bàsicament, en l’aspecte de veus diferents, per tenir uns colors i uns timbres determinats, una afinació molt ben matisada… Tot depèn de la intenció que tinguem. Si tenim ganes de fer un cor popular o una sessió oberta, tothom hi és benvingut. I jo sempre dic que independentment que no cantis gòspel en una coral, canta a casa, que t’anirà molt bé.

Han actuat a diferents llocs com el Palau de la Música o el Gran Teatre del Liceu. Quin és l’escenari ideal per fer-hi un concert de gòspel?
L’escenari ideal ve determinat pel públic, per la connexió que hi estableixes. Si aquest és permeable a tot el que li estàs oferint, a tot el que li estàs cantant, fa que l’espai sigui ideal. A partir d’aquí, evidentment, hi ha escenaris que, per característiques tècniques, són millors. Per exemple, el Palau de la Música. Allà hi hem actuat en diverses ocasions i és una caixa de ressonància meravellosa. També són espais molt preparats el Liceu, L’Auditori de Barcelona i fins i tot l’Auditori de Granollers, on vam actuar l’any passat. I també ve molt de gust cantar en una capella o una petita església romànica mil·lenària del nostre Pirineu, amb el simple acompanyament d’un piano. S’hi respira molta pau i les pedres traspuen molta història. Per tant, jo penso que el que defineix un espai és la gent que hi entra. Ni en el millor escenari del món t’hi sentiràs a gust si el públic és eixut i no hi connectes. En canvi, si és un escenari que no sona gaire bé, però el públic connecta amb tu, ets capaç de tirar endavant el concert sense cap problema.

En quin lloc es troba Catalunya en el tema del gòspel?
A tot Espanya, és la comunitat més avançada amb diferència. Jo he portat el gòspel a totes les comunitats, excepte a Extremadura. Són comunitats que van començar més tard en aquest tema i cadascuna d’elles té les seves característiques. Sí que en algun lloc, com Madrid i València, hi havia algun cor solt, però el més fort va arribar a partir del boom viscut a Catalunya. Sens dubte, Catalunya ha estat i és un motor del gòspel.

La tradició del cant coral hi ha tingut a veure?
Absolutament, sí. Anselm Clavé va fer una gran tasca. En aquell moment, eren homes que cantaven en els ateneus, els orfeons i en societats corals. Mires enrere i et trobes amb unes fotos de 300 homes amb la barretina cantant. Avui dia ha canviat, a totes les corals hi ha més dones que homes, però l’esperit és el mateix. Podem dir que l’esperit de Clavé hi encaixa perfectament, ha creat una bassa d’oli on és fàcil escampar un estil com aquest, molt modern, molt positiu, amb molta alegria.

Amb Gòspel sense Fronteres ha obert el camí de la música solidària.
Sí, jo no entenc l’èxit en la música si no va acompanyat d’un vessant social i solidari. Tenim la sort de poder cantar mentre hi ha gent que, ara mateix, està al carrer segurament sense saber on dormirà aquesta nit. Per tant, si tenim aquesta sort de fer una cosa que ens agradi, que és cantar, per què no exportar-ho a tot arreu?

Com i on va començar el projecte?
Vam començar a les plantes d’oncologia infantil dels hospitals de Catalunya, als centres cívics dels barris perifèrics de les grans ciutats, als centres penitenciaris… Ara, des del 2010, l’exportem a altres països. Ja hem estat a 17 països de quatre continents, hem estat cantant, per exemple, amb nens que tenen lepra a l’Índia. El 2023 vam estar a la guerra d’Ucraïna en el que havia de ser una gran experiència de gòspel. Era el 24 de gener de 2023 i estàvem a Kíiv, quan la van bombardejar després de sis mesos sense fer-ho. Per tant, allò que havia de ser una experiència alegre de gòspel i música es va transformar en una altra de colpidora, en què vam haver de rescatar persones. Estaves allà i començaven a caure bombes i no sabies si la propera et tocaria a tu o no. Per tant, el gòspel ens ha permès viure situacions molt dures. Sempre dic el mateix, quan vaig a un d’aquests països hi vaig amb la motxilla plena, però torno amb la motxilla el doble de plena. És una experiència meravellosa.

Aquest any tenen nou projecte?
Al novembre viatjarem a Kènia amb tres companys, un de cadascun dels tres cors que porto. Realment, això per mi i per nosaltres és el que ens dona sentit. Evidentment, l’èxit en un escenari és benvingut, i a tothom li agraden els aplaudiments, els focus i els llums, però veure les carones d’aquells nens que no tenen a ningú en un primer moment impacta, però després no pots viure sense aquesta sensació.

Un altre projecte seu, les Gospel X-Perience, també són un gran èxit.
Sí, l’última que vam fer va ser fa un any, la 400a Gospel X-Perience. L’objectiu era portar 400 persones, i al final vam superar una miqueta la xifra. Però a més d’aquestes experiències multitudinàries també en fem de caire més petit, fins i tot per a altres corals que ho demanen. Penso que és interessant aquesta sinergia, aquesta capacitat de compartir els coneixements, igual que les sessions obertes, en què fem un assaig amb total transparència perquè ens coneguin de portes endins. És diferent veure una posada en escena dalt d’un escenari que el backstage.

En l’actualitat, la Xarxa del Parc de les Olors compta amb 18 parcs repartits per tot Catalunya

Eudald Sanz

Pilar Comas és doctora en Geografia. Impartia classes a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), però als seus 50 anys la seva vida va fer un tomb. En comptes de crear un pla de pensions per a la seva jubilació, va decidir emprendre un projecte vital. Volia aprendre a conrear plantes aromàtiques. Així va ser com va néixer el Parc de les Olors, d’un projecte personal iniciat per pur plaer al jardí de casa seva, a una extensa xarxa empresarial sense ànim de lucre que no para de créixer.

L’objectiu de Comas amb aquest projecte és demostrar que a Catalunya es pot plantejar un model agrícola rendible i que alhora sigui sostenible amb el seu entorn natural més proper. Explica que calen evitar les pràctiques de monocultiu i de ramaderia intensiva que tant han proliferat a casa nostra perquè malmeten i degraden la terra. Pren com a model regions geogràficament similars, com la Provença, on hi predominen finques petites que practiquen l’agricultura ecològica i fan una millor gestió del sòl.

En l’actualitat, la Xarxa del Parc de les Olors compta amb 18 parcs repartits per tot Catalunya. Divideixen la producció a la meitat, una part per a la venda als majoristes i l’altra per a la seva botiga. Entre els seus clients hi ha empreses cosmètiques i alimentàries. La seu central és el parc del Serrat, a Santa Eulàlia, que enguany celebra 10 anys.

La posada en marxa d’aquest primer parc va ser l’any 2015. Els terrenys en què havien produït fins aleshores, a Bigues i Riells, se’ls havien quedat petits i no podien satisfer la creixent demanda. És així com van adquirir l’espai del Serrat, una finca abandonada on només hi havia un arbre. Per posar a punt el parc, Comas i el seu equip van haver de fer un important esforç de regeneració del sòl plantant primer espècies que fossin resistents i aplicant tècniques no invasives per poder aprofitar les sis hectàrees de l’espai.

A banda de la producció, el Parc de les Olors també entén com a essencial la seva tasca divulgativa. Preparen tallers i activitats obertes al públic cada setmana i reben cada any uns 10.000 alumnes de diverses escoles. A Comas li agradaria que en el futur el Parc de les Olors fos un emblema de país, un exemple d’agricultura sostenible i un lloc per aprendre del camp i fer turisme. Ara mateix, està treballant en la creació de sis nous parcs, un dels quals d’alta muntanya a la vall de Núria (Ripollès). Per a això veu molt necessari el suport i la complicitat de polítics i administració.

Pel que fa al futur més immediat, Comas persegueix dos objectius. El primer, formar un equip jove implicat en el projecte que li permeti jubilar-se. El segon, aconseguir que el Parc de les Olors sigui una entitat més vinculada a Santa Eulàlia.

Festa de primavera per celebrar-ho

Santa Eulàlia de Ronçana El parc de les Olors del Serrat ofereix diversos dies temàtics al llarg de l’any. El matí del dissabte passat van celebrar la Festa de la Primavera. Van realitzar tres tallers relacionats amb plantes aromàtiques i l’horticultura. Primer es van tractar les propietats i la maceració de la calèndula, una de les flors que més planten al parc santaeulalienc. Seguidament van preparar un test amb esqueix de romaní i van acabar amb algunes recomanacions per tenir ben cuidat l’hort a casa. Van rematar la festa amb un dinar entre plantes aromàtiques. L’entitat explica que unes 70 persones van assistir a l’activitat.

Les Carpes ViG Estiu obren nova temporada amb el ‘retorn’ al capdavant d’un dels socis que les va crear el 2003

Miquel Erra

Les Carpes van encetar dissabte una nova temporada d’estiu, a Gurb. I amb la intenció de ser una temporada més. Amb dues dècades de singladura, l’espai es proposa recuperar el seu esperit i “valors” originals de la mà de Joan Mancera que després d’un parèntesi de dos anys torna per liderar el projecte amb un objectiu molt clar: “Ser les carpes més populars de la comarca”.

Les Carpes ViG Estiu van obrir les portes el juny de 2003. Al darrere hi havia una societat, Esbarjo de Sac, que ja havia portat altres locals com el Karibú, el Com Tu, el Kannal o l’Eixam. Entre ells ja hi era Joan Mancera. L’impacte que va generar l’arrencada de Les Carpes va convertir aquest punt del polígon Mas Galí de Gurb, a tocar del terme de Vic –d’aquí les inicials G i V–, en el centre neuràlgic de la moguda nocturna estival, fins llavors més centrada en Manlleu o Torelló. “Nosaltres veníem de l’època del Keeper, i aquest és l’esperit que van voler traslladar a Les Carpes”, rememora Mancera. Dos anys després, l’espai tindria la seva versió hivernal, LaDisco ViG, que enguany ha complert 20 anys.

L’any 2022, cremat per la complicada represa que va representar per als locals d’oci nocturn l’impacte de la covid-19 –van estar tancats un any i mig–, Mancera va fer un pas al costat en la gestió de Les Carpes –també portava el Sarabà–. Ara, però, ha decidit tornar a primera línia de Les Carpes i, amb el suport “d’un gran equip” –mobilitzaran una vuitantena de treballadors aquest estiu–, confia retornar a l’essència del que ha estat l’equipament. “Molta gent de fora la comarca ens coneixen; i molts venen pel tarannà que tenim la gent d’Osona”, remarca. El local, amb aforament per a 2.000 persones, esgrimeix el seu caràcter intergeneracional. Ho visualitzen els tres espais musicals diferenciats, on tant hi sonen clàssics dels anys 80 com ritmes més electrònics, passant pels obligats èxits de cada estiu. “Aquí tant s’hi troben bé gent de 18 anys com els de 40 o 50.” En aquest sentit, mantenen l’entrada gratuïta entre 2/4 de 12 i la 1, “per a aquells que volen venir a gaudir-ho com a terrassa, prendre alguna cosa, si cal tot passejant”. I és que, per ell, un dels encants del recinte és que, degudament actualitzat, ha sabut envellir:

“Quan una cosa és maca de dia, imagina de nit; aquí m’hi casaria”, deixa anar amb un somriure. Bon coneixedor del món de la nit, Mancera reivindica una visió “romàntica” del negoci –“no parlo d’oci nocturn, parlo d’oci”– pel seu paper com a agents culturals –“venem cultura, la música és cultura”– i, fins i tot, educatius –“l’educació i respecte sempre per davant de tot–. La millor prova, segons ell, és que alguns dels clients que hi anaven fa 20 anys “ara els agrada que els seus fills vinguin aquí perquè ens coneixen, saben qui som, donem la cara”. En aquesta línia no pot evitar de mostrar certa “decepció” pel tracte que reben de l’administració. “A vegades et sents perseguit i crec que ens mereixem un respecte; no podem controlar el que passa fora, el que no depèn de nosaltres.” Per això demana “treballar junts”, també amb el conjunt del sector, “per créixer plegats”.

Mentrestant, assegura que continuaran fidels a una manera de fer: “Bon servei i bon tracte, vingui qui vingui”. La temporada a Les Carpes s’allargarà fins al mes d’octubre. Hi ha estius que donen per a molt.

La firma vigatana de perruqueries Carol Bruguera impulsa una col·lecció artística d’alta costura amb cabell

Miquel Erra

La marca de perruqueries Carol Bruguera, de Vic, torna a sorprendre amb una nova proposta que trasllada l’ofici clàssic de la perruqueria a una esfera plenament artística. Amb la línia DressHair han convertit el cabell en un material més per dissenyar i confeccionar uns vestuaris únics, fusionant art contemporani, moda i disseny.

El projecte ha estat el resultat de mesos de recerca i experimentació per part del departament d’R+D de Carol Bruguera. “La idea inicial era crear quatre vestits treballant el cabell amb quatre tècniques molt diferents i en els quals hi hagués, com a màxim, un 10% de fil o altres elements”, explica Mia Carol, director general de Carol Bruguera. “Una vegada comencem a experimentar ens vam adonar que les tècniques noves ens agradaven més que les anteriors, però les anteriors tampoc eren descartables; al final acabem amb una col·lecció de sis vestits i la sensació que podríem haver-la portat fins a l’infinit”, detalla Carol. El resultat “és transgressor, futurista i hipnòtic”, descriu el perruquer i emprenedor, convençut que el projecte “aconsegueix portar-nos a nous escenaris gràcies a un cabell que, sent sempre protagonista, es desubica, s’estén i es mou al ritme del cos”. I sense cap altra finalitat que la d’una “experimentació” artística. Des de Carol Bruguera estan treballant per donar visibilitat al projecte a través d’una exposició i presentar-la a la propera edició de la Barcelona Design Week, el proper mes d’octubre.

Carol Bruguera va néixer com una petita perruqueria a Vic l’any 1962 de la mà de Dolors Bruguera i avui la segona generació de la família comanda una cadena d’una quinzena de moderns salons arreu del país.

Manlleu acull la 17a edició de les 12 Hores de Glosa, que aterra a Osona per primera vegada

Miquel Erra

La glosa és un gènere poètic i musical que consisteix a improvisar versos sobre una determinada melodia. En són exemple les populars corrandes, els garrotins o les jotes a les Terres de l’Ebre. Manlleu es convertirà aquest cap de setmana en la capital de la glosa dels Països Catalans acollint, per primera vegada a la comarca d’Osona, les 12 Hores de Glosa, una cita itinerant que arriba a la 17a edició de la mà de l’Associació de Foment del Glosat, Cor de Carxofa i el grup local de glosa Oidà.

La trobada aplegarà més d’un centenar de glosadors d’arreu dels Països Catalans, alguns del renom de Mateu Matas, Xuri; Maribel Servera; Ferriol Macip, Farri; Gemma Balagué, Fardatxa, o l’últim guanyador del Combat de Corrandes de Montagut, Pol Kvam. Més enllà d’esdevenir un “punt de trobada” entre gent del ram, la cita vol esdevenir una “eina excel·lent” per “visibilitzar la riquesa del gènere” i obrir-lo “al públic en general”, destacaven durant la presentació Immaculada Tubau, Carolina Font, Núria Casals i Irene Marginedas, la majoria membres d’Oidà, un grup creat a Manlleu el 2014 i vinculat a Cor de Carxofa, l’entitat fundada l’any 2006 amb l’objectiu de fomentar la cançó improvisada en llengua catalana.

El lema de la jornada,“Gent que glosi és el que cal”, vol recordar que “sense veus que improvisin, sense persones que escoltin i sense comunitat que ho faci possible no hi ha glosa ni hi ha 12 hores”. La imatge gràfica, creada per la il·lustradora Maria i punt, és un homenatge al vessant més popular de la glosa, rememorant la història de Manlleu amb el sifó de l’antiga fàbrica de gasosa.

El gruix de les activitats es concentraran de les 11 del matí a les 11 de la nit de dissabte, però la programació s’estén durant tot el cap de setmana. Aquest mateix divendres hi haurà un sopar de benvinguda i un concert de Titot i David Rosell al Casal Boira Baixa. L’acte inaugural tindrà lloc dissabte a les 11 del matí a la plaça Fra Bernadí i una cercavila conduirà la comitiva fins al parc del l’Erm, on hi haurà una mostra de glosa per territoris. Després d’un dinar popular (cal inscripció prèvia), la vetllada es desplaçarà al passeig del Ter, on a partir de les 5 de la tarda hi haurà Glosada Popular i fira d’entitats. La jornada acabarà amb un concert de Pascual els Desnatats i un fi de festa al Casal Boira Baixa. Com a epíleg, diumenge hi haurà una visita guiada al Museu del Ter i un vermut amb Josep Maria Cantimplora, novament al Boira Baixa.

Entre divendres i dissabte, el circ, la dansa, la música i les arts visuals es despleguen a carrers i places

Jordi Vilarrodà

A cada edició, el Festus busca un lema que li faci de fil conductor. Aquest any és el concepte de l’invisible. És una invitació a l’espectador “per veure les propostes que es presenten des d’aquesta perspectiva”, explica Blai Marginedas, el coordinador del festival que enguany arriba a la 28a edició.

Seran una vintena llarga, comptant la programació principal i la dels off, que es desplegaran divendres i dissabte en escenaris de carrer (excepte en un cas, al Cirvianum). Marc Tienda, regidor de Cultura de l’Ajuntament, posava l’accent el dia de la presentació en el “caràcter democratitzador” de les arts al carrer (i de carrer). Gairebé tot el que es pot veure al Festus és gratuït. Teatre, circ, música, dansa i arts visuals conviuen en la programació amb el criteri de presentar allò que és poc habitual en els cartells de festivals: “És un oasi, fem l’aposta pel risc i complementa la mateixa programació de Torelló”, diu Marginedas. Són propostes “que potser costaria que tinguessin públic” fora del context del Festus.

La programació del Festus “seria difícil de trobar” en altres festivals

L’obertura, divendres al vespre, a la plaça de la Vila, serà amb l’espectacularitat dels vuit acròbates de la companyia Eunoia Kolektiva i el seu Tenet. Són una formació consolidada en el seu àmbit i de les poques amb tants integrants. A banda de la performance de Vivian Friedrich (vegeu complement), la nit de divendres té protagonisme musical amb les actuacions successives als jardins de Can Parrella de gavina.mp3, el projecte musicoliterari de Max Codinach, l’indie dels Mourn i l’electrònica del duet Balma.

La tarda-vespre i la nit de dissabte concentren la majoria d’espectacles i activitats. L’espai del darrere de la zona esportiva, estrenat l’any passat i en un entorn més de natura, veurà com Eduard Paredes i Daniela Brown excaven un gran forat i a Sot es plantegen temes vitals. I també oferirà un espai a les coreografies de laSadcum. Els francesos Le Piston Errant seran l’aportació internacional d’enguany amb B-o-m!, on tres tècnics embogits escenifiquen la relació entre música, músics i màquines. A la plaça Verdaguer, que feia temps que no entrava en el recorregut del Festus, el duet A Ciegas jugarà a cobrir els ulls de l’altre i veure com interactua amb l’entorn. I a la plaça de la Vila Manel Rosés demostrarà com ell sol i una escala poden parlar dels límits a Àkri. Dissabte la música arribarà primer de la proposta de carrer de la Cobla Cani-gó! i la clown Marta Sitjà, i la en format de concert, de la mà dels lleidatans Selva Nua (que aquesta setmana estrenaven nou single i vídeo de Miaboko, tema del seu proper disc) i de la vigatana Carla. La nit, la tancarà la proposta afroqueer dels Egosex.

El Festus són també arts plàstiques i el protagonisme el tindrà en aquest àmbit l’artista visual Oriol Segon. Divendres i dissabte crearà, al passatge de la Sagrera, un mural efímer sobre els prejudicis. Els escenaris off musicals de dissabte seran el de la Carrera, per on passaran cinc grups entre els quals Derbi Junior (Roger Orriols i Joan Marc Morata), que acaben de debutar amb el seu primer disc, i el del col·lectiu TantPerCent i Ràdio Ona, on hi haurà quatre grups.

EL 9 NOU

El festival d’arts escèniques de petit format El Ganxo de Sant Feliu de Codines celebra la setena edició aquest dissabte amb una aposta clara per la paritat, la presència femenina en el món de l’espectacle i la inclusió i l’accessibilitat. Així s’explica la presència de la companyia de dansa integrada Liant la Troca, de Granollers, que a les 12 del migdia presentarà ‘Sin-con-tacto’, a la pista darrere del Centre Cívic. La companyia està formada per persones amb diferents capacitats artístiques, motrius, sensorials i intel·lectuals. El tret de sortida del festiva, però, el donarà a les 11 del matí a la plaça Josep Umbert Ventura amb l’especatcle de clown’ ‘K’mon’ a càrrec de la companyia Pernassos. La companyia de Maite Guevara prendrà el relleu a 2/4 de 2 del migdia al jardí del Museu Can Xifreda amb ‘¡Qué buen día!’, mentre que a les 5 de la tarda, la companyia Labú & Cris Clown estrenarà ‘Triplette’ a la plaça del Gurugú. A 2/4 de 7 de la tarda Des Tro presentarà ‘Poi’ a l’avinguda Pompeu Fabra, i a 3/4 de 8 del vespre, la companyia de circ Eia portarà ‘La pedra de fusta’ al jardí del Museu de Can Xifreda. Imaginart i Tantàgora, per la seva banda, crearab la instal·lació ‘Contes a dos metres’ al parc de Can Xifreda, des de 3/4 de 12 a 2/4 de 2 del migdia, i de 2/4 de 3 a 3/4 de 5 de la tarda.

7è Festival El Ganxo. Difererents espais, Sant Feliu de Codines. Dissabte, 24 de maig. D’11.00 a 19.45.

Montseny dedica una jornada a la música de carrera amb el Festival SenyMusic

El poble de Montseny acollirà aquest dissabte el Festival SenyMusic, una jornada festiva dedicada a la música de carrer que començarà a les 12 del migdia i s’allargarà fins a les 11 de la nit. En total es faran quatre concerts repartits en diferents espais emblemàtics del nucli urbà. La programació s’iniciarà a 2/4 d’1 del migdia amb l’actuació d’Irish Corner a la plaça de la Vila. La formació oferirà la seva música folk d’inspiració tradicional irlandesa. El festival es reprendrà a les 5 de la tarda amb The Old Time Garage, que oferirà una cercavila musical pels carrers del poble. Més tard, a 2(4 de 8 del vespre, serà el torn d’Atomic Leopards, que actuarà al Racó Fonda Matagalls. El grup, format per el 2005 per Santi i David Lluch. Per cloure el festival, té publicats diversos àlbums, senzills i un EP. El Festival acabarà a les 10 del vespre amb el concert de Natchet Taylor Band, que omplirà de ritme la plaça de la Vila, amb la seva música country.
Aquesta celebració cultural, organitzada per l’Ajuntament de Montseny amb el suport de la Diputació de Barcelona i l’Associació Montseny Actiu, convida tothom a gaudir de la música en un entorn natural i acollidor.

Festival SenyMusic. Diversos espais. Montseny. Dissabte 24 de miag. De 12.00 a 23.00.

Quatre per Quatre porta ‘El Tartuf’ a Canovelles

La companyia Quatre per Quatre, de Granollers, portarà el seu últim muntatge, ‘El tartu’f’, aquet diumenge a les 6 de la tarda al Teatre Auditori Can Palots de Canovelles. Amb aquesta actuació tancarà la gira que han fet. L’obra és una adaptació que signa Frederic Roda de la traducció feta per Joan Olivé del text de Molière. La companyia va estrenar el muntatge fa un any i mig al Teatre Auditori de Granollers amb motiu del seu quarantè aniversari. ‘El Tartuf’ és una obra clàssica de teatre universal escrita per Molière i representada per primera vegada a la cort francesa el 1664. S’hi troba la comicitat característica de l’autor, i és una mostra de la impostura i la doble moral que, sota l’aparença d’una actitud de bonhomia i humilitat, s’hi amaga la hipocresia i falsedat humana instal·lada encara en molts àmbits personals de la societat actual.

‘El Tartuf’. Quatre per Quatre. Teatre Auditori Can Palots, Canovelles. Diumenge 25 de maig, 18h.

L’Orquestra de Cambra de Granollers toca ‘Aires mediterranis’ a Granollers

L’Orquestra de Cambra de Granollers tancarà la temporada aquest diumenge a les 6 de la tarda al Teatre Auditori amb el concert ‘Aires mediterranis’. Sota la direcció de Corrado Bolsi i al costat de la mezzosoprano Eulàlia Fantova, la formació orquestral farà un recorregut pels paisatges sonors que van des de la influència impressionista i la natura fins al llenguatge post-Falla, amb ritmes de pasdoble i poesia de Maragall i Garcia Lorca. El concert culmina amb una fusió de jazz i música caribenya a través de l’obra ‘Spain’ de Chick Corea, en una versió per a orquestra de corda feta per Marçal Ayats. També interpretaran ‘Meditació’ de Josep Maria Ruera, en una versió per a orquestra de corda d’Eduard Herrero, L’actuació anirà precedida de la presentació que farà el crític musical Xavier Chavarría a les 5 de la tarda.
A la mateixa hora es farà el concert familiar ‘El mar, el toro i el jazz’, amb la narració de David Puertas. Aquesta actuació convidarà a descobrir com la música pot explicar històries fascinants. Des de la brisa marina que va inspirar Eduard Toldrà passant per la passió taurina de Joaquín Turina fins a l’energia de jazz de Chick Corea després del seu viatge a Espanya. Serà una experiència musical única per a totes les edats, amb la mateixa Orquestra de Cambra.

‘Aires mediterranis’. Orquestra de Cambra de Granollers. Direcció: Corrado Bolsi. Eulàlia Fantova, mezzosoprano. Teatre Auditori de Granollers. Diumenge 25 de maig, 18h.

Jordi Sunyer

SERGI SIRVENT & DAVID VIÑOLAS
‘Recreacions Tímbriques…’
L’any 2019 el pianista barceloní Sergi Sirvent i el bateria centellenc David Viñolas es van inventar un duet d’aire jazzístic per tocar i reinterpretar obra del mestre Frederic Mompou. D’allà, a part d’alguns bolos en directe, en van sortir un parell de discos i ara arriba el tercer, que es titula Recreacions Tímbriques: de Satie a Mompou i que està centrat sobretot en la figura del francès Erik Satie. Amb tot, encara hi ha un parell de peces de Mompou, dues del mateix Sirvent i una de Viñolas. Un duo diferent però suggerent i molt recomanable.

ROGER TORNÉ
‘Dr. Pearson’
Arriba el segon disc del cantautor vallesà Roger Torné, que ara viu a Lleida i com que s’enyorava (o no) ha decidit titular el disc amb el nom del carrer on vivia a Terrassa: Dr. Pearson. Al treball hi predominen les cançons íntimes amb lletres reflexives però també hi ha algun tema desenfadat com “Fantàstic”, on canta “simpatitzo amb la dreta i especulo amb els lloguers, el feminisme me la pela, només vull els teus diners”. Sarcasme i sentit de l’humor. També hi ha una interessant col·laboració amb Clara Bauvi a “Camps de cirerers”.

DOCTOR PRATS
‘F5’
El títol del nou disc de Doctor Prats té un doble significat. Per un costat fa referència al cinquè treball dels terrassencs i per l’altre la tecla F5 és la que permet refrescar un ordinador. I després de nou anys de gires i quatre discos publicats, el 2023 la banda va fer una pausa precisament per refrescar-se que ara s’ha acabat. I tornen amb nou disc, nova gira i nova energia però sense perdre l’essència festiva que sempre els havia caracteritzat. Dels 10 talls del disc sorprèn l’últim, “Qualsevol nit”, una cançó de bressol que homenatja el clàssic de Sisa. Ben tornats.

Jaume Espuny

‘No jacket Required’ Atlantic, 1985

No Jacket Required és el tercer disc de Phil Collins, que va gravar mentre formava part del grup Genesis i que va tenir un èxit brutal. És la típica música pop dels anys vuitanta i de la qual Collins va ser un dels principals representants: forta presència d’instruments de vent, sintetitzadors i uns grans arranjaments orquestrals. I el resultat és que tot plegat sona molt bé i va col·locar Collins a dalt de tot. Va obtenir el premi Grammy al millor disc de l’any. Tot i que l’embolcall instrumental a vegades ofega les cançons, s’ha de dir que la majoria estan molt bé. Phil Collins no va tornar a repetir aquesta fita. La cosa comença amb un gran tema, “Sussudio”, que sona molt a Prince, i continua amb “Only You Know and I Know”, que manté el ritme fort. I més endavant hi podem trobar una de les balades més famoses dels anys vuitanta, “One More Night”, l’única on la bateria de Collins perd protagonisme. Però la fúria torna de seguida amb temes com “Don’t Lose My Number” i “Who Said I Would”, que recupera l’estil Prince. L’àlbum es tanca amb una altra balada, amb només un piano: “We Said Hello Goodbye”. Totes les cançons són del mateix Collins i la producció té una qualitat inqüestionable. També hi ajuda que dues figures d’aquells anys facin els cors en moltes de les cançons: Peter Gabriel, en el passat company de Collins a Genesis, i Sting. Un luxe.

Jaume Espuny

Primer instrument que vas aprendre a tocar?
El piano.

Primer grup del qual vas formar part?
L’Orfeó Jonquerenc.

Primer concert en directe?
Va ser a Capmany, a l’Alt Empordà.

Primer disc que et vas comprar?
Made in Japan de Deep Purple.

Quants discos tens aproximadament?
No els he comptat mai. Però potser uns 500.

Salva’n tres (de discos).
Qualsevol de Dio, qualsevol de Symphony X i també algun de Battle Beast.

Grups o músics de capçalera?
M’agrada molt el heavy nòrdic.

Un concert (com a públic) per recordar?
ZZ Top a Tolosa de Llenguadoc.

Núria Tomàs Mayolas

Un paisatge, una flor
Autora: Inês Castel-Branco
l·lustradora: Neus Caamaño
Editorial: Akiara Books
Lloc i any d’edició: Barcelona, 2025
Nombre de pàg.: 72

Aquesta setmana us recomanem un llibre de coneixements que ens porta a fer la volta al món de “flor en flor”, guiats per les paraules d’Inês Castel-Branco i les il·lustracions de Neus Caamaño. És el cinquè títol de la col·lecció Akiwow, dirigida a nens i nenes a partir de 8 anys –però d’interès general–, que ens convida a redirigir la mirada cap a la natura, percebre’n la presència sàvia i silenciosa amb més intensitat.
En cadascuna de les 30 flors visitades, l’autora ens parla dels seus orígens i les seves característiques; de les curiositats que amaguen; dels significats simbòlics que la societat els ha atorgat, i de la seva inevitable fugacitat, malgrat l’antiguitat mil·lenària d’algunes espècies.
La passejada segueix un ordre cromàtic, començant per les flors que tenen els pètals més pàl·lids, com ara el nenúfar blanc o el lotus de l’Índia; seguint pels de tons grocs, com la ginesta; taronges, com l’estrelítzia; vermells, com l’anturi o la rosella; magentes, com la buguenvíl·lea, i liles o blaus, com la lavanda o l’hortènsia. Finalitza l’itinerari amb les que es poden trobar en diferents colors, com ara la tulipa o l’orquídia.
Tota aquesta immersió pictòrica la fem gràcies a la sensibilitat de Neus Caamaño, que per a cada flor ha realitzat dues il·lustracions: una, a pàgina sencera, que ens contextualitza l’espai que habita, i l’altra, més reduïda, al costat del text, que en fa una síntesi de la morfologia. La il·lustradora les ha realitzat amb la tècnica d’estampació amb estergit, utilitzant carbonet, pols de grafit, cretes, etc., en combinació amb l’edició digital. Ha delimitat una acurada paleta de tres o quatre colors per a cada exemplar, en sintonia amb tot el recorregut cromàtic, i el resultat són unes imatges de gran atractiu visual, riques en textures, que ens desperten la curiositat per les protagonistes i els paisatges evocats.
És un llibre d’una mida no massa gran, gairebé de butxaca, editat tenint en compte l’impacte mediambiental. Però el compromís editorial va molt més enllà: vol plantejar, des d’un punt de vista plural i reflexiu, algunes qüestions fonamentals d’aquest planeta en què vivim i que no ens hauríem mai de deixar de preguntar, com per exemple el perquè de la bellesa de les flors.

Jordi Vilarrodà

‘Els ullals del linx’
Karin Smirnoff
Columna
La saga Millenium que va iniciar Stieg Larsson ara fa just 20 anys continua de la mà d’altres autors que són escollits pels seus hereus. David Lagercrantz primer, i ara Karin Smirnoff, que ja n’ha fet dues novel·les, Les urpes de l’àguila i aquesta. Hi trobareu els ja coneguts Mikael Blomqvist i Lisbeth Salander, i una neboda d’aquesta que lluita contra l’obertura d’una mina al nord de Suècia.

‘Tots els poemes’
Joan Margarit
Ed. Proa
Fa quatre anys que ens va deixar Joan Margarit, però no la seva poesia. Amb un pròleg de José-Carlos Mainer titulat significativament “Joan Margarit: poesia i veritat”, es recull ara la seva obra completa en aquest volum. Des de les Restes d’aquell naufragi amb els versos que va començar a escriure l’any 1975 fins a Animal de bosc, que va acabar poc abans de morir.

‘Dos per un’
Cristian Olivé
Rosa dels Vents
Cristian Olivé, professor i activista en el foment de la lectura entre els joves, estrena una saga (Únics) amb aquesta novel·la que protagonitzen dos adolescents bessons, en Max i l’Àlex. Tenen dos caràcters ben diferents, un rebel i l’altre bon noi. L’entrada en escena d’un tercer jove que coneixerà en Max fa que l’Àlex se senti gelós i intenti fer-se passar pel germà malcarat.

‘No és tan radical’
Mikaela Loach
Jande Ed.
Aquest llibre és ara un supervendes al Regne Unit i la seva autora, una de les figures més influents d’allà en la lluita contra el canvi climàtic. Ho fa des de l’opinió que aquesta lluita s’ha blanquejat i diluït pel sistema, però a la vegada això li reporta l’avantatge de no ser considerat un moviment radical. Loach el vincula també a altres lluites socials, des del concepte de justícia climàtica.

‘Demiürg de volums
i colors’ Martí Rom
Pagès Ed.
Coincidint amb el seu 75è aniversari, Martí Rom publica aquest volum que recull tota la seva polifacètica trajectòria. És pintor, escultor i performer, a més d’impulsor de múltiples iniciatives artístiques i d’exercir ocasionalment de realitzador de documentals. Un conjunt monumental d’obra que aquí s’endreça per temàtiques i és glosada per figures rellevants de la crítica d’art.

Joan Millaret i Valls

Extravagant musical postapocalíptic

Després de competir en la secció oficial de la passada edició del Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià, l’extravagant musical postapocalíptic The End, de Joshua Oppenheimer, arriba als cinemes. El director anglo-nord-americà és l’autor del multipremiat documental The Act of Killing (2010) i, també, de La mirada del silencio (2014), que complementava l’anterior documental, ambdós treballs nominats als Oscars a millor documental. Per aquesta coproducció entre Dinamarca, Alemanya, Irlanda i Itàlia, Joshua Oppenheimer abandona el documental compromès per rodar la seva primera pel·lícula de ficció, no exempta de contingut, però.
La història té lloc unes dècades després de la fi del món i està protagonitzada per una família que viu al seu luxós búnquer construït dins d’una mina de sal. En aquest reducte hi conviuen amb certa placidesa els que semblen els últims habitants de la Terra: un pare (Michael Shannon), la mare (Tilda Swinton) i el fill (George MacKay), que ha nascut en aquest forat del qual no ha sortit mai i, per tant, no ha conegut el món exterior.
Aquest nucli familiar viu en companyia també d’una cuinera, un majordom o un metge. Però aquesta aparença d’harmoniosa vida es veurà trastocada amb l’arribada al refugi d’una noia supervivent de l’holocaust (Moses Ingram). The End és una pel·lícula desconcertant que fa gala d’una gran valentia, no li fa por l’atreviment. Es tracta d’un musical profà, amb temes cantats i sense coreografies. Una raresa futurista que intenta parlar, també, del nostre món, a través de les interioritats d’aquest microcosmos familiar. També cal destacar un repartiment encapçalat per Tilda Swinton a l’altura de l’excentricitat que proposa Joshua Oppenheimer.

Cartellera dels principals cinemes

EL 9 NOU

La realitzadora de Ribes obté el premi a la Millor Pel·lícula Catalana i la de Vic, el del Públic

Jordi Vilarrodà

Grup natural, de Nina Solà, es va endur el premi a la Millor Pel·lícula Catalana en el 28è Festival DocsBarcelona, que va acabar diumenge. La realitzadora de Ribes de Freser va compartir palmarès, entre d’altres, amb la vigatana Ariadna Seuba. El seu documental Mares va recollir el premi Docs del Públic.

Grup natural és el resultat del seguiment, al llarg de tres moments clau d’un curs acadèmic, d’alumnes adolescents de l’Escola Súnion de Barcelona. Al centre tenen un sistema pedagògic propi, en què els estudiants s’organitzen en grups reduïts i s’autogestionen. “Tenen un vincle profund amb els seus professors i professores, molts dels quals són antics professors i professores de la mateixa escola.” El mètode funciona des de fa anys i es va adaptant a la realitat de cada moment. Solà s’ha preguntat si aquest model es pot extrapolar i com el viuen els seus protagonistes. “El que en un principi sembla el retrat d’una institució molt concreta acaba esdevenint una pel·lícula universal, divertida i fresca, amb una mirada que en cap moment infantilitza els protagonistes”, va concloure el veredicte del jurat. Al guardó, patrocinat per La Xarxa, hi optaven totes les produccions catalanes que es presentaven al DocsBarcelona. Produïda per Fractal, la pel·lícula es projecta aquest divendres i dissabte a l’Espai Texas de Barcelona, amb col·loqui després de les funcions.

Nina Solà és documentalista i directora d’escena, i havia dirigit altres documentals com Cartes al meu fill. Amb el taradellenc Jordi Font van crear Mambo Project, una companyia que crea projectes audiovisuals i escènics i que precisament acaba d’estrenar el seu darrer espectacle, Iaia, al Teatre Nacional de Catalunya. Tots dos són també els impulsors de l’espai de creació La Cremallera, a Ribes.

El premi Docs del Públic ha reconegut, per la seva banda, la qualitat del relat d’Ariadna Seuba sobre la pròpia maternitat, compartida amb la seva parella, Anna Rebés. Decidides a fer aquesta narració audiovisual des del principi del procés, van testimoniar les dificultats i les il·lusions d’una maternitat tardana i amb reproducció assistida. Els premis es van entregar al Centre de Cultura Contemporània.

Presidenta: Beth Codina

Director editorial: Agustí Danés

Coordinació i redacció: Carles Fiter

Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic

Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers