La revista només està disponible per a subscriptors de el9nou o el +9.
Pots fer-te subscriptor o si ho prefereixes pots comprar aquesta edició per 1,99€
Si ja ets subscriptor, inicia sessió o registra't
Entrevista a Carla Gràcia Mercadé, mare d’un nen amb trastorn de l’espectre autista i, a la vegada, d’altes capacitats.
Jordi Vilarrodà
L’experiència viscuda com a mare d’un nen amb trastorn de l’espectre autista i, a la vegada, d’altes capacitats porta Carla Gràcia Mercadé (Barcelona, 1980) a escriure una novel·la. Doctora en Escriptura Creativa i autora d’altres relats com ‘Set dies de Gràcia’ o ‘Ens recordaran’, ha impactat ara una legió de lectors amb ‘Perfectament imperfecta’ (Univers). Hi parla dels entrebancs inesperats de la vida, d’aprendre a acceptar-se, i ho fa amb una bona dosi d’humor.
El seu llibre va sortir abans de l’estiu. Des de llavors, què li ha arribat dels lectors? Perquè m’imagino que hi ha gent que s’hi ha sentit identificada, que ha passat per experiències semblants.
Va ser un llibre difícil de publicar. No tant d’escriure, perquè em va sortir de l’ànima, necessitava aquest diàleg amb mi mateixa, poder-me dir tot el que m’estava passant. Perquè hi ha coses que socialment són tan tabú que no pots explicar-les a qualsevol. Per exemple, si jo li explicava a la meva mare que el meu fill deia que el perseguien, s’espantava. Un cop va estar escrita la novel·la, la vaig passar a gent de confiança, i alguns em deien que potser no ho havia de publicar, que podria marcar el meu fill. Però jo sentia que ho havia de fer, que s’ha de poder compartir i explicar amb la mateixa naturalitat amb què ho he viscut. Amb aquesta petita por, surt el llibre… i començo a rebre un munt de missatges de pares i mares, de mestres, de psicòlegs, de molta gent que em donava les gràcies per haver donat a conèixer aquesta realitat, i també perquè s’ho havien passat bé… perquè malgrat tot és un llibre amb el qual rius molt. I sobretot, ajuda a entendre uns infants que a vegades fan coses aparentment estranyes, que no entenem. Però que si intentem posar-nos en el seu cap, són perfectament lògiques.
D’entrada, però, ha de ser un xoc quan arriba el diagnòstic. La Rut, la protagonista d’aquest relat que té molt de vostè mateixa, diu al seu fill: “El que odio no ets tu, ni tan sols veure’t així, m’odio a mi”. La primera reacció és pensar que has fet alguna cosa malament perquè el teu fill tingui aquest problema de salut mental?
La societat ens empeny a tots, potser encara més a les dones, cap a una ànsia de perfecció. S’ha de ser la parella perfecta, la professional perfecta… i la mare perfecta. En paraules del personatge de la novel·la: “Què em fa ser tan aplicada, i que si algú diu: ‘Ruth, fes això’, jo ho faig?”.
Jo de petita ja era bona nena, de les de seure a primera fila i fer els deures, la meva mare em va ensenyar a creuar bé les cames i seure bé… i a no parlar massa fort. Ara amb les xarxes això s’ha tornat exponencial: hem d’estar guapes, hem de donar el menjar ideal als nostres fills, fer moltes activitats i galetes els caps de setmana. I a la feina, com si no es notés que tenim fills, perquè hem d’estar a tope. Perdoneu, però és que això és esgotador! És cert que els homes col·laboren –deixi-m’ho dir així– però el pes el continua portant la mare, la dona. Organitzem, i l’altre fa el que toca. Però el pensament de sostenir la família hi és. Quan veus arribar la teva parella amb un núvol gris d’angoixes sobre el cap li dius que vagi a esbargir-se, però mentrestant tu t’encarregues d’un munt de coses… No dic que sigui culpa dels homes, però és que som fruit d’una societat que ens ha portat cap aquí.
Per això amb aquesta Ruth de la novel·la s’hi poden sentir identificades moltes dones, tinguin fills amb autisme o no. Perquè, senzillament, és una dona a qui la vida la supera. Que està fent classes –és professora– i es desmaia d’estrès.
Fins i tot s’hi poden veure reflectides dones que no tinguin fills però que estiguin cuidant dels pares… perquè són diversos germans però els cuiden elles. És esgotador, però com a dones ens costa posar límits i dir “mira, no puc anar a això” sense sentir-nos culpables. I no, hem de començar a posar límits. I per l’altra banda, ens hi heu d’ajudar. Aquell “no et preocupis, queda’t i ja hi vaig jo”. I encara que hagis tingut un mal dia, arribar a casa i fer que la vida sigui bonica… i això normalment només ho fem les dones.
Literàriament té un punt atrevit, quan es desdoblen les veus narratives i vostè porta el lector a mirar el món des de la perspectiva del fill amb trastorn de l’espectre autista. Ells perceben el món amb una lògica pròpia, encara que a nosaltres ens sembli que fan bestieses. “La vida és aspra”, diu en Martí.
Nosaltres, des de fora, tenim molt assumida una manera de funcionar en el sistema. Els nens entren a l’escola, potser els fa mandra però hi acaben entrant. I a dins, estan unes hores asseguts a la cadira escoltant el que diu el professor. I a tots potser se’ns ha fet aspre –com diu en Martí– però aguantàvem, ens anàvem posant armadures a sobre. Però aquests nens no se’n poden posar, la seva armadura és desconnectar-se del món. Si el meu fill estigués aquí, potser dins seu estaria fent una batalla de La guerra de les galàxies amb algú que no veiem. Què li passaria? Doncs que ha desconnectat, perquè s’ha sobreestimulat, té tantes coses que l’afecten que necessita no veure el que hi ha al seu entorn. Però no és que no empatitzi, és que empatitza excessivament. Hem projectat una imatge del que està bé i el que està malament que potser no és acurada. Tinc una veïna que diu que la seva filla encara recorda quan el meu es va despullar a classe, i d’això ja fa quatre anys. Anem a preguntar-nos per què ho va fer?
Ho ha arribat a esbrinar?
Sí. Aquell dia la mestra va arribar a classe amb un llibre que ell se sabia de memòria i va començar a fer preguntes. Un infant així, quan li fas una pregunta respon. És gairebé com una ordre, no se sap esperar. La mestra es va molestar i el va fer fora de classe… i a ell li va semblar molt injust: si em preguntes, estic responent, no faig res malament i em fan fora de classe, m’aparten del grup! Ell sap que no pot fer mal, que no pot tirar coses… i què li queda? Despullar-se, com una manera de treure’s aquesta angoixa.
La manera de sobreviure a tot plegat és assumir que sí, que potser hi haurà gent que dirà que aquell nen és boig? I que una mateixa no pot amb tot? I que el món és perfectament imperfecte, com diu el títol?
Exacte. Jo amb el meu fill no puc ser perfecta, vaig amb ell i sé que ens ficarem en algun embolic, segur que passa alguna cosa. Aquella bona nena és impossible que ho sigui. El meu fill m’ha alliberat… i puc ser jo mateixa! I quan em diuen algunes coses, contesto, perquè no tinc gaire temps per perdre en diplomàcies. És alliberador!
Ara podem pensar que tot això aclapara una mica, però el lector també riurà. La Rut té els maldecaps amb el seu fill, però al mateix temps la seva mare –tot i que està molt malalta– es vol casar amb una mena de playboy italià. I munten una cerimònia esperpèntica en un càmping d’aquests amb estil, un glàmping.
És que la vida, si la mires en perspectiva, fa riure! Aquesta situació és surrealista, però acceptem que pot passar en la nostra societat. Però que un nen de 6 anys es despulli a classe, no. Qui està boig?
No és l’única situació divertida. La Rut va amb una psicòloga que li engalta tots els tòpics: que si la vida és un viatge, que si a poc a poc s’anirà posant tot al seu lloc…
És que jo m’hi he trobat. Quan el meu fill estava més malament i encara no sabíem què li passava, em trobava gent que deia: “No et preocupis, ja s’arreglarà”. I deies: “Com s’arreglarà?”. O que “la vida ens ensenya cada dia”… doncs no cal que m’ensenyi tant, no? Per què tot ha de ser tan meravellós i no hem de protestar? També hem de poder protestar, de la vida!
Però hi ha un recurs que sí que funciona. Fer una llista cada dia del que aprèn del seu fill.
Al principi, es pensa que no. Què n’haig d’aprendre, si li he d’estar tot el dia a sobre? Quan comença a fer la llista, diu que aprèn dels pokémons, perquè a ell li encanten. Però de mica en mica, quan et deixes travessar per aquests infants i els comences a entendre, et canvien la vida. Quan jo vaig començar a escriure, a casa em deien que molt bé, però que com em guanyaria la vida? Vaig estudiar, vaig aconseguir una plaça de professora a la universitat… però ara no puc fer aquesta vida, anant amunt i avall amb el meu fill. Podria lamentar-me de no haver fet el que volia, però a canvi puc escriure a les cafeteries quan ell és al psicòleg, puc estar aquí fent aquesta entrevista… i fer el que he volgut sempre, fer d’escriptora. La vida potser sí que té la manera de retornar-te alguna cosa.
I tot això, passarà al teatre aviat. Quan serà?
Montse Rodríguez, directora d’A.K.A., entre d’altres, feia una obra de teatre sobre un nen autista, Tot en ordre. Vaig acabar plorant… i li vaig explicar que tenia un nen autista, que estava escrivint una novel·la, i quan la vaig tenir l’hi vaig enviar. Li va encantar, en vam començar a parlar i ja hi estem treballant en un projecte de residència que vam guanyar a l’ETC de Vic. S’estrenarà a L’Atlàntida a primers de març, al voltant del Dia Internacional de la Dona, i després anirà quinze dies a la sala Tantarantana de Barcelona pel maig. Estem molt felices totes, perquè és un projecte molt de dones.
La Tradillibreria, de Lluís Marmi, celebra l’aniversari diumenge a Sant Miquel de Balenyà
Jordi Vilarrodà
A qualsevol festa popular de Catalunya, un es pot topar amb la Tradillibreria. La setmana passada a la gran diada castellera de Santa Úrsula de Valls, per exemple. És una llibreria transhumant, itinerant, que des de Sant Miquel de Balenyà arriba a tot arreu, de la mà de Lluís Marmi. A dins, hi ha un tresor de llibres de cultura popular i tradicional. Ara fa 20 anys que va néixer aquest projecte i diumenge ho celebraran al mateix poble, amb un programa d’activitats que s’allargarà matí i tarda.
Com tantes iniciatives, aquesta va néixer una mica per casualitat. Marmi era músic (integrant de formacions com Fortabarreja) i, sobretot, activista. Per iniciativa de la seva parella, Tradillibreria va néixer com un espai físic, una botiga al carrer de Pompeu Fabra de Tona. El remolc itinerant va venir més tard: “L’única experiència semblant era la de l’editorial El Mèdol, amb la qual hi va haver molt bona relació”, explica Marmi. Ells, però, ja anaven per plegar (van tancar l’any 2009) i en canvi Marmi veia que el seu projecte “anava creixent, i acumulant llibres… allò anava en sèrio”. Fins que, amb la pandèmia, van acabar tancant la botiga de Tona i quedant-se només amb la itinerant. A Sant Miquel de Balenyà, hi té el magatzem de llibres i la base de la Tradillibreria, que reposa a fora.
El catàleg de la Tradillibreria és extens, i recull obres de qualsevol gènere, mentre tinguin relació amb la cultura popular i tradicional. Als prestatges s’hi veuen títols de caire antropològic i de folklorisme, narrativa, poesia, música, cuina… de tot. “M’agrada parlar de cultura de la vida, més que de cultura tradicional”, diu Marmi. Per a ell, un dels atractius de la cultura popular i tradicional, i que la converteix en una font inesgotable de títols, és que “no necessita que el que hi ha abans mori, té el poder de transformar-se, com veiem a les festes”. Aquesta mateixa vida fa que hi hagi debats constants, “però m’agrada precisament això, que les coses es replantegin”
Tenir al dia l’estoc de llibres li suposa estar al cas del que es va publicant sobre el tema, arreu dels Països Catalans. “Ara ja són les editorials i autors que em truquen i em diuen que un llibre em pot interessar, o algú que ve a demanar un títol i em diu això tu ho has de tenir”. La recomanació, com en tot bon llibreter, a vegades va en sentit invers, perquè coneix bona part dels seus clients i els pot fer recomanacions.
DIA D’ACTIVITATS
Diumenge començaran les activitats a les 10 del matí a la plaça de l’Església, amb fira de lutiers, gegants de goma, artesania i, naturalment, llibres. Fins a la tarda hi haurà taller de ball de bastons, jocs tradicionals, cercavila de gegants i l’actuació de Jaume Arnella i Els Tranquils, s’estrenarà un ball del capgròs de la Tradillibreria i Els Rabassaires faran un concert-ball, entre d’altres activitats que s’acabaran a la tarda.
L’hostatgeria de la Mare de Déu del Coll, a Susqueda, se suma a la nova gestió de Santuaris.cat del Bisbat de Vic
Miquel Erra
Dignificar els serveis d’hostatgeria vinculats als santuaris i albergs per evitar-ne la degradació i, alhora, reforçar aquests espais emblemàtics com a pols d’atracció popular i turística. Amb aquest objectiu, el Bisbat de Vic va crear el 2023 Santuaris.cat, una eina per modernitzar i professionalitzar el seu model de gestió. Dos anys després, l’empresa ja gestiona directament tres dels equipaments: els de Montgrony (Gombrèn), Cabrera (l’Esquirol) i, a partir d’aquest dissabte, el de la Mare de Déu del Coll (Susqueda). I n’hi ha dos més que ja estan sota el seu paraigua, però estan gestionats per tercers: Bellmunt (Sant Pere de Torelló) i Sant Joan de Fàbregues (Rupit).
En el cas del santuari de la Mare de Déu del Coll, situat a la banda nord de les Guilleries i a cavall dels municipis de Susqueda i Osor (la Selva), el canvi de titularitat no ha significat una interrupció del servei d’hostatgeria. Inclou un restaurant per a un centenar de comensals, que obre de divendres a diumenge, i un hostal que es lloga de forma autònoma per a un màxim de 23 persones, més dos apartaments ubicats a l’antiga rectoria, per a dues i quatre places cada un, i que funcionen tota la setmana. Dolors Regolta continua portant l’equipament, però l’entrada de Santuaris.cat permetrà abordar algunes reformes puntuals, en especial a l’hostal. Aquesta església i antiga casa prioral, situats a 800 metres d’alçada, tenen els orígens al segle XII.
MONTGRONY
Aquesta hostatgeria del santuari de Gombrèn és la primera que va reobrir sota l’empenta de Santuaris.cat, el novembre de 2023. Portava dos anys tancat i s’hi van fer algunes reformes per posar-la al dia. Des de llavors, un equip encapçalat per Janina Pérez n’ha assumit el dia a dia. D’una banda hi ha els serveis de bar i restaurant –els mesos de tardor i hivern funciona de divendres a diumenge–. Pel que fa a l’hostatgeria, disposa d’habitacions amb capacitat per a 18 persones, a més d’un espai autònom per a sis més, que fins ara estan tenint molt bona acollida. L’establiment té capacitat per créixer en un futur.
CABRERA
Després de mig segle funcionant a mans d’un grup de voluntàries –que es van jubilar a finals de 2023–, el març de l’any passat va reobrir, amb algunes reformes puntuals, l’hostatgeria del santuari de Cabrera de la mà de Santuaris.cat. L’equip està encapçalat per Eloi Canal, que ja havia col·laborat puntualment amb l’històric grup de feligreses. El restaurant, amb capacitat per a una seixantena de comensals, funciona de divendres a diumenge a ple rendiment. Les antigues habitacions s’aniran reformant per adaptar-les a un model propi dels refugis de muntanya. Les primeres 15 places ja funcionen i s’està treballant en 15 més.
BELLMUNT
Està sota el paraigua de Santuaris.cat, però amb gestió indirecta. Santi Torrent i Marina Domingo van assumir la gestió del restaurant l’estiu de 2017 i avui han aconseguit consolidar un projecte d’hostaleria en un entorn idíl·lic.
SANT JOAN FÀBREGUES
La gestió de l’hostatgeria d’aquest santuari de Rupit també està en mans de tercers, fruit d’un conveni previ a la creació de Santuaris.cat. Ofereixen tant servei de restaurant com un apartament turístic per a sis persones; tot plegat, en procés de consolidació.
A banda d’aquests cinc santuaris que ja custodia Santuaris.cat, el Bisbat compta amb cinc equipaments més que, per ara, mantenen els models de gestió anteriors. És el cas del santuari de la Mare de Déu dels Munts, a Sant Agustí de Lluçanès, que després de cinc anys tancat ha reobert aquest estiu de la mà del mateix llogater. També hi ha el santuari del Far, a l’Esquirol, que continua vetllat per mossèn Josep Isern. Un altre capellà, mossèn Pere Oliba, també és qui supervisa la gestió del santuari de Puig-l’agulla, a Vilalleons, amb una oferta de restauració consolidada.
El Bisbat també té en propietat dos albergs de muntanya, el de Sant Pau de Segúries i el de Sant Jaume de Jorba, gestionats per tercers i que en un futur també podrien aixoplugar-se sota la marca de Santuaris.cat. Cada nou pas, però, es vol fer respectant “la personalitat pròpia de cada espai” i en complicitat amb “els rectors, ajuntaments i entitats del territori”, remarca Bernat Vilarasau, gerent de la nova empresa. La idea és modernitzar la gestió d’aquests equipaments però mantenint tota l’essència del seu llegat popular i espiritual. Tot plegat amb la complexitat afegida d’uns actius turístics situats en entorns naturals privilegiats, però condicionats per “l’estacionalitat” que implica la seva ubicació.
Un altre dels reptes paral·lels que té plantejats Santuaris.cat és el de crear una xarxa que, d’alguna manera, connecti tots aquests santuaris i albergs, amb un hipotètic paquet d’estades conjunt.
La Tradillibreria, de Lluís Marmi, celebra l’aniversari dissabte a Sant Miquel de Balenyà
Jordi Vilarrodà
La Tradillibreria, de Lluís Marmi, celebra l’aniversari dissabte a Sant Miquel de Balenyà
A qualsevol festa popular de Catalunya, un es pot topar amb la Tradillibreria. La setmana passada a la gran diada castellera de Santa Úrsula de Valls, per exemple. És una llibreria transhumant, itinerant, que des de Sant Miquel de Balenyà arriba a tot arreu, de la mà de Lluís Marmi. A dins, hi ha un tresor de llibres de cultura popular i tradicional. Ara fa 20 anys que va néixer aquest projecte i dissabte ho celebraran al mateix poble, amb un programa d’activitats que s’allargarà matí i tarda.
Com tantes iniciatives, aquesta va néixer una mica per casualitat. Marmi era músic (integrant de formacions com Fortabarreja) i, sobretot, activista. Per iniciativa de la seva parella, Tradillibreria va néixer com un espai físic, una botiga al carrer de Pompeu Fabra de Tona. El remolc itinerant va venir més tard: “L’única experiència semblant era la de l’editorial El Mèdol, amb la qual hi va haver molt bona relació”, explica Marmi. Ells, però, ja anaven per plegar (van tancar l’any 2009) i en canvi Marmi veia que el seu projecte “anava creixent, i acumulant llibres… allò anava en sèrio”. Fins que, amb la pandèmia, van acabar tancant la botiga de Tona i quedant-se només amb la itinerant. A Sant Miquel de Balenyà, hi té el magatzem de llibres i la base de la Tradillibreria, que reposa a fora.
El catàleg de la Tradillibreria és extens, i recull obres de qualsevol gènere, mentre tinguin relació amb la cultura popular i tradicional. Als prestatges s’hi veuen títols de caire antropològic i de folklorisme, narrativa, poesia, música, cuina… de tot. “M’agrada parlar de cultura de la vida, més que de cultura tradicional”, diu Marmi. Per a ell, un dels atractius de la cultura popular i tradicional, i que la converteix en una font inesgotable de títols, és que “no necessita que el que hi ha abans mori, té el poder de transformar-se, com veiem a les festes”. Aquesta mateixa vida fa que hi hagi debats constants, “però m’agrada precisament això, que les coses es replantegin”.
Tenir al dia l’estoc de llibres li suposa estar al cas del que es va publicant sobre el tema, arreu dels Països Catalans. “Ara ja són les editorials i autors que em truquen i em diuen que un llibre em pot interessar, o algú que ve a demanar un títol i em diu això tu ho has de tenir”. La recomanació, com en tot bon llibreter, a vegades va en sentit invers, perquè coneix bona part dels seus clients i els pot fer recomanacions.
EL DIA D’ACTIVITATS
Dissabte començaran les activitats a les 10 del matí a la plaça de l’Església, amb fira de lutiers, gegants de goma, artesania i, naturalment, llibres. Fins a la tarda hi haurà taller de ball de bastons, jocs tradicionals, cercavila de gegants i l’actuació de Jaume Arnella i Els Tranquils, s’estrenarà un ball del capgròs de la Tradillibreria i Els Rabassaires faran un concert-ball.
Panellets i castanyes mantenen viva la flama de la tradició
Diana Illa Cruz
Des que comencen a caure les primeres fulles i el fred treu el cap a les tardes d’octubre, les castanyeres aixequen les persianes de les seves paradetes i les pastisseries s’omplen d’ametlla, sucre i pinyons. La Castanyada sembla resistir la temptació de reinventar-se i els venedors de panellets i castanyes celebren el manteniment de les vendes i les costums aquesta temporada.
“Els que sempre tenen més demanda són els tradicionals”, explica Xavier Baucells, de la pastisseria La Vienesa, de la Garriga. “En fem mil tipus, però el que demana la gent és el de pinyó”, afegeix. Aquests representen la meitat dels panellets venuts durant les dates de la Castanyada a La Vienesa, i superen amb gran avantatge els panellets d’altres gustos, com el codony, coco, cafè o ametlla. “El de pinyó és el rei”, sentencia Baucells.
La pastisseria El Racó, de Granollers, no n’és una excepció: cinc de cada dotzena que venen són també de pinyons. “Al final, la gent opta per comprar el tradicional de sempre i nosaltres en fem de dotze classes, però dels de tota la vida”, diu la seva regenta, Roser Quesada. Tot i que la calor d’aquest octubre podria haver desinflat les vendes, Quesada assegura que “van més o menys com l’any passat”.
El que sí que ha canviat, però, és el perfil del client: “La gent jove no compra panellets. El públic és cada cop més gran.” Aquesta tendència, adverteix, pot tenir conseqüències a llarg termini. “És una diada que, de mica en mica, s’anirà perdent.” Arrossegats pel Halloween o limitats per l’alça dels preus, els menors de 30 anys no mantenen aquesta tradició de la mateixa manera, reconeix la responsable d’El Racó. Amb l’encariment de les matèries primes, mantenir l’equilibri de preus és cada cop més difícil. En aquesta fleca de Granollers, han pujat enguany un 10% el preu dels panellets, un augment que, tot i així, no reflecteix la inflació real dels productes bàsics. El cost d’un ingredient tan important com és la xocolata, per exemple, ha incrementant fins a un 200%, adverteix Quesada.
A la pastisseria Viñallonga, de Montornès, també han hagut d’incrementar el preu dels panellets. En el seu cas, però, només en un 3% respecte a l’any passat. La seva gerent, Marga Viñallonga, és més optimista quant a la salut de la tradició, i destaca que les famílies s’interessen per sortir d’allò “industrial” a l’hora d’ensenyar aquest costum als fills. “Els clients busquen productes fets des de l’origen, amb ingredients tradicionals.” Tot i que a la pastisseria de Montornès sí que tenen una proposta de panellet d’un sabor sorpresa que venen en exclusiva el dia 31, admeten que també hi predomina la venda dels de pinyons: “Tothom que ve se n’emporta”, assegura.
Les castanyes tampoc s’han quedat enrere aquesta tardor. L’Erika fa gairebé fa 30 anys que fa de castanyera. Darrere la seva petita parada de fum dolç –instal·lada a la plaça Lluís Perpinyà de Granollers– i flaire de tardor, remena amb cura les castanyes dins del torrador mentre el foc crepita. Ella explica que enguany la gent s’ha animat molt a comprar castanyes. “Es venen perquè és una tradició, a part que són bones i venen de gust amb el fred”, diu. Després de prop de tres dècades exercint aquest ofici, reconeix que és complicat: “És una miqueta feixuc, perquè treballes amb foc i és difícil de cuinar de manera que quedin perfectes.” A més, explica que s’hi passa tot el dia, igual que en qualsevol faria en qualsevol altre comerç. De totes maneres, per a l’Erika ser castanyera és una feina molt gratificant. “És un ofici molt maco i cal mantenir-lo”, assegura a EL 9 NOU.
A pocs carrers, a la plaça de la Corona, l’Alejandra també passa la tarda traient les castanyes del foc. En el seu cas, està vivint la seva segona tardor com a castanyera. “Mai havia fet castanyes abans, perquè soc de fora”, explica. Malgrat això, es mostra sorpresa per la resposta del públic: “La gent s’anima molt a comprar.” I és que aquest any, assegura, ha tingut encara més clientela que el darrer.
D’aquesta manera, els panellets de pinyons i les castanyes es mantenen un any més com els productes estrella de la tradició catalana de la Castanyada. Malgrat els canvis de tendències, les modes i les pujades de preus, hi ha encara qui troba en aquesta festa una petita resistència al pas del temps. Tot i això, el seu futur està clarament en mans de les properes generacions.
La cantant presenta aquest divendres a la Jazz Cava el seu nou EP de sis temes, ‘Venus’
J. Sunyer / J. Vilarrodà
Després d’un llarg silenci discogràfic, torna Ju. La cantant i actriu va debutar amb el treball autoeditat El món es mou l’any 2016, dos anys després va llançar el seu treball més ambiciós, Bandera blanca (RGB Music), i des de llavors no havia publicat material nou, tot i que els darrers mesos havia tornat als directes. Ara presenta en directe un EP de sis temes, Venus (Fanatik), que des de l’any passat estava a les plataformes i editat en CD. La reaparició als escenaris osonencs serà aquest divendres a la Jazz Cava, a les 8 del vespre.
La pausa ha estat per motius diversos: “Perquè volia experimentar altres coses, com el món del ioga, que m’agrada molt”, explicava al programa La tramoia d’EL 9 TV. O la literatura, tot i que encara no ha publicat. I també per un “desajustament de salut” que la va tenir apartada dels directes. El retorn no es produeix, però, en el mateix punt on ho va deixar. El pop-rock amb tocs de rythm’m’blues que la caracteritzava deixa pas ara a un so electrònic, més atmosfèric, on no renuncia tampoc al tractament de la veu. “És una necessitat d’investigar, i d’aproximar-me al que ara escolto”, tot i que també reconeix que les seves escoltes de música són ara molt selectives. El tema Venus, que dona títol al treball, i el clip que l’acompanya en són un bon exemple. “Se m’obre l’oportunitat de buscar altres tipus d’expressió i la vull aprofitar”, explica. En directe, l’acompanyaran Arnau Burdó en teclats i programació i Jordi Junyent a la bateria (amb qui ja havia treballat) i el seu pare, Ricard Puigdomènech, a la guitarra acústica. En el concert sonaran els sis temes, “buscant que sigui fidel al disc”, però no hi haurà mirades al passat. No se’n desdiu, d’aquest passat, però no la condiciona: “M’hi identifico, però vull donar sentit al que estic fent ara mateix”. I també al que pot venir en un futur: la seva inclinació literària l’ha portada a treballar en poemes musicats, d’autores com Maria Mercè Marçal o Clementina Arderiu, i també de poetes contemporanis com Pere Vilanova. No descarta tampoc que tot això pugui cristal·litzar en un altre disc en un futur pròxim. De fet, ja ha enregistrat alguns d’aquests poemes.
El cap de setmana de la Jazz Cava es completa amb el concert, diumenge, d’Helena Cases. Afincada a Santa Maria de Merlès i excomponent de grups com Pomada o Angelina i els Moderns, ha iniciat ara un camí en solitari amb el disc Feréstega.
Cada vegada més pobles celebren Tots Sants combinant la castanyada amb elements propis del Halloween
M.E.
Cada vegada més pobles celebren Tots Sants combinant la castanyada amb elements propis del Halloween
La moda ha arribat amb força. I ho ha fet per quedar-se. Són les anomenades Castaween, un model de festivitat que combina la tradició catalana de la castanyada amb elements propis del Halloween anglosaxó. Tradició i modernitat convivint a l’entorn d’un Tots Sants amb renovades iconografies. Només cal mirar l’agenda d’aquesta edició (pàgina 51).
Cada vegada són més els municipis que vinculen la castanyada amb diferents formats de túnels del terror, sovint impulsats per col·lectius de joves. La barreja es pot trobar, aquest nit del 31, a pobles com Gurb, Torelló, Taradell, Seva, Planoles, Campelles, Campdevànol, Ripoll o Sant Bartomeu, en aquest cas amb premis a les millors disfresses, al pur estil carnaval. A la Castanyada Jove de Balenyà, per exemple, també combinen un taller de panellets amb un de tattoos terrorífics. I a Sant Julià s’ha consolidat una doble proposta paral·lela: la castanyada popular, a partir de les 8 del vespre a la plaça de Catalunya, i una nova edició de Les Cases de la Por, amb mitja dotzena de locals o habitatges ambientats per a l’ocasió –enguany, amb un trenet inclòs per poder cobrir tot el recorregut.
Santa Eugènia és un dels pobles que va avançar la seva particular Castaween a aquest dijous. I ho va fer amb una singular proposta de Passatge del Terror. El pavelló es va convertir, durant un parell d’hores, en “L’hospital abandonat de Santa Eugènia de Berga”. Els 10 minuts que durava el recorregut no van deixar ningú indiferent. La iniciativa, liderada per Lluís Rubio i Laia Sors, amb el suport de l’associació CarnaSEB, recuperava una proposta que ja s’havia fet, amb voluntat de consolidar-lo. Per fer-se passant l’espant, a fora la gent podia endrapar a base de food trucks.
Un Tots Sants especial al Seminari
Vic El Seminari Vic acollirà dissabte una experiència singular que combina gastronomia, música i teatre en un sopar inspirat en la tardor, la memòria i l’esperit de Tots Sants. Sota el títol “Sopar de Tots Sants: gastronomia i cultura”, la proposta convida el públic a recórrer els espais del Seminari tot gaudint d’un menú creat per a l’ocasió. Cada plat dialogarà amb intervencions artístiques, música en directe i moments teatrals carregats de simbolisme. L’experiència vol retre homenatge a les tradicions i la memòria col·lectiva, però oferint al mateix temps una mirada contemporània d’aquesta celebració. L’actuació musical, que combina música d’arrel barroca amb l’electrònica, anirà a càrrec d’Ignasi Bosch i la soprano Neus Llorens.
El ‘manicomi’ més terrorífic
El centre cívic de Sant Pau es torna a convertir en un túnel del terror
La vigília de Tots Sants fa anys que s’ha acostat a la tradició anglosaxona de Halloween. Sant Pau de Segúries no n’és una excepció i, des del 2019, el centre cívic el Molí es transforma en un túnel del terror per espantar els visitants més atrevits. Hi ha acollit un passadís del terror amb escenes de les pel·lícules de por més icòniques, un hotel encantat, l’infern, el dia dels difunts a Mèxic o la mansió dels horrors. Enguany, és el torn de Projecte 17864, que a banda de ser el codi postal de Sant Pau també és una institució de salut mental (manicomi antic) molt pertorbador i terrorífic. “No se sap si estan més bojos els metges o els pacients”, comenta una de les organitzadores, Ruth Soler.
El túnel del terror estarà obert aquest divendres i el dia de Tots Sants, de 7 a 11 de la nit, i s’haurà de pagar una entrada de 8 euros per visitar els racons més esgarrifosos del manicomi com són la consulta del metge, la recepció, la sala de jocs, les habitacions, la bugaderia o el cementiri. Els visitants s’hi estaran entre “10 i 15 minuts per passar-lo, depenent de si s’espanten més o de si admiren la decoració”, complementa Carmen Giménez, també de l’organització. Està recomanat per a persones d’almenys 10 anys, però si són menors i “no tenen por” poden entrar acompanyats d’un adult. També aconsellen entrar-hi en grups reduïts de màxim cinc persones per viure una experiència més completa.
En total, el dia del túnel del terror hi col·laboren una trentena de persones, entre els actors i la gent que s’encarrega de la logística. L’any passat van entrar-hi unes 400 persones, però en tres dies. Enguany, s’espera que en siguin cap a 200.
EL 9 NOU
Arts Simfònica Jove oferirà aquest diumenge a les 6 de la tarda un nou concert al Teatre Auditori Cardedeu. Sota la direcció de Josep Maria Sauret, a la primera part interpretarà ‘El segon de Rakhmàninov’, un concert per a piano i orquestra número 2 en Do menor, op.18 de Sergei Rakhmàninov. És una de les joies del repertori romàntic. Hi intervindrà el reconegut pianista Yurii Kartuzov com a solista.
La segona part inclourà el poema simfònic ‘Puigsoliu, petit poema simfònic’, de Joaquim Serra, una peça plena de sensibilitat i evocacions del paisatge mediterrani, i ‘Danzón n,2’, d’Arturo Márquez. Aquesta obra ha esdevingut un símbol de la música llatinoamericana contemporània per la seva energia i ritme contagiós. L’orquestra Arts Simfònica Jove està formada per més de 50 músics amb estudis de grau professional i grau superior que ofereixen una experiència única per a l’espectador i al mateix temps promou els joves talents del territori i visibilitza l’orquestra simfònica i els seus músics.
Concert d’Arts Simfònica Jove. Direcció: Josep Maria Sauret. Teatre Auditori Cardedeu. Diumenge 2 de novrembre, 18.00.
La Castanyada del Cabró Rock s’estrena aquest cap de setmana a l’espai Can Guitet de Montmeló amb gairebé la totalitat de les 30.000 entrades exhaurides. El cartell inclou 20 de les millors bandes dels Països Catalans, entre les quals Oques Grasses, Els Pets, Mushka, The Tyets, La Fúmiga, Teràpia de Shock, Suu, Ginestà, Auxili, Al·lèrgiques al pol·len i Buhos, entre d’altres. A més, durant els dos dies es faran activitats per a tots els públics amb la presència d’entitats de la cultura popular de Montmeló i Mollet, i hi haurà oferta gastronòmica per als assistents.
Cabró Rock La Castanyada. Espai Can Guitet. Montmeló. Divendres 31 d’octubre a partir de les 17.00 i dissabte 1 de novembre, a partir de les 16.00.
‘Dones de ràdio’, l’obra escrita per Cristina Clemente i dirigida per Sergi Belbel, arriba aquest divendres al Teatre Auditori de Granollers amb dues funcions. L’obra està protagonitzada per tres dones, de 55, 40 i uns 30 anys, sense res en comú fins que un dia es troben un bony al pit. Les tres vides faran un gir de 180 graus. Els tres papers són interpretats per Àngels Gonyalons, Sara Espígual i Sara Diego, que es posen a la pell de les tres dones per explicar amb tendresa i sensibilitat però també amb sentit de l’humor la seva vivència a partir de l’aparició de la malaltia.
‘Dones de ràdio’. De Cristina Clement. Sergi Belbel, director. Teatre Auditoro de Granollers. Divendres 31 d’octubre, 18.30 i 21.00.
El suspens arriba aquest diumenge a 2/4 de 7 de a tarda al teatre Can Rajoler de Parets amb l’obra ‘La presència’, que fusiona thriller i humor. És una obra creada per Carmen Marfà i Yago Alonso, i interpretada per Nausicaa Bonnin, Pau Roca, Marc Rodríguez i Anna Sahun. L’obra és un thriller amb moments sobrenaturals, però també amb tocs d’humor, on una família s’enfronta als fantasmes del passat.
‘La Presència’. De cCarmen Marfà i Yago Alonso. Teatre Can Rajoler, Parets. Diumenge 2 de novembre, 18.30.
‘Nit de difunts: el delegat’, una obra de teatre immersiu i itinerant, s’estrena aquest divendres a Santa Maria de Palautordera. La representació no es farà en un teatre, sinó en una casa, Vil·la Maria. El públic es desplaça per diferents espais del muntatge, esdevenint un recorregut plural dins d’una dramatúrgia no lineal, coral i fragmentada. El text de l’obra, escrita i dirigida per Montecarlo, és una reflexió sobre els valors que defensen i que donen sentit a les nostres vides, sobre les decisions que prenem al llarg del camí i les conseqüències que impliquen, independentment de com les haguéssim imaginat. També parla del càrrec de consciència, de fidelitats, infidelitats, traïcions, memòria, desmemòria, oblit, vius i morts.
‘Nit de difunts: el delegat’, Vil·la Maria. Santa Maria de Palautordera. Divendres 31 d’octubre.
Jordi Sunyer
‘Fly by Night’ Mercury, 1975
Aquest 2025 fa cinc anys de la mort de Neil Peart, un dels bateries més rellevants de la història del rock que fa mig segle es va afegir als Rush per gravar el seu segon disc, l’etern Fly by Night. La banda canadenca, que havia nascut gràcies a l’amistat del cantant Geddy Lee i el guitarrista Alex Lifeson (tots dos, per cert, fills d’immigrants europeus –Lee, de pares jueus que havien sobreviscut a l’Holocaust i Lifeson, de l’antiga Iugoslàvia–), va fer un salt qualitatiu important amb un disc on Neal ja va demostrar que no només tenia talent per la bateria sinó també per escriure.
L’àlbum arrenca amb la frenètica “Anthem”, títol d’una novel·la d’Ayn Rand, referent de Peart. En un dels versos canten “Live for yourself, there’s no one else more worth living for” (“Viu per tu mateix, no hi ha ningú més per qui valgui la pena viure”) i s’ho van agafar al peu de la lletra. Rush sempre van fer les coses per ells passant dels dictats de les discogràfiques i de modes. Ho van fer en aquest àlbum i en tots els que vindrien al darrere.
Al disc també hi ha “Beneath, Between and Behind”, una història èpica i poètica executada amb gran precisió tècnica, i peces com “By-Tor and the Snow Dog”, que amb vuit minuts i mig ja deixava entreveure per on anirien en treballs posteriors. Amb alts i baixos, la banda canadenca va anar tirant fins ben entrat el segle XXI. Amb la mort de Peart, però, Alex i Geddy van anunciar que Rush s’havia acabat. La seva amistat, però, encara perdura.
Jordi Sunyer
LA MARTA RIUS
‘L’endemà’
La Marta Rius (així, amb l’article al davant) es va donar a conèixer cantant i tocant l’acordió diatònic amb el grup de folk i música tradicional Sol i Serena, tot i que ara ja fa un temps que camina sola. Bé, sola del tot no. El seu quart disc en solitari l’ha creat en complicitat amb el productor Fluren Ferrer (Joan Dausà, Sidonie…), amb qui han aconseguit trenar unes cançons de pop nostàlgic i de tardor –però alhora lluminoses i de mirada optimista– on canten mirant enrere que “hi ha moments que sempre els recordarem”
CARLOTA FLÂNEUR
‘What My Body Wants’
La cantautora barcelonina Carlota Flâneur va debutar l’any 2020 amb l’EP Brains i va consolidar la seva proposta de pop d’aire metafísic amb Uncertainty (2022), el seu primer llarga durada que li va produir l’incombustible Ferran Palau. I ara torna amb What My Body Wants, un treball amb nou cançons totes en anglès fetes amb calidesa i resoltes amb encert. Per cert, al disc físic hi ha un regal: una desena peça, Relate, que Flâneur va escriure al costat de Marta Knight. Ah! I aquesta darrera peça la va produir la vigatana Núria Graham.
OKDW
‘Gràcies, molt amable, fins aviat’
Segon àlbum d’OKDW (cal llegir Ok deu), un grup de Cubelles, al Garraf, format per Virts Martos i Peter Party que combina groove, R’n’B i pop bevent de referents com Bruno Mars, Frank Ocean o The Internet. En aquest nou disc presenten deu cançons de gèneres diversos que giren entorn d’un mateix eix: els finals, els nous inicis i tot el que passa entre aquests dos moments vitals. Al disc hi ha també les col·laboracions de Galgo Lento, que canten a Oh Na Na, Miki Núñez a Wildcats o el lleidatà Kelly Isaiah a Drap brut.
Jordi Sunyer
TRACY CHAPMAN
‘Tracy Chapman’
Elektra, 1988
El 1988, en plena època de música disco, aquest primer disc de Tracy Chapman, sense nom, va causar furor. Una noia de 24 anys, negra, armada d’una guitarra acústica i una veu molt personal, va tornar a posar de moda la música folk de protesta. Una cantautora. En molts moments ens fa recordar els primers discos de Bob Dylan, més o menys, però a la guitarra acústica de la cantant, sempre en primer pla i que sona de meravella, amb molta força, l’acompanyen en diversos passatges algun violí, una guitarra steel i, sobretot, una bateria molt potent.
El disc, sorprenentment, va tenir un gran èxit, va vendre uns 20 milions de còpies a tot el món i va guanyar tres Grammys, entre els quals, el millor disc de folk i ella la millor veu femenina de l’any. La majoria de temes són reivindicatius i les lletres parlen dels més marginats, com la cançó que obre el disc, “Talkin’ Bout a Revolution”, que és preciosa i on Tracy diu que la revolució no es pot fer amb xiuxiuejos. I tot seguit, arriba el tema estrella de l’àlbum, “Fast Car”, que explica la història d’una dona treballadora que no pot sortir de la pobresa. A part de temes socials i reivindicatius, al disc també hi ha alguna cançó d’amor, com “Baby Can I Hold You”, molt trista. Tracy Chapman no va tornar a repetir ni l’èxit ni la qualitat del seu primer disc, però l’any 2005 s’hi va acostar molt amb Where You Live.
Miquel Moreno Gayoso
TAN POCA VIDA
Autora: Hanya Yanagihara
Traducció: Alexandre Gombau
Editorial: Amsterdam
Lloc i any d’edició: Barcelona, 2024
Pàgines: 832
Hanya Yanagihara (Los Angeles, 1974) va graduar-se (1995) a l’Smith College, Massachusetts. La seva segona novel·la Tan poca vida (2015) fou finalista del premi Booker i del National Book Award for Ficcion i la va consolidar com una de les autores més destacades de la literatura contemporània.
Tan poca vida és una novel·la extensa, fascinant, commovedora, profunda, colpidora, tràgica… Narra la vida de quatre amics al llarg de diverses dècades a Nova York. El llibre s’inicia com una història d’amistat que, amb el transcurs dels anys, es converteix en una exploració fosca del trauma, el dolor, l’amor i la redempció. La personalitat dels quatre protagonistes resta ben descrita i definida al llarg de l’obra. El nucli emocional d’alt voltatge és encarnat per Jude St. Francis, prestigiós advocat, enfrontat a un passat d’abusos i a un permanent dolor físic. Willem Ragnarsson: actor, encarna el rol del millor amic de Jude. És el personatge més tendre, compassiu i fidel. Ben diferent de JB (Jean-Baptiste): pintor d’origen haitià-americà, carismàtic però polèmic, egocèntric i provocador.
L’introvertit arquitecte Malcom Irvine és presentat sovint com encaboriat, absent i emocionalment desconnectat. Gradualment, a mesura que avança el fil narratiu global, el protagonisme central de Jude es fa més evident. Les seqüeles psicofísiques del seu malmès cos, derivades dels brutals abusos patits al llarg de la seva infantesa i adolescència, condicionen l’aferrissada defensa de la seva intimitat: el secretisme del seu passat, fins i tot amb el seu cercle més íntim. Yanagihara demostra una gran capacitat per explorar els traumes psíquics amb grans dosis de profunda anàlisi emocional. La novel·la aborda matèries tan sensibles com l’abús infantil, la prostitució adolescent, la culpabilitat, el món laboral, l’oci, l’autolesió, l’homosexualitat, el dolor, l’amistat, l’adopció, el suïcidi, l’art, el silenci… Qüestions tan complexes i polèmiques com la dolça i crua realitat quotidiana.
A l’aplec de desgràcies es contraposa un conjunt d’atractius: l’alt nivell d’estatus professional dels quatre amics, l’entorn geogràfic de Nova York, els lofts de disseny on viuen, els barris on es concentren galeries i artistes alternatius. Com a obra voluminosa certes crítiques han assenyalat detalls que li resten versemblança i credibilitat. Mal que bé, tenim a mans una obra que deixa al lector un regust d’obra mestra.
Teresa Costa-Gramunt
Viatge a través del temps
Autora pintures i textos: Carme Riera Domènech
Editorial: Insòlit
Lloc i any d’edició: Barcelona, 2025
Pàgines: 127
Carme Riera Domènech, nascuda a Barcelona l’any 1940, és una artista plàstica de gran projecció estatal i europea, així com també als Estats Units i al Japó. Ha realitzat més d’un centenar d’exposicions amb un tema de fons principalíssim: lligar els temps presents amb els temps passats en un recorregut de memòria íntima i imaginativa, fruit de la seva aguda sensibilitat envers la Natura i la percepció del Cosmos i la Humanitat, conceptes que escric amb majúscules per ressaltar la preocupació de Riera per les arrels més profundes de la vida en el seu sentit més ampli i humà, que tan bé s’expressen en els mites, la literatura i la mateixa història de l’art, camins pels quals Riera transita amb una gran creativitat formal que va tenir el seu principi en el disseny tèxtil.
En el seu recorregut artístic, Riera ha utilitzat una gran diversitat de materials i ha conreat diverses tècniques en els seus treballs de creació, que van des dels clàssics terrenys de la pintura, el dibuix, i la realització d’aquarel•les i, encara, de l’escultura, fins als seus treballs més experimentals a través de la pràctica del collage i la fotografia, així com les seves creacions matèriques a través de l’estany, que l’artista treballa amb ductilitat amb el resultat visual d’una gran bellesa estètica.
Arran de la parada forçosa a què ens va abocar l’epidèmia de la covid, Riera va anar confeccionant el que va anomenar viatges per la seva obra que han convergit en un total de 23 viatges que ens va anar enviant a través de newletter. Ara aquests viatges o episodis han estat recollits a Viatge a través del temps. Precedit per un pròleg d’Anna Maluquer, que va tenir cura de l’exposició “Carme Riera: una cosmogonia” a la Fundació Palau l’any 2023, a Viatge a través del temps podem resseguir la trajectòria artística de Carme Riera des dels primers temps (1975) fins al moment present.
En cada viatge, que no segueix un ordre cronològic sinó que ho fa per temes, trobem un seguit d’il•lustracions que donen fe de l’evolució plàstica de Riera, de les motivacions que l’han dut a treballar des del te i l’estètica zen als mites que donen sentit als goigs i tragèdies del gènere humà, el mar com a element inspirador o les cosmogonies fruit de la contemplació dels cels infinits.
Jordi Vilarrodà
‘Casa en flames’
Albert Monreal
Columna
Sol passar que els llibres es converteixen en pel·lícules, però aquí és al revés. El film aclamat per la crítica i el públic esdevé una novel·la que funciona com a artefacte autònom. No és el guió d’Eduard Sola adaptat, és una obra literària que es reivindica com a tal, autònoma, encara que expliqui la mateixa història. I val tant per als que van veure Casa en flames al cinema com per als que no.
‘Virgil’
Quim Español
Ed. de 1984
L’escriptor gironí Quim Es-pañol va poder conèixer de primera mà la història de Virgil Nóvak, un metge ucraïnès en edat de jubilació que és mobilitzat als inicis de la guerra actual amb Rússia, i s’incorpora a un hospital militar en la zona ocupada. Allà un home bonhomiós es veu empès a quelcom tan terrible com la venjança. Amb tots els vaivens ètics i morals que aquesta comporta.
‘Saber tornar’
Laia Bové
La Campana
Aposta editorial per una escriptora debutant, Laia Bové. Va viure durant més d’una dècada als Estats Units, on comença aquest relat. La Jana treballa –explotada– en el món de la moda. Una trucada de la mare la farà tornar a Barcelona, on també hi trobarà en Pol, que està en una cruïlla vital. Tots dos han de decidir què fan amb les seves vides. I si poden tornar a ser feliços.
‘Robur el Conqueridor’
Jules Verne
Laertes Ed.
No és, ni molt menys, una de les novel·les més famoses de Jules Verne. Però sí que té dosis d’allò que el va fer genial: la capacitat d’imaginar (o anticipar) el futur i de convertir-lo en una aventura que atrapi el lector. Robur és també visionari, però tirà, i domina els cels des de la seva aeronau Albatros. Un enginyer i el seu majordom són presoners a bord de la fascinació i del deliri.
‘Un milió d’illes’
Jaume Bartrolí
Ara Llibres
Les illes són universos que tenen un gran poder de seducció. El periodista Jaume Bartrolí l’ha sentit i ens porta de viatge per les illes del món. Reals o utòpiques, properes o llunyanes, eternes o efímeres –que també n’hi ha, d’aquestes–. Des de Tristan da Cunha a les Tonga, passant per les Frisones. I les illes literàries d’Ulisses, Verne, Stevenson… I també el paper geopolític de les illes avui.
Joan Cuscó i Clarasó
Les tenebres del cor
Autor: Albert Sánchez Piñol
Editorial: La Campana
Lloc i any d’edició: Barcelona, 2025
Pàgines: 366
Segurament, i jo el primer, quan es parla d’Albert Sánchez Piñol allò que ens ve al cap és la seva trajectòria com a escriptor. El novel•lista, sobretot. Per tant, la primera virtut d’aquest llibre és descobrir-nos Sánchez Piñol com a antropòleg i, també (en el darrer capítol), altres aspectes de la seva vida professional. Les tenebres del cor és un llibre sobre els anomenats “pigmeus”, però, en realitat, és un llibre que té un càrrega de profunditat molt més potent. En primer lloc, és un llibre que aborda preguntes que sempre són difícils: Com som? Com mirem? Com comprenem?… En segon lloc, és una barrina que destrueix la manera en què els occidentals hem construït la ciència, en aquest cas la ciència antropològica. I la barrina fa el forat necessari per posar damunt la taula la mesquinesa i l’absurditat d’allò que hem fet i, finalment, d’allò que som.
En aquest sentit, i com queda palès en el darrer capítol, en què ell parla de la seva experiència a l’Africa, el llibre és una necessària cura d’humilitat. Un viatge iniciàtic o un pelegrinatge, en podríem dir. Un camí que fem de la seva mà i a través d’un text ben escrit, àgil i ben documentat, ple d’ironies i de lúcides reflexions. Aquest xoc de cultures, d’alteritats, queda patent al llarg de tot el llibre, en el qual de manera constant i amb agudesa es posen en entredit tots els prejudicis i totes les fal•làcies i falòrnies sobre les quals hem anat construint la nostra visió del món i les nostres relacions amb els altres i amb la natura i, pel cas que ens ocupa, amb els pigmeus.
En el títol, l’autor fa un joc amb Joseph Conrad. Si Conrad va escriure El cor de les tenebres, Sánchez Piñol ha escrit Les tenebres del cor i aquest canvi en l’ordre dels termes és molt important. L’un volia descobrir tot allò que damunt d’un mapa del món li semblava misteriós, selvàtic, exòtic i obscur; l’altre, l’escriptor i antropòleg català, proposa un viatge cap al nostre interior. És a dir, cap a les tenebres que no ens deixen conèixer de manera adequada els altres, a nosaltres mateixos i el món.
I per això, enfront la mirada que ha predominat a Occident (que és la que plasma Conrad i que és aquella que parteix del fet que els occidentals ho sabem tot i tenim el coneixement i la tecnologia), l’antropòleg parteix del fet que és l’altre qui ho sap tot i que jo he de fer l’exercici més difícil de tots: escoltar-lo. Escoltar i mirar en silenci, que és la única manera de respectar i d’aprendre. De trobar una via de vida en comú amb l’altre i amb nosaltres mateixos.
Cartellera dels principals cinemes
EL 9 NOU
Presidenta: Beth Codina
Director editorial: Agustí Danés
Coordinació i redacció: Carles Fiter
Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic
Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers
