Entrevista a Joan Esculies, periodista i historiador, autor d' 'Un veí ben estrany'

Jordi Vilarrodà

El microcosmos d’una urbanització a prop de Barcelona esdevé el retrat de la Catalunya del nostre temps a ‘Un veí ben estrany’ (Ed. de 1984). És una societat “canviant, fragmentada i saturada emocionalment”, la que descriu Joan Esculies (Manresa, 1976). Periodista i historiador, és conegut pels seus llibres sobre Tarradellas, Ernest Lluch o Joan Solé i Pla, a més dels seus articles a la premsa diària. Ara torna a la literatura, per la qual sempre s’ha sentit inclinat.

Un veí ben estrany és ficció, òbviament. Però ens parla de la realitat del país. El periodista Joan Esculies no deixa de ser-ho, en aquest sentit?
Tot està vinculat. La meva idea, quan havia escrit altres llibres de narrativa, era fer històries socials. Per mi la literatura ha de ser un reflex de la realitat social que tenim al davant, ha d’explicar el món en què vivim. No m’interessen les històries de bolets que parlen o coses per l’estil. Aquesta era la intenció a l’hora de posar-me a escriure Un veí ben estrany.

A banda dels llibres seus més coneguts, a l’entorn de personatges i fets històrics, o els seus articles a la premsa diària, sempre ha tingut aquesta inclinació per la narrativa. Feia anys que no la conreava i sabem que, després d’aquesta novel·la, n’hi haurà més.
Jo vaig començar escrivint ficció, de fet. Durant anys he publicat assajos i biografies perquè també ho demanava la meva trajectòria com a professor, els darrers anys han estat intensos en aquest sentit. Però la meva inquietud inicial –que roman– és la ficció. He anat escrivint, però sense publicar-ho. Amb l’editor, vam pensar que era un bon moment per publicar aquest llibre i, si tot va bé, el febrer de 2025 en sortirà una mena de continuació, basada en el mateix univers.

Parlem dels dos protagonistes. El senyor Folch d’una banda (així s’hi refereix al principi, amb el senyor) i l’Armangué, el seu veí.
El senyor Folch és un home gran, jubilat i vidu, que viu sol. Els seus fills no li fan gaire cas. Ha treballat tota la seva vida en una empresa paperera i ha tingut una existència pautada. L’Armangué, que viu a la casa del davant amb la parella, acabarà essent l’alcalde de la població. Sabem d’ell que és una persona molt formada que sent que la vida no li està donant oportunitats.

“En el moment que arriben altres persones –vinguin d’on vinguin– tu tens la necessitat de pensar qui ets, on pertanys i quins són els teus referents, confrontats amb l’altre”

Diu en Folch: “La meva vida sempre ha estat una cadència de dies ordenats i pulcres (…) on les millores de la posició laboral perseguien aconseguir mobles i electrodomèstics perquè la Teresa i la canalla tinguessin comoditats”. Era la gent que estabilitzava el país, no?
Eren unes generacions que tenien uns horitzons més propers, que potser no aspiraven a tant. I això els servia per conduir millor la seva vida. Potser l’entorn no els les facilitava, les grans expectatives, però hi estaven més acomodats. En canvi, la generació jove representada per l’Armangé sí que té horitzons més llunyans, pensa que farà grans coses, perquè li han dit que si estudia molt i es prepara el món li donarà oportunitats. Però a l’hora de la veritat no és així. El que volia era confrontar les dues generacions i també confrontar la més gran amb el seu paper en haver produït la més jove.

No amaga alguns dels seus referents. Només de començar ja surt Gran Torino, la pel·lícula de Clint Eastwood.
El relat està muntat a partir de dos referents novel·lístics. Un és El gran Gatsby, de Francis Scott Fitzgerald, que justament ara compleix un segle. En què es basa? Doncs recordem que és, bàsicament, una persona que ens explica la vida del seu veí a qui no acaba de conèixer. Aquí és el senyor Folch qui ens explica, en primera persona, què sap d’aquest Armangué, un veí més jove que ell que li apareix a la urbanització on viu, a l’extraradi de Barcelona. L’altre referent és, efectivament, Gran Torino, amb aquell senyor gran que té immigrants a la casa del costat. A la pel·lícula, s’hi acaba fent amic i dona la vida per ells, tot i que la realitat trumpista no és així. I a la nostra realitat, en molts casos tampoc. Barrejant l’un i l’altre, volia fer un retrat d’aquesta urbanització, que a la vegada fos un retrat de la Catalunya actual.

Parlava de les influències. L’Armangué ben aviat comença a visitar el seu veí i parlar-hi. S’impregna de la nostàlgia per una època de benestar que en realitat ell no coneix directament.
Ho veiem a l’actualitat. Aquests corrents identitaris i populistes tenen molt d’idealització del passat. La meva intenció era presentar com l’Armangué se n’impregna. Es pregunta com és possible que el seu present sigui tan desordenat, en contrast amb el passat d’en Folch. Fins i tot se’ls imagina treballant junts: hauria progressat a l’empresa, hauria assolit una estabilitat que no té.

Quan és entremig d’aquestes cavil·lacions, i després d’uns fets que han passat a la urbanització, van a buscar l’Armangué i li proposen que faci política. Això dona sentit a la seva vida!
Hi ha hagut una campanya contra una mena de centre de rehabilitació per a drogoaddictes que volen fer a prop de la urbanització. Ells i altres impulsen una campanya en contra, amb una consulta. Guanya una certa popularitat, i això el portarà a acceptar d’entrar a les llistes per a les municipals.

Parlem del lloc, que no ho hem fet encara. La Florida existeix, amb aquest context. És una urbanització al Vallès Occidental.
Ho conec bé perquè hi he viscut gairebé una dècada. Als anys 20 del segle passat es crea amb la intenció que sigui una ciutat-jardí, amb famílies adinerades de la part alta de Barcelona. A partir de mitjan segle XX es comencen a crear indústries al seu voltant, allà on el poeta Joan Oliver parlava dels turons que fan una serra. I continua: ara hi acaben de fer una gran nau logística d’Amazon. Entremig arriba la immigració que ve de l’Estat espanyol. Tot això va implicant canvis en la urbanització de la Florida. Els personatges que apareixen a la novel·la estan inspirats en els reals, de fet existeixen. El que he fet és anar lligant diferents situacions per confegir el relat.

En el present ja hi ha una altra immigració. I un conflicte que fa saltar l’espurna.
Quan l’Armangué és alcalde es produeix un assassinat. Un noi llatinoamericà en mata un altre de les famílies de tota la vida. Ell diu que si hi ha immigrants que delinqueixen han de tornar al seu país, i li munten un escrache davant de casa, el motor que va movent la novel·la.

Hi assistim, el veiem des de casa del veí. I com a lectors, no només som espectadors passius sinó que vostè ens interpel·la en la veu d’en Folch: “Si esteu enamorats de la correcció política i espereu que us digui que el veí [l’alcalde] és un feixista, un racista, un populista o totes tres coses alhora, val més que ho deixem estar”.
En la novel·la, i també en els articles que faig, m’interessa donar claus perquè la gent tregui les seves pròpies conclusions i no dir-los què han de pensar. Volia posar sobre la taula una sèrie d’elements sobre política, identitat, migracions o el fet generacional perquè la gent es plantegi preguntes. I potser, en la intimitat de la lectura, pugui reflexionar d’una manera més còmoda, perquè potser de portes endins troba respostes que de cara enfora no s’atreveix a donar. Això no m’ho permetria un assaig, però sí la ficció.

Ens ve a dir que posar etiquetes és molt fàcil. Però acabem amb el mateix dubte: “L’he de defensar o l’he d’escridassar?”.
Pretenc crear aquest neguit en el lector, no reconfortar-lo. El més senzill, com a escriptor, seria un argument que reconforti, com el de Gran Torino. Però ara quin interès tindria? És millor plantejar una gamma de grisos. A l’àgora pública es posen etiquetes de blancs o de negres que, a l’hora de la veritat, dificulten la recerca de solucions sobre els grans temes. El debat es bloqueja perquè, de cara enfora, tothom sap quina és la resposta correcta que cal dir, encara que internament pensi coses diferents.

Aquí estem parlant de la identitat, un dels grans temes de debat i no només aquí. Fa uns dies el primer ministre de la Gran Bretanya, Keir Starmer, deia que no volia que es convertís en una “illa d’estrangers” i aixecava una gran polèmica.
L’exemple de la Gran Bretanya és molt interessant, perquè és una illa. Si visquéssim en una illa, sols, i no vingués ningú més no tindríem necessitat d’explicar qui som. Perquè, simplement, seríem i ja està. En el moment en què arriben altres persones –siguin d’on siguin– tens necessitat de pensar qui ets, on pertanys i quins són els teus referents, confrontats amb algú altre. I llavors comença a aparèixer aquest món de la identitat, del nacionalisme. El que ens està passant ara, a les societats europees, no és perquè sí. És perquè hi ha hagut una allau immigratòria que fa que la gent de cada país es qüestioni qui són ells i qui són els altres. I tinguin a la vegada –com el senyor Folch– la sensació que estan perdent un món, potser idealitzat. Això ho veiem fins i tot als camps de futbol. A França, fa uns anys, es van sorprendre quan els nois nascuts al país xiulaven La Marsellesa. Però si eren segones o terceres generacions! I passa perquè aquests joves veuen que l’ascensor social no funciona, que no se’ls tracta igual que als altres… si no hi hagués un problema, aquests xiulets no hi serien.

Situem això, a més, en la Catalunya postprocés. Un factor més que en el nostre cas hi acaba de sumar?
Diria que durant deu anys una part de la societat ha viscut mirant un eix, que està molt bé. Però que això ha descuidat altres problemàtiques. Quan aquest eix s’ha esgotat pel que sigui o s’ha vist bloquejat, s’ha descobert que al llarg d’aquests deu anys Catalunya havia canviat profundament. Ara és el que ens trobem: quan afloren a Catalunya partits com Aliança o Vox tenen repercussió perquè una part de la població s’ha vist frustrada, però també perquè el país d’ara no és el de deu o quinze anys enrere. I això ho podem veure perfectament passejant per qualsevol de les nostres ciutats.

En l’acte es va destacar la llibertat creativa i el llenguatge propi de l’artista vigatà

Jordi Vilarrodà

Amb algun problema de veu però en plena vitalitat creativa als seus 85 anys, Josep Vernis va agrair el reconeixement de la Universitat d’Estiu de Vic, en l’acte inaugural de l’edició d’enguany. L’artista vigatà rebia el diploma simbòlic de mans de l’alcalde, Albert Castells, i del rector Josep Eladi Baños, i l’homenatge a l’artista es barrejava amb el del docent: el projecte universitari de Vic va comptar amb Vernis com a professor en totes les etapes des del seu inici com a Escola de Mestres d’Osona fins que es va jubilar ara fa 20 anys.

Llibertat creativa, llenguatge propi i versatilitat van ser tres de les característiques que va subratllar en el discurs d’encomi de l’homenatjat la crítica d’art i també professora Ana Palomo. Un repàs a més de mig segle de trajectòria des que un jove Josep Vernis va decidir “treballar, estudiar i viure com un artista”, cap allà als anys 60 i mentre compaginava els seus estudis artístics a Barcelona amb la vinculació a les iniciatives culturals de Vic i també als moviments polítics de la lluita antifranquista. Palomo va definir a partir de dualitats –que en el seu cas no han estat mai contradiccions– les coordenades de Vernis: figuració i abstracció, ordre i caos, forma i color. I, sobretot, un “compromís amb la contemporaneïtat” que no exclou el fet que Vernis hagi estat un creador “al marge de les perversions de la moda, sense cap hipoteca estètica ni condicionament comercial”.

Un artista radicalment lliure, que més enllà de la pintura per la qual se’l coneix ha trobat nous espais d’expressió en la pintura mural de grans dimensions (des de la sala de plens del Consell Comarcal fins a la façana d’un edifici de la rambla del Carme) a l’escultura pública, amb el seu Alat destacat, al carrer de Ramon d’Abadal. Des de l’estudi que ara ha habilitat a casa seva, a la plaça dels Màrtirs, Vernis –treballador incansable– continua creant.

Els grups i artistes disposaran de nou escenaris de la ciutat per triar on podran actuar els dissabtes

Jordi Vilarrodà

Vic posarà a disposició de grups i artistes durant tot l’any nou escenaris en espais públics perquè cada dissabte hi puguin actuar grups musicals. Amb el nom de Música al Carrer, el projecte es posa en marxa aquest cap de setmana impulsat des de l’Espai Lab Ausa de la Biblioteca Pilarin Bayés.

Fer música al carrer a Vic, fins ara, només era possible en els dies del Mercat de Música Viva. La idea de regularitzar-la fora d’aquest moment ja feia temps que existia. S’han analitzat els models d’altres ciutats com Barcelona o Girona, i l’existència del Lab Ausa amb els seus estudis, que s’ha convertit en un punt de trobada del sector musical, hi ha acabat de donar cos. “Tenim una estructura, i hem vist el potencial musical que passa per aquí”, explicava Ignasi Janer, coordinador de la Biblioteca Pilarin Bayés, en la presentació del projecte. Bet Piella, regidora de Cultura de l’Ajuntament, ho considera una oportunitat “de dinamitzar els espais públics”, per una part, i, per l’altra, de “donar una oportunitat a músics que tenen ganes de mostrar-se en públic”. La convocatòria és oberta a tothom, tant a grups de la ciutat com de fora, però es vol garantir en especial “que hi hagi un lloc per als alumnes i exalumnes de l’EMVic”. Amb aquesta iniciativa es vol consolidar la imatge de Vic associada a la música, “regularitzant-la i desestacionalitzant-la”.

Els grups podran disposar dels espais d’actuació tots els dissabtes en franges horàries de matí i tarda, des de les 11 del matí fins a les 2 del migdia, i des de les 5 fins a les 8. En cada franja poden haver-hi dues actuacions. Per tant, com a molt n’hi hauria quatre cada dissabte. Els escenaris es divideixen en dos tipus: els grans són les tarimes de la rambla del Passeig i la rambla de Josep Terradellas, al Remei, i els petits són a la plaça Major (a tocar del Merma i a l’entrada pel carrer Verdaguer), el Portal de la Rambla, la plaça del Canonge Collell, la plaça del Pes, la rambla de l’Hospital i la plaça de la Pietat. La inscripció es pot fer a través del mateix web de la Biblioteca Pilarin Bayés, en un formulari. Aquí se’ls demanarà un material en vídeo “per acreditar un mínim de formació i qualitat”, diu Marc Pérez, dinamitzador del Lab Ausa. I cadascú podrà triar el dia, el lloc i l’escenari on vulgui actuar. “Disposen de dues hores de temps, però no cal que l’omplin tot, això dependrà d’ells.”

Música al Carrer començarà ara “un període de prova durant l’estiu” per veure quina resposta té “i quina dinàmica va agafant” entre el món musical, que de fet és qui acabarà donant-hi forma. L’Ajuntament, a través de la biblioteca, facilita els espais i, en algun cas, un punt de presa de corrent. A partir d’aquí tot, inclosa la promoció, és a càrrec dels actuants. “També estarem atents a la resposta dels veïns de cada escenari”, remarca Bet Piella. Dissabte, hi haurà el primer test.

L’estudi Sarandaca de Granollers rep cada cop més encàrrecs per fer aquestes figures

Pol Puergimon

L’artista, escultor i pintor Ramon Aumedes, del taller Sarandaca de Granollers, ha vist com darrerament se li multipliquen els encàrrecs per fer capgrossos. Durant la seva trajectòria, ja n’ha fet més de 500, a més a més de gegants i dracs. Explica que s’ha posat de moda que li demanin fer cagrossos per homenatjar persones. N’ha fet per a Pep Salsetes o Pep Callau, i ara fa poc n’hi van encarregar un d’Andreu Buenafuente.

Ramon Aumedes, del taller Sarandaca de Granollers, ha construït 300 gegants i un centenar de dracs des que es va començar a especialitzar en la construcció de figures de l’imaginari popular. D’entre tot el que fa, sobretot s’ha dedicat als capgrossos. Calcula que n’ha construït més de mig miler al llarg de la seva vida, tot i que també diu que no els ha comptat mai. Els fa de la mena que sigui: de personatges reals i imaginaris, per a entitats de cultura popular, de famosos o, simplement, per a encàrrecs a particulars.

Més enllà de la varietat, admet que el fenomen dels capgrossos va a l’alça. “Cada vegada me’n demanen més”, diu. Al cap, hi mira de rebuscar algunes explicacions. “Me’n demanen molts de persones a qui volen fer algun homenatge. Deu ser per això que cada vegada se’n fa’n més. Són més barats que fer una escultura i, a més a més, tenen un significat més enllà del capgròs en si”, diu Aumedes.

N’hi ha que els guarden per exposar i n’hi ha que, fins i tot, els treuen a ballar. De capgrossos, Aumedes n’ha fet per a colles de cultura popular, però també de regals per al cuiner i pagès Pep Salsetes, o de l’speaker de la festa major de Blancs i Blaus de Granollers, Pep Callau. Fa uns anys també va fer un capgròs que el Parc Estudi va regalar a l’Ajuntament de Granollers pel 25è aniversari de l’acadèmia.

Un dels últims que ha fet és d’aquells que tenen solera, podrien omplir algun titular i que el fan presumir. “Em van contactar de la productora que estava organitzant la festa dels 60 anys de l’Andreu Buenafuente perquè fes un capgròs seu”, explica Aumedes. L’encàrrec va ser una decisió de la dona de Buenafuente, l’actriu Sílvia Abril, per fer-li un regal el dia del seu aniversari. Darrere de la seva estampa hi ha, més o menys, un parell de mesos de feina de Ramon Aumedes, entre disseny i fabricació. “En ser el Buenafuente, tenia aquella pressió que m’havia de sortir bé”, riu Aumedes.

Com amb tots els capgrossos que fa, primer va dissenyar-lo a partir de fotografies; va fer un motllo amb escaiola, hi va posar fang, fibra de polièster i el va pintar. La feina continua: ara està fent un encàrrec per a una entitat de l’Hospitalet i uns personatges per a un particular que reprodueixen tres personatges que van viure durant la Segona República a Sant Llorenç del Penedès.

Un dels capgrossos més preuats que té és el Rialler, la primera figura de cultura popular que va construir. Va ser fa 40 anys, més o menys, i va ser per a les festes del barri de Can Duran de Canovelles. Després va fer-ne els gegants… i tota la resta és història.

Els capgrossos que van anar de Granollers a Noruega

Un dels capgrossos que no marxen del cap d’Aumedes són els que va fer per a una parella de Noruega ara fa uns anys. La història darrere aquestes figures involucra Tor Kirkerud, que és col·leccionista i comerciant d’art, i Olaug Kirkerud.

El dia que van decidir demanar a Aumedes uns capgrossos que els representessin a ells mateixos, havien anat a veure a Granollers el seu net, Jett Kirkerud. “Van passar per Roca Umbert i van fixar-se en el taller. Hi van entrar i van preguntar si seria possible fer-ne d’ells dos”, explica Jett Kirkerud.

El net, que viu aquí, va anar fent els seguiment de la construcció durant mig any, després que els avis tornessin a Noruega. “Els van enviar amb unes caixes molt grosses i al cap d’una setmana van arribar, per gran expectació seva i dels veïns, que mai havien vist una cosa semblant.”

Eduard Toldrà és el compositor escollit per centrar la dotzena edició del cicle musical que organitza L’Atlàntida

Jordi Vilarrodà

Per primera vegada un compositor català serà protagonista del Clàssica Jove, que aquest cap de setmana obre la dotzena edició. El cicle que programa L’Atlàntida es dedica enguany a Eduard Toldrà (1895-1962), “l’autor català per excel·lència de mitjan segle XX”, deia Bet Piella, regidora de Cultura de l’Ajuntament, el dia de la presentació.

La seva música no només sonarà en diversos concerts sinó que ha inspirat peces de nova creació com l’opereta Festeig i giravolt, de Jofre Bardolet, l’estrena de la qual serà un dels moments culminants del Clàssica Jove. Les activitats s’allargaran fins a mitjans de juliol i inclouran la ja habitual estada a Vic de la Jove Orquestra Nacional de Catalunya (JONC) i una nova edició de l’Acadèmia Internacional de Quartets. “Vic esdevé un gran punt de reunió de la música clàssica, en conjunt passaran per aquí més de tres-cents músics”, explica Montse Catllà, directora de la Fundació L’Atlàntida.

Clàssica Jove persegueix des del seu inici un doble objectiu. Per una part, el d’apropar el públic jove a la música clàssica, però també el de “visualitzar artistes joves, que tinguin cabuda en un equipament de primer ordre com és L’Atlàntida”, afirma Piella. El primer concert, el proper dijous, serà un exemple d’això, amb la mezzosoprano Jana Corominas, el tenor Hèctor Ruiz i el pianista Joan Espuny interpretant un repertori de cançó catalana i, entre d’altres, A l’ombra del lledoner de Toldrà, “la seva millor obra per a piano i veu”. L’Escola de Música i Conservatori de Vic també presentarà una producció pròpia, #EMVicsomToldrà, el proper dia 19 de juny. La seva música i la d’altres autors catalans configuraran també el programa del concert més popular de Clàssica Jove, el que tindrà lloc la nit del 10 de juliol a la plaça de la Catedral. El dirigirà Jofre Bardolet, amb l’Orquestra de Cambra de Vic i la Cobla Berga Jove.

El que mai no hauria imaginat Toldrà és que també seria objecte d’un escape room i d’un joc interactiu que s’ha elaborat per primera vegada amb la participació d’estudiants del grau de Multimèdia, Aplicacions i Videojocs de la UVic-UCC. L’escape room era ja una iniciativa d’edicions anteriors però ara “s’ha independitzat en forma d’un videojoc”, diu David Reifs, coordinador del grau. A banda de participar directament a l’escape room aquest dissabte al matí en tres sessions (reservades a nens i joves de 10 a 13 anys), el videojoc Eduard Toldrà i l’esfondrament de L’Atlàntida quedarà disponible per a tothom a l’espai digital Sala 4 de L’Atlàntida. “Per a nosaltres ha estat un desafiament”, explica Reifs.

La reivindicació del patrimoni musical català simbolitzat per Toldrà és el propòsit del cicle d’enguany. “Si no ho fem nosaltres no ho farà ningú més. Toldrà no és més conegut perquè ningú no l’ha defensat”, afirma Ramon Ferrer, programador de L’Atlàntida. .

Eduard Toldrà, nascut l’any 1895, va destacar de ben jove com a músic. Es va presentar en públic només amb 7 anys en un concert a Vilanova i la Geltrú, on havia nascut. Format al Liceu, va crear el Quartet Renaixement amb el qual va viatjar per Europa. Després de la Primera Guerra Mundial, va iniciar una prolífica trajectòria com a compositor. Després de la Guerra Civil, i malgrat totes les dificultats, va dirigir l’Orquestra Municipal de Barcelona.

EL 9 NOU

Marco Mezquida i Chicuelo reafirmen la seva comunió artística amb ‘Del Alma‘, el seu tercer disc creat a quatre mans, tancant una trilogia de música nova i lliure, fruit de la forta connexió espiritual i musical entre ambdos intèrprets i creadors. Els dos músics, al costat del percussionista Paco de Mode, conviden a un viatge per temes que atrapen sons jazzístics, flamencs, del pop, clàssics i folklòrics. “Hem vingut a crear música nova amb el nostre estil i manera de ser. Una música clàssica, mediterrània, pop, de balades, jazz, floklòrica, amb improvisació i amb els pals del flamenc: la guajira, la soleá, la seguidilla, la rumba”, defineix Mezquida de ‘Del Alma’. Aprofundir en altres músiques és una condició vital de Mezquida com de Chicuelo, que segons el pianista català “entén la tradició i la modernitat; ell és clàssic i s’escapa al modern. Jo busco el mateix amb el meu piano”. I en el cas del flamenc, Chicuelo li va obrir la porta a Mezquida a un món per a ell desconegut. D’aquí va sorgir una gosada fusió amb el jazz que ha provocat l’entusiasme de la crítica dins i fora d’Espanya.

‘Del Alma’. Marco Mezquida i Juan Gómez ‘Chicuelo’. 14è Cicle de Jazz de l’Ametlla. Can Draper. Dissabte 14 de juny, 20h.

Música i tabalers al festival Balla Montornès

El Ball de Diables i Drac de Montornès del Vallès celebraran aquest dissabte la 31a edició del Festival folk Balla Montornès, que per primer cop inclourà una trobada de tabalers. La comitiva farà un recorregut a les 7 de la tarda que passarà pels carrers Major i Jacint Verdaguer fins a arribar a la plaça Joan Miró. Després de la trobada, cap a les 9 del vespre, començarà el concert del grup Dos a Trio, previ al ball del Fanalet. La nit acabarà a 2/4 d’11 del vespre amb l’actuació de Canya d’Or, amb entrada gratuïta. Durant el festival hi haurà sopar i servei de barra a preus populars.

Festival Balla Montornes. Carrers Major i Jacint Verdaguer, i plaça Joan Miró. Montornès del Vallès. Des de les 19.00 a les 22.30.

Lliçà de Vall celebra la 1a Mostra de Teatre Amateur

Moxtra, la primera mostra de teatre amateur de Lliçà de Vall, presenta aquest cap de setmana quatre obres de teatre de companyies amateurs, una de local i les altres de la resta de la comarca i del Vallès Occidental. A més, dissabte a les 11 del matí es farà un taller d’improvisació teatral a càrrec de Mònica Luchetti. L’escenari serà el teatre de la Biblioteca. La mostra començarà aquest divendres a les 8 del vespre amb el grup Tàndem de Santa Perpètua de Mogoda, que presentarà ‘La criada de dues mestresses’, una adaptació del text de Carlo Goldoni. Dissabte a les 8 del vespre serà el torn del grup local Xamba Teatre, que portarà a escena ‘Arsénico por compasión’, de Joseph Kesselring, i sota la direcció de Cinta Moreno. D’altra banda, diumenge a les 12 del migdia actuarà El Coverol, de Corró d’Avall, amb ‘Lorca, retrats d’un poeta’, escrita i dirigida per Noel Jiménez. Els encarregats de tancar la mostra seran Troca Teatre, de Sant Celoni, que, sota la direcció de Pep Duran, presentaran ‘Lava, de James Fritz.

Moxtra. 1a Mostra de Teatre Amateur de Lliçà de Vall. Teatre de la Biblioteca. Dissabte 14 i diumenge 15 de juny.

El festival ven tot l’aforament de 44.000 entrades amb Els Catarres, Oques Grasses i La Raíz com a caps de cartell

Jordi Vilarrodà

Cinc anys de Cabró Rock han estat suficients per consolidar el festival de Vic com una de les grans cites d’estiu de la música en català en competència amb el Canet Rock. La prova d’això va arribar a principis de setmana, quan l’organització va confirmar que s’havien venut ja totes les entrades previstes per a aquesta edició. Entre divendres i dissabte, un total de 44.000 persones passaran pel recinte de la Zona Esportiva, que enguany ha ampliat la superfície. “La intenció d’arribar a aquest nivell hi ha estat des del primer moment, potser ha estat una sorpresa aconseguir-ho només en cinc anys”, explicava aquest dijous Oriol Planesas, responsable de Comunicació de Midnight Group, la promotora que organitza el festival.

El cartell continua en la línia de buscar l’equilibri entre noms avalats per una trajectòria, altres que s’han consolidat els últims anys i els que són apostes de futur. Entre els primers, uns Oques Grasses que han estat en totes les edicions del Cabró Rock i que el públic veurà amb la incògnita de si pot ser el seu darrer concert a Osona. Les notícies sobre un possible punt final a la banda que lidera Josep Montero –mai no confirmades per ells mateixos– afegeixen més càrrega emocional al concert que faran divendres. Aquest mateix dia hi actuen Els Catarres, en el primer concert a Osona del seu nou disc Paracaigudistes, estrenat a Girona encara no fa dos mesos. I l’endemà, sens dubte que un dels grans atractius és La Raíz. Els de Gandia, que es van retrobar després d’un llarg període de pausa, fan a Vic el segon i darrer concert a Catalunya de la gira. “Un objectiu que ens semblava difícil, d’aquelles propostes que fan únic el Cabró Rock”, explica Marc Sureda, project manager del festival i director de la sala La Cabra.

I per trajectòria, Els Pets seran un altre nom destacat de dissabte, ocupant un lloc de grup veterà que l’any passat va ser per a Love Of Lesbian. Gavaldà, Reig i Càceres celebren 40 anys als escenaris i la seva gira d’aniversari no podia deixar de banda un escenari com el de Vic. En aquesta categoria de veterans se situen també Los Manolos, referent de la rumba catalana, el mateix dissabte. El Cabró Rock treballa amb una visió oberta del seu públic objectiu, que vol abastar totes les edats: “Un festival que pot gaudir tota la família”, diu Sureda. Les apostes més joves vindran amb Mushka, que ja va ser l’any passat a Vic; amb The Tyets, que havien passat pel Cabró Rock fins i tot abans del seu esclat, o per Ginestà, ara mateix una referència absoluta del pop-rock d’autor.

Quan va sorgir la idea del Cabró Rock, els seus creadors pensaven “que no fos petit, anecdòtic” i que esdevingués la referència d’aquest tipus d’esdeveniments a la Catalunya Central. El cartell i el nombre d’espectadors ja el situa més enllà.

 NOUS APARCAMENTS

El creixement del Cabró Rock obliga a replantejar la logística, no només dins del recinte sinó més enllà. “Treballem de la mà de l’Ajuntament perquè volem que això segueixi a Vic”, diu Oriol Planesas. Al web del festival s’hi detallen els espais d’aparcament.

La festa major, que arrenca dissabte, manté el format de dos caps de setmana amb una trentena de propostes, totes gratuïtes i amb la implicació de diverses entitats del poble

Miquel Erra

Amb el bon temps arriben les primeres festes majors. I una de les que obren el calendari a Osona és la de Sant Quirze de Besora, amb un programa que ha consolidat el format de dos caps de setmana de gresca, amb una trentena llarga d’actes pensats per a tots els públics. I tots gratuïts. Com a nou escenari s’estrena la flamant Pèrgola del Parc Municipal.

El primer cap de setmana es farceix de propostes sorgides des de les mateixes entitats. Arrencarà al matí amb la tercera edició del Torneig de Tennis Taula Llibert Rosell; i a la tarda, amb el Torneig d’Escacs, també a la Cooperativa. El mateix dissabte s’incorpora a la festa major la tercera edició del Bisaura Sona, a la nova Pèrgola, i amb les actuacions de Tres+ Band i els Rock&Roll Brothers. Al vespre arribarà una de les sorpreses agradables de l’any passat, el Bingo Musical, “que va tenir molt èxit”, destaca Gerard Puig, regidor de Festes. La nit acabarà al pavelló a ritme dels Rock’n’Busto i PD Nem Tard.

Diumenge arribarà la caminada popular i, al migdia, l’Associació d’Amics del Senegal estrena un concert de cultura senegalesa, també a la Pèrgola. La festa continuarà a la tarda amb el clàssic partit de festa major, un taller per iniciar-se en el ball de muntanya i una projecció del documental Dones calves.

La festa continuarà dilluns amb una representació del clàssic Terra baixa, amb el Grup de Teatre de Sant Hipòlit. El pregó, pròpiament, tindrà lloc el dijous dia 12, a càrrec de la Penya Blaugrana, amb motiu del seu 40è aniversari, i tot seguit hi haurà l’habitual cantada d’havaneres, amb el grup La Petita Havana.

El segon cap de setmana festiu arrencarà el divendres dia 13 amb festa holi i bany d’espuma. A partir de les 6 de la tarda, el col·lectiu de joves Nem Tard protagonitzarà des de la inclassificable rua dels Reis Mags Seguint l’Estrella fins a la Nit de Gats, a la zona verda de Can Guixà, amb l’actuació d’Ultimatom, La Oreja de Tik Tok i Alon Silva. Entremig, Sopar de Gats al pavelló i correfoc amb els Diables d’Alpens.

Un esmorzar popular obrirà el programa del dissabte 14. Després s’estrena una cercavila i actuació dels Falcons de Malla, que substitueix l’habitual rua gegantera –Sant Quirze no té gegants–. Al migdia arribarà el primer dels Vermuts Musicals a Can Guixà –una de les propostes sortides arran de la pandèmia que s’ha consolidat–, amb l’actuació de Cigma, un grup vocal format per tres noies del Berguedà. L’altre plat fort de la jornada serà la doble actuació, en format de concert i ball, de l’Orquestra Maravella, “que feia sis o set anys que no venia al poble”, apunta Puig.

Esperada, també, serà l’actuació dels Ambauka, el popular grup d’animació infantil, “que pot ser molt potent”, augura Puig. Serà el diumenge a 2/4 d’11 del matí. Una hora després actuarà, en el segon Vermut Musical, una de les caps de cartell d’enguany, Mar Pujol. La jornada acabarà amb un altre plat fort, la representació del muntatge Festa grossa, en què Fel Feixedas i Xuriguera repassen els seus 25 anys dalt dels escenaris.

L’epíleg es viurà el dilluns dia 16, coincidint amb la diada dels patrons, Sant Quirze i Santa Julita, amb missa solemne, audició de sardanes amb la Cobla Cervianenca, un espectacle infantil a la tarda i, a la nit, el tradicional castell de focs.

5a Fira de Dones Artesanes a Sant Hipòlit, dissabte

Miquel Erra

Posar en valor el talent i la creativitat de les dones en el món de l’artesania i visibilitzar els seus projectes d’emprenedoria en aquest sector. Fidel al seus objectius inicials, aquest dissabte torna a l’avinguda del President Josep Tarradellas de Sant Hipòlit de Voltregà la Fira de Dones Artesanes, que enguany recupera el format de matí i tarda, després que en les dues últimes edicions s’apostés per concentrar-la durant el vespre-nit, per evitar la calor.

“Tornem a provar la fira de tot el dia, en part per la demanda de les mateixes artesanes”, ha explicat Alba Farrà, tècnica d’Igualtat de l’Ajuntament, que és qui convoca el certamen. També es fa una aposta per reduir el nombre de firaires –una trentena d’artesanes de rams com la ceràmica, la decoració, la joieria, el tèxtil o la cosmètica natural– i, per contra, es reforça l’oferta de tallers d’artesania i experimentació per a tots els públics, que van des del vímet fins a l’estampació botànica, passant pels ungüents o els mosaics.

La fira, que inclou un espai de jocs infantils, obrirà portes a partir de les 10 del matí i s’amenitzarà, fins a les 8 del vespre, amb sessions de conta-contes i els concerts del cor La Veu de Voltregà, Marta Kaoba, Anna Barrufet, Bruna Casacuberta i la DJ Jolie. A més hi haurà una mostra de gegantes i dues exposicions en clau de dona, una sobre escriptores catalanes i una altra sobre l’ofici a pagès.

Va agafar el relleu fa quatre anys de la Fira del Tupí

Miquel Erra

El parc de les Set Fonts tornarà a ser l’escenari, dissabte, del Keramik, en la quarta edició després de la reformulació de la seva antecessora, la Fira del Tupí. Una festa d’experiències amb fang i un format participatiu per apropar la ceràmica a tots els públics. Enguany s’aposta per ampliar l’oferta de tallers gratuïts.

Una quinzena de ceramistes emergents i professionals d’arreu del país protagonitzaran el mercat de la ceràmica, un dels pilars de la fira. Aquest any, i com a novetat, els que comprin a les parades de ceràmica entraran al sorteig de tres paneres del comerç local. La jornada arrencarà amb la tradicional xocolatada i tot seguit ja es donarà pas als diferents tallers i activitats relacionades amb el fang, pensats tant per a infants com per a adults –es recomana inscripció prèvia als tallers gratuïts per reservar plaça–. A la tarda, la proposta estrella tornarà a ser el Torneja’t, la master class dirigida pel ceramista Jan Madrenas, on podran participar fins a 20 grups d’entre quatre i sis persones.

La tradició terrissaire de Sant Julià hi serà present amb Salvador Capdevila, fill de Joan Capdevila, l’últim terrisser del poble, que farà una demostració de fer peces amb el torn de peu. No hi faltaran els concursos de pintura ràpida i de scretchwall, la ruta modernista guiada o el cercle de percussió que tancarà el programa. Amb la idea que la gent passi el dia al parc i gaudeixi de l’entorn de la fira s’habilitarà una zona de food trucks i de pícnic.

Jordi Sunyer

‘Obesisme il·lustrat’ Música Global, 2011

Aviat farà 15 anys del debut discogràfic d’Obeses amb un àlbum espectacular que encara avui està a anys llum del llistó on podríem col·locar la majoria de propostes musicals que s’editen al país. Tot i no ser el millor treball del quartet osonenc, van començar molt forts amb una obra ambiciosa que va descol·locar la crítica ja que no sabien com catalogar un disc on hi havia clàssica, rock, cabaret, balades i divertimentos que encaixarien al repertori de La Trinca. El que uneix aquest ventall estilístic enorme que és l’univers Obeses, però, no és cap etiqueta sinó l’actitud. Una actitud rockera, sí, però també desacomplexada i lliure de faixes i cotilles. I també la qualitat. Ara mateix a Catalunya no hi ha cap banda amb músics que tècnicament s’acostin a la solvència sonora que facturen junts els talents d’Arnau Tordera I, Arnau Burdó, Jaume Coll i Maiol Muntané. I a Obesisme il·lustrat hi ha de tot. Des de les declaracions d’intencions fundacionals de “Tan afortunats” o “Per què hi ha Obeses?” fins a les exhibicions vocals de “L’Aria du l’Hermafrodite” o del “Dueto buffo di due gatti” de Rossini. O la mítica “Pa amb tomàquet”, feta de Queen, cançó francesa, flamenc i stornelle palangani. Per cert, totes les peces d’aquest treball es podran escoltar divendres que ve a Vic en un bolo per celebrar el 15è aniversari d’Obeses. Tant de bo en vinguin, com a mínim, 15 més. El món, i sobretot un país vençut com el nostre, els necessita.

Músics de Sant Joan en contrast: Nu Drama tanca 15 anys de trajectòria i Ferran Capdevila treu nou disc

Joan Garcia

Aquest mes de maig a Sant Joan han coincidit dues novetats musicals que, casualment, van en direccions oposades. Mentre que Nu Drama tanca 15 anys de trajectòria, Ferran Capdevila busca consolidar el seu projecte com a cantautor. Dos moments artístics i vitals ben diferents, però que comparteixen la complexitat de fer música des dels marges.

Ricard Soler (Nu Drama), 31 anys, traductor, poeta, raper i músic, s’havia convertit en un referent del rap en català, contribuint a la normalització de la nostra llengua en aquest gènere. Però amb prop de 10 discos publicats des de 2011, ha decidit tancar aquest cicle d’una forma ben planejada amb Una cadira, un tema de més de vuit minuts que funciona com a testament artístic. “No ha sigut res abrupte, ha sigut una decisió molt meditada”, explica el santjoaní.

De fet, Soler no s’ha acomiadat discretament, al contrari. Ha dedicat esforços a teixir un adeu generós i creatiu, en una campanya de llançament en la qual hi han participat músics i col•laboradors, com la locutora i cantant Mariona Batalla, el músic Arnau Grabu o altres rapers com Yung Rajola o Babaflow, entre d’altres. Tots ajudaven a crear expectació pel més nou de Nu Drama, sense saber de què es tractava. És una mostra de les complicitats que ha anat construint durant els anys, que no ha arribat en forma de sostenibilitat econòmica, però sí amb el reconeixement dels companys de professió. Ell mateix ho resumeix amb ironia, després de recordar que es va acostar com a fan a Rodrigo Laviña (Pirat’s Sound Sistema i At Versaris), i en va sortir amb elogis cap a ell mateix: “Soc el raper preferit del teu raper preferit”.

Ferran Capdevila, 28 anys, és enginyer especialitzat en energies renovables i ho compagina amb la seva passió per la música i el teatre musical, col·laborant amb el SAT Teatre Centre i en petites produccions a Barcelona, i també forma part del Cor Jove de Sarrià. Jardí de Tara és el seu treball més llarg fins ara, amb sis cançons, després de Cremar les naus (2023) i Contingència (2024), que va defensar per primera vegada a la Kontra de Gràcia, a la plaça del Sol. Per ell la música és una eina introspectiva que li permet explorar-se personalment: “M’obre portes a conèixer-me una mica més”. També reconeix que és un entreteniment, com ho podria ser llegir o jugar a la consola per algú altre: “Intento gaudir d’aquest procés i treballar perquè pugui arribar a la major gent possible, però també estant content si no és així”.

 ALS MARGES
Tot i que estan en moments oposats, els dos artistes santjoanins comparteixen la dificultat de consolidar-se com a músics en un ecosistema petit, però complex i amb molta oferta. Soler ho expressa amb ironia: “A mi m’han titllat de raper emergent des de fa 15 anys. Però quan és que emergeixo, finalment? Feia broma amb amics que no som artistes emergents, som artistes en emergència”.

Soler, a més, també explica que fa molt temps que havia notat que no trobava la mateixa passió i volia “tancar-ho en un bagul per saber si ho trobaria a faltar o feia música per inèrcia”. Marxa i el comiat no és gens agre. “Estic molt feliç d’haver arribat a aquest punt i mirar enrere amb serenor i agrair aquesta etapa tan bonica que he passat.” A més, deixar-ho tampoc ha estat fàcil perquè s’ha trobat amb el que ell defineix com a trampes, com un concert molt bonic i especial o un treball que funciona molt bé, com el darrer Parets de vidre (2024), que va ser el que va tenir més ressò que els altres.

Capdevila diu que quan surt un primer disc, la repercussió no és mai la que un s’espera i que això causa sensacions una mica desagradables. Ell creu que va poder fer un canvi de xip des del principi i fer música des d’una altra perspectiva: “No és que emocionalment ho necessiti, simplement, ho vull fer”. El cantautor també remarca que per ell és important ser-ne conscient: “Crec que aquesta gestió és el més complicat que ha de fer un artista, però s’ha de fer perquè si no pot arribar a ser molt frustrant”.

Són dues experiències nascudes al mateix poble i viscudes des de les trinxeres de la música, que tot i la dificultat demostren que cada etapa té la seva pròpia bellesa i dignitat.

Jordi Sunyer

JAZZWOMAN
‘Contra vent i marea’
Arriba el tercer disc de la valenciana JazzWoman (nom artístic de la rapera Carmen Aguado), un treball on manté la seva essència hip-hop però on s’obre de mires i hi mescla també sense embuts rock, metal, punk, ska i electrònica. Pel que fa a lletres, les deu peces que hi ha són totes un crit de resistència contra les injustícies socials, la precarietat i el conformisme. Hi ha des de l’energia desbocada de Motivat a lo Rambo fins a la força revolucionària de Tira i Arrastre passant per l’himne a la insubmissió Pirata, que també s’ha estès a l’estètica del disc.

BLAU SALVATGE
‘Hiraeth’
Blau Salvatge és un octet liderat pel mallorquí Joan Pérez-Villegas que acaba de treure un disc preciós fàcil d’escoltar però difícil de catalogar. Hi col·laboren les veus de Júlia Colom i Francesca Gaza i també s’hi poden escoltar instruments tradicionals suïssos com l’Alphorn o el Hackbrett. Això fa que el paisatge sonor d’Hiraeth (el títol ve del gaèlic medieval) sigui únic. A mi m’agrada especialment A Childish Tantrum, una espècie de suite on s’hi poden endevinar melodies de cançons populars infantils. Un collage ple de nostàlgia i sensibilitat.

SERGI ANDRADES
‘Tralla dolça’
Sergi Andrades és un barceloní que fa de productor musical, compositor i dissenyador de so amb una formació que combina ciència i art, ja que es va graduar en Bioquímica a la Universitat Rovira i Virgili i en Sonologia a l’Esmuc. El 2022 va debutar amb un EP, Despertar, a mig camí entre el folk i el pop d’autor, i després de publicar algun altre invent ara arriba el seu primer LP que té dues cares: a la primera, quatre cançons de tralla (però dolça) i a la segona, cinc de més minimalistes sobre l’amor. I tot, gravat a l’habitació d’un pis d’estudiants. Curiós.

Jordi Sunyer

‘Agotados de esperar el fin’
Warner Music, 1984

Ilegales són sense discussió un dels grans grups de la història del rock espanyol. Aquest Agotados de esperar el fin, de 1984, va ser el seu segon disc de llarga durada i possiblement el millor. Si més no, el més famós. Fa uns quants mesos es va reeditar millorant el so de l’original. Val la pena anar-lo a comprar ara mateix. Una proposta salvatge de Jorge Martínez, el cantant, guitarrista, compositor i cara visible del grup. Només pels títols de les cançons ja et venen ganes d’escoltar el disc, però a més hi ha unes guitarres que sonen de meravella i unes lletres que no et deixen indiferent. D’entre les 12 cançons destaquen la inicial, “África paga”, una mena de blues; l’homònima “Agotados d’esperar el fin”, amb aires de punk; la que va triomfar més, “Soy un macarra”, amb frases com aquesta: “Soy un macarra, soy un hortera, voy a toda hostia por la carretera”; “Odio los pasodobles”, que tot i això no impedeix que comenci com un pasdoble, i la salvatge “Destruye”. Però n’hi podríem afegir d’altres, com “La chica del club de golf” o “Stick de hoquei”. Sempre amb aquesta barreja de mala llet i d’humor a les lletres i la força del rock de debò, sense enganys. Ah, i la portada és força al·lucinant. Han passat 40 anys des d’aquest disc i Ilegales continuen al peu del canó. L’últim disc, La lucha por la vida, de 2022, és molt bo. I els seus directes, també.

Jordi Sunyer

Primer instrument que vas aprendre a tocar?
L’ukelele de decoració que tenia al menjador.

Primer grup del qual vas formar part?
Skandul Public, prototip d’Auca.

Primer disc que et vas comprar?
Les ratlles del banyador de La Iaia.

Quants discos tens aproximadament?
De físics en dec tenir una vintena escampats per les guanteres dels cotxes dels meus pares i de la meva parella.

Salva’n tres (de discos).
Atletes baixin de l’escenari de Manel, Zel d’Obeses i On és la màgia de La Iaia.

Grups o músics de capçalera?
Idles, Enemic Interior, Turnstile, La Gossa Sorda o Viagra Boys.

Un concert (com a públic) per recordar?
The Cat Empire a Razzmatazz el 2016.

Teresa Costa-Gramunt

Les plantes en l’obra de Jacint Verdaguer
Autora: M. Carme Barceló i Martí (selecció de textos i fitxes botàniques)
Fotografies: Maria Carme Barceló i altres autors
Editorial: Edicions de la Universitat de Barcelona
Lloc i any d’edició: Barcelona, 2023
Pàgines: 408

La professora de Botànica M. Carme Barceló i Martí (Vilanova i la Geltrú, 1952), vinculada al món excursionista i ànima de l’Agrupació Excursionista Talaia, sempre ha sabut harmonitzar cultura i natura, ciència i sensibilitat poètica. El resultat d’aquesta feliç conjunció és la publicació d’un llibre destinat a ser de referència en el seu camp: Les plantes en l’obra de Jacint Verdaguer (Edicions de la Universitat de Barcelona).
En l’obra poètica de mossèn Jacint Verdaguer la natura no hi és com a ornament sinó com a veritable protagonista per com el poeta de Folgueroles –ben segur el més important de la Renaixença catalana– veia i sentia Déu en la natura. Per aquest motiu la natura en la manifestació de les seves diverses formes vegetals: flors, plantes i arbres, tenen una gran presència en els seus versos.
Amb Les plantes en l’obra de Jacint Verdaguer som davant una joia científica i literària sorgida a partir de l’atenta, minuciosa i enamorada lectura de l’obra completa de Jacint Verdaguer per part de la professora M. Carme Barceló en què hi trobem “inventariat un catàleg de 437 fitòmens populars corresponents a 307 espècies de plantes” que inclou, en cada cas, una fotografia de la planta i la seva fitxa botànica juntament amb un o més textos verdaguerians que hi fan referència.
Jacint Verdaguer, que com sabem va ser un gran excursionista, viatger i home curiós en els seus passejos i descobertes per la muntanya, va convertir-se en un gran coneixedor de les plantes que anava trobant per camins i dreceres: “Duia sempre una llibreta a punt, i tota herba o flor camperola que se li oferia a la vista, la collia i posava entre els fulls de la llibreta, i en ésser al poble o masia que primer li sortia al pas, anava demanant el nom, virtuts i tradicions de totes les herbes i flors que duia recollides”, va escriure Valeri Serra i Boldú a Biografia de mossèn Jacinto Verdaguer (1924). I així, de la mateixa manera que els medievals transferien a les virtuts d’arbres, flors, plantes i matolls la seva correspondència espiritual, trobem escrit, per exemple, de les populars flors margaridoia i angèlica: “La margaridoia /, que és flor de la ignocència / brot de la paciència / remei de tot mal; / l’angèlica pura / que és flor sense espina, / la perpetuïna /, que és flor immortal”.

Anna Ruiz Mestres

La clau que obri tots els panys
Autor: Vicent Andrés Estellés
Editorial: Peu de Mosca
Lloc i any d’edició: La Selva del Camp, 2024
Nombre de pàgines: 182

Encara ressona la bona feina dels qui han homenatjat VAE arreu dels Països Catalans, però ha passat més desapercebuda la bellesa de la reedició de La clau que obri tots els panys, de Peu de Mosca. L’editorial ha fet una edició acurada, ben il·lustrada per Clara-Iris Rojano, que amb els seus dibuixos ens transporta a la llum del País Valencià. La coberta, d’un taronja impactant com els camps de cítrics, es complementa amb el lila i el groc de les tres parts del llibre. Les il·lustracions, amb perfils negres que recorden tessel·les bizantines o pintura romànica, com si fossin un bell retaule, reforcen el missatge poètic d’Estellés. La bella i lúcida introducció l’ha feta J. Morgades.
Aquest llibre, escrit el 1957 i guardonat el 1958 amb el Premi València de poesia, no es va publicar fins al 1971, podeu imaginar per què. S’estructura en tres parts: la primera, sense títol, aplega poemes diversos; en la segona, Llibre d’exilis, el poeta et guia vers un món interior més íntim, i la tercera, Coral romput, és un únic poema d’una força lírica extraordinària, dedicat a Salvador Espriu (…Una amable, petita, trista pàtria…) amb epígrafs d’A. March, B. Fenollar, V. Ferrer, Sor I. de Villena… que li són referents literaris. Aquesta part esdevé un cant a la gent senzilla, al dolor, a la memòria i als somnis d’un poble vençut. El seu engatjament amb el país, que viu sota el jou del dictador, et colpejarà, lector, i potser et desvetllarà, ara que tant ens manca el compromís.
El títol La clau que obri tots els panys fa referència a la mort, que no hi ha pany que l’aturi, però la clau i el pany tenen també la càrrega eròtica que impregna l’obra d’Estellés. El país (Un desig, el desig / d’inventar-me una pàtria…), l’amor i la quotidianitat (Un silenci de dones que se’n van al mercat, / i de llits per alçar, i amb llençols greixosos /…), i el rosari com un fil de religiositat que amarava el seu temps, o el fet d’escriure, hi són omnipresents, amb un llenguatge ric, ple de figures retòriques i de símbols arrelats a la terra. Els cucs de seda, els grills o els galls evoquen un paisatge tan proper com universal.
La seva lírica, plena de musicalitat, compromís civil i denúncia, és un retrat de l’època i de la vida del seu poble. Ha sabut copsar molt bé la vivència pregona de la gent, i per això els seus poemes, musicats tantes vegades, esdevenen himnes. Qui no recorda la interpretació d’Ovidi i T. Soler de Coral romput. Per tot això Estellés és avui un poeta imprescindible de la nostra literatura: un poeta universal!

Jordi Vilarrodà

‘Valenta com tu’
Iolanda Batallé
Destino
L’escriptora i llibretera Io-landa Batallé ens regala un llibre combatiu, que s’explica molt bé en el subtítol: “La nostra vida sencera és un #Metoo”. Assetjaments, abusos i violències diverses que ha experimentat pel sol fer de ser dona emergeix en un relat empoderat: “Escric aquest text perquè ja no volem callar. El ‘No diguis res’ ja no ens serveix. Ho volem dir”.

‘Homenatge a Barcelona’
Colm Tóibín
Ara Llibres / Ajuntament BCN
“La ciutat ha canviat, la ciutat segueix sent la mateixa.” L’escriptor irlandès Colm Tóibín va conèixer Barcelona a principis dels anys 90, i no com a simple passavolant. En va deixar testimoni en un llibre que ara es reedita i que permet veure el contrast entre la Barcelona actual i aquella preolímpica, no tan globalitzada però igual de viva. Tóibín es passeja també per altres llocs de Catalunya.

‘L’enquesta del Canal 4’
Avel·lí Artís-Gener, ‘Tísner’
Males Herbes
Una encertada recuperació de la novel·la amb què Tísner va guanyar l’any 1972 el Premi Sant Jordi. Situada en un ambient distòpic (però, al final, no tan allunyat de la realitat actual) explica com els directius d’un canal de televisió que a la vegada és un ens governamental fan una enquesta entre els seus empleats per veure si estan satisfets del que fan. Per sota, però, es cou la revolta.

‘Història i poder del mètal català’ E. Cremades, D. Farrús i D. Morell / Enderrock
Gairebé sembla que no hi sigui, el metal, en el nostre panorama musical. No són visibles però no han deixat mai de ser-hi. Les xifres ho corroboren: mig miler de grups dels Països Catalans, més de 1.300 discos que tenen com a mínim un tema en català. Un món que per primera vegada s’explica i s’endreça en aquest llibre que és una autèntica enciclopèdia del gènere.

‘Sala Augusta’
Sebastià Alzamora
Proa
Dos poemaris en un de l’escriptor mallorquí. Sala Augusta, el nom d’un cinema de Palma aixecat sobre una antiga presó franquista. L’autor evoca i homenatja els que hi van estar tancats, alguns per morir afusellats. Es completa amb Llengua materna, poemes escrits arran de la mort de la seva mare. I un homenatge també, en aquest cas a les dones cosidores de la indústria balear del calçat.

La cartellera dels principals cinemes

EL 9 NOU

Joan Millaret i Valls

El destí del món en un parpelleig

S’ha estrenat en cinemes l’anunciada última entrega de la cèlebre nissaga d’acció, aventures i espionatge Misión: imposible, la qual va iniciar la seva singladura el 1996. L’arribada als cines de Misión: Imposible. Sentencia final de Christopher McQuarrie es produeix després de la seva projecció, fora de competició, en caràcter de preestrena mundial al 78è Festival Internacional de Cinema de Canes. L’efemèride va comptar amb la presència de Tom Cruise al capdavant, qui es torna a posar en la pell d’Ethan Hunt, però també en la seva faceta com a productor. Aquesta darrera aventura ha estat escrita pel mateix director Christopher McQuarrie i Erik Jendresen sota patrocini dels estudis Paramount. L’actor americà assistia per tercera vegada a Canes després de fer-ho l’any 1992 per la presentació de la pel·lícula de clausura Un horitzó molt llunyà (Ron Howard) i, després, el 2022 per l’estrena mundial de Top Gun: Maverick (Joseph Kossinski), una seqüela de l’èxit Top Gun (1986, Tony Scott), a part de recollir una Palma d’Or Honorífica.
Aquesta represa de les aventures al límit de l’agent Ethan Hunt al costat del seu equip deixa un regust agredolç. Una nissaga que ens ha deixat grans moments cinematogràfics i ara ens trobem davant d’una pel·lícula menor, un entreteniment discret, un passatemps fluixet. Aquesta Sentencia final està farcida de subratllats i redundàncies, i posa el retrovisor manta vegada en entregues passades, a la manera d’una recopilació de millors moments. Aquesta superproducció està mancada d’atmosfera, d’encant, de tensió, i sembla pensada només per a dues bones i vertiginoses seqüències d’acció. Una té lloc en el gèlid mar de Bering en un submarí rus abandonat, que acaba rodolant pel fons marí, i l’altra en una persecució amb avioneta cap al final. Ambdues són protagonitzades per un Tom Cruise a qui sempre li agrada esprémer-se al màxim en aquests rodatges, posant-se en risc sovint, imprimint a les escenes una fisicalitat i una versemblança que sovint no s’aconsegueix a base únicament d’efectes especials. Tot i que Ethan Hunt és l’heroi determinant, indispensable, el protagonisme també recau en el col·lectiu que envolta Hunt, que encomana una sensació de camaraderia grupal, abans de fondre’s en les ombres de la ciutat. El repartiment es completa amb Hayley Atwell, Ving Rhames, Simon Pegg, Esai Morales, Pom Klementieff, Henry Czerny, Mariela Garriga o Angela Bassett com a presidenta dels Estats Units.

Joan Millaret i Valls

Delirant filigrana mil·limètrica

La trama fenicia, del visionari director Wes Anderson, arriba als nostres cinemes després de passar per la secció oficial de Canes, festival on ja havia participat anteriorment, sigui amb l’enlluernadora filigrana cinematogràfica Asteroid City (2023) o amb les meravelles artístiques La crònica francesa (2021) i Moonrise Kingdom, pel·lícula inaugural de Canes el 2012. Ara presenta una producció alemanya en anglès de la mà una altra vegada del seu guionista habitual, Roman Coppola. Tenim un home de negocis, Anatole, Zsa-Zsa, Korda (Benicio del Toro), l’home més ric d’Europa, que té en vista un projecte megalòman, el Pla Fenici d’Infraestructura Terrestre i Marítim Korda, i que requereix el finançament d’altres poderosos per tirar endavant. Enmig d’aquesta ronda negociadora, el magnat Korda sobreviu inexplicablement a un nou atemptat contra el seu avió particular, un entre molts intents frustrats d’assassinat de part d’una corporació econòmica que vol frenar la seva ambició econòmica desmesurada. Als plans de Korda s’hi oposa, també, un dels seus principals enemics, l’oncle Nubar (Benedict Cumberbatch).
Enmig d’aquests estira-i-arronses, Korda, un home amb diversos fills de diferents esposes, rep la visita d’una de les seves filles, Liesl (Mia Threapleton), ara monja, que fa anys que no veu al seu pare i que voldria nomenar la seva hereva. També ha contractat un nou tutor, Bjorn Lund (Michael Cera), per educar la seva extensa prole encara que, en realitat, és un espia. Tenim un nou repartiment farcit de cares ben conegudes, i que sovint passen fugisserament per la pantalla, com Scarlett Johansson, Riz Ahmed, Bryan Cranston, Hope Davis, Jeffrey Wright, Tom Hanks o Matthieu Amalric. El director americà de La isla de los perros (2018) ofereix a La trama fenicia una nova comèdia marciana d’aventures estrafolàries explicada com una historieta gràfica, amb escenes construïdes com vinyetes d’enquadraments perfectes, mostrant debilitat per la planificació geomètrica, els virtuosos tràvelings, les trames impossibles, absurdes, i els personatges excèntrics, caricaturescos.
Una nova i mil·limètrica festa delirant de Wes Anderson al llindar del cinema d’animació.

El realitzador de Folgueroles Joan Bover posa els científics en el centre del llargmetratge ‘Graus, minuts, segons’

Jordi Vilarrodà

Seguint les petjades d’un equip de científics que ha viatjat arreu del món per recollir dades sobre la influència de la petja humana en el planeta, Joan Bover ha trepitjat alguns dels llocs més remots del planeta durant els últims dos anys. El realitzador de Folgueroles ha completat fa poc el rodatge de Graus, minuts, segons, que serà el seu primer llargmetratge documental i que preveu poder estrenar a principis de 2026.

Els científics seran els autèntics protagonistes del film. Joan Bover va ser contractat inicialment per documentar en vídeo un important projecte de recerca que dirigia la biòloga catalana Anna Traveset, de l’Institut Mediterrani d’Estudis Avançats. Finançat pel Consell Europeu de la Recerca, consistia a estudiar els ecosistemes de les illes en diversos punts del planeta, i veure quina diferència hi ha entre els que han estat afectats per l’activitat humana i els que es mantenen verges. “Aviat vaig veure que això tenia una història, i els vaig proposar de fer una pel·lícula”, explica Bover. Havia de tenir un to més personal, que expliqués la motivació i la manera de treballar d’uns científics que van d’una banda a l’altra del món aplicant sempre el mateix rigor en la seva feina. “Una recollida de mostres que a nosaltres ens podria semblar tediosa, a ells els apassiona.” La facin a prop de casa o a l’altra punta del món.

De Ny-Ålesund a Puerto Williams, d’un extrem fins l’altre de la Terra

Els indrets on van dur a terme la recerca, i on va rodar Joan Bover, han estat arxipèlags: començant per les Balears, on treballen tant ell com Anna Traveset. I seguit per les Canàries, les Eòlies (Sicília), les Galápagos, les Seychelles, les Svalbard (Noruega) i les Beagle (Xile). A totes es fixaven dos objectius: una de les illes que fos habitada o ho hagués estat llargament i una altra “gairebé mai trepitjada per l’home”. Recollint i comparant les mostres, i analitzant l’ADN que hi ha en cada una, volen determinar com el factor humà afecta els ecosistemes. “És l’única manera d’obtenir les dades.” Bover vol “que l’espectador es traslladi a aquests llocs amb un plantejament molt immersiu” i vegi com són els investigadors.

“Em vaig adonar aviat que l’èpica de la pel·lícula eren ells mateixos, la passió amb què fan les tasques cada dia, jo només mirava l’entorn i ells no donen importància al viatge sinó a la recerca.” Això no vol dir que per al folguerolenc no hagi estat “una experiència única”. Ha estat a Ny-Ålesund, la ciutat més septentrional del món, i a Puerto Williams, la més meridional, ha trepitjat les illes on Darwin va tenir les evidències de les seves teories evolutives, ha vist ossos polars i tortugues gegants… I també ha vist que a prop de casa hi ha llocs on es pot estudiar el mateix fenomen. A les Balears van rodar a l’illa de Cabrera, que sempre ha tingut presència humana, i a la de Na Redona, un illot proper mai habitat.

La pel·lícula tindrà aproximadament una hora i quart de durada, la produeix Far Visuals i està en fase de muntatge i postproducció. La setmana vinent es presentarà al Mercat de l’Audiovisual de Catalunya per intentar completar el finançament.

La instagramera de Sant Vicenç publica un segon llibre de receptes per cuinar en família

Miquel Erra

La cuina és més molt més que simple alimentació. Pot arribar a ser “una manera de viure, de fer vincles i de crear records”. Ho defensa Myrto Kalle, la santvicentenca d’origen grec que, després de l’èxit de Sopars a la fresca (Rosa dels Vents, 2023), acaba de publicar el seu segon llibre de receptes, Receptes i jocs per cuinar en família, amb la mateixa editorial. Dimecres en va fer la primera presentació a la llibreria Vuk, de Torelló, acompanyada per Laura Ferret, professora de Geografia i Història de l’institut Cirviànum.

Kalle, apassionada per la cuina i especialista en màrqueting, va arribar a Osona el 2019 i, arran de la pandèmia, va començar a compartir receptes fàcils i saludables a través d’Instagram; avui ja té més de 40.000 seguidors. Ara, amb tres fills a casa convertits en els seus “petits grans crítics gastronòmics”, s’ha animat a publicar un segon volum de receptes pensades, precisament, per “cuinar a casa”. Es tracta d’una seixantena de propostes, que van des dels esmorzars fins a les postres, “en les quals els més petits hi podran participar, aprendre i connectar amb vosaltres”. Per això, el llibre també té un vessant lúdic. “No vull donar la impressió que cada dia cuino amb els fills. La logística familiar no sempre és fàcil, per això recomano reservar un moment específic cada setmana per cuinar junts”, apuntava dimecres.

La majoria de receptes que proposa –des d’una crema de llenties vermelles fins al pastís de carn (kreatipika), passant per peix al forn amb crosta d’ametlles, crispetes de cigrons, amanida grega en versió nens o mousse de xocolata– són “fàcils, ràpides i molt versàtils”, assegura. L’objectiu, que cadascú es “personalitzi” aquest llibre: “S’assembla més a un quadern amb què grans i petits podeu adaptar les receptes al vostre gust i al vostre rebost mentre jugueu i apreneu junts”, defensava. Al final, inclou retallables o un espai per fer la llista de la compra. Això sí, sense imatges dels plats: “Em semblava un punt romàntic presentar receptes sense fotos, perquè tothom pugui veure si el resultat és com se l’ha imaginat”.

Aquest caràcter juganer del receptari també és un dels actius que va posar en valor Laura Ferret. “Es presenta com un viatge amb moltes possibilitats.” Un viatge culinari farcit d’anècdotes i d’apunts autobiogràfics –les referències a l’àvia i a la mare gregues hi tornen a ser molt presents– fins al punt que arriba a prendre tot un aire “novel·lat”, que és “allò que no t’esperaries trobar en un llibre de receptes”, va remarcar Ferret.

La Coca de Folgueroles rep un dels guardons de la setena edició del concurs La coca de Sant Joan 2025

Miquel Erra

La Coca de Folgueroles, marca que elabora i comercialitza la família Pascuet Puigseslloses, se serveix actualment a alguns dels millors restaurants de tot el món. Tot i que molts no ho saben. Ara, una de les seves especialitats, la de xocolata, els acaba de donar visibilitat: ha estat guardonada a la setena edició del concurs a La millor coca de Sant Joan 2025, que organitza l’agència gastronòmica Sr. y Sra. Cake amb la col·laboració de la Federació de Gremis Flequers de Catalunya i el Gremi de Pastissers de Girona. En total s’hi van presentar 270 coques d’arreu del país.

El certamen presentava premis en cinc categories: la coca tradicional, la de crema i pinyons, la de llardons, la creativa i la de xocolata. És en aquesta última en la que es va imposar La Coca de Folgueroles. El jurat en va valorar, entre d’altres, que es tractés d’“un bon brioix i una xocolata de qualitat, sense gaires experiments”. El millor experiment és una manera de fer innegociable: “Partim sempre d’uns ingredients de qualitat i naturals, sense additius ni conservants”, destaca Marc Pascuet, tercera generació, juntament amb el seu germà Dídac, d’una nissaga de forners del poble que avui comanden al costat del seu pare, el mestre artesà Josep Pascuet, i la seva mare, Dolors Puigseslloses. L’altre actiu de La Coca de Folgueroles és el caràcter artesanal de la producció. “Ens ho fem tot nosaltres”, remarca; i el ritme el marquen el treball “pacient” i les fermentacions lentes. Aquest era el tercer cop que es presentaven a aquest concurs. I a la tercera ha estat la vençuda. L’any 2022 també va ser guardonat el forn de Cal Parra, d’Olost, que es va imposar en la categoria de coques de crema i pinyols.

La Coca de Folgueroles va tenir el seu primer obrador al carrer Puigmal i, inicialment, només servien comandes per a restaurants. L’any 2018 van traslladar la producció al polígon, al número 16 del carrer del Camí Vell de Vic, on també van obrir un modern punt de degustació, restauració i botiga.

Un dels seus valors ha estat l’especialització. “No som un forn de pa, només fem coques; i això ens permet cuidar tot el procés al detall, perquè la coca és un producte molt delicat”, explica Pascuet. Actualment, a més de la seva especialitat estrella, la coca de pa –que alguns cuiners de renom han exportat per restaurants de tot el món–, també elaboren la tradicional coca de forner –amb sucre i anís, i amb xocolata o sense– i, en dates assenyalades, les clàssiques coques de brioix de crema, de fruita o de xocolata, com la que ara ha estat premiada. Arran del premi, precisament, aquesta coca de xocolata “s’incorporarà a l’assortiment habitual de la botiga”, avança Pascuet. Els clients ja l’esperen.

Presidenta: Beth Codina

Director editorial: Agustí Danés

Coordinació i redacció: Carles Fiter

Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic

Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers