La revista només està disponible per a subscriptors de el9nou o el +9.
Pots fer-te subscriptor o si ho prefereixes pots comprar aquesta edició per 1,99€
Si ja ets subscriptor, inicia sessió o registra't
Jèssica del Moral acaba de publicar 'Vincles, afectes i grillons', la seva primera novel·la
Jordi Vilarrodà
La periodista Jèssica del Moral (Martorell, 1982) fa el seu primer pas en la literatura. La complexitat de les relacions humanes, en tota la seva gamma, emergeix en les vuit històries interconnectades de ‘Vincles, afectes i grillons’ (Columna). Actualment presentadora del programa de cultura ‘Connecticat’ de La Xarxa, Del Moral té una destacada trajectòria en ràdio i televisió, a més de col·laborar en premsa escrita.
Comença la novel·la no amb el primer capítol sinó amb la relació/descripció de personatges que apareixeran a cada capítol. Com una guia per no perdre’ns, i una anticipació que aquesta és una novel·la coral.
Hi ha certa constel·lació de personatges, i el dramatis personae és un suport de la lectura. Com que són vuit històries entrellaçades entre elles, té aquest recurs per anar a buscar els personatges. Però no és part de la lectura, que ningú pensi que obligatòriament ha de començar llegint-ho. La gent que ve del món del teatre hi està més acostumada, que al principi de les obres hi hagi el dramatis personae.,
Vincles, afectes i grillons és el títol. Són com tres estadis en les relacions humanes, no necessàriament per ordre: agafem afecte a algú, després s’esdevé un vincle i, si és massa fort, ens pot fer presoners… els grillons.
El títol fa referència, per una part, a l’estructura del llibre. Vuit històries interconnectades, a vegades encadenades entre elles per personatges que són presoners d’altres històries. I per altra part, és la gradació (o degradació) que vostè diu de les relacions humanes: n’hi ha d’afectuoses, de molt lluminoses i també de tenebroses, El llibre no vol ser dogmàtic, no vol escatir quines són el model. Exposa una sèrie de personatges, cada un amb la seva casuística, i alguns que formen part de relacions que els engrillonen. Per cert, això ho he hagut d’explicar en algunes presentacions: els grillons són aquella mena de manilles per als peus, que no deixen caminar els presoners. L’instrument que més apresa, dels que coneixem.
Són històries diferents però enllaçades, cosa que deu haver comportat una certa complexitat a l’hora d’estructurar el llibre.
Sobretot a l’hora de rellegir-lo i reescriure’l perquè no hi hagués incoherències. Vaig tenir-hi feina, efectivament. Hi ha paràgrafs que me’ls sé de memòria. Un personatge a qui li atribuïa uns fets al quart capítol, per exemple, havia d’aparèixer dos capítols abans amb un posat que no desvelés cap enigma. De fet, si es llegeix dues vegades, cosa que potser no farà ningú però que jo si que he hagut de fet, hi trobes capes diferents. Detalls aparentment irrellevants que després són importants, personatges secundaris en un capítol als quals després els fem un zoom in, que diem a la tele, i els aproximem el focus.
Al principi hi ha una cita de l’escriptora anglesa Jeannette Winterson: “Una altra relació fallida, un altre ésser humà ferit”. Viure és acceptar que en un moment o altre causaràs aquesta ferida a algú, ni que sigui sense voler?
La cita és treta d’un llibre que es diu Escrit al cos, una història intensa d’amor i venjança. El meu no fa referència només a relacions romàntiques, se n’aborden de tot tipus (hi ha alguna mare dolentíssima, per exemple). Però sí que és cert que hi ha relacions en què ens acabem ferint, fins i tot les d’amistat que semblen la cosa més innòcua del món… i per omissió, les relacions d’amistat també poden ser doloroses.
“Les ànimes solitàries sempre ens acabem trobant”, diu un dels seus personatges. Les circumstàncies en què pot sorgir una relació d’amistat o d’amor profund són d’allò més insospitades. O inesperades.
Aquesta frase la diu la Chiara. És un personatge solitari, viu en una profunda solitud física i també existencial. Ella tenia només una agenda de contactes, perquè hi ha gent que no té amics, té contactes. És una workaholic addicta a la feina en detriment de la resta d’àrees de la seva vida, que ha menystingut… fins que una circumstància de la vida –la pèrdua de memòria– la fa lligar de nou unes amarres que feia temps que havia tallat. I troba una altra ànima solitària. L’essència de totes dues semblava que fos viure convençudes (i militants) de la solitud, però al final s’adonen que estan més bé juntes que separades.
Gent que evita no ja el vincle, sinó l’afecte, amb prevenció que algun dia es vegi massa lligat. Però en les seves històries sembla que ens vingui a recordar que, en el fons, som animals relacionals i ens necessitem.
Sí, Aquesta gent que evita el contacte humà potser són animals ferits, als quals aquesta ferida els genera hostilitat. I volen evitar que es repeteixi amb el contacte amb altres persones. Però com diu, som animals relacionals. I som éssers pensants, cosa que ens complica força l’existència. És l’altra cita que hi ha al principi, de Wajdi Moawad: “Sols els animals saben de debò què necessiten per viure” .
Tenim la sensació que la majoria d’aquestes històries ens podrien passar a un de nosaltres. Però n’hi ha una d’excepcional: un personatge pateix una amnèsia. Transitòria, li diuen al principi. Però veu com se li va allargant en el temps…
Es poc freqüent, però que sapiguem que ens pot passar! Productes d’una commoció, o d’un episodi d’estrès molt agut. No és habitual que es perllongui gaire en el temps, com li passa al personatge: un home de 41 anys que un dia es desperta i l’únic record que té és d’ell mateix amb 16 anys. Es mira al mirall, i queda espantat: qui soc jo, aquesta senyora que dorm al meu costat o aquest nen que em diu papa? Amb això volia evidenciar com d’important és la memòria i cadascuna de les passes que anem fent al llarg de la nostra vida per comprendre qui som avui en dia.
Des d’on ens vinculem amb els altres, des d’on ens construïm? Ell s’ha de reconstruir.
En el fons, està de sort: té un entorn més o menys estable, té ports on amarrar. Hi ha la Chiara, de qui parlàvem abans, que ha tallat els vincles amb el seu entorn afectiu i no sap a quina porta ha d’anar a trucar, perquè tothom qui es relacionava amb ella era per un motiu professional. El llibre exposa una cosa i la contrària: la importància de saber-nos desfer de les relacions que ens encadenen, però també la de tenir una xarxa de seguretat afectiva. Per si mai perdéssim la memòria!
El personatge amnèsic es troba amb amics que fa molts anys eren íntims, i amb qui ara no hi connecta de cap manera. No hi ha el pòsit que l’amistat va creant amb els anys.
Per a ell és molt evident, però a nosaltres també ens passa: si ara haguéssim d’entaular relacions amb persones de qui fa molts anys que som amics no trobaríem punts de connexió. A vegades l’amistat es guanya per antiguitat, i bona part del valor que té és aquest: haver-hi estat molts anys.
La memòria és molt present en totes les històries: parlàvem ara de l’amnèsia, però també hi surt l’Alzheimer, i també la memòria històrica.
Quan el vaig començar a escriure, el denominador comú era aquest: la memòria. I no només la individual sinó la col·lectiva per definir-nos a nosaltres mateixos, per construir una identitat singular, de cadascun de nosaltres, i col·lectiva, de tot allò que hem estat com a comunitat.
La memòria és selectiva, això sí.
I sort que ho és, perquè ens protegeix de moltes coses!
Els animals també hi són molt presents. Hi surten els crancs blaus de l’Ebre, un conillet d’índies, tortugues marines…
I l’elefant, un animal que té molta memòria, és intel·ligent però també venjatiu. El capítol es diu “La censura de la memòria, la memòria de la censura i a l’inrevés”, i va de venjança, perquè els elefants són justiciers. És una llicència que m’he volgut prendre, aquesta d’anar fent analogies amb el regne animal. Des de la construcció humana de la realitat als animals els hem anat atribuint qualitats humanes, i em va semblar que aquest joc literari hi encaixava molt bé.
Vostè és una persona observadora, molt. Si no, no hauria estat possible fer un relat com aquest amb tant de gust pel detall. No sé si és la seva part periodística.
Molta gent ho atribueix a això però penso que és un tret de la personalitat. Arran de la feina ho he hagut de superar, però jo sempre he estat una persona tímida. Els tímids som aquells que sovint ens quedem en un racó observant el que fan i diuen els altres, amb prudència gairebé introspectiva. Ser periodista m’ha fet vèncer aquella timidesa.
Qui hagi llegit fins aquí haurà deduït que el llibre és un mosaic, un trencaclosques de molts moments i gent. I no generacional…
Llisquen, una connecta amb la següent, va resolent enigmes que s’havien plantejat en un capítol anterior. Per exemple, arran de l’auge de l’extrema dreta m’interessava molt parlar de la Guerra Civil, i això ja ho converteix en un llibre intergeneracional. A través de diverses veus narratives, em podia posar en la pell d’una senyora nonagenària o d’una adolescent que escriu les seves preocupacions en un diari. Les que a ella li semblen la fi del món, però que no deixen de ser les pròpies de qualsevol persona de la seva edat.
El capítol es diu “Crisàlide” i reprodueix molt fidelment la manera de parlar dels adolescents.
Vaig demanar permís a les correctores, és un capítol no normatiu. Havia de retratar aquesta generació que diu en plan…
Veient el conjunt, se m’acut aquella cançó d’Els Pets: “La vida és bonica però complicada”.
És que ho és! Però també hi ha un to una mica foteta, que la gent no s’imagini un drama existencial. Les relacions són complicades. I són problemes del primer món. En el fons, n’hi ha de molt més transcendents.
La Garriga celebra aquest cap de setmana la seva festa gran amb algunes novetats
Ferran Polo / Paula Aviñoa / Víctor Rodríguez
De prop o de lluny, Corpus pel juny. I, enguany, toca lluny, a tocar de la revetlla de Sant Joan i d’un pont de quatre dies. Tot i això, la Garriga fa dies que respira Corpus i, aquest dijous al vespre, ja en va tenir una primera mostra amb el primer lluïment dels elements del seguici festiu.
El dia fort, però, serà diumenge. Des de primera hora del matí, centenars de persones confeccionaran les 28 catifes de flors, els quatre altars, l’ou com balla i altres elements florals que guarniran els carrers del centre del poble. Els catifaires d’Arbúcies són la colla convidada d’aquest 2025 que suma la catifa de l’Ajuntament, on es convida tothom qui ho vulgui a confeccionar-la. També s’estrenarà la nova entitat cultural La Mirada, que faran catifa al carrer La Doma. Dels habituals, han caigut l’escola SEK Catalunya i l’escola Giroi –perquè Corpus arriba amb el curs acabat– i l’ONCE de Granollers.
Per a la confecció, s’utilitzaran milers de clavells comprats a Múrcia i altres elements naturals, alguns de recollits pels mateixos veïns al bosc com la ginesta, un element tradicional de les catifes. Al migdia, quedaran confeccionades i lluiran fins al vespre, quan es desfaran amb el pas de la processó. Enguany, s’hi incorporen dos nous estendards: els de la coral Flors de Tardor i del barri Sant Ramon.
La programació de diumenge s’acompanyarà d’altres actes com les matinades, que despertaran el veïnat a les 8 del matí, el ball de l’ou com balla, la tradicional ballada de sardanes a les 5 de la tarda a la plaça de Can Dachs, les visites a espais d’interès del poble com Can Raspall, els hotels i balnearis Blancafort i Termes la Garriga, El Cafè del Teatre, el Jardí de Can Barbey, el refugi antiaeri de l’estació de tren, la Fundació Maurí i les casetes en miniatura del pati de l’Asil Hospital, al carrer la Doma. A partir de les 6 de la tarda, hi haurà els balls de Corpus fins que el repic de campanes anunciarà l’anada a ofici, que començarà a les 7 i inclourà el Ball del cintes.
Més enllà del diumenge de Corpus, la festa es viurà durant tot el cap de setmana amb actes relacionats. Can Luna serà dissabte l’epicentre logístic: a partir de les 11 del matí entitats, carrers i centres educatius podran fer la recollida dels clavells per fer les catifes. I, a partir de 2/4 de 6 de la tarda, diversos espais acolliran la preparació de les flors per a l’endemà. A partir de les 4 de la tarda, es confeccionarà l’enramada a les parets de les cases del barri de Sant Roc.
Divendres a partir de 2/4 de 7 de la tarda, hi haurà un taller de danses tradicionals. I, a partir de 2/4 de 10 de la nit, el concert de Corpus a Can Luna amb Soc un Bohemio. També s’estrenarà el passacarrers La Pellofa amb protagonisme pels músics garriguencs i els gegants del poble. També dissabte hi haurà animació nocturna amb el sopar de Corpus, organitzat per L’Enramada, al carrer Pere Ballús, i el concert d’El Pony Pisador a Can Luna a les 11 de la nit. Enguany, a més, es recupera el concurs d’aparadors, que es podran veure el cap de setmana.
Per primera vegada, la festa de Corpus de la Garriga se celebra amb un protocol festiu que “neix amb l’objectiu de regular la participació col·lectiva de totes les persones que intervenen en la celebració” i que recull els actes principals i els coneixement i usos “que cal observar i complir per tal de no desvirtuar l’esperit i els valors” del Corpus de la Garriga.
El protocol es va aprovar en el ple de març per unanimitat i va ser segellat el 30 de maig passat per l’Ajuntament de la Garriga, la parròquia de Sant Esteve, l’associació cultural Corpus la Garriga i la Federació de Balls Popular L’Enremada. És fruit del treball de dos anys i vol ser una peça clau per aconseguir que tota la festa, més enllà de les catifes, rebi el reconeixement de Festa Tradicional d’Interès Nacional per part de la Generalitat.
Aquests són els aspectes més destacats del protocol.
ACTES PRINCIPALS Se separen per dies. Queden recollits el repic de campanes, l’ofici solemne i els lluïments del seguici festiu garriguenc a la plaça de l’Església amb el ball de diables, el ball dels capgrossos Clavellot i Ginesta, el dels altres capgrossos, el dels gegants, que fan el ball de Corpus, i el ball de cintes. Dissabte, es recull la confecció de les enramades a la plaça i el seguici infantil. I diumenge, el dia gran: confecció de catifes i l’ou com balla, matinades, repic de campanes, l’anada a l’ofici amb els elements que formen el seguici festiu. També inclou la missa solemne i la processó formada per les colles del seguici festiu, la creu alçada i cirials, la feligresia amb ciris que camina en dues fileres als costats de les catifes, els representants de confraries, gremis, barris o associacions; els infants de primera comunió, el cor parroquial, el clergat, la custòdia sota tàlem i la corporació municipal.
EL PATRONAT DE LA FESTA La seva missió és vetllar pel seguici festiu i la processó i donar compliment al protocol. Estarà format per la per·sona que ocupi l’alcaldia o en qui aquesta delegui la presidència, el rector de la parròquia, la persona al capdavant de la regidoria responsable de la festa, un representant de cada entremès del seguici, un de l’Agrupació Sardanista, dos de l’associació de Corpus i un tècnic de la regidoria que serà l’únic que no tindrà vot.
EL SEGUICI FESTIU Està format pel ball de diables, ball de capgrossos, el Clavellot i la Ginesta, els gegants i el ball de cintes.
CATIFES I L’OU COM BALLA El document recull com es fan les catifes d’acord amb la tradició històrica seguida a la Garriga: només es poden fer servir elements vegetals, la base de les catifes seran els clavells sencers, no es poden fer servir serradures tenyides, troncs, farina, canyes o sorra, entre d’altres. Sí que es permet i es valora l’aportació d’elements del bosc com la ginesta, altres flors, tiges o fulles. Caldrà recollir-les, però, amb respecte cap a l’entorn natural. L’organització, sempre que sigui possible, aportarà esclofa d’arròs, terra de pinyó i altres elements tradicionals. Cada carrer o entitat vinculada a la catifa donarà als voluntaris els estris necessaris per dibuixar-les al paviment. Els dissenys no poden incloure elements comercials o polítics. L’amplada haurà de ser proporcional a la del carrer on es fan.
Exposen, per primer cop fora del Museu de la Torneria, algunes de les peces icòniques del torellonenc Pere Vila
Miquel Erra
Durant la dècada dels anys 50, el torner torellonenc Pere Vila anava sovint a Barcelona per veure, al mític Cine Avenida de la Luz, a tocar el carrer Pelai, la projecció dels primers grans èxits que arribaven de la factoria Disney. Un món de fantasia apassionant per algú amb mà i esperit d’artista. De la butaca estant, mig a les fosques, Vila prenia notes i esbossava personatges com en Mickey i la Minnie, l’ànec Donald i la Daisy, o en Goofy i en Pluto. Un cop al taller va provar de tornejar-los amb fusta. Aquells primers prototips els va ensenyar a Josep Vila Sivill, un empresari i activista barceloní que llavors li feia de “majorista” del taller. I aquest no ho va dubtar: calia demanar permís a la factoria Disney per comercialitzar aquelles figures per tot l’Estat. El sí va ser rotund. Fins al punt que, en una carta signada pel mateix Walter Disney, l’icònic fundador de The Walt Disney Company, a més d’autoritzar la llicència, demanava que es felicités l’autor de les figures per donar vida als personatges amb tan bona mà. “És una llàstima que no haguem pogut localitzar mai més aquella carta”, es lamenta ara Pius Vila, fill de Pere Vila i qui el va rellevar al capdavant del negoci.
Aquelles peces del món Disney es van deixar de fabricar als anys 90 –vint anys després de la mort del pare–, però avui han esdevingut petites peces de museu. En sentit literal. Perquè una part es conserven, precisament, al Museu de la Torneria. Ara, i per primera vegada, han sortit de Torelló i se n’exhibeix un tastet a la sala d’exposicions de l’Ajuntament de Gurb.
Pere Vila Soldevila va néixer a Torelló l’any 1912 i amb 14 o 15 anys va entrar d’aprenent al taller de torneria que tenien Joan Soler i Pere Quadras al carrer Nou, als baixos de la casa del primer. Just després de la Guerra Civil Vila ja n’agafa les regnes. Seran uns anys d’un notable creixement i impuls. El taller es trasllada a un nou local del mateix carrer Nou i arriba a comptar amb una vintena d’operaris. S’especialitzen en tota mena de peces d’escriptori, decoració, cosidors o trofeus, i a principis dels anys 60 s’hi sumarà tot el ventall de productes Disney, que tindran una gran requesta. Vila mor el 1977, amb 65 anys. Dos dels seus fills, en Joan i en Pius, li donaran relleu creant la societat Vila Soldevila, tot i que a partir de 1980 només continuarà el germà petit. A ell li tocarà, a principis dels anys 90, de posar fi a la fabricació de les figures Disney: “La llicència ja no sortia a compte i havia deixat de ser rendible”, rememora. Finalment tancarà l’empresa l’any 2008, coincidint amb la seva jubilació.
Van haver de passar uns anys perquè Pius Vila prengués consciència del “valor” museològic, i també sentimental, d’aquell estoc de peces que havia construït el seu pare i que conservava a casa seva. Per això, quan ell mateix es va implicar en la gestació del futur Museu de la Torneria de seguida van tenir clar que aquells objectes hi havien de tenir un espai. Avui, una trentena d’aquestes peces hi estan exposades permanentment, i prop de 200 més es conserven al magatzem.
Ara, un centenar llarg d’aquestes figures es poden admirar a la sala d’exposicions de l’Ajuntament de Gurb –gràcies a l’amistat de Vila amb el gurbetà Miquel Pratdesaba–. Fins a finals de juliol un estol de Blancaneus, Pinotxos, Dumbos, Bambis, Mickeys o Plutos somriuen als visitants. Mentre que des del Museu de la Torneria preparen una retrospectiva de tota l’obra de Pere Vila, el seu fill no descarta exposar algunes de les peces en d’altres poblacions “si sembla que hi ha prou interès”.
També van patir l’incendi de l’església on eren l’any 1936 i van ser ‘rescatades’ per Josep Gudiol
Jordi Vilarrodà
L’any 1936, l’església romànica de Sant Sadurní d’Osormort va cremar. Un incendi com el de tants d’altres monuments religiosos en l’inici de la Guerra Civil, que en aquest cas pretenia destruir el seu retaule barroc. Darrere d’aquest, des de l’any 1915, es coneixia l’existència d’unes pintures murals romàniques atribuïdes al que s’ha anomenat com a Mestre d’Osormort, i que també van patir les conseqüències del foc. Malgrat el desastre, avui es pot veure el que en va quedar al MEV, Museu d’Art Medieval. I això és sobretot gràcies a l’historiador de l’art i arquitecte vigatà Josep Gudiol i Ricart, que les va recuperar, restaurar i donar al museu. Tot aquest procés té una semblança més que notable amb el de les pintures murals de Sixena, que ara una sentència obliga a traslladar des del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) al monestir aragonès. En tots dos casos, els responsables de la seva conservació coincideixen a considerar-les extremadament fràgils, impossibles de moure sense que pateixin danys irreversibles.
Les pintures d’Osormort es poden veure a la sala del romànic del MEV, sobre un suport que reprodueix la forma d’un absis, igual que les seves veïnes, les de Sant Martí del Brull. Entre les unes i les altres, però, hi ha una diferència: el foc que va afectar les d’Osormort. “La calor extrema va produir uns processos químics que van alterar els minerals utilitzats en els pigments, es van transformar”, explica Judit Verdaguer, conservadora del MEV i especialista en conservació preventiva. Fins i tot se’n van alterar els colors originals, com en les de Sixena: “Els blaus de l’atzurita muten cap a negre, els verds o vermells cap a marronosos, i els originals ja no es poden recuperar”. Però encara més important que això és que el foc va afectar les partícules de la capa de pintura, i els aglutinants que utilitzava l’anònim artista medieval. “Podem dir que s’han descohesionat, han perdut unió i elasticitat.” Això faria inviable qualsevol intent de treure-les del seu suport actual i traslladar-les. La pintura s’esquerdaria, i apareixerien butllofes.
Es considera una de les peces més fràgils per haver patit un incendi
D’altra banda, els museus com el MEV o el MNAC mantenen aquestes pintures com un malalt a l’UCI, amb atenció permanent. Una humitat relativa concreta (entre el 50% i el 55% amb una tolerància de pujar o baixar cinc punts però mai arribar al 60%) i una temperatura d’entre 20 i 22ºC aproximadament. “És important que la humitat i la temperatura es puguin controlar de forma independent, definir uns paràmetres i mantenir-los”, cosa que els experts veuen problemàtic en un monestir amb parets de pedra, i no en un museu que és gairebé una bombolla estanca. “Tècnicament, em veuria incapaç de moure-les sense malmetre-les”, conclou Verdaguer, que recorda que l’arrencament de les pintures amb la tècnica de l’strappo ja les va fer patir. Ara només s’aplica en cas d’haver de fer una intervenció d’emergència. I de fet, les que va efectuar Gudiol i Ricart a Sixena o Osormort ho van ser en el seu moment, per la destrucció que havien patit els temples. “Va ser una operació clarament de rescat.” Els experts defensen l’actuació del vigatà, a qui des de l’Aragó s’ha volgut presentar com una mena d’espoliador: “No va fer més que restaurar-les i dipositar-les en museus”.
EL 9 NOU
El Santuari de Puiggraciós serà l’escenari, aquest dissabte a les 8 del vespre, del concert d’Alba Pujals dins el 14è Cicle de Jazz de l’Ametlla. La compositora i trombonista presentarà el seu segon treball, ‘Sincretisme’, on fusiona elements diversos en una nova unitat, la trobada entre tradició i innovació, entre el que s’ha après i el que s’ha descobert. Per tant, el nou àlbum representa el diàleg entre la formació i les influències que, tot i ser diferents, han acabat formant part essencial de la seva identitat musical. Sense renunciar a la seva essència, explora nous sons, melodies i harmonies des d’una visió més introspectiva i actual, i dona forma a una música que fusiona tradició i experimentació. Pujals estarà acompanyada d’Oriol Vallès, trompeta; Joan Monné, piano, i Andreu Pitarch, bateria.
‘Sincretisme’. Alba Pujals. 14è Cicle de Jazz de l’Ametlla. Santuari de Puiggraciós, Figaró. Dissabte 21 de juny, 20h.
El parc de les Pruneres de Mollet acollirà aquest dissabte a 2/4 de 8 del vespre el Concert d’estiu de la Banda de Música de l’Associació Musical Pau Casals. La formació oferirà una actuació en què mostrarà els temes treballats al llarg d’aquest darrer curs, entre els quals destaquen algunes obres de difícil execució com Tambor de Granaderos o la sardana Empúries. El repertori serà variat i inclourà des de pasdobles fins a sardanes o música de cinema i videojocs. També actuaran els alumnes més petits de l’escola de la banda, que interpretaran juntament amb els de més edat, alguns temes treballats a la jornada d’integració banda-escola que l’AMPC fa en el seu programa formatiu per a petits músics. L’actuació s’emmarca en el programa de difusió cultural d’estiu de l’Ajuntament.
Concert de la Banda de música de l’Associació Musical Pau Casals. Parc de les Pruneres, Mollet. Dissabte 21 de juny, 19.30.
Les havaneres seran les protagonistes aquest dissabte a Santa Maria de Palautordera. amb una trobada que es farà al parc del Reguissol. Hi participaran els grups L’Espingari, Reguissol, Borinquen i Cor de Cambra, que oferiran una mostra dels seus repertoris. En cas que plogués es faria a l’Envelat.
Trobada d’havaneres. Parc del Reguissol, Santa Maria de Palautordera. Dissabte 21 de juny, 21.30.
Hi haurà 73 actuacions en cinc dies, amb la recuperació del diumenge per al concert final
Jordi Vilarrodà
Fins a 73 actuacions amb la incorporació de més escenaris, una programació que s’obre cap a altres gèneres i la recuperació del diumenge com a dia de concerts són algunes de les novetats que la nova direcció del Mercat de Música Viva de Vic ha presentat per a la 37a edició, que tindrà lloc entre els dies 17 i 21 del proper mes de setembre. Joan Rial, Jordi Casadesús i Rubèn Pujol prenen el relleu del llarg període de 14 anys amb Oriol Roca i Marc Lloret, que va morir el febrer passat i a qui tothom va recordar en la presentació a L’Atlàntida d’aquesta edició del MMVV.
“Venim a fer una feina complicada”, va admetre Joan Rial, que al mateix temps va destacar la “vinculació emocional” del nou equip amb el Mercat, on han tocat com a músics o han treballat. Es presenten amb la intenció de “no ser conformistes, encara que sense tocar res, el Mercat funcionaria”. El que volen tocar no altera la línia general marcada els últims anys, però vol aportar-hi millores i un segell propi. “Hem volgut ser ambiciosos, tenim una visió de quatre anys”, diu Rial. “La música està canviant constantment” i per això es volen obrir a nous gèneres en una programació que serà encara més eclèctica.
La plaça Major, l’escenari dels grans concerts i L’Atlàntida, de grans estrenes
L’electrònica entra en la programació amb noms de l’escena catalana que ocuparan la nit del dissabte a l’escenari del Sucre, com VVV Trippin’You, Ylia i Cora Novoa. La primera nit del Sucre serà per a altres propostes emergents i lligades al moviment LGTBI com Ouineta, Fades, Svetlana i La Francessa. La plaça Major torna a ser l’escenari per a “grans concerts” amb els noms més coneguts: la primera nit, amb Triquell, Maria Arnal i La Ludwig Band i la segona, amb Al·lèrgiques al Pol·len, 31 FAM i Sidonie. L’Atlàntida continuarà essent l’escenari principal d’algunes de les 38 estrenes de gira, disc o projecte que han triat Vic per presentar-se. Una d’aquestes, la del concert inaugural a càrrec de l’andalusa Rocío Márquez, que connectarà la seva arrel flamenca amb l’experimentació i la clàssica. Per L’Atlàntida –als escenaris de dins i el de la carpa exterior– hi passaran noms com els de Maika Makovski, Ángeles Toledano, Ferran Palau, Mazoni, Roserona o la fadista portuguesa Lina_ amb Marco Mezquida, a més d’un dels noms internacionals més potents de la programació, el suec Jay.Jay Johanson.
La tornada al que havia estat tradicional concert de cloenda del MMVV a la plaça Major és una aposta que enguany tindrà un plus d’emoció: hi actuarà Mishima, el grup del qual Marc Lloret era membre fundador i que ell, com a director del Mercat, no havia pogut incloure mai en la programació. Al matí, al mateix escenari hi haurà concert també amb la versió familiar d’El Pony Pisador. Pel que fa als escenaris, la tornada del de la plaça de la Catedral suposa la desaparició del de la plaça dels Màrtirs.
Com és habitual, el MMVV exerceix de punt de trobada de professionals, que a més de la programació dels tres primers dies que els té com a principals destinataris aprofiten aquests dies per fer reunions. Entre altres, s’hi presentarà una nova associació que agrupa el món de la producció musical de Catalunya. El focus principal, fora de l’àmbit català i espanyol, es continuarà posant en els professionals de França, Itàlia i Portugal, que la nova direcció considera el mercat natural de la música catalana.
Jordi Sunyer
BIG MAMA MONTSE
‘Smile’
La reina del blues a casa nostra torna. I ho fa amb Smile, un disc amb 13 peces gravat a l’antiga –no hi ha autotunes, ni intel·ligències artificials, ni trampes ni cartrons– que s’ha d’escoltar sense urgències ni interferències. Per publicar el seu 21è disc (21 en porta ja, sí!), la pubilla de Sant Quirze de Besora Montse Pratdesaba ha buscat la complicitat de la Captain’s Brotherhood (Lorenzo Spinozzi a la guitarra, Alberto Burguez al piano, Hernán Fridman al baix i Salva Suau a la bateria) i el resultat és excel·lent. Un treball atemporal i rodó. Llarga vida!
SÍLVIA PÉREZ CRUZ, SALVADOR SOBRAL
‘Sílvia & Salvador’
Sílvia & Salvador és un regal que es pot engolir en 13 porcions que serveix per celebrar l’amistat, la complicitat artística i l’admiració mútua que hi ha entre els dos cantants de fa anys. Al disc hi conviuen composicions pròpies de Pérez Cruz i Sobral amb obres d’autors propers a la seva òrbita emocional com Jorge Drexler, Javier Galiana, Dora Morelenbaum, Lau Noah, Carles Montfort, Jenna Thiam, Marc Mesquida, David Montiel o Luísa Sobral. Molts moments de pell de gallina i un violoncel espectacular que a més és nostre: el de l’osonenca Marta Roma. Emocionant.
FERRO
‘Fent amics’
Amb la portada ja es veu prou de quin peu calcen. El Che fet sant per posar el dit a la nafra a temes d’actualitat sobretot de l’òrbita valenciana. Ferro, doncs, reparteix llenya contra Mazón, contra Juan Roig, es fot amb les falles… i tot a ritme de punk-rock cru i directe amb cançons esmolades, carregades d’ironia i dobles sentits demostrant que es pot fer crítica social amb sentit de l’humor. Dubto que Mazón els posi un m’agrada al seu Instagram, però jo ja ho he fet. Llàstima que el primer disc dels valencians només tingui vuit tracks, perquè es fa curt.
Jordi Sunyer
‘Menaix a Truà’ Música Global, 2000
Ara fa un quart de segle que Cris Juanico (Ja T’ho Diré), Juanjo Muñoz (Gossos) i Toni Xuclà es van unir per formar un trio que van decidir batejar a la francesa. Per sort, a l’hora de buscar un so identificatiu i una personalitat pròpia s’hi van esmerçar força més que no pas a posar el nom de la banda i el resultat va ser un grup fresc i desenfadat amb dues guitarres brillants (Xuclà i Muñoz) i dos cantants generosos (Juanico i Muñoz) que compartien protagonisme. Al disc, i en directe, mesclaven els temes propis amb les versions i el resultat era còmplice i proper. El primer àlbum, precisament, és un enregistrament en viu fet el 1999 en un concert a Bescanó que recull perfectament l’esperit amb què es va fundar Menaix a Truà: tres amics que venen de tres tradicions musicals diferents (pop-rock, música mediterrània i world-music) que s’ho passen bé compartint cançons com Enmig de la mar, un dels singles del treball que també va ser cançó de l’estiu de TV3. Després del seu debut discogràfic van venir bolos a l’Akústica de Figueres (quan era un festival que feia honor al seu nom, i no com ara) i tres discos més: Petits moments d’estricta simpatia (2002), Com el vent (2008) i Guia de petits senyals (2012). Des de llavors, tot i algun invent puntual, la formació no ha acabat de reaparèixer. Amb l’excusa de les noces de plata del primer disc, podrien fer algun revival, no? La idea ja està llançada…
Jordi Sunyer
Primer instrument que vas aprendre a tocar. La flauta quan anava a l’escola a Primària.
Primer grup del qual vas formar part. Guspira.
Primer concert en directe. Va ser a la plaça Major dels Hostalets de Balenyà.
Primer disc que et vas comprar. Late al Night, de Dover.
Quants discos tens aproximadament? Tinc una desena de CD i uns 15 vinils.
Salva’n tres (de discos). En salvaria un de Dover, algun de Ska-P i algun de Punk-O-Rama.
Grups o músics de capçalera. Nirvana, Foo Fighters, System of a Down, Soziedad Alkoholika (S.A.)…
Un concert (com a públic) per recordar. El de Foo Fighters a la Sala Barts de Barcelona.
Pep Homar i Montserrat Vernet han estat finalistes
Jordi Vilarrodà
L’escriptor i artesà Albert Canadell, de Tona, amb el relat El vestruç, ha estat el guanyador de la novena edició del Concurs de Narrativa Curta que convoquen la llibreria La Gralla i EL 9 NOU. Un total de 53 originals, procedents d’Osona, el Ripollès, el Vallès Oriental i el Moianès, s’havien presentat enguany al certamen. De l’obra premiada, el jurat en va destacar “l’equilibri entre l’originalitat del plantejament i la riquesa del llenguatge, i el bon tancament que li dona l’autor”.
En el segon i tercer lloc, el jurat va seleccionar les narracions Una vegada hi havia un país, del torellonenc Pep Homar, i De mà en mà, de la centellenca Montserrat Vernet. Els tres autors s’emporten premis de 500, 300 i 200 euros, respectivament.
El jurat també va seleccionar set relats més, que juntament amb els guanyadors es publicaran en les edicions d’EL 9 NOU dels divendres d’aquest estiu, acompanyats d’una il·lustració creada expressament per l’artista Maria Peix. Es tracta dels contes presentats per Oriol Molas, de Camprodon; Letícia Caballé, d’Olost; Víctor Busquet, de Cardedeu; Guifré Miquel, de Sant Joan de les Abadesses; Esther Ventura, de Mollet del Vallès; Josep Fàbregas, del Brull, i Dolors Puig, de Bigues i Riells.
El jurat del premi l’integraven aquest any Eva Portell, en representació de la llibreria La Gralla de Granollers, i Marta Simon, de Muntanya de Llibres de Vic. El lliurament dels premis tindrà lloc el proper dimecres a les 7 de la tarda a La Gralla.
‘Una mort i trenta-tres vides’, de Noemí Morral, s’ha gravat al Lab Ausa de la biblioteca
Jordi Vilarrodà
Després de publicar l’any passat la seva primera novel·la, Una mort i trenta-tres vides, Noemí Morral en parlava amb dues amigues. Una té problemes de visió i l’altra, de mobilitat que li afecta les mans. “Hi haurà audiollibre?”, li van demanar. L’escriptora i artista osonenca no s’ho havia ni plantejat, però a partir d’aquest moment el projecte de l’audiollibre es va posar en marxa. Dimarts es presentava a la Biblioteca Pilarin Bayés, que a través de l’Espai Lab Ausa ha estat clau per fer-lo realitat.
Hi han participat 60 persones, fent les veus de tots els personatges
Morral explica que en una visita a la biblioteca havia quedat “impressionada” per aquest estudi de gravació, i va pensar que era el lloc idoni. El tècnic Jordi Sunyer es va implicar en l’aventura. Un audiollibre pot ser molt senzill si la narració la fan una o dues veus. O molt més complex, com en aquest cas. “Volia que hi hagués una veu per a cada personatge.” Hi ha hagut 59 persones que han posat veu als diferents capítols, 60 si hi comptem l’autora. Algun d’ells fa més d’un personatge. En total, són 74 els que apareixen en el relat. Una mort i trenta-tres vides arrenca en el moment en què mor sobtadament l’empresari i alcalde Àngel Miqueló. En el primer capítol hi parla ell mateix, i en els 33 restants, persones del seu entorn que permeten veure les múltiples reaccions que pot provocar una mort. Des de la gent que el va conèixer en vida fins als que hi han tingut a veure arran, precisament, de la defunció.
Entre les veus hi ha gent del món del teatre (Abel Reyes, Xevi Font, Jacob Valltramunt, Pep Simon, Laia Monforte o Joan Roura, entre d’altres) fins a altres persones que no hi estan relacionades. Des d’infants o adolescents fins a gent de més de 80 anys. Dimarts, alguns d’ells van reproduir a la mateixa biblioteca fragments dels seus diàlegs. L’audiollibre es podrà descarregar ara des del web de Pagès Editors, la mateixa editorial que el va publicar, per a la qual també és una primera experiència. Jordi Sunyer, que ha fet tot el muntatge i hi ha incorporat fons musical i efectes, va dir al principi del procés: “No és un llibre, és tota una radionovel·la!”. Per al Lab Ausa també ha estat una primera experiència. I s’obren que n’hi hagi més.
Jordi Vilarrodà
‘Coses vistes’
Josep Pla
Destino
Pla no ens deixa mai. Després de la immensitat de la biografia Un cor furtiu que el filòleg Xavier Pla ens va regalar l’any passat, arriba aquest volum que ens tempta a recuperar una obra primerenca de l’autor. Amb 28 anys, la va publicar i va fer que autors consagrats com Carner s’hi fixessin. Hi ha l’embrió de tot: el Pla viatger, observador del paisatge, descriptor de gent… tot.
‘Camí de sirga’
Jesús Moncada
Club Editor
Fa 20 anys que va morir Jesús Moncada i Club Editor torna a publicar la seva obra més coneguda, Camí de sirga, una fita en la literatura catalana de tots els temps. La Mequinensa de la seva infantesa, negada pel pantà, torna a la vida en aquesta novel·la. S’hi incorporen documents que ajuden a entendre com es va crear, els moncadòfils s’hi retrobaran i altres el descobriran.
‘Un cavaller a Moscou’
Amor Towles
Amsterdam
Els bolxevics de Lenin el condemnen a mort. Al comte Aleksandr Ilich Rostov el tanquen en un antic hotel de luxe del centre de Moscou. S’ha d’avesar a viure amb modèstia, ell que era amant del luxe. Però era també un home cultíssim, que omplia el seu temps de noble ociós amb la lectura. I això l’ajuda a passar trenta anys reclòs i veure des d’allà la història que passa davant seu.
‘Literatura, llengua i lloc’
Jaume Subirana
Anagrama
En física, la termodinàmica estudia –més o menys– com els canvis de pressió, volum o temperatura d’una matèria tenen efectes en tot un sistema. En literatura, els sistemes ja no es poden estudiar tampoc com si fossin estables. No n’hi ha prou de mirar el text i la vida de l’autor amb lupa. Això explica Subirana: com tot influeix en la literatura i com hem de llegir en un món canviant.
‘Receptes i jocs…’
Myrto Kalle
Rosa dels Vents
Gairebé sense voler, una osonenca vinguda de Grècia es va convertir en influenciadora de cuina. Amb receptes molt mediterrànies, de bon fer, gustoses, ben explicades i saludables sense obsessionar-se. Va publicar ara fa dos anys Sopars a la fresca i ara torna amb les Receptes i jocs per cuinar en família. Ara deixa la cuina en mans dels petits de la família, perquè n’aprenguin divertint-se.
Miquel Moreno Gayoso
Papallones negres
Autora: Priscilla Morris
Editorial: Edicions del Periscopi
Traducció de l’anglès: Marc Rubió
Lloc i any d’edició: Barcelona, 2025
Pàgines: 240
Sens dubte, en la paleta narrativa de colors que configura l’obra de la britànica Priscilla Morris tant el vermell (sang) com el negre (cendres) esdevenen testimonis del brutal setge patit per Sarajevo al llarg de quatre anys (1992-1996). L’autora, de mare bòsnia i pare irlandès, estudià Antropologia Social a Cambridge i Creació Literària a la universitat Ànglia de l’Est. Papallones negres, novel•la debut, ha estat traduïda a una desena d’idiomes. Magistral la traducció al català de Marc Rubió. Pel New York Times, el millor llibre de ficció del 2024.
La Zora, la protagonista, professora d’art abocada a la seva docència i creativitat, observa temorosa les barricades amb què els nacionalistes intenten dividir la ciutat de Sarajevo en guetos ètnics. Esclata la guerra. La família es disgrega. Marit i mare marxen a casa d’una filla de la Zora a Anglaterra. Ella resta a la ciutat convençuda que les hostilitats seran passatgeres. Quatre anys de setge! L’obra se centra en el primer any, el més esgarrifós i colpidor. Fam, fred, foc, trets, mort, genocidi, pena, dissort, violacions, brutícia, angoixa, solitud… L’art pictòric esdevindrà la taula de salvament.
La novel·la ha estat considerada com una carta d’amor a Sarajevo; com una narració directa de l’experiència de la Zora, que plasma la visió de les seves vivències en una ciutat brutalment martiritzada sobre el llenç d’unes esgarrifoses circumstàncies bèl•liques. Enalteix el testimoni d’una resiliència esperançada. Proclama la necessitat de la solidaritat veïnal per afrontar i superar l’aterradora incertesa de patir, dia rere dia, el bombardeig incessant dels morters o la criminal habilitat dels franctiradors. El setge tallà els subministraments d’aigua, electricitat i comunicacions telefòniques. L’artilleria sèrbia destruí la Biblioteca Municipal l’agost del 1992. La realista descripció que P. Morris fa de l’incendi és una elegia a la cultura universal i un elogi a la resistència ciutadana. La seva prosa és àgil, rica en elements poètics. Aporta una lírica que ajuda a sublimar la crueltat dels fets relatats, que recolza la naturalitat dels diàlegs, la loquacitat del silenci interior i la bellesa de les descripcions. La novel•la, que funciona com un film documental, ens ajuda a imaginar com va ser aquella massacre sorgida del nacionalisme serbi. Un text que podem extrapolar a l’actual genocidi a Gaza o a la guerra d’Ucraïna.
La cartellera dels principals cinemes
EL 9 NOU
Joan Millaret i Valls
Viatge suïcida
Arriba als cinemes Sirat, d’Oliver Laxe, després d’aconseguir el Premi del Jurat al 78è Festival Internacional de Cinema de Canes. La radical pel·lícula espanyola Sirat va compartir guardó ex aequo amb l’excepcional pel·lícula alemanya Sound of Falling, de Mascha Schilinki. El cineasta gallec aconseguia aquest important guardó pel seu quart llargmetratge en la que ha estat la seva primera participació en secció oficial de Canes. Sirat és una producció de Movistar+ i altres productores, com la dels germans Almodóvar, El Deseo, i participació catalana, també. L’estrena en competició a Canes culminava, en certa manera, una carrera cinematogràfica unida de forma estretíssima amb aquest festival des de sempre. El seu primer llargmetratge, Todos vosotros sois capitanes (2010), va guanyar el premi de la crítica internacional FIPRESCI en la secció de la Quinzena dels Realitzadors. Amb Mimosas (2016) guanyava el premi a millor pel·lícula a la Setmana de la Crítica de Canes i després guanyaria el premi del jurat de la secció Una Certa Mirada per Lo que arde (2019). D’altra banda, cal recordar que excepcionalment el cinema espanyol ha estat present per partida doble en secció oficial perquè Sirat ha competit al costat de Romería, de la cineasta catalana Carla Simón.
Oliver Laxe ha comptat de nou amb un guió de Santiago Fillol per una arriscada i temerària proposta d’enfocament nihilista sobre un pare (Sergi López) i el seu fill (Bruno Núñez) que busquen la filla desapareguda, Mar, en festes rave pel desert del Marroc. El desert, un món perdut fora del món, és l’indret on s’apleguen un divers i genuí grup humà de diferents procedències amb les seves furgonetes per gaudir a l’aire lliure de festes de música electrònica, llibertat i disbauxa. La recerca de la noia portarà l’home i el seu fill a un viatge a les profunditats del desert seguint un grup assidu d’aquestes festes, un trajecte farcit de perills, no exempt d’èpica, però també de malastrugança. El motiu del viatge, sobretot aquell predisposat a l’imprevist, a la incertesa, al desconegut, té sempre quelcom d’aventura física i, també, d’experiència transformadora.
Com s’indica a l’inici amb el significat de la paraula àrab sirat, que apunta a la prima línia que separa el paradís de l’infern, la pel·lícula serà al capdavall una espècie de viatge a enlloc, un camí sense retorn, una travessia traumàtica. La pel·lícula de Laxe resulta extrema, suïcida, lluny de les convencions, els tòpics i l’aspecte més bucòlic de la vida del desert. Sap treure un grat profit del paisatge rocós, barreres naturals quasi insalvables, rodant bona part de la pel·lícula en paisatges feréstecs del Marroc, com abans havia fet a l’esmentada Mimosas (2016). La pel·lícula de Laxe encomana també una indissimulada fascinació per aquest tipus de música electrònica de ball, tot recreant moments de pur trànsit, associat alhora a un retrat d’una colla de desclassats, quasi una tribu del desert, una espècie de freaks que es traslladen amb camionetes com els carros d’una troupe d’un circ nòmada. El repartiment es completa amb una llarga llista d’actors debutants, tal com acostuma a passar en el cinema de Laxe, com Stefania Gadda, Joshua Liam Herderson, Tonin Javier, Jade Ouki i Richard Bellamyun. D’altra banda, Sergi López, actor català de projecció internacional, tornava a trepitjar la catifa vermella de Canes després de participar en un ampli reguitzell de pel·lícules seleccionades a Canes tal com demostren les seves interpretacions a Pacifiction, d’Albert Serra l’any 2022; Lázaro feliz, d’Alice Rhorwacher el 2018, o Michael Kolhhaas, d’Arnaud Des Pallieres el 2013.
Eva Remolina / AMIC
Ingredients (4 persones)
Opcional:
Preparació:
Presidenta: Beth Codina
Director editorial: Agustí Danés
Coordinació i redacció: Carles Fiter
Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic
Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers
