Entrevista a Albert Blaya, autor del llibre 'Univers Lamine Yamal' (Ara Llibres)

Jordi Vilarrodà

Lamine Yamal és un cas únic: en pocs anys ha passat de ser jugador dels equips base del Barça a estrella del futbol global. El periodista i analista esportiu Albert Blaya (Manresa, 1998) explica d’on sorgeix aquest talent natural, en quin context es forma com a futbolista i quines són les claus del seu estil. ‘Univers Lamine Yamal’ (Ara Llibres) no és una biografia, perquè el jugador només té 18 anys, és una manera d’explicar-lo a ell i a través d’ell, el club que l’ha portat a dalt de tot.

No s’han escrit gaire llibres sobre algú que només té 18 anys. Per què Lamine Yamal el mereix?
El futbol és tan infinit que quan comences a gratar et van sortint històries, fils dels quals estirar, i Lamine Yamal és molt sucós per les diferents dimensions que té. La de futbolista i la seva personal, ens permet entendre la seva figura des de molts angles.

Vostè amb Lamine Yamal no hi ha pogut parlar directament, construeix el seu retrat a través d’altres aproximacions…
Tant de bo, m’hauria agradat molt! Però ja sap com és el tema, amb estrelles d’aquesta dimensió. He parlat amb gent de dins i fora del club, de la federació… i aproximar-nos al fenomen. A més de ser una excusa per parlar de la Masia, de la formació i de l’estil, de temes que sempre havia tingut interès a tractar.

Va veure jugar Lamine Yamal fa uns anys en un partit a Manresa, encara no havia fet el salt. En aquell moment ja va tenir la intuïció que era un esportista diferent?
Suposo que abans d’internet tot això tenia més màgia. Podies anar a veure un partit i descobrir-lo en aquell moment, veure néixer la vida. Quan jo vaig anar a veure Lamine Yamal ja l’havia vist a través de Barça TV, de vídeos de YouTube… Però sabia que venia a Manresa amb un equip de cadets en el qual també hi eren Héctor Fort o Marc Guiu, jugadors que han acabat al màxim nivell. Lamine era un any més jove, però la seva superioritat era manifesta, ja es veia. Feia el mateix que ara: rebia a la banda dreta, passades a l’espai… Ell ja explica que de petit no driblava mai, sempre buscava la passada, i el driblatge li va anar sortint després. És com una esponja: cada cosa que s’ha proposat l’ha anat absorbint i l’ha traslladat al seu futbol.

No han passat tants anys des d’aquest moment en què vostè el va veure. Ha estat tot molt ràpid.
Allò era l’any 2021, i només al cap de dos anys ja era titular al Barça de Xavi. Jo pensava que al cap de cinc o sis anys el veuria al primer equip, però per res del món no esperava que en dos anys seria no només al primer equip sinó convertit en una peça molt important.

En el futbol base del Barça ja eren conscients del seu talent?
Quan ell hi va arribar, el jugador diferencial de la seva generació era Marc Bernal. Tenia un xut potent amb la cama esquerra, era més alt… En infantils, a futbol 11, ja comença a destacar Lamine Yamal, i pot expressar-hi tot el seu talent. Però ni el més optimista no podia imaginar que amb 18 anys seria el que és ara!

“Si em tanquen per l’esquerra, sortiré per la dreta.” La filosofia del jugador pot semblar molt simple… però també era senzill allò que deia Cruyff que mentre tu tens la pilota no la tenen els altres…
El futbol és molt complex, i el procés de decisió del jugador depèn de molts factors però sempre el que acabem percebent és que els genis el transformen en axiomes. Cruyff també deia que si el de darrere és més alt que tu, no saltis. Això que sembla tan evident només està a l’abast d’aquestes ments. Lamine té la capacitat de relativitzar processos i a l’hora d’entendre el joc, saber on rau la superioritat, el seu avantatge. I com que ho veu tan clar, ho trasllada d’aquesta manera.

O sigui, és un futbolista que llegeix bé el joc…
És el que m’atrau d’ell i el que en destaco. La capacitat d’entendre el joc, de fluir, d’avançar-se sempre… una qualitat de migcampista, com Xavi, Busquets o Iniesta. En el cas de Lamine, una mica més endavant… com Messi. Perceben el que està passant i són capaços d’anticipar una resposta que no està en la previsió dels rivals.

Lamine és producte de la Masia, del seu talent natural o una barreja de les dues coses?
Quan parlava amb gent de la Masia em deien que a vegades hi havia una certa guerra interna per intentar apropiar-se dels jugadors que arribaven: aquest l’he descobert jo, és meu o és teu. I a vegades no el descobreix ningú perquè ja hi era. La Masia és molt bona potenciant el talent natural. Que s’ha de treballar, s’ha de potenciar, s’ha d’explotar… Però el talent de Lamine crec que hauria pogut aparèixer en qualsevol altre lloc, hem vist grans jugadors de la història que han sorgit en entorns diversos i menys favorables. La Masia l’ha ajudat a arribar més aviat al lloc on és ara.

L’ha ajudat a créixer també com a persona?
Lamine és un noi que no defuig els seus orígens humils sinó que els abraça, i el Barça crec que ha sabut entendre com és Lamine, encarar la seva realitat i formar-lo com a persona. Li van donar eines per afrontar els reptes que li venien a sobre, però ell també ho ha posat molt fàcil. Ell no sent la pressió de la mateixa manera que d’altres, hi ha jugadors que la pateixen, és molt humà!

Ronald Araujo es va apartar perquè va dir que li passava això. Com és que Lamine ho té superat? Va dir allò que la por l’havia deixada enrere fa anys, a Rocafonda.
S’ha d’estar fet d’una altra pasta. A la seva manera també passava amb Messi. Jorge Valdano deia allò que li feia por imaginar què havia de representar ser Messi a l’Argentina, quan no guanyava el Mundial i tenia tot un país en contra seu. Ell ho havia tolerat molt bé, tot i ser una persona molt diferent, més reclòs en ell mateix. En canvi Lamine ho exterioritza tot molt més. Té la capacitat que tot al seu voltant giri entorn de la pilota, i sap que allò és el que li dona realment poder i el fa ser superior.

En aquest sentit, ens han sorprès algunes excentricitats del crac, simbolitzades en aquella famosa festa d’aniversari. Què hi diu el seu entorn?
L’entorn és una empresa: la gent d’Adidas, la del seu representant, Jorge Mendes… I després hi ha l’entorn familiar. Ell sempre diu que l’única persona a qui fa realment cas és la seva mare. Té aquest punt de nen encara, que xoca amb la imatge que en tenim com a estrella. I que té la seva mare com a referència. I ja sabem que una mare et posarà sempre a ratlla quan calgui.

Hi ha un dia, un partit, en què segons vostè fa el pas definitiu a ser un crac mundial. Quin és?
Hi ha dues fases. El partit d’Espanya contra la selecció francesa de l’Eurocopa de 2024, que el dimensiona com un jugador diferent. I al Barça, l’eliminatòria de la Champions contra el Milan l’abril d’aquest any. Allà és quan fa un pas endavant en un escenari molt advers, quan havia començat el partit amb un 0 a 2. El gol, el xut al pal.. I la frase d’Inzhagi, quan diu que és el millor jugador al qual s’han enfrontat, d’aquells que n’apareix algun només cada cinquanta anys. De cara a la tornada, ja el situa com el futbolista a qui el Barça ha de mirar. I que el club pot dir als altres: tenim Lamine i vosaltres no.

Si hi ha algun missatge en què insisteix és a demanar que no comparem Lamine amb Messi. Per què?
La comparació és part del futbol, sempre estem comparant i fent llistes, i per una part és sa i divertit. Però també et genera un horitzó d’expectatives no només futbolístiques sinó gairebé morals. Tot ha de ser com ho feia Messi? Si surt un Cubarsí ha de fer les coses com les feia Puyol? Quan potser oblidem que Piqué ha estat segurament el millor central que ha tingut el Barça, d’aquells que quan s’hi havia de ser, hi era. A Lamine, si el comparem amb Messi sempre hi sortirà perdent… Lamine i qualsevol altre, però ell encara més, per la càrrega simbòlica que comporta el número 10. Ell mateix ja se n’allunya, i això és intel·ligent per part seva.

També ha tingut moments de crisi. Al llibre en surt un de primerenc: té 15 anys i es queda sense jugar un partit contra l’Europa. Aquell dia fins i tot es posa a plorar.
Estava tenint un inici de temporada difícil. Era el jugador més reconegut de la Masia, el més ben valorat. I no estava essent titular amb el juvenil, molts partits no els jugava amb la seva cama natural, el posaven en una posició que s’hi sentia incòmode. Dins del club hi havia gent que ja ho deia, i un dia que jugaven un partit important, que ell sabia que hi anaven directius de la Masia, li diu a l’entrenador que si us plau el posi a la banda dreta. Que li demostrarà que allà va bé. I és veritat, acaba fent un gran partit, i és el mateix any que debuta en el primer equip. Ja no tornarà amb el juvenil del Barça, ni amb el filial.

A Primera, ha jugat sota les ordres de dos entrenadors, Xavi Hernández i Hansi Flick. Quin paper té aquest últim en l’esclat de Lamine?
El millor que es pot dir d’ell és que en sap molt, dels jugadors. Entén molt bé els futbolistes, i veiem com els troba el seu lloc. I que els fa mestratge, és com una mena de pare. M’agrada que a les rodes de premsa rebaixi les expectatives: diu que Lamine és molt bo però que ha de treballar, ha de fer això o allò, que encara pot fer més… Ve a dir que tot el potencial futbolístic que té encara no l’hem vist. I la proposta de Flick, ofensiva, encaixa amb el seu estil com a jugador.

Hi està d’acord, que té marge de millora?
Ara els jugadors comencen molt joves i sembla que els haguem vist de fa molts anys. Pedri n’ha fet 23, i sembla que en tingui 30! Lamine pot anar per aquí. Ell té un marge de millora en la definició: de petit marcava molts gols, i ara si ens hi fixem sempre vol el gol bonic… li falta marcar aquell gol més senzill, relaxar-se i no voler buscar sempre el gest de més qualitat que li agrada.

La Fira de la Tòfona arriba a la 18a edició, entre divendres a la tarda i diumenge al migdia

Miquel Erra

Aprendre, tastar, comprar i divertir-se. I tot, al voltant del món de la tòfona. És el que es podrà fer aquest cap de setmana a la Fira de la Tòfona de Centelles, que arriba a la 18a edició. Una majoria d’edat que la consolida com un dels grans aparadors supracomarcals per visibilitzar aquest fong màgic.

La fira arrenca aquest divendres amb alguns actes previs i s’allargarà fins diumenge al migdia. A més del vessant comercial –amb 21 parades al Passeig–, destaca l’aposta per la gastronomia amb maridatges, esmorzars de forquilla o tallers. “Serà interessant l’oferta que hem preparat apostant per la cuina de km 0 i els cuiners joves”, destacava dimarts en la presentació el cuiner Jordi Parareda. N’és un exemple el tonenc Ethan Álvarez, del restaurant La Canal, cinquè al campionat del món d’estudiants de cuina. Un altre dels plats forts serà el concurs de gossos tofonaires, que arriba a la dotzena edició. “Tenim molta demanda, però només n’hi caben 10”, deia Josep Arisa, regidor de Promoció Econòmica.

Pel que fa a la temporada tofonaire, que acaba de començar, Fina Vila, estudiosa de la tòfona, va pronosticar que serà “un bon any” perquè les condicions meteorològiques “han acompanyat i ara ja tenim un bon producte”. Alguns bars i restaurants també faran plats amb tòfona durant tot el cap de setmana.

En la presentació, l’alcalde, Josep Paré, destacava la importància que té la fira pel poble “ja que implica diversos sectors i té un bon seguiment”. Arisa, per la seva banda, insistia a reivindicar Centelles com a “capital de la tòfona”, perquè “aquí va començar tot quan fa molts anys es marcava el preu del mercat”. Un dels objectius, avui, és “donar-la a conèixer entre els més joves” i, per això, també s’ha estès una campanya a les escoles.

Fins al juny han programat set nous espectacles amb presència de creadors lluçanesos

Jordi Vilarrodà

Encara queda una cita al calendari de la programació de 2025, però el Teatre Orient de Prats ja treballa per donar continuïtat a la bona acollida que ha tingut des que es va inaugurar el passat mes de setembre. Aquest divendres Ada Vilaró hi presentarà la seva darrera creació, La memòria del gel, i pel febrer s’inicia la segona part de la temporada, amb set espectacles fins al juny.

Jordi Batriu, regidor de Cultura, creu que l’inici “ha complert totes les expectatives de públic i de qualitat”. Les 240 localitats s’han omplert a cada espectacle, i el repte és ara “mantenir aquesta línia” en un teatre que és “el petit dels grans i el gran dels petits”, en l’entorn del Lluçanès i Osona. En aquest sentit, l’Orient ja ha entrat en la coordinació amb la resta de sales, i pel març oferirà l’espectacle Conhort, de la Cia. Hotel Iocandi, dins del cicle conjunt “Noves mirades”. La companyia està vinculada al Lluçanès i la preparació d’aquest muntatge es va fer precisament en una residència a la Sala Polivalent de Prats. També ho està el conegut actor Roger Coma, que tancarà la temporada pel juny amb el monòleg No ho hauria de fer. I la nòmina lluçanesa es completa amb el pradenc Jordi Pedragosa, que participarà a Coordenades, una creació de la companyia Atles Col·lectiu que arribarà al mes de maig.

La nova programació s’iniciarà pel febrer amb Rubbersoul, grup de tribut als Beatles, recordant els 60 anys del concert de la banda a Barcelona. Hi haurà representació internacional per l’abril amb Adeus, d’Olternotte, una companyia de Càller (Sardenya) que barreja el llenguatge del circ i la música. La programació es completa amb el concert Songs of Hope del cor d’Amics de la Unió de Granollers, també per l’abril, i una sessió amb peces experimentals, Testimoni Escènica, iniciativa de la Xarxa de Pobles Creatius.

Una part de l’èxit de l’Orient s’atribueix també al cafè que li dona activitat diària i que ha començat a fer també la seva pròpia activitat. A finals de novembre hi va actuar Derbi Júnior, el grup de Roger Orriols (Nyandú).

La programació de la segona meitat de temporada dona protagonisme a la

Jordi Vilarrodà

Seran gairebé 60 motius els que tindrà el públic per acostar-se a L’Atlàntida d’aquí al mes de juny. O gairebé, perquè són 59 propostes les que configuren la programació que es va presentar dimecres, amb un protagonisme destacat de la música –que representa quasi la meitat dels espectacles– i de les produccions amb talents de proximitat. Després de celebrar el 15è aniversari, L’Atlàntida vol mantenir l’equilibri entre allò que li correspon “com a teatre públic” i la capacitat “d’atraure espectadors de diferents llocs” amb una programació generalista, segons Bet Piella, regidora de Cultura.

D’aquí al juny es viuran moments especials com l’estrena de l’adaptació teatral de la novel·la Perfectament imperfecta, la novel·la de Carla Gràcia –resident ara a Centelles– que ha estat un èxit per la seva visió en primera persona de l’experiència d’un fill amb autisme. Laura Domènech dirigirà el muntatge, amb Montse Rodríguez deixant aquest rol i tornant al d’actriu. “Serà una aproximació més íntima a la figura del cuidador”, diu Domènech. Aquest serà un dels espectacles de producció pròpia de la temporada, al costat d’El buenu, el feu i el malu de Teatre eSseLa, que s’estrena conjuntament amb el Cirvianum (més informació a la pàgina 50).

Per la seva part, l’actor vigatà Abel Reyes farà un tour de force interpretatiu donant vida a una dotzena de personatges en Els dolents de Shakespeare. Sota la direcció de Mireia Claramunt, aquest muntatge parla “del concepte del mal en totes les seves formes” a través dels personatges més negatius creats pel dramaturg. El teatre també es creuarà amb les experiències de les caminades artístiques del col·lectiu Deriva Mussol en el projecte Reverberacions, que també compta amb la participació del Teatre Lliure i l’Institut del Teatre i que prendrà forma en l’obra teatral Manifest Mangione. El ballarí Àngel Duran, de l’Esquirol, també passarà per L’Atlàntida per presentar la seva nova creació, Monument. Del teatre català en gira, ocupa un lloc destacat La corona d’espines de Josep Maria de Sagarra, ara al TNC. I també La tempestat de Shakespeare dirigida per Oriol Broggi, amb Lluís Soler; Vània, amb Joel Joan, o La majordoma de Josep Maria Miró, amb Rosa Renom.

Pel que fa a la música, a banda dels Grans Concerts que encara queden, passaran per L’Atlàntida noms com els de Suu i el seu nou disc Material sensible, la fusió de música africana de Momi Maiga, Ivette Nadal revisitant Sisa i Pau Riba o l’estrena del nou disc del cantautor Guillem Roma, Ritual d’expropiació.

Com és habitual, cada temporada de L’Atlàntida compta amb la intervenció d’un artista que en crea la imatge dins del projecte Artistes en Escena amb H, Associació per a les Arts Contemporànies. Aquesta vegada li correspon a Albert Coma Bau amb la creació “Infinit”, en una línia d’abstracció de traç lliure blanc sobre fons negre que remet a “la caixa escènica pendent de ser ocupada per alguna cosa”.

Jordi Vilarrodà

La propina serà de 28 espectacles. Una segona meitat de temporada imprevista que el Teatre Cirvianum ha programat davant de l’endarreriment de les obres de reforma. Els Pastorets, el concert d’Any Nou i la ja habitual Gala de Circ Km 0 en vigílies de Reis havien de tancar, en principi, la programació abans que comencessin les obres de reforma. Però l’endarreriment dels terminis d’aquestes han regalat una pròrroga a la sala amb el seu aspecte actual. “Tancar per tancar no era una bona opció, és millor seguir fins a la festa major i que les entitats puguin gaudir del dia al que tenen dret al Cirvianum”, explica Marc Tienda, regidor de Cultura.

“El que vius. El que sents. El que veus” és el lema que engloba la programació: “Posa èmfasi en el fet que tot el que estem vivint ho veiem al teatre, el que ens emociona i el que ens preocupa”. De les propostes, en destaquen especialment les de proximitat, com l’estrena de la nova producció de Teatre eSseLa al mes de març. La companyia de Pep Tines, Pep Simon i Cacu Prat –una de les poques de teatre professional d’Osona– torna amb El buenu, el feu i el malu (la mort tenia un preu), adaptant per a l’escena textos del mateix Pep Tines que han guanyat premis literaris de narració. “Ja ho volíem fer fora del teatre”, explica. Han pensat l’espectacle per a escenaris no convencionals, amb el públic al voltant, i ho faran tot sobre l’escenari. Cada un d’ells ha dirigit el text que interpreta un altre, “de manera que surt una proposta de direcció i dramatúrgia compartida”, i que té com a tema comú la mort. “Des d’un punt de vista irònic, amb el que en diria un realisme esperpèntic. També de producció local és Beee!, una producció del Grup Xarxa de Torelló per a públic familiar basada en una idea de Laia Sellarès i “amb la intenció de representar la música dels oficis”. El Grup Xarxa també tancarà temporada pel maig amb Vull ballar, adaptació del musical Billy Elliott.

Entre el teatre professional que vindrà en gira destaca una trilogia aquest gener de teatre de petit format i sobre qüestions molt actuals: Llogatera, de l’actriu Júlia Truyol (de La Calòrica); la comèdia sobre el dilema de la paternitat Kramig, amb Biel Duran i Anna Moliner, i Honestedat, amb Míriam Iscla i Dafnis Balduz, sobre l’amistat posada a prova. Balduz tornarà més endavant amb el monòleg Qui va matar el meu pare?, de clar compromís social. L’aposta és sobretot teatral però la música hi serà representada amb el nou disc de Mazoni.

 PEL GENER, PROJECTE EXECUTIU I LICITACIÓ
Mentre comença aquest calendari d’espectacles, pel gener, l’Ajuntament preveu rebre el projecte executiu de l’obra. “Anirem de seguida a licitació”, diu l’alcalde, Marçal Ortuño. La velocitat amb què avanci tot plegat dependrà de les empreses que es presentin, i que no hi hagi al·legacions a l’adjudicació. Si tot va bé, “volem fer la licitació abans de l’estiu”. La previsió d’inici dels treballs se situaria a la tardor, amb un termini que s’havia calculat en un màxim de 14 mesos si l’obra es fa d’una tirada. “Hem parlat de tot, inclosos els acabats i els colors, serà el Cirvianum de sempre però posat al dia.” Ara bé, Ortuño admet que el pressupost inicial d’1,7 milions pot anar “per sobre” perquè s’han anat afegint actuacions en sostre o climatització a la principal: el canvi total de pati de butaques.

Miquel Erra

Torelló tornarà a fer olor de fusta aquest dissabte. I la calidesa d’aquest material convidarà els visitants a participar en la dotzena d’activitats que es desplegaran dins d’una nova edició del Toca Fusta, que en previó de pluja s’ha traslladat a la pista poliesportiva.

Hi haurà espectacles familiar amb Allstars, de La Dona del Sac, i tant al matí com a la tarda, Càritas i els escoltes hi desplegaran la campanya solidària “Una joguina, un somni”, en la qual s’hi pot participar donant joguines o llibres infantils. Com a novetats d’enguany es faran escultures de fusta amb motoserres a càrrec d’especialistes del Centre de Formació Forestal, que depèn del Consorci de la Vall del Ges, Orís i Bisaura, i l’escultor Moltaviruta (Pol Garriga). Al seu costat hi faran demostracions els torners artesans de la Vall del Ges, “per ensenyar els nostres orígens en la torneria de fusta”. El Museu de la Torneria hi mostrarà també joguines fetes d’aquest material.

No hi faltarà l’espai de jocs, amb Lil·liput, la proposta de la companyia d’arts de carrer Tombs Creatius, els tallers de construcció de joguines d’Artesania Cèlia o de l’Escola d’Arts Plàstiques, i també amb l’Escola de Música de Torelló, que enguany convidarà els infants de més de 6 anys a provar instruments de fusta i hi farà petits concerts.

El cartell del Toca Fusta, de la dissenyadora torellonenca Maria Blanch, “conceptualitza la campanya amb la imatge de les peces de fusta”, remarca Tienda.

Jaume Espuny

‘Brother Love’s Traveling
Salvation Show’
Tamla Motown, 1967

Als anys seixanta, Neil Diamond era un cantautor que tenia èxit component cançons per a altres –el famosíssim I’m a Believer dels Monkees era seu–, però no acabava d’arrancar com a cantant. Fins al seu quart disc, aquest Brother Love’s Traveling Salvation Show, que es va vendre força i que té una història al darrere. Un mes després de treure aquest disc, Diamond va publicar un single amb dues cançons on a la cara A hi havia “Sweet Caroline”, que es va fer famosa a l’instant i que encara ara, després de més de 50 anys, molta gent la coneix i que a la mínima canta tothom en qualsevol festa, a part de sentir-se sovint en alguna pel·lícula.

És d’aquelles cançons eternes. Per tant, en les edicions posteriors d’aquest àlbum, la discogràfica hi va afegir “Sweet Caroline” com a últim tema i fins i tot va canviar la portada per avisar que hi havia aquesta cançó. I l’èxit, evidentment, va ser total. Però hi ha altres cançons que també estan molt bé, com la que dona títol al disc, “Brother Love’s Traveling Salvation Show”, també molt comercial.

N’hi ha unes quantes amb un toc country, com “Long Gone” i “Glory Road” i fins i tot “You’re So Sweet, Horseflies Keep Hangin’ Round Your Face”, que més aviat és una paròdia country. Però on no falla mai Neil Diamond és en les balades, com “And the Grass Won’t Pay No Mind”, que és molt maca. Llàstima que ara ja fa temps que no grava.

Jordi Sunyer

ASTRIO
‘Latin Lovers’
Arecio Smith als teclats i sàmpler, l’osonenc Santi Serratosa a la bateria i sàmplers i Santi Careta a la guitarra elèctrica han ressuscitat la formació Astrio després de nou anys de sequera discogràfica (la seva última referència, Made in China, era del 2016). I tornen amb el seu segell eclèctic i inconfusible que beu de l’electrònica, el rock, el jazz i la psicodèlia i que ja havia triomfat a mig món. Al nou disc hi ha nou temes amb títols en llatí –menys l’últim, Putus romans– ideals per fer un viatge místic i alhora festiu cap on faci falta. Alea Iacta Est és brutal.

MADEE
‘Live at LaNau’
Després d’uns anys allunyats dels escenaris, el grup de Cabrils (Maresme) Madee va tornar a tocar el 20 de maig d’aquest 2025 a la sala LaNau de Barcelona. Ho van fer amb l’excusa de celebrar els 20 anys del seu tercer disc, l’aclamat Orion’s Belt. I a part de la majoria de peces d’aquest àlbum, al concert també van reinterpretar altres clàssics dels seus quatre primers discos. El directe que s’ha publicat ara és el cinquè. El grup està liderat per Ramon Rodríguez (The New Raemon), que curiosament també acaba de publicar nou disc, Ocurrimos lejos.

ANNA URPINA
‘La cova’
Després de col·leccionar elogis i premis pel seu primer treball Baroque/Modern, la violinista vigatana Anna Urpina publica ara el seu segon àlbum titulat Le chant des muses. El disc està dedicat exclusivament a dones compositores de l’època del barroc i per gravar les 22 peces que conté Urpina es va fer acompanyar de l’organista i clavecinista Daniel Oyarzábal, la soprano Maria Hinojosa i el violoncel·lista italià Nicola Brovelli. Sis de les peces, per cert, són descobertes mundials ja que no s’havien enregistrat ni interpretat mai enlloc. Una joia.

Jordi Vilarrodà

‘Israel el 1957’
Josep Pla
Ed. Destino
L’any 1957, Josep Pla va fer una visita a Israel i les cròniques resultants es van publicar en castellà a la revista Destino. Després es van recollir en un llibre, que ara es reedita en la seva versió catalana. L’escriptor hi parla de l’estat jueu acabat de néixer, de conquestes socials i avenços. I també hi apareix el conflicte àrabo-israelià que aviat esclataria en una primera guerra.

‘Abans més que encara’
Miquel de Palol
Navona
L’obra literària de Miquel de Palol, no sempre prou valorada, emergeix com una de les més poderoses de la literatura catalana contemporània. De les obres que quedaran en el cànon. Una mostra més és aquest relat ubicat a la Barcelona de finals del segle XX i principis del XXI, que a través de sis moments d’una nissaga ens mostra tot un món que es transforma i s’enfonsa.

‘L’Alguer’
Eduard Toda
Veles i Vents
L’any 1888 un grup de catalans encapçalats pel reusenc Eduard Toda –personatge viatger extraordinari– va desembarcar a l’Alguer. Feia anys que gairebé s’havia perdut la memòria que en aquell poble de Sardenya es conservava el català. La descripció que fa Toda de l’Alguer, dels seus costums i la seva llengua és un testimoni excepcional d’un episodi de la Renaixença.

‘Groenlàndia-Manhattan’
Chloé Cruchaudet
Ed. Comanegra
Quan l’explorador nord-americà va intentar conquerir sense èxit el pol Nord l’any 1897, va tornar a casa amb cinc esquimals. Víctimes de malalties, tots van morir excepte un, que va sobreviure però ben alienat dels seus orígens. Una metàfora que serveix a l’autora per bastir un llibre sobre la defensa de les cultures autòctones en un moment en què els EUA volen fer-se seva Groenlàndia

‘Poesies. Ed. completa’
Joan Alcover
Ed. 62
Joan Alcover és una figura clau de la recuperació de la cultura catalana a Mallorca en el tombant dels segles XIX i XX. Poeta i assagista, va aplegar la seva producció ell mateix, l’any 1921, al llibre Poesies. Edició completa. Des d’aquell moment no s’havia publicat de nou en una edició crítica com la que ara ha fet Ignasi Moreta. Una d’aquelles tasques que una cultura plena ha de fer.

Xavier Ferré

Josep Pallach, polítIca
i pedagogia. L’esperança truncada del socialisme català
Autor: Joan Safont
Editorial: Edicions 62
Lloc i any d’edició: 2025
Nombre de pàgines: 324

Safont, a través de l’anàlisi de documentació ben seleccionada, descabdella, amb prosa àgil, les tonalitats agredolces (com tota vida) de Josep Pallach: n’articula –bé– els contextos intel·lectuals i polítics que expliquen decisions del passat, dues dels quals encara són qüestions pendents.

La biografia, ara actualitzada, del polític-pedagog empordanès remarca la complementarietat vital i ideològica (que no sempre s’esdevé) amb la seva companya Teresa Juvé: en mostra la fraternitat i el suport en els moments més díficils dels anys quaranta i cinquanta; però també a la represa dels anys seixanta. Una lliçó de vida per al desorientat present. Els avatars de la parella són perfectament analitzats en l’assaig biogràfic en qüestió.

La part més viva de l’estudi és, com a primera qüestió pendent, la del projecte polític. Un projecte que Pallach elabora des de ben jove i que, un cop especificat, modula segons les necessitats de cada moment. Safont situa el debat polític on l’ha de delimitar: el model socialista marxista segons el duet Raventós-Obiols (a hores dara, i si ens atenim al vigent PSOE-PSC, absolutament periclitat) i el model pallaquià socialista: nòrdic, socialdemòcrata (que sembla tornar a cobrar relleu). La història, a la llum d’ambdós posicionaments, s’inverteix: Pallach esdevingué un visionari de l’escaquer actual.

La segona qüestió pendent, i contradicció principal a hores d’ara (malgrat la pretenciosa i tants cops al·ludida normalitat), és la peremptorietat d’un partit socialista català: independent. De la biografia de Safont s’extreu la conclusió que qui guanya la partida final quant al reconeixement socialista internacional –l’SPD alemany sorgit de Bad Godesberg– és el PSOE, el nou partit-estat. La història, doncs, no s’ha invertit: el que deia la Internacional Socialista a Pallach és que un reagrupament socialista no seria mai reconegut si darrere no hi havia un estat. L’agonia europea de Pallach –“l’esperança truncada”– no reeixí. No per això, però, cal deixar de rellegir-ne propostes.

Cartellera dels principals cinemes

EL 9 NOU

Joan Millaret i Valls

Recosir vincles familiars

Arriba als nostres cinemes el Gran Premi del Jurat del 78è Festival Internacional de Cinema de Canes, Valor sentimental de Joachim Trier, un esplèndid melodrama sobre fractures familiars. El director noruec d’El amor es más fuerte que las bombas (2015) dirigeix ara una coproducció entre França, Alemanya, Noruega i Dinamarca protagonitzada per l’actriu nòrdica del moment, Renate Reinsve. La història està elaborada per ell mateix, al costat del seu guionista habitual, Eskil Vogt, per dur a terme una commovedora indagació sobre els vincles familiars amb dues germanes i el pare d’elles. Una de les germanes, Nora Borg (Renate Reinsve), és una actriu teatral que viu sola, que té relacions esporàdiques amb homes i que arrossega diversos traumes i pors escèniques; mentre que la seva germana, Agnes Borg (Inga Ibbsdotter Lilleaas), du una vida matrimonial estable al costat del seu marit i la seva criatura. Els pares d’elles es varen separar i, després de la mort de la mare, les germanes mantenen una relació estranya i distant amb el seu pare, un director famós de cinema, Gustav (Stellaan Skarsgard).
Un dia, Gustav, que mai assisteix a les actuacions teatrals de la seva filla Nora, es presenta amb un guió per fer una pel·lícula després d’anys d’inactivitat i li ofereix el paper principal en què sembla un text que parla de la mare de les noies. Però quan la Nora ho rebutja per la seva manifesta hostilitat envers el pare, Gustav coneix al festival de cinema de Deauville, on li fan una retrospectiva, la jove actriu americana Rachel Kemp (Elle Fanning), qui s’acaba interessant pel projecte i també voldria interpretar el personatge femení principal el qual al final se suïcida. Valor sentimental és una magistral pel·lícula de gran complexitat i profunditat que treballa de forma genial l’espessa teranyina d’emocions confrontades. Podríem evocar Ingmar Bergman, mestre del bisturí en la dissecció dels secrets i les ferides familiars. Un pla meravellós ho deixa clar, el dels rostres del pare i les dues germanes sobreposats indistintament amb un expressionista joc de llums, homenatge a un pla històric del film de Bergman Persona (1966).
Tenim un treball perfecte de Renate Reinsve, premiada a Canes com a millor actriu per l’anterior pel·lícula de Joachim Trier, La peor persona del mundo (2021) –nominada als Oscars a millor pel·lícula estrangera i millor guió original–. L’actriu també va figurar en un paper secundari en una de les primeres pel·lícules de Joachim Trier, Oslo, Agost 31 (2012). Al costat de Reinsve sobresurt l’actriu Inga Ibsdotter Lilleaas en un paper simplement estremidor mentre que el rodó repartiment es completa amb l’internacional actor suec Stellaan Skarsgard –Mamma mia (2008) o les dues entregues de Dune de 2021 i 2024– i l’actriu americana Elle Fanning –A Complete Unknown’ (2024) o la sèrie The Great (20020-2023)–. Un títol extraordinari cridat a ser una de les millors pel·lícules de l’any com bé certifiquen les seves vuit nominacions als Premis del Cinema Europeu.

Isaac Muntadas

El mirall del joc del calamar, però a la japonesa i amb jocs més psicològics

La primera temporada d’El juego del calamar (setembre de 2021) va triomfar arreu del món. La sèrie de Netflix va arrasar amb 265 milions de visualitzacions durant els tres mesos posteriors a l’estrena. Deu mesos enrere, pocs dies abans de rebre les primeres dosis de la vacuna contra el coronavirus, una producció japonesa titulada Alice in Borderland veia la llum a la plataforma de streaming nord-americana. La sèrie nipona té una premissa similar al joc del calamar i ha conviscut en paral·lel amb la ficció japonesa, però no ha tastat l’èxit fins al salt a la fama del mol·lusc cefalòpode. Totes dues tenen tres temporades (la segona, el 2022 i la tercera, aquest setembre) i ambdues tracten d’un battle-royale (tots contra tots) macabre en què sobreviu el més fort.
Les dues primeres temporades se centren en Ryohei Arisu i Yuzuha Usagi, un noi addicte als videojocs i una noia que es dedica a l’alpinisme, respectivament. Després de la caiguda d’un meteorit al mig del districte de Shibuya (Tòquio), els supervivents desperten en una dimensió paral·lela deserta del Japó i són obligats a competir entre ells en uns jocs sàdics i mortals. La dificultat i el tipus de desafiament està representat pels quatre pals i números de la baralla francesa. Els cors (jocs psicològics) són els més cruels. Si no juguen, se’ls caduca l’estància en aquest món i els disparen un làser des del cel, que els mata. I si perden als jocs, també moren. Després de trobar totes les cartes dels números, a la segona temporada s’han d’enfrontar als reis de cadascun dels pals (piques, trèvols, diamants i cors).
En la tercera temporada, l’Arisu i l’Usagi són parella i viuen junts. No recorden res dels jocs que van haver de superar. Només que han estat a l’hospital recuperant-se. Igual com passa amb Seong Gi-hun a El juego del calamar, l’Arisu es veu empès a participar de nou als jocs per salvar la seva dona, accedint al món paral·lel a través d’una aturada cardíaca provocada. L’aparició del misteriós professor de psiquiatria Ryuji Matsuyama, que participarà als jocs amb cadira de rodes, serà clau en la trama. Aquest cop, els participants s’enfronten al desafiament final: vèncer al jòquer.
A diferència del joc del calamar, els jocs no són infantils i hi apareix l’element sobrenatural. Són desafiaments en què la lògica i l’atzar es mesclen a la perfecció per generar tensió fins al final. Tindreu empatia per la majoria dels participants, però s’ha de reconèixer que les morts de la trama són més previsibles. Hi ha tres jocs sublims, sobretot, perquè són estratègics, psicològics i necessiten de la cooperació de tothom. Entre els capítols 2 i 3, juguen a un joc de cartes que és una batalla entre zombis i humans on res és allò que sembla. Al quart episodi, prenen el protagonisme uns vagons de tren amb un ocell engabiat a cadascun d’ells. Fins aquí puc llegir. El joc final és una obra mestra que combina els sentiments humans amb un laberint. Els decebuts amb el final d’El juego del calamar, amb Alice in Borderland han pogut llepar-se les ferides. Segurament, amb dues temporades n’hi hauria hagut prou, però han sabut tancar el cercle dignament. O potser no… Pinta a un spin-off a l’americana, com amb el calamar. Camins paral·lels.

Presidenta: Beth Codina

Director editorial: Agustí Danés

Coordinació i redacció: Carles Fiter

Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic

Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers