Centenars de joves músics de 14 països d’Europa es van concentrar dijous en la festa d’obertura

Jordi Vilarrodà

Joves vinguts de 14 països d’Europa –alguns amb hores d’autobús a l’esquena– arribaven a Vic aquest dijous a primera hora de la tarda per participar en l’obertura del festival Rítmiks. Durant divendres i dissabte, aquesta trobada d’agrupacions i orquestres d’escoles de música s’escamparà en prop de tres-cents concerts en 50 poblacions d’arreu de Catalunya. Vic va fer de punt de concentració per a una cita que en els últims anys s’havia fet a Luxemburg i als Països Baixos i que des del 1998 no havia trepitjat Catalunya, en aquell cas a Barcelona. “Ara ho hem volgut fer molt descentralitzat”, explicava Sònia Lanau, secretària de l’Associació Catalana d’Escoles de Música (ACEM), mentre els autobusos anaven entrant a l’aparcament del Sucre. El Rítmiks reuneix prop de 4.000 persones, entre els joves músics i professors. “A Vic n’ha vingut una bona part”, deia Lanau.

En tot cas era una multitud políglota la que va començar des del Sucre i acompanyada per bandes de música desfilava fins a la plaça Major, on els rebia un gran escenari en què durant dues hores es van succeir actuacions. Començant per l’orquestra del festival, la Jove Rítmiks Orchestra, amb una seixantena de músics d’escoles catalanes en formacions de big band, cobla i cor, que estrenaven una peça de Magí Capdevila creada per a l’ocasió. I seguint per Guillem i Marta Roma, que amb un conjunt de corda de l’EMVic també presentaven una cançó, l’himne del festival. L’entrada dels Sagals d’Osona i un pilar de quatre despertava la curiositat de mig Europa representada a la plaça, amb el ball de la Mulassa de Vic posterior. La festa acabava amb un concert de les Balkan Paradise Orchestra, que connectava amb els joves. “Hem volgut mostrar aquí una part de la nostra cultura.”

A l’acabar, la majoria de participants exhausts tornaven als autobusos, excepte dos grups que es queden a Vic, i que faran concerts integrats en El So de les Cases: la Jove Orquestra d’Amsterdam i l’Orquestra de Corda de l’Escola de Música de Grevenmacher (Luxemburg), que aquest divendres a les 7 de la tarda actuen a L’Atlàntida al costat de la Banda i l’Orquestra Scherzo de l’EMVic, i una formació de 12 saxos d’escoles d’Àustria que tocaran divendres i dissabte al jardí de la Biblioteca Pilarin Bayés, també acompanyats per joves músics de l’EMVic. Dos dies intensos abans de la cloenda del Rítmiks, que serà dissabte a Manresa, i la tornada als respectius països.

El cicle de música i patrimoni arribarà a 14 cases i jardins de Vic durant tres dies, amb un centenar de concerts

Jordi Vilarrodà

L’atractiu de la música s’afegeix a la curiositat per entrar en llocs de Vic habitualment tancats al públic. La novena edició d’El So de les Cases desplegarà la seva oferta de concerts des d’aquest divendres a la tarda fins diumenge al migdia, amb 16 artistes i grups que, en total, faran prop d’un centenar d’actuacions. Els concerts són de 20 minuts de durada cada un i gratuïts. L’accés es farà per rigorós ordre d’arribada i sense reserva prèvia. El So de les Cases coincideix enguany amb el festival Rítmiks, que ha celebrat a Vic el seu concert inaugural (més informació a la pàgina 39).

El públic habitual d’El So de les Cases està pendent cada any de les novetats en els escenaris. Dels 14 que estan previstos (un més que a l’edició de l’any passat) n’hi ha 9 que s’han incorporat al programa per primera vegada. “Sembla que no pugui ser, i pensant que al principi costava de trobar-ne”, explicava Bet Piella, regidora de Cultura, el dia de la presentació. “Tots són cases o jardins emblemàtics de la ciutat”, explica Ester Coma, regidora d’Urbanisme. Entre les descobertes principals hi ha l’Arxiu Episcopal, la biblioteca de les Clarisses (que havia estat l’església), la cripta del temple de Sant Antoni Maria Claret o els baixos de la casa del Baró de la Blava. Altres cases que ja havien acollit concerts en anteriors edicions ho faran en nous espais, com l’Ajuntament, que obrirà la sala de la biblioteca, o la Casa Pratdesaba, que ho farà amb la sala del piano. Dues sessions, a L’Atlàntida i al jardí de la Biblioteca Pilarin Bayés, s’inclouen també en la programació del festival Rítmiks.

Els artistes que hi actuaran són d’estils molt diversos. Des de la cançó d’autor de Sergi Carbonell o Lia Sampai al pop de Jorge da Rocha, el country rock del gurbetà Pol Devesa. El vessant més clàssic hi serà present amb els grups de cambra de l’EMVic, l’arpa d’Anna Amigó o el duet format per la soprano Fumi Kitamura i el pianista ripollès Eudald Dantí. El jazz serà representat per la pianista i cantant Lucía Fumero, que dissabte i diumenge coincidirà amb el seu pare, el reconegut contrabaixista Horacio Fumero, i per la reaparició d’Astrio, amb el rodenc Santi Serratosa. Es repeteix també El So dels Carrers, el recorregut musical per un espai exterior de la ciutat que enguany serà el carrer de Sant Pere, guiat pel compositor Jordi Domènech i amb un quartet de cambra. El pont del Remei serà el punt de trobada del recorregut.

Judit Fontseca va de Granollers a Noruega en bicicleta en un viatge de diversos mesos i en solitari. Només l'acompanya la seva mascota

Eudald Clascà

Es defineix com una apassionada de viatjar i descobrir nous llocs. “Fa dos anys vaig anar a Noruega i en vaig quedar completament enamorada”, explica Judit Fontseca, de Granollers, que ha estudiat per ser higienista dental. Retrobar-se amb aquella sensació amb el país escandinau és el que ha portat aquesta nòmada de 25 anys a recórrer bona part del continent europeu amb bicicleta, arrossegant un carro en el qual porta la seva gossa Nina, la seva fidel companya d’aventures.

Un viatge d’uns 2.826 quilòmetres, que són els que separen Granollers de Noruega, i que va començar fa prop d’un mes i mig, un ja llunyà dissabte 12 d’abril. Ho va fer acompanyada de la seva parella, els seus tiets i cosins. De la capital vallesana va posar camí cap a Perpinyà i, de fet, encara és en territori f0rancès.

L’itinerari la portarà per sis estats diferents –Espanya, França, Bèlgica, Països Baixos, Dinamarca i Noruega–, en un viatge que vol centrar en la natura i els paisatges. “Vull conèixer el món i els seus paisatges. Tinc un itinerari que segueixo, però si veig algun poble molt maco, m’hi puc estar una mica més per fer-hi fotos”, reconeix Fontseca. A banda de la seva motivació per conèixer, la seva situació personal també ha estat un dels detonants a fer aquest viatge. “Estic en un moment de la meva vida una mica estancada. I per això crec que ara és el moment idoni per fer un viatge així, que mai havia fet i sempre havia volgut fer”, subratlla.

Un viatge de baix cost

Sempre ha estat una apassionada a la bicicleta de carretera. Aquest era un bon motiu per emprendre el viatge i estalviar-se costos. “Viatjar amb bicicleta és una manera de moure’s. Així estalvio molts costos de desplaçament. Vaig dormint en càmpings i, sovint, també en platges i parcs”. Fontseca explica que té una aplicació que li marca tots els càmpings i llocs que té en el seu itinerari per poder acampar. Una altra de les opcions que té és fer vivac, i per això porta una tenda de campanya al carro que arrossega.

Precisament, el temps de descans està sent un dels grans condicionants. Fontseca assegura que normalment fa entre 60 i 70 quilòmetres, també a l’espera de la resistència de la seva gossa, amb qui va fer una prova durant dos dies fins al Delta de l’Ebre per veure si s’adaptava. Per ara, admet que no s’ha plantejat abandonar, però sí que reconeix que “hi ha hagut moments complicats, sobretot, amb trams amb molt desnivell”.

En aquest sentit, malgrat el desgast, només ha descansat dos dies sencers. Una necessitat per una qüestió de temps, tenint en compte que s’ha marcat el setembre com a data límit per arribar a Noruega, quan ja no hi fa tan bon temps. Abans, haurà de decidir, una vegada arribi a Dinamarca, si opta per una ruta més cèntrica o una en la qual voreja per la costa.

Vuit tallers del Punt d’Interès Artesanal del carrer de la Riera se sumen a la iniciativa de l'Associació d'Artistes i Artesans del FAD de Barcelona

Miquel Erra

Vic se suma per primera vegada al projecte “Tallers Oberts”, una iniciativa de l’Associació d’Artistes i Artesans del FAD que, en la seva 32a edició, aposta per expandir-se més enllà de Barcelona i l’Hospitalet de Llobregat. Si l’any passat ja va aterrar a l’Anoia, enguany ho fa a la capital d’Osona i, en concret, al Punt d’Interès Artesanal del carrer de la Riera.

Entre dissabte i diumenge, 8 dels 16 tallers del barri obriran les portes per mostrar els seus obradors i, en alguns casos, oferir tallers d’artesania als visitants. S’hi han implicat l’espai multidisciplinari de pintura Flum, el taller i botiga d’artesania de Sant Tomàs, la joieria Mava Joies, el taller d’arts visuals i estampació Kiwe Studio, els ceramistes de Sol Roca Coma, el taller de restauració i emmarcació de La Vitrina, les artesanes en pell de Nquart Leather i el nou espai creatiu de La Quitxalla, també vinculat a Nquart.

Per la regidora de Turisme, Anna Alemany, que Vic es pugui sumar al projecte de “Tallers Oberts” esdevé una oportunitat més per “posar en valor” un barri que, l’any 2018, va ser declarat Punt d’Interès Artesanal, una “marca” que “ens fa únics, singulars i ens diferencia d’altres municipis”. A banda de visibilitzar “el nostre talent local i l’ofici d’artesà”, la iniciativa permet promoure Vic com una ciutat “de cultura, art, artesania i creació”, capaç d’atraure “un públic molt concret que ens interessa captar”. En la mateixa presentació, Sandra Quílez, artesana de la pell i una de les impulsores de la credencial que va merèixer el carrer, va agrair tant “la bona voluntat” dels tallers per obrir les portes com la mateixa col·laboració amb l’Ajuntament. Coincidint amb el projecte, l’Oficina de Turisme ha tornat a convocar per aquest cap de setmana la proposta de visita guiada als tallers del carrer. Les visites, de caràcter gratuït, es repetiran dissabte i diumenge a les 11 del matí, amb reserva prèvia i sortida des l’Oficina.

Miquel Erra

Vilanova de Sau acull aquest diumenge la 33a Fira d’Herbes Remeieres i Productes Artesans, una de les propostes firals més veteranes de la comarca. I enguany ho fa amb una particularitat: la cita se suma al programa del Catalunya Regió Mundial de la Gastronomia 2025 i posarà l’accent a redescobrir tot el ventall de plantes silvestres comestibles.

Així, l’acte central tindrà lloc a les 12 del migdia, a la sala polivalent, amb la xerrada i taller que impartirà Montserrat Enrich, periodista i escriptora especialitzada en el consum tradicional de plantes silvestres, titulada “Del prat al plat”. L’acte inclourà una mostra i tast de cuina silvestre, però l’aforament s’haurà de limitar a una cinquantena de persones. Paral·lelament, durant tot el dia es podrà visitar, a la mateixa sala, l’exposició “20 plantes silvestres comestibles”, que ha muntat l’Herbolari de Sau.

La mateixa empresa també serà l’encarregada de dirigir la ruta botànica que, a partir de les 9 del matí, obrirà el programa. La fira arrencarà pròpiament a les 10 del matí, amb la presència d’una trentena de parades d’herbes, alimentació i artesania, que funcionaran fins a les 7 de la tarda. Una altra de les propostes destacades serà la xerrada que Francesc Arumí, cap de cuina del restaurant Can Jubany, oferirà sobre el món de les tòfones, a les 11 del matí. No hi faltarà una nova edició del Concurs de Rams de Flors Boscanes i del Concurs de Truites Casolanes –a 3/4 de 2 hi haurà els respectius lliuraments de premis–. Durant el matí també hi haurà servei d’animació infantil, a càrrec de Fundesplai.

EL 9 NOU

Momi Maiga serà l’encarregat d’inaugurar aquest diumenge a les 8 del vespre el 14è Cicle de Jazz de l’Ametlla amb un concert als jardins de la Residència Millet Park. El músic presentarà el segon treball discogràfic, ‘Kairo’ (2024), guardonat com a Millor Disc de l’Any pels Premis de la Crítica d’Enderrock i reconegut com a Talent Emergent als Premis Alicia 2024. El disc reafirma l’artista senegalès com una de les veus més singulars i potents de l’escena musical actual. Maiga és un virtuós de la kora i té una veu captivadora. El resultat és una proposta musical que trenca fronteres. Maiga convidarà el públic de l’Ametlla a un viatge sonor ple d’emocions i reflexions, on la música es converteix en una poderosa eina per construir ponts i promoure la pau.

‘Kairo’. Momi Maiga. Cicle de Jazz de l’Ametlla. Jardins de la Residència Millet Park. Diumenge 1 de juny, 20.00.

Vuit hores de música a Palautordera amb el Som del Montseny Fest

Som del Montseny Fest arriba aquest dissabte a la 13a edició a partir de les 6 de la tarda a Can Balmes de Santa Maria de Palautordera. El festival s’ha convertit en l’aplec de referència de l’underground del Baix Montseny, sent una cita consolidada al calendari musical de la zona. En aquesta edició es presenten set propostes musicals de les 6 de la tarda a les 2 de la matinada. Del cartell destaca la proposta del grup Remei de Ca la Fresca, d’Arbúcies, format per Artur Piera, Xantal Rodríguez, Víctor Inskipp i Iago Ruera. També destaca la proposta del grup Saïm, de Manacor, que presentarà el seu quart àlbum, ‘Precipitacions’. Aquest nou treball coincideix, precisament, amb el 10è aniversari de la formació mallorquina, formada per Joan Roig i els germans Natàlia i Daniel Gómez. Altres propostes enèrgiques són les de Tropical Ice Land, de la Plana de Vic, o Caja de Ordenación n.4, de Fogars de la Selva, a més del grup Mendra. Les formacions de Km0 que actuaran en el festival són Esperit!, l’alter ego de Mau Boada, i Hidding I’m tree.

Som del Montseny Fest. Diferents grups. Can Balmes. Santa Maria de Palautordera. A partir de les 18.00.

Concert de música d’orgue anònima a l’església de Sant Esteve de Granollers

L’organista Bernat Bailbé oferirà el concert ‘Sine nomine. Música d’orgue anònima de tots els temps’, aquest diumenge a 2/4 de 6 de la tarda a la parròquia de Sant Esteve de Granollers dins la Temporada de Música Sacra. Bailbé, actualment organista de sant Felip Neri de Barcelona, té una llarga trajectòria d’activista de la música d’orgue al país. Per a aquest concert ha escollit un repertori amb diferents peces com l’holandesa ‘Daphne’, del segle XVII; ‘Kyrie-Christe-Kyrie de la Missa de Barcelona’, de final del segle XIV; ‘La Gaita’, del Llibre de Martin y Coll, del 1709, o ‘Batalla famosa’, del segle XVIII.

‘Sine nomine’. Bernat Bailbé, orgue. Església de Sant Esteve, Granollers. Diumenge, 1 de juny, 17.30.

Jordi Sunyer

JUDIT NEDDERMANN, PAU FIGUERES
‘Judit…’
El nou disc de Judit Neddermann, el sisè treball ja de l’artista, està fet a duet amb el guitarrista i productor Pau Figueres i fins i tot el signen conjuntament. Hi destaca la col·laboració de Joan Manuel Serrat cantant a Vinc d’un poble, una peça que Neddermann ha regravat després de convertir-se en una de les cançons més celebrades del seu repertori. A part d’aquest tall, el disc inclou 10 cançons originals noves i 2 versions, una del brasiler Pedro Altério i una altra del tàndem creatiu català format per Pau Lobo i Arnau Figueres.

PAU ALABAJOS
‘Versos a la vietnamita’
Versos a la vietnamita. Antologia incompleta de la poesia catalana antifranquista. Aquest és el títol sencer del nou llibre-disc del cantautor del País Valencià Pau Alabajos, que recull un grapat d’adaptacions musicals de poemes de Salvador Espriu, Maria Mercè Marçal, Vicent Andrés Estellés, Marc Granell o Joan Margarit. Poesies que es van escriure en temps de vietnamites, que eren aquelles multicopistes manuals que permetien difondre textos clandestins i subversius en una època caracteritzada per la censura i les repressions quotidianes. Molt necessari.

MIQUEL PUJADÓ
‘Humor i anarquia. Miquel Pujadó canta Brassens’
El cantautor i escriptor vallesà Miquel Pujadó presenta un triple CD que recull la seixantena d’adaptacions de Georges Brassens que ha fet al llarg de més de tres dècades. N’hi ha de fetes només per ell i d’altres on també canten veus com les de Guillermina Motta, Jaume Arnella, Núria Feliu, Quintín Cabrera, Pere Tàpias, Manel Camp , Josep Tero, Raphel Pherrer o Maria-Josep Villarroya. I mentre reivindica Brassens, Pujadó no para i ja ha avançat que de cara al 2026 prepara un nou àlbum de temes propis.

Jordi Sunyer

‘Viva’ Bankrobber, 2005

Aquests dies es compleix el 20è aniversari del debut discogràfic de Sanjosex, un xicot de la Bisbal (déu-n’hi-do amb la collita musical de la capital del Baix Empordà, d’on han sorgit altres patums de l’escena nostrada com Mazoni, Miquel Abras, Fetus… recentment fins i tot s’han apoderat de la vigatana Núria Graham!) que es diu Carles Sanjosé i que des d’un primer moment ha alternat la faceta de músic amb la d’arquitecte. El seu debut ja va ser tota una declaració d’intencions amb unes cançons que musicalment traspuaven Bob Dylan, Neil Young i Beck al costat de Pau Riba o Andrés Calamaro i que pel que fa a lletres explicaven històries quotidianes sense cap vergonya ni filtre. Peces com “De Girona al Japó” o “Quatre pensaments” ho denotaven ben clar. D’entre la dotzena de cançons del disc també en destacaven “Et menjaria a petons”, “Puta” o “Fem l’amor”, que va sonar molt a l’excel·lent sèrie de TV3 Porca Misèria. Després del debut amb Viva va venir Temps i rellotge (2007), Al marge d’un camí (2009), Festival (2014), Càntut (2016) amb Carles Belda, i l’EP Dos somnis (2020). Des de llavors que ha anat fent la viu-viu (així es titula també un directe que va publicar el 2012) però és evident que s’ha centrat més a dissenyar habitatges que no pas en bastir cançons. Tan de bo aparqui de nou l’arquitectura per tornar a construir cançons. Les seves ens fan falta.

Jordi Sunyer

Primer instrument que vas aprendre a tocar?
La flauta dolça a l’escola, però després el violoncel a l’Escola de Música de Vic. Volia tocar la flauta travessera però em van regalar un violoncel i…

Primer disc que et vas comprar?
True Blue de Madonna. Tenia 14 anys.

Quants discos tens aproximadament?
Molts. En gran part gràcies a en Santi, que era un boig de la música. No els he comptat mai i ara estan cedits al meu nebot, que vol ser DJ.

Salva’n tres (de discos).
Lágrimas negras, de Bebo Valdés i Diego El Cigala, Bohemian Rhapsody de Queen i Batiscafo Katiuscas d’Antònia Font.

Un concert (com a públic) per recordar?
El d’Amnistia al Camp Nou l’any 1988.

La novel·la està basada en les cartes reals d’una dona vigatana de fa més de cent anys

Jordi Vilarrodà

Van aparèixer al buidar un pis a dins d’una capsa de sabates. Eren cartes que en Bruno enviava a la seva dona, la Rita. Una història ben real que ha donat peu a Tot allò que callem (El Punt Volat), la primera novel·la de la periodista Maria Valldeneu.

Som al primer quart del segle XX, fa poc més de cent anys. La Rita, vigatana, ha marxat de la ciutat però hi torna. “Torno a ser a casa, a Vic”, diu tot just a l’inici del relat. Ha tornat perquè ha deixat l’home amb qui s’havia casat, un militar, i amb qui havia marxat a Barcelona, i aquesta era una circumstància difícil d’explicar en aquell moment. Valldeneu només tenia a les mans les cartes que li enviava el marit, entre suplicants i amenaçadores en algun cas. “No tenia les respostes d’ella: què contestaria?” La seva creació ha consistit a omplir aquests silencis i donar-los la forma d’un diari que, hipotèticament, ella va escrivint. “La lluita d’ella és entre el dir i el callar”, la necessitat d’expressar-se i la voluntat de no fer patir el seu entorn.

Sent una empatia clara per la Rita, això sí. “No jutjo si el que fa cada personatge és bo o dolent, però el relat s’explica des del punt de vista d’ella.” Una dona que “és víctima de l’home”, que comença a tractar-la malament, però que també ho és d’una família “controladora” en una ciutat que té molt a veure amb la que retratava Miquel Llor a Laura a la ciutat dels sants. A còpia d’entrebancs i de sobreposar-se, Valldeneu imagina que la seva Rita és una dona “que d’alguna manera és pionera del feminisme”. Que veu que pot tenir una vida més enllà del rol tradicional d’esposa i de la mateixa família, com altres dones que la Rita sap que ja existeixen. La separació de l’home és una fugida, sí. “Però a vegades un fuig només per salvar-se.”

Maria Valldeneu ha fet de Vic la seva ciutat, i se submergeix en l’ambient que s’hi respirava al voltant de l’any 1920. Els escenaris són encara ben coneguts: la rambla del Passeig amb l’antic Hotel Colon, la rambla de l’Hospital, la plaça Major, el Teatre Principal que es va cremar l’any 1919… El diari de la Rita s’allarga fins a l’any 1923 i després es tanca. L’amaga perquè sigui, molts anys després, la seva filla qui el trobi.
Coincidint gairebé amb la publicació de Tot allò que callem, Maria Valldeneu va guanyar a Cassà de la Selva el premi Correlletres d’enguany. El guardó el convoca l’Ajuntament, que proposa una paraula als participants, pròpia de la població, perquè s’hi inspiri un relat curt on ha d’aparèixer aquest mot. El conte guanyador de l’escriptora osonenca duia per títol On neden les carbassudes (capgrossos).

Jordi Vilarrodà

‘L’amor que passa’
Care Santos
Columna
En tota la trajectòria com a escriptora de Care Santos, mai no havia escrit un llibre tan sortit del cor com aquest. Al morir la seva mare, troba les cartes que li revelen en tota la seva profunditat la història d’amor amb el seu pare. Un metge arribat d’Andalusia i una noia catalana en el país de mitjan segle XX. I Care Santos s’hi submergeix i trasllada als lectors d’avui la intensitat d’aquesta història.

‘Donar-ho tot’
Jordi Boixadós
La Campana
Jubilat en un poble d’Occitània, el protagonista rep una inesperada visita que el porta al passat: amics, amors i, sobretot, un fill que va néixer just fa 40 anys i que per a ell és un desconegut. Tot això, potser, per no haver-se atrevit a viure prou intensament, que és allò de què es lamenta molta gent a la maduresa. Un nou relat que va al fons de l’autor de Mentre la neu sigui blanca.

‘El viatge al passat’
Stefan Zweig
Ed. de 1984
L’amor pot resistir el pas del temps? És la pregunta que es fa Zweig en aquesta novel·la. El protagonista s’enamora de la jove dona d’un ric industrial alemany de qui ha esdevingut home de confiança. Aquest l’envia a Mèxic, d’on tornarà al cap dels anys sense saber si ella encara l’estima. Travessada per l’atzarosa història d’Europa, com és propi de l’autor, es va publicar pòstumament.

‘Tres dies d’agost’
Josep Nualart
Vilaweb
S’acosta el primer aniversari de la incursió que Carles Puigdemont va fer a Catalunya el dia de la presa de possessió com a president de Salvador Illa. No va poder adreçar-se al Parlament, com volia, però va protagonitzar un episodi d’entrada i sortida gairebé novel·lesc. Com una crònica negra, així ho enfoca l’autor, periodista de Vilaweb: 72 hores que donen per a un relat vibrant.

‘Petits poemes’
Enric Casasses i Mercè Galí
El Cep i la Nansa
Tot gran poeta, com és Enric Casasses, té alguns textos susceptibles de fer emocionar els infants. En aquest volum hi ha 14 poemes seus que Mercè Galí ha il·lustrat i que poden complir perfectament aquesta funció. Poemes amb musicalitat i que poden ser ideals per a infants a partir de 6 anys, llegits en veu alta. Abans d’anar a dormir, un poema d’Enric Casasses? Doncs sí.

Miquel Moreno Gayoso

Corresponsal d’enlloc
Autora: Júlia Bacardit Cruells
Editorial: Pòrtic Edicions
Lloc i any d’edició: Barcelona, 2024
Nombre de pàg.: 200

Júlia Bacardit (Barcelona, 1991) és periodista, escriptora i editora. Cofundadora de la Revista Branca de creació literària i gràfica. Col·laboradora en diversos mitjans. Protagonista amb Anna Pazos del pòdcast Les golfes. Obres anteriors publicades: El preu de ser mare (2020), Un dietari sentimental (2023) i El Raval a deshora (2024).
A Un dietari sentimental, relat autobiogràfic, Bacardit se centrava en la seva vida emocional, escrita amb “massa intimitat exposada per no res”, segons ella mateixa. Malgrat el ressò mediàtic que tingué el llibre, l’autora reconeix que “no era gaire bo”. Amb Corresponsal d’enlloc fa un salt des del món autocomplaent interior vers el dinamisme de la praxi laboral exigit per una corresponsalia periodística frustrant per terres romaneses.Al primer de la trentena de capítols del llibre, “Flors d’emergència”, Bacardit es presenta als futurs lectors amb una sincera mirada retrospectiva, lliure de condicionants previs. L’obra es desenvolupa en un aiguabarreig de dos corrents: dietari personal i reportatge periodístic. La combinació de vivències íntimes i laborals que li aporta la descoberta d’un nou país, Romania, estan descrites des d’una visió encalmada, allunyada de tota satisfacció narcisista, fruit d’una anàlisi introspectiva ben sincera.
S’observa un doble vessant literari: primer, el contingut de temàtica periodística, a partir de cròniques desiguals de fets irrellevants i passatgers que llisquen per la memòria dels lectors, malgrat l’estil directe i la nítida prosa amb què són escrits. El segon, la franca mirada introspectiva, on excel·leix a mostrar-nos l’evolució del creixement personal de l’autora. No ens deixa indiferents la sinceritat de Bacardit en reconèixer el seu fracàs com a corresponsal en ser acomiadada de l’agència. Daltabaix que sublima i projecta vers una escriptura rica en matisos psicològics. El desencís del seu fracàs personal és contrarestat per una obertura vers noves coneixences i relacions interpersonals. Tot aprofundint en la comprensió de la societat romanesa s’identifica amb l’entorn a la recerca d’històries humanes. Modus operandi que defineix la motivació i l’estil de treball de Bacardit, ben palès a El Raval a deshora. El darrer capítol, “L’honor de la derrota”, el conclou amb la frase “L’Andrei té raó. La perseverança és la forma més noble d’honor. I aquesta és la lliçó més bona que m’ha regalat Romania”. Descobriu-la!

Cartellera de les principals sales de cinema

EL 9 NOU

Joan Millaret i Valls

Joc matrimonial d’espies

Arriba als cinemes Confidencial (Black Bag), la nova pel·lícula del prolífic Steven Soderbergh. Aquest director americà és autor d’èxits populars com Traffic (2000), Erin Brockovich (2000) o Ocean’s Eleven (2001), i, també, de projectes menys convencionals com la recentment estrenada pel·lícula de fantasmes Presence (2024), pel·lícula inaugural del darrer Festival de Cinema de Sitges. Confidencial (Black Bag) ha estat escrita per David Koepp, el guionista d’èxits com Jurassic Park (1993, Steven Spielberg) o Missió: Impossible (1996, Brian de Palma), amb qui Soderbergh ja havia treballat anteriorment a l’esmentada Presence, i en el seu títol original es fa referència a l’expressió Black bag, que seria el sac on van a parar els secrets més inconfessables.
Es tracta d’un sofisticat i incisiu thriller d’espionatge ambientat en un grup d’agents d’intel·ligència amb protagonisme especial del matrimoni d’espies format per George Woodhouse (Michael Fassbender) i Kathryn (Cate Blanchett). Quan sorgeixen sospites que Kathryn ha pogut trair la nació, George haurà de decidir què fa amb la seva dona i s’haurà d’enfrontar a un repte de difícil solució com és mantenir-se lleial al seu país o bé salvar el seu matrimoni. Una pel·lícula de durada inusualment curta, concisa i metòdica, presidida per un clima addictiu de sospites, secrets, desconfiances, pistes, seguiments i suposicions. Cinema de gran elegància, subtilesa i classicisme amb dosis del millor cinema conversacional amb un seguit de diàlegs creuats en dos àpats on es convoquen els companys espies de la feina.
L’actor irlandès Michael Fassbender, nominat als Oscars en dues ocasions per 12 años de esclavitud (2013, Steve McQueen) i Steve Jobs (2015, Danny Boyle), i vist recentment al depurat The Killer (2023, David Fincher) o en el sarcàstic film irlandès Knnecap (2024), fa aquí un treball exemplar gràcies a la seva elegància, finor, ambigüitat i, també, resolució. De nou, un treball formidable de Cate Blanchett, guanyadora de l’Oscar a millor secundària a L’aviador (2004, Martin Scorsese) i Oscar a millor actriu per Blue Jasmine (2015, Woody Allen), aquí genuïnament sofisticada, atractiva, ambivalent i, també, expeditiva. El repartiment es completa amb Regé-Jean Page, Marisa Abela, Naomie Harris, Pierce Brosnan i Tom Burke.

Miquel Erra

Ara fa 10 anys, el vigatà Josep Castany i el tonenc Lluís Morera, oncle i nebot, van agafar les regnes de la històrica cerveseria Dickens, a la plaça de la Pietat de Vic des de 1999. Tot i estar avesats a servir a la clientela un ampli ventall de cerveses nacionals i internacionals, un bon dia se’ls destapar la inquietud de fer-ne una de pròpia, “una cervesa al nostre gust”, i es va llançar al món dels homebrewers. Les primeres proves casolanes de seguida van convèncer els paladars del seu entorn més immediat. I això els va animar, l’any 2019, a fer un pas més: mirar d’obrir la seva pròpia microcerveseria.

Juntament amb Jordi Font i Emma González van constituir la societat Colom Xic, SL. El nom venia donat per la finca on van muntar l’equip, en terme de Sant Martí Sescorts. Sense pressa per arrencar i amb una pandèmia pel mig, el projecte no ha vist la llum fins a principis d’aquest any, quan ha nascut, pròpiament, la Dry Law –un nom singular que convida a un somriure.

La primera producció, d’uns 400 litres, va sortir el passat mes de gener. De moment s’han decantat per un estil de cerveses IPA, les que avui tenen més demanda entre els amants de la cervesa artesana. “Tenen un punt d’amargor, són molt llupolades però al mateix temps molt aromàtiques”, descriu un dels socis, Lluís Morera. A cada nova producció –n’estan fent una mitjana d’una al mes–, van afinant gustos i sabors. De fet, estan decidits a anar abordant “altres estils” a mesura que vagin consolidant la demanda.

Morera admet que les arrencades sempre són difícils, “encara no et coneixen”, però el sector de la cervesa artesana té camp per córrer si es compara amb el consum que hi ha en d’altres països europeus. “És veritat que hi ha molta competència, però com en tot, la clau és mirar de fer una bona cervesa”, reflexiona.

Per donar-se a conèixer ja s’han presentat en un parell de fires de la comarca –a l’espai 50 Cerveses Catalanes del Mercat del Ram de Vic i al Pescabirres de Torelló, ara fa 15 dies–. A més del Dickens, la Dry Law també se serveix en sortidors d’alguns bars i cerveseries de Vic, Torelló, Manresa o Mataró. De moment prioritzen els barrils de 30 litres, tot i que també han exhibit les primeres llaunes. A nivell experimental han plantat llúpol darrere del mateix local; caldrà esperar, però, per veure si és viable d’incorporar-lo al procés de producció.

Miquel Erra

La Vinyeta és una masia de Sant Pere de Torelló d’arrels medievals que, degudament reformada, es va sumar al turisme rural el 2007. La finca, d’unes 170 hectàrees, està envoltada de prats i d’una àmplia zona boscosa, majoritàriament alzines. Ignasi Camprubí, hereu d’una llarga nissaga de propietaris, també ha apostat els últims anys per tenir-hi un petit ramat de vaques de pastura, de la raça bruna del Pirineu, i una granja de porcs, que han retornat l’activitat agroramadera al mas. El bosc, però, no l’havien explorat mai –molt antigament havia estat terra de carboners–. Per això, quan des de la cooperativa Sambucus, de Manlleu, li van fer saber que buscaven alzinars per una prova pilot de recuperació d’aliments forestals en desús de seguida va obrir els ulls. “Aquí es fan aglans”, els va oferir, convençut que “sempre s’aprenen coses participant en aquests projectes innovadors”. D’aquests aglans, fins ara, tampoc no se’n feia res. Les úniques a qui no els passaven per alt, aquestes fruits, eren a les vaques, que se’ls cruspien amb delit tot pasturant. “Els encanten”, somriu Camprubí.

La Vinyeta és una de les 12 finques forestals d’arreu de Catalunya que s’han sumat al projecte “Plantes oblidades”, una iniciativa impulsada per diverses entitats de recerca i dinamització agroecològica com l’osonenca Sambucus, Emys i Eixarcolant, juntament amb la Xarxa per a la Conservació de la Natura (XCN) i la Universitat de Barcelona. L’objectiu, desenvolupar i promoure l’aprofitament d’aliments forestals en desús. En concret, el projecte ha posat el focus en cinc fruits: l’aranyó, el gratacul, la pinya verda de pi, la cirera d’arboç i l’aglà. De les 12 finques on se’n recullen, quatre són a Osona. A més de la Vinyeta (amb els aglans), hi ha el mas Francesc, de Vilanova de Sau, i Can Puig, de Sant Sadurní d’Osormort (amb arboç), i L’Avenc, de Tavertet (amb gratacul).

En el cas de Sant Pere de Torelló, la família Camprubí va cedir un terreny d’una vintena d’hectàrees, a través d’un contracte de cessió d’ús que es gestiona directament des de Sambucus. El conveni, signat el febrer de l’any passat i vigent fins a finals del 2026, inclou “una gestió forestal sostenible” de l’espai –amb una aclarida que ha permès al propietari aprofitar la fusta restant–; una avaluació ambiental i inventari de la flora; la recol·lecció dels fruits, en aquest cas els aglans, i, més endavant, una anàlisi dels “paràmetres productius” i la mateixa “qualitat” d’aquests aglans, detalla la biòloga Núria Verdaguer, tècnica de Sambucus, que està seguint de ben a prop tot el procés. La primera recol·lecció, la tardor passada, va permetre obtenir uns 200 quilos d’aglans. “Ha estat una de les finques més productives en aglà, malgrat que veníem d’uns anys de sequera”, assegura Verdaguer.

 UNA DESENA D’OBRADORS
El projecte va arrencar amb una proposta de 125 productes, sempre amb els cinc fruits seleccionats com a base. Completada la fase de recollida de valoracions, tant del públic general (que el febrer passat també va fer parada a Vic) com d’una taula d’experts en el món de la restauració, ara se n’han seleccionat 30 (vegeu complement). Són els que s’han començat a escalar i produir de manera pilot, a partir “de criteris de viabilitat tècnica o potencial comercial”, detalla Verdaguer. Per dur a terme el seu desenvolupament i comercialització s’han establert acords de col·laboració amb una desena d’obradors d’arreu del país. L’elecció s’ha basat en criteris de “qualitat, experiència en la transformació d’ingredients i compromís amb la producció sostenible”. Un d’aquests obradors és Artipà, la reconeguda fleca de Vic especialitzada en pa i galetes artesanes i ecològiques, amb més de 10 anys de singladura.

“Anem en sintonia amb aquest projecte”, remarca el seu propietari, el forner David Rovira. “Són productes innovadors, diferents, i això va molt en la nostra línia de recerca”, insisteix. En el seu cas ha assumit la producció de dues de les referències proposades: unes galetes d’aglà i unes galetes d’aranyó amb poma. Pel que fa a les primeres, s’elaboraran amb farina d’aglà. Els resultats de les primeres proves “són molt bons”, assegura Rovira. “La textura és molt correcta i el sabor, agradable”, detalla. Ha partit d’una fórmula tradicional, “però reduint al màxim el sucre perquè es notés més el sabor de l’aglà; crec que ho hem aconseguit”. Pel que fa a les galetes d’aranyó i poma, el primer hi actuarà com a topping. L’aposta d’Artipà per una línia de galetes sense sucres, ni gluten, ni productes afegits – “tot molt natural i saludable”–, contribuirà, en aquesta experiència pilot, a potenciar el sabor d’aquests fruits del bosc.

 500 UNITATS INICIALS
Cada obrador assumeix responsabilitats concretes en la producció, mentre que els promotors del projecte s’encarreguen de la investigació i el desenvolupament, el disseny de la marca i l’estratègia de distribució. Els acords inclouen una primera fase de prova de sis mesos, durant la qual es produiran 500 unitats de cada producte. Rovira té previst iniciar la producció en els propers dies, un cop ja li han facilitat el packaging. La comercialització la farà a través dels seus canals habituals, a banda dels que li proposin els mateixos impulsors del projecte. En cas d’èxit, es preveu la possibilitat de prorrogar una segona fase d’escalat i comercialització.

L’intercanvi de coneixement entre uns i altres “serà clau” per garantir la viabilitat dels productes i la seva adaptació “a les necessitats del mercat”, valora Verdaguer, que té molt clar que darrere aquest projecte per desplegar ingredients forestals poc habituals també hi ha la voluntat “de fomentar un model agroalimentari més resilient i diversificat”.

El projecte “Plantes oblidades” compta amb el suport de la Fundación Biodiversidad del Ministeri per a la Transició Ecològica i el Repte Demogràfic, en el marc del Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència (PRTR), finançat per la unió Europea NextGenerationEU. Quan algú es mengi algun d’aquests 30 productes, com les mateixes galetes d’aglà de l’Artipà, ha de saber que també està tastant un model que prima l’economia rural, la biodiversitat forestal i la resiliència dels boscos davant dels efectes del canvi climàtic. Que no és poc.

Presidenta: Beth Codina

Director editorial: Agustí Danés

Coordinació i redacció: Carles Fiter

Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic

Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers