Entrevista a l'escalador i guia Pere Casanellas, protagonista de 'Pedro. A life in the mountains'

Jordi Vilarrodà

“Qui l’ha conegut no l’oblida”, deia Alexander Strartigenas, director de Pedro. A Life in the Mountains, dissabte passat a punt d’estrenar al Cirvianum el documental sobre aquest manlleuenc que va marxar de casa amb 15 anys cap a Suïssa i n’ha fet casa seva. Del país alpí i de les muntanyes del món. Pere Casanellas desprèn felicitat, una felicitat que té la font en la seva profunda connexió amb la natura. Des de la seva cabana de pagès al cantó suís de Tizino, ha trepitjat les muntanyes d’arreu del món.

Feia molts anys que vostè no venia a Osona, i a Manlleu en concret.
A Manlleu, feia més de vint anys. A Catalunya hi vinc cada any, al Pirineu o a Torroja al Priorat. Per a mi el dissabte va ser un dels dies més bonics de la meva vida, l’he qualificat així. No m’hauria esperat mai de viure una ocasió com aquesta. I miri que tenia por de venir per no recordar el passat… Jo estimava molt els meus pares, i pensava que em posaria trist. Però vaig veure el lloc on havia nascut, a Manlleu, al carrer de Sant Martí. Ara la casa ja no existeix, i em van fer una foto al lloc on era, precisament ara hi fan un supermercat i pisos. Vaig passar una gran joventut, els anys que vaig viure a Manlleu. Tot i que no hi era molt, perquè els estius els passava a Ribes de Freser i els hiverns també, quan anava a esquiar.

Al Cirvianum, però, vam veure unes imatges seves molt divertides. En uns caiacs que s’havien fet amb un seu amic, remant al Ter davant de la Devesa.
Amb en Joan Roca, que li dèiem Tarzan en aquella època!

La primera muntanya que puja vostè és el Taga…
Sí, la primera, amb un senyor de Barcelona. Jo devia tenir 7 o 8 anys, van venir també els fills de la família de Bartomeu Serrat, amb qui vivia quan anava a Ribes. Era molt amic del meu pare, que li havia prestat uns diners quan volia començar el seu negoci. Per cert, al cap d’uns anys el seu fill els hi va voler tornar. Aquell senyor de Barcelona amb qui vam pujar al Taga era pintor, i d’allà vam baixar cap a l’altra banda, a Sant Joan de les Abadesses. També vaig començar a esquiar al Ripollès, a Núria. Pujava amb el cremallera del matí i baixava amb l’últim. Els primers esquís me’ls vaig fer jo desmuntant una bota de vi. Vaig clavar-hi la sabata al mig, i amb això començàvem a fer baixades, a les clapes de neu de darrere el santuari.

Va ser ja en aquells anys, quan va tenir clar que tot això havia de ser la seva vida?
Sí, vaig descobrir de seguida que la muntanya era el meu lloc i vaig decidir de fer el que pogués per viure’n, com a professió. No em sentia a gust amb el que feia, en un taller on pintava cotxes amb pistola… ni al col·legi, a l’Acadèmia Casals. A la que podia en marxava cap al riu, o a passeig amb la burra blanca que tenia el meu pare. Sempre a fora: al sol, a la natura, i tot sol. Així va començar aquesta aventura. Tot el que he après, puc dir que ha estat parlant amb els meus clients de tot el món, dels que he treballat amb l’esquí. He fet una altra vida, que avui no seria possible.

Se’n va anar molt jove, només amb 15 anys.
Em faltava poc per fer els 16 anys, va ser un intercanvi amb dos nens d’una família suïssa que van voler aprendre l’espanyol. Van venir a Manlleu, i buscaven un lloc per dormir un parell de mesos. Algú els va dir que anessin a casa d’en Fortià, el meu pare, que tindria lloc. Així va ser. Al final, volien pagar l’estada i el meu pare els va dir que no, però em van convidar a anar a casa seva. Vivien a Andermatt, al peu del Gotthard, on hi ha les pistes d’esquí. Era el paradís, sempre neu! De fet, és encara on visc oficialment i m’han fet una escultura d’homenatge. Que els suïssos facin això…

És clar, vostè es va fer un lloc com a guia de muntanya i instructor d’esquí en un país on ells són els reis.
M’han acceptat, sí. Ha arribat un moment en què gairebé em sento més estranger aquí que allà.

Ha fet gestes d’escalada importants, que només apareixen de resquitllada al documental. Per què no ha volgut que s’hi posés cap mena d’èmfasi?
Al principi era un documental pràcticament per a mi, i per als meus amics per tenir un record meu. Però han tingut una altra idea. Jo volia una cosa que fos senzilla, una memòria com a muntanyenc. I jo soc un clàssic, no he fet res d’extrem. Sí, és veritat que vaig escalar El Capità, la gran muntanya de granit del parc de Yosemite, als Estats Units… ho vam fer en tres dies amb un altre gran escalador rus, que a més era professor de matemàtiques de la universitat de Calgary, al Canadà.

I els vuitmils de l’Himàlaia. El Cho Oyu, el K2…
O el Lhotse, des del coll de l’Everest. Sense oxigen… però d’això ja fa anys!

I l’obertura de vies d’escalada…
Moltes, sí. Com a pioner, per això em van fer l’escultura a Suïssa. Hi ha escrita una petita part de la meva vida, amb coses que ni jo no recordava. I que gairebé no havia explicat a ningú. Però tot això ho feia per al meu plaer.

Vam veure que vostè és una mica escultor, a estones. Quan no pot sortir a la muntanya, treballa en fusta, i amb imatges de gats.
No em considero escultor però m’agrada fer formes, sempre amb fusta de castanyer del meu bosc i tot a mà, perquè no vull fer soroll amb les serres mecàniques. Busco trossos de fusta que s’hi adeqüin pels seus nusos, i així vaig fer, per exemple, aquest petit exèrcit de gats que tinc a casa. Me’l volia comprar un banc per posar-ho a la recepció i em van oferir tres-cents mil euros per a tot el conjunt. Però de què em serveixen? Tindré tres-cents mil euros, encara em moriré i els hauré de deixar? O me’ls gastaré, i acabaré no tenint ni els diners ni les escultures que puc mirar cada dia quan soc a casa.

Vostè viu una vida sense luxes, la major part de l’any en una antiga cabana de pagès. I pel que m’acaba de dir no li importen gaire els diners.
Just els que necessito per viure, i prou. Amb això he viscut com un rei, la veritat. No vull guanyar més. Ara ja fa temps que no vull ni cobrar per anar a la muntanya. Hi vaig com a amic. Estic bé, i diuen allò que l’última camisa no té butxaques. I si tornés a viure, repetiria el mateix que he fet sense cap correcció.

Ha fet molts amics?
Molts! La meva feina m’ha permès conèixer gent de tot a la Xina i el Japó, a l’Argentina, als Estats Units, al Tibet, a Europa naturalment… A tot arreu on vaig no he de demanar hotels, em puc estar amb gent que conec.

Em va cridar l’atenció com vostè explica, al documental, que és testimoni en directe del canvi climàtic. Com ho ha notat?
És increïble. Vaig comprar la finca rústica on m’estic l’any 1974. Fa uns 50 anys que soc allà, i en aquest temps he vist tota l’evolució climàtica d’aquest lloc. Als anys 70 i 80 les glaceres que hi havia arribaven molt avall. La del Basodino, que és un pic de més de tres mil metres, arribava fins al llac del Zött, que és a uns dos mil metres. Ara, de la glacera només en queda un trosset sota el cim, que en deu anys ja no hi serà. La progressió és molt més ràpida, perquè la roca s’escalfa amb el sol i fon el gel molt més de pressa. També hi havia nevers, que no es podia qualificar com a glaceres però sí que eren neus eternes, que no marxaven en tot l’any. Ara, a l’estiu, ni un racó de neu. I neva menys. Potser tornaran, les glaceres i les neus d’abans, però d’aquí a milers d’anys. Fins i tot es veu en el bosc: arribava abans a 1.800 metres, i ara ja hi ha pins petits que ja neixen a partir dels 2.000.

Què espera fer en els propers anys?
Viure així fins que s’acabi. I quan tens 81 anys comences a pensar: quant em queda, ara? Soc realista. No hi ha res que duri per sempre, tot el que té un inici té també un final, jo inclòs. No puc esperar a fer coses que em donen plaer, les he de fer de seguida perquè no sé com estaré l’any que ve. Ara no perdo el temps. El millor seria morir a muntanya, allà on soc. Si estic en condicions, quan arribi aquest moment, marxo de casa, pujo un tros a la muntanya, m’assec sota un pi i espero. Una nit fora, o dues, i m’adormo…

Jordi Vilarrodà

El món modern, racional, va començar a separar la matèria de l’esperit. Però tota creença necessita d’uns objectes, pocs o molts. Des de la quantitat i varietat que n’ha generat l’Església catòlica fins a la senzilla estora que a l’islam permet agenollar-se i pregar de cara a la Meca. “No hi ha religió sense objectes, l’espiritualitat necessita la matèria”, explica Marc Sureda, que juntament amb l’historiador de l’art Alberto Velasco han comissariat l’exposició “Instruments de l’ànima”, que aquest dissabte s’obre al MEV, Museu d’Art Medieval.

Fins al dia 8 de febrer es podrà veure a la sala d’exposicions temporals aquesta mostra que s’ha creat amb objectes de la col·lecció mateixa del MEV que han estat vehicles o expressions de la relació amb la religió. Una idea que va néixer fa més de deu anys, com diu el director del MEV, Oriol Picas, i que ara ha trobat la manera de concretar-se: presentar a una societat “cada cop més secularitzada” una sèrie d’objectes “que han fet de mediadors en el diàleg amb Déu, amb la transcendència”. Integrats en la gran col·lecció del MEV, potser passen desapercebuts, fins i tot n’hi ha que no són a l’exposició permanent sinó a les sales d’estudi, i aquí adquireixen una altra dimensió “quan es veuen individualitzades”, diu Sureda.

El visitant començarà el recorregut amb cinc objectes que el situen en aquest discurs. Cada un d’ells expressa la connexió amb un dels sentits clàssics: un encenser que perfuma (l’olfacte), un canelobre com a eina per il·luminar (la vista), una campaneta portàtil (l’oïda), un portapau que és un petit retaule portàtil (el tacte) i un neuler (el gust). Per a cada sentit, un objecte litúrgic. El recorregut segueix amb apartats on es veu la capacitat expressiva que podia tenir cada material (quan l’alabastre s’introdueix en l’escultura i li dona lluminositat, per exemple), i com el cos mateix podia ser un camí per acostar-se a la divinitat, per exemple amb les relíquies de sants i els reliquiaris on es guardaven. Se n’exposa un del segle XIII, que té la forma d’una costella. En espais successius es mostra com les imatges de l’època medieval no volien representar exactament la realitat sinó “obrir finestres al misteri” i com alguns objectes van passar de les esglésies a les cases, per exemple amb petits altars. El recorregut es tanca amb una part dedicada als instruments transculturals, que podien arribar des de llocs llunyans però que s’acabaven incorporant a la tradició cristiana, “un pont entre mons espirituals diferents”.

L’exposició s’inaugurarà aquest dissabte a les 12 del migdia. Una hora abans hi haurà una conferència dels comissaris Sureda i Velasco sobre el seu contingut.

Diumenge s’estrenarà una nova versió del tema per a cobla i timbales

Víctor Rodríguez

L’any 1974, els sardanistes garriguencs, sota les sigles de l’Agrupació Folklòrica La Garriga (embrió de l’actual Agrupació Sardanista La Garriga), van començar a homenatjar compositors de sardanes en el marc del seu Aplec. Aquell any ho van fer amb el granollerí Ramon Vilà, que va escriure una sardana per a l’ocasió titulada L’Aplec de la Garriga. L’any següent, el compositor escollit fou el popular Francesc Mas Ros, de Caldes de Malavella, que els va dedicar la sardana La Garriga, un títol que cap altra sardana no havia dut fins aleshores. L’obra va ser estrenada el 25 de juliol de 1975 en un aplec multitudinari al Passeig.

Aquest 2025, quan es commemoren els 50 anys d’aquella estrena, l’actual junta de l’Agrupació no ha volgut acabar l’any sense celebrar-ho i per això ha programat per a aquest diumenge una audició de sardanes ben especial dedicada al compositor. Es farà a partir de les 5 de la tarda a Can Luna amb la Cobla Mediterrània. Totes les sardanes programades seran de Francesc Mas Ros. L’Agrupació Sardanista vol així homenatjar el prolífic autor de la sardana més emblemàtica del poble, amb nou obres seves, la majoria de les quals són poc conegudes.

Durant l’actuació de diumenge, a més a més, s’estrenarà una nova versió de la sardana La Garriga per a cobla i timbales. L’estima per aquesta composició musical és tal, que va portar un dels impulsors de l’Aplec, Eugeni Pont, mort fa pocs dies, a escriure amb permís de Mas Ros, un acompanyament de timbales per a la peça. Aquesta versió no va arribar a estrenar-se mai i aquest diumenge es podrà ballar i escoltar per primera vegada sota Cobla Mediterrània i Joan Torras a les timbales, amb la participació de fins a vuit cobles, un èxit sense precedents.

Ja ho va ser el 1975, quan Mas Ros va dirigir l’estrena de la seva sardana davant les sis cobles que actuaven de conjunt. En acabar, va rebre un càlid homenatge popular i l’alcalde Joaquim Cuspinera li va lliurar una placa commemorativa. La seva sardana, airosa i balladora, amb un salt potent i un títol tan directe, va arrelar de seguida entre la població. Des de llavors, La Garriga no ha faltat mai com a sardana de conjunt de l’Aplec i s’interpreta en moltes ballades durant l’any.

Amb aquest acte, els sardanistes s’avancen també a la commemoració dels 125 anys del naixement del compositor, efemèride que començarà el gener de l’any que ve. Ara, 40 anys després de la seva mort, Francesc Mas Ros continua sent un dels autors més interpretats i programats en el món de la sardana.

Aquest dissabte se celebra la 24a Fira JocJoc, repartida en set espais diferents del poble

Miquel Erra

El món dels jocs de taula i d’habilitats singulars es tornarà a citar a Tona aquest dissabte amb la 24a Fira JocJoc. Un certamen que ha consolidat un format que aposta per convertir tot el centre del poble en un gran tauler de jocs, amb voluntat intergeneracional i inclusiva.

L’espai central continuarà sent la plaça Major, on hi haurà la tradicional Fira de la Pesseta amb Guixot de 8 o la tómbola. El carrer Antoni Figueras aplegarà jocs de carrer i el mercat d’artesans; i a La Canal, els jocs moderns. A l’escola Vedruna hi haurà jocs d’infància i, com a novetat, a l’escola L’Era de Dalt es farà un taller per a creadors de jocs de taula, professionals del sector o no, i per a docents que en vulguin aplicar a l’aula. A la Biblioteca Caterina Figueras s’hi instal·laran jocs adaptats per a persones invidents i un espai de baixos estímuls sensorials per a persones amb hipersensibilitat.

Una de les novetats destacades serà el Concurs JocJoc, on un jurat format exclusivament per infants puntuarà i premiarà algun dels jocs comercials presents a la fira. Serà una “prova pilot, única a Europa”, van destacar en la presentació els regidors Judit Sardà i Guiu Grau. El premi serà simbòlic i s’atorgarà un distintiu al joc guanyador.

La fira d’enguany també serà el punt de celebració del 20è aniversari de la companyia Katakrak. Un any més, el trenet enllaçarà els diferents espais de joc. La Fira JocJoc és la proposta més destacada de l’arrencada de la festa major d’hivern, amb un programa que s’allargarà fins al dia del patró, Sant Andreu.

EL 9 NOU

El Teatre Auditori de Granollers, Roca Umbert Fàbrica de les Arts i el Centre Penitenciari Quatre Camins seran les seus del festival elPetit a la comarca, del 26 al 30 de novembre. S’hi presentaran dos espectacles, ‘So’, de la companyia francesa Lagun Arte, i ‘Ona’, de Laura Alcalà Freudenthal /La Súbita. La ciutat també acollirà els tallers “Creem amb les ones” i “On habiten les ones”. El muntatge ‘So’ es podrà veure al Teatre Auditori el dissabte 29 de novembre a les 5 de la tarda, i hi haurà també diverses funcions escolars. És un espectacle adreçat a infants a partir dels sis mesos que convida a endinsar-se en els sons i les sensacions del paisatge. El segon espectacle, ‘Ona’, es representarà diumenge a les 5 de la tarda també al TAG. És una obra íntima i poètica pensada per a infants de 2 a 5 anys, que combina dansa, objectes, llum i música en directe. La companyia proposa al públic submergir-se en un univers de moviment i textures a través del joc. Relacionats amb aquest espectacle es faran dos talles. “Creem amb les ones que ens envolten” està programat a Quatre Camins aquest dimecres a 2/4 de 10 del matí. Forma part del projecte Art i Centres Penitenciaris que organitza el mateix festival amb l’objectiu d’enfortir els llaços familiars entre infants i mares i pares privats de llibertat, a través de l’art dins i fora de les presons. És un taller de llarga durada per crear i experimentar amb el cos i el moviment a partir d’eines del procés de creació de l’espectacle Ona. D’altra bada, diumenge a les 11 del matí a Roca Umbert es farà un taller per a famílies a partir del procés de l’espectacle Ona amb la pregunta “i si poguéssim veure les ones que ens envolten?”, com a punt de partida.
Festival elPetit. ‘So’, Teatre Auditori de Granollers, 29 de novembre, 17.00. ‘Ona’, TAG. Diumenge, 30 de novembre, 17.00.

Tornen les Jornades de Teatre i Circ Social a Cardedeu

Les Jornades de Teatre i Circ Social SiroART celebren la cinquena edició aquest cap de setmana a Cardedeu amb dos tallers, activitats de teatre i circ social, una taula rodona i l’espectacle ‘Orígens+’, dissabte a les 8 del vespre. Serà la posada en escena d’un treball de creació comunitari que ha tingut lloc durant diversos divendres, sota la direcció artística d’Àmer Kabbani, i amb el tema de la immigració, el prejudicis i els microracismes. Actrius professionals i amateurs de 6 a 80 anys omplirà l’espai de teatre i disciplines del circ. L’organització és de Sirocus Circ i Artescena Social.

‘Orígens+’. Direcció: Àmer Kabbani. Jornades de Teatre i Circ Social. Teatre Auditori Cardedeu. Dissabte 22 de novembre, 20.00.

Concert de solistes i orquestra a Llinars, amb Claudi Arimany

El flautista Claudi Arimany, de Granollers, juntament amb el també flautista Eduard Sánchez, l’arpista Christine Icarts i l’Orquestra de Cambra de Terrassa 48, oferiran el concert ‘Mozart i Cinarosa’, aquest diumenge a les 7 de la tarda al Teatre Auditori de Llinars. Els dos compositors van ser contemporanis i de molt èxit durant la vida. Tots dos van escriure òperes que van ser i són molt populars, així com música purament instrumental.

‘Mozart i Cinarosa’. Claudi Arimany, flauta. Eduard Sánchez, flauta. Christine Icarts, arpa. Orquestra de Cambra de Terrassa 48. Teatre Auditori de Llinars. Diumenge 23 de novembre, 19.00.

Concert de Tiger Menja Zebra al Radikal Music Club de Granollers

La banda Tiger Mneja Zebra, de Granollers, presentarà aquest dissabte el seu nou llarga durada, ‘Admirables’, format per vuit temes sense concessions. La formació es presenta amb quatre components: dues bateries i dos baixos que donen suport a l’electrònica, veus i crits incessants. També actuaram Derbi Junior amb el seu rock alternatiu, i Ferran Orriols.

Tiger Menja Zebra, Derbi Junior i Ferran Orriols. Radikal Music Club. Dissabte 22 de novembre, 21.00.

La companyia Xip Xap presenta ‘Sigues tortuga’ a Canovelles

El Gall no passa pel seu millor moment: fa temps que no troba feina i està desesperat. Però tot canvia quan li ofereixen una oportunitat com a professor de cant… fins que descobreix que les seves alumnes són les Wonderful, cinc tortugues simpàtiques però amb unes veus… ben peculiars. Elles somien guanyar un concurs de cant, i ell haurà de fer miracles per ajudar-les. Amb molt d’humor, tendresa i música, aquesta obra ens convida a aturar-nos, estimar i viure sense presses, descobrint que l’èxit no sempre és arribar primer, sinó gaudir del viatge i cuidar qui ens envolta. Un espectacle ple de valors i intel·ligència, on els animals protagonistes apel·len directament al cor i al cap de l’espectador.

‘Sigues tortuga’. Companyia Xip Xap. Teatre Auditori Can Palots. Dissabte 22 de novembre, 18.00.

Chrysalis Project, al 53è Cicle de Jazz de Granollers

Chrysalis Project és el nou espectacle de música original coliderat per la cantant barcelonina Eva Verde i el pianista italià Danilo Tarso. Una proposta eclèctica i multilingüe que destaca per la seva riquesa estilística, fusionant el jazz, la cançó d’autor i la world music. Melodies captivadores, arranjaments sofisticats i una profunda sensibilitat artística condueixen l’oient a través d’un viatge de transformació i renaixement creant una experiència immersiva. Chrysalis, publicat l’any 2024 amb la discogràfica Segell Microscopi, ha estat finalista als Premis Enderrock 2025 dins la categoria de “Millor disc revelació de jazz”.

Chrysalis Project. 53è Cicle de Jazz de Granollers. Divendres 21 de novembre, 20.00.

Jordi Sunyer

BRIGHTON 64
‘Se traspasa’
Aquesta vegada sembla que va de veritat. Els barcelonins –i també vallesans i osonencs– Brighton 64 pleguen veles. Abans d’acomiadar-se, però, han encetat una gira que va arrencar el cap de setmana passat al Mercat de Música Viva de Vic (i que acabarà el 2026) i han publicat un últim disc amb 10 temes nous on destaquen l’autobiogràfic “Hemos tenido suerte”, el primer single, i altres talls de power-pop atemporal com “Como una sombra”, “2024” o “Para no descarrilar”. Marxen per la porta gran i és evident que se’ls trobarà a faltar.

N’GAI N’GAI
‘43 anys i un dia
I uns altres que marxen són N’Gai N’Gai. Van ser una de les bandes precursores del pop-rock en català i ara s’acomiaden amb un recopilatori on hi ha les 20 peces més representatives del seu repertori. El disc s’obre amb “Sunglasses”, un dels seus primers hits, i inclou altres clàssics com “Home objecte”, “Pol petit”, “Soc una rata marica” o “Fotomaton”, una peça que els més granadets recordem sobretot gràcies al fantàstic videoclip que l’acompanyava. El treball es tanca amb l’inèdita “43 anys i un dia”, l’única cançó nova d’un àlbum epitàfic.

BIEL MARTÍ
‘La verema’
Aquests dies acaba la verema (del raïm) però arriba La verema del barceloní Biel Martí, un cantautor relativament desconegut però amb una trajectòria remarcable perquè aquest és ja el seu cinquè treball. Va començar fent folk d’autor de tall força acústic i ha anat creixent fins abraçar el rock americà amb influències que evoquen Tom Petty o Joni Mitchell. Al nou disc hi ha 13 temes amb un ventall que va des del guitarrer “Hibernació” que obre l’àlbum fins a la balada “El quadern” amb lletres que parlen de la soledat, l’addicció i la redempció vitalista.

Jaume Espuny

SIMON & GARFUNKEL
‘Parsley, Sage, Rosemary and Thyme’
Columbia, 1966

Parsley, Sage, Rosemary and Thyme, en català ‘julivert, sàlvia, romaní i farigola’, és el tercer disc i la primera obra mestra del duo més famós de la història de la música pop, Simon & Garfunkel. Els dos primers discos, gravats una mica de pressa, sonaven massa folklòrics en algunes cançons. Aquí, van fitxar un bon enginyer de so, Roy Halee, i van trigar tres mesos a gravar el disc, una cosa gens usual als anys seixanta. El resultat és comparable als dos discos que en aquells moments feien furor: Revolver, dels Beatles, i Pet Sounds, dels Beach Boys.

Els començament del disc ja enlluerna amb “Scarborough Fair”, una preciosa cançó amb un delicat clavicèmbal, entre altres instruments, que sona de meravella. La cançó va formar part l’any següent de la banda sonora de la pel·lícula El graduat. Altres temes destacats són “The Side of a Hill”, un suau tema antibel·licista, i dues de les cançons més boniques que s’han escrit sobre l’alegria de simplement viure, la lànguida “Cloudy” i l’animada “The 59th Street Bridge Song (Feelin’ Groovy)”. I també són molt maques “Homeward Bound” i la melancòlica “For Emily, Whenever I May Find Her”. El disc s’acaba ni més ni menys que amb una versió de “Santa Nit”, “7 O’Clock News/Silent Night”, que Simon i Garfunkel van cantant mentre, irònicament, de fons se sent la veu d’un locutor que parla de la Guerra del Vietnam.

Jordi Sunyer

Primer instrument que vas aprendre a tocar. El xilòfon. De petit me’n van comprar un i n’aprenia mirant vídeos a internet.

Primer concert que vas fer en directe. A La Casa del Hip-Hop de Barcelona un dia de micro obert.

Primer disc que et vas comprar. Genios, de Violadores del Verso.

Quants discos tens aproximadament? 10 o 12 vinils i uns 40 CD.

Salva’n tres (de discos). Genios, de Violadores del Verso; el d’R de Rumba, i El círculo, de Kase-O.

Grups i músics de capçalera. Sho-Hai, SFDK, Kase-O i Jaloner.

Un concert (com a públic) per recordar. Trueno a Sitges aquest estiu, el dia del meu aniversari.

Jordi Vilarrodà

‘Una dona de la teva edat’
Gemma Ruiz Palà
Proa
La protagonista d’aquest relat ha complert 50 anys, com l’escriptora. I decideix que ja n’hi ha prou de segons què, sobretot de fer el que s’espera d’una dona. Ho planta tot, encara que els fills se li enfadin, marxa de casa i decideix que ja és hora de viure la seva vida i dedicar-se a fer escultura, que és el que li agrada. La conviden a exposar a Venècia, i allà vindran nous trasbalsos…

‘La vida és curta, etcètera’
Veronica Raimo
Ed. de 1984
En aquests contes també hi ha dones que no volen ser encasellades, hi ha dones que no es veuen amb cor de deixar anar les amarres, n’hi ha que sí i són impulsives, o algunes que desitgen però no saben estimar. Dones a qui l’escriptora italiana Veronica Raimo fa protagonistes d’uns relats amb ironia i sensualitat. Com el d’aquella dona que ve un terratrèmol i és al llit… però no al de casa.

‘Alps, més enllà dels límits’
Kilian Jornet
Ara Llibres
L’estiu de l’any passat, Kilian Jornet es va proposar un altre repte, un més: recórrer els Alps pujant i baixant les seves 82 muntanyes de més de 4.000 metres d’alçada. Ho va completar en 19 dies, en el que ell va anomenar la Connexió Alpina. Van ser 1.200 quilòmetres, però el que és més impressionant: 75.000 metres de desnivell superant tota mena de dificultats. Aquí en teniu el relat.

‘L’esquerda republicana’
A. Santasusagna / B. Vilaró
La Campana
El trencament entre Marta Rovira i Oriol Junqueras i la pèrdua de la presidència de la Generalitat van simbolitzar la divisió profunda que hi havia a ERC. Però a aquesta situació s’hi havia arribat després de moltes vicissituds que es remunten com a mínim a l’any 2017. Els dos autors d’aquest llibre les han viscudes com a periodistes i en fan una narració minuciosa.

‘El do de la sensibilitat’
Elaine N. Aron
Eumo Ed
Ja sabem que no tots som absolutament iguals. Hi ha persones, per exemple, que tenen una capacitat més gran de sentir els estímuls, un sistema nerviós que d’alguna forma és més sensible que el de la resta de mortals. Són les PAS (Persones Altament Sensibles) i la psicòloga Elaine N. Aron els ha estudiat. El llibre serà útil per als que són PAS (una de cada cinc persones) i el seu entorn.

L’escriptor i exalcalde de Manlleu torna a la literatura amb la novel·la ‘El diable irlandès’

Jordi Vilarrodà

L’escriptor, professor i exalcalde de Manlleu Àlex Garrido rebia aquest dijous al vespre el Premi Fiter i Rossell de novel·la a Andorra, de mans del cap de govern, Xavier Espot. La seva novel·la El diable irlandès va ser considerada pel jurat la millor entre les 12 que es van presentar a aquest premi literari, el més rellevant dels que es concedeixen al Principat. Convocat pel Ministeri de Cultura i el Cercle de les Arts i les Lletres, té una dotació de 10.000 euros, i des que es va instituir l’any 1987 l’han guanyat noms reconeguts de les lletres catalanes, des de Víctor Mora fins a Jordi Cussà, Sílvia Soler, Jordi Sierra i Fabra o Francesc Puigpelat.

L’autor defineix aquest relat com una novel·la negra que aborda temes que són de plena actualitat social. De fet, la inspiració definitiva li va venir al veure que Donald Trump, a principis d’any, anunciava l’expulsió de milers d’immigrants dels Estats Units, i alguns empresaris temien quedar-se sense mà d’obra. Però l’escenari on situa l’acció és Irlanda, en concret al nord de Dublín, on fa uns anys es van enderrocar les Ballymun Towers, un barri de vells gratacels “que en certa manera em va recordar el de l’Erm”. Irlanda és el lloc on es retira habitualment per treballar un escriptor català que apareix mort un dia en una església, i un inspector dels Mossos investiga el crim. Les pistes portaran cap a Ballymun, a un empresari immobiliari català que s’ha lucrat construint una Little Catalonia allà on es van enderrocar els blocs. I als immigrants que hi vivien, desplaçats amb enganys cap a una illa a la costa irlandesa. “Així ho he vinculat amb Catalunya i amb qüestions com l’especulació o la manca d’habitatges socials.”

La publicació d’El diable irlandès, que sortirà a la llum la primavera de 2026, representa el retorn a la literatura d’Àlex Garrido després del parèntesi de dedicació intensa a l’alcaldia. De fet, no publicava des de l’any 2018, amb L’assistent del tramoista. Anteriorment, havia tret a la llum sis títols més, entre novel·les i reculls de narrativa curta. “He anat fent coses a èpoques, però per a mi escriure és una activitat intensiva.” A partir de la idea que ja tenia al cap i d’algunes notes prèvies la novel·la premiada va prendre forma en un estiu de dedicació plena.

Isaac Muntadas

La família Addams guanya pes en una fusió genial de foscor (Miércoles) i llum (Enid)

Els membres de la família Addams van saltar a la fama arran de la sèrie de televisió estrenada el 1964, però la macabra família ja existia des de 26 anys abans.
Eren els protagonistes d’una sèrie de còmics d’una sola vinyeta publicats a la revista The New Yorker pel dibuixant Charles Addams. Amb el pas dels anys, van protagonitzar diverses pel·lícules i sèries, però cap de tant exitosa com Wednesday (2022), dirigida pel mític Tim Burton. Un director de cinema que es caracteritza per produir llargmetratges que barregen la fantasia i l’animació amb un estètica gòtica. La mescla perfecta de terror i aventures divertides.
L’avalen films com Beetlejuice, Malson abans de Nadal, Sleepy Hollow, Charlie i la fàbrica de xocolata o Alícia al país de les meravellas. Wednesday és un spin-off que es basa en les aventures de la filla adolescent dels Addams. Una noia gòtica, sàdica, antisocial, freda com el gel, amb una capacitat deductiva envejable per a la investigació i amb poders psíquics.
Durant la primera temporada, Miércoles Addams és enviada pels seus pares a l’Acadèmia de Nunca Más, una espècie d’internat per a persones que tenen poders sobrenaturals, ja que no s’adapta al col·legi convencional. Allà haurà de resoldre un misteri relacionat amb diversos assassinats que es produeixen a Jericho (Vermont), el poble on s’ubica l’escola. En aquesta segona temporada, la premissa no difereix gaire i la protagonista, encarnada per la brillant (i obscura) Jenna Ortega, torna a l’escola amb un major domini de la seva habilitat, que li fa veure visions del passat i alguna del futur tocant un objecte o a una persona. La seva companya d’habitació, Enid Sinclair (Emma Myers), una dona llop que és l’antítesi de la Miércoles per la seva alegria, una loquacitat excessiva i una vestimenta acolorida, està en perill de mort i l’haurà de salvar.
Els vuit episodis que componen la segona temporada de la sèrie de Netflix es van dividir en dues parts de quatre capítols cadascuna (agost i setembre d’enguany). La temporada té un inici més pausat i va in crescendo amb un final apoteòsic, però destaca per la major presència de la família Addams.
La Morticia (Catherine Zeta-Jones), en Gómez (Luís Guzmán) i en Pugsley (Isaac Ordonez), tenen un pes rellevant en l’argument, sobretot la mare, que té una relació d’amor-odi amb la Miércoles.
El germà també protagonitzarà una trama on es fa amic d’un zombi amb un passat que el connecta directament amb la família Addams. Es troba a faltar més protagonisme de l’Enid en els quatre primers capítols. Una invisibilitat que es corregeix en la segona part. De fet, el capítol 6, on hi ha una aparició estel·lar de Lady Gaga, és un dels millors de la sèrie. L’Enid i la Miércoles s’hauran de posar a la pell de l’altre (espòiler: literalment!) i descobrirem que l’al·lèrgia al color és ben real. Apareixeran velles conegudes, amigues i enemigues, de la primera temporada i també un vell enemic.
Massa previsible en aquest aspecte. Ho milloren els nous antagonistes com el director Barry Dort, un home de bones paraules i intencions dubtoses. I sí, tornem a tenir un ball memorable de l’Enid i l’Agnes DeMille (Evie Templeton), una dona invisible que és el personatge revelació de la temporada.

Fitxa tècnica
Plataforma:
Netflix
Gènere:
Misteri, Terror, Suspens i Humor negre
Llengua Original:
Anglès
Català: No (Només subtítols). Doblada al Castellà
Capítols:
16 (8 capítols T2)
Creadors i guionistes:
Tim Burton / Alfred Gough i Miles Millar

Cartellera dels principals cinemes

EL 9 NOU

Joan Millaret i Valls

La foscor del dol

Després de competir en la secció oficial fantàstica del recent Festival de Cinema de Sitges, Esa cosa con alas de Dylan Southern arriba als cinemes. La pel·lícula del director i guionista britànic Dylan Southern va ser notícia a Sitges doblement perquè el seu protagonista principal, Benedict Cumberbatch, va ser reconegut amb el premi Màquina del Temps.
L’actor britànic fa una gran interpretació i referma una carrera envejable que l’ha dut a estar nominat a l’Oscar a millor actor per El poder del perro (2021, Jane Campion) i per Desxifrant l’enigma (2014, Morten Tyldum). Però també és ben conegut del públic en general per papers com el del personatge de Doctor Strange en l’univers Marvel i, sobretot, pel seu paper televisiu a la sèrie Sherlock ambientada en el Londres actual.
La producció britànica Esa cosa con alas representa el debut en el llargmetratge de ficció de Dylan Southern després de dirigir documentals musicals com el dedicat al grup Blur, No distance Left To Run (2010). El mateix Dylan Southern s’ha encarregat d’escriure l’adaptació de la novel·la El dol és aquella cosa amb ales de Max Porter per parlar de les ombres i la foscor que genera el dol per la pèrdua d’un ésser estimat. Un film estructurat en quatre capítols (el pare, els fills, l’home-corb i el dimoni) per reflectir la devastació d’una família on el pare s’ha de fer càrrec dels dos fills després de la mort de la mare. La casa s’instal·la en un desori ambiental general com a reflex del desgavell emocional dels seus habitants mentre els dibuixos del pare (Benedict Cumberbatch), historicista gràfic, s’omplen de traços negres mentre la negror empastifa els seus quaderns.
El pare té malsons i visions i observa com un amenaçador corb es fica en la seva vida mentre ell comença a mimetitzar-se amb aquest ocell de mals auguris imitant grunys i maneres. El pare travessa unes crisis emocional i creativa, l’experiència traumàtica d’enfrontar-se als seus propis fantasmes. Vivència que, al capdavall, servirà també de matèria primera per al seu treball com a autor de còmics. Una preciosa i notable pel·lícula amb una sòlida i commovedora interpretació de Cumberbatch que afronta el motiu dolorós de la reorganització d’unes vides trencades. Una refundació familiar que abraça el gènere fantàstic com a portal paranormal per sublimar la realitat. Completen el repartiment Richard Boxall i Henry Boxall com els fills de Cumberbatch, mentre que la veu del corb va a càrrec de David Thewlis.

Presidenta: Beth Codina

Director editorial: Agustí Danés

Coordinació i redacció: Carles Fiter

Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic

Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers