La revista només està disponible per a subscriptors de el9nou o el +9.
Pots fer-te subscriptor o si ho prefereixes pots comprar aquesta edició per 1,99€
Si ja ets subscriptor, inicia sessió o registra't
Cai Godayol acaba de treure un disc de debut que es titula “Reflex”.
Jordi Sunyer
Et vam descobrir, crec que era l’any 2022, a l’Atlàntida de Vic, amb un muntatge que es deia “El so de l’oceà”, on tu feies d’actor i pianista, i ara resulta que ens has debutat com a cantautor pop o crooner de jazz. Com ha estat aquesta metamorfosi?
És curiós perquè l’obra aquest, l’espectacle “El so de l’oceà”, ara just fa dos anys, va coincidir amb el mateix cap de setmana que vaig estrenar el disc dos anys després, casualitats d’aquestes que passen, i és curiós.
Intuïm que la teva carrera com a actor de moment està aparcada?
Sí, sí, no crec que n’hi hagi hagut de carrer com a actor. És una cosa que m’agrada molt fer i no hi tanco mai la porta, perquè penso que com a músic pots estar en contacte amb totes les disciplines que es puguin i s’ha d’intentar treballar tot el que sigui possible, però de moment farem un parèntesi del teatre i anem cap a la música.
Doncs va, centrem-nos en la música, i el teu debut és aquest, “Reflex”, aquest disc on apareixes tu a la portada fent un tomb, no sé si per algun espai de la Plana de Vic…
Aquesta foto és al Berguedà, en uns boscos que hi tinc molt carinyo i que hi he voltat molt des que era petit, i em va fer molta il·lusió que fos la portada del disc. És pura casualitat, perquè la foto aquesta no estava feta per ser la portada del disc.
Doncs aquesta és la portada d’un disc que es diu “Reflex”, i que darrere d’aquest disc s’hi amaga un Cai cantant, pianista i que tot plegat s’acosta una mica a crooner de jazz. Com et veus tu? Com a crooner de jazz, com a cantautor, com et sents més còmode?
És una pregunta una mica enrevessada. Jo tota la meva vida he estudiat jazz, i m’encanta cantar estàndards de jazz, suposo que es deu notar també en les meves cançons i en les meves influències, però alhora també he anat bevent de molts i molts referents diversos i he intentat estar al màxim en contacte amb tot el que pogués ser, des del rock, des de Radiohead fins a Joni Mitchell o en Tom Waits. Al final aquest disc és un petit reflex de totes les influències i de tots els estils que m’han anat marcant. Per això trobes que hi ha una cançó que és més tirant cap al pop, n’hi ha una que és més tirant cap al jazz, n’hi ha una que és més íntima, més amb el piano, però penso que és un bon tret de sortida poder mostrar les meves facetes.
Són cançons que ja tenies al calaix o que has creat recentment expressament ja per un disc? Com ha anat això?
De fet, no, cap d’aquestes o el 90% d’aquestes no estan fetes pensant en un disc, però sí que és veritat que he anat escrivint tota la meva vida, des que era ben petit, cançons, i va arribar un punt que en tenia unes quantes i vaig dir, ostres, aquestes valen la pena, potser ens hauríem de plantejar que la gent les pugui escoltar.
Quan va ser que vas decidir fer el disc?
Això deu fer més d’un any. El disc el vaig gravar a l’agost si fa no fa, del 2023.
Vas buscar bones companyies perquè vas anar a gravar a l’estudi d’en Jordi Casadesús, de la “Iaia”, vigatà il·lustre, i a més a més, acompanyat també per la Núria Graham. Com va anar que els hi proposessis a ells o no sé si van ser ells com va anar això?
Mira, són aquelles coses que… a vegades és quan s’ajunten totes les coses i tot es va posant a puesto d’una manera màgica, que no acabes de saber com va ser. El que sí que sé és que jo tenia les cançons, que estava molt en contacte amb en Jordi Casadesús des de la Jazz Cava. En un moment donat li vaig explicar: “tinc aquestes cançons i m’agradaria gravar-les”. I llavors, també per casualitat, un dia em vaig trobar amb la Núria, i tot xerrant, li vaig que gravaríem amb en Jordi i ella em va dir que li faria il·lusió també acompanyar-me. I a mi em va fer una gràcia impressionant poder tenir aquest equipàs amb ells dos i passar-me una setmana amb ells a l’estudi trobant exactament el que calia per a aquest disc.
A “l’Oreneta”, el primer single del primer disc del Cai Godayol, hi trobem una mica aquest segell de Jordi Casadesús, una mica la “Iaia”.
Sí. Hi ha una cosa, tota la idea del viatge de l’Oreneta, que la música l’acompanya perfectament, d’emprendre el vol, de sortir, dir tota aquesta cosa que va avançant, aquesta marca de la casa d’en Jordi que li dona un toc màgic.
Aquí hi ha l’Oreneta, però és que la natura, i és molt present al disc, a pràcticament totes les cançons hi ha referències a la connexió amb això, amb la natura, no? Això suposo que no és gratuït tampoc.
No. És una cosa que també em surt gairebé instintivament, però que suposo que la gent que hem crescut aquí, o que hem crescut jugant corrent una mica, relacionant-nos amb un món exterior, amb la natura amb tot plegat, doncs coneixem o tenim aquest vincle a dintre que ens lliga més a una naturalesa humana a una qüestió de tranquil·litat, de calma, de no… de no deixar-nos anar per aquest món caòtic i estressant i de connectar una miqueta més amb el que ens envolta.
Qui t’ha editat el disc és Bankrobber, segurament un dels segells catalans més prestigiosos i no hi edita pas qui vol, perquè són gent que no es dediquen a fer còpies de discos sinó que es dediquen a cuidar bé els artistes. Com va anar que la gent de Bankrobber apostés per tu?
Mira vaig tenir la grandíssima sort d’estar envoltat de gent que coneix molt aquest món i que s’hi dedica i que el cuida molt i per purs contactes,per casualitats també, vaig provar sort, vaig anar a veure’ls, els vaig explicar quin era el meu projecte, quines eren les meves cançons i… i ja està. I van decidir que apostarien per mi i això és una gran sort.
I clar, abans ens has dit que la gravació és de l’estiu no d’aquest estiu passat del 24, sinó de l’estiu del 23 i clar, això no s’ha publicat fins a la tardor del 24. Per què tant de temps?
El disc ha anat tenint els seus petits canvis, al principi eren 9 cançons, llavors una mica més endavant en vam fer un parell més que li han donat un toc per tancar-ho tot. A part que la temàtica del disc doncs no s’esqueia quan va arribar el moment, no era un disc molt estiuenc, que diguem.
No, això és veritat.
I era o córrer i treure’l a la primavera o fer-ho bé i fer-ho amb calma i amb cap i peus i esperar la tardor. I hem esperat la tardor i de moment sembla que ha arribat i ben bé.
L’estrena mundial ja la vas fer a la Jazz Cava de Vic, com a casa, però vindran més bolos. Ben aviat ets Barcelona.
Sí. D’aquí un parell de setmanes, el 12 de desembre, a l’Heliogàbal, a Barcelona, presentarem disc, és un concert conjunt, després tocarà la Gessamí Boada, que fa unes cançons precioses.
El que està clar, tornant al teu projecte és que Cai Godayol ha arribat per quedar-se i que després de “Reflex”, en vindran d’altres. Tu ho creus així?
Si, de fet ja tinc cançons que no estan en el disc, algunes les deixo anar a vegades en algun concert, però anem escrivint i anem tirant endavant amb ganes ja de poder treballar en un segon àlbum.
El primer àlbum mescles català i anglès. Això surt premeditat o ha vingut així com a segell que ho faràs sempre així o com ens ho hem de prendre?
No sabria què dir-te. La majoria de cançons que escrivia sempre eren anglès, suposo que perquè ara la majoria de música que escoltava era en anglès. Llavors em vaig atrevir a fer-ne una en català, que és “Torno amb el mar”, que és la primera cançó català que vaig escriure i em tocava més de prop al ser la meva llengua, suposo, però ara li estic agafant el “truquillo”. Vull dir que haurem d’esperar i veure el segon disc com funciona.
El reconeixement premia la qualitat gastronòmica i la sostenibilitat
Guillem Moya
El restaurant 1497 de l’hotel ecològic de cinc estrelles Mas Salagros, de Vallromanes, va entrar dimarts a la prestigiosa Guia Michelin amb la seva primera Estrella verda Michelin, que valora la qualitat gastronòmica i ecològica dels establiments. “Estem molt contents. Això ens dona una injecció d’energia. Quan la guia et dona l’Estrella verda, que per a nosaltres és tan important, li dona sentit a tot el que fem. L’equip està molt motivat”, explica el xef del restaurant, Beniamino Campolo.
El restaurant 1497, de fet, és tot un referent de l’alta cuina i sostenibilitat. Campolo destaca que la filosofia del restaurant es basa en el producte ecològic, la temporalitat i la sostenibilitat. “De vegades pot ser un petit handicap, perquè ens pot limitar una mica, però sabem que és el nostre camí”, admet.
Aquest respecte pels cicles naturals i l’aposta pel producte local és una de les seves marques d’identitat. “Cada cosa es menja quan toca i al final acabes gaudint més del producte consumint-lo quan està en el seu millor estat”, explica. Campolo esmenta, per exemple, que ara és la temporada de carxofes, mentre que ben aviat serà el moment de la trufa i els cigrons. “Tot ha de ser de màxima qualitat. Som un restaurant gastronòmic dins d’un hotel de cinc estrelles i treballem amb proveïdors compromesos amb els nostres estàndards.”
El reconeixement de la Guia Michelin no arriba sol. Al març, el 1497 ja va obtenir un Sol a la Guia Repsol. Consideren que està sent un any “increïble” per a l’equip. “Fa un any ho vèiem molt llunyà, i ara és una realitat. Ara es tracta de mantenir-ho i assolir noves fites”, afirma Campolo. Tot i el ritme intens, amb sacrificis personals i moltes hores de dedicació, el xef celebra el suport i la implicació de tot el seu equip. “Sense la cuina, la sala i les persones que ens han donat suport, no tindríem el reconeixement que tenim ara.”
Amb vuit anys de trajectòria al capdavant del projecte, Beniamino Campolo i el seu equip al restaurant ja miren cap al futur amb nous reptes. “La Guia Michelin i la Repsol tenen molts reconeixements i hi ha altres guies. Ens agraden els desafiaments per continuar creixent”, explica. Aquest 2024, el restaurant 1497 es consolida com una de les propostes gastronòmiques més consolidades i singulars de la comarca, amb un lloc destacat en l’alta cuina sostenible.
La 43a edició de la fira arriba amb més parades i renovada decoració nadalenca
Miquel Erra
Un petit poble convertit, durant nou dies, en la gran capital catalana de l’avet. La 43a Fira de l’Avet d’Espinelves continua reforçant una ambientació cada vegada més nadalenca per seguir atraient multituds. Si el temps acompanya esperen repetir els 100.000 visitants que hi van passar l’any passat. Increïble. Aquest any serà la popular dominica Lucía Caram l’encarregada de donar-hi el tret de sortida, dissabte a les 4 de la tarda. La fira estarà activa fins al 8 de desembre.
“Tornem a fer una inversió important per mantenir-ne l’atractiu”, defensa l’alcalde, Antoni Tanyà, en una de les apostes de l’actual mandat. “Des del primer dia vam dir que apostaríem per aquesta fira i hem sigut atrevits.” I el visitant ho visualitzarà, sobretot, amb nous elements decoratius i d’il·luminació i un photocall, per convertir cada racó del poble en un entorn d’allò més intagramejable. Menció especial pel recuperat jardí de coníferes, instal·lat davant de l’ajuntament, que enguany serà “del tot diferent al de l’any passat”, avança Tanyà.
La fira també creix en nombre de parades: del centenar de l’any passat a les 120 d’aquest any. Totes les noves incorporacions, a més, són de productes de temàtica nadalenca. No hi faltaran els grans protagonistes, els avets, amb set parades “de gent del poble”, detalla Tanyà. També s’ha reforçat l’aparcament, amb 300 noves places just a l’entrada del poble.
La fira s’amenitzarà amb xarangues itinerants, tallers de màgia, pintacares, tir amb arc o recorreguts amb ponis. També es podran visitar dues exposicions, al Jovent Club i al teatre. Com a activitats puntuals, aquest dissabte al matí es podrà visitar la 19a Trobada de plaques de cava, a la primera planta del poliesportiu, i el dia 6 –coincidint amb el cap de setmana fort de la fira– es presentarà el llibre I em parles d’unes coses on m’ha caigut l’oblit, amb els autors, Josep M. Fonolleras i Pilarin Bayés.
EL 9 NOU
El guitarrista flamenc Chicuelo presenta aquest diumenge al Teatre Auditori Can Palots de Canovelles el seu nou projecte, ‘Caminos’. És un concert fet de tangos, alegrías, bulerías i granaínas, i sota una formació insòlita, amb la delicada bateria de David Gómez, el singular contrabaix de Manel Fortià i la ballarina Karen Lugo. El repertori de ‘Caminos’ està fet d’històries amb ritmes flamencs. Hi cap des d’una cançó de bressol a un homenatge a Django Reinhardt. L’espectacle uneix frescor, força i art. Chicuelo ho aconsegueix transmetre gràcies a la mateixa naturalitat de la connexió que es produeix sobre l’escenari entre els quatre artistes.
‘Caminos’. Chicuelo. Teatre Auditori de Can Palots, Canovelles. Diumenge 1 de desembre, 18h.
Joan Arqué dirigeix una adaptació teatral signada per Màrius Serra de ‘Tirant lo Blanc’, el clàssic de Joanot Martorell, amb una perspectiva trencadora i actual. Una història plena de perills, amors i conflictes ressonen a través del temps fins al món d’avui dia. Escrita fa més de 500 anys, ‘Tirant lo Blanc’ és un pilar de la literatura cavalleresca. Ara, aquest muntatge vincula les aventures del mític personatge amb els conflictes contemporanis, establint paral·lelismes amb els relats nacionals que ens expliquem en la societat moderna, suggerint que la història sempre l’escriuen els vencedors i que els herois sempre s’erigeixen sobre els cadàvers de gent innocent. Després de l’espectacle hi haurà postfunció amb la companyia.
‘Tirant lo Blanc’. Joan Arqué. Teatre Auditori de Granollers. Dissabte 30 de novembre, 20h.
Hèlix Trio actuarà aquest divendres al Teatre Pare Casals de Sant Esteve de Palautordera amb la interpretació de tres peces: ‘Trio en re major núm.1’ de Beethoven, ‘Trio núm1 en do menor’ de Xostakòvitx, i ‘Els Tres Haikus’, de Josep Maria Guix. El trio està format per Paula Belzunegui Moreno, piano; Jaume Angelés Fité, violí, i Guillermo Ortega Santos, violoncel,
Hèlix Trio. Teatre Pare Casals, Sant Esteve de Palautordera. Divendres 29 de novembre, 19.30h.
L’espectacle ‘Gratia Dei’ va confrontar música i il·luminació divendres, amb el temple parroquial ple de gom a gom
Guillem Soler
És divendres de tardor, cau el sol i l’imponent campanar de Moià, com cada vespre, s’il·lumina. Però aquest cop és diferent; una llum vermella s’estén per l’interior de la torre. Com en els antics temps, el campanar s’està fent servir per enviar algun missatge a la població, en aquest cas, que queden pocs minuts perquè comenci Gratia Dei, el nou espectacle creat pel col·lectiu moianès Ex Abrupto. Amb producció de Vanderpla, es presentava a l’església de Santa Maria una segona versió de Cocoon, que s’havia estrenat al Festival Ex Abrupto d’enguany, el passat mes de juliol.
Per si algun moianès encara no se n’havia assabentat, la particular il·luminació del campanar va acabar de fer la feina. Pocs minuts abans de començar, tots els bancs de l’església eren plens, i la gent que seguia entrant es resignava a buscar un forat des d’on gaudir de l’espectacle a peu dret. Davant seu, l’interior de Santa Maria de Moià ple de fum. L’espectacle va començar amb la música dels instruments de corda de l’Orquestra de Cambra del Moianès, dirigida pel collsuspinenc Dani Vallejo, i el contundent so de l’orgue del temple. Uns instruments amagats a dalt del balcó de l’església van fer que la gent girés el cap per cercar la font de la melodia. Mentrestant, una complexa instal·lació lumínica dotava de vitalitat l’espai amb desenes de llums perfectament sincronitzades.
Minuts després l’artista Carlos Martorell, de nom artístic Shoeg, agafava el protagonisme amb un seguit de sons electrònics creats a partir de gravacions mèdiques com batecs del cor o sorolls de la boca. Shoeg, des de l’altar i emulant la figura del capellà, va passar a compartir espai amb la secció de vent de l’orquestra, creant una música que no acabava de ser mai del tot agradable i sempre amb un punt incòmode. El xou va acabar tal com havia començat; amb les cordes de l’orquestra tocant una melodia càlida i misteriosa, i el públic moianès que encara avui es pregunta què va viure exactament durant aquells 45 minuts. Però convençut també que pocs cops tornaria a presenciar alguna cosa semblant en un escenari com aquell.
EL 9 NOU
La sala gran de L’Atlàntida es va omplir dues vegades de públic, però sobretot de música, en el concert final del 180è aniversari de l’Escola de Música i Conservatori de Vic. I va ser en sentit literal, perquè la presència de cors a l’escenari i a l’amfiteatre a la vegada va embolcallar tot l’espai en un dels moments culminants del concert, el de l’estrena de La balalaika, la peça de Bernat Vivancos que va tancar el programa. La balalaika, sobre una cançó tradicional russa que havia adaptat ja Joaquim Maideu, forma part d’una obra més extensa, amb el títol de Kumbayà, encarregada per a l’ocasió al compositor resident a Rupit. Més de tres-cents actuants, comptant-hi les veus blanques i les veus d’adults, l’orquestra siimfònica i els solistes, van donar forma a un programa que –a més d’aquesta peça– combinava una mirada a la història de l’Escola de Música amb les referències inevitables a grans obres clàssiques.
En les dues sessions, el concert va començar amb peces que duien la signatura d’antics directors de l’EMVic, des de Lluís G. Jordà (nomenat director el 1888 quan tenia només 20 anys) fins al contemporani Josep Baucells, passant per Joan Baptista Espadaler, Eusebi Bosch, Rafael Subirachs, Joaquim Maideu i el recentment desaparegut Santi Riera. Enmig es van interpretar peces de Beethoven, Mendelssohn i Aaron Copland, abans de l’estrena de l’obra de Vivancos, amb la presència del seu autor, que va saludar els assistents. A l’escenari, les veus dels cors de base de l’EMVic es replicaven amb les de les corals d’adults des de l’altra banda de la sala, en un joc d’ecos i cànons en què també hi era convidat a participar el públic, al final. Alumnes actuals, exalumnes i professors es van succeir en l’orquestra, amb tot el conjunt (incloses les veus solistes de Ferran Albrich i Laura Vila) dirigit per Lluís Vilamajó. En els moments en què calia fer canvis, es van escoltar testimonis de persones vinculades a l’EMVic, des de Montse Subirachs, filla del mestre Rafael Subirachs i Ricart, fins a Miquel Casals Guiu, Miquel Vila –metge resident als Estats Units–, Eulàlia Vilamala, la pianista Maria Mauri o els joves Bruna Guasch i Arnau Jaimez.
En el segon concert, el director de l’EMVic, Albert Bardolet, va agrair en un parlament l’acollida dels actes i va dir que se sentien “acollits i valorats” per la ciutat, i que això era un estímul per seguir endavant. L’alcalde, Albert Castells, va remarcar “la funció social” del centre a través de l’ensenyament de la música, a banda de la promoció dels nous talents.
Vic Davant de L’Atlàntida, passada la 1 del migdia, Sebastià Bardolet (a la fotografia) dirigia la interpretació de Muntanyes regalades amb totes les veus que durant el matí de dissabte havien participat en l’anomenada Ruta Coral. Era un recorregut pels llocs de la ciutat que han estat seu de l’Escola de Música al llarg dels seus 180 anys d’història. L’itinerari va començar al matí al Seminari (a baix a l’esquerra), el punt més llunyà, on l’Escola de Música va estar-hi vuit anys mentre es feien les obres de L’Atlàntida i la seva seu d’aquell moment, la Casa Serratosa, havia quedat petita. D’aquí es va anar a l’actual Paranimf de la Universitat, la Casa Ricart, el convent de Sant Felip Neri (primera seu de l’Escola de Música al segle XIX, a baix a la dreta), i les cases Bojons, Clariana i Serratosa. Va quedar només –per llunyania– el Mas de Bigues, que durant un temps havia acollit l’Aula de Música Moderna. A cada lloc, una formació coral va interpretar una peça de música tradicional –una constant al llarg de la trajectòria del centre– arranjada per exalumnes o professors de l’EMVic: Miquel Oliu, Joan Godayol, Josep Baucells, Jaume Noguera, Jordi Domènech, Arnau Tordera i David Gómez.
Jordi Vilarrodà
Vic és una ciutat amb “forta presència de la música”, que forma part de la seva identitat cultural, compta amb una bona xarxa d’equipaments i altres actius com el Mercat de Música Viva o l’EMVic. Però també té aspectes millorables, i aquests queden recollits en el nou Pla Estratègic de la Música, que dimecres es presentava a l’Orfeó Vigatà. Un document amb més de 90 pàgines, elaborat pel Centre d’Estudis i Recursos Culturals (CERC) de la Diputació de Barcelona i la consultoria Sound Diplomacy, que ha de guiar les actuacions de futur en un sector cultural molt rellevant. “No podem viure del passat”, va dir Bet Piella, regidora de Cultura de l’Ajuntament, que ha liderat el procés. Al llarg de més d’un any, s’han recollit diagnòstics i propostes de tots els implicats en el món musical.
“Vic respira música a cada racó”, va constatar Laia Gargallo, del CERC. És el seu gran potencial. I el pla neix per donar “un impuls al sector” que s’adapti als nous temps. Piella apuntava, en aquest sentit, que Vic té un Pla d’Acció Cultural amb vigència entre 2018 i 2025 que inclou també la música. “Però el que és diferent és la societat, la música també l’hem d’entendre com una eina de cohesió”. Entre els actius, a part dels més evidents, l’estudi destaca també la bona xarxa d’equipaments o la diversitat de comunitats “actives en el context musical”. I entre les debilitats, que hi ha “dificultat per trobar els canals per emergir”, la dispersió de públics o el fet que “algunes comunitats migrants no se senten interpel·lades”. I detalls encara més concrets, com la poca articulació del sector, o una “certa desconnexió entre la vida musical i el conjunt de la vida social i cultural”.
Entre les accions concretes que es proposen (“realitzables”, segons Azu Micó, de Sound Diplomacy) hi ha des de crear una finestreta única a l’administració fins a crear un codi de bones pràctiques en la contractació, noves estratègies de comunicació o un “nou sistema d’equipaments musicals”. Piella va avançar, per exemple, que s’està treballant perquè Vic s’afegeixi a la xarxa de Cases de la Música. La seu seria al mateix Orfeó Vigatà, que necessitaria obres per adequar-se. “No serà una acció immediata.” També es proposa crear un Consell de la Música de Vic i una Taula Municipal per la Música com a punts de trobada del sector.
Amb el final del Pla d’Acció Cultural a l’horitzó de l’any que ve, l’Ajuntament no es planteja tornar-ne a fer un de global, sinó fer-ne de sectorials, aplicant el model de la música a la lectura, les arts visuals o altres àmbits. El model de Vic, el primer que fa el CERC, pot ser “un referent” per a altres ciutats.
Jordi Sunyer
‘Viatge a Ítaca’
Movieplay, 1975
L’any vinent farà mig segle que Lluís Llach va publicar un dels seus millors discos, el mític Viatge a Ítaca. Partint dels poemes del poeta grec Kavafis, el cantautor va escriure una obra d’art que ocupava tota la cara A amb una peça a mig camí entre una simfonia clàssica i el rock progressiu. Per gravar va comptar amb la col·laboració dels manresans Manel Camp i Santi Arisa, antics membres del grup Fussion, i va aconseguir que l’àlbum sonés modern, avantguardista i que anés molt més enllà de la cançó d’autor. El disc va tenir molt bona acollida i se’n van vendre 150.000 còpies en pocs mesos, tot un rècord. La seva presentació en directe, en canvi, va ser accidentada. Llach va esgotar en poques hores les entrades per actuar sis dies seguits al Palau de la Música Catalana de Barcelona, però al final només va poder fer cinc dels concerts. Exaltava el públic i després del cinquè bolo el van detenir, el van multar amb 100.000 peles i li van prohibir fer concerts a l’Estat durant vuit mesos. Tornant al disc, a la cara B hi ha quatre cançons convencionals. L’última és l’eterna “Abril 74”, dedicada a la revolució dels Clavells de Portugal: “Companys, si enyoreu (…) jo me n’he fet soldat”, canta a la penúltima estrofa. I sí, ara és soldat de l’ANC. Ja ho diu la saviesa popular: l’autonomia que ens cal és la de Portugal.
Jordi Sunyer
MON A LA COVA
‘Indigestió’
Mon a la Cova és un tio imprescindible a l’hora de parlar del rock sinistre i fosc a Catalunya les últimes tres dècades. Es va donar a conèixer cantant amb el grup barceloní Casual, més endavant va iniciar una carrera en solitari i fa uns anys fins i tot va editar un disc conjuntament amb els banyolins Kitsch (Kitsch a la Cova). I ara, presenta un doble disc amb 19 peces del seu repertori remesclades i recreades per amics i saludats tan nostrats com internacionals. La portada i totes les il·lustracions del disc, espectaculars, són del manlleuenc Pol Robles.
COR
‘Casa nostra’
Continuen arribant noves i interessants propostes des del País Valencià. L’última és Casa nostra, el primer disc del grup de Castelló de la Plana Cor amb una proposta eclèctica que combina pop amb músiques urbanes i ballables. El treball inclou 10 peces en català, i tot i que es tracta d’un àlbum de debut es nota que els músics ja estan bregats i tenen experiència. El cantant, lletrista i compositor Juanan Corcuera, per exemple, ja havia liderat projectes com Zona Zero, La Rana Manca o El Sombrero de Color. A veure si amb Cor hi ha més sort.
BRUNZIT
‘De cop i volta’
Brunzit és un trio de música tradicional nascut a Olot el 2011 format per Joan Naspleda (flauta travessera), Adrià Garcia (violí) i Perepau Ximenis (acordió diatònic). I De cop i volta, que van presentar el cap de setmana passat a la Fira Mediterrània de Manresa, és el seu tercer disc on mesclen temes propis amb clàssics tradicionals com “El ball pla de Sant Magí” o “Min Wahi El-Lami”, una adaptació d’una melodia tradicional persa. Completen el disc dues versions: “Hellebore-Too late to sleep”, del grup Naragonia, i “Per a tu Boi”, de Jordi Fàbregas.
Jordi Sunyer
Has format mai part d’algun grup, banda o coral? De broma. Només he cantat en festes d’amics.
Primer disc que vas escoltar? Els Beatles a casa. El disc era de la meva germana gran.
Quants discos tens aproximadament? No en tinc cap. Havia tingut molts cassets però de discos cap.
Salva’n tres (de discos). London Calling, de The Clash, algun de Joan Garriga i algun de David Bowie.
Grups o músics de capçalera. The Clash, Joan Garriga, David Bowie i també Lou Reed, Talking Heads, Iggy Pop… M’agrada tot tipus de música. A casa, però, ara només escolto música clàssica.
Un concert (com a públic) per recordar. Nina Hagen i Lene Lovich a Studio 54 de Barcelona.
Teresa Costa-Gramunt
El bosc mai no falla
Autora ceràmiques: Eulàlia Sayrach i Muñoz de Morales
Autors poemes: Alexandre de Riquer i Martí Boada
Editorial: Blume
Lloc i any d’edició: Barcelona, 2024
Pàgines: 108
L’any 2020 es va commemorar el centenari de la mort d’Alexandre de Riquer (Calaf, 1865 – Palma, Mallorca, 1920). A desgrat del temps de parèntesi forçat per causa de la pandèmia, l’Any Riquer, que com a comissària vaig voler focalitzar en la relectura de la seva obra lírica i en la revisió de la seva obra artística: pintura, cartellisme, disseny d’exlibris, il·lustració, etc., així com vaig incitar a posar sota el focus del segle XXI els valors humanístics que a ell, a l’avançada, el van distingir com a artista i intel·lectual de múltiples facetes, vaig invitar creadors en actiu –poetes i artistes del moment– per tal d’establir un diàleg entre arts i pensament entre generacions.
L’Any Riquer va donar bons fruits. Entre altres creacions inspirades en l’obra plàstica i poètica d’aquesta figura rellevant del Modernisme català, l’artista Eulàlia Sayrach i Muñoz de Morales hi va establir un diàleg que va propiciar la creació d’una sèrie de ceràmiques que van ser exposades a la mostra “Alexandre de Riquer sempre tindrà un plat a taula” a l’Associació de Ceramistes (Barcelona), a la Fundació Palau (Caldes d’Estrac) i a la Casa de l’Artista en Terres de Cruïlla (la Sènia).
Aquesta exposició d’obres ceràmiques d’Eulàlia Sayrach quatre anys després s’ha vist fabulosament enriquida amb la publicació El bosc mai no falla, editat amb cura per l’editorial Blume. En les pàgines d’aquest àlbum en què es reprodueixen les ceràmiques de Sayrach inspirades en l’art d’Alexandre de Riquer, s’hi desplega una tria de poemes feta per la mateixa Eulàlia Sayrach que l’embelleixen i li donen calat fruit d’una lectura atenta de Poema del bosc (publicat l’any 1910).
A la tria de poemes d’Eulàlia Sayrach, i en fraternitat ecològica i amor per la terra, la natura i el bosc en sincronia amb l’esperit neoromàntic d’Alexandre de Riquer, l’autora hi ha incorporat un aplec de poemes forestals inèdits, obra del doctor en Ciències Ambientals i llicenciat en Geografia Martí Boada. En l’exquisida publicació, els poemes apareixen escrits a mà pel mateix Boada, com una bella i espontània il·lustració. A propòsit del llibre, he escrit a l’epíleg: “Ens cal el goig, i el deure, d’una nova mirada, que arriba amb l’alè de cada generació”. Una reeixida mostra d’aquesta nova mirada és aquest àlbum El bosc mai no falla.
Jordi Vilarrodà
‘Les amants’
Patrícia Castro
La Campana
Dues dones, dues vides, dues maneres d’encarar-les. Al voltant dels quaranta, totes dues han aparcat la felicitat. Una va pel seu compte, és lesbiana i sap que no ho té fàcil. L’altra és casada i mare, però simplement perquè ho diu el guió de la vida. Quan es coneixen en un club de lectura, sorgeix entre la Marta i l’Hèlia “el desig que passa com una riuada”, en paraules d’Emma Zafon.
‘Segrest a l’estany’
Jordi Coll
Rosa dels Vents
Un remer d’elit que entrena a l’estany de Banyoles, fill d’una diplomàtica canadenca, és segrestat. La inspectora Renée Colomé, dels Mossos, serà l’encarregada de la investigació. I quan comença a furgar, s’assabenta que l’esportista ha estat acusat d’una violació, tot i que se n’ha escapat perquè tenia coartada. La policia, però, intueix que darrere hi ha alguna cosa més que voldrà esbrinar.
‘Tot és a tocar’
Àlex Susanna
Proa
Després de la mort d’Àlex Susanna apareixen les seves obres pòstumes. Primer, el seu últim dietari L’any més inesperat. I ara el recull poètic Tot és a tocar. “Àlex Susanna és i serà sempre, per damunt de tot, poeta”, diu Pere Ballart en el pròleg. Només al final apareix la mort que veu propera, i gosa tancar el llibre amb l’afirmació de que “res no tornarà a ser com era”.
‘Joan Salvat-Papasseit. Obra literària infantil’
Pere Martí
El Cep i la Nansa
El centenari de la seva mort ha estat l’ocasió per revisar l’obra de Joan Salvat-Papasseit. Però en mancava una part, petita però significant: els seus textos per a infants, en prosa i en vers, fruit en bona part de la col·laboració amb la revista La Mainada. Pere Martí, col·laborador del Magazín i expert en literatura infantil i juvenil, els reuneix en una acurada edició.
‘Les postres de Jordi Roca’
Jordi Roca
Ara Llibres
El petit dels germans Roca no havia pensat a dedicar-se a la seva especialitat actual. Però a finals dels 90 va aterrar al restaurant el pastisser gal·les Damian Allsop. Al seu redós va créixer la inclinació de Jordi Roca per la cuina dolça i va acabar convertint-se en el postrer del millor restaurant del món. Aquí reuneix les seves millors receptes, algunes de publicades i altres d’inèdites.
EL 9 NOU
EL 9 NOU
L’obra del dibuixant Francisco Ibáñez uneix els curts participants en una nova edició del Festival Julius, que té lloc aquests dies a l’Espai ETC de Vic. Aquí és on es projectaran, divendres i dissabte, els 26 curts que s’han presentat enguany a partir del tema proposat pel Cineclub Vic. Les projeccions es faran en tres sessions (divendres a la nit i dissabte, al matí i a la tarda) i en cada una d’elles es podrà veure la totalitat de les produccions. L’acte de lliurament dels premis serà dissabte a les 10 del vespre. El film guanyador s’emportarà el Gran Premi Julius Ciutat de Vic, dotat amb 1.500 euros, i el segon, el premi Bis-B, de 800 euros. La resta de premis es reparteixen 4.000 euros més, en un total de vuit guardons.
El Julius manté la característica que el singularitza que els treballs que s’hi presenten han de ser inèdits i concebuts expressament per a aquest certamen. El mateix dissabte s’anunciarà quin serà el tema de la propera edició. El cap de setmana de cinema i Ibáñez es completa diumenge amb una sessió del Cineclub Xic on es projecta Mortadel·lo i Filemó contra Jimmy el Catxondo.
Joan Millaret i Valls
Espectacular retorn musical a Oz
Arriba als cinemes la primera part de l’adaptació cinematogràfica del musical de Broadway Wicked, a càrrec del director americà d’origen xinès Jon M. Chu, responsable també d’una altra pel·lícula musical, En un barrio de Nueva York (2021). La superproducció Wicked està produïda per Marc Platt, responsable de films multipremiats com La La Land o La sireneta, un productor de renom que al costat de David Stone també van produir el superèxit musical Wicked al teatre. Inspirat en el best-seller de Gregory Maguire, Wicked ha estat adaptada al cinema per l’especialista teatral Winnie Holzman i pel cèlebre compositor Stephen Schwartz, autors de les lletres i cançons del musical original. La pel·lícula ens retorna a la màgia i la fantasia del clàssic cinematogràfic El màgic d’Oz (1939) i s’obre amb les celebracions per la derrota de la Malvada Bruixa de l’Oest i l’aclamació de la princesa Glinda (Ariana Grande), la Bruixa bona vencedora.
Aleshores comença un llarg flashback que ocuparà tota la pel·lícula i que explica la increïble relació de companyonia entre Glinda i Elphaba (Cynthia Erivo), la noia de color verd que esdevindria finalment la Bruixa Malvada. Ambdues coincideixen al campus de la universitat de màgia i fetilleria de Shiz, on forjaran una estreta amistat. Ens trobem amb Elphaba, posseïdora de poders màgics que no pot controlar, que tan sols anava a Shiz per acompanyar la seva germana invàlida Nessarose (Marissa Bode), i que acaba ingressant a la universitat esdevenint companya d’habitació de Glinda per carambola. Descobrim també com la creguda Galinda acaba transformant-se en Glinda gràcies a la contribució del Doctor Dillamond, una cabra que imparteix docència a Shiz, a qui posa veu l’actor Peter Dinklage, en un moment en què els animals que tenen la virtut de parlar comencen a ser perseguits.
Una estreta amistat que passa dels recels mutus a una acceptació conjunta des de la diferència. Dos personatges antitètics destinats a entendre’s gràcies sobretot que Glinda és capaç de subvertir el rebuig general envers Elphaba. Una entesa que culmina amb l’anhelada visita en el tram final al farsant Mag d’Oz (Jeff Goldblum). Tot i la seva llarga durada, la superproducció Wicked és un gran i amè entreteniment que passa de forma agradable i plaent gràcies a uns bonics i atractius números musicals i que, a més, compta amb els treballs esplèndids de les seves dues grans protagonistes, les reines indiscutibles de la festa. El paper de Cynthia Erivo, la cantant guanyadora d’un Emmy o un Grammy, fa un treball fenomenal com a Elphaba, mentre que la cantant Ariana Grande, superestrella guanyadora de diversos Grammy, fa un grandiós paper en un rol ben antipàtic de nena pija i cursi, de cabellera rossa al vent i sempre associada monocromàticament al color rosa, com una volàtil i superficial nina Barbie. Completen un extens repartiment actors com l’oscaritzada Michelle Yeoh com a Madame Morrible, la directora de la Universitat de Shiz, o Jonathan Bailey com el guapo i despreocupat príncep Fiyero, que aixeca passions per allà on passa.
Eva Remolina / AMIC
El glaucoma és una afecció seriosa, però sovint evitable si es diagnostica a temps. Mantenir una salut ocular òptima i fer revisions regulars és fonamental per protegir la visió i prevenir complicacions futures. I és que en qüestió de salut visual, la prevenció és la millor eina.
El diagnòstic precoç és clau per prevenir la pèrdua de visió. Durant una revisió oftalmològica, es poden fer diverses proves per detectar el glaucoma:
El tractament del glaucoma se centra a controlar la pressió intraocular per evitar més danys al nervi òptic. Les opcions inclouen:
La millor manera de prevenir el glaucoma és mitjançant revisions oculars periòdiques, especialment a partir dels quaranta anys o si es tenen factors de risc. Aquestes revisions poden detectar alteracions abans que la malaltia avanci, cosa que permet un tractament efectiu i mantenint la qualitat de vida visual.
Jordi Socias, del Forn del Freser, de Ribes de Freser, ha estat distingit per l’entitat L@s 50 Panader@s com un dels 50 millors flequers d’Espanya
Mònica Pagès
Jordi Socias, propietari del Forn del Freser, a Ribes de Freser, ha estat distingit per l’entitat de L@s 50 Panader@s TOP de España com un dels 50 millors flequers actuals de tot l’Estat.
L’estrella que distingeix els 50 millors flequers d’Espanya és l’equivalent a l’estrella Michelin per als artesans del pa. Tots els participants van haver d’elaborar un pa amb un pes i uns ingredients preestablerts del qual es valora l’estructura de la molla i de la crosta, l’alveolat, el color, l’acidesa i el gust.
El jurat, format per noms de referència en aquest sector, és el mateix que puntua els més de 350 flequers que hi han participat provinents de diverses comunitats autònomes i que s’han reunit a Màlaga, a Santiago de Compostel·la, a Madrid i a Barcelona per fer la llista dels 50 millors, entre els quals han inclòs el nom de Jordi Socias, del Forn del Freser.
Per Socias, aquesta distinció suposa “un reconeixement per l’esforç de matinar cada dia per fer pa”, i està molt satisfet d’haver passat d’estar entre els 100 primers d’aquest concurs fa dos anys a entrar al rànquing dels millors 50. “Una distinció que anima molt a tot l’equip que formem part del Forn del Freser i que serveix d’agraïment a tots els que em van donar suport quan vaig obrir el forn ara fa tres anys”, afegeix.
Socias, que és flequer de segona generació i que ha crescut entre farines i forns, va aprendre l’ofici a la fleca familiar, a Badalona, i amb els anys ha perfeccionat el seu mètode amb una clara visió sobre la importància de la qualitat i de la tradició. Ara, establert a la vall de Ribes, continua afirmant que “volem preservar l’essència del bon pa, aquell que es fa sense presses, amb les mans i amb el cor, mantenint viva la tradició i el sabor autèntic”.
Eva Remolina / AMIC
La fondue és una opció gastronòmica ideal per a reunions amb amics o família, especialment durant els mesos més freds. Aquest plat d’origen suís consisteix a fondre formatge, xocolata o oli, segons la variant, i submergir-hi aliments com pa, fruita o carn. A continuació, t’expliquem com preparar una fondue a casa de manera senzilla i amb èxit garantit.Hi ha diverses variants de fondue que pots preparar, depenent del tipus d’ingredient base:
Ingredients bàsics per a una fondue de formatge tradicional
Passos per preparar-la
Consells a tenir en compte:
Altres tipus de fondue
El cuiner osonenc Jordi Coromina tancarà el 31 de desembre el reconegut restaurant de Tavertet i de moment centrarà els esforços en el segon local que té a Manlleu, el Thymus
Miquel Erra
La vida, com una cursa ciclista, són etapes i entre una i l’altra també hi ha moments per a la pausa i l’avituallament. El símil s’adiu bé a la decisió que ha pres el cuiner Jordi Coromina. El proper 31 de desembre tancarà L’Horta, el restaurant que va plantar fa vuit anys al cor de Tavertet i que li ha donat renom i reconeixements. La intenció, a curt termini, serà centrar els esforços en el Thymus, el segon local que va obrir a Manlleu el 2020.
Jordi Coromina (Sant Martí Sescorts, 1981) qualifica d’“esplèndida” l’etapa que ha viscut al capdavant de L’Horta, pel que li ha reportat de creixement personal i professional. “No cuinava igual quan vaig obrir el restaurant”, a finals del 2016. Han estat el mateix entorn i el dia a dia els que l’han empès a anar definint una proposta gastronòmica molt personal, amb declarat protagonisme per les verdures. Un món, el vegetal, amb el qual sent especial connexió i que té en l’hort que conrea a la finca familiar de Sant Martí Sescorts el seu emblema. “Cuino el que sento”, descriu. Una manera de fer que li ha reportat elogis de la clientela i de la crítica, en forma de dos premis: el de Cuiner de l’Any 2018 al Fòrum Gastronòmic i el Premi Revelació 2020 dels Premis Nacionals de Gastronomia que concedeix l’Acadèmica Catalana de Gastronomia i Nutrició.
Coromina tanca una etapa, però l’esperit i el bagatge de la cuina de L’Horta continuaran presents als fogons del Thymus, el segon restaurant que va obrir fa quatre anys al barri de Gràcia de Manlleu. Un local que, en certa manera, ha viscut a l’ombra del de Tavertet. “Molta gent no associava els dos restaurants”, admet Coromina, que ara aprofitarà per “fer evolucionar el Thymus, plantar-hi les arrels”. Compta, per això, “amb un molt bon equip”. Entre els objectius, potenciar la franja de nits i la del dissabtes, fins ara tancat, i el mateix servei de càterings.
Rebaixar de dos a un restaurant li permetrà, de moment, reduir el volum de feina i recuperar forces. El futur està per escriure. Però no amaga que en l’horitzó continua covant un somni: obrir restaurant a la mateixa finca de Sant Martí Sescorts on té l’hort; un mas que es diu, precisament, l’Horta.
Fa tres anys, Coromina juntament amb Ferran Boix van posar en marxa el projecte Enso Ferments, una marca de productes fermentats que elaboren des de la mateixa masia de Sant Martí Sescorts. Fins ara el dia a dia l’havia assumit sobretot Boix, però a partir d’ara, amb més temps, el cuiner no descarta implicar-s’hi més directament.
Presidenta: Beth Codina
Director editorial: Agustí Danés
Coordinació i redacció: Carles Fiter
Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic
Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers
