Entrevista a Glòria de Castro, autora d'Els temples solemnes

Teresa Terrades

Amb la seva primera novel·la, ‘L’instant abans de l’impacte’, Glòria de Castro (Caldes de Montbui, 1974) es va emportar el Premi Llibreter 2022. Tres anys després ha tornat a l’actualitat literària amb ‘Els temples solemnes’, una novel·la commovedora que torna a sacsejar ànimes tocant temes com la família o l’habitatge. L’autora desplega un univers a través de molts simbolismes i d’un paisatge fosc que, de mica en mica, va avançant cap a la claror, igual que l’esperit.

El fet d’haver guanyat el Premi Llibreter amb la primera novel·la, L’instant abans de l’impacte, l’ha condicionat a l’hora d’escriure la segona?
No, perquè realment l’escriptura la vaig fer mentre escrivia la primera. Vaig escriure un primer esborrador més o menys en paral·lel. Quan Edicions del Periscopi em va comprar els drets de L’instant abans a l’impacte, també em va comprar els drets d’aquesta segona novel·la, que ja estava mig avançada. Sí que és veritat que tot el procés de reescriptura el vaig fer en paral·lel a l’edició del primer llibre.

En el punt de mira de les dues novel·les hi ha una dona, en situacions diferents però totes dues molt incòmodes.
Sí, perquè quan escric em surt com una veu molt crítica amb el que m’envolta. El que m’impulsa a escriure és aquesta mena de ràbia que sento cap a les coses del meu voltant amb les quals no estic gens d’acord. I jo crec que això em ve després d’haver estat 25 anys treballant en el món de la publicitat. És veritat que és una feina, en principi, bastant bonica. Però també representa estar ficat de ple en el món del consumisme i del capitalisme. T’adones de com funciona el món i el mercat, com ens omplen de necessitats que en realitat no són reals, de productes que no necessitem.

És millor sempre escriure a partir de les vivències i experiències personals?
Sí, sí, jo crec que els escriptors, encara que volguéssim escriure una història d’extraterrestres en un planeta inventat, sempre hauríem de partir de nosaltres mateixos, del que hem viscut, de la nostra experiència, del que hem sentit, perquè realment això no ens ho podem inventar. Llavors ho traslladem als nostres personatges. Jo crec que sempre, en el fons de tota escriptura, hi ha una voluntat de voler que els lectors es preguntin alguna cosa, que vulguin anar una mica més enllà i que vulguin posar en dubte la realitat. Sempre crec que hi ha alguna cosa més a fer amb l’escriptura, una voluntat d’inquietar el lector.

A Els temples solemnes, la Nina i la seva família marxen de la “Gran Ciutat” per anar a un poblet. Vostè i la seva família van marxar de Madrid per anar a viure a un poble de Mallorca. Va influir un fet amb l’altre?
Sí, perquè quan vam marxar de Madrid sí que hi havia aquesta voluntat d’abandonar la ciutat, encara que fos una mica obligats. Va ser en els anys posteriors a la gran crisi del 2008, quan la professió es va anar fent més precària. Al final és veritat que tant al meu marit com a mi ens van fer fora de la feina, igual que a una pila de companys més que fia molt de temps que treballaven. Teníem un nivell de sous que potser per la professió no eren vàlids, perquè eren massa elevats. De cop i volta et veus que t’expulsen de la feina i, a més, també t’expulsen, en certa manera, del mercat immobiliari, perquè en el nostre cas ens van apujar més del doble el lloguer de la casa on vivíem. Ens vam plantejar que així no podíem continuar i vam marxar a viure a Mallorca una mica a l’aventura i amb moltes ganes. Sí que ens vam sentir expulsats de tota aquella vida que havíem tingut. Això va ser un dels detonants del llibre.

A la novel·la, però, la causa de la fugida no és el preu del lloguer, sinó unes esquerdes aparegudes al pis.
És clar, perquè jo volia que tot fos molt un símbol. Jo volia mostrar com una parella que està desconstruint-se i que està en crisis, de quina manera es pot tornar a construir. Ho volia simbolitzar també amb aquesta casa, que té esquerdes, igual que la parella, i com se’n van a buscar una altra casa i, a partir d’anar reconstruint-la, poden també reconstruir les seves vides. Per tant, sí que és molt simbòlic el tema de les esquerdes i dels forats, que van apareixent com a elements arquitectònics però que serveixen per expressar aquesta decadència de la parella, de la vida, del mercat laboral i, al mateix temps, de la casa.

Hi ha una frase al llibre que en seria un exemple: “No es pot concebre l’amor si no és a partir de la destrucció”.
Sí, és la idea principal que tenia jo de la novel·la. Una casa, una parella i una vida feta miques, i com a través d’anar acollint l’espai d’aquesta casa que està feta pols, que és vella i que té espais foscos, veure com també la protagonista pot anar acollint els espais foscos de la seva vida.

Aquests simbolismes i comparacions que planen en tota la història contrasten amb el que diu la Nina: “A mi no m’agraden les metàfores”.
Sí, volia fer una novel·la molt visual i plena de contraris. Hi ha la construcció i la desconstrucció, però també hi ha molt contrast entre la llum i les ombres. En principi la novel·la la vaig escriure sense colors, com si tot fos en blanc i negre, amb l’objectiu d’exagerar aquest contrast entre les parts de llum de la novel·la i les parts de foscor. També hi ha el contrast entre els dos personatges. La Nina sempre està arran de terra, en canvi l’Ivan està en un lloc més elevat, sempre està mirant el cel i les aurores boreals. Volia jugar amb aquests dos pols oposats.

“La foscor és molt més que l’absència de la llum”, es diu en un moment.
Crec que d’això també en parla molt les relacions de parella. Els dos protagonistes arriben a aquell punt en què ja han passat la fase de l’enamorament, un fet que jo també he viscut. Entre els 40 i els 50 anys moltes parelles del meu voltant s’han anat desfent. Vaig plantejar una història amb una parella que vivia un moment més de foscor que de llum, i que es plantejava si valia la pena travessar aquesta foscor plegats per veure què hi havia a l’altra banda. Volia expressar tot això literalment amb el concepte de foscor.

Aquesta foscor la dona també un paisatge que està lluny de ser bucòlic i amable.
El paisatge i tota la novel·la la veiem sempre des del punt de vista de la Nina. I per a la Nina, aquest paisatge té coses com molt amenaçadores per tot el que hi ha viscut. Potser el paisatge no és tan terrible, però ella el veu així. I només és cap al final de la novel·la quan veiem que hi ha un canvi, una transformació en la seva visió de les coses. Però jo en principi necessitava que la visió del paisatge fos bastant dràstica, que fos com un personatge més i que alhora fos com una amenaça, sobretot al principi.

I enmig d’aquest paisatge s’alça amb veu pròpia aquell pantà que s’empassava la gent.
És que aquest pantà existeix de veritat. Al lloc on jo anava de vacances tots els estius de petita, a la província de Lleida, hi havia un pantà on s’hi havia ofegat força gent. Des de petita que sento aquestes llegendes que expliquen les àvies: “Compte amb el pantà, no hi aneu, que hi ha com una cosa que xucla”. N’havia sentit a parlar tant que el vaig incorporar a la novel·la perquè m’anava molt bé per a l’argument.

La casa, el fet de tenir una llar, centra també la història. Al capdavall, tots necessitem tenir un lloc on arrelar?
És clar, i crec que es relaciona molt amb la situació actual, en què hi ha realment una crisi de l’habitatge. Un habitatge que no és només una possessió, sinó el lloc on soc, el lloc on he de crear la meva vida, on m’he d’establir, on construeixo tot el que m’envolta, des d’on construeixo la meva família. Perquè si no hi ha aquesta base, aquesta casa física, com podem construir les relacions amb els altres, amb el món, amb la societat i amb nosaltres mateixos? Al final, una casa és un recer i és el lloc on sentir-nos segurs, però realment està en crisi. És un tema que m’obsessionava des de feia molt temps. Jo no he tingut mai una casa pròpia, sempre he estat de lloguer i he fet milers de mudances.

El concepte de família tampoc és gaire esperançador. El defineix com “un forat negre de combat i violència que engoleix qualsevol escletxa de llum”.
A mi, la pandèmia em va agafar mentre estava reescrivint aquesta novel·la. I és clar, també hi ha influït. Per això, en certa manera és fosca i parla del que va fer molta gent, que se’n va anar a viure al camp. I respecte a la família, el que em va flipar és com durant la covid les autoritats deien a la gent que es quedés tancada a casa amb la família perquè era l’espai més segur. Llavors t’assabentaves de la quantitat de violència masclista que va haver-hi. I de cop t’adones que potser la família no és el lloc més segur on estar, no? Ens hem de demanar si la família és el que realment ens fa feliços o ens fa desgraciats.

L’Ariel, en canvi, troba a faltar una família més gran, tenir uns cosins, uns avis…
Abans les famílies eren com una gran comunitat de gent. I ara hi ha famílies que són monoparentals, són unitats molt petitones. El personatge de l’Ariel em servia per plantejar coses que són més dels adults. I em servia molt bé perquè em feia de nexe entre el lloc aquest tant de terra on està la Nina i el lloc més elevat on està el seu pare. L’adolescència també té això, té aquests alts i baixos en què a vegades els adolescents estan molt als núvols i a vegades toquen massa de peus a terra.

Parlant de família, hi ha la figura del germà que no apareix, però que és molt present al llarg de la història.
Aquesta novel·la està molt construïda a través d’absències. Em semblava que posar aquest personatge, que és molt present però que realment no surt en tota la novel·la, em permetia plantejar aquest joc que tenim els escriptors de dir què expliquem, com ho expliquem i des de quin punt de vista ho fem. M’agrada molt jugar amb quina informació donar als lectors i quina no. La figura del germà em servia molt bé per a això, perquè no saps ben bé què li va passar.

Sí que sabem que li agradava llegir, no?
Quan hi ha una crisis bèl·lica, per exemple, de cop i volta tot s’inverteix en armament o en defensa, i es retalla la cultura, quan realment el que podria salvar el món és la cultura. Jo crec que si tots visquéssim més de cara a la lectura, al pensament crític, a l’art, la situació seria diferent. És com una mena d’homenatge que faig als llibres, a la lectura, a replantejar-se les coses, a l’art i a la bellesa.

Que la protagonista fes dansa, també és una acostament a la cultura?
Sí, amb aquest personatge volia parlar d’alguna de les feines més precàries de totes, i realment la dansa n’és una, perquè la seva utilitat és simplement generar bellesa. És una professió on, per poder expressar aquesta bellesa, s’han de fer molts sacrificis, patir moltes lesions al cos i molt dolor. En un món cada cop més complicat i en què és més difícil trobar coses belles, volia reivindicar el paper de la dansa.

La rehabilitació de la coberta havia d’acabar al maig, però diversos problemes en l’obra l’han fet allargar

Jordi Vilarrodà

Les obres de rehabilitació de la coberta del Temple Romà estan a punt d’acabar, després que diversos imprevistos hagin fet que s’allargués molt més del que estava previst. El monument va tancar al públic el 18 de novembre de l’any passat i, inicialment, estava previst tornar-lo a obrir a principis de juny. L’allargament dels treballs ha fet que durant l’estiu, una de les èpoques en què rep més visitants, no fos encara accessible.
Un dels principals motius del retard és que en el curs de l’obra “es van descobrir problemes força greus a la cornisa que no es podien detectar abans”, explica Francesc Codina, president del Patronat d’Estudis Osonencs, que és l’entitat titular del Temple Romà. A això cal afegir-hi algunes dificultats més en la col·locació de les encavallades sobre d’aquesta cornisa i, finalment, un juliol inusualment plujós a Vic que va fer impossible de treballar-hi durant uns quants dies. La deficiència més greu, la de la cornisa, era fruit dels materials emprats en el moment en què es va fer la coberta actual del Temple Romà, a mitjan segle XX.
Totes les actuacions que es fan al Temple Romà es regeixen per un Pla Director elaborat l’any 2016 pel Servei de Patrimoni Arquitectònic Local (SPAL) de la Diputació de Barcelona, que estableix quines actuacions s’hi han de fer i amb quines prioritats. “Aquesta era la més urgent de totes, que partia d’un problema estructural d’origen”, que afectava la inclinació de la coberta i que acabava provocant filtracions d’humitat. Els treballs han permès també fer-hi un aïllament, molt necessari perquè a l’edifici no hi ha cap mena de ventilació creuada i a l’estiu hi feia molta calor. S’ha suprimit també el fals sostre de fusta i aixecant la mirada dins del temple es podran veure les encavallades de la teulada, tal com passava en el seu moment en aquesta mena de construccions. Les teules noves que s’han col·locat no són les aràbigues que hi havia fins ara, sinó reproduccions fidels de tegulae romanes, seguint el model de les que es conserven al MEV. l d’algunes originals de l’època. “Aquest projecte ha tingut un component de conservació i un de restauració”, remarca el president del Patronat.
L’obra haurà tingut un cost aproximat de 430.000 euros, dels quals 200.000 els ha aportat el Departament de Cultura de la Generalitat i la resta, l’Ajuntament de Vic, que també va aportar 40.000 euros previs en un ajut per a la redacció del projecte. El Patronat hi ha contribuït assumint un crèdit per fer front als pagaments immediats a les empreses. El total d’inversió s’aproximarà al mig milió d’euros.
Tot i que la data d’obertura encara no s’ha concretat, sí que aquesta permetrà reprendre el calendari d’exposicions. La primera que ja estava compromesa és sobre els 180 anys de l’Escola de Música de Vic.
El Patronat d’Estudis Oso-nencs confia que amb la rehabilitació de la coberta “s’hagi engegat un procés” que acceleri les properes intervencions previstes en el Pla Director. La primera ha de ser al soterrani del Temple Romà, on s’han de solucionar els problemes de filtració d’aigua de pluja que afecten la solidesa de la roca de marga sobre la qual es va construir l’edifici fa més de dos mil anys. “La millor opció seria que hi hagués un compromís a llarg termini entre el Patronat i les institucions per anar executant totes les accions previstes.”

El Sifonet de l’Ametlla, nou lloc de trobada de CitesPremium.cat

Jaume Mollfulleda

Les cites ràpides surten de Barcelona i arriben al Vallès Oriental de la mà de CitesPremium.cat, la nova plataforma de cites ràpides presencials i en català. El restaurant El Sifonet de l’Ametlla s’estrenarà dimarts 14 d’octubre com el punt de trobada dels pretendents de la comarca: en tan sols set minuts, s’hauran de conèixer prou com per decidir si volen continuar tenint més cites.

CitesPremium.cat, amb tan sols dues setmanes de vida, ja ha superat el mig miler d’usuaris i ha omplert més d’una desena de trobades. El projecte va néixer de la mà de Núria Cor i Eva Juncà, d’Igualada, i Sergi Zaragoza, de Terrassa, amb la voluntat de descentralitzar de Barcelona les cites ràpides. A la capital catalana, aquestes plataformes tenen molta activitat des de fa temps.

Però, més enllà de Barcelona, les cites són més complicades, perquè impliquen sovint desplaçaments més llargs o costosos, explica Cor. En aquest sentit, defensa que les comarques de l’àrea metropolitana també mereixen l’oportunitat de gaudir d’una plataforma que els permeti fer contacte amb gent afí, i així ho certifica l’èxit immediat de la iniciativa.

Els impulsors volen buscar aquest toc “premium” per contrarestar les habituals dinàmiques i converses efímeres del món virtual de les apps de cites. Així, aposten per trobades cara a cara, més acollidores i properes. A més, Cor fa èmfasi en el “.cat” del nom de la plataforma. Assegura és un eix fonamental per a ells, perquè és el “nexe comú” que uneix les dues persones que es troben en la cita.

Cor explica que el procés comença amb un perfil que els usuaris es creen al web. Omplen un qüestionari on se’ls demanen gustos i maneres d’entendre la vida, entre altres punts per conèixer la persona. L’equip de CitesPremium.cat revisa els usuaris per assegurar-se que no són falsos –un retrat personal és obligatori–, i aleshores arriba el moment de fer grups i escollir quins perfils ajuntar.

Fins ara, CitesPremium.cat només ha organitzat cites mixtes, tot i que també estan preparant-ne entre dones i entre homes. A les trobades, entre 10 i 12 noies s’asseuen a les taules del restaurant amb la beguda que hagin escollit, i els nois van passant, d’una en una, amb set minuts per conèixer-les.

En total, una vintena de persones anònimes es troben per primer cop, i hauran d’escollir els tres pretendents amb qui han tingut més afinitat. L’endemà, CitesPremium.cat els comunicarà si han sigut correspostos o no i posarà en contacte aquelles parelles que puguin escollir si volen continuar tenint cites amb aquella persona.

Fins diumenge, es desplegaran 73 propostes musicals. En parlem amb els directors

Jordi Vilarrodà

Amb el concert inaugural a càrrec de Rocío Márquez va començar dimecres la 37a edició del Mercat de Música Viva de Vic. Fins diumenge es desplegaran 73 propostes, la meitat de les quals són novetat, davant d’un miler de professionals del sector. La nova direcció, amb els osonencs Joan Rial, Jordi Casadesús i Rubèn Pujol, pren el relleu al capdavant del màxim esdeveniment del sector musical a Catalunya.

La feina grossa ja està feta? En el vostre primer any, com heu viscut tot el procés?
JOAN RIAL. Són nervis dels bons, de començar una nova aventura. Hi ha intriga de si tots els canvis que hem aplicat funcionaran. Som conscients que n’hem fet alguns que sorprendran. El feedback que tenim és boníssim, però també subjectiu, costa molt que et diguin les coses dolentes. Personalment tinc ganes que la gent arribi, que ho vegin. Som aquí per innovar, però si hi ha quelcom que no funciona ho canviarem l’any que ve. El Mercat és un instrument que fa 37 anys que funciona, i per molts canvis que fem funcionarà: és un mercat de professionals, i les dades que tenim ara són molt bones.

JORDI CASADESÚS. El paral·lelisme musical seria el de quan fas un bolo. Com més treballat i assajat el portes, més tranquil estàs. I per ser el primer any, hem intentat tenir-ho tot segur.

RUBÈN PUJOL. El Mercat és un projecte global. No és només la programació, que estem molt convençuts de les propostes que s’hi presentaran. Hi ha un sector professional, que fa un treball de fira, i hem de veure com s’engresquen els que hi han vingut sempre i els nous.

J.R. Hem fet altres festivals, des del Foramuralla al Cantilafont, i hi ha nervis perquè t’ho jugues tot en dos dies. El Mercat no és un final, és un inici de moltes coses. L’expectativa és per aquestes, que sorgiran d’aquí i que hem d’anar treballant després.

Veníeu d’una etapa anterior molt llarga, de 14 anys, que desgraciadament va tenir un colofó tràgic amb la mort de Marc Lloret.
J.R. En un primer any tot és més difícil, i en qualsevol organització, com més bona ha estat l’etapa anterior més repte és agafar-ne el relleu. La mort de Marc Lloret va deixar també el sector tocat i trist. I l’altre gran repte ha estat substituir Montse Portús, un dels grans pilars del Mercat, que ara treballa al Festival Grec. Hem entrat amb un equip de Fires i Mercats molt jove, però potent i capaç.

J.C. El nostre perfil ha volgut ser el d’escoltar i aprendre, primer de tot. Escoltar el sector, la indústria, la gent que ens ha precedit… hem intentat anar a moltes fires i també veure bona part dels grups que hem programat. Ens ho prenem com un primer any de saber on som. I mirant a quatre anys vista, que no ho hem de cremar tot en el primer.

R.P. És important aquesta perspectiva, la dels quatre anys. El Mercat funciona i nosaltres hi som no per canviar-lo de dalt a baix, sinó per redirigir-lo i actualitzar-lo.

J.R. Estem en una societat tant de resultats immediats que costa d’entendre això dels quatre anys. Per exemple, per a tots els que no hi podran tocar. Vam rebre més de 1.600 propostes, i en toquen 73. Són més de 1.500 no que cal dir, i no en tots els casos el pots argumentar… però sí que sabem que hi ha artistes que ens interessen, que els seguirem i que si el seu projecte evoluciona bé, vindran.

Per primera vegada en la història del MMVV, hi ha una direcció osonenca. Ho viviu com una responsabilitat afegida?
J.C. No dubto que cap dels directors que ens han precedit han tingut il·lusió per al càrrec. Però en el nostre cas hi ha un plus de ganes de fer-ho bé, pel fet de ser d’aquí. Hem viscut el Mercat tota la nostra vida, com a nens que anàvem a veure concerts amb la família i els amics, i després com a músics o treballadors. Quan tens aquest encàrrec, la il·lusió és màxima. Hem intentat fer alguna cosa més de ciutat, però en el sentit que el Mercat necessita Vic per ser l’eina global i potent que imaginem. Ens seria difícil pensar-lo en una altra ciutat, tot el que aquí es respira s’ha de potenciar en bé del projecte.

J.R. Que nosaltres guanyéssim el concurs públic de la direcció és un èxit del mateix Mercat. Podem tenir la feina que tenim, ara mateix, gràcies al Mercat. Si no haguéssim tingut aquest referent tan clar, no sé si tots tres ens hauríem dedicat a la música. Teníem aquí els músics, els professionals… això ha necessitat uns anys, però el mateix Mercat ha creat els seus directors.

J.C. I som els primers que no hem viscut el naixement del Mercat, excepte en Joan, que és més jove, tenim la mateixa edat que el Mercat.

R.P. Potser sí que el que hem fet és extralimitar-nos (en el bon sentit de la paraula) per aportar un granet més. Que la part de menjar es faci en col·laboració amb Osona Cuina i producte d’aquí, que haguem col·laborat amb EL 9 NOU, que es faci una zona d’artistes a la Casa Ricart com a espai de coneixença… Potser tenim un sentiment d’amfitrions, en aquest sentit.

Això és nou, no ho havíeu explicat encara…
J.R. Tots aquests artistes fan molts concerts a l’any, s’està creant una manera de fer que és molt igual a tot arreu i aquí no volem que passi això. Es tracta que disfrutin el concert, els hi serveixi professionalment i a més recordin quin espai que varen tenir a Vic. Tots recordem concerts especials no pel que toques sinó pel que els envolta, i creiem que Vic és el millor embolcall per fer un mercat professional. Del contacte entre la gent en poden sortir nous projectes, en un backstage pot sortir una col·laboració nova.

Heu parlat, des de la primera presentació, de la vostra idea d’obertura cap a la ciutat. El Mercat va fer un gran pas endavant quan va convertir L’Atlàntida en el seu epicentre, tots els professionals van valorar molt bé la practicitat que suposava no moure’ls gaire d’aquí. Sense abandonar aquesta idea, què proposeu de nou?
J.R. No rebutgem aquest model però creiem que hi ha espais a tres minuts de L’Atlàntida on algunes propostes que hem programat poden lluir més que aquí. Per exemple, grups de rock’n’roll o de punk que necessiten un entorn més nocturn i festiu. I tindran una experiència millor a la plaça de la Catedral, en aquest cas, que a la sala 2 de L’Atlàntida. Hi ha propostes més avantguardistes o més íntimes per a les quals l’església dels Dolors els donarà un plus respecte a un auditori que pot ser perfecte en equipació tècnica però despullat en allò més emocional. No fem un pas enrere respecte a quan es va venir del Sucre cap a L’Atlàntida, al contrari: hi haurà concerts a les dues sales, a la carpa exterior, al pati de grades, i ens imaginem la zona de bar més viva…

J.C. I pel que fa a la part professional, si algú s’ha de reunir aquí hi té espais, però és que només a dos minuts hi ha les Adoberies reformades amb una sala d’actes, i què millor que fer la reunió amb vistes al riu i el pont romànic? També fem un concert a la Pietat, i més endavant potser en podem fer al Temple Romà.

R.P. L’itinerari està molt pensat perquè al matí la gent tingui espais de trobada més normatius i a la tarda es despleguin una mica més.

De cara al gran públic, sí que es notarà que les propostes que a priori poden concentrar més el gran públic tornen a la plaça Major. Els últims anys es reservaven per al Sucre. Per què?
J.C. És una conjunció de factors. Hi havia un moment en què el caixet dels grans concerts a la plaça Major encara es podia pagar. Després els artistes grans es van fer molt grans, els mitjans potser no van ocupar aquest espai, es va produir una inflació de caixets, i la logística per a concerts de deu o quinze mil persones és més fàcil al Sucre. La plaça va quedar petita per a un Txarango de l’època, o un Zoo, o un Oques Grasses… I ara volem recuperar la foto de la plaça plena, que és com la representació del Mercat.

R.P. En el canvi d’aquest any hi ha aquest component emocional, això de poder anar amb la família a veure concerts a la plaça Major. I aquest punt inspirador cap al públic i de recompensa cap a la ciutat. És el lloc més emblemàtic de Vic i la ciutadania hi ha de poder veure propostes interessants i per a tothom. M’agrada aquesta idea de sortir a fer un gelat i tenir la possibilitat de veure un gran concert.

J.R. I pel que fa a la seguretat, penso que també hi ha una rotació de públic. Que el divendres, per exemple, no serà el mateix el de Triquell que el de Maria Arnal o el de La Ludwig Band. O el de 31FAM el dissabte.

I el Sucre, com us l’heu plantejat?
Pensem que pot ser un espai per a l’electrònica, per exemple, perquè tenim una escena catalana potent.

Torna un gran concert final del Mercat, la tarda de diumenge i també a plaça. Em sembla que el públic el demanava.
J.C. També recordo haver vist els Manolos a la plaça un diumenge, per exemple. Creiem que és un bon moment i un bon lloc per fer un concert d’aquests de trajectòria, d’un grup català. I Mishima hi encaixava perfectament. Quan vam agafar la direcció artística, volíem que formessin part del programa, i així ho vam dir en el seu moment al mateix Marc Lloret. És un concert molt per a la ciutat, igual que al matí hi haurà concert per a públic familiar.

R.P. Tant de bo també la música viva de ciutat, de grups al carrer hi acompanyi, amb aquest esperit tant del Mercat, que hi hagi un altre dia sencer des del matí. Aportarà un valor afegit, aquesta part inspiracional.

Estrenes. N’hi ha moltes, molta gent que ve a presentar disc o espectacle a Vic. Alguna us fa especial il·lusió a vosaltres?
J.R. Normalment no ens hi posem, la gràcia també és deixar-ho lliure perquè la gent investigui. Posar 73 grups en un cartell té la funció que la gent s’hi fiqui. La part de descoberta és la que ens ressalten molts programadors, les coses que no coneixes del cartell. Es crea un boca-orella, es fan càbales de qui anirà més bé, dels noms nous…

J.C. Per desgràcia no podrem veure tots els concerts, però intentarem fer el màxim de recomanacions als professionals. Si haguéssim de ressaltar un nom que ens fa especial il·lusió de tenir, diria el de Maria Arnal a la plaça Major. Estrenar un projecte com el seu, amb la seva qualitat, és una sort.

J.R. També hi ha dos noms que no sé si mai més tornaran a Vic, que són Jay Jay Johanson i Okkervil River. S’hi ha d’anar, són artistes de molt nivell, això potser no ho tornarem a veure a Vic. I jo hi afegiria, a més de Maria Arnal, una quantitat increïble de dones: Rocío Márquez, Roserona, Clara Aguilar, Rocío Bravo, Ángeles Toledano… Això ho tenim a Vic! Com ho fem perquè la gent s’atreveixi a anar a veure coses que no coneix? Perquè les entrades són a preus populars, l’equipament és increïble… anem-ho a veure! A vegades, un artista et pot canviar la vida.

Que no tot és el que hi ha a la plaça Major i al Sucre, vaja…
J.R. El públic, també el necessitem en altres escenaris. Per als professionals també és molt important veure la reacció del públic, i la gent de Vic ha de ser una manera de veure com reacciona la gent.

R.P. Un programador pot veure una proposta que, d’entrada, potser no li agrada, però amb magnetisme i capacitat de ficar-se el públic a la butxaca.

Parleu del sud d’Europa com a àmbit natural del Mercat. Existeix, aquest àmbit en què uns mateixos artistes poden funcionar, en un context dominat pel món anglosaxó?
J.C. Cent per cent. No deixem de recollir una idea que ja venia d’abans, dels focus de països concrets. Marc Lloret i Oriol Roca van fer-ho amb Portugal, Itàlia i França, i nosaltres creiem que ho hem de treballar a quatre anys vista. Que Vic passi a ser epicentre dels professionals d’aquests llocs i de l’Estat espanyol. També perquè els grups catalans puguin anar allà i ens coneguin. Però també hem d’importar la música d’aquests països perquè el joc ha de ser recíproc. En aquests sentit, tenim grans grups com Capital Fausto de Portugal, o Bassolino d’Itàlia, que podrien venir a qualsevol festa major de Catalunya. I tots aquests grups canten en la seva llengua. De mica en mica, penso que podrem fer bona feina. De moment, hem anat a tocar també empreses joves d’aquesta àrea.

R.P. Es tracta de donar-li continuïtat. Quan parles amb professionals d’Amèrica, per exemple, ja veuen coses que els interessen, però és poc factible que un grup d’aquí pugui anar a fer un concert a Nova York o a Bogotà. És més possible que vagi a Portugal, i si el booker d’allà en coneix un d’aquí i un de francès, es pot crear una xarxa. Fer un bolet al Japó està molt bé, però a efectes reals és anecdòtic, en canvi al sud d’Europa és molt real.

J.R. I hi ha un argument antropològic, compartim molt amb tot el sud d’Europa, des de les arrels de la llengua a la gastronomia o el mar. Si vas a Marsella, a Lisboa o a Nàpols no estàs del tot fora de casa. En un món tan globalitzat, pensi que Marsella és més a prop que Sevilla. I Vic enmig, potser és un lloc ideal per unir. Anem-ho a ajuntar tots, insistim! És l’única manera que la feina doni fruit, ens farem una mica pesats en aquests països. Des de fora ja ens veuen en aquest marc del sud d’Europa.

Heu parlat de grups que tots canten en la seva llengua.
J.C. No busquem grups més globals. Si Capital Fausto cantessin en anglès en lloc de fer-ho en portuguès, no tindrien el mateix valor. Ens passa a nosaltres també, pensem que cantant en català no podem anar a França o a Espanya? El català no té per què ser rebutjat en aquest sentit, hem d’apostar per això. Quan vam agafar la direcció, pensàvem què fa Mercat i què no fa Mercat?. I ens acaba sortint eclecticisme, que l’entorn acabi essent divers és positiu per al projecte.

Heu esmentat la inflació de caixets, lligada potser a aquesta bombolla dels festivals que no se sap si un dia petarà. El Mercat treballa per a un altre tipus de certàmens i d’oferta? Per a un altre tipus d’ecosistema?
J..R. El Mercat dona les eines a tots els professionals del sector –els de grans festivals també venen– perquè tothom pugui treballar. Nosaltres tenim una idea de la sostenibilitat, de com fer que les coses puguin perdurar en el temps, i altres tindran una altra idea de com fer música i com fer negoci. Però no hem volgut participar de la inflació de caixets que hi ha, i que és molt bèstia. Per la nostra funció de servei públic no podem malbaratar diners que no creiem que siguin justos ni ben pagats. Això ens ha donat més feina, per omplir grans escenaris hem hagut de lluitar molt. Els grups de la plaça Major venen a un preu més baix perquè creuen que ser aquí els aporta un valor afegit. Hi ha altres grups que, amb el que ens cobrarien, en podem pagar sis. I preferim donar sis oportunitats.

R.P. És un equilibri entre propostes inspiradores, propostes que puguin interessar al gruix de professionals.

Descarrega’t aquí a la programació.

Enguany es celebra el bicentenari de Jaume Nunó i s'estrenaran uns gegants

Joan Garcia

Aquest dissabte, Sant Joan de les Abadesses continuarà celebrant el bicentenari del naixement de Jaume Nunó, el santjoaní il·lustre que va compondre la música de l’himne nacional de Mèxic. Ho farà en el marc de la Festa del Grito, que cada any reuneix mexicans d’arreu del país per commemorar l’aniversari de la seva independència, amb propostes gastronòmiques, danses tradicionals, trencaments de pinyates, mariachis i l’acte central des de l’edifici El Palmàs.

Enguany, la jornada incorporarà actes específics de la commemoració. D’una banda, s’ha programat una visita guiada per descobrir els enllaços històrics i culturals entre la vila i el poble mexicà. El recorregut passarà pels espais vinculats a la vida de Jaume Nunó i de la seva família, així com per l’agermanament amb San Luis Potosí (Mèxic). La conduirà el santjoaní Marcel Miquel, que fa uns anys va documentar que la casa natal del músic no era al Palmàs, com es creia, sinó al carrer Comamala.
D’altra banda, també es presentaran els nous gegants de Jaume Nunó i de la pintora Remedios Varo, obra de l’escultor Francesc Fajula i construïts al taller Aglà de Cassà de la Selva. Varo, nascuda a Anglès i exiliada a Mèxic el 1941, hi va desenvolupar una trajectòria artística de gran rellevància i és una de les pintores més reconegudes del surrealisme. Després de la presentació i de fer-los ballar durant la festa, s’està treballant perquè la colla gegantera del poble pugui portar els gegants a San Luis Potosí, poble natal de l’autor de la lletra de l’himne mexicà i on està previst que s’hi quedin per promocionar l’agermanament i difondre la cultura catalana.

Amb aquest acte, i després d’iniciatives prèvies com la reedició de la biografia de Nunó (vegeu complement) o el concert amb la seva música inèdita a Catalunya al Conservatori del Liceu, només quedarà l’estrena del documental que prepara la productora Goita!, impulsat per l’Ajuntament i amb el suport de TV3, RTVE i La Xarxa. Actualment, en fase de producció, està previst que vegi la llum durant la primera part del 2026.

EL 9 NOU

El Cicle de Jazz Granollers arriba a la 53a edició aquest divendres amb 12 propostes fins al 19 de desembre que tindran com escenari el Casino els divendres a la 8 del vespre, amb noms com els d’August Tharrats, Jordi Farrés o Martín Leito. Aquest viatge pel món del jazz començarà aquest divendres amb Albert Cirera i els Tres Tambors, que presentaran ‘Orangina’ (Underpool 2025), el tercer treball del seu projecte més melòdic. Són 12 composicions en què, a partir de jocs, idees i malabarismes amb les 12 notes, Cirera juga amb els trets idiosincràtics de la seva música: llibertat, groove, energia i melodies enginyoses. Per aquest treball, el saxofonista ha reactivitat Els Tres Tambors, amb el pianista Roger Mas, el contrabaixista Marko Lohikari i Òscar Domènech a les baquetes. Cirera havia publicat el primer disc, ‘Els encants’ (Fresh Sound, 2012), i ‘Suite Salada’ (Underpool, 2017). El cicle s’allargarà fins al 19 de desembre amb músics com All In All Down, Pau Casares Septet, Sofian Dhondt, acompanyada del pianista August Tharrats, i amb el bateria Pinyu Martí, Dry Martino, Martín Día Quartet, el duet de guitarristes Jordi Farrés i Joh Stowell, Bartha & Arnedo Quartet, Chrysalis Project, Martín Leiton Quartet, Néstor Giménez Trio i Jazz Granollers All Stars.

‘Orangine’. Albert Cirera i Els Tres Tambors. 53è Cicle de Jazz de Granollers. Casino. Divendres 19 de setembre, 20h.

Los Aurora, al Festival de Jazz de Bigues i Riells del Fai

Los Aurora actuen aquest diumenge a les 6 de la tarda al Teatre Auditori Polivalent de Bigues i Riells del Fai dins el X Festival de Jazz. La formació presentarà el seu nou espectacle i futur disc, ‘La voz callada’, que transportarà el públic a una meditació sonora que s’acosta al misticisme. El grup està format per Pere Martínez, Max Villavecchia, Javier Gabarella, Joan Carles Marí i Pol Jiménez. Martí Torras ha ha fet la línia dramatúrgica de l’espectacle.

‘La voz callada’. Los Aurora. X Festival de Jazz de Bigues i Riells del Fai. Teatre Auditori Polivalent. Diumenge 21 de setembre, 18h.

Concert a la parròquia de Sant Esteve de Granollers dins l’Any Ruera

La temporada de Música Sacra de Granollers se suma també a la celebració dels 125 anys del mestres Josep Maria Ruera amb un concert a l’església de Sant Esteve a 2/4 de 7 de la tarda amb el nom de ‘JM Ruera / V. Miserachs, sardanes per a orgue, i una soprano barroca en diàleg’. Hi participarà la soprano Mireia Tarragó i l’organista Vicenç Prunés, que oferiran un viatge musical des de l’ahir del barroc fins a la rabiosa creació de dos joves estudiants de l’Esmuc, Erik Compte Herbolzheimer i Jordi Flaquer, passant per les sardanes, en aquest cas a través de Ruera i Miserachs. Compte estrenarà ‘Reminiscentia’ dins el projecte Granoll-orgue XXI, mentre que Flaquer estrenarà ‘Papallones’, per a orgue. De sardanes de Ruera s’interpretaran ‘La Verge catalana’, per a orgue, i Romeria a Montserrat, sardana per a dues cobles en una versió per a orgue de Pol Requesens Roca.

‘JM Ruera / V. Miseraqcha, sardanes per a orgue, i una soprano barroca en diàleg. Mireia Tarragó, soprano; Viceç Prunés, organista. Església de Sant Esteve, Granollers. Diumenge 21 de setembre, 17.30.

Jaume Espuny

‘5’ Virgin Records, 1998

5, tal com indica el títol, és el cinquè disc de Lenny Kravitz, un gran cantant i guitarrista que es va fer famós als anys noranta i que ho remenava tot: blues, rock, funk, soul i reggae, una barreja que va tenir èxit. Aquí, però, hi ha una important novetat, ja que hi afegeix sons electrònics amb sintetitzadors. El resultat, malgrat que quan va aparèixer el disc hi va haver algunes crítiques negatives, és excel·lent, net i potent, només cal escoltar la primera cançó, “Live”, per comprovar que estem davant d’un músic excepcional. Fins aquest disc, Kravitz, fora dels Estats Units, era poc conegut, però dues cançons de l’àlbum publicades en single es van convertir en un gran èxit a tot arreu: “Fly Away”, la més rockera del disc, i “I Belong to You”, i a partir d’aquí Lenny Kravitz es va fer famós a mig món. A més d’aquests temes, destaquen també altres de més reposats, gairebé balades, que figuren cap al final del disc, que són “Little Girl’s Eyes”, “You’re My Flavor” i “Can We Find a Reason?”, música cadenciosa i una mica crepuscular. I el disc es tanca amb l’única cançó que no és seva. “American Woman”, un gran tema de 1970 del grup canadenc The Guess Who que Kravitz es fa seu i sona de meravella, amb les guitarres totalment desbocades. Kravitz continua en actiu i, a més, de tant en tant fa d’actor, com a la popular Els jocs de la fam.

Jordi Sunyer

THE TYETS
‘Cafè pels més cafeteros’
Ja fa uns mesos que The Tyets van treure el seu tercer disc i aquest estiu l’estan presentant a mig país. I és clar, als directes hi sona el Coti x coti (que segurament serà un hit etern com ho és la Jennifer pels Catarres) però també moltes de les 11 peces que van crear per un nou treball de pop i urbana de consum ràpid on han fet un pas més en matèria d’arranjaments respecte a l’anterior Èpic solete (2023). El disc està ple de picades d’ullet a col·legues del gremi. A mi em fa gràcia quan canten “la pell la té morena però no es diu Marina” a Si ho deixéssim tot.

ITACA BAND
‘Entre algoritmos y latidos’
Després de tres anys de silenci discogràfic, el grup barceloní que lidera Albert Garcia va tornar fa uns mesos amb Entre algoritmos y latidos, un àlbum on critiquen sobretot l’ús de la intel·ligència artificial i segueixen fent crides a la lluita social. Pel que fa a so, tot i mantenir-se fidels a la combinació de reggae, ska i funk, en aquest nou treball incorporen bases electròniques i ritmes urbans. També sorprèn l’aparició de palmes i una guitarra flamenca a Sácalo, una de les peces més rodones d’un disc ideal per engolir a l’estiu mesclant festa i compromís.

NEREA BASSART
‘Sense casc’
Nerea Bassart es va fer coneguda sobretot per guanyar el concurs de cantants que va fer Lax’n’Busto ja fa uns anys. Això li va permetre gravar un tema amb els vendrellencs i fer amistat sobretot amb Pemi Rovirosa, que li va produir el primer disc. Des de llavors no ha parat i ara arriba Sense casc, el seu tercer àlbum i el més arriscat on l’urbana, el soul i l’electrònica conviuen amb l’energia del funk, el pop i el rock. Ah! A part de cantar, Bassart, que és molt polivalent, també toca la bateria amb el grup Femme Versions (i al seu propi projecte).

Jordi Sunyer

Primer instrument que vas aprendre a tocar. La guitarra.

Primer grup del qual vas formar part? El Cor d’Homes de l’EMVic.

Primer concert en directe? A les Vetllades de Can Fuma a Taradell.

Primer disc que et vas comprar. El Albaicín, de Carles Trepat.

Quants discos tens? 20 o 30.

Salva’n tres (de discos). Escenas románticas, d’Alicia de Larrocha; 100 anys d’un viatge, de Carles Trepat, i Orgues notables de Catalunya, de Modest Moreno.

Grups o músics de capçalera. Carlota Garriga, Carles Trepat, Mario Mas.

Un concert (com a públic) per recordar. La Traviata de Verdi amb Nadine Sierra al Liceu.

Jordi Vilarrodà

‘Les decisions de l’Anna’
Víctor Díaz i Neus Verdaguer
Rosa dels Vents
Els garrotxins Víctor Díaz i Neus Verdaguer són els autors d’aquesta novel·la escrita a quatre mans que té una protagonista, l’Anna. A aquesta dona ens la presenten en tres instantànies de la seva vida: quan té 20 anys, quan en té 30, i en el present, en què arriba a la quarantena. I quan tot sembla que comença a estar prou encaminat, és a vegades quan arriben les sorpreses.

‘El llibre de les meravelles’
Marco Polo
(ed. de F. Ardolino i M. Forcano) / Ed. Proa
El periple del venecià Marco Polo per llocs del món desconeguts per als europeus de finals del segle XIII, fins a l’Orient Llunyà, és decisiu per a la cultura europea. En arribar va escriure La descripció del món, més conegut com El llibre de les meravelles. Un relat que avui encara és fascinant i que arriba al català en aquesta edició a cura de dos especialistes com Francesco Ardolino i Manuel Forcano.

‘Ombres al Barri Vell”
Salvador Casas
Brau Ed.
Seguim amb les recomanacions de novel·la negra per a l’estiu. Aquest relat de Salvador Casas, ja conegut en el gènere, ens porta al Barri Vell de Girona com a escenari. Una regidora de l’Ajuntament és assassinada en un dels seus carrerons quan va a trobar-se amb el seu amant. Abans de morir, deixa una pista en una paret, que la policia –pressionada per la premsa– haurà de seguir.

‘No és tan radical’
Mikaela Loach
Jande Ed.
El moviment climàtic –del qual l’autora és una de les veus més influents al Regne Unit– necessita nous llenguatges per explicar-se. I més en un moment en què Loach considera que és utilitzat per netejar males consciències. “No s’ha entès bé. La necessitat de ‘viure amb menys’ és certa només per als més rics, que actualment consumeixen en excés, i no pas per a la majoria de la població”, diu.

‘Àssua’
Marta Lluvich
Ed. Fonoll
Per a qui no ho sàpiga, Àssua és una vall del Pallars. Una vall on el paper de les dones és especialment important. Dones arriades. L’autora les coneix bé, perquè és pallaresa també, i ens descriu aquest petit món en un llibre que ressonarà a moltes persones d’altres indrets del Pirineu i del país. El testimoni de quan hi havia, sobretot, temps per compartir. I que potser caldria recuperar.

Núria Tomàs Mayolas

‘Hi havia una forma’
Autors/il·lustradors: Cruschiform & Gazhole
Traductora: Teresa Duran
Editorial: Barrett
Lloc i any d’edició: Sevilla, 2022
Pàgines: 60

Hi havia una forma remet directament als contes de narració oral en què reis i reines es preocupen per casar l’hereu o l’hereva al tron. Decideixen organitzar un gran ball per trobar “el millor” o “la millor” pretendent, però aquests no sempre es corresponen amb qui desitja el fill o la filla, sinó, com ja sabem, amb un ideal que ha de complir uns requisits econòmics i socials que no tenen en compte els sentiments.
L’il·lustrador Gazhole i la il·lustradora i dissenyadora Marie-Laure Crusch ens ho expliquen en aquest àlbum il·lustrat “reprenent la tradició i subvertint-la”, tal com comenta Piu Martínez a l’epíleg. Treballen únicament amb tècnica digital i el plantejament narratiu que proposen és bàsicament gràfic: una estructura de vinyetes, esquemes visuals i il·lustracions a pàgina sencera, tant descriptives com conceptuals, en marquen el compàs, mentre que el text, tot i anar verbalitzant la història, esdevé en bona part un element formal més que s’expressa a través de les tipografies escollides.
Destaquen recursos propis de la gramàtica visual, com per exemple la simbolització dels personatges en formes geomètriques de diferent mida i color, segons el seu rol jeràrquic (excepte un, que és una forma orgànica); l’ús d’una línia negra, recta i precisa que entrelliga els diferents registres gràfics, o bé l’alternança entre il·lustracions en blanc i negre o en color, depenent dels continguts.
A mesura que es van desxifrant aquests codis lingüístics, es va interpretant aquest relat meravellós en què no falten elements característics del gènere, com ara la fada que salva els fills imperfectes que el rei vol fer desaparèixer o el botxí encarregat de mantenir la perfecció geomètrica dels seus súbdits. Tots dos estan representats amb enginy i transmeten les idees clau del que signifiquen, tal com passa amb la resta d’elements del conte. Aquesta claredat ens permet identificar-nos amb els arquetips, els quals ens ajuden a fer-nos preguntes, ens provoquen una reflexió.
Justament, remoure el nostre pensament amb sentit de l’humor i una mirada crítica i inconformista és un dels valors que persegueix l’editorial Barrett amb la col·lecció “Llibres espaterrants”, en la qual ja ha publicat set propostes (una a l’any) destinades a un públic infantil, però molt recomanables per a totes les edats.

La cartellera dels principals cinemes

EL 9 NOU

Isaac Muntadas

La joia daurada del rol japonès continua enterrada entre camps
de golf i pistes de tennis

Amb la sortida al mercat de Silent Hill 2 Remake (2024) i l’arribada de Silent Hill f el pròxim 25 de setembre, he eliminat un nom de la llista de sagues mortes que desitjo que ressuscitin. Encara n’hi queden dues: Jak and Daxter (Naughty Dog) i Golden Sun. La saga del sol daurat fa malves des de 2010, quan Camelot va treure la tercera part de la saga i última fins ara: Golden Sun: Oscuro Amanecer (Nintendo DS). Des de llavors, cada cop que Nintendo fa una presentació de software poso dos ciris a la verge del Carme, com feia el bandoler Joan Serra després d’un assassinat, perquè la desenterrin del forat on descansa. Els dos primers jocs de Golden Sun per a la Game Boy Advance (2001 i 2002 al Japó i 2002 i 2003 a Europa) estan a l’Olimp dels videojocs de la consola portàtil. Són dos dels millors JRPG (rol japonès) de la història. Parits per Camelot Software Planning, una desenvolupadora de videojocs japonesa que avui en dia és una second-party de Nintendo (li subministra jocs), Golden Sun no ha rebut cap nova entrega en quinze anys. Almenys, les dues primeres parts es poden jugar al Nintendo Switch Online des de l’any passat.
Golden Sun narra la història d’un món (Weyard) que durant molts anys va estar regit pel poder de l’Alquímia, que va donar un impuls a la civilització gràcies al coneixement que transmetia. Com tot gran poder, si es fa servir malament esdevé perillós. Quan se’n va abusar, uns savis van empresonar-lo a les entranyes del temple Sonne, al Mont Aleph. Això va provocar que els quatre grans fars elementals de Weyard (Mercuri, Venus, Júpiter i Mart) s’apaguessin. Els habitants de Sonne protegeixen el poder de l’Alquímia i saben utilitzar-la (psinergia) per moure objectes, llançar-los, revelar secrets ocults o llegir la ment, però uns desconeguts l’alliberen. A més, es produeix un accident al poble que canviarà el curs de la història. El jugador haurà de controlar quatre protagonistes: Hans/Isaac (el principal), Garet, Ivan i Mia. L’objectiu serà impedir que els dolents encenguin els fars (dos a cada joc), perquè se suposa que això provocaria el caos.
El grup es mou per un mapa amb poca resolució fins que entres en zones concretes, on els gràfics de 16 bits són molt acolorits i detallats. Els combats amb els enemics són per torns i estratègics. A mesura que avances en el joc, has de pujar de nivell i equipar amb millors armes i armadures els personatges, però sense oblidar-te de cultivar la màgia i dels Djinns, unes criatures que permeten potenciar les màgies de cadascun dels poders elementals (terra, aigua, foc i vent). La trama planteja dilemes morals d’allò que és correcte i què no ho és. Moments màgics com la història de Kolima i l’arbre Tret (que ha convertit tots els habitants del poble en arbres), el viatge pels pobles de la ruta de la seda, la història dels lladres de Lumpa, la travessia pel mar fins a Tolbi i el Colosseu, el desert de Lamakan o l’ambició d’en Babi d’obtenir la joventut eterna. I les batalles als fars… quin clímax. És que no acabaria, la trama no defalleix i va in crescendo. Camelot ha preferit fer Mario Golf i Mario Tennis (12 jocs) com xurros abans de tornar a Weyard. Posarem un tercer ciri i resarem més fort.

FITXA

Plataformes: Game Boy Advance, Nintendo DS i Nintendo Switch Online (NSO)
Gènere: Rol japonès
Idioma textos: Castellà
Idioma veus: No en té
Format/Preu: Físic: variable al mercat de segona mà i Digital: subscripció NSO
Desenvolupador i distribuïdor: Camelot / Nintendo

Joan Millaret i Valls

La paranoia americana

Després de passar pel Festival Internacional de Cinema de Canes, la paranoica i extrema Eddington d’Ari Aster arriba als cinemes. Un dels noms indiscutibles del nou cinema de terror, Ari Aster, capitaneja la pel·lícula americana Eddington dels totpoderosos estudis A24 i que comportava la primera incursió del cineasta i guionista americà a Canes. El renovador del gènere del terror i el fantàstic amb títols cabdals com Hereditary (2017) o Midsommar (2019) sacseja amb Eddington l’espectador amb aquesta extravagant pel·lícula que indaga en la fractura social americana.
Igual que en la seva excessiva pel·lícula anterior, Beau tiene miedo (2023), Ari Aster torna amb un cinema de la desmesura i l’excés, però ara lluny del gènere fantàstic i més proper a la sàtira política despietada. Ambientada el maig de 2020 a la població d’Eddington, Nou Mèxic, l’any de la pandèmia de la covid, la pel·lícula se centra en la rivalitat entre el xèrif d’Eddington, Joe Cross (Joaquin Phoenix), i el seu alcalde, Ted Garcia (Pedro Pascal), els dos candidats enfrontats en campanya electoral als pròxims comicis d’aquest comptat. El repartiment es completa amb Austin Butler, Michael Ward, Luke Grimes o Deirdre O’Connell.
El resultat és una història amb aires de neowestern que embogeix progressivament fins a arribar al deliri absolut, a remolc, sobretot, del caràcter extemporani, negacionista i tronat del xèrif. Una deriva enfollida que reflecteix la divisió guerracivilista americana en clau de farsa extrema amb infectats, complots, protestes, fake news, escamots antifeixistes, assassinats i interessos econòmics. Joaquin Phoenix repeteix amb Ari Aster després de l’esmentada Beau tiene miedo, mentre que l’actriu americana Emma Stone treballa per primer cop amb el director americà, aquí com a dona del xèrif, una dona desequilibrada propensa a les teories conspiranoiques.

Presidenta: Beth Codina

Director editorial: Agustí Danés

Coordinació i redacció: Carles Fiter

Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic

Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers