Carles Costa publica la trajectòria del vigatà Josep Buxó, 'John Bux', que va triomfar per tot el món com a artista de varietats

EL 9 NOU

“Famós artista ballarí vigatà. Utilitzant el (p)seudònim de John Bux, des de 1928 actuà en els principals teatres i sales de varietats d’Europa gaudint d’una fama internacional pels seus mèrits.” És part d’una lacònica nota biogràfica que l’historiador i bibliòfil Miquel dels Sants Salarich, coetani seu, va dedicar a Josep Buxó en una de les entrades de Siluetes vigatanes, un recopilatori amb més de 500 vigatans rellevants. I va ser aquest paràgraf, precisament, el que va fer obrir els ulls a Carles Costa, el dia que el va llegir. “És extraordinari”, va pensar. Això devia ser a l’entorn del 2019, quan Costa, enginyer informàtic i aficionat a la història local, ja enfilava la redacció del Glòries vigatanes, un volum que ressegueix la biografia de 18 prohoms vigatans, publicat en versió digital l’any 2021 i en paper el 2024. El nom de Bux li va continuar cremant als dits i, de mica en mica, va començar a estirar fils. Cinc anys després d’una exhaustiva recerca pública –en format digital a través d’Amazon–, el llibre titulat John Bux, rere la pista de l’home de goma, una extensa biografia, encara amb llacunes, que referma que no només es tracta d’un vigatà espectacular sinó també “molt atípic”, que va viure una autèntica vida de pel·lícula.

L’edició és fruit d’un autèntic trencaclosques documental. Costa ha arribat a aplegar 2.200 retalls en arxius o hemeroteques d’arreu del món; “i no hi són tots”, adverteix. De fet, li han quedat “buits” en mitjans de comunicació de països com els Estats Units, l’Argentina, Alemanya o el Regne Unit, on li consta que hi va actuar John Bux. A partir de totes aquestes referències, Costa ha recosit part de la carrera artística del personatge, “amb algunes intermitències”. I a cada nova puntada, la confirmació que es trobava davant d’un periple vital “realment interessant”.

Josep Buxó Coma va néixer a Vic l’any 1905. Era fill de Ca la Neus –o Nieves–, una merceria i sabateria que hi havia a la plaça Major –al mateix local on anys després hi hauria la Drogueria Junyent–. La regentava la seva mare, la torellonenca Neus Coma, fet que explicarà, fent una el·lipsi en aquesta història, el perquè Bux també va actuar més d’un cop al Cirvianum.

Buxó, però, ni volia ser un Estevet més, ni fer de sabater. Volia ballar. “Seria una mica com el Billy Elliot català”, apunta Costa. I no tant per una oposició familiar manifesta, que no consta, sinó interpretant el context que li va tocar viure: una ciutat dels sants, apocada i tancada, poc procliu a admirar un personatge “eixelebrat” que es volia obrir camí en el món inimaginat del cabaret.

Per tot plegat, a l’entorn dels 20 anys Buxó fa les maletes i se’n va a Barcelona –on sembla que puntualment encara haurà de fer de sabater per guanyar-se la vida–. Al barri de Gràcia, però, no acaba de trobar el seu lloc i fa el salt a París. A la capital francesa aprofundeix en l’aprenentatge de tota mena dels anomenats balls moderns (des del xarleston fins al black-bottom passant pel foxtrot, el yale o el bugui-bugui). Fins i tot debuta, “incidentalment”, al mític Moulin Rouge. Poca broma. Les primeres crítiques ja comencen a elogiar les habilitats d’un ballarí “amb una elasticitat espectacular”.

De tornada de París, el 1927 debuta al Teatre Còmic, un dels locals de varietats més emblemàtics del Paral·lel de l’època. Aquí neix, pròpiament, el personatge de John Bux, “un joven más bien menudo, ingrávido, de ojos azules i de apariencia de graduado per una universitat inglesa”, el descriu el crític de La Vanguardia. De gira per tot el país, el juliol de 1927 farà parada a casa, per actuar per primera vegada al Teatre Vigatà, on se’l presenta com “el rei del charlestón, de fama mundial”. A Vic hi tornar, com a mínim, dos cops més; un segon al Vigatà i un altre al Teatre Canigó.

El 1930 Costa el torna a trobar a París. Hi arriba de la mà de dos noms propis del món del music hall del moment, l’artista Raquel Meller i el compositor Jacinto Guerrero. “Allà acaba d’explotar.” Bux enceta una gira per tot Europa, “el seu cos no té esquelet”, “els seus músculs semblen de goma”, clamen les crítiques. Al cap d’un any reapareix a Barcelona, ara sota el títol de “campió del món de balls excèntrics”, certamen que Costa no ha pogut documentar. El 1933 debuta al cine ballant a la pel·lícula Mercedes, dirigida per Josep M, Castellví. Està considerada la primera comèdia musical espanyola i la primera “amb escenes parlades en català”, remarca Costa. Compartirà pantalla, entre d’altres, amb el mític Josep Santpere, pare de Mary Santpere. En els anys posteriors farà el salt, també, per tot el continent americà. Països com el Brasil l’idolatren. En aquest anar i venir, Bux mantindrà contactes puntuals amb personatges com Charles Chaplin o Cantinflas, que també li reconeixen les virtuts.

El 1939 grava una segona pel·lícula, a Cuba, Una aventura peligrosa, amb la vedet cubana Rosita Fornés. Les crítiques no la deixaran massa bé, però en aquest país Bux també esdevé molt popular fins als anys 50. La revolució de Fidel Castro marcarà un abans i un després. El castrisme li embarga els béns i Bux desapareix una temporada dels escenaris. No serà fins al 1972 que un article a La Vanguardia indica la seva tornada a Barcelona “A fer què?”, “va tornar sol o acompanyat?”, “va tornar per actuar o per quedar-se definitivament?”, es continua preguntant Costa.

El que sí que ha pogut certificar és la data de la mort, el 10 de desembre de 1976, a Barcelona. Tenia 71 anys. En la necrològica hi consta que deixava cònjuge, una filla –Costa ha sabut que el 1954 tenia 16 anys– i un fill polític. A ell, però, només li consta el nom d’una primera muller, la cantant mexicana Carme Rodríguez. “Es va casar en segones núpcies?” Una altra pregunta que per ara queda en l’aire. Davant d’aquests i altres interrogants, Costa aprofita per fer una crida a localitzar noves fonts. Sobretot d’una possible descendència que li aportés noves dades. El personatge s’ho val. “És realment un català universal”, remarca Costa, a qui li consta que el personatge va mantenir sempre l’estima per la seva ciutat natal. “Va ser un vigatà de soca-rel i molt orgullós de ser fill de la Ciutat dels Sants”. De fet, en algunes entrevistes havia manifestat la intenció de retirar-s’hi, a Vic. “Mai havia trobat ningú que hagués propiciat una col·lecció d’elogis tan considerables i de tanta magnitud com aquest”, clama Costa, convençut que, un perfil així, mereixeria “una pel·lícula o un musical”. Queda dit.

Arnau Tost i Saurí ha exercit el càrrec simbòlic en la festa de l’Escolania de Montserrat

EL 9 NOU

Arnau Tost i Saurí, de 9 anys i de Granollers, cantaire de l’Escolania de Montserrat, ha estat escollit bisbetó per a la celebració de Sant Nicolau, patró del cor, que es va fer diumenge a la tarda a l’Abadia de Montserrat. L’elecció del bisbetó és una tradició molt antiga que es manté viva a l’Escolania de Montserrat. Els mateixos escolans trien entre els membres que s’incorporen al cor quan fan quart de Primària el bisbetó i dues figures més: el vicari i el secretari. Primer, es fa una votació inicial on participen els escolans de tots els cursos i on es designa una terna d’entre els quals en sortirà el bisbetó. Per Santa Cecília, la segona votació fixa qui farà de bisbetó (és el més votat), qui serà el vicari i qui el secretari. Tots tres van tenir un paper destacat en la celebració de Sant Nicolau, que enguany, excepcionalment, es va fer diumenge, en lloc de dissabte.

Com cada any, els escolans van representar la llegenda de Sant Nicolau en una posada en escena teatralitzada que s’ha adaptat per poder oferir la Cantata de Sant Nicolau de Benjamin Britten, que va servir per cloure el Festival de Música del Mil·lenni. Tost va cantar en solitari a l’inici de la cantata. Mireia Saurí Masuet, mare del bisbetó, va intervenir destacant la relació de la tradició amb els alumnes que hi participen actualment.

“No m’ho esperava”, admetia Arnau Tost a EL 9 NOU sobre la seva elecció com a bisbetó. L’escolà ressaltava que van assajar força per a la cerimònia i el concert de diumenge: “Cada dia i, dijous a la nit, vam fer un assaig especial”, detallava.

L’Arnau va arribar aquest setembre a l’Escolania de Montserrat. Fins ara, estudiava a l’Escola Pia, on ja cantava al cor del centre, explica. Toca la trompeta i la bateria, un instrument que no practica a l’Escolania però del qual sí que continua fent classes els divendres quan torna a casa per passar-hi el cap de setmana. El primer any està pensat com un any “preparatori”, explica a EL 9 NOU el pare Efrem de Montellà, prefecte de l’Escolania de Montserrat. “Encara no ho fan tot”, afegeix. Cap a final de curs, però, ja es van incorporant al cor que canta a les misses al monestir.

Entre els privilegis del bisbetó, hi ha escollir el menú que mengen els escolans el dia de la festa. En aquest cas, l’Arnau va triar espirals de pasta amb salsa bolonyesa, hamburguesa i crep de xocolata de postres. El pare d’Arnau Tost, Marc Tost, també va ser escolà a Montserrat i va ser escollit vicari en la festa del bisbetó del seu any.

Des del segle XVII

La tradició del bisbetó està documentada a Montserrat des del segle XVIII i manté un vincle amb celebracions de caràcter simbòlic que formaven part de la cultura local. Amb tot, les formes de representació del bisbetó han anat canviant amb el pas del temps, però no ha canviat l’esperit de la festa. Per qualsevol escolà, el dia de Sant Nicolau pren un caràcter especial, pel que suposa de vivència, de comunitat, valors i experiències que perduren, destaquen des de l’Abadia. De Montellà ressalta que és “una festa de tota l’Escolania” que té un paper important per facilitar la integració dels escolans que arriben a quart de Primària. “Tots els escolans tenen un paper i són protagonistes de la festa”, indica.

La Dharma actua diumenge a Balenyà recordant el concert que van fer l'any 1994, en l'estrena del col·lectiu

EL 9 NOU

En acústic i amb la proximitat del públic, la Dharma tornarà a Balenyà diumenge. El 17 d’agost de 1994 hi van actuar en el primer concert que organitzava el col·lectiu KOK, i ara serà pel concert número cent. Entremig, una llarga trajectòria d’aquest grup d’aficionats a la música que han aconseguit portar al seu poble figures nacionals i internacionals, en un exemple de continuïtat únic a Osona. El KOK celebrarà el seu centenari a la sala Rockòdrom, a La Pista, en dues actuacions a les 5 i a les 7 de la tarda. Per a aquesta segona, les entrades ja s’han exhaurit.

Miquel Solà, actual coordinador del KOK, recorda l’inici. Un grup de joves feia gestions amb l’Ajuntament perquè volien fer concerts, A ell el van anar a buscar perquè ja tenia experiència: havia estat un dels impulsors de la recuperació del Carnaval a Centelles. És un apassionat de la música i s’hi va enganxar, i encara hi és. El KOK, que inicialment eren les sigles de Kol·lectiu Organitzador de Koncerts, es va formar amb músics com Pep Sallent i Marc Puigdomènech (Boys Damm), Ignasi Gilabert, el periodista Vicenç Bigas… i Toni Mas, exregidor de Cultura que sempre els va ajudar. “Vam arribar a ser una trentena, ara som nou persones que continuem.” Sempre sense ànim de lucre i amb l’objectiu de portar a Balenyà propostes musicals de qualitat.

Se n’han sortit. N’han fet de petit format i d’altres de més grans. “Vam començar en aquell primer concert amb Els Pets i la Dharma, eren els anys d’esclat del rock català, veníem del concert del Palau Sant Jordi del 1991.” De casa, passarien per Balenyà Els Catarres quan encara eren Wolfish, i quan ja eren un dels grups punters del país, Sopa de Cabra en la seva primera gira de comiat, Mazoni, Cesc Freixas, i els osonencs com Joana Serrat o Roger Usart. En una època, van trobar un filó en els grans clàssics del rock dur ibèric, des de Barón Rojo fins a Barricada, Obús, Los Suaves o Leño, i d’altres territoris sonors com Loquillo, la Vargas Blues Band. “Sempre miràvem d’introduir-hi els grups de casa, per exemple Barricada va actuar amb els Strip de l’Esquirol.” Però sens dubte una de les marques de la casa del KOK han estat els cantautors rockers nord-americans, i en especial Elliott Murphy, que ha arribat a actuar en més d’una dotzena d’ocasions i en diversos formats a Balenyà. I darrere d’ell, Willie Nil –que tornarà al mes de març en el concert número 101– o Joe Grushecky. I la vena folk amb Perla Batalla, Larry Campbell, The Guthrie Familly… Però sens dubte la fita que els quedarà gravada a la memòria serà la d’haver pogut portar a Balenyà grans estrelles de la música en el concert “Acords amb Leonard Cohen”, que homenatjava el gran cantautor canadenc. Al pavelló, el 12 de gener de 2007, van desfilar per l’escenari Jackson Browne, John Cale, Adam Cohen –el fill de l’homenatjat–, Cristina Rosenvinge, Toti Soler, Duquende, Santiago Auserón… Una constel·lació musical irrepetible. “Són coses que només passen un cop a la vida”, diu Solà. El miracle va ser possible gràcies a la connexió que tenien amb el periodista i productor musical Alberto Manzano.

Els temps han canviat, i els directes s’empetiteixen a tot arreu, excepte als grans festivals. El KOK té una línia més propera, la programació de sales, la que en aquest moment pateix més per falta de públic. “Veient els festivals, pot semblar que la música en directe té una salut increïble, i no ho és tant.” El KOK aprofita totes les escletxes d’oportunitat que troba, “com el concert de la Dharma de diumenge, ells buscaven aquest format petit d’hivern i nosaltres els volíem a ells”. Juguen amb els espais que els cedeix l’Ajuntament, com el Rockòdrom de La Pista –encara que no estigui adequat ben bé com a sala– o l’Ateneu, que té un aforament petit. “Tenim una edat, excepte alguna incorporació més jove, però la il·lusió del primer dia”, afirma Miquel Solà.

EL 9 NOU

Cap de setmana de fires de Nadal i Santa Llúcia en diversos municipis d’Osona i el Lluçanès. Algunes amb una llarga tradició, com la bicentenària Fira de Santa Llúcia de Prats, i d’altres que s’estrenen, com la Fira de Nadal dels Hostalets.

 BALENYÀ
Fins a 17 parades de temàtica nadalenca d’artistes i productors locals seran dissabte a la primera edició del Mercat de Nadal Solidari que es farà als Hostalets de Balenyà. Serà a la plaça de l’Església entre les 4 de la tarda i les 10 del vespre. Organitzat per l’Ajuntament i amb la col·laboració de Balenyà contra el Càncer i el col·lectiu d’artesans i artistes, la voluntat de la fira és “consolidar-la com l’acte que enceta el calendari festiu nadalenc al poble”, en paraules de la regidora de Fires de l’Ajuntament, Montse Garcia. I afegeix: “Tothom en té moltes ganes, fa mesos que ho preparem perquè vingui molta gent”. Durant la tarda hi haurà les parades, però també lectures de textos, i de cara al vespre, concerts amb artistes i músics locals. Alguns ja confirmats com Jordi Ginesta o la banda Nordest, entre altres que també sumaran esforços a la causa solidària. S’oferirà servei de botifarrada i caldo. Els ingressos es destinaran a accions solidàries.

 MANLLEU
El Badanadal de Manlleu, que el cap de setmana passat va arrencar amb el Parc Màgic, incorpora a partir d’aquest dissabte la seva proposta estrella: la pista de gel a la plaça Fra Bernadí. La pista funcionarà 26 dies –fins al 7 de gener–, una setmana més que l’any passat, amb la qual cosa s’esperen superar els 10.000 patinadors de l’anterior edició. La pista disposa d’una superfície de 740 metres quadrats, fet que la converteix en una de les més grans de Catalunya. Al costat hi haurà el tobogan gegant, de 16 metres de llarg, on els infants podran lliscar amb dònuts gegants i completar l’experiència amb inflables i activitats que aniran variant al llarg de les festes. L’horari de taquilla serà de les 10 del matí a 1/4 de 8 del vespre; i la franja per patinar, de les 10 i 20 minuts a 2/4 de 2 i de 2/4 de 4 a les 7 i 20. Els dies lectius (del 15 al 19 de desembre) la pista estarà reservada a grups escolars de 8 del matí a 5 de la tarda. A la foto, preparatius de la pista, aquest dijous.

 RODA DE TER
Aquest diumenge torna la Fira Pont a Pont, una mostra de parades de productes de proximitat, artesanals i d’entitats que omplirà els carrers més cèntrics de Roda de Ter d’ambient nadalenc, cultura popular i activitats per a totes les edats, en un format que arriba a la 15a edició. La jornada arrencarà a les 9 del matí amb l’encesa de focs a càrrec de la colla de Diables i Fúries del Pont Vell. Tot seguit se servirà xocolata desfeta i coca per a tothom. Entre les propostes destacades, una actuació i taller de cultura popular de ball de bastons, de panderos i de pastorets, amb l’Associació Ara i Sempre de Barberà del Vallès; l’espectacle familiar Sense guió, a càrrec de l’il·lusionista Óscar Sánchez; un taller familiar de postals de Nadal, a la Fundació Miquel Martí i Pol, o un intercanvi de cromos de l’àlbum de Roda que s’ha impulsat aquest any. No hi faltaran les cantades de nadales o el ball de gegants amb la colla local. També hi haurà sorteig d’entrades per anar a veure L’encís del pessebre, a càrrec dels Pastorets de Roda, que també hi seran presents.

 ST. VICENÇ DE TORELLÓ
Sant Vicenç de Torelló també es manté fidel a la seva Fira de Nadal. Serà diumenge, bàsicament de les 9 del matí a les 3 de la tarda, en diferents espais del centre del poble. Com a principal novetat, enguany s’incorpora un Mercat de la Joguina, a la plaça de l’Ajuntament. No hi faltaran la cercavila de gegants, l’actuació de la Coral Lloriana Jove, una cantada de nadales i cançons de tardor a càrrec de l’escola Lloriana o, al migdia, un concert amb The Rovers. A les 5 de la tarda hi haurà la tradicional quina de Nadal de la UE Sant Vicenç de Torelló.

 PRATS DE LLUÇANÈS
Prats de Lluçanès viurà, un any més, la tradicional Fira de Santa Llúcia, cita destacada del calendari hivernal que combina patrimoni, cultura, tradició i activitat econòmica, amb l’objectiu de posar en valor la pagesia, les activitats vinculades al territori, les arts escèniques i les tradicions locals. De la jornada de dissabte destaca, al matí, una jornada tècnica centrada en “Els incendis forestals s’apaguen a l’hivern”, amb la voluntat de donar a conèixer eines de gestió de boscos per a la prevenció d’incendis forestals, i actuacions de manteniment positives pels serveis ecosistèmics. Diumenge serà el dia central de la fira, amb activitats programades des de primera hora del matí fins al vespre. Inclou la mostra de bestiar i de maquinària agrícola, demostracions d’escultura amb motoserra o exhibicions de ferrar rodes de carro. A més de les parades d’artesans, d’entitats i de productes locals, a la plaça de l’Església hi haurà un Mercat de Nadal. Com ja és habitual, el programa de la fira s’anirà intercalant, durant tot el cap de setmana, amb el programa del 17è Festival Itineràncies, dirigit per Ada Vilaró. Divendres al vespre, per exemple, la Sala Cal Bach viurà una vetllada poètico-musical sota el títol “La irreverent xafarderia de les olives. Pilar Cabot: poemes, contes i cançons del col·lectiu Dones que cremen romaní”. Dissabte a la tarda, el Cafè Teatre Orient acollirà dues propostes culturals: a les 5, Companyia animal, amb la participació d’alumnes de l’escola Lluçanès, i a 2/4 de 6, Woof, del pallasso Pere Hosta. I diumenge hi haurà un espectacle itinerant amb la companyia COSinsART; la instal·lació poètica Poemes a cau d’orella, a càrrec d’Olga Molina, o, a 2/4 d’1, als jardins de Cal Bach, l’espectacle de dansa Xirinxina, de la companyia l’Apeziade. Com a punt final, a les 5 de la tarda a la plaça de l’Església, es presentarà l’espectacle comunitari Fum, fum, fum, amb Celeste Alías, Ada Vilaró, l’EMAL, la Coral Sant Jordi, el Cor de Carxofa i el músic Josep Maria Cols.

 TARADELL
La 12a Nit de Santa Llúcia amb l’actuació de Carles Blanch i Onofre Serer obrirà, aquest divendres a les 8 del vespre a l’interior de la capella, els actes de la 49a Fira de Santa Llúcia a Taradell, que s’allargarà durant tot el cap de setmana. El mateix divendres, una hora després, serà el torn dels Focs de Gala i els balls tradicionals. Dissabte, dia de la patrona, es farà la missa i el res del rosari, mentre que diumenge durant tot el dia es farà la fira, amb les tradicionals parades de productes nadalencs i artesanals. A 2/4 d’11, missa i a la sortida es podrà recollir el tradicional ramet de la sort. Al matí, jocs per a la quitxalla i a la tarda, berenar popular. Entre les 5 de la tarda i 2/4 de 8 del vespre, hi haurà els patges dels Reis d’Orient que recolliran les cartes.

 SANTA EULÀLIA
En el marc de la festa major d’hivern, Santa Eulàlia de Riuprimer viurà aquest diumenge, a partir de les 10 del matí i fins al migdia, la 13a Fira Santulària, amb parades d’alimentació, artesania i decoració nadalenca. Les entitats del poble col·laboraran amb La Marató de 3Cat. A les 6 de la tarda hi haurà l’Encesa de l’Estrella de Riuprimer, a l’avinguda del Benestar.

EL 9 NOU

Arnau Obiols presentarà el seu últim disc, ‘Ocell tambor’, aquest dissabte al centre cultural Can Balmes de Santa Maria de Palautordera. El nou treball discogràfic és una obra lluminosa, un acte d’amor i d’esperança, que es fixa en els petits detalls. El músic crea un univers sonor que respira natura, muntanya i silenci, però també humanitat, fragilitat i resistència. ‘Ocelltambor’ s’erigeix com un cant de vida, una floració sonora que celebra el dret i la sort de viure. Entre la llum i l’ombra, la vida i la mort, el disc esdevé un espai de calma i bellesa, on cada so és una invitació a reconnectar amb allò essencial.

‘Ocell tambor’. Arnau Obiols. Can Balmes. Santa Maria de Palautordera. 20.30.

Néstor Giménez Trio presenta ‘Jazz lunar’ a Granollers

Néstor Giménez Trio actua aquest divendres a les 8 del vespre al Casino de Granollers dins el Cicle de Jazz per presentar ‘Jazz lunar’. Amb un enfocament innovador i audaç, Giménez, músic experimentat i visionari, al capdavant de la Barcelona Art Orchestra, s’uneix al prodigiós Camil Arcarazo, al contrabaix, i al consagrat Andreu Moreno, a la bateria. Tots tres conviden a un viatge metafísic carregat d’emocions i sorpreses.

‘Jazz lunar’. Néstor Giménez Trio. Cicle de Jazz de Granollers. Casino. Divendres 12 de desembre, 20.00.

Múcab Dans porta ‘Bombolles de paper’ a Can Palots de Canovelles

La companyia Múcab Dans presenta aquest dissabte a les 6 de la tarda ‘Bombolles de paper’ al Teatre Auditori Can Palots de Canovelles. És un espectacle màgic i participatiu de dansa, música en directe i projeccions multimèdia, pensat per a un públic familiar. Amb una posada en escena visual i poètica, Múcab Dans convida a entrar en un món fantàstic ple de bombolles de sabó, de paper, de llum i de sons, on tot és possible i on petits i grans poden tornar a jugar, imaginar i emocionar-se. Els protagonistes són en Roger i la Bumbú. L’espectacle va ser guardonat amb el Premi Millor Espectacle Familiar – Feria de Teatro de Castilla-León Ciudad Rodrigo 2014.

‘Bombolles de paper’. Múcab Dans. Teatre Auditori Can Palots. Dissabte 13 de desembre, 18.00.

Concert de música antiga a l’Adoberia de Granollers

La formació Ensemble Aedea, fundada i dirigida pel musicòleg Marc Tost, oferirà un concert de música antiga aquest dissabte a les 7 de la tarda a l’Adoberia de Granollers. Sota el títol ‘De la Sibil·la a la llum’, oferirà un viatge pel Nadal medieval, del misteri a la claror del temps, amb peces com el ‘Cant de la Sibil·la’, i altres del llibre vermell del Mil·lenari de Montserrat. Un dels moments més especials serà la interpretació d’una peça, Alma redemptoris del compositor i clergue català Josep Saurí Vergés (Granollers, 1768-1834), que fa uns 200 anys que no sona, segons ha explicat el musicòleg granollerí.

‘De la Sibil·la a la llum’. Ensemble Aedea. L’Adoberia, Granollers. Dissabte 13 de desembre. 18.30.

Jaume Espuny

‘Don’t Shoot Me, I’m
Only The Piano Player’
Rocket, 1973

Del 1970 al 1975 va ser el millor moment d’Elton John. En aquests cinc anys va gravar sis obres mestres del rock. Aquest Don’t Shoot Me, I’m Only The Piano Player –en català: “No dispareu, jo només soc el pianista”–, del 1973, n’és una. Possiblement és el seu disc més pop, amb una gran variació d’estils, des del blues o el rock dur fins al country o les balades. Hi ha de tot. I totes les cançons les firmen els de sempre, Elton John la música i Bernie Taupin les lletres.

La cosa comença amb “Daniel”, una balada preciosa que formava part de la banda sonora d’Alícia ja no viu aquí, una pel·lícula de Martin Scorsese de 1974. Tot seguit, una mica de marxa amb “Teacher I Need You”, que dona pas a dos temes de guitarres fortes com són “Elderberry Wine” i “Midnight Creeper”. I després arriba la que, almenys per a mi, és la millor cançó del disc: “Have Mercy on The Criminal”, un blues on el piano d’Elton John sona de meravella.

Més endavant, dos temes que recuperen el rock clàssic dels anys cinquanta: “I’m Gonna Be a Teenage Idol” i la més popular i exitosa del disc, “Crocodile Rock”. I encara hi podem trobar una cançó amb aires de country com “Texan Love Song”. Hi ha de tot i tot molt bé. Elton John venia de publicar el magistral Honky Chateau, i al cap d’uns quants mesos es despenjava amb un disc doble i també magistral, Goodbye Yellow Brick Road. No parava

Jordi Sunyer

LA SIMFÒNICA DE COBLA I CORDA DE CATALUNYA
‘Mare mundi’
A les portes de Nadal torna la Simfònica de Cobla i Corda de Catalunya, una ambiciosa formació que casa el so d’una orquestra simfònica amb la nostra cobla. El resultat, com sempre, és excel·lent. Aquesta vegada amb 14 peces relacionades amb el mar on no hi manquen l’havanera Vestida de nit, el My Heart Will Go On que va immortalitzar Céline Dion, un homenatge al musical Mar i cel o algunes tonades de Lluís Llach. I tot amb les veus d’Arjau, Beth, Joan Garrido, Mariona Escoda, Samantha i la Polifònica de Puig-reig.

SMOKING SOULS
‘Un combat d’amor que s’acaba’
Enregistrament en directe del darrer concert que el grup de Pego Smoking Souls va fer al seu poble natal el 14 de juny de 2025. No hi manca cap dels seus grans èxits (La trinxera, Volves de neu, Metralleta i cafè…) i sonen com un tro demostrant que en temps de músiques festives i urbanes també hi havia un lloc per al rock. La llàstima és que el disc de moment no s’ha editat en format físic i només es pot trobar a les plataformes. Ara els valencians estan morts però si mai ressusciten, a l’hora de treure discos que n’aprenguin de Ferran Palau.

CLARA PEYA
‘Solilòquia’
La polifacètica pianista i compositora Clara Peya, després de treure uns quants discos acompanyada de diferents cantants, ha tornat ara amb un àlbum amb 14 peces instrumentals on està sola (davant el perill). Ho fa denunciant l’aïllament social en què vivim i la dificultat de sostenir el temps en soledat amb títols tan explícits com Pez fuera del agua, Miedo al miedo o El glaciar del fin del mundo que obre un disc vibrant però que no seria la millor banda sonora per a una sobretaula tranquil·leta d’ambient nadalenc. Perillós però imprescindible.

Jaume Espuny

RAMONES
‘¡Adiós amigos!’
Radioactive Records, 1995
El 1995 Ramones van anunciar que aquest ¡Adiós amigos! seria l’últim disc de la seva carrera, i va ser així. Havien passat ja ni més ni menys que 20 anys i 14 discos des que els qui podríem dir inventors del punk van aparèixer per donar nova vida al rock cap allà l’any 1976. I es van acomiadar en castellà, possiblement perquè a Sud-amèrica, sobretot a l’Argentina, era on tenien més èxit. El disc és tan bo com els anteriors, una bona manera de jubilar-se. Les cançons són com sempre ràpides i curtes, sense floritures però rock de debò.

El que deien sempre ells: el rock és una cançó de dos minuts que parla d’amor amb quatre acords.
¡Adiós amigos! s’obre amb una imponent versió de “I Don’t Want to Grow Up”, de Tom Waits, una cosa poc normal, perquè les cançons gairebé sempre les componien els mateixos membres del grup. Entre els altres temes, 13 en total, destaquen poderosament “Cretin Family” i “She Talks to Rainbows”, Ramones total, i una sorpresa melòdica com “Life’s a Gas”, on la veu de Joey es nota ja una mica cascada.

En algunes edicions en CD s’hi pot trobar una cançó extra espectacular, “R.A.M.O.N.E.S”, un tema del grup de heavy metal Motörhead, que havia gravat quatre anys precisament com a homenatge als Ramones. La portada és força al·lucinant.

Jordi Sunyer

PELAT I PELUT
‘La perruqueria’
Els osonencs Pelat i Pelut tornen i ho fan després d’haver passat per la perruqueria on els han pres el pèl (en aquest cas els han pres la rumba amb què van començar). Ara, fent un pas més del que ja apuntaven al disc Termomix (2024), combinen sense manies pop i electrònica –i una mica de rumba, sí– en vuit cançons on tan són capaços de posar-te la pell de gallina (“Tant de bo” o “Com si fos ahir”) com de provocar-te un somriure (“Paripé” o “Nit de mambo”). Un treball rodó, divertit i vitalista que els hauria de consolidar a primera divisió del panorama nacional.

CLIMA
‘Això que ens passa’
Els empordanesos Clima van debutar el 2021 amb T’he trobat a faltar i ara publiquen el seu segon treball on mantenen encara l’arrel pop-rock però exploren nous matisos gràcies sobretot a l’acurada producció de l’osonenc Joan Borràs (teclista d’Oques Grasses). L’àlbum s’obre amb “La metxa”, una cançó que parla de no deixar escapar les oportunitats i d’atrevir-se a llençar-se de cap sense mirar enrere, i es tanca amb “El meu destí”, on hi ha l’única col·laboració del disc, la de l’ex-Txarango Sergi Carbonell. La meva preferida és l’himne emotiu “Irrepetibles”.

ARNAU OBIOLS
‘Ocelltambor’
Arnau Obiols (La Seu d’Urgell, 1985) és un músic, compositor i creador multidisciplinari amb una trajectòria que travessa el jazz, el folk i la creació sonora més lliure que ha sabut construir un llenguatge propi, arrelat i alhora universal. I a Ocelltambor consolida aquest so i segell amb nou noves peces del que abans se’n deia world music lluminoses i plenes de poesia i humanitat. Un disc fet amb un peu a la tradició i l’altre a la contemporaneïtat que celebra la vida i ens ajuda a reconnectar amb allò que és essencial.

Jordi Vilarrodà

‘Pedra de tartera’
Maria Barbal / Àurea López
Columna
No hi ha dubte que Pedra de tartera és una de les novel·les més llegides de la literatura catalana contemporània, un relat que s’ha instal·lat en el nostre imaginari i ja es pot considerar clàssic. Ara arriba en un format de novel·la gràfica, il·lustrada per Àurea López. Una forma diferent d’acostar-nos al relat de la vida de la Conxa, des del Pallars a Barcelona i entre les convulsions de la història.

‘Les parts vermelles’
Maggie Nelson
L’Altra Ed.
La californiana Maggie Nelson parteix d’un fet autobiogràfic: la mort de la seva tia, presumptament víctima d’un assassí en sèrie però mai esbrinada del tot, a finals dels anys 60. Un fet que sempre ha planat damunt la família, enmig de silencis. La reobertura inesperada del cas i el judici són el motor que la fa escriure sobre les morts violentes de dones en aquest assaig narratiu.

‘Viladelsac’
Damià Bardera
La Segona Perifèria
Contista i assagista, Damià Bardera ha escrit aquesta única novel·la, publicada per primer cop ara fa deu anys, i ara encertament recuperada. La història d’un nen de ciutat que aterra a casa dels avis, a l’Empordà –un Viladelsac que podria ser ben bé el Viladamat de l’autor–, i que es construeix des d’aquest lloc, i des del conflicte entre la seva brillant imaginació i la vida real dels grans.

‘El maqui que encara lluita’
Enric Garcia Jardí
Ara Llibres
Joan Busquets, de 97 anys, és potser el darrer testimoni viu dels maquis. L’autor del llibre viatja fins al poblet on fa molts anys que viu, al nord de França, per parlar de la seva lluita a la guerrilla, la detenció, la condemna a mort finalment commutada, els anys a les presons franquistes i els intents de fugida, un nou exili… i la lluita pel reconeixement dels maquis.

‘Barcelona, una immersió ràpida’
Ferran Mascarell / Tibidabo Ed.
Com a historiador, com a regidor i com a conseller del govern, Ferran Mascarell és un gran coneixedor de Barcelona. En aquest assaig reflexiona sobre el moment actual de la ciutat, però mirant tant al passat com al futur. Venint des del catalanisme cívic i el republicanisme, als barcelonins d’ara els pertoca decidir cap on ha d’anar la capital catalana, mal encaixada dins l’Estat.

Jordi Vilarrodà

‘La porta de les estrelles’
Ingvild H. Rishøi
Amsterdam
Un relat de Nadal per a qui no li faci res emocionar-se i fins i tot plorar. S’ha comparat la novel·la d’aquesta autora noruega que ara arriba al català amb el clàssic La venedora de llumins d’Andersen. Però la situació és d’ara, i ens parla de famílies vulnerables: un pare a l’atur, sol i amb dues filles, s’acosta Nadal i una de les filles sembla que pot trobar feina en una botiga on venen arbres…

‘El gat i les estrelles’
Jordi Lara
Proa
“Tot allò s’ha acabat”. Així comença Jordi Lara aquest relat. El que s’ha acabat és el món tal com el coneixem. La natura, i potser també la cultura. En aquest temps distòpic, una dona emprèn la recerca d’un vell compositor, i arriba a una mena de refugi d’artistes que han fugit. Tots dos fan el que poden per provar de tornar la dignitat, en un acte artístic que potser serà el darrer.

‘El negre i jo’
Frank Westerman
Pagès Ed
Frank Westerman és un dels periodistes literaris més reconeguts d’Europa. L’any 1991 , viatjant, va passar per Banyoles i va veure el famós negre del Museu Darder. I com és obvi, li va despertar tota mena de preguntes. N’ha seguit la història, que ha donat peu a un assaig sobre racisme, colonialisme i el passat d’Europa. Més d’actualitat per les darreres novetats que hem sabut sobre el cas.

Núria Tomàs Mayolas

I si en Nono…
Autora/Il·lustradora: Inbar Heller Algazi
Traductora: Bel Olid
Editorial: Litera
Lloc i any d’edició: València, 2024
Pàgines: 32

D’un problema, una història. El protagonista d’aquest àlbum il·lustrat és en Nono, un nen curiós que ha posat els dits al plec de pàgina del llibre i s’hi ha quedat enganxat, no en pot sortir. A partir d’aquí s’anirà construint una història en què el protagonista necessitarà trobar entreteniment, menjar alguna cosa, superar dificultats com ara passar-hi la nit i protegir-se del fred de l’hivern, o bé viure l’aventura de fer-se gran.

Com a bon àlbum il·lustrat, suport físic, text i imatges són indestriables, es necessiten els uns als altres per atorgar sentit al relat. L’autora ho fa visible unificant-los gràficament a través d’una paleta acotada de tons blau marí, magenta i groc, combinant-ne la transparència i sobreposició, per matisar-los, i deixant que convisquin els espais buits de les pàgines amb uns dibuixos de traç negre, delicat, acolorits amb aquarel·la i taca plana digital.

Inbar Heller Algazi fa una proposta interessant, converteix el llibre en un espai escènic on ella agafa un rol de directora i va verbalitzant tot el que li podria passar al protagonista si no aconsegueix alliberar-se, mentre que aquest i uns conills antropomorfitzats ho van representant. És a través d’aquest plantejament que ens fa reflexionar sobre el procés creatiu, ja que ens va mostrant com es pot bastir un relat a partir d’un problema, però no és un problema qualsevol: aquest s’esdevé en el mateix suport de la història. Aquest joc conceptual entre la ficció dins la ficció fa un gir al final de la narració, quan una altra veu diferent crida en Nono per dir-li que l’està esperant. Aquesta veu podria ser la mare o el pare, que el desperta de les fantasies literàries on s’ha quedat atrapat, qüestionant la ficció versus la realitat perquè en aquest moment ell pot treure els dits del plec, abandonar el llibre i sortir de la pàgina.

Així doncs, l’argument té en el fons un contingut psicològic: ens transmet que, tot i les suposicions angoixants que generem quan ens trobem davant d’un mal pas, al final, el desenllaç és totalment imprevisible. Per tant, la millor opció és observar i esperar que es faci possible la solució, tal com fa en silenci el protagonista. És un missatge de creixement maduratiu per a l’infant que connecta directament amb els objectius de l’editorial Litera, especialitzada en publicacions sobre la criança conscient en un context social actual.

Cartellera dels principals cinemes

EL 9 NOU

Isaac Muntadas

Odi desmesurat, fidelitat en l’ambientació del videojoc i no tant en els personatges

Amb el llançament de la tercera part de la saga Uncharted, semblava que Naughty Dog havia tocat sostre en l’excel·lència de la creació de videojocs. Res més lluny de la realitat, la companyia nord-americana encara havia de parir la seva obra magna: The Last of Us (2013). El joc començava amb l’esclat d’una pandèmia mundial provocada pel fong Cordyceps, que infectava els humans i els convertia en caníbals. Tothom que fos mossegat o patís una sola esgarrinxada es transformava en una criatura assedegada de sang. Anys després, els supervivents viuen en un món postapocalíptic. La trama se centra en Joel (Pedro Pascal), un contrabandista, i l’Ellie (Bella Ramsey), una noia de 14 anys que és immune al virus. En Joel travessarà el país amb ella per dur-la amb uns doctors que estudien la creació d’un antídot contra la infecció.
El gener de 2023, HBO Max va adaptar la primera part del videojoc a la petita pantalla. La sèrie va ser un èxit, i l’abril passat va sortir la segona temporada, que narra els fets del segon videojoc: The Last of Us Part II (2020). Tot i ser una aventura d’acció que abraça el terror, el primer videojoc narra una història d’amor per la vida i els petits moments; mentre que el segon, una història d’odi i venjança. Han passat cinc anys des que en Joel va rescatar l’Ellie de l’hospital de Salt Lake City on havia de ser operada pels Luciérnagas (un grup militaritzat revolucionari) per trobar l’antídot. L’Ellie hauria mort, però la humanitat s’hauria salvat. Tots dos viuen a la ciutat de Jackson, en una comunitat civilitzada i lliure d’infectats.
En la segona temporada apareix un nou personatge, de manera fugaç, que ho sacseja tot com un tsunami: l’Abby (Kaitlyn Dever). Resulta que en Joel va assassinar el seu pare, un cirurgià que operava l’Ellie, i ella vol matar-lo per venjar-se. Espòiler: ho aconsegueix d’una manera cruel. Ho explico perquè, en el seu moment, la mort del protagonista al videojoc va desencadenar una onada d’odi dels fans contra l’Abby. Tothom es pensava que l’actriu que la interpretaria rebria el mateix menyspreu; però s’equivocaven. Els fans es van empipar més en l’elecció de Ramsey pel paper d’Ellie, perquè la mateixa Dever s’assembla més a la protagonista del joc. L’actriu anglesa va destacar més quan l’Ellie era una adolescent rebel, però no és tan creïble com a adulta. Tot i això, la sèrie té molts punts forts: l’ambientació; la música de Gustavo Santaolalla, el compositor de la banda sonora del joc; les veus dels personatges, que en castellà són les dels actors de doblatge del joc, i, sobretot, la fidelitat amb el videojoc. Hi ha escenaris i escenes calcades. Me’n venen al cap dues amb la guitarra com a protagonista o la visita a un museu molt espacial el dia de l’aniversari de l’Ellie.
El capítol dos és un dels millors de la sèrie, amb un parell de canvis respecte al videojoc força encertats i un empatx d’infectats que ho compensa per la resta de la temporada. L’episodi sis és d’aquells que toca la fibra i reforça la relació entre la parella protagonista. Tots els capítols tenen moments d’acció, tensió i profunditzen en els vincles dels personatges, la clau de la història. Per ara, l’enfrontament entre les faccions dels Lobos i els Serafitas queda en segon pla i per a la tercera temporada, on la protagonista serà l’Abby.

FITXA TÈCNICA
Plataformes: HBO Max
Gènere: Drama postapocalíptic
Llengua original: Anglès
Català: No. Doblada al castellà
Capítols: 7 episodis T2 (16 en total)
Creadors: Craig Mazin i Neil Druckmann

Sergi Soler

Viure amb el cor partit

‘Frankenstein’ compta amb un pròleg en els gels àrtics amb un vaixell encallat d’una expedició polar comandada pel capità Anderson (Lars Mikkelsen) que recullen al malferit Victor Frankenstein (Oscar Isaac), atacat per una mena de bèstia.
Quan pugen Victor al vaixell apareix amb una violència desfermada una grotesca figura amb parracs (Jacob Elordi) que reclama a Victor, el seu creador, el pare del monstre. Aleshores la pel·lícula s’estructura en dos grans blocs corresponent al punt de vista de Victor Frankenstein i, després, a la perspectiva de la desvalguda criatura monstruosa. Dos blocs que troben en l’espai feréstec dels àrtics la frontissa perfecta per desplegar-se fins a l’emotiu epíleg final en la immensitat blanca gelada. La primera part permet evocar la infància de Víctor, unit estretament a la seva mare, mentre el pare, Leopold (Charles Dance), li inculca la medicina i la cirurgia. Descobrim la vanitat i l’ambició del científic amb la seva pulsió sacrílega de vèncer la mort per fer reviure un manyoc de carn apedaçada.
En aquest desafiament diví de burlar les lleis naturals de la vida i la mort, Victor trobarà la complicitat del ric comerciant Heinrich Harlander (Christoph Waltz) per dur a terme els seus quimèrics experiments en un castell abandonat davant del mar, pura efígie gòtica. La segona meitat està consagrada a la confessió del monstre de Frankenstein, un fill rebutjat pel seu pare, un ésser castigat i vexat. Després d’escapar de la seva pròpia destrucció en mans de Victor acaba descobrint insospitadament la bondat i l’afecte humà en una granja rodejada de llops amb les converses i atencions d’un vell cec, convertint-se en el seu benefactor. Aprèn a llegir i parlar i aleshores experimenta el desig de conèixer el seu malaurat origen, carn forjada de restes de cadàvers d’ossaris. També es revelarà la seva naturalesa indestructible un cop s’adona que el seu organisme reviu i es regenera després de patir tota mena de ferides. Això el converteix en un ésser condemnat a viure eternament i, per això, reclamarà a l’egoista Victor la gestació d’una criatura com ell per trobar una anhelada ànima bessona.
Més enllà del goticisme associat al castell dels disbarats de Victor, espai del terror i la follia frankensteiniana, o el caràcter grandiloqüent i operístic de què fa gala la concepció del cinema fantàstic en el seu vessant més fastuós, el film de Del Toro s’impregna també de l’esperit romàntic en sintonia amb el romanticisme del s. XVIII, base de l’obra de Mary Shelley. Això s’explicita amb l’esment de John Milton i el seu llibre ‘Paradís perdut’ o unes notes finals de Lord Byron carregades de sentit, “I així el cor es partirà, però partit continuarà vivint”. Un apunt gens gratuït perquè Byron i el matrimoni Shelley van compartir una vetllada literària molt profitosa el 1816 a Villa Diodati (Suïssa), la nit en la qual que va sorgir la idea del llibre ‘Frankenstein i el nou Prometeu’.

El fatalisme romàntic és aportat d’alguna manera també per la delicada Elizabeth Lavenza (Mia Gotz), la parella del germà petit de Victor, William (Felix Kammerer), neboda de Harlander. Elizabeth és una ànima sensible commoguda per la criatura encadenada i ultratjada establint un vincle de tendresa semblant a la del mite de la Bella i la Bèstia. Guillermo del Toro potser no aporta gran cosa en la seva nova versió del text clàssic de Shelley, una història que ja té tots els ingredients per ser universal, però tant la seva magnificència visual i escènica com la seva humanitat i poesia la converteixen en una proposta extraordinària. Per acabar, cal recordar que ‘Frankenstein’ la teniu disponible tant amb doblatge en català com en versió original subtitulada al català.

Eva Remolina

Les barretes proteiques s’han convertit en un producte molt popular entre esportistes, persones que fan dieta o simplement aquells que busquen un snack ràpid i energètic. Però, realment són efectives i saludables? I quines alternatives hi ha?Les barretes proteiques són aliments processats que contenen una quantitat elevada de proteïnes, normalment provinents de sèrum de llet, soja, ou o plantes. A més, solen tenir hidrats de carboni i greixos per aportar energia i donar consistència al producte. S’acostumen a comercialitzar com a ajuda per a guanyar massa muscular, recuperar-se després de l’exercici o substituir un àpat ràpid. Per tant, poden ser efectives si es consumeixen com a part d’una dieta equilibrada i combinades amb exercici físic.

La proteïna és essencial per reparar i construir teixit muscular, i aquestes barretes poden ajudar a cobrir les necessitats diàries de proteïna. Tanmateix, no són màgiques: si es consumeixen sense control calòric o sense entrenament adequat, no generaran millores significatives en força o musculatura.A més, s’ha de dir que no totes les barretes són iguals. Moltes contenen alts nivells de sucre, edulcorants artificials, additius i greixos poc saludables. Això pot convertir un snack aparentment “sa” en un producte amb efectes negatius sobre el pes i la salut metabòlica si es consumeix en excés. Per tant, cal llegir bé l’etiqueta i optar per opcions amb ingredients naturals, baix contingut de sucre i bona qualitat de proteïna.Per aquells que volen evitar productes processats, hi ha alternatives saludables:

• Fruits secs i llavors: ametlles, nous, pipes de gira-sol, que aporten proteïna i greixos saludables.
• Iogurt grec amb fruita: una combinació de proteïna i hidrats de carboni natural.
• Ou dur o truita de verdura: fàcil de portar i rica en proteïnes.
• Batuts casolans de proteïna vegetal: amb llet, fruites i proteïna de pèsol, civada o cacau pur.

Eva Remolina

El Glühwein és un vi calent especiat, generalment elaborat a partir de vi negre i que s’aromatitza amb una combinació clàssica d’espècies i ingredients com:

• Canyella
• Clau d’olor
• Anís estrellat
• Pela de taronja o llimona
• Sucre o mel
• Nou moscada
• Cardamom (en algunes variants)

El resultat és una beguda dolça, perfumada i reconfortant, ideal per combatre el fred.El Glühwein és especialment popular a Alemanya, Àustria i Suïssa, on és consumit massivament als tradicionals mercats de Nadal (Weihnachtsmärkte). Tot i això, la seva popularitat s’ha estès a molts altres països europeus com:

• França (on es coneix com a vin chaud)
• Països escandinaus (amb versions locals com el glögg)
• República Txeca i Hongria
• El Regne Unit (mulled wine)

També s’ha convertit en una beguda habitual a molts esdeveniments hivernals, pistes d’esquí i celebracions de Nadal privades.Beure Glühwein no és només degustar una beguda: és participar d’una tradició social i cultural.

A Alemanya i Àustria, és habitual beure’l en tasses de ceràmica decorades que sovint es poden retornar o quedar-se com a record. Les persones es reuneixen al voltant de parades il·luminades, conversen, mengen dolços típics i celebren l’esperit nadalenc mentre es mantenen calentes amb aquesta beguda.

Les arrels del Glühwein són antigues. Ja en temps de l’Imperi Romà existia el vi especiat calent, anomenat conditum paradoxum, que s’estenia per gran part d’Europa. Els romans van introduir la pràctica d’escalfar i aromatitzar el vi per millorar-ne el sabor i conservar-lo.

A l’edat mitjana, aquesta tradició va evolucionar en els regnes germànics, on s’afegien espècies exòtiques importades a través de les rutes comercials. El terme Glühwein significa literalment “vi brillant” o “vi incandescent”, fent referència al procés d’escalfar-lo.

Els primers testimonis documentals de Glühwein daten del segle XV, quan els nobles el preparaven per mostrar riquesa, atès que les espècies eren un luxe.

Amb el temps, la tradició va passar al poble i es va vincular a la celebració de Nadal, fins a convertir-se en la beguda hivernal per excel·lència que coneixem avui.

Presidenta: Beth Codina

Director editorial: Agustí Danés

Coordinació i redacció: Carles Fiter

Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic

Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers