Entrevista a Pep Sala, líder de Sau30. Presenten a L’Era del Sot el disc 'Filigranes en estèreo’

Jordi Vilarrodà

Després de Quina nit, quina lluna (2020), Sau30 torna amb Filigranes en estèreo. Liderats per Pep Sala, presenten el disc a Vic aquest divendres, a L’Era del Sot.

Sau30 va sorgir per l’aniversari del grup. Era l’any 2018 i en deien La banda sense futur. Però aviat hauran passat set anys i ja van pel segon disc. Ha anat més enllà del que pensaven?
Absolutament. El febrer de l’any passat va fer 25 anys de la mort d’en Carles i vaig fer una cançó, Nous poemes i velles promeses. Una vegada ens posem en mode de gravar tot comença. Jo vaig fent cançons habitualment i en un moment donat les vaig ensenyar al grup i va sortir el disc. En cap moment va ser una idea preconcebuda, i tampoc tenim gaire temps per presentar-lo molt, fem només quatre o cinc concerts.

Des d’aquella cançó que engega el procés, hi han estat treballant força?
Sobre la marxa. Abans agafaves un estudi i tenies dues setmanes o com a molt un mes per fer el disc i l’havies d’acabar. Ara no, l’hem pogut fer al ritme de cadascú.

Amb Jonathan Argüelles van trobar una veu molt Sau. Van fent cada vegada més coses junts.
En aquest disc es nota molt. Només hi ha dues cançons que no fem junts, la de Nous poemes… que la canto jo perquè també penso que em tocava, i A mi no em cal, que vaig pensar que anava molt bé per a la del Jonathan. La resta són de tots dos, jugant amb unisò, a dues veus, combinant-les un tros cada un… totes les variants. Els referents són grups dels 60 com Everly Brothers o Simon & Garfun-kel, que m’agrada com treballaven això. Filigranes en estèreo, la que dona nom al disc, juga amb dues veus tota la cançó i a l’estèreo s’hi afegeix Ramon Altimir.

De fet, són filigranes. Va venir d’això el títol?
Sí, sí. És una feina d’orfebre, has d’anar gairebé nota a nota. No pots refiar-te dels autotunes, que se’t veuria el llautó. La lletra de la cançó parla d’una persona que ha marxat i el que queda, que la troba a faltar, recorda que escoltaven música junts.

Comença amb una cançó, A mi no em cal. És com una crítica al postureig, a la cultura de les aparences.
A mi m’agrada molt la gastronomia, i un llibre de referència és El que hem menjat de Josep Pla. Parlant de Nadal, precisament, diu que li agrada anar a Figueres, mirar els aparadors i veure aquell pilot de coses que no necessita. Això em va inspirar, i hi parlo d’allò que ens hipnotitza per internet. La majoria, de vegades, coses que ens volen fer comprar i no necessitem.

Lliga amb Mai no en tindràs prou, que parla de l’acumulació i la cobdícia.
La frase d’aquesta cançó, que està amagada, diu “el temps és la moneda”. És el que té valor. Pots tenir tots els calés del món, pots ser famós o poderós, però al final t’adones que el més important és tenir temps, perquè és tan limitat. “Pots comprar el rellotge però el pas del temps no hi va inclòs.” És una d’aquelles frases que la trobo molt marca de la casa.

Com De mi mateix. Una cançó molt personal, on parla també de ferides.
La que m’agrada més del disc. I té una anècdota. Em vaig comprar un micro nou i el vaig provar aquí a l’estudi, sol. Vaig posar-me a cantar improvisant, però em va agradar. La cançó és així, gairebé tal qual. A vegades, les cançons sembla que hi hagi algú que te les dicti. Parla que la vida et dona de tot, i al final el que busques de les relacions són unes coses i amb l’edat altres de diferents. “Ja no vull castells de focs que esclaten i queden en no res.” Són cançons que no pots fer amb 25 anys.

És un disc tranquil. Hi ha moments que el disc sona country, soul, blues…
Des de sempre ho he fet, ja amb Sau. No ens volíem tancar en un estil determinat. Està obert a molts timbres i instruments. Potser la més canyera és Mai no en tindràs prou.

Serà una gira curta, deia abans.
Sí, parem la màquina. En faltarà un a Mataró i un altre a Premià de Dalt. Hem de fer el trasllat de l’estudi i preparar una altra gira.

Que va lligada a un altre projecte important sobre Sau. En què consistirà?
Una pel·lícula sobre Sau, un biopic centrat en la nostra història, sobretot els primers anys que són els més divertits. Es presenta a la primavera i en cinemes, a la tardor, i la dirigeix Elisabet Terri, amb una productora que va participar al projecte de 42 segundos. Farem una gira coincidint amb això, sobretot per teatres, uns concerts que no tindran res a veure amb el que hem fet fins ara. Serà tot Sau –no Sau30– amb imatges de la pel·lícula, i potser jugant amb sons originals del grup. Per això ho farem en escenaris tancats, perquè la pantalla serà protagonista. És la propera fita. I després ja veurem… que tindrem una edat!

De quina forma hi participen?
Joan Capdevila i jo mateix assessorem en la part d’història, en tot allò que puguem explicar que els ajudi. I tindrem el control de la banda sonora, que serà Sau, amb remescles o amb noves gravacions.

Parlant d’audiovisuals, què li va semblar el documental Carles Sabater. No espereu res de mi?
En Carles i jo sempre havíem estat molt gelosos de la nostra vida privada. Mai hi havíem especulat, tot i que havíem tingut ofertes econòmiques. Quan vaig veure el documental, el primer que em vaig preguntar és què en pensaria en Carles. I em sembla que no li agradaria gens pel fet d’ensenyar les seves imatges privades. A vegades teníem imatges de quan assajàvem, i ho volia revisar tot.

Les que gravava amb la seva càmera personal?
Sí. Era molt curós amb la seva imatge personal, no sé si hauria acceptat que es veiés aquell material. I després, tota l’especulació de si amants, de si era promiscu… penso que no calia, que no sé si ningú n’ha de fer res. Com si fos el més important… quan el més important d’en Carles és que va ser un grandíssim actor i un cantant brutal. Penso que això és el que transcendeix de la seva vida.

Com està el projecte de la Fundació Sau i quines accions es faran visibles?
La fundació té tres objectius: preservar i divulgar el llegat de Sau, ajudar la música del país i treballar en la relació entre música i salut mental. Per al segon objectiu, es va crear el premi de la Fundació Sau i la Fundació Puig-Porret al qual ja s’han presentat propostes interessants. Tenim el nostre propi segell musical, i el disc que surti de la convocatòria serà el primer que editarem. I en farem un altre –que produïm, financem i editem– amb un grup meravellós que es diu Els Cracks d’Andi.

Potser molta gent no sap qui són…
Són un grup meravellós, de Sabadell, que tots tenen la síndrome de Down, en què col·laboraré jo i d’altres artistes. Jo fa 20 anys que hi col·laboro, perquè penso que la música pot fer molt en aquest cas, i per a la salut mental en general. Hi cabem tots, o no hi cap ningú. I això ens fa molta il·lusió. Quan tinguem adaptat el nou espai de la fundació a les Masies de Voltregà hi programarem concerts.

A banda de la tradicional benedicció de panets, enguany en beneirà la nova campana

EL 9 NOU

El tradicional aplec de Sant Hilari de Cardedeu, organitzat per la Comissió Aplec de Sant Hilari i l’Ajuntament de Cardedeu, se celebrarà diumenge amb una nova campana al capdamunt de l’ermita. El temple s’havia quedat sense després que el 30 de setembre desaparegués la que hi havia i que datava de 1942.

Aquest mateix dimecres s’ha col·locat i equilibrat la nova campana. Després, s’ha tornat a retirar a l’espera del bateig que es farà diumenge dins dels actes previstos per l’aplec, que serveix per passar un bon dia en família en un entorn natural i amb un ambient festiu amb els veïns del municipi.

No obstant això, i per evitar una nova possible sostracció, la campana no romandrà permanentment a l’ermita. Es col·locarà diumenge al matí i es retirarà el mateix diumenge al vespre, quan es portarà a les sales de reserva de Can Xicola, on es custodia al fons del Museu d’Arxiu Tomàs Balvey. La campana, però, es podrà visitar i quedarà exposada des del mes de febrer i durant dos mesos a l’espai de la vitrina del Museu, ubicada a la tercera planta.

La nova campana pesa 120 quilos i està afinada amb la nota sol. Inclou una imatge de Sant Hilari i la data d’aquest diumenge, 12 de gener de 2025, quan se’n farà el bateig. També inclou les inscripcions “Me feu romeu de Sant Hilari l’any 1416 a 7 de març” i “És una còpia de l’antiga campana”. La peça ha estat elaborada per la foneria Rocafer, de Girona. Ha estat finançada per l’Ajuntament.
2.800 panets

La celebració començarà de bon matí amb l’encesa de les primeres fogueres a les esplanades que envolten l’ermita i el mas de Sant Hilari.

Serviran per escalfar l’ambient, però també per coure la carn a la brasa, que un any més serà l’àpat central a l’hora de dinar Els actes començaran a 2/4 de 10 del matí amb la benedicció de la campana. Una hora més tard hi haurà la tornada del foc de la fira de Nadal a l’ermita de Sant Hilari, amb el qual habitualment s’arrenca la jornada. A les 11 del matí hi haurà la missa en honor a Sant Hilari presidida pel Mossèn de la Parròquia de Cardedeu, Albert Quílez Figuerola, seguida de la cantada dels Goigs amb l’Agrupació Coral Cardedeuenca, pas previ a la benedicció i repartiment dels panets.

Enguany, l’organització preveu repartir-ne prop de 2.800. “Normalment en fem entre 2.800 i 3.000, depenent de la gent que vingui”, apunta Hilari Serra, un dels organitzadors. La jornada continuarà a les 12 del migdia amb l’audició de sardanes amb la Cobla Xaloc i l’Agrupació Sardanista de Cardedeu. A 2/4 de 4 de la tarda hi haurà animació infantil a l’era del mas a càrrec de l’habitual grup Esquitx. L’aplec s’acabarà a les 6 de la tarda, hora en què totes les fogueres s’hauran d’haver apagat.

EL 9 NOU

Remei de Ca la Fresca són els protagonistes, aquest dissabte a les 6 de la tarda al Tarambana de Cardedeu. El grup d’Arbúcies arriba amb el seu segon treball discogràfic sota el braç, ‘L’ham de la pregunta’, produít per Ildefons Alonso i Artur Piera. Aquest últim és un dels quatre components juntament amb Xantal Rodríguez, Víctor Inskipp i Iago Rueda. El nou disc està format per 12 cançons, entre les quals el que va ser el seu primer senzill, “Tots els tons de la ràbia”, basat en un poema de la palestina Rafeef Ziadah, ‘”Mal de muntanya”‘ o “Fusta d’artista”, totes elles apuntant al sistema patriarcal o el capitalisme.

Remei de Ca la Fresca. Off Tastautors. Tarambana, Cardedeu. Dissabte 11 de gener, 18h.

Concert del Quartet Ànima a Sant Celoni, aquest diumenge

El Quartet Ànima actuarà aquest diumenge a les 6 de la tarda al Teatre Ateneu de Sant Celoni dins la temporada d’espectacles amb un programa dedicat als compositors Bach, Haydn i Mendelssohn. Serà un viatge per tres períodes de la història de la música: el barroc amb Bach, el classicisme amb Haydn i el romanticisme amb Mendelssohn. Així mostraran l’evolució de l’escriptura i del llenguatge per a quartet de corda durant 100 anys. Els integrants del quartet són Marc Nogués i Manel Barrios, violins; Jorge Pérez, viola, i Miriam Jiménez, violoncel. El concert està organitzat per APOC- Joventuts Musicals del Baix Montseny.

Quartet Ànima. Teatre Ateneu de Sant Celoni. Diumenge 12 de gener, 18h.

Marcel Gros presenta ‘Minuts’ al Cinema Edison de Granollers

El pallasso Marcel Gros presentarà l’espectacle ‘Minuts’ aquest diumenge a les 11 del matí al Cinema Edison de Granollers. És un espectacle recomanat per a infants majors de 3 anys que proposa un viatge al voltant d’un món minúscul, divers i divertit. Cada escena és tractada com un petit conte, els objectes prenen vida i cada detall adquireix importància. És un espectacle fet de riure i imaginació indicat per a nens i nenes de més tres anys, que s’emmarca dinsn la Roda d’Espectacles Infantils de l’Associació Cultural de Granollers.

‘Minuts’. Marcel Gros. Roda d’Espectacles Infantils. Cinema Edison, de Granollers. Diumenge 12 de gener, 11h.

Àries i cors a l”Operetta’ de Jordi Purtí, a Montmeló

‘Operetta’, un espectacle de Jordi Purtí amb les veus del Cor de Teatre, arriba aquest dissabte a la Sala Polivalent de Montmeló. Diferents personatges vinculats al món del teatre interpreten àries i cors d’òpera. És un espectacle par a tots els públics que emociona per la seva expressivitat, pel seu ritme oi per la seva força visual. Amb grans dosis d’humor, ‘operetta’ és una obra on cada nota té assignat un gest, cada frase musical una acció, cada canço una nova escena.

‘Operetta’, Jordi Purtí. Sala Polivalent de la Torreta, Montmeló. Dissabte 11 de gener, 19.30.

Laia Miralpeix

L’any 1995 els Tonis de Taradell van donar un tomb a la festa amb l’objectiu de donar a conèixer el passat del món rural. Una tasca que s’ha anat construint gràcies a la feina feta per la Comissió i des de l’Alzinar de la Roca, on es conserva molt patrimoni. En els darrers anys l’aposta havia estat el benestar animal i enguany, i davant la manca d’animals per tirar els carros i carruatges, “toca tornar-nos a reinventar”, explica Josep Preseguer, president dels Tonis de Taradell. En els darrers anys, l’essència de la festa era poder veure més de 100 carruatges en el passant, però “la tendència canviarà, i els Tonis de Taradell sempre hem estat previsors i ens hem avançat i ara també ho volem fer”.

Així, la rua de diumenge només comptarà amb una vintena llarga de carros enganxats, però “el patrimoni estarà a peu de carrer”. Enguany el gran atractiu serà passejar-se per una sèrie d’espais temàtics repartits pel poble, cadascun dedicat a un aspecte del patrimoni i dels oficis tradicionals: l’Espai Blat, el de treball de terra i el dedicat al vi, que estarà ubicat a l’Espai 1 d’Octubre. Al passeig Sant Genís hi haurà l’Espai Bosc, l’Espai Llana i l’Espai Oli, mentre que a la carretera de Balenyà, al solar del carrer de les Escoles, s’hi ubicarà l’Espai Equinoteràpia. La carretera de Mont-rodon serà l’escenari de l’Espai Cistelleria, i la sala d’exposicions de Can Costa amb una mostra d’eines antigues i temes relacionats amb la vida de pagès i l’hort. A tots aquests espais s’hi podran veure “carros relacionats amb la temàtica i elements patrimonials que es conserven a l’Alzinar de la Roca”, així com demostracions pràctiques que mostraran com era el treball vinculat a la terra i als animals: “Es podrà veure els oficis d’abans, com es feien fa 70 o 80 anys i com han evolucionat”, comenta Preseguer, que destaca la “voluntat d’ensenyar el patrimoni conservat”.

El pregó, dissabte a partir de les 6 de la tarda, anirà a càrrec de la veterinària rural i pagesa Imma Puigcorbé. El Toni d’Honor serà per al Calendari de l’Ermità d’Edicions Morera, que celebra els 150 anys de la seva primera publicació. El Convidat d’Honor el rebrà Josep Saborit, propietari de Planes Bones, i també hi haurà la proclamació de l’hereu de Taradell 2025. La tradicional encesa de les fogueres, el mateix dissabte, donarà pas al tradicional tast del porc. El programa, de fet, ja començarà aquest divendres amb les activitats infantils, amb l’hora del conte a la biblioteca i el taller “Fem un hort urbà”.

Jaume Espuny

‘The Lonesome Jubilee’
Mercury, 1987

John Mellencamp va començar a gravar discos a mitjans dels anys setanta dient-se John Cougar. I a mitjans de la dècada següent, va decidir dir-se John Mellencamp, tot i que ja tenia èxit. Canviar-se de nom a mig fer és un fet insòlit en el món del rock. Aquest The Lonesome Jubilee és el seu novè disc i probablement el millor dels 29 que ha gravat fins ara. En aquest disc, abandona una mica el so típic dels Rolling Stone que el caracteritzava, molt rocker i potent, i hi afegeix instruments com un violí, un acordió i guitarres acústiques i la cosa sona més folk que mai, però sense oblidar el rock fort en molts moments. És un àlbum conceptual: més o menys totes les cançons parlen dels marginats, de la classe obrera i de com de dura és la vida per a molta gent. No és gens optimista. Tots els temes, per descomptat, són de Mellencamp, lletra i música. El disc s’obre amb un dels millors, “Paper in Fire”, que més o menys anuncia de què anirà el disc: una melodia enganxosa, protagonisme del violí i la bateria en primer pla marcant el ritme. També estan molt bé “Check It Out”, amb la veu encantadora de Crystal Taliefero fent els cors, i “Cherry Bomb”, que va tenir un gran èxit com a single. En alguns moments, la presència intensa del violí, que toca Lisa Germano, fa que la cosa tiri a country. Mellencamp continua actiu. De fet, només té 73 anys, jove, si el comparem amb altres figures del rock.

Jordi Sunyer

KABUL BABÀ
‘IV’
Kabul Babà és una banda liderada per Cuco Lisicic i Jaume Soler, Peck, dos històrics de Sopa de Cabra que van crear la formació el 2001 quan el grup de Quintana i Thió va anunciar que plegava. El 2011, però, quan Sopa va tornar, els Kabul es van posar a hivernar. I ara, per sort, han ressuscitat amb un disc sincer, honest i amb regust a clàssic que s’allunya del pop més endreçat que facturen ara uns Sopa que també acaben de treure disc. El primer single de IV és “Què puc fer per tu”, un temorràs amb ànima que triomfaria a qualsevol disc dels Sopa del segle XX.

PAU VALLVÉ
‘Agorafília’
Amb el pas del temps Pau Vallvé ha perdut les manies i a Agorafília, tot i que segueix manant el pop d’autor marca de la casa, el barceloní no s’ha tallat a l’hora de flirtejar amb el folk, el rock, la rumba, l’electrònica, la balada i fins i tot una cançó pop estiuenca. Part de la culpa que tot plegat soni compacte i amb certa unitat és de la banda que ha creat per gravar –i presentar en directe– el nou treball, on hi ha les iaies osonenques Jordi Casadesús i Jordi Turre. Aquest és el 18è àlbum d’un artista que ja fa temps que s’ha guanyat l’eternitat.

CLOE
‘Com un nai amb Ferrari’
Cloe és una promesa emergent del panorama urbà nacional que es va donar a conèixer fa més d’un any guanyant un concurs de maquetes a la Fira de Vilaseca (FiM). I ara, després d’avançar alguns temes durant el 2024 com “Trampa”, “Entre el fum”, “P*TA SEXY”, “En el club” o “No em rentes”, debuta amb un àlbum amb 13 cançons que naveguen per estils com el trap, el reggaeton o l’afrobeat. Hi col·laboren germans com Lluc, l’eufòrica Scorpio, Kuu, Ayryn o Vern Alder. Tal com es pot veure a la portada, però, de moment no té un Ferrari. Té un Subaru.

Jordi Sunyer

Primer instrument que vas aprendre a tocar. El piano.

Primer grup/coral del qual vas formar part. La coral Canigó de Vic.

Primer concert en directe. Un concert de Nadal amb la Canigó el 1997.

Primer disc que et vas comprar. El primer CD de Tracy Chapman, tot i que el primer K7 va ser dels Beatles.

Quants discos tens? Un centenar de CD.

Salva’n tres (de discos). Que no s’apague la llum, de Lluís Llach i Feliu Ventura; 8, de Gossos, i Immigrasons.

Grups o músics de capçalera. Queen, Roger Mas, Gemma Humet, Oques Grasses.

Un concert (com a públic) per recordar. Roger Mas al castell de Montesquiu en plena pandèmia.

Jordi Vilarrodà

‘Me’n record’
Emili Manzano
Ed. Anagrama
Conegut sobretot per la seva faceta de periodista cultural, Emili Manzano ha fet algunes incursions interessants en la literatura. La darrera és aquest llibre, una suma d’estampes de la Mallorca de la seva generació, els nascuts als anys 60. Com han fet altres referents d’aquesta fórmula, cada capítol comença amb la mateixa expressió, “me’n record”. I el conjunt en suma 300.

‘En primera persona’
Vicenç Pagès Jordà
Ed. Empúries
El pas del temps va fent més evident la dimensió del buit que va deixar Vicenç Pagès Jordà amb la seva mort l’estiu de 2022. Va treballar fins al darrer alè, i va deixar enllestit, a banda de la novel·la Kennedyana, aquest recull de narracions curtes, successió del que ja havia publicat l’any 2018. Res en ell no era gratuït, i aquest –ara sí– darrer llibre mostra la seva voluntat d’obrir camins.

‘El vaixell d’Iràs i no Tornaràs’
Maria Antònia Oliver
La Magrana
L’obra de Maria Antònia Oliver, que va morir ara fa dos anys, té variats registres. Dels més coneguts, la novel·la negra. Però també la d’aventures, com aquesta. És la història d’un vaixell que surt de Maó amb destí a Barcelona, En Falaguer. El capità s’adona que no avancen, i en això hi tenen alguna cosa a veure tres gegants que estan atrapats al fons de la Mediterrània.

‘Bèsties’
John Carlin / Oriol Malet
Ed. Comanegra
Per què hi ha persones que comencen la seva vida lluitant contra injustícies i opressions, i quan arriben al poder esdevenen una caricatura d’allò que havien combatut? El periodista John Carlin intenta explicar-ho en aquest llibre il·lustrat per Oriol Malet en què utilitza el clàssic recurs de la faula protagonitzada per animals explicant un cas real: el de Nicaragua i el sandinisme.

‘Amnisties i indults’
Pere Bosch
Eumo Ed.
Estem pendents encara de com es va aplicant (o no!) la llei d’amnistia que es va aprovar el maig d’aquest any. L’autor, historiador i director adjunt d’El Punt Avui, fa un repàs en aquest llibre de diversos moments històrics en què l’amnistia ha estat important en la història de Catalunya. De Francesc Macià a Lluís M. Xirinacs passant per, en l’actualitat, Carles Puigdemont.

Pere Martí recupera els textos originals que l’autor va escriure per a la revista ‘La Mainada’

Jordi Vilarrodà

No és, ni molt menys, la part més coneguda de la seva obra, però Joan Salvat-Papasseit també va escriure per als infants. Ho va fer a la breu però influent revista La Mainada, que es va publicar entre els anys 1921 i 1923. L’escriptor i docent Pere Martí, col·laborador d’EL 9 NOU, ha recuperat els textos en la seva versió original i els ha publicat ara en un àlbum, Joan Salvat-Papasseit i els infants, publicat per El Cep i La Nansa. L’edició d’aquest llibre s’ha afegit als que han anat sortint durant l’any 2024, en què s’ha commemorat el centenari de la mort de l’autor.

Salvat va escriure només dos poemes per a infants, però una producció més abundosa en prosa, amb una quinzena de textos agrupats en el cicle Els nens de la meva escala i alguns més a Dites d’infant, “en el moment en què ja viu a Horta i hi apareixen les seves filles”. Els primers es van publicar l’any d’aparició de la revista i els segons, en el de la seva extinció. Tots es van aplegar en una edició pòstuma l’any 1926 “en què hi havia alguns errors, que s’han anat reproduint posteriorment perquè no s’havia anat a les fonts”. És el que ha fet Martí, corregint aquests errors i manipulacions (“hem de tenir en compte que es va fer l’edició en plena dictadura de Primo de Rivera”) i presentant-los tal com havien sortit originàriament a La Mainada. “El llenguatge ha canviat molt des de llavors, i ara seria bo llegir-lo amb acompanyament d’un adult”, explica. L’edició s’acompanya d’il·lustracions de Maria Espluga, “magnífiques i plenes de detalls”, i reprodueix també una pàgina original, que havia il·lustrat Josep Serra Massana.

Per Pere Martí, es tractava d’una necessitat “de memòria històrica”, i per això inclou també un apèndix amb l’article Salvat-Papasseit a ‘La Mainada’ que va publicar a la revista Els Marges. Martí ha dedicat una part de la seva activitat, els últims anys, a fer un buidatge complet de la revista La Mainada, a partir del qual ha publicat diversos articles a EL 9 NOU.

TAMBÉ PEP MOLIST

Durant l’Any Salvat-Papas-seit, el manlleuenc Pep Molist també ha publicat una antologia a El Cep i la Nansa que recull textos de tota l’obra del poeta adients per ser apropats als infants, i no exclusivament pensats per a ells (entre ells, alguns poemes de tan coneguts com Nadal, Les formigues o Quina grua el meu estel). En aquest cas s’acompanyen d’il·lustracions del vigatà Christian Ynaraja.

Publicació de ‘Spider-Man’, vol. 1 núm. 121 Dimarts, 10 de juny de 1973

Jordi Remolins

Mai vaig entendre com l’editorial Vértice qualificava per a adults en un requadre de la portada els còmics de Spider-Man i de la resta de superherois de la factoria Marvel. De fet l’únic que en aquella època podia considerar-se pecaminós eren els vestits ajustadíssims de personatges com la Gata Negra o la Viuda Negra, que als més joves ens feien pessigollejar l’entrecuix perquè deixaven ben poc espai a la imaginació. Però si a punt d’entrar en la tercera dècada del segle XXI hi ha un moralisme que tira per terra, imagineu-vos com era a finals dels setanta i principis dels vuitanta, amb el cadàver del dictador encara tebi.

Una de les noies que més captivat em tenia era la primera xicota seriosa de Peter Parker. Gwen Stacy era adorable. S’havien conegut a l’Empire State University de Nova York i van començar a festejar. El pare de Gwen era el vidu George Stacy, capità jubilat de la policia, que respectava molt més que els seus companys de gremi l’heroi aràcnid. En un tràgic episodi de principis dels setanta i durant una baralla entre Spider-Man i el Doctor Octopus, a aquest se li descontrolen els tentacles i aterra una xemeneia. Les restes cauen a sobre d’un nen, que pot ser salvat per George. Ell, però, hi deixa la pell atrapat sota la runa.

La dissort no es va acabar per a la nissaga dels Stacy. A mitjan 1973, en un dels exemplars més imprescindibles del còmic (i de retruc de la literatura moderna) Gwen Stacy és llençada pel Duende Verde del pont de Brooklyn després que l’hagués tingut segrestada. Spider-Man, alter ego de Parker, arriba a temps per atrapar-la amb la seva tela d’aranya, però ella ja ha mort pel xoc de la caiguda. Els lectors ens vam quedar sense la presència de la rossa més guapa que mai hagi pres forma sobre paper. I malgrat que Mary Jane no tardaria a ocupar el seu lloc, sempre ens va quedar en la memòria com la dona ideal pel desgraciat Parker.

Precisament aquesta angoixa vital relacionada amb l’home que hi ha sota la màscara, ha estat l’argument que ha elevat als superherois Marvel i sobretot a Spider-Man per damunt dels d’altres factories. La humanització del personatge ha afavorit que, més enllà de les aventures i baralles i salts d’un edifici a un altre, hi hagi un noi amb les mateixes preocupacions i problemes que qualsevol de nosaltres. I no em direu que la mort de Gwen no és un problema de primer ordre per algú tan torturat com Parker.

EL 9 NOU

Joan Millaret i Valls

Simfonia humana d’una ciutat

La pel·lícula guanyadora del Gran Premi del Jurat del darrer Festival de Canes, La llum que imaginem /All We Imagine as Light de Payal Kapadia, arriba als nostres cinemes amb còpies, també, en versió original subtitulada en català. La cineasta índia ha rodat una preciosa i commovedora balada sobre els neguits i els anhels de dues dones a Bombai enmig de l’efervescència d’altres d’històries de persones senzilles i treballadores emigrants en aquesta superpoblada ciutat. D’una banda, tenim Prabha, que és cap d’infermeria en un hospital, que viu conformada amb l’absència del seu marit fins que un regal inesperat altera el seu precari equilibri vital. Per altra banda, tenim Anu, una infermera més jove en la mateixa planta d’hospital i que comparteix habitació amb Prabha i que aspira a trobar el seu propi espai a la ciutat on poder materialitzar la relació secreta que manté amb el seu xicot. També hi ha altres personatges femenins com Parvaty, una cuinera vídua, que ha de fer front a la demolició imminent de l’edifici on viu.
El cinema indi competia per primera vegada a Canes amb aquesta pel·lícula d’una realitzadora que ja havia participat anteriorment a Canes a la secció Cinéfondation amb el curtmetratge Afternoon Clouds (2016). La llum que imaginem és una coproducció de l’Índia, els Països Baixos, Luxemburg i França, la història de la qual ha estat escrita per la mateixa Payal Kapadia i que significa el seu debut en el llargmetratge de ficció. Un film que aporta una alenada immensa d’humanitat, de sensibilitat, d’amor i de dolor, rodada amb les maneres del documental, el cinema del que és real. Una pel·lícula que aconsegueix l’empatia absoluta amb el dia a dia d’aquestes dones amb els seus maldecaps i preocupacions, des de la joia de l’enamorament de la jove a l’amargura de la dona separada del marit des de fa més de vint anys, quan ell se’n va anar a treballar a Alemanya. Una pel·lícula esdevinguda una simfonia d’una ciutat on podem sentir els batecs dels cors de tres dones en el que és una commovedora mostra de poesia i sensibilitat del que és quotidià.

Llum, foc, destrucció: torna en Son Goku en català!

Isaac Muntadas

“Anem-la a buscar! La Bola de Drac. Envoltada en un misteri, és un gran secret”. És cert que no podrem escoltar les cançons de la sèrie (openings i endings) en català per ordre directa de l’estudi d’animació japonès Toei Animation, que vol que sonin en la llengua nipona, però 30 anys després de l’emissió del primer capítol en català a TV3 de Bola de Drac, ja podem veure la sèrie japonesa a la plataforma 3Cat, a la carta. Creada l’any 1984 pel mangaka Akira Toriyama, que va inspirar-se en el Viatge a l’Oest, el clàssic de la literatura xinesa del 1592 de Wu Cheng’en, Bola de Drac va passar-se a l’anime el 1986. Les aventures d’en Son Goku van marcar diverses generacions al nostre país. Una febre que va començar als noranta i s’ha propagat fins a l’actualitat. Bola de Drac va permetre aprendre català a un munt de persones. Fins i tot, als castellanoparlants se’ls fa estrany no sentir mongetes màgiques, Follet Tortuga o els mítics renecs d’en Vegeta. Molt millor pelacanyes, baliga-balaga, merda seca o mitja bufa que els insults moderns.

Des del 26 de novembre es poden veure els 153 capítols de Bola de Drac. La trama se situa a l’adolescència d’en Goku, un superguerrer amb cua de mico que té una força sobrehumana. Amb la companyia de personatges com la Bulma o l’Oolong, en Goku viu aventures per trobar les llegendàries set boles de drac, que concedeixen un desig a qui les reuneixi. Els tres tornejos de les arts marcials vertebren una sèrie en què en Goku, entrenat pel Follet Tortuga, ha de derrotar enemics com el malvat Satanàs Cor Petit. Durant aquesta època va coneixent els rivals que acabaran essent els seus amics: en Krilin, en Yamcha, en Ten Shin Han o en Chaoz. És una part de la sèrie desenfadada amb enemics força sapastres com en Pilaf i algun crossover divertit amb l’aparició de l’Arale de Doctor Slump, també de Toriyama.

A partir d’aquest dijous, també podrem veure els 291 episodis de Bola de Drac Z. He de confessar que és la meva part preferida de la sèrie. Aquí en Goku ja és adult i el to de la trama no és tan infantil, sinó més fosc i dramàtic. L’objectiu d’en Goku i els seus amics passa a ser el de salvar la Terra. Primer dels superguerrers amb en Vegeta al capdavant i després de la santíssima trinitat del mal: en Freezer, en Cèl·lula i el monstre Buu. Entremig, la recerca de les boles de drac al planeta Namek o el combat contra els androides. Una part de la sèrie on tot és “llum, foc i destrucció” i el fill d’en Goku, en Son Gohan, exerceix de protagonista. No tindrem Bola de Drac GT, però si els 131 capítols de Bola de Drac Súper (2015-2018), que es podrà veure el 2025 per primer cop en català. Ara invocaré el drac Shenron per demanar-li a TV3 que faci la mateixa promoció d’altres animes com el Detectiu Conan o One Piece. Almenys, se’ls ha de reconèixer la seva bona tasca amb el doblatge de capítols, però en volem més.

Fitxa tècnica de Bola de Drac

• Gènere: Aventures, acció i fantasia (Anime)
• Llengua Original: Japonès
• Català: Sí
• Capítols: 153 Bola de Drac, 291 Bola de Drac Z i 131 Bola de Drac Super
• Creador: Akira Toriyama (Manga) i Toei Animation (Anime)

Eva Remolina / AMIC

Congelar aliments és una pràctica molt comuna i efectiva per allargar la vida útil i evitar el malbaratament. Tot i això, no tots els aliments responen bé al procés de congelació. Alguns poden perdre textura, sabor, o propietats nutricionals, mentre que altres poden alterar-se d’una manera que els fa menys apetitosos o fins i tot inadequats per al consum. A continuació, fem una llista d’alguns dels aliments que és millor evitar congelar.

1. Aliments amb alt contingut d’aigua

Els aliments com l’enciam, els cogombres, les síndries i els tomàquets perden la seva textura original quan es descongelen, ja que l’aigua que contenen forma com cristalls de gel que destrueixen les cèl·lules. Quan es descongelen, esdevenen tous i poc agradables al paladar.

2. Productes lactis

Els iogurts, les salses amb base de nata i alguns tipus de formatges (com el fresc o la ricotta) no congelen bé. Sovint es tallen o perden la seva textura cremosa després de la descongelació, cosa que afecta tant l’aspecte com el sabor.

3. Ous sencers amb closca

Els ous crus amb closca no s’han de congelar, ja que el líquid a l’interior s’expandeix amb el fred, fent que la closca es trenqui. A més, això pot provocar contaminació bacteriana. Els ous cuits tampoc són ideals per congelar, perquè la textura del rovell es torna gomosa.

4. Fruites i verdures que es consumeixen crues

Les patates, les pomes i les peres són exemples de productes que poden patir alteracions a la seva textura quan es congelen. Tot i que poden ser aptes per cuinar un cop descongelades, no són ideals per consumir en cru.

5. Aliments fregits

Els aliments fregits, com les patates fregides o els arrebossats, perden la seva textura cruixent després de la congelació. Quan es descongelen, solen quedar tous i oliosos.

6. Salses espessides amb midó

Les salses que contenen farina o midó com a espessidor tendeixen a separar-se durant la congelació, ocasionant una textura grumollosa i poc uniforme.

7. Pastes ja cuinades

Les pastes ja cuinades esdevenen massa toves o fins i tot enganxoses quan es congelen i es tornen a escalfar. És millor conservar-les a la nevera i consumir-les en pocs dies.

8. Peixos i mariscos crus

Tot i que molts peixos i mariscos es poden congelar, és millor evitar congelar varietats greixoses com el salmó fresc, ja que poden desenvolupar un sabor ranci si no es processen correctament.

9. Cafè preparat o infusions

El cafè ja fet perd el seu sabor i aroma característic després de la congelació. També pot adquirir un gust metàl·lic que el fa menys atractiu.

Presidenta: Beth Codina

Director editorial: Agustí Danés

Coordinació i redacció: Carles Fiter

Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic

Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers