La revista només està disponible per a subscriptors de el9nou o el +9.
Pots fer-te subscriptor o si ho prefereixes pots comprar aquesta edició per 1,99€
Si ja ets subscriptor, inicia sessió o registra't
Entrevista a Carles Casajuana
Jordi Vilarrodà
Al llarg de la seva trajectòria, Carles Casajuana (Sant Cugat del Vallès, 1954) ha combinat la diplomàcia amb la literatura. Ha estat ambaixador en diversos països i va treballar a La Moncloa en temps de Rodríguez Zapatero. Ha buscat temps entremig per escriure 14 novel·les, la darrera de les quals és ‘La guerra dins la guerra’ (Ed. Proa), un relat que té dos escriptors barcelonins com a protagonistes, i que mira enrere a la Guerra Civil.
Tenim dos escriptors, Ramon Balaguer i Miquel Rovira. Una mica més gran el primer. Tots dos de Barcelona, però un escriu en castellà i l’altre en català. Una realitat del nostre món literari, si més no el barceloní.
Una realitat de la qual a vegades ens oblidem. El món literari català actua com si fos l’únic i el castellà, també. Però no, coexisteixen i comparteixen espai.
Balaguer i Rovira passen per una etapa semblant. Tenen dubtes: potser el millor que havien de fer ja ho han escrit? Això deu ser gairebé connatural al fet de dedicar-se a la literatura…
Un escriptor que estigui segur del terreny que trepitja, malament rai. S’ha d’arriscar, i això vol dir que tens dubtes. Si no, és difícil que facis res que valgui la pena. Hi ha pocs creadors que tinguin la plena seguretat que allò que estan fent tindrà un sentit. S’ha de veure. Primer t’hi abandones, et deixes anar i després veus el resultat. A això hi afegim que el món literari a Barcelona no genera aquesta seguretat… Hi ha professions en què, un cop s’hi ingressa, es pot tenir una carrera estable, però l’escriptor viu en la incertesa. Dels dos mons literaris de què parlàvem, n’hi ha un amb més lectors que l’altre, però no deixa d’haver-hi una certa precarietat. La majoria d’escriptors no en viuen, com jo mateix, que no n’he viscut malgrat que he anat publicant. Però tornant als personatges, Balaguer escriu en castellà, dirigeix un curs de creació literària i està una mica més inflat. Té més lectors i més consideració. I Rovira és una mica més jove, s’acosta a la cinquantena, i és més nacionalista. Buscant temes per escriure, se li acut de fer-ho sobre els anomenats Fets de Maig del 1937.
És important, dins del seu relat. En plena Guerra Civil, s’enfronten a Catalunya els anarquistes i trotskistes que volien fer la revolució en aquell moment i els comunistes que volien disciplina per combatre els revoltats. La guerra dins la guerra del títol.
I cruenta. Mig miler de morts en uns quants dies pels carrers de Barcelona, amb una batalla a trets en llocs com la plaça de Catalunya o la ronda de Sant Pere. Va tenir després una repercussió enorme dins del moviment d’esquerres europeu, va ser el començament de la divisió en la Internacional Socialista i va anar seguida per les purgues de Stalin a la Unió Soviètica. Va marcar un abans i un després.
Tot això mentre les tropes de Franco anaven avançant…
En comptes d’estar combatent les tropes feixistes que eren a dos o tres-cents quilòmetres de Barcelona en el front d’Aragó, us esteu matant entre vosaltres? Quin sentit tenia? Rovira vol escriure sobre això, pensant en les divisions de l’independentisme d’avui…
… que no es maten a trets, però estan profundament dividits!
Es pregunta si és una tendència nostra, dels catalans. Forma part de la nostra manera de ser que en el moment decisiu ens barallem entre nosaltres? Va passar a la Setmana Tràgica, en els Fets de Maig o avui. Assistim al procés de construcció de la seva novel·la, com un pintor quan fa un quadre: pinta, s’allunya una mica, veu què ha de canviar… fins que li sembla que ho té. Ho dona a llegir per veure què li diuen, retoca una mica més, i el lector assisteix a aquesta mecànica. L’altre escriptor, com que dirigeix un curs de creació, també parla de com funciona aquest procés.
Tenim la sensació d’entrar dins de la cuina de l’escriptor. Segurament, amb una part d’experiència pròpia.
A un personatge, com a autor, li pots fer una gran descripció. Però jo prefereixo que tingui carn i ossos, i sobretot desitjos! Són escriptors? Doncs veiem com escriuen, i així sabrem què pensen, com ho fan. Ens aproximarem a ells, i ens els creurem.
No hem parlat encara del tercer personatge. La Chantal, un noia que arriba a Barcelona per estudiar, i que ve del Quebec. No per casualitat, suposo, si parlem de les identitats. I es crea un triangle, no només amorós sinó més enllà.
Fa una tesi sobre el paper de la dona en les Brigades Internacionals. Un tema poc conegut però d’interès, perquè va ser rellevant. No és només la tercera en discòrdia, perquè no té una actitud passiva. Sap el que vol. I reflecteix també un fet que passa a la Barcelona d’avui, on un 25% de les persones que hi viuen han nascut a fora. Si parlem de diversitat cultural, no està malament que els tinguem en compte. I el Quebec? No volia fer la novel·la clàssica de l’estranger que ve i ens explica com ens veu, una forma habitual de caricaturitzar o satiritzar una situació. I si poses una noia estrangera… tant per tant que siguin d’un lloc com el Quebec, i a veure què diu!
Podem situar la seva novel·la en el temps amb molta precisió. Som a l’any 2019, hi surt una manifestació en contra de la sentència del Procés. Amb els problemes actuals: un dels dos protagonistes ha de marxar del pis perquè el propietari li vol apujar el lloguer.
També ironitzo sobre les meves pròpies novel·les. Són personatges que ja van aparèixer a L’últim home que parlava català [Premi Ramon Llull 2009]. Balaguer vivia en un pis del qual el propietari el volia fer fora, però ell estava escrivint una novel·la i no se’n volia anar. Allà jugava una mica amb la minorització seva dins l’edifici i la de la llengua. L’altre, Rovira, estava mig d’ocupa en aquell edifici. Però què passa? A Balaguer li van bé les coses i pot comprar un pis, mentre que Rovira segueix en precari. No resistia la temptació de narrar com canvia el punt de vista sobre una mateixa realitat segons cada situació personal. Per cert, no cal haver llegit l’altra novel·la abans d’aquesta, són independents.
Ja que parlava d’ironies, en formen part les referències a vostè mateix: Rovira té una novel·la sobre Josep Carner “però va venir un tal Casajuana” i la hi va prendre.
És un cameo, una petita ironia més que fa d’anunci d’una altra de les meves novel·les, Retorn.
La Catalunya actual té la pulsió fratricida encara?
És possible. Som un lloc de tants caps, tants barrets. Això fa que en un moment de tensió –perquè els conflictes són tensió– pugui haver-hi divisions. N’hi ha a tot arreu, però potser no tant en els llocs on creuen més en l’autoritat, o la respecten més. Ara bé, hi ha una gran diferència: en les èpoques anteriors, ens matàvem. I ara no deixen de ser diferències polítiques, o de prioritat sobre com arribar a un mateix lloc. És comprensible, tot i que pot haver produït una frustració.
No podem estar parlant amb vostè i no preguntar-li per com veu el món actual. Que el món no ha estat mai una bassa d’oli, ja ho sabíem. Però mai com ara no havíem tingut la sensació que les coses podien anar de mal borràs d’un dia per l’altre segons el que digui o faci el president dels Estats Units. No té aquesta sensació?
D’entrada, amb ironia, la meva protesta com a escriptor. Perquè és molt difícil competir amb el guió de cada dia! Se’n recorda, el dia que Trump tenia Zelenski al davant, a la Casa Blanca, i va convertir el Saló Oval en un plató de televisió? Per no parlar de la seva relació amb Elon Musk! Una de les característiques d’aquest personatge és que sap ocupar les xarxes, que sap manipular l’agenda informativa. És clar que essent president dels Estats Units això és fàcil, però no tots els seus predecessors han tingut aquesta temptació o necessitat. Ell ho fa, li agrada perquè vol controlar de què es parla.
És una tècnica, un recurs…
Així no es parla del que no vol que es parli. Com la massacre de Gaza, que s’està convertint en un enorme cementiri. Si hi dediquéssim més atenció, potser hi hauria més protestes i expressions de preocupació o de condemna. Però l’escaleta està segrestada.
Necessitem perspectiva per valorar la transcendència real del moment en què estem vivint?
Potser d’aquí a uns anys mirarem enrere i pensarem que en aquell 2025 semblava que s’acabés el món cada dia i el sol va continuar sortint, aquest senyor es va retirar i no va passar res. Home, sí! Va canviar unes quantes coses, va ser desagradable perquè va posar en qüestió l’ordre internacional existent i algunes lleis en les quals tots crèiem, però… O potser sí, veurem que no sabíem que s’estava acabant un món i en començava un de nou. Que Trump simbolitzava la demolició d’uns valors existents. Si ho aconsegueix, serà un desastre per als ciutadans dels Estats Units i possiblement per als de molts altres llocs del món. Li deixaran fer? Algunes idees que té són molt puerils, i altres són fruit de la ignorància més evident.
EL 9 NOU
El festival Musik N Viu arriba al seu final aquest divendres al Parc Firal de Granollers amb la nit organitzada per l’associació de reggae One Drop, i amb el seu format habitual, sense escenari, amb els artistes a peu de terra i amb els equips de so autogestionats. El plat fort de la nit seran les actuacions d’Irie Ites i d’U-Brown, dues llegendes de l’escena reagge internacional que portaran un DJ set de música jamaicana. Irie Ites ofereix un espectacle potent i ple d’energia. U-Brown és un DJ de freggae que va publicar 11 àlbums entre 1976 i 1985. A finals de la dècada dels 70 va fitxar per Virgin Records, que amb el segell Front Line va publicar dos àlbums. Durant la dècada dels 80 es va traslladar a Miami i va tornar a Jamaica el 1990. El cartell de la nit es completarà amb altres artistes com el selector francès Fatta Soulstereo, que acompanyarà Jah Screechy, un dels mestres de cerimònia més sol·licitats del circuit. El públic també podrà gaudir del sound system de Gatzara, i de l’artista Serena Sounds, amb el seu reggae de tocs contemporanis. Per la seva banda, Rebelmadiaq unirà forces amb Belén Natalí, una artista argentina instal·lada a Barcelona, i Dimas, un cantant i DJ de Badalona. El cartell es completarà amb el col·lectiu local Endemic Sound Systen, i el valencià Pupa Congo.
Musik N Viu. Organitza One Drop. Amb U-brown, Irie Ites, Fatta Soukstereo i altres. Parc Firal de Granollers. Divendres 4 de juliol. Obertura de portes, 21.00.
Gospel Project oferirà el seu concert d’estiu aquest diumenge a les 7 de la tarda al santuari de la Mare de Déu de Puiggraciós, a Figaró. El cor de Granollers, sota la direcció de Moisès Sala i amb cinc anys de vida, actuarà en un format proper, intimista i en versió acústica que explora la part més profunda del gòspel. Serà un concert en el qual es va teixint un fil conductor que passa pel negro spirituals i el gòspel més actual i colpidor. Gospel Project forma part el projecte Gòspel sense Fronteres, un projecte d’acció social i a favor de la infància.
Gospel Project. Director: Moisès Sala. Santuari de Puiggraciós. Diumenge 6 de juliol, 19.00.
Alidé Sans és una veu poderosa dels Pirineus que fusiona amb autenticitat música i llengua occitana aranesa. Després de destacar amb el projecte Esperança contra la violència de gènere, va debutar amb Eth paradís ei en tu (2015) i va seguir amb Henerècla (2018), explorant ritmes mestissos. Amb el seu últim treball Arraïtz (2024), un vibrant disc d’electrofolk produït per Iago Pico, ha consolidat la seva trajectòria i ha rebut el Premi ARC a la millor gira de música tradicional. Referent de l’escena occitana, catalana i estatal, ha actuat arreu d’Europa i als EUA, portant la seva arrelada i contemporània proposta musical a escenaris internacionals.
Alidé Sans. Obert per Vacances. Roca Umbert, Granollers. Dijous 10 de juliol, 20.00.
Estar en vigília és com estar a l’aguait, esperant, que sigui de nit i sense poder dormir. Enmig de la calma tensa, la vallesana Anna Andreu ha creat ‘Vigília’, un disc cru, dual i deliberadament imperfecte. Un exercici per deixar anar el control. Al costat de Marina Arrufat, ara cuiden el seu fill Ovidi i un projecte musical que ja suma l’expertesa de tres àlbums i un curta durada.
Anna Andreu i Marina Arrufat. Juliols al Xifreda. Parc de Can Xifreda, Sant Feliu de Codines. Dijous 10 de juliol, 20.30.
Orelles és una proposta sonora inèdita i emocionant. En una caravana coneguda com La-capsa-humana-de música, dos músics interpreten material d’autoria pròpia mentre una investigadora analitza cada peça i la forma en què aquesta pot ser escoltada. L’anàlisi es revesteix de certa ironia i es converteix en un joc que et porta a reflexionar sobre com escoltem, i sobre com volem que ens escoltin. ‘Orelles’ és un espectacle-concert o un concert-espectacle que es presenta com un procés d’investigació i on el públic és convidat a participar lliurement dels diferents experiments que es van proposant. El que presenten són diversos experiments, diverses maneres d’escoltar. Els músics i els que escolten. L’objecte és el so, la música, les cançons i darrere de tot plegat un intent de subvertir l’escolta compulsiva orientant qui hi estigui interessat cap a una escolta conscient.
‘Orelles’. Marga Socias i Els Mal Endreços. Dijous a la Fresca. Plaça de la Biblioteca, Sant Celoni. 22.00.
Jordi Sunyer
‘Visca la llibertat’ Drac/Virgin, 2000
De Sises, resumint, podríem dir que n’hi ha tres. El primer va de 1968 fins a mitjans dels anys 80 i és el Sisa del Qualsevol nit pot sortir el sol o de La nit de Sant Joan al costat de Dagoll Dagom. El 1985 comença el segon Sisa. Bé, ara deixa de dir-se Sisa, es fa dir Ricardo Solfa, se’n va a viure a Madrid i canta en castellà. Aquesta segona etapa acaba a finals dels anys 90, i l’any 2000 podríem dir que comença el tercer Sisa amb la publicació de Visca la llibertat, un discàs de retorn que és una autèntica joia i que el cantautor galàctic va gravar acompanyat del nord-català Pascal Comelade. L’àlbum s’enceta amb “Tornar a cantar”, amb un aire molt autobiogràfic, i segueix amb “Boletaires”, “Innocents” i “La verbena dels desemparats”. Un pòquer de temassos que té continuïtat amb d’altres talls imprescindibles com “Me’n vaig amb globus” i l’homònim “Visca la llibertat”, que tanca el disc. L’acollida del nou treball de Sisa va ser tan bona que fins i tot el va poder presentar en directe al Palau de la Música Catalana de Barcelona, un escenari on encara no havia actuat mai i on als anys 70 fins i tot havia estat vetat. Després d’aquest celebrat retorn l’any 2000, Sisa encara va editar alguns treballs més. Actualment, però, tot i que no ha anunciat mai que plega, ja porta cinc o sis anys sense trepitjar escenaris. El tercer Sisa, doncs, sembla que serà l’últim.
Jordi Sunyer
MARIA IBARS
‘California’
Maria Ibars és una artista catalana amb una llarga trajectòria al món del teatre i la música que amb California finalment debuta al món discogràfic. La proposta no té secrets i parteix d’una base acústica folk tenyida de textures electròniques que conviden a una escolta íntima i profunda. Totes les peces són en anglès i retraten el procés de “renaixement interior” que va tenir Ibars el 2012 fruit d’una experiència “d’il·luminació” en un viatge que va fer als Estats Units. Sí, és un disc místic i espiritual i no el trobareu a cap festa major d’estiu.
ORIOL GINESTÀ
‘El camí de l’aire’
I un altre disc místic. En aquest cas el quart treball ja del cantautor lleidatà Oriol Ginestà, que tot i el seu cognom ja us ben asseguro que no té res a veure amb el duet de pop barceloní dels germans Serrasolsas. La seva proposta és de cançó d’autor intimista, en català, i té un aire clàssic i alhora genuí que tant recorda al nord-americà Pete Segger com al nostrat Eduard Canimas. El treball compta amb nou cançons que ens haurien de servir, segons Ginestà, per “redescobrir el valor de seguir el nostre camí”. Aquest Ginestà no el busqueu al Cabró Rock.
CARACARA
‘Tr3s’
No sé si existeix una world music específicament mediterrània però seria una etiqueta ideal per definir el tercer treball de Caracara, un projecte liderat pel guitarrista, compositor i productor David A. Garcia (i professor de l’Escola de Música Moderna de Badalona). La banda, que va començar amb essència brasilera i caràcter jazzístic, ha virat una mica cap al pop i en aquest disc ha aparcat els temes instrumentals i ha apostat per les veus amb la col·laboració d’artistes com Mireia Feliu, David Vilà, Gala Magret o Sara Sambola. Poètic i relaxant.
Jordi Sunyer
Primer instrument que vas aprendre a tocar. El saxofon.
Primer grup del qual vas formar part. Lullaby Acoustic Covers.
Primer concert en directe. Músics al carrer durant un Mercat de Música Viva de Vic.
Primer disc que et vas comprar. Zapatillas, del Canto del Loco.
Quants discos tens aproximadament? Diria que una trentena.
Salva’n tres (de discos). Zapatillas, el disc del musical Mar i cel i Llença’t de Lax’n’Busto, on hi ha “Trepitja fort”.
Grups o músics de capçalera. Bon Jovi, Bob Dylan, Dire Straits, Guns’n’Roses, Aerosmith, Lax’n’Busto, Ska-P.
Un concert (com a públic) per recordar. Ska-P a la Telecogresca, a Barcelona.
Cartellera dels principals cinemes
EL 9 NOU
Presidenta: Beth Codina
Director editorial: Agustí Danés
Coordinació i redacció: Carles Fiter
Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic
Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers
