Entrevista a Francesc-Marc Álvaro

Agustí Danés

El periodista Francesc-Marc Álvaro (Vilanova i la Geltrú, 1967), ara diputat independent del grup d’ERC al Congrés de Madrid, dissecciona a ‘El franquisme en temps de Trump’ (Pòrtic) l’auge de la ultradreta. Coincidint amb els cinquanta anys de la mort del dictador Francisco Franco, el llibre explica les claus de l’ascens de forces, a Espanya i també a Catalunya, que capten el vot jove i marquen l’agenda pública en un context mundial on emergeixen lideratges autoritaris.

Les entrevistes solen començar pel principi; aquesta comencem-la pel final: el diagnòstic que fa al llibre em sembla inquietant. És inquietant?
El diagnòstic és una manera de posar les alarmes. És una voluntat d’avisar d’una cosa que ja passa, no que passarà. Podem dir, utilitzant la metàfora, que els bàrbars no estan arribant, sinó que ja han arribat. I parteixo de la perplexitat de veure que un projecte reaccionari a escala global, espanyola i catalana arrela malgrat les lliçons de la història. Com pot ser que això torni quan pensàvem que ja ho havíem deixat enrere.

El franquisme en temps de Trump connecta un passat que no ha passat amb un present que ja és aquí?
Correcte. Connecta un món que viu de la tradició espanyola amb una actitud i unes estratègies que connecten amb el flux global. Vox representa una articulació del franquisme sociològic actualitzada gràcies a la imitació de models com el de Trump. Coincideixen la tradició més autènticament genuïna de la dreta cavernària celtibèrica amb les maneres, discursos i agenda d’un projecte reaccionari internacional que té el seu moment. I això és Vox.

Qualifica Vox de neofranquista i no de postfranquista. Argumenti-ho.
Postfranquista era Fuerza Nueva, un partit que va néixer a les acaballes del franquisme i volia tenir continuïtat després de la mort del dictador. Vox no vol una dictadura, sinó buidar la democràcia com pretén Orban a Hongria, Trump als EUA o Le Pen a França. I aquest buidatge el fa a partir de la tradició del franquisme sociològic. Això separa Abascal de Blas Piñar. Vox vol implementar una democràcia fake en què hi hagi exclusió, limitació de drets i llibertats i, per tant, un autoritarisme de caràcter postmodern.

L’origen d’aquest escenari és una transició mal tancada? Cita una entrevista a Txiqui Benegas, dirigent socialista basc ja traspassat, en què diu que la Llei d’Amnistia és la llei de punt final.
Sí, els mateixos socialistes que van governar tants anys després de la mort de Franco admeten que l’amnistia no va ser equidistant. Va afavorir més els franquistes que els antifranquistes. El PSOE tenia prou força l’any 1982 per fer un procés de desfranquització. No ho va fer. L’única cosa que s’assembla a això és l’operació que lidera Narcís Serra de jubilar la cúpula franquista de les Forces Armades arran del cop d’estat.

Per tant, aquí hi ha una responsabilitat del PSOE de González? La primera Llei de Memòria Històrica és de Zapatero, no de González. I és del 2007.
Retrec al PSOE de González, que va governar molts anys, que no abordés aquesta qüestió del franquisme sociològic. Al contrari, hi conviu i hi cohabita. També és veritat que en aquell moment el franquisme sociològic està hivernat perquè hi ha una gran victòria socialista, però existeix. I, en canvi la primera llei –i molt modesta, i molt imperfecta, i molt tímida– sobre memòria democràtica la fa Zapatero molts anys després, quan ja anem tard.

Que no es fes això, explica que florís precisament aquest franquisme sociològic que captiva sectors més joves que no saben què és una dictadura?
Hi ha una realitat global que té força al marge del que hagi passat a la història. És a dir, Alemanya va fer una desnazificació i, en canvi, els ultres existeixen amb molta força. Per tant, abordar el franquisme sociològic era una condició necessària, però no suficient. El problema és que no es va fer. Dit això, el pitjor de Vox és que el que fa és, a partir d’aquesta història no tancada, donar una nova legitimació a la dictadura. La gent de Vox, i això ho he sentit jo a l’hemicicle, ha arribat a dir que el règim de Franco va ser un període de concòrdia i de reconciliació. Això és desfigurar la veritat.

L’objectiu de Vox és substituir el PP?
El PP partia sempre de la base que Vox era un satèl·lit. I el projecte d’Abascal és ser el partit gran del bloc de dretes i convertir en un afegit als populars.

De fet, Vox ha crescut a les urnes, però també ha influït en l’agenda política.
Que la dreta democràtica segueixi el carril dels ultres fa més ràpida la destrucció dels consensos democràtics. Jo els dic sovint: “Escoltin, senyories del PP, vostès han d’escollir si volen continuar en la senda d’Abascal o seguir l’exemple d’Angela Merkel, que va marcar una ratlla entre els demòcrates i els ultres”. Merkel el 2015 va obrir les portes als refugiats, una opció complexa però valenta, que el món de la dreta democràtica hauria de posar en valor i, en canvi, sembla que se n’amagui.

Els periodistes fem titulars. I vostè en fa un. Al llibre diu: Feijóo no és Merkel.
No ho és. És el contrari. Em sembla suïcida per part del PP no veure que el tigre que volen cavalcar se’ls acabarà menjant. Això ho veurem al País Valencià. És el laboratori. Segons les enquestes, el descontentament social que ha produït la incompetència criminal de Mazón no beneficia l’esquerra, sinó a Vox. Estan encantats. Els suposa l’assaig de la substitució del PP. No cal ser gaire futuròleg per endevinar que en unes eleccions valencianes la primera força de la dreta serà Vox.

I al costat del tema de València, que és un ecosistema molt particular pels fets que han passat, quin grau de responsabilitat creu que tenen les polítiques més que la política?
La ciutadania, abans de votar els ultres, cau en la desesperança, el malestar, l’empipament. I què genera això? Les avaries de la democràcia, que són diverses. En diré tres: la democràcia té respostes tardanes a problemes urgents, la democràcia genera burocràcia que no s’entén i els polítics del sistema tendeixen a parlar d’una manera que no arriba a la gent. Són tres patologies, n’hi ha més, que formen aquest malestar. Què fan els ultres? Detecten això i fan tot el contrari. Parlen d’una manera molt directa, diuen que eliminaran la burocràcia i simulen que són molt propers. Així, creen la falsa esperança que quan arribin, sobre aquest cràter de l’antipolítica, construiran alguna cosa que funcioni. Després, no és exactament això. Trump, més que solucions, genera més problemes, com els aranzels. Però hi ha una altra opció, que és la de baixar el diapasó de l’agenda i fer una política menys agosarada que el discurs. És el que fa Meloni a Itàlia. No renuncia a l’agenda, però sap que hi ha unes realitats que la superen. Això li passarà factura? Potser no.

En aquest context quin paper tenen les xarxes i aquest nou sistema de comunicació que és molt instantani i molt emocional?
Els ultres treballen molt les emocions negatives: la por, la malfiança, la desesperança… Això es processa a les xarxes distribuint vídeos en què només es veuen ocupacions, agressions, violacions… I generes por. És el que va passar a Torre Pacheco, on hi va haver un incident real i els ultres amb imatges d’altres llocs diuen: “Tot això ha passat aquí”. Això no passa pel periodisme convencional. Han aconseguit la gran fantasia autoritària de prescindir de la mediació dels mitjans. Per això, Trump diu: “Com que la majoria dels mitjans són enemics, seguiu la meva pròpia xarxa”. I destrueixen el concepte de veritat factual. És la indistinció de veritat i mentida. Això genera en capes àmplies la sensació que, com que no es pot conèixer la realitat, el que digui Trump, Abascal o Orriols és la veritat.

Ja que surt Orriols, a Catalunya, quina és la importància del procés en l’ascens dels ultres?
Alguns diuen que sense el procés no hauria crescut Vox. Jo dic que sí que hauria crescut, perquè el nucli de l’agenda de Vox és la immigració. Ara, tampoc dic que no hi hagi influït el procés. És a dir, el que va passar l’octubre del 17 és una coartada perquè Vox agafi aire. No és tota l’explicació del creixement de Vox, però en forma part. I pel que fa a Aliança, neix per dues corrents. D’una banda, per imitació global –seria molt estrany que Catalunya no tingués uns ultres genuïns que imitin Trump– i, de l’altra, perquè una part dels frustrats per com acaba el procés en lloc d’anar a casa seva, a l’abstenció o a entitats civils, acaben a Aliança Catalana.

I el procés els tenia anestesiats?
Sempre hi ha hagut una franja de gent seduïble per la mà dura i per la temptació autoritària. Ja hi eren, però no estaven organitzats. I amb la frustració del procés i la imitació global del trumpisme, etc., s’articulen i troben una resposta. En clau independentista és molt senzill d’entendre: una part d’aquells que volien separar-se d’Espanya ara volen excloure gent de Catalunya. Una part d’aquells que volien la República Catalana ara volen la nació pura. Fan una mena de mutació tòxica que ve de constatar que el somni no és possible; per tant, ara el convertim en una cosa que pensen que serà possible. És un absurd, perquè pensar que Catalunya es pot construir des de l’exclusió és ignorar la història del catalanisme.

De fet, topa amb el que ha estat el catalanisme durant dècades.
L’error principal d’Aliança és la ignorància de la història de Catalunya. Des de fa més de cent anys, tant els catalanistes de dretes com els d’esquerres, els republicans com els que venien de la tradició carlina, l’obrerisme i el món de l’escola, Pujol i el PSUC, tothom està d’acord que la nació perdurarà si fabrica catalans. I tenim dues maneres de fabricar-ne: a casa i integrant els que arriben. Catalunya, des del segle XVI i XVII, és un país de xarnegos. Xarnego és un mot que s’aplicava als que arribaven de Gascunya i Occitània. I després s’ha aplicat als que, com el meu avi, van venir de Múrcia. Però no entendre que la nació catalana, que és petita, si no integra els que arriben, serà residual i, per tant, pot desaparèixer, és no saber la història. I per això em fa molta gràcia que vagin els d’Aliança amb l’estelada, quan són un cavall de Troia de la desaparició de la nació i, per tant, de l’espanyolisme.

Després del trencament de Junts amb el PSOE quina situació veu a Madrid?
La legislatura té una mala salut de ferro. Sánchez s’ha acostumat a viure en aquest clima d’agonia. Resistirà tot el que pugui. Convocar eleccions seria posar una passarel·la a la ultradreta. Jo crec que ell no convocarà eleccions si no veu una finestra en què pugui revertir la tendència.

I una moció de censura instrumental és una hipòtesi plausible? Em sembla una ocurrència.
Comparteixo la teva opinió. Em sembla una ocurrència.

Les perruqueries Carol Bruguera fa un quart de segle que van arribar a Granollers

Eudald Clascà

Al número 36 del carrer Ricomà i al 4 de la plaça Perpinyà, els salons de Carol Bruguera brillen amb una elegància serena i una personalitat acurada: espais càlids, sofisticats i alhora íntims, on cada pentinat es converteix en una petita peça de disseny. Són llocs on l’ofici de la perruqueria es fusiona amb la creativitat, on els reflexos del color, la tècnica del tall i l’atenció al detall reflecteixen una veritable passió. I enguany, en un 2025 que coincideix amb el 25è aniversari del negoci a la ciutat, aquest projecte viu un moment especialment emotiu.

Per tot això, i molt més, l’establiment ha estat reconegut amb un Premi Porxada de l’Ajuntament de Granollers, un guardó que posa en valor la seva dedicació, trajectòria i mirada transformadora. “Ens han donat molts premis, i sempre fa il·lusió que ens donin un premi”, explica Jacint Carol, que lidera els dos salons de la ciutat. “Em fa il·lusió, porto 25 anys”, afegeix, reivindicant el vincle profund amb Granollers i amb el públic fidel que els acompanya des de fa dècades.

Els inicis

La història de Carol Bruguera s’inicia el 1962, quan Dolors Bruguera obre una petita perruqueria a Vic. Una dècada més tard s’hi incorpora el seu marit, Jacint Carol, i junts donen forma a un projecte que, amb el temps, es convertirà en una referència dins del sector. Tres dels seus fills s’hi sumen posteriorment, i impulsen un creixement sostingut que porta la marca a crear més de 15 salons i una plantilla de més de 120 professionals formats de manera constant.

A Granollers, hi arriben l’any 2000, amb un primer saló al carrer Ricomà. Dos anys més tard, obren un segon centre, avui situat a la plaça Perpinyà, amb Jacint Carol Bruguera al capdavant de tots dos, on actualment treballen deu professionals. “Et pot atendre qualsevol de nosaltres, tots som especialistes. Busquem sempre evolucionar en tècniques i tendències, un tret diferenciador”, destaca. La filosofia del projecte sempre ha anat més enllà del servei de perruqueria. Carol Bruguera ha apostat per la creativitat, la innovació i el vessant artístic del seu ofici, desenvolupant col·leccions, vídeos, projectes multimèdia i propostes que fusionen bellesa i expressió visual. El guardó en els Porxada només és un reconeixement més dins d’una vitrina plena d’èxits: la marca ha estat guardonada en concursos de gran prestigi, com els Hairbrained Video Awards, el Global Salon Business, els Laus, la Copa Revlon, els Joves Creadors Tecniart de L’Oréal o el Novoprof, entre molts altres. Un palmarès que reforça la seva voluntat de portar la perruqueria més enllà dels límits convencionals.

Aquest esperit d’innovació també ha marcat els darrers anys. “Hem introduït moltes eines noves. Estem fent molta formació. Ens hem readaptat sempre”, explica Carol. Els canvis en l’ofici, en l’organització i en l’atenció al públic han estat constants: “Avui en dia, rau molt en la dificultat de reciclar equips i la gent”, reconeix. Fins i tot la relació amb els clients ha evolucionat: “Cinc anys enrere no donàvem cita, i ara sí que en donem.” I també ha canviat el tipus de servei: “El tipus de client ha canviat. Els serveis que ens omplen són més tècnics, amb més durada a l’any però menys cops durant l’any.” Tot i això, hi ha aspectes que es mantenen intactes, com la relació amb la ciutat: “A Granollers tenim la sort que hi ha un nucli de la gent de tota la vida.”

Jordi Vilarrodà

Una gran escultura de Roger Coll en ceràmica esmaltada dona la benvinguda a qui entri aquests dies al Seminari de Vic, des del pati central. És la primera de les obres que es veu del TraçArt2, que exposa sis creacions d’artistes osonencs en diferents espais, dibuixant un recorregut per l’immens edifici. Després d’una primera edició l’any 2024, s’ha volgut donar continuïtat a una iniciativa que segons Txell Vall, de l’àrea de Cultura del Seminari, pretén “obrir el Seminari, fer-lo accessible a tothom i que la gent se’l faci seu. Un lloc on passen coses per a la ciutat, que potser no el coneix gaire”, explica.

TraçArt parteix de l’art contemporani “de proximitat”, creadors que tenen en comú el fet de ser osonencs, i que pertanyen a generacions diferents, a més de treballar amb llenguatges artístics diversos. L’escultura Sol, de Roger Coll, és una mostra del treball amb projecció internacional d’aquest ceramista que fa anys va establir a Vic el seu taller. Amb el títol de Sol, és una referència a la clau de sol de la música, ara que la seva filla toca el piano i, de cop, aquest instrument amb les seves notes de negre sobre blanc “ha agafat molta importància”. Negre és el color de l’escultura, treballada a partir d’un mòdul que es va multiplicant i ensamblant, i que descansa sobre un llit de color blanc. La pintura més clàssica també hi és present, amb Marià Dinarès i Josep Vernis. El primer, amb Horitzons desplaçats, treballant com és habitual en ell la superposició de plans pictòrics on “la relació entre els colors” acaba suggerint un paisatge. A l’escala que puja cap al primer pis, en un espai que sembla fet a mida per a l’obra, Josep Vernis rescata un gran format del seu taller, “obres amb les quals tens una relació emotiva encara que sigui anacrònica”. Un exemple de la seva pintura, oberta a la interpretació de qui la contempla en la qual el propi llenguatge pictòric és el centre.

Esteve Giménez, a Resiliència, crea una instal·lació a partir d’un piano vell i la pregunta de “què fem amb allò que va ser ple de bellesa però que el temps i l’abandó ha deixat trencat i en silenci?”. I finalment, dues propostes més entorn de la tecnologia: d’una banda, VitoBlasu (Jordi Torrents i Hug Vilamala) i Natx TV (Ignasi Costa) mostraran a Espais com qualsevol fet cultural, en aquest cas la preparació d’una actuació musical, pot esdevenir una peça artística. I a l’extrem oposat, Arnau Costa, a La caiguda cap amunt, presenta una creació de videoart a través de pantalles de televisions antigues, en “una desacomplexada apologia” de la tecnologia analògica. “Té una essència que la digital no té”, va explicar ell mateix.

El TraçArt2 es va inaugurar amb una actuació de la ballarina Anna Segalés al pati. No té data final de tancament, “i l’avantatge és que està en un lloc obert les 24 hores i tots els dies de l’any”, explica Txell Vall. Des del Seminari es vol donar continuïtat a la iniciativa, amb una nova edició que es faria l’any que ve.

EL 9 NOU

La Suite d‘El Trencanous és una de les obres més populars del repertori de ballet, especialment durant la temporada d’hivern. La combinació d’elements nadalencs i la fantasia d’un món de somnis ple de dolços i criatures màgiques, és clau per a l’atractiu universal d’aquesta ballet. Al llarg de l’espectacle es desenvolupen una gran varietat de danses de caràcter, cadascuna representant diferents cultures o estils.
Aquesta inclusió ha fet que el ballet sigui particularment popular entre audiències joves i famílies. El característic acompanyament en el repertori clàssic de la música de Txaikovski, aportant la seva rica orquestració i melodies inoblidables, ha convertit a aquesta obra en un clàssic perdurable del ballet.

Suite d”El Trencanous’. Corella. Teatre El Patronat, la Garriga. Diumenge 30 de novembre, 17.30.

El jazz de Martín Leiton Quartet, al Cicle de Jazz del Casino de Granollers

El 53è Cicle de Jazz de Granollers presenta aquest divendres a les 8 del vespre al Casino el concert de Martín Leiton Quartet, que presentarà Caravana. És un treball inspirat en grans referències del jazz com Thelonious Monk, Wayne Shorter o Duke Ellington, a les quals suma la inspiració pròpia de les músiques llatinoamericanes i el vendaval de ritmes i melodies de Gnawa i dels tuaregs. El contrabaixista està acompanyat de Santi de la Rubia, saxo; Toni Saigi, piano, i Andreu Pitarch, bateria. Després de diversos anys de rodatge, tots quatre van consolidant el seu projecte propi.

‘Caravana’. Martín Leiton Quartet. 53è Cicle de Jazz de Granollers. Casino Club de Ritme. Divendres 28 de novembre, 20h.

‘Cantem Ruera!’ acosta la música coral del músic de Granollers a l’església de Sant Esteve

El concert de diumenge, ‘Cantem Ruera!’, anirà a càrrec de Veus, el Cor Jove, el cor Mixt i el Cor Arpegi d’Amics de la Unió, i el Cor de Cambra de Granollers. Serà un homenatge conjunt a una de les figures més destacades de la música coral catalana del segle XX. El programa, extret d’aquesta antologia, convida a fer un viatge per la seva obra coral, profundament arrelada a la tradició popular i espiritual del país. El concert serà una mostra de la riquesa melòdica, el lirisme i l’expressivitat del seu llenguatge musical.

‘Cantem Ruera!’. Veus, Cor Jove, Cor Mixt i Cor Arpegi d’Amics de la Unió, i Cor de Cambra de Granollers. Església de Sant Esteve, Granollers, Dissabte 29 de novembre, 19h.

Les memòries d’un jove de Llinars a la Guerra Civil, a l’escenari

Les ‘Memòries de la guerra’ d’en Rosendo expliquen bona part de les experiències que va viure a la guerra civil espanyola, el seu periple per camins i pobles quan, sent un jove de 20 anys, va marxar de Llinars cap al front amb altres joves de la seva lleva. Aquests records de guerra els va escriure el 2008. Amb el permís de la família, el grup Till-Tall n’ha volgut fer una peça teatral; d’una banda amb la intenció de mostrar una d’aquelles històries que sovint han quedat amagades sota capes de silenci. D’altra banda, perquè ens movia el desig de desemmascarar les guerres: són un fracàs de la humanitat i cal conjurar-se per erradicar-les.

‘Memòries de la guerra. Un jove llinassenc a la Guerra Civil’. Till-Tall Teatre. Dramatúrgia i direcció: Reyes Barragán. Intèrpret: Àlex Castro.

‘Giselle’ arriba al Teatre Auditori de Granollers amb el Ballet de Barcelona

Una de les grans joies del repertori clàssic, Giselle arriba de la mà del Ballet de Barcelona amb una nova sensibilitat i força emocional. En un petit poble rural, Giselle, una jove apassionada per la dansa i d’esperit pur, s’enamora d’Albrecht, un noble que es fa passar per un vilatà. Quan descobreix que ell està promès amb una altra dona, el cor de Giselle es trenca i cau en la bogeria, fins a morir de dolor. El seu esperit s’uneix a les Wilis, esperits de dones traïdes que ballen per venjar-se dels homes. Quan Albrecht visita la seva tomba, les Wilis intenten condemnar-lo, però Giselle, moguda per l’amor i el perdó, el protegeix amb la seva dansa fins que les ombres de la nit es dissipen. 

‘Giselle’. Ballet de Barcelona. Teatre Auditori de Granoller. Dissabte 29 de novembre, 20h.

El grup del qual forma part Santi Serratosa estrena a Vic ‘Latin Lovers’

Jordi Vilarrodà

Feia gairebé una dècada que Astrio no havia tret nou disc, des del Made in China (Chesapik, 2016). I amb els anys, sense fer cap comiat formal, també havien anat desapareixent dels escenaris. Si algun dia tornaven, havia de ser amb material nou. “Havia defensat molt això, tocar coses noves que te les creguis, però costava trobar la fórmula”, explica el rodenc Santi Serratosa, bateria de la formació. Juntament amb Arecio Smith (teclats) i Santi Careta (guitarra) són els que van començar aquesta aventura ara fa just vint anys.

El balanç d’Astrio són sis discos publicats, i el darrer, Latin Lovers (amb el segell Vida Records), s’estrena formalment aquest divendres a L’Atlàntida. Durant els darrers mesos, ja han estat fent actuacions en directe, com la del festival Artot de Sant Hipòlit de Voltregà, el passat mes de juliol. Tal com va passar aquest dia, Astrio apareixerà a l’escenari amb vestuari d’aire monacal, i amb una escenificació que juga amb el llatí i amb una estètica de celebració litúrgica. Té a veure amb el procés de creació del disc, que es va fer a la casa i estudi d’Arecio Smith, al terme d’Avinyó. Dins d’aquests hi ha l’església de Santa Eugènia de Relat, i provant el so allà van tenir la revelació: “Era el pretext per unificar en un mateix fil allò que estàvem creant”, diu Serratosa. Per a la posada en escena van comptar amb la participació de l’actor i músic Carles Pedragosa, “perquè necessitàvem aquesta mirada des de fora, i hi vam connectar ràpidament”.

El disc conté nou temes, tots excepte un instrumental, i amb títols que juguen amb el llatí: Alea Iacte Est, Simul Numerare, Coito Ergo Sum, Bibit o Putus Romans, l’únic on canten: “Era un repte que teníem, el de posar-nos el micròfon, i aquesta vegada ho havíem de fer”. Dins de l’evolució musical que pertoca en una ja llarga trajectòria, Astrio són perfectament reconeixibles en el seu so particular. Van transitar cap a l’electrònica des d’uns inicis més jazzístics i incorporen ressonàncies de funk, de rap, de psicodèlia o directament ballables. Un eclecticisme que els situa en un punt òptim per tenir cabuda en festivals de tot tipus. De moment, després de la presentació a L’Atlàntida tenen concert a Barcelona, el proper dia 4 de desembre, i perspectives de cara a l’any vinent que s’estan concretant. Cada un dels components, mentrestant, manté la seva personal trajectòria. En el cas de Santi Serratosa, amb la percussió corporal vinculada a la musicoteràpia, que l’ha portat a fer formacions per diversos llocs del món. Fa encara no un mes, va tornar d’impartir cursos a la Xina, Nanjing i Pequín.

Jordi Sunyer

PRIMAVERA NEGRA
‘Flores encendidas’
La Rosa Records, 1987

Primavera Negra va ser un grup de rock lleidatà nascut a mitjans del anys 80 liderat per l’incombustible Xavier Baró. El 1985 van debutar amb un disc produït per Manolo Garcia i Quimi Portet que va passar desapercebut però on ja despuntaven a ritme de rock i punk gràcies sobretot a les lletres esquitxades de poesia de Baró. Dos anys després el grup va fer el cim publicant l’immens Flores encendidas, un treball on no abandonaven l’estètica rockera però tenien l’encert de calçar-hi l’imaginari folk. Com si Bob Dylan s’hagués afegit a la festa, vaja. I de Dylan precisament van adaptar al castellà “If Dogs Were Free”.

La resta de cançons també anaven d’històries de perdedors i entremig hi van colar una sorpresa: una versió en català de la mítica “En el castell” de Jaume Sisa. Brutal. Malauradament, les vendes del disc no van acompanyar (avui és un treball de culte), la banda es va dissoldre i va seguir amb el nom de Los Tormentos. La tempesta, però, tampoc va acabar d’esclatar i des de 1998 Xavier Baró va començar a anar sol encetant una fructífera carrera com a cantautor-trobador cantant ja sempre en català. Entre els seus treballs en solitari en destaca l’extraordinari Cançons del temps de destrals (2003), Lluny del camí ral (2008) o La màgica olivera (2011). Actualment Baró té 71 anys i segueix actiu. La Primavera Negra, però, per molt que hi hagi hagut desenes d’hiverns blancs al davant, no s’ha tornat a encendre mai. Llàstima.

Jordi Sunyer

MAZONI
‘Banderes per daltònics’
Després d’un silenci discogràfic de quatre anys torna Jaume Pla, conegut com a Mazoni. I ho fa amb un disc íntegrament en català on recupera l’esperit pop-rock d’Esgarrapada (2006), un dels seus àlbums més icònics i rodons. A Banderes per daltònics hi ha onze peces marca de la casa amb títols explícits com “Ja no em lliguen les cadenes”, “Perdre per guanyar” o “Putes xarxes socials”. Sense pèls a la llengua ni mordasses però sense estridències ni urgències. Un treball fet amb la maduresa i tranquil·litat d’algú que ja s’ha guanyat el qualificatiu de clàssic.

TRIQUELL
‘Pacodeluxe’
De tot el llistat de noms sorgits de la factoria Eufòria Triquell és, i de tros, el que té més personalitat, ganxo i interès. I si algú no ho té clar, que escolti Pacodeluxe, un àlbum majúscul on hi conviuen sense prejudicis les textures gòtiques i el post-punk, els sintetitzadors, les estructures de pop rock alternatiu i el rock d’estadi de bandes com U2. Gravat als estudis Fontderola de Centelles amb el vigatà Jordi Casadesús de tècnic, el treball de Triquell serà per mèrits propis un dels àlbums d’aquest 2025. Aquest xicot té fusta d’artista.

KOLDO MUNNÉ
‘1520’
Koldo Munné (Barcelona, 2005) és un cantant, saxofonista i compositor que es va formar a la Sant Andreu Jazz Band i que es va donar a conèixer el 2024 amb el disc Joan Chamorro presenta Koldo Munné, on ja deixava clar que tenia números per seguir els passos traçats abans per Rita Payés o Andrea Motis. Amb 1520 debuta en solitari amb un disc escrit íntegrament per ell que narra les etapes d’un enamorament no correspost amb una sonoritat que parteix del jazz i la música clàssica però que també dialoga amb el pop, el rock i fins i tot l’univers de Broadway.

Jordi Sunyer

Primer instrument que vas aprendre a tocar. La flauta dolça.

Primer grup del qual vas formar part? Escac i Mat.

Primer concert en directe? Amb Escac i Mat a la pista poliesportiva del barri de Santa Anna de Vic el juliol de 1991.

Primer disc que et vas comprar? Brothers in Arms, de Dire Straits.

Quants discos tens aproximadament? Uff! Molts. Uns quants centenars.

Salva’n tres (de discos). My Song, de Kaith Jarret i Jan Garbarek; Alchemy, de Dire Straits en directe, i Born in the USA, de Bruce Springsteen. I algun dels Beatles és imprescindible sempre.

Un concert (com a públic) per recordar. La representació de Madama Butterfly de Puccini al Liceu de Barcelona.

Cartellera dels principals cinemes

EL 9 NOU

Isaac Muntadas

Ni tova com el fang ni dura com els drames de presons pioners

Els drames ambientats a la presó han estat un filó que s’ha explotat, sense descans, a les sèries de ficció de les dues darreres dècades. Prison Break va obrir camí l’any 2005. La ficció s’ubica a Fox River, una presó de màxima seguretat per a homes, a Chicago (Estats Units). Michael Scofield hi entra per rescatar el seu germà, Lincoln Burrows, que ha estat acusat del fals assassinat del germà de la vicepresidenta. El 2013, van entrar en escena les presons de dones amb Orange Is the New Black (OITNB), una sèrie nord-americana que va petar-ho narrant les peripècies de Piper Chapman, que ha de passar un any a la presó per transportar diners provinents del narcotràfic una dècada abans. Si no anem tan lluny, la sèrie espanyola reina d’aquest gènere és Vis a Vis (2015), amb el protagonisme de Macarena Ferreiro, condemnada a set anys de presó per un delicte de malversació induït pel seu cap.
OITNB és un drama presidiari més pròxim a la realitat del dia a dia d’una presó i amb punts de comèdia. En canvi, l’acció, el suspens i la violència són el tret distintiu de Prison Break i Vis a Vis, sobretot de la producció estatunidenca. També s’ambienta en una presó de dones la quarta sèrie en discòrdia: En el barro. Es tracta d’una producció argentina creada per Underground Producciones i Telemundo Studios per emetre-la a Netflix aquest agost. Vist l’èxit rotund que ha suposat per a la plataforma (5,6 milions de visualitzacions mundials durant la primera setmana), ja s’ha renovat per a una segona temporada el 2026.
La trama se centra en cinc recluses que mentre són traslladades en furgoneta a la presó de La Quebrada tenen un accident que les fa caure al riu i en surten ben enfangades després d’estar a punt de morir ofegades. N’hi ha tres que tenen un desenvolupament del personatge més profund. La trama principal se centra en Gladys Guerra (Ana Garibaldi), que acaba entre reixes per un intent de segrest fallit. És una dona forta, però haurà de sobreposar-se a la jerarquia de la presó i serà clau per descobrir els secrets més ocults del centre penitenciari, dirigit per Cecilia Moranzón (Rita Cortese). Però sens dubte, la trama de Marina Delorsi (Valentina Zenere) és la més magnètica. Una noia jove empresonada per, suposadament, haver matat la seva parella, mentre aquest l’agredia. Haurà de gravar vídeos eròtics, un negoci que duu La Zurda (una de les caps del presidi), i prostituir-se per sobreviure. La tercera trama la protagonitza Yael Rubial (Carolina Ramírez), una colombiana que fa de mula i acaba amb la seva filla petita a la presó. Tindrà un dilema important per saber quin és el millor destí per a la seva primogènita.
En el barro té moments de violència, crueltat, abusos de poder, drogues, però no fa un retrat fidedigne de la presó: hi ha mòbils, connexió a internet, sexe entre funcionaris i recluses… Però va al gra i és trepidant. És impossible avorrir-se i menys amb una dolenta tan malvada com La Gallega, interpretada per l’actriu espanyola Ana Rujas. També hi ha l’aparició estel·lar de la cantant argentina María Becerra, que hi té un paper secundari, però canta la cançó principal de la sèrie: 7 vidas.

Fitxa tècnica
Plataformes: Netflix
Gènere: Drama
Llengua original: Castellà
Català: No
Capítols: 8
Creadors i guionistes: Sebastián Ortega / Alejandro Ciancio

Eva Remolina

El calçat barefoot, també conegut com a peu descalç, és un tipus de sabata dissenyada per imitar al màxim la manera com ens movem quan anem descalços, però oferint alhora una capa mínima de protecció contra el terra. En els darrers anys s’ha convertit en una tendència creixent gràcies al seu enfocament en el moviment natural i la salut del peu.El disseny barefoot es basa en quatre característiques essencials:

1. Sola fina

La sola és molt prima (entre 3 i 6mm) i flexible. L’objectiu és permetre que el peu senti el terreny i es mogui amb llibertat, afavorint una trepitjada més conscient i natural.2. Zero drop

El drop és la diferència d’alçada entre el taló i la part davantera de la sabata. En el calçat barefoot és zero, de manera que el peu es manté paral·lel al terra, com quan caminàvem descalços. Això afavoreix una postura més alineada del cos.3. Amplada natural

La zona davantera de la sabata és ampla perquè els dits es puguin obrir i moure lliurement. Això contribueix a una millor estabilitat i a una distribució més natural del pes corporal.4. Lleugeresa i flexibilitat

Aquest tipus de calçat és extremadament lleuger i es pot doblegar fàcilment. L’objectiu és que interfereixi el mínim possible en el moviment natural del peu.L’interès pel barefoot s’ha ampliat gràcies als seus possibles beneficis:

✔ Enfortiment de la musculatura del peu

En caminar o córrer amb menys suport artificial, els músculs, tendons i lligaments han de treballar més, i això pot enfortir el peu amb el temps.✔ Millora de la postura i de la trepitjada

La sensació del terreny i l’absència de taló elevat poden fomentar una trepitjada més suau i una postura més alineada.✔ Major propiocepció

La propriocepció és la capacitat de percebre la posició del nostre cos. Una sola fina ajuda a millorar-la, cosa que pot reforçar l’equilibri i la coordinació.✔ Confort natural

Moltes persones descobreixen que, un cop acostumades, el moviment amb barefoot els resulta més còmode i lliure.Tot i els beneficis, no tothom està preparat per fer el canvi de manera immediata. Després d’anys utilitzant calçat convencional amb amortiment i estructura rígida, el peu pot estar debilitat. Es recomana per tant, fer una transició progressiva (començant per breus caminades), fer exercicis d’enfortiment del peu i turmell i consultar un professional en cas de patologies específiques (fascitis plantar, metatarsàlgia, etc.).

El xef manlleuenc ha tornat als fogons després d'anys apartat de la primera línia

Miquel Erra

L’any 2012, després de 20 anys d’ofici, va decidir tancar el restaurant que regentava a Vic, es va treure la jaqueta de cuiner i es va encaminar a d’altres sectors professionals paral·lels, més vinculats a la salut i l’alimentació. Des del febrer passat, el manlleuenc Jordi Parramon torna a estar al capdavant d’uns fogons, com a cap de cuina de La Palma de Bellafila, un restaurant del barri gòtic de Barcelona. El local, obert fa un any i mig, acaba de rebre el Premi a la Qualitat Gastronòmica, en el marc dels Premis Barcelona Restauració.

El jurat, format per reconeguts professionals del sector, n’ha valorat “el tractament dels productes de proximitat i temporada, la qualitat del servei i la singularitat de la seva proposta culinària”. I en tot això hi ha l’empremta de Parramon, que s’ha mantingut fidel a una manera d’entendre la cuina. La mateixa que, l’any 1999, el va fer mereixedor d’una estrella Michelin per al restaurant que havia obert un any abans a Vic sota el seu nom –i a la qual acabaria renunciant quatre anys després per afrontar altres camins gastronòmics.

Descriure la carta del Bellafila sembla fàcil: “Cuina catalana amb producte d’aquí”. I el d’aquí és innegociable: “Conec tots els productors”. I aquesta és la clau, que la cadena que formen productor, cuiner i comensal no vagi més enllà d’aquestes tres baules. Malgrat reconèixer que “cada vegada és més difícil” trobar aquests elaboradors de proximitat, Parramon vetlla dia a dia per mantenir el control d’aquesta “traçabilitat”, conscient que, en això, també hi està en joc “la salut de la gent i del planeta”. La cuina de Parramon és i ha estat una cuina de producte. I de productes “nobles i poc manipulats”, que emulsionin per ells mateixos. Per això no juga mai amb més de tres gustos per plat. En realitat, la seva filosofia “no ha canviat tant” respecte a la que el va fer mereixedor d’una estrella, fa 26 anys. Llavors els seus plats van ser qualificats de novedosos; avui són radicalment contemporanis.

La Palma de Bellafilla va obrir les portes la primavera de l’any passat de mans de Judit Giménez i Albert Rial. Inicialment ja van comptar amb Parramon com a assessor extern per confeccionar la carta –faceta que el manlleuenc també ha explorat per a d’altres restaurants–. El febrer passat, però, el van animar a entrar directament a la cuina. I Parramon n’està satisfet. “Estem molt contents de com va tot plegat; el projecte s’ha anat consolidant”, assegura. El premi que han rebut així ho avala. I el sector ha recuperat un xef amb pedigrí.

Cuineres de Sant Julià de Vilatorta i Perafita participen al projecte Gastrosàvies, que ha sumat més de 400 receptes casolanes

Miquel Erra

Margarita Rodellas, perafitenca de 61 anys, ha fet sopa torrada amb pilotilles des de sempre. En va aprendre rere la seva àvia Margarida, una altra “cuinera de tota la vida”. Aquesta recepta s’ha sumat, ara, a les més de 400 que s’han recollit gràcies al projecte Gastrosàvies, una iniciativa impulsada pel Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació, en el marc de Catalunya Regió Mundial de la Gastronomia 2025. L’objectiu, posar en valor la saviesa gastronòmica de tota una generació, majoritàriament dones i anònimes, per mirar de salvaguardar la cuina tradicional catalana i preservar plats que, en alguns casos, es troben en vies d’extinció.

“Va ser emotiu poder rememorar una recepta de la meva àvia”, reconeixia Rodellas, quarta generació de dones que van estar als fogons d’El Collet de Sant Agustí, l’emblemàtic restaurant que va tancar les portes l’any 2020, en plena pandèmia. Rodellas és una de les 107 gastrosàvies que van participar en la vintena de sessions de treball que es van desplegar arreu del país. En el seu cas, ho va fer sota el paraigua del programa Envelliment Actiu, del Consorci del Lluçanès, que ja munta tallers en aquesta línia. La sopa torrada amb pilotilles esdevé un bon exemple de la cuina “d’aprofitament” de tota la vida. “Eren molt sàvies, les nostres àvies”, remarcava Rodellas, que també és una de les 12 protagonistes de les videoreceptes que s’aniran publicant setmanalment, vinculades al projecte “12 mesos, 12 paisatges”. Simptomàtic, en el seu cas, la utilització del morter per fer la picada que va heretar de l’àvia. “Si aquest morter pogués parlar…”, deixava anar dilluns durant la Gran Trobada de Gastrosàvies, la cloenda del projecte que va tenir lloc a Món Sant Benet (Sant Fruitós de Bages) i que va reunir més de 250 d’aquestes (s)àvies. També hi eren, en representació de la cuina d’Osona, quatre de les cinc veïnes de Sant Julià que van prendre part d’una sessió dirigida per la vilatortina Núria May, que precisament és la coordinadora del treball de camp del Gastrosàvies i responsable de projectes de patrimoni agroalimentari de la Fundació Alícia, entitat implicada directament en el projecte. D’aquella sessió de Sant Julià en van sorgir receptes com el bacallà amb samfaina, el fetge de xai fregit amb xitxarella, els fideus a la cassola amb mongetes de gall, l’arròs de bacallà o l’ànec amb peres. Nyam.

“Hem cuinat tota la vida”, recordava Dolors Blanch; “jo ho faig des dels 13 anys”, afegia M. Teresa Codony, que va tenir dues mestres molt especials, “la meva mare i la meva sogra”. El dia abans, Bienvenida Pellicer, la més gran de les quatre, amb 89 anys, encara havia guisat pilotilles amb sèpia per a tota la família. Això vol dir “quatre hores” als fogons. I és que la cuina vol això, “temps”, la manca del qual acostuma a ser la principal excusa perquè les noves generacions hagin desistit de cuinar. “El jovent fa moltes coses, però també és una qüestió de ganes”, deia Mercè Canudas.

La trobada de dilluns, convertida en tot un homenatge a les cuineres que han participat al projecte, va incloure ponències d’experts en patrimoni i cultura alimentària i demostracions de cuina en directe d’algunes de les receptes recollides. De les 419 que es van testimoniar, 368 ja han estat filtrades des de la Fundació Alícia i estan llestes per cuinar. El recull estarà disponible a la web del Departament d’Agricultura i Ramaderia perquè es puguin consultar i anar mantenint.

“No podem deixem perdre allò que som i el nostre patrimoni culinari. Tenim la millor cuina del món, els millors productes del món i les millors àvies del món; i no sempre se us ha reivindicat prou”, va clamar el conseller Òscar Ordeig, convençut que aquest patrimoni culinari esdevé, també, el testimoni d’un sistema alimentari basat “en el producte de proximitat i el respecte per la temporada i el territori”. La voluntat és donar continuïtat a la iniciativa.

Presidenta: Beth Codina

Director editorial: Agustí Danés

Coordinació i redacció: Carles Fiter

Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic

Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers