La Fundació Privada Buxaderas-Grau convoca una nova edició del Concurs d'Art Jove

Gerard Bayés

“És la quarta edició d’aquest concurs”, declara Imma Parés, impulsora de la convocatòria del Concurs d’Art Jove 2026, que convoca la Fundació Privada Buxaderas-Grau, de Tona. Les bases tenen les mateixes condicions que les anteriors edicions. Tots els joves d’entre 18 i 35 anys tenen l’oportunitat de presentar-s’hi i aquest any disposen fins a finals de desembre per fer la seva proposta.

“Volem que la gent jove s’impliqui en la nostra sala d’exposicions i no cal que sigui un projecte individual. Està molt bé per a la gent que comença i un treball acadèmic pot acabar amb un projecte cultural”, explica Carles Puigferrat, vicepresident de l’entitat. A més, “des de la fundació cedim la sala durant el mes de març, fem una aportació als guanyadors i assumim les despeses del projecte”.

“És una oportunitat cultural per als joves de la comarca”, afegeix Parés. La Fundació Buxaderas-Grau es va constituir l’any 2008 per iniciativa de Roser Grau, vídua de Sebastià Buxaderas, i per donar compliment a la voluntat del seu marit. La sala d’exposicions, coneguda com a Can Sebastià, està situada al carrer Major i té com a objectiu impulsar activitats culturals a Tona. “Tenir un espai artístic al centre del poble és un luxe i ens permet promoure l’estimació de Tona mitjançant l’art. Volem potenciar la cultura del poble”, expressen tots dos.

La sala no és com una galeria, sinó que acull iniciatives diverses. “Donem suport a les entitats i artistes que volen fer exposicions. Tenen l’opció de presentar projectes de pintura, fotografia, dibuix, escultura, ceràmica, forja o arts digitals.”

La importància de la llengua catalana a les exposicions també és un factor que té present la Fundació Buxaderas-Grau. “La majoria de les mostres són en llengua catalana. De fet, hem arribat a un acord amb l’Associació de Voluntaris de Tona per fomentar la nostra llengua”, declara el patronat. L’associació es vol donar a conèixer més, però sense perdre la seva essència. “És per aquest motiu que sempre volem gaudir d’una sala cultural amb iniciatives del nostre rang i amb el català sempre que es pugui.” De cara al futur, Puigferrat té clar que la presència dels joves a l’entitat serà una necessitat. “M’agradaria que l’entitat continués creixent agafada de la mà dels seus orígens. Som una fundació petita, però tenim clara una cosa. Volem que la sala sempre estigui plena i rodejada de cultura.”

Durant aquest mes d’octubre, l’espai ha acollit una exposició titulada “Flors”, de l’artista Isaac Donaire. “Es tracta d’una exposició amb dibuixos d’estil hiperrealista representant la realitat del pintor manxec Antonio López”, ha explicat el mateix Donaire. “Els dibuixos es creen a partir de dos eixos i puc tardar mesos per acabar una obra”, afegeix l’artista.

David Casals celebra l'aniversari amb una exposició retrospectiva al Centre d'Art El Marçó Vell

Jordi Vilarrodà

Ha explicat alguna vegada que quan tenia 6 anys i va anar a l’Escola Municipal de Dibuix amb el mestre Josep Musach ja li agradava dibuixar i pintar. David Casals (Centelles, 1976) va continuar decidit el seu camí i amb el canvi de segle ja estava fent la seva primera exposició. Ara celebra 25 anys de trajectòria professional com a pintor amb una exposició que aquest dissabte a les 7 del vespre s’inaugura al Centre d’Art El Marçó Vell, no gaire lluny del seu estudi. Una retrospectiva que permetrà resseguir l’evolució d’un dels noms més rellevants de l’art contemporani a Osona.

Són 25 quadres, un per any, fets entre l’any 2000 i el 2024, molts d’ells relacionats amb exposicions que ha fet en sales de Catalunya i l’Estat espanyol. Ell mateix s’ha sorprès de la unitat que li transmet el conjunt: “Allò que em semblava tan dispers, en conjunt s’entén més”. I és que David Casals sempre s’ha mogut amb inquietud per trobar nous camins. “Quan ja sé fer una cosa, no m’agrada repetir la mateixa fórmula, encara que a vegades això despisti una mica els galeristes i el públic”, explica. No ha marxat mai de la figuració (a la Facultat de Belles Arts on va estudiar era una de les ovelles negres que no feien abstracció), però dins d’aquest marc general hi ha molta varietat. Dels primers paisatges, molt més urbans que els que va anar fent després, als nocturns com el que va guanyar el Premi Centelles o un que mostra l’entrada fosca del desaparegut túnel d’Orís. Hi ha testimonis de les sèries dedicades a la boira o als camins, dels paisatges de riu entorn del Ter… “La majoria són molt propers, no m’ha funcionat mai gaire anar lluny a buscar el paisatge ideal”. I és que el paisatge ideal no existeix, el crea la mirada del pintor.

Al principi, eren olis fins que va començar amb els acrílics, però de cop i volta alguns quadres trenquen: un gran dibuix del seu avi Josep fet amb aiguada de tinta, que el representa treballant en una fornal. Formava part d’una exposició de l’any 2009 a la Capella de Jesús on escultures de forja de l’avi i dibuixos del net, que va tenir un especial significat sentimental per ell. En una mateixa paret, hi ha mostres dels dos o tres anys en què va deixar el paisatge i es va dedicar “als objectes, a investigar la pintura i incorporar la figura humana”. Aquell treball li va servir per tornar al paisatgisme amb un altre enfocament més lliure. “Deixar fluir la pinzellada, no ser tan concret, deixar-me anar més.” Esclata el color, incorpora paraules sobre la pintura, com a la mostra que va fer fa tres anys a L’Albergueria de Vic, amb grans formats i tres mots en hebreu que connectaven amb l’espiritualitat. “En els grans formats em sento còmode per treballar-los, m’hi puc esplaiar molt més.” Tècnicament, ho ha experimentat gairebé tot, des dels olis o acrílics sobre tela i sobre fusta (fins i tot ha pintat sobre planxa d’alumini) fins a algunes aquarel·les i dibuixos amb tinta o carbonet. En destaca un retrat d’Ildefons Cerdà fet amb ditades de tinta sobre tela.

Cada vegada més lliure, David Casals té clar que es mantindrà en la figuració, “però hi ha un realisme que m’agrada i un altre de cromos que no”. La retrospectiva, que es podrà visitar fins al 30 de novembre, no l’entén com el tancament d’una etapa sinó com un pas més en aquesta evolució. D’aquí a pocs dies té una nova cita a la galeria Art 60 de Sant Joan de les Abadesses. “Amb producció nova, és clar.”

La mahatma Amma congrega 2.000 seguidors a Granollers entre dimarts i dijous

Jaume Mollfulleda

La líder espiritual Amma va tornar a Granollers després de sis anys i va aplegar al voltant de 20.000 persones al Palau d’Esports, entre dimarts i dijous. Com és costum, els assistents de tot arreu buscaven l’abraçada (dharsan) de la mahatma índia, fundadora de l’ONG solidària Embracing the World. La trobada va omplir els hotels i accesos al Palau d’Esports durant els tres dies, plens de seguidors encisats per la bondat de Mata Amritanandamayi, més coneguda com a Amma (‘mare’).

Al llarg dels tres dies, es van fer tot de meditacions, pregàries i rituals al Palau d’Esports, i també milers d’abraçades, el gran reclam del tour. Durant el dharsan, Amma era al centre de l’escenari, envoltada de gent meditant, mentre avançava la cua de les abraçades. Aquest és el moment més esperat per a tots els seguidors. Amma ni discrimina ni entén de religions: quan abraça, contagia acceptació, consciència i amor, coincideixen els assistents. L’ONG calcula que la líder espiritual ja ha abraçat més de 40 milions de persones de tot el món. Aquest any, però, no van permetre als mitjans prendre-li imatges quan ho feia.

La mahatma índia ja ha abraçat més de 40 milions de persones de tot el món

Repartits per la pista del pavelló, hi havia gent esperant el seu torn per a l’abraçada, i també paradetes de tota mena per finançar l’ONG, des de roba o cosmètica fins a pintures d’Amma o lectures astrals. Tot plegat, acompanyat d’actuacions musicals fins a mitjanit. Dijous, van tancar la jornada espiritual amb l’Atma Puja, una cerimònia sagrada en què els seguidors beuen una aigua beneïda. Aquest cap de setmana, el tour farà parada a Espoo, Finlàndia, on pelegrinaran molts dels assistents a Granollers.

Embracing the World és una xarxa mundial de voluntaris inspirats per Amma, amb centenars d’obres solidàries en matèria de sanitat, habitatge o feminisme. Provinent d’una petita aldea a Kerala, al sud-oest de l’Índia, la mahatma “agafava el menjar que sobrava a casa i el portava als veïns”, exemplifica Isabel Signes, patrona de l’ONG a Espanya. Ara, Amma ja té 72 anys. Al llarg de tot aquest temps, s’ha dedicat a difondre el missatge de l’amor, acompanyada dels més de 100.000 voluntaris.

Granollers, seu del l’Amma a Espanya

Ja fa tres anys que l’organització va adquirir la finca de Can Many de Granollers per obrir la seu del Centre Amma Espanya. Des d’aleshores, han consolidat un projecte de vida comunitària en expansió: estan fent reformes per poder acollir més persones. Granollers ja és el centre vital d’Amma a tot l’Estat, i un dels punts neuràlgics d’Europa.

Convertida en cita icònica del calendari firal de la comarca, la Fira de la Castanya de Viladrau celebra aquest cap de setmana el 30è aniversari

Miquel Erra

Ara fa 30 anys, l’equip de govern que encapçalava el seu pare, Eudald Formatjé, va posar en marxa la Fira de la Castanya. Recorda què ho va motivar?
El meu pare i tot l’equip de govern tenien molt clar que calia donar visibilitat a Viladrau a través d’un esdeveniment que combinés tradició, natura i cultura. La motivació principal va ser posar en valor un producte autòcton com la castanya, que forma part de la nostra identitat i paisatge. A més, la tardor és una època especialment bonica per pujar a Viladrau a passejar pels boscos, gaudir del paisatge i connectar amb la natura.

I, per tant, per dinamitzar el poble…
Sí, la fira també va néixer amb la voluntat de dinamitzar el poble, oferint una oportunitat per incrementar l’activitat econòmica del comerç local, la restauració i els allotjaments. Era una aposta per fer créixer la marca Viladrau des de les seves arrels.

Al darrere hi va haver un procés d’implicació de diferents entitats del poble. Això va ser determinant?
Totalment, va ser un projecte col·lectiu. La fira va començar gràcies a la feina de moltes persones voluntàries: anaven a buscar les castanyes al bosc, engalanaven el poble, elaboraven productes amb castanya per vendre a les parades, els restauradors oferien 200 taps pel Tast Gastronòmic, l’AFA gestionava i encara gestiona la torrada de castanyes durant la fira. Aquell primer any es van arribar a fer 53 reunions per preparar-la i fer-la possible. Va ser un inici molt intens, però també molt il·lusionant, que va marcar el caràcter col·lectiu de la fira. Al llarg dels anys s’hi han anat sumant associacions, entitats locals, cadascuna aportant el seu granet de sorra. Des de l’inici, la fira ha estat la suma de molts esforços compartits.

Només d’arrencar ja va ser tot un èxit de públic… creu que va sorprendre els mateixos organitzadors?
Sí, va ser una sorpresa molt agradable. Des del primer any, la fira va tenir una acollida extraordinària, i això va confirmar que s’havia encertat amb la proposta. A més, van ser pioners a la comarca en impulsar una fira centrada en un producte de km 0, que posava en valor el que és propi i local. Cada any es treballava per incorporar-hi millores. Hi havia una voluntat clara de consolidar-la com un referent.

Quines han estat les claus perquè la fira hagi arribat als 30 anys?
La constància, la capacitat d’adaptació i el compromís de totes les persones implicades han estat fonamentals. Hem sabut evolucionar sense perdre l’essència, i això ha fet que la fira continuï sent atractiva tant per als visitants com per als viladrauencs. Un dels valors que mantenim és que quan vens a Viladrau per la Fira de la Castanya trobes parades de productors i artesans exclusivament del poble. Si no és en aquesta fira, no les trobaràs enlloc més. Això li dona un caràcter únic i autèntic.

El visitant d’avui no és el mateix que el de fa 30 anys.
És així. Les expectatives, els interessos i les maneres de consumir han canviat. Viladrau ha sabut adaptar-se a aquesta evolució, mantenint el vincle amb la tradició però incorporant noves propostes que enriqueixen l’experiència.

Han anat canviant els colors polítics de l’Ajuntament, però tots els equips de govern hi han cregut…
Exacte. La Fira de la Castanya ha estat sempre un projecte de poble, més enllà de les ideologies. Tots els equips de govern han entès que és un motor de promoció econòmica i turística, i han treballat per fer-la créixer. No en tinc cap dubte: la fira ha estat una prioritat compartida, perquè representa Viladrau, la seva gent i el seu entorn. Cal destacar que l’Ajuntament n’és el principal organitzador, i que ha mantingut el compromís ferm de donar continuïtat a aquest projecte col·lectiu. És un exemple de com, quan hi ha consens i voluntat, es poden mantenir iniciatives vives i amb continuïtat al llarg dels anys.

Un dels riscos de la fira és caure en un cert ensopiment, morir d’èxit. Els preocupa?
Som molt conscients que, per mantenir viu l’interès, cal innovar, cuidar els detalls i escoltar les propostes de la gent. Per això treballem per mantenir la qualitat, incorporar novetats i adaptar-nos als canvis sense perdre l’essència. Volem que la fira continuï emocionant i sorprenent, però sempre amb coherència i respecte pel que representa. Espero sincerament que no sigui així, i per això no ens conformem: cada edició és una oportunitat per millorar i per fer créixer aquest projecte col·lectiu.

Què es prioritza a l’hora d’elaborar el programa?
Per elaborar el programa, busquem un bon equilibri entre tenir un espai per recórrer la fira –amb parades que mostren el millor del poble– i complementar-lo amb activitats diverses perquè tothom hi trobi més d’una opció: tallers infantils, activitats familiars, tallers de cuina, visites guiades, exposicions, trenet turístic… Tot això amb la castanya com a fil conductor. El que volem és que qui vingui a la Fira de la Castanya tingui ganes de tornar a visitar-nos. També és molt important destacar la tasca de les persones que formen part de la comissió de la Fira de la Castanya, que aporten idees, temps i energia per fer possible un programa viu, coherent i pensat per a tothom. La seva implicació és clau per mantenir l’essència de la fira i alhora fer-la evolucionar.

El seu pare va morir l’any 2017. Què creu que diria, avui, de l’estat de salut la fira?
Estic convençuda que n’estaria molt orgullós. Veure que la Fira de la Castanya continua viva, que ha crescut i que manté el vincle amb la gent del poble seria per ell una gran satisfacció. La fira era molt més que un esdeveniment: era una manera de fer créixer Viladrau. Recordo que tenia en ment impulsar una altra fira, dedicada a la mongeta de Viladrau, perquè creia fermament en el potencial dels nostres productes locals com a eina de promoció i cohesió. M’agrada pensar que, si pogués passejar-hi avui, somriuria veient com Viladrau continua celebrant la Fira de la Castanya i amb esperit col·lectiu.

La fira s’enllaça, com a colofó, amb el Ball de Bruixes, el següent cap de setmana. Un altre actiu turístic i cultural molt potent per al poble.
Sí, és un dels moments més esperats de la tardor a Viladrau. El Ball de Bruixes és un espectacle de carrer teatralitzat de música, dansa, llum i foc, en què 14 dones de Viladrau es reuneixen per celebrar la seva última junta abans de ser condemnades i executades. És una proposta artística que connecta amb la memòria històrica i l’imaginari col·lectiu del poble, i que emociona tant viladrauencs com visitants. A més, s’organitzen activitats tot el cap de setmana perquè venir a Viladrau sigui un bon pla per gaudir, descobrir i viure el poble.

Aniversari amb novetats

Aniversari amb novetats

Coincidint amb el 30è aniversari, la Fira de la Castanya presenta algunes novetats. La més destacada, el nou recorregut circular de les parades, que començarà amb els productors locals, artesans i productes de proximitat. L’itinerari passarà pel carrer Arbúcies, on s’hi podran veure 30 cartells històrics de la fira en format exposició a l’aire lliure. A l’inici del recorregut, hi haurà un plató de televisió des d’on, durant tot el cap de setmana, es parlarà de l’actualitat de la fira. També s’ha organitzat un acte commemoratiu, dissabte a les 4, que inclourà una exposició dedicada a la primera edició. “Serà un espai de reconeixement obert a tots els membres que han format part del consistori al llarg dels anys, als paradistes locals i als veïns i veïnes que han contribuït a fer créixer aquest projecte”, remarca Formatjé.

Durant tot el cap de setmana s’aniran desplegant activitats i tallers de caràcter familiar. El programa ja arrenca aquest divendres amb el tradicional lliurament dels guardons. El festival Cabró Rock rebrà la Castanya de Plata; i l’advocat Santi Crusellas, el Pelló de Plata.

La Fira de Bruixes de Ripoll es consolida amplicant esapais i amb prop de 150 parades

Isaac Muntadas

Durant tres dies, la màgia i l’esoterisme inundaran els carrers i places del centre de Ripoll amb la cinquena edició de l’Esotèric Shopping Night. La Fira de Bruixes de la vila, que està organitzada per Ripoll Comerç i Fires del Ripollès i amb el suport d’altres institucions, tindrà al voltant de 150 parades i més de 40 professionals del món esotèric com tarots, vidents, clarividents, meigas, astròlegs i terapeutes holístics d’arreu de Catalunya i de la península.

L’any passat, tot i la pluja, la fira va acollir unes 10.000 persones; per tant, s’espera un aforament major. Una de les novetats d’enguany és l’ampliació de la fira, que tindrà entre 20 i 25 parades a la plaça de la Llibertat, que fins ara estava reservada a l’oci i a un espai de taverna. Al carrer de l’Escorxador s’hi ubicarà un tren de la bruixa, i les food trucks es posaran al passeig Mestre Guich.

“La gent associa una fira de bruixes amb la por i el Halloween. Els que creuen en el món esotèric ja no hi van”, assegura el tècnic de dinamització de comerç de la UIER, Jordi Tarré. En canvi, aquesta fira s’enfoca al sector professional esotèric i es desvincula de la celebració anglosaxona. Hi haurà activitats per a tots els públics: tallers infantils per fer varetes de bruixa o per decorar una escombra, conferències sobre possessions espirituals, druides o de les propietats energètiques dels minerals, balls i danses rituals o cercaviles amb els Diables de Ripoll.

L’espectacle estrella serà el del premi nacional i mundial de mentalisme Luis Pardo, a la plaça de Sant Eudald (dissabte a partir de 2/4 de 12 de la nit). Presentarà en exclusiva En tu mente, una experiència on es fusionen la psicologia, la suggestió i la hipnosi. Pardo és conegut per haver assolit un rècord mundial conduint una moto a cegues durant més de set quilòmetres. “Al teatre el pots veure pagant entre 45 i 80 euros, a Ripoll hi serà de franc”, subratlla Tarré. Durant la fira, comprar als comerços tindrà premi, ja que s’entrarà en un sorteig de dos vals de 100 euros per gastar en establiments associats a Ripoll Comerç.

EL 9 NOU

L’obra de teatre ‘La Prèsència’, dirigida per Pau Carrió, es representa aquest dissabte a les 7 de la tarda al Teatre Ateneu de Sant Celoni. La història es desenvolupa durant una nit plena d’adrenalina i comèdia en la qual els fantasmes d’una família sortiran a la llum. Durant una nit de tempesta, l’Ernest, la Sandra i el Kiku s’apleguen a la masia familiar per acomiadar el pare moribund. La seva mort sembla cloure una etapa, però ben aviat comencen a ocórrer fenòmens estranys. La campana del Climent torna a sonar, tot i que ell és mort. Secrets amagats, tensions familiars i aparicions inesperades sacsegen la nit. L’escepticisme i la fe xoquen enmig d’una comèdia fosca i esbojarrada. La presència d’alguna cosa —o algú— fa que res sigui el que sembla.

‘La Presència’. De CarmenMarfà i Yago Alonso. Direcció: Pau Carrió. Amb Nausicaa Bonnin, Pau Roca, Marc Rodríguez i Anna Sahun. Teatre Ateneu de Sant Celoni. Dissabte 25 d’octubre, 19h.

Joel Carro presenta ‘L’instant únic’ a La Sala-Espai Cultural de l’Ametlla

Joel Carro presenta aquest dissabre el seu nou disc, ‘L’instant únic’, aquesta dissabte a La Sala Municipal de Teatre. Aquest nou disc, format per deu peces, és el resultat d’un llarg procés de maduració artística i vital. Gravades en directe en format de trio, les cançons respiren una energia elèctrica i orgànica que connecta amb la força del directe. Guitarres que s’entrellacen, textures hipnòtiques i lletres que miren cap endins per parlar del temps, la memòria i l’esperit. Musicalment, les influències del folk, el rock progressiu i l’indie psicodèlic s’entrellacen per crear un so únic i reconeixible, capaç de traslladar l’oient a un espai íntim i expansiu alhora.

‘L’instant únic’. Joel Carro. Sala Municipal de Teatre. L’Ametlla del Vallès. Dissabte 25 d’octubre, 20h.

Circ per a tots els públics amb ‘Akri’ a Granollers

‘Akri’, un solo de circ poètic i visceral creat per la companyia Manel Rosés, es presenta aquest diumenge a les 6 de la tarda al Teatre Auditori de Granollers. A través de la relació entre un acròbata i una escala de 22 esglaons, l’obra reflexiona sobre els llindars vitals, aquells moments de canvi i transició on tot pot trontollar. L’escala, escenografia i aparell acrobàtic, és el símbol de pas entre dues realitats.

‘Akrí’. Companyia Manel Rosés. Teatre Auditori de Granollers. Diumenge 26 d’octubre. 18h.

Big Barra Band actua a Can Palots de Canovelles

La Big Barra Band oferirà un concert aquest diumenge a les 6 de la tarda al Teatre Auditori Can Palots de Canovelles amb el nom de Dones & Big Band. Serà un concert-homenatge que posa el focus en les grans veus femenines que han marcat la història del swing, jazz, soul i més estils moderns. Amb la potència de 20 músics i la veu de la sorprenent Hoochie Coochie Sonia, revisitaran els èxits de llegendes com Ella Fitzgerald, Aretha Franklin, Celia Cruz, Amy Winehouse i moltes més.

‘Dones& Big Band’. Big Barra Band. Teatre Auditori Can Palots. Canovelles. Diumenge 26 d’octubre, 18h.

Jaume Espuny

‘En moviment’ Propaganda pel Fet, 2005

Ara que s’acosta la Diada Nacional és un molt bon moment per treure la pols a En moviment, un dels directes més reeixits que s’han publicat aquest segle a casa nostra. El disc recull el concert que els valencians Obrint Pas van fer el 30 d’abril de 2005 a la seva ciutat i té molts moments de pell de gallina. La banda liderada per Xavi Sarrià, que va casar com ningú el hardcore i el pebre amb el folk i la tradició, estava en estat de gràcia i peces eternes com La flama o No tingues por sonen com mai.

El disc també es va editar en format DVD i a part dels Obrint Pas per l’escenari s’hi veuen desfilar patums com Fermin Muguruza, Joan Garriga, Titot, Carles Belda o Al Tall, uns altres mites de l’escena valenciana autors d’El cant dels maulets que molts joves de l’època van descobrir gràcies a la versió que en feia Obrint Pas. Malauradament, després de deixar un llegat bestial i un últim disc del tot imprescindible (Coratge), la banda va plegar veles el 2014.

El seu cantant, Xavi Sarrià, en va recollir l’herència, va publicar alguns discos en solitari i als concerts també tocava peces d’Obrint Pas. Ara, però, està en aturada indefinida. Com el país. Però tot torna i més si tenim clar que la brasa segueix ben viva. I sí, us asseguro que després d’escoltar En moviment reviscolen els ànims nacionals i refermes que encara hi ha esperança. Una mica d’aire i revifarà de nou la flama.

Jordi Sunyer

AVUI
‘Present’
Avui és un duet format pels vigatans Lluc Sala (veu i guitarra acústica) i Genís Cunill (violí) que fan folk d’aquell de tota la vida amb cançons sense artificis, sense efectes especials i sense trampes ni cartrons. I amb aquesta recepta honesta i aparentment senzilla aconsegueixen connectar gràcies a peces rodones i atemporals com Sé que ser, Grills o Molt, molt. Viuen l’avui i el present (són finalistes del concurs VicSona d’aquest 2025 i tocaran d’aquí a quatre dies al MMVV) però us asseguro que tenen futur.

CARLES COLLADO
‘La nit del mussol’
Després de debutar amb l’EP Ciències exactes (2023), Carles Collado publica el seu primer llarga durada explorant la nocturnitat des d’una òptica poètica i introspectiva. Collado, a més, a part de compositor, ha fet de multiinstrumentista i pràcticament tot el que sona al disc ho ha enregistrat ell (guitarra de dotze cordes, guitarra elèctrica, baix, veus…) sota la batuta a la producció del veterà Pep Lladó, dels rumbers Ai ai ai. Collado no omplirà estadis però es confirma com una veu singular dins l’escena de la cançó catalana.

SERGI NAGANT
‘Valenciafrènia’
Feia vuit anys que el cantant de rap valencià Sergi Nagant no publicava nou material. I aquest 2025 ha reaparegut amb Valenciafrènia, el seu quart treball amb 13 cançons combatives i reivindicatives on se’n fot del mort i de qui el vetlla alternant peces tant en català com en castellà. Al disc hi ha les col·laboracions de Malparlat, Sansa, Sociologia Animal, Arjé i Dvici. El primer single, del qual també s’ha fet un videoclip, és l’homònima Valenciafrènia, on critica sense embuts el turisme massiu i el capitalisme

Jordi Vilarrodà

El passat es transforma en present. La recerca d’ambdós autors, de lectura obligada, contribueix historiogràficament a la dignificació de la cultura política independentista, sovint obviada –o desfigurada– per un model historiogràfic sucursalista imperant; recupera, de manera solvent, un referent substancial de la lluita d’alliberament nacional. L’anàlisi de La Carta de Brest expressa, cinquanta anys després, i a través de les seves assemblees entre 1974 (any de la formulació del Document) i 1979, la radicalitat de la politització evolucionada del fet nacional. Esdevé una síntesi d’una etapa de lluita a l’Europa minoritzada, l’Europa dels pobles. Com expressen Valverde i Solé, Brest formalitzava, amb intel•ligència política, el caràcter monopolista extractiu de l’aleshores Mercat Comú, espai economicopolític interestatal. Com a resposta, les 11 tesis de la Carta definien una Europa alternativa: l’Europa de les nacions amb respectives vies nacionals al socialisme, expressió de l’assoliment de la independència.

L’adhesió al fòrum bretó de PSAN-P i ECT, de l’independentisme combatiu català i de la lluita contracolonial a Catalunya Nord, fou conseqüència d’una progressiva clarificació ideològica (model de lluita). Les reunions de Brest, auspiciades per la Unió Democràtica Bretona, expressaven un treball polític previ dels partits adherits, no superposat acríticament a tendències ideològiques existents, les quals, en qualsevol cas, havien d’expressar la realitat sociològica del país. La pràctica política definia la teoria. Així, el volum explicita, oportunament, que el model polític alliberador del nou independentisme bretó, irlandès, basc, català gallec, gal•lès o el nacionalisme occità, formulava les contradiccions polítiques del model eurocomunista, identificat nacionalment amb l’estat, i que, en conseqüència, despolititzava les nacions oprimides en ser reduïdes a un fet cultural.

Passats cinquanta anys –en un context de reagrupament de forces independentistes i de formulació d’una nova estratègia política– la Carta, com a referent signitificatiu, reclama, potser, un nou espai de treball entre organitzacions independentistes catalanes, gallegues i basques –una nova trinacional, fet aportat a la recerca– a fi de definir transnacionalment el caràcter polític i econòmic present de la CEE i els seus efectes en l’acció política interna. Definir el model polític i econòmic europeu condicionador de la nació, com a contradicció principal, en una conjuntura de continuïtat en la lluita per la República Catalana.

Jordi Vilarrodà

‘Quan s’allunyi la tempesta’
Ernest Prunera
Columna
És la guanyadora del darrer Premi Néstor Luján de Novel·la Històrica. Un relat que s’ambienta en els anys fundacionals de Catalunya i que té com a protagonista Marwan, el fill culte d’un noble sarraí que és capturat pels cristians i esdevé el preceptor d’un jove, fill del comte Sunifred. Aquell noi reservat es diu Guifré i, mentre s’esberla l’imperi carolongi, està cridat a fer història.

‘El pes de la boira’
Isaias Fanlo
Pagès Ed.
Aquesta és, amb tota probabilitat, la primera novel·la queer que s’ha escrit a Ponent. En León és un adolescent que viu en una ciutat petita, Rotunda, que ben bé podria ser Lleida… si més no per la boira que l’envolta a l’hivern. Amb un pare que desapareix, i amb la companyia d’uns amics –entre ells el misteriós Noel– afrontarà el moment en què va descobrint la seva identitat.

‘No va quedar res’
Maria Escalas
Ara Llibres
El relat parteix d’un fet real: el dia 8 de febrer de 1939 l’exèrcit republicà en retirada fa esclatar un polvorí que tenia a l’església de Llers, un petit poble a tocar de Figueres. Hi moren persones i el lloc queda arrasat. L’autora mira enrere, als dies previs a l’explosió, el moment de caos del final de la guerra, i també endavant, i reconstrueix la vida d’aquell lloc que, en un instant, va ser el no-res.

Cartellera dels principals cinemes

EL 9 NOU

Isaac Muntadas

Potassi en vena pel mico més destructiu en el retorn a les tres dimensions

El simi més famós de Nintendo va aparèixer per primera vegada en un videojoc el 1981, a Donkey Kong. Es tractava d’un arcade de plataformes en què el goril·la havia raptat una dama anomenada Pauline. L’heroi del joc és el personatge insigne de la companyia japonesa, en Mario, que aleshores es deia Jumpman. El llauner italià havia de salvar la damisel·la, tot esquivant una sèrie d’obstacles mentre escalava una zona de construcció. Llavors, en Donkey Kong era el malvat, però en la primera aventura que protagonitza en exclusiva per Nintendo Switch 2, Donkey Kong Bananza (17 de juliol), passa a ser el bo de la pel·lícula. I no només això, sinó que l’acompanya una jove Pauline, una cantant excel·lent amb pànic escènic.
Cal destacar que el mico de Nintendo no protagonitzava un videojoc de plataformes en 3D des del 1999 amb DK64. En els 26 anys posteriors, tots els jocs on ha participat (sense comptar col·laboracions) han estat en scroll lateral. Quins bons records el DK Country, DK Land o DK Country: Tropical Freeze. DK Bananza recorda en algunes coses a Super Mario Odissey (2017), no en va ha estat desenvolupat pels mateixos creadors d’un dels jocs més exitosos de Nintendo Switch. Allà, la Pauline era l’alcaldessa de New Donk City i una cantant famosa. Sembla que DK Bananza serà una preqüela d’Odissey. L’objectiu del joc és evitar que la Void Company, una empresa malvada, s’emporti tots els plàtans daurats del planeta. En Donkey Kong començarà l’aventura a Isla Lingote i anirà baixant fins al centre de la Terra per recuperar vora uns 700 plàtans, que aquí s’anomenen gemmes de banandio.
Una de les senyes d’identitat de Bananza és que tot l’escenari és destructible. A base de cops de puny, en DK es podrà obrir pas per diferents terrenys, que són més durs a mesura que anem endinsant-nos al nucli terrestre. Hi haurà materials tan variats com la roca, el ciment, la fusta, l’herba, el fang, la poma o les closques d’ou. Per ara, he passat per estrats amb biomes variats com el de la llacuna (aigua), el del turó, el del congost (desèrtic), el de la glacera o el del bosc. En aquests espais, no només s’han de trobar els plàtans (cada cinc fruites obtens un punt d’habilitat per desbloquejar millores en salut, capacitat de dur més objectes o millores de patinatge), també hi ha un pilot de fòssils i quantitats ingents d’or, que serveixen per poder transformar-se en animals gegants (goril·la, estruç, serp…) amb habilitats especials per un breu període de temps. Amb l’or pots crear refugis i comprar objectes útils i els fòssils pots intercanviar-los per peces de roba, que et permeten nedar més ràpid, relliscar menys sobre el fang o allargar les transformacions. La Pauline també pot cantar per desbloquejar nivells secrets, alguns amb picades d’ullet al passat.
Un joc hipervitaminat amb potassi que, exceptuant les cançons de la nostra companya, no destaca per la banda sonora, però sí per un disseny artístic acolorit i vertical, unes físiques sublims i una jugabilitat addictiva i fluida. El goril·la és tan fort que la dificultat és menor a la de pujar l’Empire State per en King (DK) Kong. El mico de Nintendo comença trepitjant i destruint fort. Això sí, necessitarà plàtans de Canàries a carretades!

FITXA TÈCNICA
Plataformes: Nintendo Switch 2
Gènere: Plataformes
Idioma textos: Castellà
Idioma veus: Castellà
Format/Preu:
Físic: 79,99 euros
Digital: 69,99 euros
Desenvolupador i distribuïdor: Nintendo

Sergi Soler

Recordatori

Aquesta pel·lícula sobre els judicis de Nuremberg se centra en la relació que el psicòleg Douglas Kelley i el nazi Hermann Göring van mantenir abans del judici, l’objectiu del qual era exposar tots els crims dels quals eren responsables els nazis.
Parlem d’una convencional pel·lícula Hollywoodiana, amb un guió que segueix tots els passos de la guia d’en Robert Mckee, però que comet l’error de tractar-nos un pèl condescendentment. El joc és pintar el Göring com un cavaller que simplement es troba al bàndol perdedor, algú amb qui hi aniríem a fer birres. I això és el que li passa al Douglas.
Llavors, d’una forma gens desvergonyida per a una pel·lícula que el que vol és fer milions a taquilla se’ns fa memòria de l’holocaust. Ah! Llavors veiem com de mala bèstia era…
Amb un parell de giragonses més el psicòleg s’adona que qualsevol pot fer aquestes barbaritats.
Constantment tornem als grans moments de la història per intentar copsar la nostra naturalesa. Nuremberg n’és un intent més per al gran públic. Va amb la brotxa grossa i ofendrà a uns quants puretes i historiadors, però això sempre sol passar. Alhora, es manté prou ambigu perquè qualsevol de l’eix esquerra-dreta i Palestina-Israel pugui acusar l’altre de ser el nazi, i així vendre més tiquets.
La pel·lícula és distreta. Es nota que l’ha fet un llop vell de Hollywood. I el final el trobo prou reeixit. Sobre si una barbaritat així la podríem tornar a cometre, no en tinc cap dubte, que hi ha gent més malalta i tot en l’actualitat, també. Però no és una cosa d’individualitats. Crec que va bé saber que constantment l’estat es guarda el dret a matar o anorrear a qui faci falta. Els nazis van carregar-se set milions de jueus d’una manera especialment malèfica (el genocidi arquetip), i que ens ho tornin tant a recordar últimament deu ser perquè ens n’oblidem.

Eva Remolina / AMIC

El quefir és una beguda fermentada originària de les muntanyes del Caucas. Es produeix a partir de “grans de quefir”, que són una combinació simbiòtica de bacteris làctics i llevats. Aquests grans s’afegeixen a la llet (de vaca, cabra o ovella, tot i que també existeix la versió amb aigua o begudes vegetals), i es deixen fermentar durant unes 24 hores a temperatura ambient. El resultat és una beguda lleugerament àcida, cremosa i amb petites bombolles, fruit del diòxid de carboni produït durant la fermentació.El quefir és conegut pels seus nombrosos efectes positius sobre la salut, especialment la digestiva i immune:

1. Millora la flora intestinal: conté una gran diversitat de probiòtics que afavoreixen l’equilibri del microbioma intestinal.
2. Ajuda a la digestió: pot facilitar la digestió de la lactosa, ja que els bacteris la transformen parcialment en àcid làctic.
3. Enforteix el sistema immunitari: els probiòtics estimulen la resposta immune i redueixen la inflamació.
4. Té propietats antimicrobianes: alguns dels seus microorganismes poden inhibir el creixement de bacteris nocius.
5. Contribueix a la salut òssia: és ric en calci, magnesi i vitamina K2, nutrients essencials per mantenir els ossos forts.

Miquel Erra

El xocolater Lluc Crusellas (Eukarya Xocolata) continua explorant nous límits dins del sector de la pastisseria i la xocolateria d’autor. En aquesta ocasió, presenta una singular proposta que redefineix el concepte del torró tradicional. Per a aquestes festes de Nadal, el xocolater osonenc llança una col·lecció que porta per títol Torró Figura. Es tracta d’una sèrie de quatre peces escultòriques de xocolata concebudes, també, per decorar la taula de Nadal. “Volíem donar una volta al torró. Que deixi de ser només una barra i es converteixi en una experiència completa. Una peça artística que formi part del ritual de Nadal, que decori, emocioni i, finalment, es comparteixi a taula”, explica Crusellas.

La col·lecció està formada per quatre figures inspirades en símbols de Nadal: el Tres Reis (amb xocolata blanca caramel·litzada, gianduja d’avellana i toffee de vainilla), el Trineu (amb xocolata amb llet amb caramel de llima i ganache de fruita de la passió), el Ciutat (amb ganache de xocolata negra i gel d’albercoc) i el Ninot de Neu (de ganache de llimona i te txai, amb cobertura i decoracions de xocolata blanca).

Amb un pes aproximat de 300 grams, cada barra s’elabora de manera artesanal i se serveix dins d’una capsa amb cúpula transparent. La iniciativa se suma a l’aposta de Lluc Crusellas per convertir la xocolateria d’autor en una experiència també “sensorial”. I és que, més enllà d’aquesta col·lecció innovadora, Eukarya continua elaborant l’habitual línia de torrons, alguns dels quals convertits en productes de referència dins el sector. Crusellas, cap de pastisseria d’El Carme, ha anat consolidant –sobretot després de guanyar el World Chocolate Master 2022 i d’impulsar la marca Eukarya– un estil basat en la innovació tècnica i el producte d’alta qualitat.

Presidenta: Beth Codina

Director editorial: Agustí Danés

Coordinació i redacció: Carles Fiter

Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic

Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers