De divendres a diumenge arriba el 28è Mercat Medieval, la més multitudinària i rendible de les fires que es fan a Vic

Miquel Erra

El calendari festiu ha volgut que la 28a edició del Mercat Medieval arribi amb el format més curt, el de tres dies, després que l’any passat es visqués la versió més llarga, la de cinc jornades. Menys dies poden representar menys quartos de calaix per als firaires –de fet, l’any passat es van comptabilitzar 340.000 visitants en cinc dies i aquest any, amb tres, se n’esperen entre 250 i 300.000– però també esdevé un alleujament per l’estrès que la fira infringeix a la ciutat i als seus veïns.

Unes “molèsties”, admetia la regidora de Fires i Mercats, Bet Piella, que queden a bastament compensades pel corol·lari econòmic que genera. “El Mercat Medieval és una de les joies del calendari firal de la ciutat”, es felicitava Piella davant de la vintena de representants de mercats medievals que la setmana passada van assistir a Vic a una primera trobada per mirar de prestigiar-los i compartir sinergies. Agradi més o menys, l’evidència és que avui el Medieval és la fira més multitudinària i la que té “més impacte econòmic en la ciutat”. I s’hi poden posar xifres: l’any passat va generar 38 milions d’euros, 8,7 dels quals van repercutir directament en l’economia local (vegeu complement). També és de les poques fires municipals que generen superàvit: el pressupost de despeses d’enguany és de 230.000 euros i el d’ingressos, de 276.000.

Per a algunes entitats que hi tenen parada, el rèdit és més molt evident. L’Associació Cultural Sagals d’Osona, per exemple, fa 20 anys que hi gestionen una de les tavernes, i poden arribar a servir de 800 a 1.400 entrepans diaris. “Econòmicament ens aporta molt; els anys que va bé ens pot arribar a cobrir la meitat del pressupost d’una temporada”, apunta el president de l’entitat, Marc Hidalgo.

La incidència del mercat envers el comerç de la ciutat és més “desigual”, admet Núria Simon, presidenta de Vic Comerç. “En el sector de la restauració i d’alguns productes d’alimentació l’impacte és molt alt, però altres sectors ho noten poquet”, apunta, i posa el seu negoci, una floristeria, d’exemple. En conjunt, però, la valoració no pot deixar de ser positiva: “Si al comerç del costat li va bé, ens en felicitem tots”.

És el cas de la històrica Xurreria Rosa, que viurà des del seu establiment el seu últim Medieval –a mitjans de gener tanquen les portes–. “Podem arribar a tenir el doble de demanda”, reconeix el mestre xurrer Josep Vegara. A l’altra cara de la moneda, la centenària Antiga Vilanova. “Aquest no és el nostre mercat; sempre entra algú, però per a nosaltres ja són dies forts”, descriu Núria Coll, que aprofita per llançar un prec: “Paguem impostos tot l’any, però llavors anem omplint la ciutat de fires que només venen que menjar”. Un altre dels impactes positius, assegura Simon, és que molta gent descobreix Vic aquests dies del Medieval, “i alguns tornen després per visitar la ciutat amb més calma”.

L’edició d’enguany tornarà a desplegar a l’entorn de les 400 parades d’artesania, gastronomia i productes tradicionals. 40 dels expositors són de Vic; 37, de la resta de la comarca; 233, del conjunt de Catalunya, i 98, de la resta de l’Estat. També n’hi ha 6 de França i Portugal.

Tomàs Aldomà, de les Franqueses, i Jordi Llargués, de Mollet, reben el premi Mestre Artesà Alimentari

Eudald Sanz / Marta Santisteban

Dos mestres artesans de la comarca (Tomàs Aldomà, veí de l’Ametlla i amb obrador a les Franqueses, i Jordi Llargués, de Mollet) han estat reconeguts amb el diploma de Mestre Artesà Alimentari que cada any entrega el Departament d’Agricultura de la Generalitat als productors que destaquen pel seu coneixement pràctic i la transmissió d’un ofici artesà.

Enguany, s’han repartit 24 guardons entre nou flequers, quatre pastissers, vuit carnissers, cansaladers i xarcuters, dos xurrers i un formatger. El premi serveix de distintiu identificador d’un model productiu de quilòmetre zero, a banda de representar un valor afegit. L’acte d’aquesta edició ha estat rellevant perquè Catalunya serà la Regió Mundial de la Gastronomia al 2025.

En les últimes cerimònies, s’han reconegut altres mestres artesans com Joaquín Gómez, de la xurreria Ca la Maria de Montornès; Maria Dolors Calment, de la formatgeria La Cleda de Canovelles; Antoni Vila, del forn Cal Forner de Montornès; o Àlex Lera, de la pastisseria Sant Llehí de Sant Antoni, que va guanyar el de Millor Jove Artesà l’any passat.

“Allò que funciona no s’ha de tocar”

En Tomàs Aldomà és un dels mestres artesans guardonats pel Departament d’Agricultura. Aldomà, amb un obrador a les Franqueses, té dues empreses dedicades a l’elaboració de productes carnis i és un apassionat de la seva feina. Continua fent els seus productes amb les mateixes receptes que utilitzaven els seus avantpassats, motiu pel qual ha estat premiat amb aquest reconeixement.

Cansaladaries Aldomà va néixer fa 60 anys, després que els seus pares, Josep Maria Aldomà i Concepció Navarro, es desplacessin del seu poble d’origen a Barcelona, buscant una vida millor. En Josep Maria va iniciar la cansaladeria gràcies als coneixements del seu pare (l’avi d’en Tomàs), que havia treballat en una fàbrica d’embotits. El negoci era un petit obrador que elaborava tot tipus d’embotits, cansalades i productes carnis que després venien als mercats de Barcelona. Era la principal font d’ingressos de la família i tothom hi col·laborava. En Tomàs va descobrir que li agradava el negoci i va decidir continuar-lo.

I no només el va mantenir, sinó que el va expandir. En un moment determinat, gran part de la demanda es concentrava als supermercats. Per això, amb l’interès per arribar a aquest sector, Aldomà va crear Tot Cuit, l’empresa que vendria els seus productes als supermercats. Com que aquest canvi requeria molt d’espai, Aldomà va traslladar el seu obrador en una nau de les Franqueses i va modernitzar-ne la producció.

Fruit de l’amor per a la seva feina i de molt esforç i sacrifici, les empreses han prosperat. Fa poc han comprat una altra nau. A més, ell no es veu jubilant-se, perquè li agrada treballar i, sobretot, la manera com ho fa. Elabora els seus productes amb les receptes dels seus pares extretes directament dels manuscrits que va heretar. Aposta clarament pel gust dels productes de tota la vida fruits del treball artesà. En lloa la qualitat i afirma que “allò que funciona, no s’ha de tocar”.

La Fleca Llargués de Mollet ja acumula tres premis en tres generacions

El molletà Jordi Llargués, flequer de la històrica Fleca Llargués, va rebre el reconeixement pels 30 anys d’ofici. Llargués forma part de la cinquena generació familiar dedicada al pa, un negoci familiar que va engegar el seu rebesavi l’any 1878 i que Llargués manté ben viu.

“Rebre aquest guardó va ser una sorpresa agradable, que d’alguna manera també és un reconeixement a la nostra família. És un honor que les darreres tres generacions de les cinc que portem fent pa hàgim rebut aquesta distinció”, va declarar Llargués. El seu avi va rebre el Diploma de Mestre Artesà l’any 1993, i el seu pare el 2007. “No sabem fer altra cosa; nosaltres sabem estimar i sabem fer pa”, confessa Llargués.

Des de petits, el Jordi i els seus germans ja ajudaven a la fleca: “A l’estiu, per anar a la piscina, abans havíem de fer la massa mare amb l’avi”, recorda Llargués. De la fleca, els Llargués en diuen casa: “Això d’empresa se’ns fa gran; per a nosaltres la fleca és casa; és el que hem vist sempre, on hem compartit amb la família, i la massa mare és el cor del pa i del nostre ofici”, explica Llargués.

Amb tant de temps a l’obrador, Llargués ha vist canviar els gustos de la clientela i les maneres de fer i menjar pa. “Hi ha una nova cultura del pa, tant en els clients com en els agricultors, els farinaires, els propis forners o, fins i tot, els metges”, admet Llargués. A més de menjar-se’l, Llargués s’estima el pa també pel seu procés d’elaboració: “És impressionant veure el procés de l’aigua, la farina, la sal i el llevat; com amb uns ingredients tan bàsics pots arribar a crear tantes textures i gustos.”

M. Teresa Vila es jubila i tanca la cotilleria que va obrir a Torelló fa 42 anys

Miquel Erra

“Això és un ofici.” Ho defensa amb fermesa i convicció Maria Teresa Vila, que ha exercit de cotillaire tota la seva vida. Una professió, però, que els últims anys s’ha anat esllanguint i que ara perdrà un altre dels seus establiments amb història. Dissabte tanca les portes la Cotilleria M. Teresa, a Torelló. Darrere quedaran 42 anys amb molt d’ofici.

M. Teresa Vila, filla de Vic, es va sentir atreta per aquest sector des de ben joveneta. I va voler fer l’aprenentatge al taller de Maria Heras, una experimentada cotillaire de Manlleu, que la va instruir en el mestratge “de fer faixes i arranjaments”. El 26 d’abril de 1982 obria a Torelló –on s’havia casat– la seva pròpia botiga. Inicialment ho va fer en un local del número 1 del carrer de Voltregà. Un parell d’anys després, quan es va acabar d’urbanitzar la plaça de la Sardana, va apostar per quedar-se al barri i es va traslladar a l’actual número 11 de l’avinguda de Montserrat, ja en un local de propietat.

Durant els anys 80 i 90 va ser un autèntic no parar. Ho testimonien les desfilades que, en aquells anys, va coprotagonitzar en recordades sales de festa com el Danatela, el Karibú o el Fox-Trot, o participant activament en la històrica Fira del Fil a l’Agulla, a Tona. Amb els anys, la demanda del sector ha canviat notablement i la botiga s’ha anat obrint a les noves tendències en llenceria o roba de bany, tant per a home com per a dona. Al darrere, però, sempre hi ha hagut l’assessorament i una professionalitat marca de la casa. Aquest factor sumat a l’aposta per la qualitat i per l’especialització en talles grans han estat claus per mantenir viu el negoci fins avui. La millor prova, “una clientela molt fidel”, agraeix Vila. Una clientela, tant de dins com de fora de la comarca, que aquests dies li pregunten apesarats: “Què farem ara? Amb qui ens recomanes anar?”. I ella arronsa les espatlles.

Que els seus dos fills hagin encetat altres camins professionals i la impossibilitat d’articular un traspàs –“la gent que s’hi ha interessat et diuen que són massa hores, que és massa lligat”– no han permès de donar continuïtat al negoci. Un problema extensible, avui, a molts altres petits comerços amb història. “En poc temps aquí al barri mateix es jubilaran quatre o cinc botigues, i això és un problema”, reflexiona Vila, que aquests dies, a les portes d’encetar una nova etapa vital, no pot evitar un punt de nostàlgia: “Sap greu perquè l’he disfrutat molt, aquest negoci; són molts anys, és tota una vida”. Una vida exercint, convençuda, l’ofici de cotillaire.

Bernat Hosta, veí de Seva, obté la quarta posició entre 1.600 articipants al campionat mundial d’‘aquascaping’, al Japó

Miquel Erra

Hi ha molta gent que deu tenir un aquari a casa i el decora com bonament pot, sovint de sèrie. Alguns, molt pocs, són capaços de recrear-hi paisatges naturals subaquàtics gairebé idíl·lics. Es tracta d’una especialitat batejada com a aquascaping. Bernat Hosta, veí de Seva, n’és tot un mestre. I ho acaba de ratificar obtenint la seva millor posició, el quart lloc, a l’Internacional Aquascaping Layout Context (IAPLC). Té la seu al Japó i està considerat l’autèntic campionat del món de l’especialitat.

Tot va començar fa més de 30 anys, quan van voler comprar un simple aquari per al menjador de casa, a Barcelona. Ell d’entrada va arrufar el nas; “portarà massa feina”, defensava. Però la seva parella el va convèncer: “Me’n cuidaré jo”, li va assegurar. Quan van tenir la peixera a casa, però, se li va destapar una sobtada “passió” pel món del paisatgisme aquàtic. I encara li dura.

Un dels principals ideòlegs a escala mundial de l’aquascaping és el naturalista japonès Takashi Amano, inventor del concepte d’Aquari Natura, amb el qual va donar un gir a la peixera convencional. A base de la combinació de roques, plantes aquàtiques i troncs, la converteix en petites obres d’art natural. La seva empresa, Amano Design Amano, convoca des de fa una vintena d’anys un concurs, l’IAPLC, que acostuma a aplegar uns 2.000 participants d’arreu del món. Són els Oscars de l’aquascaping.

Bernat Hosta ja fa 14 anys que hi concorre. I aquest any ha obtingut la seva millor qualificació: la quarta posició, corresponent a una silver prize, enguany entre 1.600 participants. Ell mateix va anar a recollir el guardó al Japó, la setmana passada. Fins ara el seu millor resultat havia estat el sisè lloc de 2018. L’aquari premiat porta per títol Riu Ges, en deferència a l’Aquarium del Ges, l’establiment de Vic especialitzat en el món de l’aquariofília que li dona suport material i logístic. Al darrere hi ha “una feinada considerable, de moltes hores”, admet Hosta. Actualment ja només en crea un de nou cada any, el que presenta al concurs ja japonès. Com a detall, s’hi presenta sota la bandera d’Andorra “per qüestions de confrontar els meus sentiments de nacionalitat; no és possible escollir Catalunya”.

Actualment coneix molt poca gent al país que es dediqui a l’aquascaping, “com a molt una desena de persones”, la majoria vinculats a través de l’Associació Aquariòfila de Barcelona. Hosta –que després de la pandèmia es va establir a Seva, on la família havia tingut segona residència des de fa 50 anys– ha aconseguit fer-se un nom en aquest singular món de l’aquascaping, fent presentacions i tallers o exercint de jutge en altres concursos d’àmbit internacional.

Carmen Carmona, de Benamejí (Còrdova), va guanyar dissabte el concurs flamenc de Manlleu

EL 9 NOU

El Concurs Nacional de Cante Flamenco El Candil, organitzat per la Penya Flamenca de Manlleu, va celebrar dissabte la vintena edició. Amb un local ple a vessar, l’esdeveniment va destacar tant per la qualitat artística com per fer història, amb una final composta íntegrament per dones, un fet sense precedents que posa en valor el protagonisme creixent de les veus femenines en el flamenc jove.

La impecable organització es va fer evident des del principi. La presidenta de l’entitat, Dolo López, va ressaltar el seu compromís amb el flamenc i el suport als talents emergents. Així es iniciar una vetllada plena d’emoció i art. La primera a actuar va ser Carmen Carmona, de 21 anys i natural de Benamejí (Còrdova). Amb una interpretació magistral d’una granaína y media, seguiriya i tangos, va demostrar amb escreix per què seria la guanyadora de la nit. La seva veu plena de matisos i una execució impecable va emocionar el públic.

Seguidament, Marta Aguilar, de 25 anys i originària d’Écija (Sevilla), va interpretar seguiriya, tangos i malagueña amb gran domini tècnic i expressivitat, tot i que la seva actuació no va aconseguir superar la de les altres finalistes. En tercer lloc, María López, de 29 anys, va captivar amb la seva soleá, tangos i petenera, exhibint una maduresa artística i una elegància que van marcar la seva actuació. Finalment, Júlia La Debla, amb només 19 anys i procedent de Lopera (Jaén), va posar el punt final a la competició amb un martinete, tangos i taranta. La seva energia desbordant i entrega li van valer el segon lloc, consolidant-la com una promesa del flamenc. El guitarrista oficial, Juan Ramón Caro, va oferir un acompanyament sublim per a les tres primeres participants, mentre que Paco González va acompanyar amb mestria La Debla. Durant l’espera, les actuacions de ball de Sinlache i María del Mar Cobo, amb el cante d’Alejandro Silverio i el toque de David Salgado, van aportar ritme i alegria a una nit memorable.

El concurs El Candil reafirma Manlleu com a epicentre de l’arte jondo i del flamenc emergent, en una vetllada que quedarà per sempre en el record dels assistents.

Un centenar de paradistes participaran en una edició que ja arrenca aquest dijous

Jordi Vilarrodà

Els carrers i places del barri vell de Ripoll acolliran durant quatre jornades l’edició d’enguany d’una Fira de Nadal on es concentraran un centenar de paradistes de tot el país. Des de dijous a la tarda i fins diumenge al vespre el municipi viurà una activitat superior a l’habitual gràcies a una celebració que té l’objectiu de dinamitzar el comerç local i que s’ha establert en les últimes dècades com una cita ineludible de les setmanes prèvies a les festes de Nadal.

Els productes artesans o relacionats amb la commemoració del naixement de Jesús capten el protagonisme d’una fira que inclou tota mena d’activitats paral·leles per dinamitzar un cap de setmana que coincideix amb el pont de la Puríssima.

Les atraccions i inflables de la plaça dels Porcs, les atraccions ecològiques, els food trucks on es podran fer els àpats del dia, un espai de motoristes, el concert de nadales tradicionals o el de la formació Quantica Voce, balls en línia, animació musical, tallers infantils i familiars, cercaviles amb els Gegants de Ripoll, sortejos i comerç al carrer serviran per oferir alternatives a les parades de la fira.

Per primera vegada les persones amb trastorns de l’espectre autista o sensibilitat auditiva comptaran amb una hora de fira sense estímuls, per tal que ni la música ni la il·luminació intensa els puguin afectar. La fira l’organitza Ripoll Comerç, amb 60 establiments aportant regals a la peculiar ruleta de la sort.

L’organització afirma que en l’edició de l’any passat van passejar-hi més de 24.600 persones. L’inici de la fira coincidirà amb l’encesa dels llums de Nadal a càrrec del Consistori Infantil, el pubillatge i les autoritats habituals. Una posterior cercavila amb la banda Entrompats acabarà a la plaça de la Lira, on es farà una xocolatada.

Roser Reixach

Una de les menges habituals dels porcs a molts llocs de la ruralia havien estat les aglans, aquests petits fruits de les alzines i els roures que en determinades èpoques també havien estat consumits pels humans, en un ús encara força desconegut però que s’està començant a recuperar des de certs col·lectius. A les cases de pagès, per tenir-ne a disposició tot l’any, es guardaven en les anomenades tines, unes excavacions realitzades en zona rocosa que es cobrien amb aigua per mantenir-les d’aquesta manera fresques fins a la següent recol·lecció. Es tracta habitualment d’un forat circular excavat directament a la roca amb certa profunditat i amb una obertura per fer-hi entrar les aglans i també l’aigua i que se solia cobrir amb branques o pilons i terra al damunt.

Dissabte passat, i dins els actes de la festa major de Lluçà, es va fer una caminada fins a Sant Climent de la Riba, en una ruta amb diverses parades per observar i conèixer de prop aquestes curioses estructures seguint un itinerari per observar les de la casa del castell, Cal Toves, el Puig dels Eixuts i la Riba. L’historiador Jordi Piñero va ser l’encarregat d’explicar les característiques i els usos d’aquestes tines, que segons va dir semblarien molt representatives del Lluçanès, especialment a la zona oest, ja que se n’han localitzat força als municipis de Lluçà, Prats de Lluçanès, Santa Maria de Merlès i Oristà. Piñero en va distingir dos tipus, unes de rodones amb uns dos metres de diàmetre i un de profunditat, i unes altres de més ovalades que podien tenir fins i tot graons per accedir al seu interior. Va explicar que a diferència de les tines de vi, que són les més conegudes, aquestes que contenien aglans no tenen cap desguàs, tot i que a vegades es presten a confusió i potser en algun moment van tenir els dos usos.

Aquest sistema d’emmagatzematge que té una datació difícil de precisar es va deixar d’usar a finals del segle XIX o a començaments del XX, quan es van cobrir de vegetació, brossa o runa, en un estat d’abandó que feia difícil la seva localització. En algunes masies, com és el cas del Vilaró, es troben documents en els quals surten citades al segle XVIII, però es creu que són molt més antigues.

Piñero també va recordar l’ús culinari de les aglans, que es menjaven torrades com si fossin castanyes, però que havien de ser d’una varietat especial, més aviat dolça, i de la qual encara en alguns llocs en fan farina per elaborar coques i altres dolços. I és que la majoria d’aglans contenen altes concentracions de tanins que les fan amargues i astringents.

La sala d’exposicions de Can Puget acollirà tres circuits nadalencs fins al 7 de gener; l’estrena s’endinsa en la història del primer tió

Guillem Rico

El nou parc màgic de Nadal de Manlleu obre portes aquest divendres i ho fa amb el primer dels tres circuits que es podran trobar els nens i nenes fins al 7 de gener. En aquesta ocasió fa una aposta per explicar la història del primer tió. Tot plegat serà als baixos de Can Puget, on s’ha recreat una masia del segle XVIII. Allà, com detallava Joan Garrido, de la companyia Milnotes, que gestiona el parc, els participants podran fer un recorregut lúdic a la recerca del tió que “coneix i parla amb tots els nens i nenes”. A més podran trobar el seu propi tronc per endur-se’l a casa. Aquest recorregut, d’entre 35 i 40 minuts, es podrà fer durant dos caps de setmana i després es donarà pas a la casa del Pare Noel, fins al dia de Nadal, i posteriorment al campament reial. Als jardins de Can Puget s’hi complementarà l’activitat amb concerts, actuacions i tallers.

Amb aquest parc la ciutat reformula les activitats nadalenques amb la idea de convertir-se en un referent com a “ciutat de Nadal”, detallava l’alcalde, Arnau Rovira. D’aquesta manera se substitueix el campament reial que s’instal·lava a Dalt Vila i s’ofereixen activitats durant més dies, també per ajustar-se econòmicament davant la situació “complicada” del consistori. A les activitats nadalenques no hi faltarà la pista de gel, que després que l’any passat es fes amb gel artificial es torna al natural perquè, segons Rovira, “la tecnologia no està prou avançada” i l’any passat no va funcionar. Serà de 500 metres quadrats i s’obrirà el 19 de novembre. Al costat no hi faltarà el tobogan i aquesta vegada també es complementarà amb un nou mercat de Nadal amb una desena de parades d’artesania.

EL 9 NOU

La Clara, la mare de l’Oriol, decideix unilateralment deixar la seva vida de luxe i emprendre un viatge en camper amb el seu fill –amb el qual es porten fatal – just el dia que aquest coneix al Javi. En aquest roadtrip inesperat, aïllats de tot i de tots, mare i fill viuran noves aventures que faran que es reconfiguri la seva relació. I en Javi i l’Oriol, a la distància, també serà com començaran a sentir-se cada vegada més a prop. Al cap i a la fi, el temps finit, les distàncies mesurables i les relacions, canvien, es transformen i si hi ha moviment en la carretera, tothom, fins i tot aquests tres personatges, podran reconfigurar-se com a persones.

‘Llegat’. De Daniel J. Meyer. Direcció: Montse Rodríguez Clusella. Amb Àngels Gonyalons, Pau Olivder i Marc Pociello.

Espectacle familiar de Total Circ al Cinema Edison de Granollers

El Cinema Edison de Granollers acollirà aquest diumenge a les 11 del matí l’espectacle multidisciplinari ‘Hotel Bucarest’ de la companyia Total Circ. Els protagonistes de la història, ambientada en un hotel, són tres grums que, jugant amb elements quotidians, transportaran l’espectador a un món on la màgia i la fantasia són les llengües que s’hi parlen. L’Aram ofereix números de circ a través de la manipulació d’objectes, mentre que en Pau ho fa amb el monocicle i els malabars, i en Dorian, amb els equilibris acrobàtics. És un espectacle rodó amb molt d’humor que farà passar una bona estona a tothom.

‘Hotel Bucarest’. Total Circ. Cinema Edison, Granollers. Diumenge 8 de desembre, 11h.

Bergamotto Clown actua a l’Ametlla amb ‘Party time’

Bergamotto Clown actuarà aquest diumenge a les 12 del migdia a la Sala Polivalent de la Biblioteca Josep Badia de l’Ametlla per representar ‘Party time’. És una petita i senzilla comèdia, amb molt ritme, llenguatge gestual i cançons. És una escenificació de les experiències que es viuen en els primers anys de vida d’un bebè: el crear hàbits i costums, els petits malentesos, les alegries, les pors quotidianes que experimentem tots els pares… L’obra culmina amb la gran festa d’aniversari del primer any de l’osset Giacomino, a la qual assisteix i participa el públic present.

‘Party time’. Bergamotto Clown. Sala Polivalent de la Biblioteca Josep Badia. Diumenge 8 de desembre, 12.00.

Jaume Espuny

‘The Dock of The Bay’
Atco, 1968

Otis Redding va morir a 26 anys en un accident d’aviació el 10 de desembre de 1967. Era el rei inqüestionable del soul. Poc més de dos mesos després, el 23 de febrer de 1968, es publicava aquest The Dock of The Bay, amb 11 cançons. La majoria les havia gravat durant els últims mesos, però n’hi ha unes quantes de més antigues, i inèdites, per acabar d’omplir, però no es nota. El conjunt resultant és un dels millors discos de Redding, potser el millor. Destaca per sobre de tot la cançó que allarga el nom del disc, “(Sittin’ On) The Dock of the Bay”, que va tenir un gran èxit i que demostra que el compositor i cantant estava obrint nous camins al rock i al soul, amb una instrumentació molt innovadora, i amb aquell soroll de les onades al moll de la badia. Altres temes destacats són “I Love You More Than Words Can Say”, que és una de les millors balades de Redding; “Let Me Come on Home”, un tema exuberant, i “Don’t Mess with Cupid”, que comença amb una magnífica i potent floritura de guitarra. I també famosa és “Tramp”, que canta a duo amb Carla Thomas, una de les reines del soul en aquells moments. Quan comença aquesta cançó, ja no pots aturar els peus: has de ballar, amb els músics de la secció de vent desbocats. El disc està produït per Steve Cropper, guitarrista dels llavors també famosos Booker T & The M.G.’s. Un gran disc.

Jordi Sunyer

GERMÀ NEGRE
‘Puja aquí dalt i balla’
El nou disc de Germà Negre inclou vuit peces que pretenen revisar i actualitzar el cançoner popular i de tradició oral. A mig camí entre un grup de música tradicional convencional, els enyorats La Trinca i una banda de folk-rock festiu a la irlandesa, els banyolins la tornen a encertar amb un treballàs on a més hi ha les col·laboracions de Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries a Coll d’oca, Alba Careta a la veu i trompeta a Cançó de les mares o les mallorquines Pitxorines a la peça d’origen popular El marinero.

MOMI MAIGA
‘Kairo’
Momi Maiga és un músic, cantant i compositor d’origen senegalès que actualment viu a Salt. És un expert mundial a tocar la kora (un instrument africà) i gràcies a això el 2018 va ser a Barcelona. Un any més tard hi va tornar i va decidir quedar-s’hi. El 2021, ja arrelat a Catalunya, va editar un primer disc i ara arriba el segon, on ofereix un viatge musical fusionant jazz, flamenc i arranjaments clàssics amb la tradició oral del Senegal. Tant al disc com al directe, Maiga va acompanyat d’Aleix Tobias, Carlos Montfort i el vigatà Marçal Ayats al violoncel.

GUILLEM BALLAZ
‘Substrat’
Guillem Ballaz és un dels noms més destacats del panorama tradicional nostrat. Va començar amb el grup garrotxí Sol i Serena, amb qui va enregistrar dos discos, i també es va dedicar a fer recerca sobre el pandero quadrat, un instrument de percussió mig oblidat. Ballaz l’ha prestigiat i en aquesta línia acaba de publicar Substrat, un disc amb antigues cançons catalanes de pandero quadrat (gran part de les quals, inèdites), tonades de bressol i fragments de danses i melodies populars. Com a curiositat, des de 2023 Ballaz també és l’alcalde d’Argelaguer.

Jordi Sunyer

Primer instrument que vas aprendre a tocar. La guitarra. I també cantar en llengua de signes catalana.

Primer grup del qual vas formar part. Roba Estesa.

Primer concert en directe. A Badalona amb Roba Estesa i vam tocar just després d’Alaska. Va ser divertit perquè abans ens vam fer una foto amb ella.

Primer disc que et vas comprar. Blurryface, de Twenty One Pilots.

Quants discos tens aproximadament? 15.

Salva’n tres (de discos). Algun de Twenty One Pilots, algun d’Evanescence i algun d’El Canto del Loco.

Grups o músics de capçalera. Roba Estesa.

Un concert (com a públic) per recordar. Rupatrupa a Barcelona.

Jordi Corominas

Sobre Gólems, Intel·ligències artificials i transhumans
Autor: Joan Albert Vicens
Editorial: Mil·lenni
Pàgines: 240

Com conviurem amb la intel·ligència artificial? Quina és la seva naturalesa? Què significa el projecte transhumanista de millorar el nostre organisme fins a convertir-nos en una espècie superior? El llibre de Joan Albert Vicens Sobre Gólems, inteligencias artificiales y transhumanos (Ed. Milenio, 2024) il·lumina aquests assumptes complexos i decisius per a la civilització humana.
Cal destacar que Vicens aprofundeixi en el mite jueu del gólem. Els gólems eren gegants hominoides creats per rabins que els convertien en servents de les seves comunitats, fins que perdien el control sobre ells i els havien de destruir. Vicens els compara amb la IA, que s’autonomitza cada dia més i també es pot escapar del control humà.
Sobre la IA, Vicens ens mostra que, de moment, les seves múltiples capacitats no arriben a fregar el més propi de la intel·ligència de l’ésser humà de carn i ossos: sentir la realitat, emocionar-se, viure la vida i sentir-se vius, l’autoconsciència, els sentiments, el patiment, la malaltia, l’estima del que és inútil, l’èxtasi davant la bellesa i el dolor davant les pèrdues d’éssers estimats.
La substitució és el principal leitmotiv de l’abordatge de la IA a Sobre gólems… Se’ns fa veure que la IA es va apoderant de les nostres capacitats esdevenint un contrapoder que ens va substituint en molts terrenys. La IA ens brinda serveis fabulosos, però relega l’ésser humà a un paper secundari en nom del progrés i l’eficiència, al servei del sistema politicoeconòmic tecno-liberal que la impulsa.
Sobre el transhumanisme com a projecte de millorament humà mitjançant tecnologies aplicades a l’organisme, el llibre precisa molt bé en què consisteix i els seus diferents corrents i propostes, i ens planteja la pregunta d’on és el límit de la manipulació de la nostra naturalesa.
En definitiva, hem d’apostar per la salvació per la ciència i la tecnologia, com a evangelis d’una nova religió? Hi ha una drecera tecnològica cap al benestar, la felicitat i la justícia social? Vicens ens obliga a repensar a l’alçada del nostre temps què significa ser humà i què volem per al nostre futur com a espècie.
Més que triar entre el tecno-optimisme i el tecno-pessimisme, cal optar per la deliberació social i multidisciplinària al voltant de la IA i el transhumanisme. La direcció del desenvolupament tecnològic no pot quedar només en mans dels poderosos, els tecnòlegs o les grans empreses.
La deliberació des de la prudència i un humanisme radical com a divisa de vida defineixen el caràcter i els valors de Vicens que amaren tot el llibre, una obra que llegirem com un cant a la vida humana, assumint les seves fragilitats, imperfeccions i finitud.

Jordi Vilarrodà

‘Els somnis i els atzars’
Marguerite Yourcenar
LaBreu Ed.
Què passa pel cap d’un autor en el moment més íntim, el dels somnis? Youcenar, una de les grans escriptores del segle XX, els va utilitzar com a material literari. Però no només fent-ne una transcripció sinó completant-los. “El dorment reuneix imatges com el poeta reuneix paraules”, deia l’autora. D’aquí en va sortir aquest llibre, que ara arriba en català traduït per Montserrat Gallart.

‘Els crims de la mel’
Pep Coll
Proa
Com és habitual en ell, Pep Coll pren la realitat del Pallars com a punt de partida per a una de les seves novel·les. Ara és un crim que va ocórrer l’any 1853: en un bosc, dos homes són assaltats a trets. Un d’ells mor i l’altre fuig. Unes hores després, un innocent es declara culpable. Però segueixen els crims. I en el rerefons, el sord enfrontament entre pagesos arrelats i gitanos errants.

‘La loteria i altres contes’
Shirley Jackson
L’Altra Ed.
Quan es va publicar a la revista The New Yorker l’any 1948 el conte que encapçala aquest recull va crear tota una revolució. La seva crítica a la societat de l’Amèrica profunda va resultar massa dura en un país orgullós del moment que vivia. Tots els relats estan travessats per la narrativa sobre l’horror insospitat que s’amaga a dins de cada casa, de cada família, de cada persona.

‘Per sucar-hi pa’
Ll. Quintana / M. Montenegro
Comanegra
“Qui no té un all té una ceba; gallina vella fa bon caldo; remenar les cireres; ser un tros de pa; fer el préssec…”. La llengua catalana està plena d’expressions que denoten la nostra especial relació amb la cuina i el menjar. El cuiner Lluc Quintana i la il·lustradora Marta Montenegro uneixen els seus esforços per recollir-les i recordar-nos-les. Amb pròleg de Carme Ruscalleda.

‘Un cel ple d’estrelles’
Carme Martí
La Campana
S’acosta l’Advent, temps dels calendaris que ens van marcant el temps previ a Nadal. Però aquest és diferent dels altres: la seva autora –coneguda pels seus treballs en memòria històrica– ens obre finestres a persones de diferents edats i a diferents indrets del món. Però el Nadal hi és present, a través de diverses formes de celebrar-lo, velles i noves, en cels de diferents indrets del món.

Joan Millaret i Valls

Arnold adopta el realisme màgic

Arriba als cinemes Bird, d’Andrea Arnold, després de competir en secció oficial en el passat Festival de Canes, certamen on ha estat guardonada en tres ocasions amb el Gran Premi del Jurat pel seu film de debut Red Road (2006) i els posteriors Fish Tank (2009) o Honey (2016). La realitzadora britànica, responsable també d’episodis de sèries televisives com Transparent o la segona temporada de Big Little Lies, darrerament havia participat a Canes amb un documental, fora de competició, sobre el maltractament animal a les granges angleses, Cow (2021), una inquietud animalista que s’expandeix ara enmig de la ficció de Bird a partir d’una història original pròpia amb aires de conte.
Bird ens explica la història d’una nena de 12 anys, Bailey (Nykiya Adams), que va a viure amb el seu germà Hunter (Jason Buda) i el seu pare, Bug (Barry Keoghan), separat de la seva dona, en una casa ocupada al nord de Kent (Anglaterra). Bug no té gaire temps per a ells i la Bailey coneix un noi solitari que li fa companyia, anomenat Bird (Franz Rogowski). Per un altre costat, Bailey haurà de passar dies també a casa de la seva mare, ara ajuntat amb un home maltractador i violent, enmig d’un ambient hostil i desagradable. Retrobem el segell habitual de la directora anglesa posant el focus en personatges marginals amb un tractament cinematogràfic enèrgic i directe, tot i que en aquesta ocasió s’ha centrat en una protagonista adolescent forçada a créixer de cop en la tradició del format conegut com a coming of age.
Tenim la sensació, però, de veure una història previsible i apamada, emparentada més que mai amb el cinema social de Ken Loach amb els seus defectes associats. En aquesta ocasió, Arnold introdueix un ingredient fantàstic associat al personatge de Bird, complementat amb presència de gavines, corbs i altre bestiari, elements que donen un bonic i reparador aire de faula al conjunt. Però es detecten algunes concessions fàcils com els numerets musicals i vocals de Barry Keoghan, algunes estridències com l’esclat de violència del padrastre o uns crèdits finals on persones anònimes entonen una cançó emblemàtica de la pel·lícula combinant-ho amb aparicions d’animalons.
L’estrena de la pel·lícula d’Andrea Arnold coincideix en la temporada alta de nominacions a premis cinematogràfics arreu i de moment ja n’ha aconseguit dues als Premis del Cinema Europeu en les categories de millor direcció i millor interpretació masculina per a l’actor alemany Franz Rogowski – Passages (2023, Ira Sachs) o Great Freadom (2021, Sebastian Meise)–. D’altra banda, Bird compta amb un actor amb ganxo com és l’irlandès Barry Keoghan després dels seus celebrats papers a Saltburn (2023, Emerald Fennell), Dunkerque (2017, Christopher Nolan) o El sacrificio de un ciervo sagrado (2017, Yorgos Lanthimos).

EL 9 NOU

[carteller]

El pastisser Gil Prat, quarta generació de la centenària Pastisseria Prat de Roda, Can Carriel, ha rebut el diploma de Mestre Artesà Alimentari que concedeix la Generalitat

Miquel Erra

Més de 20 anys d’ofici, haver atresorat premis i reconeixements o poder exhibir la capacitat de compartir experiències i coneixements, en el seu cas en escoles i a través d’empreses a escala internacional. Són els avals que han fet mereixedor al pastisser rodenc Gil Prat del diploma de Mestre Artesà Alimentari, credencial que el conseller d’Agricultura i Alimentació, Òscar Ordeig, va lliurar la setmana passada a un total de 24 professionals de l’artesania alimentària d’arreu del país.

“Per mi és un premi important, un premi il·lusionant”, ha agraït Gil Prat (Roda de Ter, 1980), quarta generació de forners i pastissers de la centenària Pastisseria Prat, la popular Can Carriel, al carrer de Bac de Roda, a Roda de Ter. Un guardó que esdevé, per sobre de tot, el “reconeixement” a una manera de fer i d’entendre l’ofici, sustentat sobre un pilar innegociable: la feina artesanal. No hi ha més secret: “Els productes fets al dia, l’intentar millorar contínuament, les matèries primeres de qualitat o la innovació”, defensa Prat, convençut que, enfocat en aquesta direcció, l’ofici de pastisser “té un nínxol de mercat i molt de camp per córrer”. Això sí, “ens cal continuar fent molta pedagogia”, assegura, per fer-se valer davant l’oferta que representen avui els productes industrialitzats i les grans superfícies comercials. “Estem fent les coses ben fetes i hem de saber-ho explicar a la gent”, insisteix Prat, que confia que diplomes com aquest contribueixin a esdevenir “un altaveu” més en aquesta línia de reivindicar l’essència de l’ofici.

Tot i corre per l’obrador de Can Carriel des de ben petit, Prat es va incorporar formalment al negoci l’any 2004, després d’haver cursat el grau de Direcció i Administració d’Empreses. La vocació per l’ofici va poder més i no va dubtar a sumar-se al negoci familiar. Amb ell al capdavant, la Pastisseria Prat ha sumat alguns reconeixements notoris, com la doble victòria al Millor Croissant Artesà de Mantega de l’Estat, els anys 2017 i 2023. Aquest novembre, la pastisseria també va ser mereixedora d’un dels nous Solete con Solera que concedeix la Guia Repsol a establiments alimentaris, més enllà del sector de la restauració. “Sembla que a vegades tot va donant els seus fruits”, deixa anar Prat.

La Pastisseria Prat va obrir les portes l’any 1900 de la mà de Joan Prat, inicialment com a colmado. Avui, a les portes del seu 125è aniversari, la comanden la quarta generació de la família, que encarnen els germans Gil i Ramon Prat. Ho fan mantenint l’essència artesanal heretada i combinant pastisseria clàssica i moderna.

La reobertura del restaurant, primera visibilització del canvi de propietat de l’icònic hotel del nucli antic de Vic

Miquel Erra

Nous propietaris, nova etapa. Les Clarisses, l’exclusiu hotel habilitat fa sis anys en un històric edifici de la plaça de Malla de Vic –i que va ser convent de clausura entre 1963 i 2008–, ha canviat de mans. I el relleu no serà insubstancial. La primera visibilització és la reobertura del restaurant, aquest dimarts, acompanyada d’una renovada imatge. El repte, explorar les possibilitats dels diferents espais per destapar l’equipament a la ciutat.

L’hotel el va obrir l’emprenedor vigatà Ramon Moncau el setembre de 2018. Ara fa mig any, va considerar amortitzada la seva etapa al capdavant i se’l va vendre a una societat formada per l’empresa Proquimia –que ja havia avalat el projecte en els seus inicis i ara ha assumit el 75% de la propietat– i Flateli, una empresa de gestió d’allotjaments turístics de Girona, que hi aporta el 25% restant.

“Per nosaltres és un projecte especial i un espai excepcional; forma part del patrimoni de Vic i tenim ganes d’obrir-lo a la ciutat perquè té moltes possibilitats”, destaca Elisabet Jordà, des de Proquimia. “Només d’entrar-hi ens en vam enamorar; això és màgia”, descriu M. Rosa Reixach, cofundadora de Flateli al costat d’Òscar Tió. Ells mateixos n’assumiran la gestió juntament amb Lluís Hortet, que hi aporta l’experiència a Nord 1901, un altre hotel boutique amb encant al cor de Girona. “Estem convençuts que Les Clarisses es pot convertir en un hotel de referència a Catalunya”, coincideixen totes dues.

Tots plegats van tenir clar, només d’entrar, que una de les prioritats i “peça clau” del projecte havia de ser reactivar i consolidar el servei de restauració –que en l’anterior etapa havia funcionat de forma intermitent–. El nou restaurant Les Clarisses va obrir aquest dimarts. Al capdavant dels fogons hi ha el xef Àlvar Ayuso, amb més de 20 anys de trajectòria per diferents locals amb estrelles Michelin de dins i fora del país i que el 2016, al capdavant del restaurant Alvart, de Barcelona, va merèixer el premi al millor cuiner jove de Catalunya. A Les Clarisses hi servirà una cuina de producte, amb plats “molt reconeixibles i amb personalitat”, descriu. El restaurant ofereix servei de menú als migdies –que canviarà setmanalment– i una carta amb especial protagonisme pels platets per compartir. El doble menjador –la sala gran i un segon espai més reservat– té capacitat per a 64 comensals. El vigatà Francesc Bigas n’és l’experimentat cap de sala.

Qui hi entri aquests dies comprovarà que la nova etapa arriba de la mà d’una renovada imatge –que d’entrada abasta la recepció i els menjadors–. Sense trair “l’essència” de l’edifici, s’aniran dotant les diferents estances “d’ànima i caliu”, apunta Jordà. La decoració s’ha encarregat a la interiorista Susanna Cots, que li ha donat un toc més minimalista, jugant amb colors clars i naturals, i una il·luminació que vol transmetre “emoció i confortabilitat”.

La reforma, però, no s’atura aquí. De mica en mica, i sempre sota el paraigua de la marca Les Clarisses, s’aniran dinamitzant altres espais de l’equipament. Un dels més singulars, l’obertura de La Clandestina, nom que prendrà la sala de l’antiga biblioteca –que puntualment va acollir un restaurant japonès, el Hai–, amb una oferta pensada per al tardeo i entrada directa des de la plaça de Mont-rodon. També s’habilitarà una sala per al lunch, al costat del menjador, amb accés a la terrassa de l’emblemàtic jardí penjat sobre les muralles, un esquer clau quan arribi el bon temps.

Potenciar l’actual auditori o la sala capitular, que ja estan equipats, per a events, reunions d’empresa o àpats familiars, són altres actius a impulsar. Pel que fa al servei pròpiament hoteler, que no ha deixat de funcionar des del traspàs de la propietat, ha mantingut d’entrada les 27 habitacions originals, però a curt termini tenen la intenció de readaptar alguna de les suites per arribar a la xifra de les 32 cambres.
“Tenim moltes idees per fer evolucionar aquests espais i obrir-los a la ciutat, però volem anar pas a pas i fer les coses molt ben fetes”, remarca Jordà. En l’horitzó, esdevenir un autèntic “hotel destí”, corrobora Reixach.

Presidenta: Beth Codina

Director editorial: Agustí Danés

Coordinació i redacció: Carles Fiter

Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic

Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers