La revista només està disponible per a subscriptors de el9nou o el +9.
Pots fer-te subscriptor o si ho prefereixes pots comprar aquesta edició per 1,99€
Si ja ets subscriptor, inicia sessió o registra't
Entrevista a l'escriptor Jaume Clotet, autor de 'La Germandat de l'Àngel Caigut'
Jordi Vilarrodà
Després de l’èxit de ‘La Germandat de l’Àngel Caigut’, l’escriptor i periodista Jaume Clotet (Barcelona, 1974) es va decidir a fer-ne una segona part. Ara publica ‘La calavera de l’apòstol’, un nou ‘thriller’ històric que manté els protagonistes –una inspectora dels Mossos i un monjo de Montserrat– i els situa en un nou desafiament. Que té a veure amb les relíquies del primer apòstol, la Bíblia de Sant Pere de Rodes i un orde religiós ple de misteri i foscos propòsits.
Ja tenia la idea d’una segona part o va sortir en veure l’èxit de La Germandat de l’Àngel Caigut? Sí que hi deixava un final obert que feia possible la continuació.
La segona part (i la tercera, perquè serà una trilogia) responen a la bona acollida de La Germandat… És cert que hi havia un final obert, però la decisió no estava presa.
Qui hagi llegit la primera, entrarà de seguida en la història. No li resultarà estrany, per exemple, que a Montserrat hi tinguin tancat a Satanàs en persona. Per al lector que hi arribi de nou, La calavera de l’apòstol té vida pròpia?
Es pot arribar a llegir perquè té una trama independent i autoconclusiva. Però és cert que hi ha un rerefons de personatges protagonistes, el fil principal, que continuen. Als primers dos o tres capítols, intento introduir algunes coses que permetin recordar la trama, com allò de “en capítols anteriors…”.
Parlava dels personatges. La Berta Bosch, inspectora dels Mossos d’Esquadra, i el Bernat Balaguer, un monjo de Montserrat. Una parella ben especial.
Penso que encaixen molt bé. Al principi, els vaig crear perquè necessitava una policia i un monjo –un home i una dona– i ha funcionat molt bé. Allò que diuen que els autors s’acaben estimant els personatges és la veritat. Han cobrat vida, i jo hi simpatitzo.
Montserrat ja era un escenari, i ara se n’hi afegeixen d’altres que també són monestirs catalans: Sant Pere de Rodes o Ripoll, on es van escriure en temps de l’abat Oliba unes grans bíblies.
Ell va encarregar aquestes bíblies, plenes d’il·lustracions i anotacions, unes autèntiques obres mestres. Una es va perdre, l’altra és a Roma a la Biblioteca Vaticana i la tercera era a Sant Pere de Rodes. Va passar a mans dels francesos a resultes d’un saqueig del monestir a finals del segle XVII i ara és a París, a la Biblioteca Nacional. És la més coneguda. I aquest és un dels nusos inicials que desencadena la trama, quan la bíblia és robada.
“El relat arrenca amb el robatori de la Bíblia de Sant Pere de Rodes a París, i el d’unes restes arqueològiques al mateix monestir. Dos fets que tenen un nexe d’unió”
A l’escena inicial, el duc de Noailles li entrega com a present a Lluís XV, un home acostumat a rebre molts regals. Però el noble i militar l’adverteix que aquest és especial.
És un tresor! Ara està molt ben protegida i custodiada, i tanmateix es pot consultar. La trama de la novel·la arrenca amb el seu robatori i el d’unes restes arqueològiques a Sant Pere de Rodes. Dos fets aparentment desconnectats però que tenen un nexe d’unió evident: el monestir. El cas cau al despatx de la inspectora Berta Bosch, que immediatament truca al seu company d’aventures, Bernat Balaguer, perquè són temes religiosos i necessita suport per entendre ben bé què pot significar tot això. A partir d’aquí comença el thriller.
L’apòstol del títol és el primer de tots, sant Pere. Està documentat que les seves relíquies haguessin estat a Sant Pere de Rodes, o això és imaginació de l’autor?
Està documentat que hi ha un papa, Bonifaci IV, a principis del segle VII, que entra en pànic perquè els perses puguin arribar a envair Roma. I envia relíquies a tota l’Europa occidental en previsió que el centre de la cristiandat caigui. Les dispersa per molts llocs, inclosa la península Ibèrica. Entre elles, les restes de sant Pere, el primer apòstol (i el primer papa), que haurien anat a parar a Sant Pere de Rodes. Perquè era una basílica clavada, en aquell moment, a la de Sant Pere de Roma. Però hi ha un moment, quan li sembla que el perill ha passat, que ordena el retorn de les relíquies. No està documentat res, que s’enviessin a Sant Pere de Rodes. Però tampoc que tornessin a Roma. És plausible que no haguessin tornat mai. Pius XII, quan ja al segle XX li van preguntar per les relíquies de sant Pere, va arribar a dir que creia possible que no estigués enterrat a Roma. Se li va escapar! Ell mateix, al cap d’uns dies, va dir que no en fessin cas, que sí que hi era… però ja ho havia dit. Els experts també diuen que allò s’ha remogut tant, que han passat tantes guerres i vicissituds, que no se sap ben bé què hi ha en aquella tomba de sant Pere que tothom pot visitar al Vaticà. Sobre tots aquests elements reals (des de la Bíblia a les relíquies escampades) vaig pensar que tenia la base per a una novel·la fantàstica.
A l’anterior, hi teníem els templers. En aquesta, un altre orde molt menys conegut, el de Sant Llàtzer.
Documentant-me al principi, vaig trobar moltes referències a l’orde del Temple, al de l’Hospital, als Cavallers Teutònics… Han sortit a moltes novel·les i pel·lícules, són els més coneguts. Però de monjos guerrers n’hi havia molts, era com una lliga de futbol amb els clubs grans i els petits. Els de Sant Llàtzer eren un orde molt petit, però quan vaig llegir què feien me’n vaig enamorar.
I què feien?
Hospitals per a leprosos. I molts dels monjos eren precisament exleprosos, que com tothom sap els faltaven extremitats, orelles… Persones amb deformitats, que potser havien estat al llindar de la mort i havien tornat a la vida. Per això es deien de Sant Llàtzer, a qui Jesús va ressuscitar. M’encaixaven molt, a més, per allò que volien fer.
Al lector potser li sobta la naturalitat amb què es transita a la novel·la des d’escenaris ben reals (històrics o actuals) a llocs com l’infern. Un ambient més del relat.
Em vaig assabentar que a Catalunya tenim 30 portes a l’infern. Perfectament obertes, o sigui que amb aquest tràfec continu es deu explicar com ens van les coses de malament, als catalans. Algunes les vaig anar a veure. Per cert, n’hi ha una que és al Ripollès, prop de Mongrony: el forat de Sant Ou. Tu vas allà i veus una cavitat negra, profunda, que se’n va cap avall. I entens perfectament que a l’edat mitjana algú pensés que allò anava cap a l’infern. I com aquest, d’altres. A la novel·la en surt un del Penedès, que es diu Sant Pere de l’Avern. Més clar, impossible. La gent d’allà diu: “Sant Pere de l’Avern, primer graó cap a l’infern”. Amb tot això, la temptació de fer-hi sortit l’infern era massa gran… no vaig resistir-m’hi. I a la tercer part, sortirà una mica més.
Vostè és creient? La presència d’allò sobrenatural, o si vol espiritual, en les nostres vides, la contempla?
No soc creient, però diré dues coses. La primera és que hi ha un mossèn del Poblenou que m’està ajudant a fer els tres primers llibres, que m’assessora i em dona orientacions sense ficar-se amb la trama. Li estic molt agraït, perquè jo no em vull equivocar, ni tampoc ser irrespectuós. Que algú creient s’ho llegeixi i li sembli que me’n foto o que soc imprecís, res més lluny de la meva intenció. Jo no puc negar que tot això existeixi. El mossèn i d’altes m’expliquen que existeix tot això: el bé i el mal, el cel i l’infern… Jo no ho crec, però qui soc per dir que no? Jacint Verdaguer bé que era sacerdot i feia exorcismes amb els dimonis, que estan documentats. O s’ho inventa o ho va viure… i si és així, encara fa més por.
I bé que té exorcistes, l’Església. També la de Catalunya.
Això dels exorcismes es fa encara avui. Per això, encara que no hi cregui, no puc dir taxativament que no existeix.
Els seus són referents nacionals, que vostè diu sempre que hem de tenir. Patim de manca d’autoestima, en aquest sentit?
És un dels nostres pecats capitals. A mi m’ha sobtat molt quan ha vingut gent a comentar-me que sortia un monjo de Montserrat. I què volen que surti? No serà un monjo budista del Nepal, jo soc català. I si surt un monestir és Montserrat, si surt una gran ciutat és Barcelona i si surt un policia és una mossa d’esquadra. És el meu món, no sé fer una altra cosa. Construeixes un producte com aquest, que sembla que funciona, entreté i agrada, en un país normal i amb una llengua normal. Tot això podria passar a l’Argentina o al Japó però passa aquí perquè ho he fet jo, que soc d’aquí .La part que més m’agrada és quan et ve algú i diu, per exemple, que no sabia que hi havia un lloc al Solsonès que és el Miracle, que ho ha sabut per la novel·la i que hi anirà el cap de setmana. Ja m’està bé! Posem en valor les nostres coses, que són igual de bones o dolentes que les altres, però són les nostres.
No fa gaire, l’algoritme d’una web em deia que si m’agradava vostè, m’agradaria Dan Brown. Ja els posen de costat!
Ara mateix, el seu últim llibre és el més venut d’autors no catalans en la nostra llengua. Per tant, és un gènere que agrada i potser això explica que es llegeixi el meu. I ves a saber si hi ha cases on aquesta novel·la o l’anterior són dels pocs llibres que hi han entrat en català. Hem de portar el perímetre de la lectura en català més enllà. Si només fem coses per als d’aquí i per als de sempre, no anirem enlloc. Hem de tocar aquest gènere i qualsevol altre en català.
Ara que parlàvem d’autoestima, i adreçant-me al Jaume Clotet periodista i analista polític. Com encaixem en la nostra autoestima el record de l’1 d’octubre, ara que fa poc es van complir els vuit anys d’aquella data? El món ja no ens mira, té moltes coses i molt greus per mirar…
Que el món ens miri o no és igual. És un tema nostre. És veritat que estem una mica desanimats, hi ha coses que no funcionen en l’àmbit polític, social i econòmic. Hi ha un desencís però no oblidem que hi ha gent que treballa perquè hi hagi aquest desencís. Treballen perquè estiguem més desanimats encara. I tanmateix, l’última enquesta del CEO (Centre d’Estudis d’Opinió) al mes de juliol diu que hi ha un 40% d’independentistes. Que és moltíssim. La gent hi és, potser està fent altres coses o fins i tot vota altres opcions, però hi és. S’ha de buscar la manera de sortir d’aquí. El que no compro és que això s’hagi acabat i que vam tenir aquella opció i no n’hi haurà cap altra. D’aquí a poc –és inevitable, tard o d’hora– hi haurà un govern del PP i Vox a Madrid, i quan això passi també passaran coses aquí. Perquè els catalans som una mica reconsagrats, i saltem quan ens toquen.
Se’l considera una persona propera al president Carles Puigdemont. L’aplicació de la Llei d’Amnistia en el seu cas sembla que ara es posposa enllà de 2026.
En part era previsible perquè hi ha hagut la recusació d’alguns jutges Però el més important és que quan torni, torni bé i no se’l pugui detenir. Soc dels que sempre he pensat que tot això es fa molt llarg per a ell, la família i els amics però millor que acabi bé que no calcular malament les opcions i equivocar-se. Pensem que allà hi ha un sector que se saltarà la Llei d’Amnistia per poc que pugui. Val més que torni bé l’any 2026 que no pas que torni ara amb risc.
Marc Leal, de Granollers, vol ajuntar fins a 20.000 persones amb el seu mateix nom
Jaume Mollfulleda
Els Marcs de tot Catalunya es proposen batre un rècord Guiness: la trobada de persones homònimes més gran de la història. Marc Leal és el jove de Granollers que està coordinant els milers de persones amb el seu mateix nom, amb la voluntat de superar els 2.325 Ivans congregats a Bòsnia i Hercergovina l’any 2017. La reunió multitudinària està programada per al 25 d’abril, dia de Sant Marc, i Leal preveu que poden arribar fins a 20.000 Marcs.
La iniciativa va néixer com una broma entre amics, i la previsió d’assistència ja compta amb molt de marge per superar el rècord actual: quatre vegades més que els Ivans de Bòsnia. A mitjan agost, en Marc Cortés, de Girona, inspirat per una trobada d’una setantena de Jorges a Madrid, va crear un grup de Whatsapp i va afegir-hi tots els Marcs que coneixia, inclòs Leal. Cada Marc va anar afegint els altres Marcs que tenia agregats a l’agenda, i així, en cadena, el xat va arribar ben aviat a 50 membres i, l’endemà, a 600. De sobte, la broma era factible, i Leal va voler tirar-ho endavant.
El jove de Granollers es dedica a l’oci nocturn, i és per això que sap gestionar grups i organitzar esdeveniments, apunta. Compta amb milers de seguidors a les xarxes socials, i això ha facilitat la difusió del projecte. A hores d’ara, ja van pel novè grup de Whatsapp, que sumen uns 9.000 Marcs. Tenien pensat fer la trobada en una plaça al centre de Barcelona, per la facilitar la mobilitat des de diferents punts de Catalunya, però amb les noves previsions, ja estan negociant amb l’Ajuntament moure’s al Fòrum.
Leal recorda que, a Catalunya, hi ha uns 56.000 Marcs.
Lamenta, però, que el nom no lidera el rànquing dels més posats als nadons des de l’any 2021. És per això que, amb l’aplec de l’any vinent, volen reivindicar-se i “tornar a posar el nom de Marc al capdavant de la llista”, que el 2024 va coronar Martí, seguit de Biel.
Leal i Cortés, amb l’ajuda de dos altres Marcs voluntaris, són el nucli que està muntant l’enrenou del 25 d’abril (que, a més de ser el dia onomàstic del nom, també cau en dissabte: un dia idoni per acollir tanta gent). Estan preparant activitats repartides al llarg del dia i pensades per a tots els públics, perquè la crida ha arribat a Marcs de tota mena: grups d’amics de diferents edats, així com pares i fills que comparteixen nom.
La programació comptarà, com era d’esperar, amb diferents grups compostos únicament per Marcs. S’han animat castellers, diables… i fins i tot l’ONG Pallassos sense Fronteres, de Sant Esteve de Palautordera, entitat en què participa Cortés.
L’hora de la veritat arribarà quan el jurat dels Guiness faci passar tothom en un recinte delimitat, per comptabilitzar cadascun dels Marcs. Leal detalla que comprovaran el DNI i que no s’hi valdrà cap variació del nom (ni Marco, ni Marcos, ni Mark) ni tampoc noms compostos. Després de cinc minuts, la trobada de Marcs de Catalunya ja serà la reunió més gran d’un grup de persones amb el mateix nom de la història.
Leal avança que estan treballant per dur Marcs famosos, com Gasol o Casadó, de Sant Pere de Vilamajor. Per ara, el futbolista Cucurella ja ha confirmat que, si l’agenda li ho permet, assistirà a la gran festa.
Vuitena edició del Festival Flic a Vic, una iniciativa itinerant que enguany celebra 15 anys; es mantenen les propostes per a mestres i es recupera la matinal familiar, a la biblioteca
Miquel Erra
Vic tornarà a ser escenari del Flic Festival, un projecte cultural que promou l’associació Tantàgora amb l’objectiu de fomentar el gust per la lectura i l’hàbit lector entre infants i joves. La iniciativa, que ha tingut rèpliques en altres ciutats, celebra enguany el 15è aniversari. A Vic serà la vuitena edició que hi fa parada, amb una programació que recupera la matinal familiar –que enguany es trasllada a la Biblioteca Pilarin Bayés–. El Casino de Vic i l’Ajuntament en són còmplices fidels.
“Aquesta iniciativa complementa a la perfecció les propostes d’una ciutat que aposta per la dinamització de la cultura i el foment de la lectura”, va destacar en la presentació la regidora de Cultura, Bet Piella. Des del Casino, la presidenta, Montse Ayats, va recordar que l’entitat aposta per aquelles iniciatives que siguin “una suma de diferents espais i diferents públics per contribuir al fet lector i el Flic n’és una, sense cap dubte”. Per això, “l’acollim amb entusiasme”.
La programació recupera la proposta familiar adreçada a nens i nenes a partir de 7 anys i a les seves famílies. La sessió es trasllada a la Biblioteca Pilarin Bayés –en lloc del Casino, com en anteriors edicions–. La cita serà aquest dissabte, de 10 del matí a 1 del migdia, amb una programació entre lúdica, creativa i literària. L’accés és gratuït.
El festival també manté el focus en els mestres i futurs mestres. Així, d’una banda per aquest divendres hi ha prevista una xerrada a la UVic adreçada a estudiants universitaris de Magisteri. Anirà a càrrec de Magalí Homs, directora de Tantàgora i del mateix festival. Sota el títol “La mediació més enllà del llibre: objectes que fan llegir”, reflexionaran sobre el paper dels objectes en la relació amb la lectura.
Paral·lelament, per l’endemà dissabte s’ha convocat una Matinal Formativa, ara sí al Casino de Vic, amb tallers i activitats destinades a mestres en actiu, i que ja compta amb una cinquantena d’inscrits. El programa, que inclou intervencions de Christian Inaraja i Oriol Canosa, presentarà la llibreta “com a recurs a l’aula per promoure l’escriptura i la il·lustració entre l’alumnat”.
En paral·lel, el Flic Escola proposa acostar la literatura i les arts a infants i docents. Ho farà a través de l’espectacle de petit format La gent de la meva escala, una producció de Tantàgora, basada en el llibre homònim escrit per Roser Ros. Estarà disponible per a les escoles d’Osona fins al 20 de desembre i s’espera que arribi a un miler d’alumnes des d’I3 fins a P2.
Amb 15 anys de trajectòria el Flic Festival ja ha passat per les ciutats de Barcelona, Madrid, Vic, Ribes i Galapagar, i ha aconseguit sumar més de 70.000 assistents.
‘Me Nopausa’, de Montse Galobardes, posa humor i trenca tabús sobre una etapa vital
Jordi Vilarrodà
Es van perdent els tabús a l’hora de parlar de la menopausa. És una etapa vital que cada dona viu de manera diferent, però en la qual els canvis porten molèsties. Però dit això, la clown i actriu Montse Galobardes pensa que “del drama se n’ha de fer la trama de l’humor”. I partint de la seva pròpia experiència, és el que ha fet a Me Nopausa, l’espectacle que aquest diumenge estrenarà a l’Espai Rusiñol de Manlleu i per al qual ja té totes les entrades venudes.
Amb una llarga trajectòria com a pallassa, Galobardes es pren Me Nopausa com el seu primer monòleg pròpiament dit. Si més no, el primer en què “no m’amago darrere el nas vermell”. Per això diu que li té més respecte, fins i tot més por. Per acompanyar-la en aquest camí ha triat per a la direcció Dolors Rusiñol. “Ella m’ensenya, sobretot, a posar les pauses”, a controlar el ritme d’un espectacle que sempre té una part d’improvisació però que vol que transmeti, sobretot, veritat. “Tot el que hi surt és verídic, hi puc posar pebre però són coses que m’han passat.” Riure es pot fer no d’allò de què te’n vols burlar, sinó “d’allò que t’identifica, de qui estimes i acabes pensant que l’estic cagant com ell”.
Galobardes considera que aquesta catarsi col·lectiva, on espera que hi participin les que es troben en la situació “i els que conviuen amb nosaltres, les menopàusiques”, contribueixi a acabar de treure l’estigma. Aquell de la dona “que ja no serveix perquè no és fèrtil”, i la pressió que hi ha al darrere amb el menyspreu a l’envelliment.
La representació serà única a Manlleu, de moment, després d’una preestrena divendres a Castell d’Aro. Després vindrà gira i una versió en castellà. A Manlleu, al cap d’una setmana (el diumenge 19 d’octubre), Galobardes es tornarà a posar en la pell del seu personatge de la pallassa Filomena per fer un taller de clown al mateix Espai Rusiñol.
El muntatge, dirigit per Pep Paré, compta amb obres inèdites de quatre compositors contemporanis
Jordi Vilarrodà
Lluís Solà (Vic, 1940) assistia entre atent i complagut, dimecres al vespre, a un dels darrers assajos de Llum, foscor, progressions, l’espectacle que aquest divendres s’estrena a L’Atlàntida basat en la seva obra. “Em fa molta il·lusió, els músics hi han posat un interès excepcional i ells mateixos han triat els textos”, deia el poeta i dramaturg. Quan parlava dels músics es referia als compositors (Llorenç Balsach, Agustí Charles, Andrés Lewin-Richter i Jordi Rossinyol) que han fet creacions expressament per a aquest muntatge.
La música és un dels elements que es conjugaran a l’escenari de la sala Joaquim Maideu, a les 8 del vespre. L’altre és la paraula dels textos de Solà, recitada o cantada en les veus de l’actriu Rosa Cadafalch i la mezzosoprano Montserrat Bertral. I queda encara la dansa que dotarà de moviment el conjunt, en aquest cas amb el ballarí Èric Martín. Qui ha posat en escena tots els ingredients: “Jo feia de cuiner, amb la mà de morter, i m’imaginava d’anar lligant bé tots els elements”. Paré llegia les obres de teatre escrites per Solà a principis dels anys 70 del segle passat, un teatre molt experimental i menys conegut que la seva poesia. També han quedat integrats a Llum, foscor, progressions. “Tot plegat eren elements molt diferents, i per això era força complex.” Encara caldria afegir-hi les creacions de videoart de Toni Casassas, que es projectaran darrere d’un escenari on les cadires són un element simbòlic i la il·luminació dissenyada per Pep Barcons ho embolcalla tot. “No havia de ser un patchwork de coses, sinó que tothom camini en un determinat sentit”. Difícil de definir quina és l’etiqueta de tot el conjunt: s’ha fet servir la d’opereta, però Paré i Solà parlen d’“acció musical”, en tant que hi ha la part teatral i el pes fonamental de la música, que ocupa bona part dels 70 minuts. “Serà sorprenent”, afegeix. I l’espectador ha d’estar atent al conjunt d’estímuls que li arribaran per captar l’essència de la poètica de Solà, “que no és només literària, sinó que és existencial”. L’estrena va venir precedida, la setmana passada, d’un diàleg que l’autor va mantenir amb la professora Carme Rubio, el mateix Pep Paré i Víctor Sunyol (vegeu EL 9 NOU de dilluns).
La programació de L’Atlàntida aquest cap de setmana es completa diumenge amb Pots ser tu, puc ser jo, una obra sobre les malalties mentals, amb protagonistes que els pateixen, amb dramatúrgia i direcció de Joan Lluís Bozzo.
EL 9 NOU
‘El fil invisible’, un musical familiar basat en el conte de Míriam Tirado, es presenta en dues funcions diumenge a les 12 del migdia i a les 6 de la tarda al Teatre Auditori de Granollers. És un espectacle de tendresa, màgia i emoció que parla dels vincles que ens uneixen encara que estiguem lluny. La història segueix la Nura, una nena curiosa que descobreix que del seu melic surt un fil invisible que la connecta amb les persones que estima, més enllà del temps i la distància. Amb els seus amics Quim i Lia, empren una aventura per ajudar Àlex, un company que ha perdut el somriure. Junts exploraran l’amistat, la memòria i la força dels llaços emocionals. La dramatúrgia és obra de Alícia Serrat, Daniel Anglès i Víctor Arbelo, amb direcció escènica de Alícia Serrat i direcció musical de Víctor Arbelo. Interpretada per Beth Rodergas, Alba Serrano, Aina Da Silva, Javi Vélez i Rubén Albaladejo, amb coreografia d’Óscar Reyes i escenografia i vestuari de Joana Martí.
‘El fil invisible’. Basat en el conte de Míria Tirado. Teatre Auditori de Granollers. Diumenge 12 d’octubre, 12.00 i 18.00.
Sofian Dhondt & August Tharrats arriben aquest divendres a les 8 del vespre al Casino de Granollers per actuar dins el Cicle de Jazz. Ho faran acompanyats del bateria Pinyu Martí, un dels músics més sol·licitats de l’escena del jazz actual. Dhondt és una cantant plena d’energia procedent de Flandes, que en aquesta ocasió s’acompanya de Tharrats, considerat el pioner del piano blues i boogie a Catalunya. Dhondt ha estat la cantant de la North Side Big Band. Ha dirigit la coral Let’s Go Urban a Anvers i també ha fet la gira europea del musical Grease.
Sofian Dhondt & August Tharrats. 53è Cicle de Jazz de Granollers. Casino. Divendres 10 d’octubre, 20.00.
VerdCel, l’alter ego d’Alfons Olmo, presentarà aquest dissabte a les 8 del vespre l’espectacle ‘Petricor’ al Teatre Auditori Cardedeu. L’actuació s’emmarca dins la programació estable del TAC i serà la també la cloenda del I Cicle Comboi Valencià al Vallès Oriental. ‘Petricor’ és una proposta escènica musical i singular que combina música en directe, poesia, dansa contemporània, projeccions audiovisuals i col·laboracions especials. Petricor és un terme que designa l’olor de pluja sobre la terra eixuta i que beu de la mitologia grega. VerdCel proposa més que un concert, serà una experiència polièdrica que inclou l’estrena d’una escenografia renovada, vídeos artístics i una dramatúrgia elaborada, que vertebren els continguts dels seus darrers discos, ‘Petricor’ i ‘ReSámara’. L’itinerari creatiu recorre espais geogràfics i emocionals. Olmo estarà acompanyat de Toni Medialdea, guitarres; Angelo Manhenzane, percussions i samplers; Marcel Ferrer, teclats, veus i vídeos; Joan Vigo, contrabaix i baix elèctric, i Igor Netzer, flautes orientals i travessera. Tindrà la col·laboració especial de la cantant Névoa, Núria Piferrer, i la dansa contemporània d’Iris Borràs. La direcció escènica i codramatúrgia és obra d’Iban Beltran, mentre que l’escenografia ha estat dissenyada per Josep Castells, de Cardedeu. També es projectaran en directe els vídeos creats per Quaralt Antú, David Segarra, Dimas Rodríguez i Javier Fuentes.
‘Petricor’. VerdCel. Teatre Auditori Cardedeu. Dissabte 11 d’octubre, 20.00.
La Festa del Bolet de Seva arriba a la 27a edició
Miquel Erra
Els amants dels bolets que aquests dies no ho tinguin bé per endinsar-se al bosc per caçar-los tenen una bona alternativa aquest diumenge: acostar-se a Seva i visitar la històrica Festa del Bolet. A més de veure i menjar bolets, qui hi passi s’hi trobarà activitats i exposicions diverses, en bona part relacionades amb aquest producte estrella de la tardor. La festa, que arriba a la 27a edició, ha esdevingut un dels grans aparadors de Seva, però també una cita emblemàtica dins del calendari firal de la comarca. El poble espera tornar a rebre entre 12.000 i 13.000 visitants.
El programa manté l’estructura i format habituals. Una de les novetats destacades és l’habilitació d’una zona de food trucks a la plaça de la Creu. “Era una demanda de feia anys de molta gent que es volia quedar a dinar a la mateixa fira”, explica l’alcalde, Pol Barnils. Paral·lelament, una desena de bars i restaurants del poble i de l’entorn ofereixen menús especials aquest dia, amb els bolets com a plat estrella.
La jornada arrencarà a les 9 del matí amb la primera de les sortides guiades a buscar bolets. I és que aquest any se n’hi han sumat dues més, per cobrir la demanda que acostuma a tenir la proposta. La segona sortida serà a 2/4 de 12 del migdia i la tercera, a les 4. Durant tot el dia, el centre del poble es convertirà en un gran recinte firal a l’aire lliure, enguany amb una seixantena de parades, una desena més que l’any passat. A banda de les puntuals de bolets, n’hi haurà de productes alimentaris diversos i d’artesania local.
A mig matí també es començarà a cuinar l’esperada barreja de bolets –l’any passat es van servir més de 1.500 racions– i també cridarà l’atenció la gran exposició de bolets frescos muntada a la plaça de l’Església.
No hi faltarà l’habitual concurs de bolets. Els cistells s’hauran de presentar entre les 9 del matí i les 3 de la tarda. Els premis es lliuraran a les 6 de la tarda a la plaça de l’Església, amb guardons en quatre categories: al bolet més gran, el més original, la major varietat de bolets i la millor presentació. També hi haurà un obsequi per a tots els participants.
Pel que fa a les activitats, destaquen els tallers pensats per a un públic familiar, com els de ceràmica, il·lustració o manualitats. A la carpa gran s’hi aniran succeint demostracions de cuina, xerrades a l’entorn dels bolets o espectacles infantils. La xaranga La Simforosa amenitzarà carrers i places. També hi trauran el cap els remodelats gegants de Seva, l’Elisenda de Vilanova i en Ramon d’Esparreguera. A més, l’Agrupació 3 Tombs i Clàssics de Seva i Balenyà hi mostraran carruatges i vehicles d’època.
“Sempre dic que més que una fira temàtica aquesta és una festa en què hi passen moltes coses”, destaca Barnils, convençut que diumenge “viurem un bon sarau”. L’Ajuntament ha habilitat dos grans aparcaments a tocar del centre.
Jaume Espuny
‘Entre el cielo y el suelo’
BMG, 1986
Un dels grups espanyols que van triomfar de debò els anys 80 va ser Mecano, amb els germans Nacho i José María Cano com a compositors i instrumentistes i la icònica cantant Ana Torroja, la cara més visible del grup. Entre el cielo y el suelo va ser el seu quart disc, possiblement el millor, el més venut i que va tenir un notable èxit internacional, sobretot a Sud-amèrica. Van començar com a grup de tecno-pop sense gaires complicacions, amb èxits com “Me colé en una fiesta” o “Hoy no me puedo levantar”, però aquí la música i les lletres estan molt més elaborades i la producció, de la qual s’encarreguen els germans Cano, no té res a envejar a qualsevol disc anglosaxó de l’època, sonen tan bé com els Smiths o Police, per posar-ne dos exemples. Ni més ni menys que cinc de les 12 cançons es van editar en single i no paraven de sonar a les ràdios. Les més populars van ser indiscutiblement “Hijo de la luna” i “Cruz de navajas”. Però també van triomfar molt “Ay, qué pesado”, la més tecno; “No es serio este cementerio”, i la balada “Me cuesta tanto olvidarte”. Moltes vegades els crítics s’han mirat Mecano amb una certa condescendència, però han passat els anys i Entre el cielo y el suelo sona la mar de bé encara avui. Després, Mecano en van gravar un parell més i el grup va passar definitivament a la història el 1998.
Jordi Sunyer
FALCON & FIRKIN
‘Fahrenheit’
Els manresans Falcon & Firkin, liderats per l’incombustible Jordi López Cayuelas, publiquen el seu dotzè disc (que aviat és dit). En aquesta ocasió, el pop-rock dels bagencs vira intencionadament cap al so grunge que va marcar l’inici de la dècada dels 90. Així, salvant algunes distàncies, els 10 temes que configuren el nou treball estan tenyits de Kurt Cobain i els seus Nirvana, Pearl Jam, Soundgarden, Green Day, The Offspring i Better Than Ezra, bandes a qui han volgut homenatjar. I sí, en tot plegat hi ha un punt de nostàlgia, però diuen que tot torna.
JOINA
‘Entre la mort i el desglaç’
L’empordanesa Joina Canyet (de nom artístic Joina) es va donar a conèixer el 2018 publicant Companyes, un primer disc que destacava per la fusió d’estils aparentment allunyats, com la música clàssica i el rap. El 2021 va publicar Òrbita 9.18 i, poc després, va tenir visibilitat televisiva, ja que va formar part de la Mercabanda del programa Zona Franca de TV3. I ara, amb el programa ja enterrat, a la primavera va tornar amb un tercer disc amb un so més experimental que combina influències tan diverses com Debussy, James Blake, Ralphie Choo o Rosalia.
TÚRNEZ & SESÉ
‘Com l’infant de les tardes robades’
I el subtítol del disc és Canten Guardans i Rodoreda. I és que, en el seu sisè treball, el duet de cançó d’autor barceloní (guanyadors del concurs Sona9 l’any 2001) interpreta versos del poeta Jordi Guardans i de Mercè Rodoreda, després d’haver musicat abans Desideri Lombarte, Josep Carner o Salvador Espriu. De Guardans, amb qui han consensuat personalment totes les musicacions, n’han fet nou peces, i de Rodoreda, amb qui malauradament no han pogut consensuar res, en fan dues extretes del poemari Agonia de llum.
Jordi Sunyer
Primer instrument que vas aprendre a tocar. El baix elèctric.
Primer concert en directe? Al Mercat de Música Viva de Vic del 2024.
Primer disc que et vas comprar. El primer de Fleet Foxes.
Quants discos tens aproximadament? En format físic ara mateix set.
Salva’n tres (de discos). L’homònim de Fleet Foxes, Close to You de Carpenters i La Petite Amazone de Lio.
Grups o músics de capçalera. Red Hot Chilli Peppers (RHCP) i Arctic Monkeys.
Un concert (com a públic) per recordar. Recordo molt els del Mercat de Música Viva de Vic de l’any 2023.
Jordi Vilarrodà
‘Les decisions de l’Anna’
Víctor Díaz i Neus Verdaguer
Rosa dels Vents
Els garrotxins Víctor Díaz i Neus Verdaguer són els autors d’aquesta novel·la escrita a quatre mans que té una protagonista, l’Anna. A aquesta dona ens la presenten en tres instantànies de la seva vida: quan té 20 anys, quan en té 30, i en el present, en què arriba a la quarantena. I quan tot sembla que comença a estar prou encaminat, és a vegades quan arriben les sorpreses.
‘El llibre de les meravelles’
Marco Polo (ed. de F. Ardolino i M. Forcano)
Ed. Proa
El periple del venecià Marco Polo per llocs del món desconeguts per als europeus de finals del segle XIII, fins a l’Orient Llunyà, és decisiu per a la cultura europea. En arribar va escriure La descripció del món, més conegut com El llibre de les meravelles. Un relat que avui encara és fascinant i que arriba al català en aquesta edició a cura de dos especialistes com Francesco Ardolino i Manuel Forcano.
‘Ombres al Barri Vell”
Salvador Casas
Brau Ed.
Seguim amb les recomanacions de novel·la negra per a l’estiu. Aquest relat de Salvador Casas, ja conegut en el gènere, ens porta al Barri Vell de Girona com a escenari. Una regidora de l’Ajuntament és assassinada en un dels seus carrerons quan va a trobar-se amb el seu amant. Abans de morir, deixa una pista en una paret, que la policia –pressionada per la premsa– haurà de seguir.
‘No és tan radical’
Mikaela Loach
Jande Ed.
El moviment climàtic –del qual l’autora és una de les veus més influents al Regne Unit– necessita nous llenguatges per explicar-se. I més en un moment en què Loach considera que és utilitzat per netejar males consciències. “No s’ha entès bé. La necessitat de ‘viure amb menys’ és certa només per als més rics, que actualment consumeixen en excés, i no pas per a la majoria de la població”, diu.
‘Àssua’
Marta Lluvich
Ed. Fonoll
Per a qui no ho sàpiga, Àssua és una vall del Pallars. Una vall on el paper de les dones és especialment important. Dones arriades. L’autora les coneix bé, perquè és pallaresa també, i ens descriu aquest petit món en un llibre que ressonarà a moltes persones d’altres indrets del Pirineu i del país. El testimoni de quan hi havia, sobretot, temps per compartir. I que potser caldria recuperar.
Cartellera dels principals cinemes
EL 9 NOU
Isaac Muntadas
Un èxit indomable al parc salvatge de Yosemite
Segons la mitologia grega, la guerra de Troia va durar una dècada. A la pel·lícula del 2004 que duu el mateix nom que la ciutat en ruïnes, situada a l’actual Turquia, la batalla es podria haver decantat abans a favor de l’exèrcit grec, però el millor guerrer de Grècia no estava gaire per la feina de lluitar. Aquil·les, interpretat per Brad Pitt, estava enfadat amb el rei Agamèmnon per haver-li robat una sacerdotessa troiana anomenada Briseida. L’heroi grec només va tornar a combatre quan va saber que el príncep troià Hèctor havia mort el seu cosí Pàtrocle, que s’havia fet passar per ell posant-se l’armadura negra del cabdill dels mirmídons. El combat singular entre Hèctor i Aquil·les davant la muralla de Troia és èpic i cruel. L’actor australià Eric Bana és qui es posa en la pell de l’hereu del rei Príam. La seva trajectòria cinematogràfica és extensa, però sempre l’associava a Troia. Fins aquest juliol, que m’ha fascinat a Indomable (Untamed), la minisèrie de Netflix en què encarna l’agent especial Kyle Turner, membre de la unitat d’investigació del Servei de Parcs Nacionals.
Aquest thriller policíac “rural”, coproduït per Warner Bros. Television i John Wells Productions, ha estat un èxit absolut. Només un dia després del debut, era la sèrie número u de la plataforma en 77 països (es va ampliar a 86 pocs dies després, entre els quals Espanya). Indomable s’ambienta al famós parc de Yosemite (Califòrnia) i gira al voltant de la misteriosa mort accidental d’una noia que cau daltabaix de la muntanya El Capitan. L’agent Turner haurà de seguir una sèrie de pistes per resoldre aquest crim, que està vinculat amb els secrets més obscurs del parc. Bana fa una masterclass interpretativa en el paper d’un policia de raça que se salta les normes quan cal, coneix el terreny com el palmell de la mà i es refugia en l’alcohol per superar un trauma familiar del passat que el continua turmentant. La relació amb la nova companya de feina, l’agent Naya Vasquez (Lily Santiago), una jove guardaboscos que ve de Los Angeles amb el seu fill, es va amorosint a mesura que Vasquez demostra la seva vàlua i competència laboral. Un respecte mutu que Bana no acaba de verbalitzar, però que sabrà reconèixer en els moments més complicats. Al repartiment hi ha un cartell de luxe que es completa amb Rosemarie DeWitt (Jill Bodwin com l’exdona de Turner), que comparteix el dolor amb el seu exmarit i el cap dels guardaboscos i mentor de Turner, Paul Souter, interpretat pel veterà Sam Neill (el doctor Alan Grant de Jurassic Park).
Vist l’èxit d’Indomable, l’agent Turner viurà una nova aventura lluny de Yosemite. L’aplaudiment unànime i la bona acollida del públic n’ha “forçat” una segona temporada. En la primera, hi ha un nom que destaca per sobre de la resta, un dels dos creadors de la sèrie, Mark L. Smith (l’altra és Elle Smith), que enguany ja ha conreat dos grans èxits, ja que és el guionista d’Érase una vez el Oeste (American Primeval), que va triomfar al gener. Dues sèries originals que se sumen als pesos pesants de l’anualitat: El juego del calamar 3, Miércoles (en emissió) i Stranger Things (novembre i desembre).
Fitxa tècnica
Plataforma: Netflix
Gènere: thriller i drama
Llengua original: anglès
Català: no (només subtítols). Doblada al castellà
Capítols: 6
Creador: Mark L. Smith i Elle Smith
Eva Remolina
El restrenyiment és una molèstia comuna que pot afectar la qualitat de vida. Tot i que existeixen medicaments específics, moltes persones prefereixen començar amb laxants naturals, ja que poden ser més suaus i menys agressius per a l’organisme. Així i tot, és important utilitzar-los de manera correcta i amb precaució.Què són els laxants naturals?
Són aliments, plantes o remeis casolans que estimulen el trànsit intestinal o suavitzen les femtes gràcies a la seva composició rica en fibra, mucílags o olis naturals.Principals laxants naturals1. Aigua tèbia amb llimona
2. Prunes seques
3. Llavors de lli
4. Oli d’oliva verge extra
5. Infusions laxants suaus
Recomanacions generals d’ús
Precaucions
Gràcies a estructures modulars, és possible instal·lar un petit mur verd en un balcó, una terrassa o fins i tot dins de casa
TOT Sant Cugat
Els jardins verticals per a la llar s’han convertit en una de les opcions més pràctiques per gaudir de plantes en espais reduïts. Gràcies a estructures modulars, és possible instal·lar un petit mur verd en un balcó, una terrassa o fins i tot dins de casa. A diferència dels testos tradicionals, aquest sistema permet aprofitar l’alçada i crear un racó natural que dona vida a qualsevol paret.
La majoria de dissenys actuals incorporen dipòsits d’aigua i sistemes de reg automàtic, que mantenen les plantes hidratades durant diversos dies. Això és especialment útil per a aquelles persones que no poden regar cada dia o que passen períodes fora de casa. Amb aquests mòduls, les arrels absorbeixen la humitat necessària i es redueix el risc de sequedat.
Un altre avantatge és la flexibilitat a l’hora de triar les espècies. En un jardí vertical es poden combinar plantes aromàtiques per cuinar, flors ornamentals, crasses resistents o fins i tot petites hortalisses. Aquesta varietat converteix la paret verda en un element viu i canviant, que s’adapta a les estacions i a les necessitats de cada família.
A més dels beneficis estètics, els jardins verticals milloren la qualitat de l’aire, aporten frescor i poden ajudar a reduir la temperatura ambiental en zones assolellades. També actuen com a petits aïllants acústics, fent més agradable la vida en entorns urbans.
EL 9 NOU
El pastrami és un producte carni elaborat principalment a partir de vedella, tot i que en alguns llocs també es pot preparar amb xai, gall dindi o porc. Tradicionalment, es fa servir el pit de vedella (brisket), una peça magra, però amb vetes de greix que, un cop cuinada, resulta tendra i molt saborosa.El pastrami no és exactament un embotit en el sentit clàssic (com poden ser el fuet o el xoriço), ja que no s’embolica dins d’un budell ni s’asseca de manera natural. Es tracta més aviat d’una carn curada i fumada, sotmesa a un procés de conservació i aromatització:
El pastrami s’assembla a altres carns fumades i especiades, com ara:
Diferències amb altres productes carnis
El pastrami és un aliment proteic i energètic, adequat per a dietes que requereixen aportació de proteïnes d’alta qualitat. Els seus valors nutricionals poden variar segons la recepta i el contingut de greix de la peça de carn, però de manera general:
Presidenta: Beth Codina
Director editorial: Agustí Danés
Coordinació i redacció: Carles Fiter
Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic
Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers
