La revista només està disponible per a subscriptors de el9nou o el +9.
Pots fer-te subscriptor o si ho prefereixes pots comprar aquesta edició per 1,99€
Si ja ets subscriptor, inicia sessió o registra't
Entrevista a Alba Dalmau
Teresa Terrades
Alba Dalmau (Cardedeu, 1987) combina la seva feina de professora al Laboratori de Lletres de Barcelona i a l’Ateneu Barcelonès amb la d’escriptora. El seu últim fruit com a autora és la novel·la ‘Si una família’ (Angle Editorial), però abans ja havia publicat altres obres, des del recull de contes ‘Estàndards’ fins a la novel·la curta ‘Ho, ho, ho: una altra història de Nadal’, o les molt ben rebudes ‘El camí dels esbarzers’ i ‘Amor i no’. Totes sorgides del seus propis moments vitals.
Nova novel·la i nova temàtica, la família, o les famílies. Què l’ha portat a parlar-ne?
Totes les novel·les acaben sent un metàfora del que m’ha passat en una etapa de la vida. Per exemple, El camí dels esbarzers parlava dels Estats Units i de descobrir les coses importants de la vida com el feminisme o els racismes latents. Va ser fruit dels tres anys que vaig viure a Nova York. Amor i no, que és la història d’amor d’una parella des que ho deixen fins que un dels dos mor, és un llibre que reflexiona sobre l’amor. És una etapa en què jo havia trencat una relació molt llarga de parella i em preguntava què passa amb l’amor quan s’acaba. I aquest, que parla de família, és fruit indubtablement del meu moment vital de formar una família. El vaig escriure just després de tenir el meu primer fill alhora que la meva àvia entrava a una residència. Vaig tenir la sensació de trobar-me en aquest moment de la vida en què tu ja no ets el centre, sinó que t’adones que hi ha gent per dalt i per baix, i que d’una manera molt vital et necessiten. I jo crec que ve d’aquí. Veia el meu fill petit que estava a l’inici de la vida i la meva àvia que estava al final. Dos moments molt diferents però igual de transformadors i importants.
Per tant, beu totalment del seu entorn, de les vivències i experiències.
Jo faig una escriptura molt basada en el que em va passant a mi. En el fons sí que parteixo de les meves experiències, dels meus moments vitals, però sempre ho filtro a través de la ficció. Jo soc una gran defensora de la ficció, molt més que de l’autoficció. Parlar des del meu jo m’incomoda. De fet, trobo que aquest filtre ficcional és un refugi per poder parlar de coses molt íntimes sense despullar-te tant davant del lector. I, a més, crec que és la gràcia de l’ofici, perquè per escriure des del jo ja podria escriure un diari. Però allò complicat d’escriure és ser capaç d’agafar la teva pròpia experiència i convertir-la en una altra cosa
La Paloma diu: “Els vincles no tenen res a veure amb la llet o la sang, n’hi ha prou amb estimar”. Ho subscriu?
M’agrada pensar que és una possibilitat. Està bé que puguis comptar al cent per cent amb els teus pares, germans, avis, sogres, amb tota aquella gent que t’ha tocat per genealogia. Però no sempre és així. El tipus de família més tradicional ha canviat i les formes més modernes de viure porten a uns cismes familiars que ens obliguen a crear una xarxa no sanguínia. És un model basat en l’amistat, en el vincle que s’escull.
Un bon exemple seria l’Aida.
Clar, és un llibre que també parla molt de les relacions atzaroses que tenim a la vida i de gent que no t’esperes, com l’Aida. Anys enrere havien estat gairebé enemigues, i de sobte es converteix en un personatge crucial en la vida de la Paloma. Si no fos per ella, probablement no s’hauria atrevit a tenir la criatura. L’Aida també significa la imprevisilibitat de la vida. Era una noia que semblava que ho tenia tot resolt, i d’un dia per l’altre tota aquesta estabilitat se li esfondra. Crec que també és una cosa molt dels nostres temps, res és tan sòlid com ens pensem, els vincles són molt fràgils. Quan les dues noies es troben una li ofereix a l’altra allò que li falta. Són un exemple més a la novel·la d’aquests vincles escollits i que permeten tirar endavant coses com és una maternitat.
Parlant de maternitat, la Paloma diu: “Jo vull ser un jo rotund, no un nosaltres a temps complet”. Reivindica un tipus de ser mare molt clar.
Sí, volia reivindicar una manera de ser mare molt fluïda amb totes les altres coses que et poden interessar com a dona, és a dir, seguir mantenint amb molta força les teves amistats i sense que la maternitat t’aparti del teu objectiu laboral, que la criatura sigui un element més dins de les coses que per a tu et construeixen i són importants. Però, de fet, és que jo ni tan sols em plantejava que parlar d’aquest tipus de maternitat fos provocador.
A l’altre extrem, hi ha la vellesa, la Simona, i les residències, un altre tema crucial.
Amb aquest tema m’hi vaig trobar en anar a visitar la meva àvia en una residència i adonar-me que allà dins hi havia tot un univers. Em va generar molt interès aquest món que des de fora està molt estereotipat i que té mi clixés molt negatius. I la majoria són certs, com la falta de recursos, els sous baixos, uns horaris tremends o la infravaloració de les treballadores. I tot ho fan per vocació. Vaig pensar que podria estar bé parlar del món de les residències, però no tant des d’una vessant més política i més crítica, tot i que hi ha algun comentari, sinó des de la part més humana, sobre totes les professionals que treballen en una residència: psicòlogues, animadores, cantants, dones de la neteja, cuineres…
La part d’informació i investigació és important a l’hora d’escriure, doncs.
Sí, per mi, la prèvia és una part molt estimulant del procés d’escriure. La part de documentació és la part més d’ofici, i en què recullo la informació que realment sé que donarà ànima a la novel·la. Jo puc buscar en llibres i hemeroteques tota la informació sobre les residències, o llegir coses per internet sobre la feina d’una hostessa de vol o d’un apicultor, o a través de la intel·ligència artificial. Però hi ha una part anecdòtica, una part més humana… que cap llibre ni enlloc d’internet, ni cap intel·ligència artificial és capaç d’explicar-t’ho. I és aquest tipus d’informació, la que és valuosíssima a l’hora d’escriure.
Al llibre introdueix el gènere epistolar. Quin era l’objectiu?
A Amor i no i a El camí dels esbarzers sempre feia servir només dos tipus de narradors. L’omniscient, l’expert, o l’intern, que és quan parla un personatge. Una cosa que necessito com a escriptora és anar posant reptes. Vaig pensar que mai havia escrit en format epistolar ni des d’un personatge situat anys enrere, ni en format diari ni des de la perspectiva d’un nen. Em venia de gust provar coses noves amb aquest llibre, i tot em va anar encaixant en la història. I quan proves coses noves, també t’obligues a buscar referents i em vaig anar documentant sobre aquest gènere, llegint per exemple, Cartes a Mahalta. de Màrius Torres. Jo penso que d’un llibre n’ha de sortir una escriptora més forta, i això no s’aconsegueix si no fas coses que no hagis fet mai abans.
Per això també hi ha incorporat fotografies i elements visuals.
Sí, això em sembla molt interessant. Quan escric m’agrada barrejar-hi altres arts. Ja ho havia fet a Amor i no. Ara he inclòs unes fotos anònimes que vaig treure la col·lecció d’una amiga. Va ser maco perquè la imatge de la foto m’ajudava a inventar-me una part del passat que el pare li explicava a la seva filla, i ajudava a transportar-te a París cap a principis de segle.
En aquesta novel·la, ha optat per uns escenaris que són molt propers.
Sí, m’ho demanava la pròpia història. Situar-la a Cardedeu em tocava massa de prop. Tot i que, per exemple, la casa modernista on viuen la Paloma i l’Aida és la Torre Amat, que és la torre modernista per excel·lència de Cardedeu. Però m’agradava allunyar-ho una miqueta més de casa, perquè crec que és sa tenir aquesta distància. Al final, Palautordera em va semblar que era prou a prop i prou lluny perquè em funcionés com a espai.
Últimament ha escrit novel·les. Se sent més còmoda en aquest gènere o en relats?
Ni amb una cosa ni amb l’altra. Depèn de la història que tingui al cap. Les històries neixen amb unes necessitats especials. Hi ha històries que ja veus que són una anècdota i potser només donen per a un relat. Però hi ha altres històries que ja intueixes que necessitaran més pàgines. Per exemple, quan vaig voler escriure aquesta novel·la, parlant de les formacions familiars, ja sabia que no podia fer-ho en 10 minuts. Ja veus que és una novel·la. I les novel·les tenen la cosa màgica que durant el temps en què l’estic escrivint visc dues realitats paral·leles, la meva pròpia i la del llibre. En qualsevol moment te’n pots anar a viure l’altra història. Però jo m’ho passo igual de bé escrivint una cosa que l’altra.
En aquest escriure es mou molt pel mètode?
Jo soc molt metòdica. Si tingués molts diners i pogués escriure quan volgués, potser em podria permetre ser més intuïtiva. Però com que vivim en un país on no et guanyes la vida ni de lluny amb la literatura, això fa que el temps que tinguis per escriure un llibre sempre sigui un temps molt residual de la teva vida, fora de l’horari laboral i familiar. Per tant, quan escrius un llibre t’has d’organitzar molt bé si el vols acabar en un temps prudencial. Per poder complir amb aquests temps necessito ser força racional i tenir ben pensat què és el que vull fer. Jo visc l’escriptura com un ofici més, un ofici amb les seves tècniques, les seves rutines…
En aquesta seva trajectòria també ha guanyat alguns premis. L’ha ajudat això?
Els premis són imprescindibles per a la carrera de qualsevol escriptor i, sobretot, són molt importants per passar de ser escriptor aficionat a professional, en el sentit de ser publicat per una editorial que en fa la distribució i la promoció. La meva trajectòria ha estat absolutament basada en els premis, els jocs florals de l’escola, els premis Òmnium Cultural a Granollers, els premis del poble… Però també he de dir que n’he perdut moltíssims. Jo sempre animo la gent que vol publicar que es presenti als premis. I els premis que et publiquen el llibre són un reconeixement i una injecció d’adrenalina.
Deia que de cada llibre se n’ha de sortir més forta. Ha canviat gaire l’Alba de Volenska respecte a la de Si una família.
Sí, sens dubte. Ara em miro Volenska entre la nostàlgia i la vergonya. Crec que, per una banda, vaig ser molt atrevida en escriure aquesta novel·la amb 18 anys, però alhora la llegeixo i penso: “Aiii, quina frase més que refistolada. Ara la faria igual? O quin personatge més tòpic”. Amb els anys vas guanyant tècnica i et vas professionalitzant en l’ofici. I una cosa bastant paradoxal és que l’escriptura no evoluciona cap a allò complicat, sinó que ho fa cap a la senzillesa. Almenys en el meu cas. Tenia una escriptura molt més ornamentada al principi que ara. Està bé no explicar tant i suggerir més. Crec que aquest és el canvi.
I alguna altra obra a la vista?
Doncs ara m’han encarregat una novel·la juvenil per la Setmana del Llibre en Català que es dirà Un abric vermell. És una història molt divertida sobre quatre generacions de dones modistes que es diuen Antonietes, la besàvia, l’àvia, la mare i la filla. És sobre el xoc cultural entre el passat on tot es cuidava, es restaurava i tot tenia molt més valor, i l’avui dia, el segle XXI, amb la cultura del fer servir i llençar.
L’Arxiu Municipal de Torelló posa a prova la plataforma Imagina, creada per la Diputació de Barcelona, per accedir al seu fons fotogràfic. Fins ara s’hi han penjat 400 documents
Jordi Vilarrodà
Un total de 400 fotografies històriques de l’Arxiu Municipal de Torelló són consultables en línia des d’ara gràcies a la plataforma Imagina, un projecte de la Diputació de Barcelona per a la difusió dels fons d’imatges dels arxius locals. El funcionament de la plataforma s’ha posat a prova en 13 localitats de la demarcació, de les quals Torelló és l’única d’Osona. “Posarà en valor la feina dels arxius, i en una època en què estem tan acostumats a produir i consumir imatges recents té un especial interès”, explica l’alcalde, Marçal Ortuño.
La recerca es pot fer des del mateix web de la plataforma (imagina.diba.cat) o des de l’Ajuntament, on hi ha un enllaç. L’usuari pot fer la cerca per paraules clau, autors o cronologia. “És una navegació senzilla”, aclareix l’arxivera Gemma Carretero. A cada imatge, s’hi troba tot el context de les imatges, des de la datació fins a l’autoria i la descripció fins allà on és possible. La plataforma Imagina permet la descàrrega del document, respectant les limitacions legals sobre els drets d’autor. La reproducció es permet sempre que sigui per a determinats usos, com l’educatiu, i no tingui objecte lucratiu.
Les primeres 400 imatges que s’han pujat a Imagina van des dels anys 30 fins a finals del segle XX. “Són variades, perquè tot Torelló s’hi senti representat”, explica Carretero. Les temàtiques també són diverses, des d’obres fins a actes festius, visites d’autoritats i de vida social. Cada trimestre s’aniran pujant nous grups de fotografies, un cop digitalitzades i documentades.
Actualment l’arxiu de Torelló disposa d’unes 6.000 imatges històriques, que inclouen alguns fons de fotògrafs locals, part de les quals no estan encara digitalitzades. Carretero confia que la difusió a través d’Imagina “ajudi a difondre tot aquest patrimoni” i “sigui un incentiu a la ciutadania” per a possibles futures donacions d’entitats o de particulars, així com que es pugui rebre més informació sobre les que ja estan penjades.
Entrevista al vigatà Sebastià Bardolet, que es jubila després de més de 40 anys com a professor i director de l’Escola de Música i Conservatori de Vic
Hawa Sow Sarri
Enguany es jubila Sebastià Bardolet (Torelló, 1960), mestre i antic director de l’EMVic (Escola de Música i Conservatori de Vic). Va començar la seva formació a l’Escolania de Montserrat i va continuar ja a l’emvic, on de seguida ajudaria a fer classes. Més endavant, en va ser professor i director. Ha fet altres feines, però aquests més de 40 anys a l’escola de música han estat el centre de la seva trajectòria. N’ha viscut els canvis i n’ha format part. Se’n va satisfet, amb humilitat i agraïment envers els companys, l’alumnat i les famílies. La seva passió per la música, però, continuarà.
Quan i com va començar la seva relació amb la música?
Més enllà d’un entorn familiar on la música era habitual, la meva formació musical ve de l’Escolania de Montserrat, on vaig estar dels 10 als 14 anys.
Com va ser el seu pas per l’Escolania?
Tant els meus germans com jo vam passar per l’Escolania de Montserrat. Va coincidir en un dels millors moments de l’Escolania, amb el pare Ireneu Segarra i amb el final del franquisme, amb tot el que va suposar Montserrat en aquell moment. Els que hi havíem passat sortíem amb una formació musical molt important que contrastava amb la formació elemental que hi havia en aquells moments a Catalunya, amb molt poques escoles de música.
I doncs, quan va tenir el primer contacte amb l’Escola de Música de Vic?
Joaquim Maideu, músic, pedagog i director de l’EMVic, havia començat una renovació molt important de l’escola de música i justament formava part, juntament amb Santi Riera i d’altres, de l’equip de col·laboradors del pare Ireneu que provocaria un gran canvi en l’ensenyament musical del país. Després de Montserrat vaig acabar els estudis musicals a l’Escola de Música de Vic i al Conservatori Municipal de Barcelona i ben aviat vaig començar a ajudar a fer classes i incorporar-me, juntament amb alguns altres antics escolans, al nucli de col·laboradors que havia creat Joaquim Maideu a Vic, amb gent molt jove com Pep Baucells, Miquel Casals o Ramon Peiron, i d’altres més veterans com Pere Serra o Pere Sellarès.
Ho compaginava amb altres estudis i feines?
Sí, jo vaig ser de la primera generació d’estudiants de Magisteri de la Universitat de Vic i vaig estar quatre anys treballant com a mestre d’EGB al Carme de Manlleu. Feia classes de música i d’alguna altra assignatura, com història. Hi va haver un temps que compaginava la feina de professor a Manlleu amb la d’aquí a Vic, però finalment em vaig anar decantant per l’escola de música. N’he estat docent i director (entre el 1992-1996 i el 2002-2006). També vaig estudiar musicologia a la Universitat Autònoma de Barcelona, vaig formar part de l’Escola de Pedagogia Musical i he col·laborat com a professor a la UVic o a l’Esmuc. Més enllà de la docència m’he especialitzat força en la interpretació de cançó tradicional, des de grups com la Camerata de Cançó Tradicional dels anys vuitanta fins a les col·laboracions tant en la recerca com en la interpretació amb Jaume Ayats, amb qui ens coneixem ja des de l’Escolania.
Ha estat a l’Emvic més de 40 anys, des que en tenia 20. Com valora l’experiència?
He vist una escola que ha canviat molt, des del nombre d’alumnes fins a les instal·lacions o el professorat, però que ha sabut mantenir els mateixos valors i objectius que la definien i inspiraven a principis dels anys 70 amb Joaquim Maideu i que segueixen sent perfectament vigents en un món educatiu molt desorientat.
Aquest any han celebrat el 180è aniversari de l’escola…
Exactament. Es tracta de l’escola de música municipal més antiga de Catalunya i que ha sabut adaptar-se als nous temps. La incorporació dels ensenyaments de jazz i de música moderna durant la direcció de Baucells n’és un bon exemple.
Què s’emporta de tots aquests anys?
El més important és l’agraïment als alumnes: l’objectiu de qualsevol mestre és no ensenyar-los res sinó mantenir la seva curiositat innata perquè aprenguin per ells mateixos. Agraït també amb la confiança dipositada per les famílies i el respecte i el bon ambient entre els professors del claustre. En l’àmbit més personal, m’enduc l’haver contribuït humilment a dignificar les escoles de música, l’haver aconseguit integrar-les com un element clau del nostre sistema educatiu i en el cas concret de Vic l’haver ajudat a programes com els convenis d’integració horària amb les escoles de Vic o la creació de la Xarxa emvic d’escoles i aules de música associades.
Després de tants anys dedicats al món professional musical… com continuarà vinculat amb la música?
Amb moltes ganes de continuar fent música allà on pugui ajudar. Seguiré dirigint les Caramelles de Sant Julià, el Cor d’Homes de Folgueroles, El Divino de Sant Vicenç i m’incorporaré també a la direcció de la Coral de l’Aula d’Extensió Universitària de la UVic.
La iniciativa ha acollit 74 grups i pràcticament 2.000 persones
Pol Purgimon
Pràcticament no ha començat la festa major de Montmeló, i ja es pot dir que ha estat tot un èxit. La competició de penyes, que es va començar a plantejar fa uns mesos per dinamitzar la festa, aplegarà fins diumenge 74 equips inscrits i més de 1.900 participants en total. Se’n fan creus. “En un poble de 8.000 habitants, això és brutal”, explica Èric Garcia, que és membre de la comissió de la festa major.
A diferència de la majoria de competicions de colles de la comarca, on hi ha dos bàndols enfrontats, a Montmeló els veïns han pogut crear lliurement les seves penyes. Els grups van de les 12 persones que com a mínim havien de formar cada penya a les 20 persones, aproximadament, i són molt diversos. Això sí, els uneixen moltes coses: les ganes de gresca, la competició en una desena de proves i els colors de les seves indumentàries. “Els vam demanar que anessin identificades amb algun color, un mocador o un element identificatiu, però la majoria han fet i encarregat les seves pròpies samarretes”, diu Garcia. Fins i tot, moltes han creat les seves pròpies xarxes socials i ja han començat a fer bullir l’olla i a alimentar la rivalitat que es veurà aquests dies pels carrers del poble.
El perfil de persones de les penyes és molt variat. Ha sorprès, fins i tot, l’organització, que a l’inici es pensaven que engrescarien sobretot gent jove i al final ha estat molt intergeneracional. Les penyes estan formades per grups d’amics, pares de l’escola amb les seus fills i un munt més de combinacions, totes formades per veïns de Montmeló.
Per a la competició de penyes, hi ha preparades una desena de proves, amb final diumenge a la tarda a la cursa de relleus, que es farà a les 5 de la tarda al camp de futbol. El veredicte de la penya guanyadora es donarà a conèixer a la capvuitada, el dissabte 5 de juliol a la nit. Durant la festa major, les penyes es reptaran a altres jocs, com la gimcana Enrauxa’t i el Bingo Musical (divendres a la plaça de Santa Maria i a l’envelat del Pedregar, respectivament) o la Passada d’aigua i l’Estirada de furgoneta (dissabte a la plaça de la Quintana). La inscripció, que tindrà un nombre de participants variable, s’haurà de fer abans de la prova.
La iniciativa de les penyes va néixer a l’abril, quan l’Ajuntament van reunir les entitats per valorar la festa major de l’any anterior. “Teníem la sensació que era una festa major més consumista que participativa. Més enllà del correfoc, que organitzen els Diables, o els gegants, que fa la colla de Gegants, no hi havia gaire més participació de les entitats”, diu Èric Garcia. Aquest any s’ha creat una comissió de la festa major que ha aplegat membres de diverses associacions del poble. La reflexió inicial per fer la competició de la festa major era replicar un model com el dels Melons i Creuats, que hi havia hagut fa anys al poble. Com a altres poblacions de l’entorn, la festa major pivotava al voltant de la competició entre les dues colles. “Enyoràvem molt el model de Melons i Creuats, però no pensàvem que fos un model que pogués tenir èxit ara. Preferim que la gent faci la seva penya amb grups d’amics i família ara, però no descartem en un futur que les penyes s’agrupin en dues colles diferents.”
A banda de les penyes, la festa major tindrà els seus ingredients habituals. Divendres i dissabte a la nit, hi haurà concerts a l’envelat del Pedregar. Divendres a les 10 de la nit es farà el correfoc infantil des del passeig de les Corts Catalanes fins a la plaça de la Vila i dissabte, a la mateixa hora, es farà el correfoc jove des de la Llosa i amb punt final a la plaça de la Vila. Els gegants sortiran a ballar dissabte a les 6 de la tarda des de la plaça de Santa Maria.
Reestrenen, 20 anys després i fins al 6 de setembre, l’espectacle itinerant ‘Nits de Serrallonga’ al monestir de Sant Pere de Casserres
EL 9 NOU
Apunta Teatre celebra 20 anys amb la reestrena de l’espectacle itinerant Nits de Serrallonga al monestir de Sant Pere de Casserres. L’espectacle, escrit i dirigit per Marc Angelet, torna a escena dues dècades després per fer reviure el mite del bandoler més llegendari de Catalunya. L’espectacle es podrà veure a partir d’aquest divendres i fins al 6 de setembre.
Estrenat per primera vegada l’any 2003 amb un gran èxit de públic i crítica, l’espectacle torna al mateix escenari original per reviure la figura de Joan Sala i Ferrer, àlies Serrallonga. La proposta combina teatre immersiu, ambientació històrica i una mirada crítica i contemporània als temes universals de la justícia, la llibertat i la repressió. Amb el paisatge de les Guilleries com a teló de fons i el monestir romànic del segle XI com a epicentre narratiu, l’espectacle convida el públic a fer un recorregut nocturn per diferents escenes repartides pels voltants del monestir.
Marc Angelet, que signa tant la dramatúrgia com la direcció, recupera part del repartiment original –Ramon Godino, Georgina Pujós i Geòrgia Bonell– i incorpora nous intèrprets com Xavi Soler i Nil Aren per donar vida a una galeria de personatges tan reals com mítics.
La proposta escènica es completa amb una experiència gastronòmica de la mà de Fussimanya, que oferirà opcions culinàries a través d’una food truck instal·lada al recinte. L’espectacle, que té una durada de 75 minuts, es recomana a partir de 7 anys. Fins al 6 de setembre se’n faran funcions els divendres i dissabtes a 2/4 de 9 i a les 10 del vespre.
Apunta Teatre celebra 20 anys de trajectòria. El projecte neix artísticament el 2003, quan Ramon Godino, Georgina Pujós i Sol Domènech creen Agraïts d’Aguantar-nos, embrió del que seria l’actual Apunta Teatre, que es constitueix el 2005. Des de llavors han estrenat més de 20 espectacles.
EL 9 NOU
El 14è Cicle de Jazz de l’Ametlla tancarà aquest dissabte l’actual edició amb les entrades als cinc concerts esgotades. Can Plantada serà l’escenari, a les 8 del vespre, del concert de Tracy Sirés Neal, de la Garriga, en què presentarà oficialment ‘Peace and Gold’, el seu segon àlbum després de ‘Haiku Love’. Amb set cançons que fusionen folk i pop, aquest treball transforma el dol i el creixement en una experiència lluminosa i esperançadora. Totes set mantenen l’estil característic de l’artista i exploren nous horitzons sonors. La producció de Guillem Callejón, amb les seves guitarres i pedal steel, i la percussió d’Antonio Sánchez, plena de detalls i textures, creen un ambient màgic. ‘Peace and Gold’ convida a submergir-se en la bellesa de les esquerdes emocionals i a trobar-hi llum i acabar en un lloc de pau.
‘Peace and gold’. Tracy Sirés. 14è Cicle de Jazz de l’Ametlla. Can Plantada. Dissabte 28 de juny, 20h.
El festival Musik N Viu ja és a punt per celebrar la seva 20a edició al Parc Firal de Granollers. Aquest primer cap de setmana estarà protagonitzat per les propostes de les entitats Jovent Ignorat i Diables de Granollers. Els primers han preparat la nit de divendres amb un cartell encapçalat per Mama Dousha i Svetlana, a més de DJ Nàtura. Serà una fusió explosiva d’electrop, ritmes llatins i tecno. Mama Dousha presentarà el seu primer àlbum, ‘La criolla’. Entre sàtira, cançó d’autor i tecno, l’àlbum inclou èxits com “Rikiti” i “Catalan society”. Svetlana, per la seva banda, portarà un espectacle ‘queer’, irreverent i crític amb la gira del seu nou EP, Sarnalona. La nit acabarà amb DJ Npatura, amb les seves sessions de format obert amb una àmplia gamma d’estils musicals. Diables de Granollers prendran el relleu dissabte a la nit amb una gran nit reivindicativa amb noms com Tribade, un duet de hip hop format per Bittah i Masiva Lulla. Amb La Tregua, publicat el 2024 les MC barcelonines afegeixen un nou capítol a la seva lluita contra l’heteropatriarcat i el capitalisme. La nit portarà també Jazzwoman, que ja ocupa un lloc en l’escena musical urbana amb el seu esperit lliure i combatiu. A més, Sicuta portarà les seves versions i una festa molt irreverent amb un espectacle en què conviuen un megàfon, Sòcrates i una bola de discoteca. La nit de dissabte es tancarà amb PD Tes, una parella de DJ locals.
Musik N Viu. Parc Firal de Granollers. Divendres 27 i dissabte 28 de juny. Obertura de portes. 21.00.
La cantata coral femenina ‘Proyecto Hécate’ tindrà una segona funció aquest diumenge a les 5 de la tarda després que s’exhaurissin totes les entrades de la funció de les 7 de la tarda. En aquesta cantata de Vero Soffia hi participa la Coral Encant de Cardedeu. En total són més de 40 dones sobre l’escenari, entre cantants i solistes. El concert ja es va presentar diumenge passat al Teatre Pare Casals de Sant Esteve de Palautordera. L’obra relata, a través de vuit cançons, el viatge d’una dona a través de la seva pròpia veu. Les cançons estan inspirades en diferents músiques i folklores del món.
‘Proyecto Hécate’. Vero Soffia. Amb la Coral Encant de Cardedeu. Teatre Auditori Cardedeu. Diumenge 29 de juny, 17.00 i 19.00.
El SanGceloni, la marató de 24 hores de cinema de terror i fantàstic de Sant Celoni, arriba aquest cap de setmana a la segona edició amb el nom d’’El primer cri’t, i sota l’organització de La Filmo del Baix Montseny. La marató, que oferirà projeccions ininterrompudes durant tot un dia, es consolida com una cita ineludible per als amants del gènere. Aquesta segona edició, que se celebrarà al Teatre Ateneu, se centra en les primeres vegades que han marcat la història del terror i el fantàstic, programant títols com ‘Carrie’ (1976), la versió original japonesa de ‘The Ring’ (1998) o joies de la casa com ‘Els sense nom’ (1999), que obrirà la gala d’inauguració, així com clàssics immortals, però amb uns quants morts, com ‘La matança de Texas’ (1974), que tancarà la gala de cloenda. La programació es complementarà amb altres perles contemporànies, alguna sorpresa i una projecció especial, pensat per al públic jove, fora de la marató, diumenge al matí, amb ‘Errementari’ (2017).
SanGceloni. Marató de Cinema de Terror i Fantàstic. Teatre Ateneu, Sant Celoni. Del divendres 17 de juny a les 22.00 fins al dissabte 28 de juny a les 22.00.
Oriol Cardona lidera la banda, que s’ha renovat
Jordi Vilarrodà
Àcid Úric va plegar fa 10 anys, “però la decisió de tornar ha estat latent des de llavors”. Així ho explica Oriol Cardona, el guitarrista i cantant al voltant del qual s’ha articulat el projecte en cada una de les dues etapes. El retorn es fa ara per la porta gran, amb un disc nou (Atac d’àcord) i amb l’actuació en directe que van fer diumenge dins del cicle Cava d’Istiu, tot i que finalment van haver d’actuar dins la Jazz Cava per culpa de la pluja.
El disc s’ha anat gravant “cançó per cançó”, a partir de la que porta el mateix nom que el grup i que s’havia fet a l’etapa anterior. “No tenia clar encara que faria un disc, la idea era no estar parat i anar traient les cançons.” La primigènia va sortir en un single, l’any passat, al costat d’Art de trair, una versió de Kitsch. Un micromecenatge va acabar d’ajudar que fos realitat el treball que Cardona havia anat cuinant a l’estudi, i que volia que fos ben fet. “Cada pas que he fet ha tingut una gran resposta.”
Faltava la banda, perquè cap dels músics de l’anterior no repetia. La proposta de tocar a la darrera edició del Cartellà Rock va ser el pretext per formar-la, “en quatre dies i tres assajos”. Compta amb Eli Aguilera a la veu, Jordi Crosas al baix, Ophelia Alibrando a la bateria i Jordi López al lap steel, guitarra que es toca en posició horitzontal. Tots ells músics amb experiència en altres formacions (Six in Town, Teen Spirit…).
Els 10 temes en anglès i en català que han gravat són una pura reivindicació “del rock de tota la vida”, el dels acords de guitarra que són la seva essència i que també donen peu al joc de paraules del títol. Inclou un homenatge a Led Zeppelin a Sky in Heaven, aproximacions al blues com Foc humà, la balada El nostre joc o One Way, la primera de la nova fornada del grup. De moment el disc ha sortit en format CD però a Oriol Cardona li agradaria que pogués tenir també una versió en vinil. S’afegiria a l’únic llarga durada de la primera vida d’Àcid Úric, Explicit Lyrics (2006).
Jaume Espuny
‘Soundtrack from Twin Peaks’ Warner Bros, 1990
Twin Peaks és una de les sèries més famoses –i de qualitat– que s’han fet mai per televisió. Ideada pel director de cine especialista en misteris David Lynch, es va emetre entre 1990 i 1991. I de seguida es va convertir en una sèrie de culte. Però a part de la qualitat cinematogràfica, Twin Peaks es recorda també per la seva banda sonora, composta pel nord-americà Angelo Badalamenti, un músic que sap crear atmosferes estranyes, i aquí s’hi llueix. No necessita gaire: un piano elèctric, cordes sintètiques i una guitarra amb eco que sona igual que la que utilitzava el gran Duane Eddy a finals dels anys cinquanta i principis dels seixanta. La música de Badalamenti és fosca, obsessiva i inquietant, que és el que necessitava la sèrie, però al mateix temps molt agradable d’escoltar. Dels 12 temes que formen el disc, 9 són instrumentals i els 3 restants els canta Julee Cruise amb la seva veu encisadora i que a la sèrie hi sortia un parell de vegades cantant, és clar. Les tres cançons són “The Nightingale”, “Into the Night” i “Falling”, que tanca el disc. Totes tres amb la lletra escrita pel mateix David Lynch. Es tracta d’una de les bandes sonores més venudes de la història i la que més de televisió. Sap greu, però ni Lynch, ni Badalamenti ni Cruise formen part del món dels vius. El primer va morir el gener d’aquest any i els altres dos, el 2022.
Jordi Sunyer
NUCLI TRIO
‘Interpreten la música laietana’
El segon treball del grup de jazz osonenc Nucli Trio és una autèntica peça de museu –sobretot en l’acurada edició que s’ha fet en vinil– que homenatja la música laietana. La banda l’ha coproduït amb l’escriptor i periodista Àlex Gómez-Font i també hi participen músics que van formar part d’aquell moviment com Jordi Soley, de la Companyia Elèctrica Dharma; Miquel Àngel Lizandra, de l’Orquestra Mirasol, o el guitarrista Jordi Bonell, que havia format part de Sècta Sònica i que malauradament va morir fa uns mesos. Una obra d’art.
ÀCID ÚRIC
‘Atac d’acord’
Àcid Úric és el projecte personal del músic osonenc Oriol Cardona, que també està actiu al duet de versions Sweet Dreams i al grup de tribut a Rolling Stones The Jumping Jacks. Anteriorment, també havia format part de bandes com Smoking Stones, Aramateix, Los Eléctricos, Teen Spirit, Riot Act, Mama Set, Jam de Perles o Caca Fugitiva. A Àcid Úric, un projecte que portava anys aparcat, hi passeja la seva vena rockera i el resultat, tot i anar contra corrent, és autèntic, visceral i sincer. I els 10 tracks de l’àlbum molen, sí. Llarga vida al rock’n’roll.
ALFRED GARCÍA
‘T’estimo és te quiero’
El cantant del Prat de Llobregat Alfred García es va donar a conèixer gràcies al seu pas per Operación Triunfo el 2017. A partir d’aquí, va començar una carrera discogràfica que es va encetar el 2018 amb 1016, on ja cantava un parell de temes en català (Et vull veure amb Amaia i Crema la nit amb Txarango). Al segon disc no hi havia cap tema en català i al tercer, després de fer de jurat a Eufòria el 2024, ha decidit tornar a la llengua de casa en cinc temes (i tres en castellà). I tot, amb un aire de cantautor rumbero aflamencat cada vegada més reconeixible i personal.
Albert Canadell, Pep Homar i Montserrat Vernet van recollir els guardons a Granollers
Teresa Terrades
Albert Canadell, Pep Homar i Montserrat Vernet van recollir aquest dimecres els seus guardons com a tres primers classificats de la novena edició del Premi de Narrativa Curta, que organitzen conjuntament el periòdic EL 9 NOU i La Gralla. Precisament, la llibreria de Granollers va acollir l’acte d’entrega dels talons simbòlics dels premis, de 500, 300 i 200 euros, respectivament, i la lectura d’un fragment de les obres per part de cada autor. El premi consisteix també en la publicació dels tres treballs, juntament amb els altres set relats finalistes escollits pel jurat, en les edicions d’EL 9 NOU dels divendres d’estiu, acompanyats d’una il·lustració creada per Maria Peix.
El relat guanyador, El vestruç, de l’escriptor i artesà Albert Canadell, de Tona, és “un retrat costumista ambientat als anys 60 que fa un homenatge als argilers, als rajolers i a tota la gent que treballava a les bòviles”. Així ho va explicar dimecres el seu autor, que ja té algunes novel·les i reculls de contes publicats, mentre destacava l’ambientació i el llenguatge del relat, ambientat fa més de 60 anys. “Parlar d’una altra època també ajuda a capejar el temporal que tenim actualment”, va dir. El relat sortirà publicat el 5 de setembre.
El segon premi, que va recaure en Una vegada hi havia un país, del torellonenc Pep Homar, gira al voltant d’un suposat país que després de molt de temps aconsegueix ser independent. “El que passa que quan aconsegueix la independència, en lloc de ser tot flors i violes, els que han aconseguit la fita volen ser més que els altres”, va detallar Homar. El 29 d’agost sortirà publicat.
El relat guanyador del tercer premi, De mà en mà, de Montserrat Vernet, de Centelles, és fruit de les seves ganes d’escriure una narració sobre l’economia circular, “quan una persona paga a una altra amb un bitllet, i aquest bitllet va passant de mà en mà i pot retornar a l’origen”. El resultat és aquesta història d’un bitllet, explicada per ell mateix en primera persona.
En l’acte d’entrega dels premis, Eva Portell, de La Gralla i membre del jurat, va explicar que havien tingut molt en compte l’originalitat i el nivell lingüístic, entre altres aspectes, a l’hora de valorar les obres. Per la seva banda, Beth Codina, presidenta de Premsa d’Osona, va destacar l’èxit de participació de cada any, i va avançar que la propera edició del premi, la desena, serà especial.
Pere Martí Olivella
EL MITE DEL BILINGÜISME
i altres textos per a
descolonitzar la ment
Autor: Jordi Martí Monllau
Editorial: Edicions del 1979
Lloc i any d’edició: Barcelona, 2025
Pàgines: 280
Jordi Martí Monllau inicia, amb aquesta contundent afirmació, un apassionant itinerari on passa revista, i tot seguit desmunta, tots els tòpics, fal•làcies, suposades veritats “de sentit comú”, etc., que constitueixen els barrots que empresonen la nostra ment, la nostra autoimatge, des del punt de vista nacional i lingüístic: que els territoris no tenen drets, que la llengua no s’ha de polititzar, que imposar una llengua (evidentment, el català!) és propi de supremacistes, que el nostre bilingüisme és natural i espontani i no fruit de la imposició política, jurídica i militar (no em puc estar d’evocar Tuson, quan ens advertia, davant dels qui qualifiquen el nostre bilingüisme de riquesa, “el que en realitat ens estan dient és ‘tu has de ser bilingüe perquè jo pugui ser monolingüe”).
Com adverteix J. Ojeda en el pròleg, no podrem sortir de la subordinació colonial mentre no siguem capaços de descolonitzar la ment, trencar els barrots i deixar de pensar dins del marc mental de l’opressor (en afortunat neologisme de Jordi Martí Monllau) del “castellanarcat” que ens intoxica, fins arribar a convèncer-nos que renunciar als nostres drets lingüístics no només és una decisió pràctica i de sentit comú, sinó que és l’actitud èticament correcta. Martí ens fa adonar que darrere tots els falsos arguments de llibertat d’elecció, de diversitat, de cosmopolitismes, de fugir de les posicions identitàries excloents, el que s’hi s’amaga és una coacció, una amenaça: “Renuncia als teus drets lingüístics i a la teua llengua o atén-te a les conseqüències”.
Una subordinació lingüística i nacional tan interioritzada que l’arribem a percebre com a natural. És per això que les obres de Jordi Martí Monllau són cabdals a l’obrir traça per un camí fins ara poc o gens transitat: el del pensament i la reflexió des de paràmetres estrictament catalanocentrats (amb els PPCC sempre com a referent). Com passava en la seva canònica Llengua i identitat nacional, no trobareu en aquestes pàgines ni un borrall de pensament subordinat, sinó uns textos plens de tesis i anàlisis, d’entrada xocants, però que, a l’instant, et fan exclamar: però com he pogut no haver-me’n adonat fins ara!
Obres, doncs, imprescindibles per al nostre redreçament nacional, ja que si no ens desempalleguem de la propaganda enemiga i no bastim un discurs propi sòlid i coherent, difícilment entendrem que el problema de la llengua no és lingüístic, sinó polític, i que al català se’l combat per raons polítiques, nacionals, i per tant, per raons polítiques, nacionals, l’hem de defensar.
Cartellera dels principals cinemes
EL 9 NOU
Eva Remolina / AMIC
Amb l’arribada de l’estiu, les temperatures pugen de manera extrema i poden provocar riscos per a la salut, especialment durant les onades de calor. Aquestes situacions poden afectar greument infants, gent gran i persones amb malalties cròniques, però tothom pot patir-ne les conseqüències si no pren les mesures adequades. A continuació, compartim amb tu alguns consells essencials per protegir-te durant aquests episodis de calor intensa.
1. Hidrata’t sovint
Beu aigua regularment encara que no tinguis set. Evita begudes alcohòliques, amb cafeïna o molt ensucrades, ja que poden afavorir la deshidratació.
2. Mantingues frescos els espais interiors
Tanca les persianes durant les hores de més sol i obre les finestres a primera hora del matí o al vespre, quan refresca. Utilitza ventiladors o aire condicionat si en tens, i si no, busca espais públics climatitzats com biblioteques o centres comercials.
3. Evita sortir durant les hores centrals del dia
Procura no sortir al carrer entre les 12 h i les 17 h. Si ho has de fer, intenta estar a l’ombra, porta barret o gorra i ulleres de sol, i utilitza crema solar amb un factor alt de protecció.
4. Vesteix roba lleugera
Fes servir roba clara, ampla i transpirable. El cotó i el lli són teixits ideals per als dies de molta calor.
5. Refresca’t sovint
Dutxa’t amb aigua tèbia o mulla’t el cap, les nines i el clatell amb un drap humit. També pots utilitzar ventalls o esprais d’aigua per alleujar la sensació de calor.
6. Cuida especialment els col·lectius vulnerables
Assegura’t que infants, gent gran i persones amb problemes de salut es mantenen hidratats i frescos. Truca sovint a familiars o veïns que visquin sols per saber com es troben.
7. Adapta l’alimentació
Opta per menjars lleugers, com amanides, fruites, verdures i aliments frescos. Evita plats molt calents o greixosos.
8. Informa’t
Segueix les informacions oficials dels serveis meteorològics i sanitaris. Estigues atent a alertes per calor i recomanacions específiques de les autoritats.
Eva Remolina / AMIC
Ingredients:
Instruccions:
Presidenta: Beth Codina
Director editorial: Agustí Danés
Coordinació i redacció: Carles Fiter
Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic
Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers
