La revista només està disponible per a subscriptors de el9nou o el +9.

Pots fer-te subscriptor o si ho prefereixes pots comprar aquesta edició per 1,99€

Contingut exclusiu per a subscriptors

Paper + Digital

EL 9 NOU cada dilluns i divendres a casa teva

Digital

Llegeix cada dilluns i cada divendres l’edició impresa d’EL 9 NOU en línia.

Digital EL 9 NOU + La Vanguardia

Accés il·limitat a tot el contingut digital d’el9nou.cat i de lavanguardia.com i a les edicions digitals dels dos diaris de paper.

Si ja ets subscriptor, inicia sessió o registra't

+9 – N. 98

20/01/2025 - 24/01/2025

Diàlegs

Fel Faixedas

“Què li havia d’explicar jo, a l’àvia, que havia conviscut a la postguerra amb un marit músic?”

Entrevista a Fel Faixedas

Jordi Vilarrodà

Fel Faixedas (Arbúcies, 1970) va descobrir de jove que compartia una faceta artística amb el seu avi Pitu, a qui no va arribar a conèixer. Ell volia ser actor de teatre, i l’avi va ser músic. Un dels millors de l’Orquestra Maravella, quan aquesta era la més internacional de Catalunya. Ara s’ha endinsat més en la història d’en Pitu, el saxofonista, i d’aquí n’ha sortit un llibre, ‘M’hauria agradat coneixe’t’ (Univers). Una història personal i familiar que, d’alguna manera, és també la història d’una Catalunya popular.

Aquest llibre és la història teva i de l’avi, però molt més. Quan va començar ho tenia clar, o va anar creixent mentre el feia?
És així. Començo a escriure tal com soc jo. Soc un apassionat, i necessito abocar-ho tot. Després ordeno quatre coses, i a mesura que vaig fent sento la necessitat d’explicar el meu poble, els meus amics, la família… la necessitat d’entendre’m. En cap moment em plantejava d’escriure un llibre i dir això, això i això. A mesura que buscava coses del meu avi músic, trobava llibres que parlaven d’Arbúcies, persones que em parlaven de futbol… i tot ho trobava tan apassionant que ho abocava tot. Vaig tenir la sort de tenir clar de seguida la fórmula de parlar del meu avi i de mi alternativament. I això va sortir de forma gairebé inconscient. Els que ens dediquem a parir coses, sigui teatre o siguin llibres, sabem que l’atzar ens porta a llocs magnífics.

Hi ha un punt d’arrencada, una espurna. I té a veure amb Albert Om i el programa de ràdio Islàndia que feia a Rac1. Li va collir un comentari al vol i, com a bon periodista, va furgar.
És com un cabdell de llana que el tens quiet i en el moment que el tires es descabdella i comença a sortir tot. Albert Om sabia aquesta història perquè n’havíem parlat en converses. Quan un dia en vaig parlar per la ràdio, ell, que és molt punyetero, em va demanar que ho expliqués, i ho vaig fer. El meu avi, que havia de ser un pagès, era l’hereu i quan tenia 15 anys va renunciar-hi pel seu somni de ser músic. I no en sabia res més, o potser l’àvia m’ho havia explicat i no me’n recordava, perquè quan ets adolescent no en fas cas… i ara, les vegades que he pensat que tant de bo hi fos. Explico el poc que sé, i passa allò de la màgia de la ràdio, que truca un oient. No hi ha res que tingui aquesta immediatesa.

El va sorprendre? Va dir que si en Faixedas volia saber coses del seu avi, que li truqués.
Primer vaig pensar que no fos la broma d’algun amic, però tal com va venir l’Eva –la productora del programa– ja semblava que anava de debò. Rac1 té 15 pisos i encara no havia arribat al carrer que ja li estava trucant: un músic jubilat, Josep Loredo, que fa molts anys que es dedica a recollir històries de músics. Té un blog, i vaig veure que tothom el coneix. Està fent una feina que penso que la Generalitat l’hauria d’ajudar perquè ho està fent amb col·laboradors. El dia que no hi sigui ell, la seva feina quedarà per a la història!

Aquell dia li va venir a la memòria un comentari de l’àvia. Feia els seus primers bolos com a actor de teatre i un dia, tot marxant de casa, li demana: “I avui, on vas a treballar?”. La paraula clau aquí és treballar.
Primer em vaig posar a riure. Treballar? No tinc pas la peixateria de casa, jo. I ella em diu que no és pas tonta, que això ja ho sap, però que la gent ve a veure’m actuar. I que ho he de tenir clar! De la manera que m’ho va dir, i amb el seu posat em vaig envalentir: estava clar, jo era professional! I tot just si havíem fet tres funcions, i ningú ens hi considerava. Ella va ser la primera. I vaig pensar que, amb l’àvia, de tonteries les justes. Els amics o la mare et deien que si ens en sortirem o no, del teatre. La mare devia pensar al principi que tant de bo no me’n sortís i continués amb la peixateria de casa. Però què li havia d’explicar, a l’àvia, que havia conviscut a la postguerra amb un marit músic? Si hi vas, ves-hi seriosament.

Que era el que deia el seu avi, oi? A mitges, no.
Exacte. Si s’hi ha d’anar, s’hi va. Per a ell era sagrat. El febrer de l’any 1964 va marxar de gira a Suïssa amb la Maravella ben malalt. I l’àvia ja li deia, on anava d’aquella manera. L’avi li diu: “Si jo no faig el solo, qui el farà?”. Després ja es cuidarà, però l’orquestra és la prioritat. I allà va empitjorar, i quan va tornar es va morir. Hi ha també el detall aquell que m’ha explicat tantes vegades el meu pare: quan tornava de gira, deixava a casa la roba bruta, i se n’anava al bar a explicar-ho als amics, a la gent del poble. Quan tornava a casa, desmuntava el saxo peça per peça. Per fer això n’has de saber molt, avui els saxofonistes més bons com Pep Poblet l’envien a un lutier que els ho arregla. I l’avi ho feia a la taula del menjador: tota la família sabia que en aquell moment no podien entrar-hi, el tenia allà a sobre, peça per peça.

Descobrim al llibre, de mica en mica, qui era l’avi Pitu. Aquest home que havia d’anar per pagès i va acabar com a músic. Igual que vostè havia de ser peixater i va acabar d’actor. Són històries paral·leles.
Ell era, en aquest sentit, més potent que jo. Amb 15 anys no ho tenia tan clar, i tinc la sensació que fins fa ben poc no he sabut què volia ser de gran. Tenia una síndrome de l’impostor pujant a l’escenari, de pensar per què jo soc aquí si hi ha gent molt més bona que jo fent aquesta feina? Potser vam tenir sort: un estiu ens vam posar un nas de pallasso, tres tios fent exercicis… i van tenir la sort d’arribar en aquell lloc i aquell moment, amb una qualitat que era el que el públic necessitava. Ell no, ho sabia abans. Era el seu somni.

En un moment en què ser músic, generalment, no era anar a un conservatori…
No, no… el mestre Lluís Torras li ensenya quatre nocions, i a partir d’aquí és molt autodidacta. Després sí. Lluís Ferrer, quan aixeca la Maravella, va a buscar uns mestres de cada instrument: ell ja sabia que en Faixedas era dels millors saxofonistes. Però crec que es fan músics de debò a la Maravella. Passen d’allò que feien els caps de setmana amb les altres orquestres, quan anaven de festes majors, a tocar tres-cents dies a l’any, fent concerts a Suïssa, Itàlia o Portugal. En Vèlio, que va ser amic de l’avi i surt al llibre, m’explicava que a les tardes, havent dinat, se n’anava a assajar i s’hi passava tota la tarda. Era un malalt del seu instrument i de la seva feina. Per això m’hauria agradat coneixe’l… quina merda que no poguéssim conviure uns quants anys.

De fet, la seva vocació artística també va començar volent ser músic, no?
Això sí que ho tenia clar. El teatre va venir després de rebot. Si ell hagués estat viu, potser hauria seguit el camí. És la vida.

Retrata un món d’Arbúcies, que podia ser el de molts altres pobles. Dues orquestres ja abans de la Guerra Civil, un caliu com el de les bandes al País Valencià…
Miri que jo soc futbolero, però és després de la guerra que la gent acaba anant més al camp perquè amb el futbol tot és més fàcil. Abans hi havia els equips de les orquestres, i fins i tot els cors, que eren els seus braços armats, per ser més a favor d’una orquestra o de l’altra… jo soc de la Castanyer o jo soc de la Principal. El fervor que veus al camp de futbol era més cultural: qui no era al cor o a l’orquestra, el trobaven fent teatre o escrivint poemes. I tot això se’n va anar en orris. A mi m’hauria agradat viure a principis del segle passat, quan tot bullia culturalment,

Ara no ens fem a la idea del que era l’Orquestra Maravella als anys 50 i 60? Del que representava per a aquells músics?
No. Aquell noi fill d’un pagès, de cop i volta era a Berna –per exemple– durant quatre mesos, fent un concert cada tarda i un ball cada nit en casinos plens amb dues mil persones… és molt bèstia. Guanyaven molt. Però a la seva dona, amb dos nens petits i havent passat una guerra, li arriben els diners cada vegada que torna, perquè no hi ha transferències. El meu avi anava al bar i era l’amo, tenia necessitat d’explicar el que havia vist. Va portar una tele, de les primeres d’Arbúcies! Ara no passa això, que una orquestra de poble se’n pugui anar a l’estranger i triomfar d’aquesta manera.

La Maravella era la més destacada de Catalunya?
Sí, l’única internacional. I de les millors d’Europa, al costat d’alguna orquestra alemanya. Quan el mestre Ferrer la va crear, venia d’altres orquestres, igual que el meu avi. I el que tenien clar és que si en volien viure, a part de fer festes majors a l’estiu i algun ball d’hivern aquí, havien de sortir i obrir mercat. Diuen que Lluís Ferrer, més que un gran músic era un gran comercial, i un visionari que va posar el show al servei de la música. M’agrada explicar que els primers cops que anaven a Suïssa, com que el viatge és molt llarg, s’havien de quedar a dormir en algun lloc. Paren en un hotel i els diuen que són una orquestra, que si poden dormir els faran ball, com a intercanvi. L’any següent ja feien el mateix, però cobrant, i el mestre Ferrer aconsegueix una gira mentre fan ruta fins a Suïssa.

Hem d’aprofitar la gent gran que tenim al voltant?
Als meus fills sempre els ho dic, que escoltin l’avi –el meu pare– perquè un dia no el tindran. I et miren amb una cara com volent dir “que pesat que ets!”. No ho faran, com no ho vaig fer prou jo amb l’àvia. Quan som joves, no en som conscients.

Amb l’àvia va tenir una connexió especial?
Va ser la que em va criar, els meus pares treballaven. Hi vaig tenir una relació molt bonica.

Més enllà de la història de l’avi músic, al llibre hi van sortint altres qüestions personals de la vida de Fel Faixedas. Com la mort de la mare, que li comuniquen just abans de sortir a l’escenari en una funció. Pensava que acabaria explicant tot això, o va sortir a mesura que escrivia?
No era pensat prèviament, però em sembla que, inconscientment, estava preparat per escriure-ho. Anava buidant i va sortir. És de les parts importants de la meva vida.

Amb Carles Xuriguera estan fent ara, precisament, un espectacle que es diu Les mares. Les han volgut homenatjar?
Per una vegada no serem modestos: n’estem molt contents. És un tipus d’espectacle que no havíem fet mai, i que és un homenatge a les mares del món a partir del que fem a les nostres, que van morir ara fa uns vint anys, gairebé paral·lelament. No van ser, posem per cas, unes heroïnes de la Guerra Civil, ni són com les heroïnes empoderades d’avui en dia. Són dones d’aquestes que es van dedicar a cuidar els fills, els pares i la família, a treballar i potser a passar sense pena ni glòria. L’espectacle és un viatge de sensacions, en què la gent riu molt… i plora molt. No havíem aconseguit mai tenir un espectacle tan potent. Entre el març i l’abril farem temporada a Barcelona, al Poliorama. No ens ho pensàvem!

A fons

Presentació de la fira de l'oli a Sant Bartomeu de Mont-ràs, dimecres

L'oli del Vallès Oriental

Bigues i Riells del Fai prepara la seva fila de l'oli, una de les accions que s'han potenciat en els darrers anys al Vallès Oriental per donar a conèixer els productors i les varietats pròpies de la zona

Guilem Moya / Pol Purgimon

La Fira de l’Oli del Vallès i el Mercat del pa artesà celebrarà la 13a edició l’1 de febrer a Bigues i Riells del Fai. La mostra acollirà entre 70 i 80 parades, amb protagonisme de l’oli de proximitat, a la plaça Miquel Bosch. Aquest dimecres al migdia se n’han presentat les activitats a l’ermita de Sant Bartomeu de Mont-ras. La fira tornarà a ser el punt de trobada del sector al Vallès Oriental que, en els darrers anys, s’ha reivindicat i ha impulsat el reconeixement de la varietat pròpia del territori.

Durant la fira, que durarà tot un matí hi haurà parades d’oli de vera (autòcton del Vallès Oriental) i d’altres varietats. També n’hi haurà de pa artesà amb farines antigues i d’altres productes de proximitat. També es faran dos tastos d’oli al Teatre Auditori Polivalent i hi haurà tallers infantils, un show cooking a càrrec del Gremi d’Hostaleria i un tast d’olis a cegues.

A banda de les activitats de l’1 de febrer, també n’hi ha de prèvies aquesta setmana que ve, dirigides a productors d’oli i professionals de la restauració. La fira està organitzada per l’Ajuntament de Bigues i Riells del Fai i el Consell Comarcal.

Una bona collita

El 2024 ha estat un any de rècord pel que fa a la producció d’oli d’oliva al Vallès Oriental. Després de dos anys dolents per culpa de les condicions climàtiques amb sequeres i onades de calor, el retorn de les pluges de primavera i unes temperatures més “normals” al llarg de l’any han afavorit unes xifres de collita rècord en alguns dels principals productors de la comarca.

Aquest és el cas de Mas Nualart, una finca situada a la Garriga que es dedica al conreu d’olivars per produir oli d’oliva. Jaume Nualart, un dels fills del propietari del negoci, Carles Nualart, explica amb satisfacció l’èxit de la collita d’enguany: “L’any passat vam collir uns 5.000 quilos d’olives. Aquest any hem arribat a 80.000.” Nualart assegura: “És el millor registre que tenim a la nostra història, amb molta diferencia. Gairebé dupliquem el segon millor registre, que era de 50.000 quilos. Sabíem que seria una bona campanya perquè els camps feien goig, però no ens imaginàvem arribar fins aquí”, afirmava.

Oli al trull de Can Sapera
Oli al trull de Can Sapera / Griselda Escrigas

Però a que es deu aquesta enorme productivitat? Així ho explica Nualart: “Els olivars feia dos anys que no treballaven, i això ha provocat que aquest any hagin donat molt fruit. L’any passat i l’anterior van ser molt dolents. Tant el temps com la pluja han afavorit una bona floració i un bon quallat. Hi ha hagut menys onades de calor que els anteriors anys i els olivars han pogut resistir millor els mesos càlids.” El president de l’Associació de Productors d’Oli del Vallès, Arnau Velasco, afegia que “ha plogut quan havia de ploure.

Les pluges a la primavera han estat molt importants. Altres anys han hagut sequeres. Aquest any la floració ha estat bona. I a més flors mes quilos d’olives”. Així i tot, Velasco afirma que, en termes generals, aquest any no ha estat exageradament bo pel que fa al rendiment: “Les pluges abundants d’octubre i novembre no ens van afavorir, perquè van fer disminuir el rendiment d’oli. Les olives es van omplir d’aigua. Per tant, s’han collit molts quilos d’oliva, però també molts quilos d’aigua. En percentatge, la rendibilitat d’oli ha rondat entre el 10% i el 14%. Tot i això, ha estat un bon any.”

Jaume Nualart, de Mas Nualart, mostra els resultats d’una collita històrica
Jaume Nualart, de Mas Nualart, mostra els resultats d’una collita històrica / Ramon Ferrandis

Aquestes pluges d’octubre i novembre han estat especialment perjudicials per a alguns productors. Aquest és el cas de Mas Curró, situat a Bigues i Riells. Juan Manuel Romero, tècnic de la finca, ho explica així: “Les pluges a partir d’octubre són dolentes perquè l’oliva s’omple d’aigua, pesa més i cau. Tenim una finca relativament gran i no tenim recursos per collir totes les olives els dies de pluja abans que caiguin, de manera que moltes van caure a terra i, les que cauen, nosaltres les donem per perdudes.”

Al Mas Curró, expliquen: “Aquest any ha estat un punt d’inflexió respecte als tres anteriors, perquè la collita ha estat millor. Ara bé, continuem estant lluny del que voldríem. Hem fet una producció del 50% del que tocaria. El clima ha estat un motiu, però no l’únic. Estem estudiant altres possibles causes.”
Mas Curró ha rebut importants reconeixements recentment, com el de tercer millor oli de Catalunya de 2024, i Romero incidia que “tot i que en termes de producció ha estat un any regular, pel que fa a qualitat ha estat excel·lent”.

A nivell general de la comarca, es pot considerar que l’any ha estat altament productiu pel que fa a l’oli. Això es veu reflectit en el Trull de Mas Sapena, situat a Santa Eulàlia de Ronçana, que actualment és l’únic molí d’oli actiu al Vallès Oriental. Ja és habitual que els productors de la zona vagin a fer l’oli a Mas Sapena, però la gran collita d’enguany ha provocat la saturació del molí. A més, no només la utilitzen petits i mitjans productors de la zona, sinó també particulars que porten al molí la seva petita collita per fer oli.

Francesc Sagalés de Mas Curró, de Caldes
Francesc Sagalés de Mas Curró, de Caldes / Griselda Escrigas

Així explica el propietari del molí Eugeni Argemí l’enorme demanda d’aquest any: “Hem fet 500.000 quilos. Hi ha hagut molta llista d’espera. Si fallava algú, s’omplia el forat al cap de cinc minuts. Hem hagut d’enviar clients a altres molins. Al principi, acceptàvem petits conreus, però quan vam veure que se’ns acumulava la clientela, vam decidir acceptar únicament collites d’un mínim de 400 quilos”.
Argemí coincideix amb la resta de productors sobre el baix rendiment de la collita: “Altres anys hem fet el mateix oli amb la meitat de quilos.” A més, va confirmar que “aquest ha estat el darrer any del trull”.

Esforços per no perdre el trull de Santa Eulàlia

Els propietaris del trull de Can Sapera, a Santa Eulàlia, estan negociant amb nous compradors per tal que el molí d’oli segueixi la producció a partir de la pròxima collita, després de la jubilació de l’actual administrador. La supervivència del trull és de vital importància per als productors d’oli del Vallès Oriental, però també d’altres comarques limítrofes, que hi van a portar la collita de les seves oliveres. Can Sapera és l’únic molí d’oli en actiu al Vallès Oriental i dona servei a la majoria de productors de la comarca.

L’administrador del molí, Eugeni Argemí, admet converses per la compra de les instal·lacions, però encara no ha volgut dir noms. Després de la collita de finals d’aquest any passat –bona, segons els productors–, Argemí ja va començar a preparar la jubilació. “Estic fent revisió de maquinàries, protocols… És tot el procés que faria qualsevol altre any, després de la collita, per poder tornar-la a fer al següent. Fins al març tinc feina i llavors em jubilaré. La idea és que el molí estigui preparat perquè al setembre hi pugui tornar a treballar algú altre”, explica l’administrador de Can Sapera.

El trull de Can Sapera aquest hivern
El trull de Can Sapera aquest hivern / Griselda Escrigas

La propietat del trull pertany als hereus de Francisco Javier Argemí, el tiet d’Eugeni Argemí, que fa anys va morir sense descendència. Ell en va agafar l’administració, fins ara que es jubila, i no ha trobat continuïtat familiar. “És un sector molt difícil. Fins i tot quan he buscat personal perquè em vingui a ajudar, m’ha costat trobar-ne. No hi ha gaire gent amb experiència i la feina que hi ha és temporal, coincidint amb la collita”, admet Argemí.

Ara la idea de la propietat és tancar una venda, perquè algú altre ja se’n pugui encarregar completament. El relleu al molí hauria de ser un descans per als productors d’oli al Vallès Oriental, que veuen com podria perillar la producció sense un molí. El president de l’associació que els representa, Arnau Velasco, afegeix que ells mateixos també estan fent d’interlocutors amb particulars i cooperatives agràries que puguin estar interessats amb el relleu del trull. “Ens podríem plantejar que cadascú pugui tenir el seu molí o, fins i tot, que se’n pugui fer un de nou com Can Saperas. No és descartable, però la prioritat és poder donar continuïtat al trull que ja hi ha actualment”, diu Velasco.

Del manteniment del molí, en depèn la producció d’oli. “És un cop dur que tanqui. Hi ha moltes famílies que tenen oliveres a casa i que fan producció, però no s’hi guanyen la vida. Si hem d’anar a fer l’oli fora, implica més costos de transport, i correm el risc que no ens surti a compte”, diu Velasco. Un dels altres danys colaterals de la fi de Can Sapera és l’aturada del projecte de la denominació d’origen protegida (DOP) de l’oli de vera, autòcton del Vallès. Una de les condicions per poder aconseguir la certificació, justament, és tenir un trull propi.

A fons

Estefania Piñol, en la xerrada que va fer dissabte a Sant Vicenç de Torelló en el marc de la festa d’hivern

Dues taules renaixentistes de Sant Vicenç de Torelló, fetes al taller vigatà dels Gascó, són a Pontevedra

La historiadora de l’art Estefania Piñol ha resseguit la peripècia de les obres, que són del Museu del Prado

Jordi Vilarrodà

Dues pintures sobre taula de fusta datades al segle XVI i procedents de Sant Vicenç de Torelló formen part de la col·lecció del Museu de Pontevedra, a Galícia. Com aquestes obres hi van anar a parar, d’on venien i qui n’era l’autor són les qüestions que ha estudiat en la seva tesi doctoral la historiadora de l’art Estefania Piñol. El seu treball ha permès datar amb més precisió les obres al segle XVI i determinar que, amb tota probabilitat, el seu autor és Perot Gascó, del conegut taller de pintura Gascó, que va treballar a Vic entre 1503 i 1546. Les conclusions del seu treball les va exposar dissabte a Sant Vicenç de Torelló, amb l’Aula de Cultura plena d’un públic amb ganes de descobrir un patrimoni que ni tan sols sabien que pot tenir el seu origen al poble.

El retaule que sí és conegut és el de Sant Vicenç, procedent de l’ermita de la Mare de Déu de Borgonyà, que també és obra de Perot Gascó i que s’exhibeix com una de les joies del MEV, Museu d’Art Medieval de Vic. Però aquest és un altre: són dues taules, cada una amb dues escenes i havien format part d’una obra més gran: “Un retaule que no sabem quina figura central devia tenir, possiblement la Mare de Déu”, diu Piñol. La part que n’ha quedat són els laterals. A tot arreu, ha constat durant anys com a obra anònima. Per l’autora de l’estudi no hi ha cap dubte, comparant-la amb altres obres del taller Gascó, que va sortir d’aquest obrador que arrenca la seva activitat a Vic a principis del segle XVI quan s’hi estableix el pintor navarrès Joan Gascó. El succeirà el seu fill Perot des de l’any 1529 fins la seva mort el 1546. “S’hi reconeix l’estil del fill, amb figures més estilitzades”, en la transició del gòtic al Renaixement i amb aire italianitzant. Fins i tot els detalls dels fons de les taules o dels plecs dels vestits concorden exactament amb altres obres de Perot Gascó. D’aquesta no n’hi ha, però, cap document que digui qui la va encarregar i per a quina església.

Com s’ha relacionat amb Sant Vicenç de Torelló? Aquest mèrit s’ha d’atribuir en bona part a Josep Puiggarí (1821-1903), un barceloní que era advocat de professió però historiador de l’art de vocació. “Estava molt interessat, sobretot, en la història de la indumentària” i va deixar inèdit un monumental Estudio de indumentaria española, que avui és encara un referent. Puiggarí dibuixava molt bé i els seus dibuixos donen la pista. Entre els anys 1850 i 1860 dibuixa un esbós de Sant Vicenç de Torelló, i al cap d’un temps, en un article publicat a la revista L’Avenç l’any 1883, parla del retaule “de la vida de Nostra Senyora”, unes pintures que ha vist “arraconades en una porxada”. Les veu, li criden l’atenció i les dibuixa, l’article s’acompanya d’un gravat “i per això hem pogut identificar-les”. Aquests dibuixos que en fa, avui propietat de la Real Academia de San Fernando igual que tot el fons de Puiggarí, són inequívocs. El retaule que ell va veure és el que avui hi ha al Museu de Pontevedra. Puiggarí afina quan parla d’“estil italià” en el retaule.

L’any 1867, en tot cas, les pintures ja no són a Sant Vicenç. Formen part d’un conjunt d’obres que el poeta i periodista Augusto Ferrán Forniés ven al Museu de la Trinidad, el que més endavant serà el Museu del Prado de Madrid. “Les havia comprat, les havia heretat? Això no ho sabem”, explica Piñol. L’any 1944, el Museu del Prado escampa algunes obres del seu fons que no té exposades a altres museus de l’Estat, i les taules de Perot Gascó fan camí a Pontevedra, etiquetades com a obra d’un anónimo castellano. Actualment és on continuen. El Prado, per cert, ja accepta ara que són de Perot Gascó. “La investigació queda oberta, però tot el que hem pogut saber fins ara és coherent”, explicava Piñol. El misteri continua essent on estaven les pintures abans que Puiggarí les veiés en aquella “porxada”.

EL MEV I ELS GASCÓ

El MEV és el museu on hi ha més obra dels Gascó, i en els últims anys s’ha aprofundit en el seu estudi i se n’ha fet créixer la col·lecció. L’any 2012, es va adquirir una pintura sortida del taller que representa Sant Bartomeu i que havia sortit a subhasta, després d’haver format part de la col·lecció de l’empresari Andreu Colomer Munmany. Per a aquesta ocasió es va habilitar una sala per mostrar juntes les obres dels Gascó dins del MEV. L’any 2021 s’hi va incorporar una nova peça, la taula La Sagrada Família amb Sant Joanet, obra de Perot Gascó, cedida pel col·leccionista Joan-Artur Roura. Entre les altres obres que conserva hi ha l’emblemàtica Santa Faç de Joan Gascó o fragments del retaule de Sant Joan de Fàbregues.
El coneixement del taller vigatà, que va ser molt actiu i va omplir d’obres les esglésies osonenques, va avançar també amb la publicació d’una monografia de l’historiador de l’art centellenc Miquel Mirambell, La pintura del segle XVI a Vic i el taller dels Gascó (Patronat d’Estudis Osonencs). Hi hauria la possibilitat que el MEV demanés les taules que són a Pontevedra? El Museu del Prado és, en tot cas, qui hauria d’autoritzar la cessió. Miquel Mirambell no veuria desencertat que el MEV en sol·licités la cessió. L’especialista centellenc insisteix en l’enigma que encara hi ha sobre la procedència de l’obra.

A fons

Jordi Comas, davant d’una de les obres icòniques d’Anna Pont que s’exposa a La Tintoreria

“Sou dos que sou un”

Les obres i les vides d’Anna Pont i Jordi Comas dialoguen en una exposició a La Tintoreria

Jordi Vilarrodà

Un dels primers clients que Jordi Comas i Anna Pont van tenir al seu despatx d’arquitectura els ho va dir: “Sou dos que sou un”. Compartien la vida, compartien aquesta activitat professional i compartien una pulsió artística que, des de diferents àmbits, va anar creixent en paral·lel a la feina. Mig any després de la mort d’Anna Pont, el testimoni d’aquesta creativitat dona peu a l’exposició “De tres a vuit”, que el petit i actiu espai de La Tintoreria, al carrer de Sant Pere de Vic, acull fins al proper dia 10 de març.

“De tres a vuit” descriu l’espai temporal que cada dia es reservaven més enllà de la feina. De vuit a tres eren arquitectes. “I cada tarda era com aquest espai d’experimentació, de proves i de diàleg, de temps… al matí era més exigent i a la tarda més relaxat, cadascú feia la seva.” La petició de la sala, la tenien ja en vida d’ella. “Ens ho havien demanat però a nivell artístic el que feia cadascú no lligava gaire”, diu Comas. Ara va sentir la necessitat de fer-ho. Instal·lat uns dies a casa d’un amic fotògraf al petit poble de Torralba de Ribota (Saragossa), Jordi Comas es va submergir en l’obra pròpia i en la de la seva companya, a veure què hi trobava de diàleg. El punt de partida va ser una peça que, temps enrere, el Casino de Vic els havia demanat per a una exposició sobre Salvador Espriu. Dues cares de la mateixa obra, a partir del mateix vers: “I convidem a taula els joves que badallen / i els mostrem imperativament el magre menjar”. Ella més abstracta i ell més figuratiu, a l’inrevés del que solia ser.

De vuit a tres, arquitectes; i de tres a vuit, un temps de creació

Aquesta doble peça és l’eix invisible a partir del qual s’articula tot l’univers de referències personals i compartides que es mostra al visitant. Dues obres grans: d’ella, la figura femenina en el seu estil personal amb tinta negra, on destaca el nas vermell de pallasso; i d’ell, la fotografia d’unes escales que es divideixen en dos, a una banda de les quals floten uns globus roses –una metàfora de l’amor–. Al costat, una capseta tancada que s’ha d’obrir i és una petita finestra oberta al món personal d’ambdós. La intimitat de Comas i Pont es mostra fins al punt just i amb delicadesa poètica. Com la senzilla escultura d’ell amb tatxes de ferro que sobre una fusta dibuixen la partitura de Der Tannenbaum de Wagner: “Ella també tocava el piano, a les tardes”. O els dibuixos d’ell amb ella com a model, de la primera exposició de Jordi Comas. L’itinerari mostra també algunes peces inèdites, com els petits exercicis que feina Anna Pont “per escalfar la mà, abans de posar-se amb les obres més grans”. Obres sobre paper de gran subtilesa, que mostren una cara diferent de les que havia exposat en públic.

La mostra és plena de picades d’ullet, de subtileses, configurant un relat creatiu i de vida de dues ànimes bessones. L’espectador se sent privilegiat de poder ser testimoni d’aquesta riquesa, de la felicitat de crear camins paral·lels que de tant en tant es trobaven.

Anem-hi

Una imatge del passant de l'any passat

Tonis amb història a Santa Eugènia de Berga

L'estrena d'un documental sobre la història del passant, una de les novestats de la Festa dels Tonis de Santa Eugènia

Anna Tañà

Santa Eugènia es prepara per viure aquest cap de setmaan un dels esdeveniments festius més emblemàtics del municipi: la celebració dels Tonis, que aquest any arriba oficialment a la 136a edició. Una de les novetats d’aquesta edició és la projecció d’un material documental al Centre Cívic (diumenge de 10 del matí a 2 del migdia), fruit de l’inventari realitzat l’any passat. Aquesta recopilació permetrà als assistents conèixer millor la història i evolució d’aquesta celebració, que tot i estar registrada des de 1889 probablement es remunta encara més enrere en el temps.

El programa infantil també presenta canvis. El lliurament dels premis del concurs de dibuix s’ha reprogramat al divendres a la tarda, per donar més protagonisme a les famílies. El mateix divendres a la tarda també hi haurà activitats infantils i un sopar informal, amb música de DJ, al gimnàs 1 d’Octubre. La festa continuarà dissabte al vespre amb el tradicional pregó, a càrrec de Dolors Tuneu, actriu d’Els Joglars, a les 8 del vespre al mateix gimnàs; i tot seguit, concert amb els Men in Swing.
Diumenge, dia central de la festa, arrencarà a primera hora amb el ja tradicional esmorzar de traginers. A partir de les 11 hi haurà activitats i fira a la plaça, i a les 12 es donarà el tret de sortida a la benedicció i al passant. Com a nota destacada, tornaran a ballar els gegants del poble, que feia anys que no sortien, amb acompanyament musical de la coral Els Cantaires.

Aquesta edició dels Tonis pot ser històrica, no només per la seva longevitat, sinó perquè podria ser l’última que es viu amb el centre històric com es coneix. Les obres d’enderroc de l’edifici de la Garrafa, previstes per a finals d’aquest any o principis del següent, comportaran una transformació urbanística significativa.

Anem-hi

Una imatge del passant dels Tonis de 2024

Molt més que un passant

Santa Eugènia de Berga viurà la 136a festa dels Tonis amb l’estrena d’un documental que en rememora la història gràcies a l’inventari del material que ha anat reunint l’entitat

Anna Tañà

Santa Eugènia es prepara per viure aquest cap de setmana un dels esdeveniments festius més emblemàtics del municipi: la celebració dels Tonis, que aquest any arriba oficialment a la 136a edició. Una de les novetats d’aquesta edició és la projecció d’un material documental al Centre Cívic (diumenge de 10 del matí a 2 del migdia), fruit de l’inventari realitzat l’any passat. Aquesta recopilació permetrà als assistents conèixer millor la història i evolució d’aquesta celebració, que tot i estar registrada des de 1889 probablement es remunta encara més enrere en el temps.

El programa infantil també presenta canvis. El lliurament dels premis del concurs de dibuix s’ha reprogramat al divendres a la tarda, per donar més protagonisme a les famílies. El mateix divendres a la tarda també hi haurà activitats infantils i un sopar informal, amb música de DJ, al gimnàs 1 d’Octubre. La festa continuarà dissabte al vespre amb el tradicional pregó, a càrrec de Dolors Tuneu, actriu d’Els Joglars, a les 8 del vespre al mateix gimnàs; i tot seguit, concert amb els Men in Swing.

Diumenge, dia central de la festa, arrencarà a primera hora amb el ja tradicional esmorzar de traginers. A partir de les 11 hi haurà activitats i fira a la plaça, i a les 12 es donarà el tret de sortida a la benedicció i al passant. Com a nota destacada, tornaran a ballar els gegants del poble, que feia anys que no sortien, amb acompanyament musical de la coral Els Cantaires

Aquesta edició dels Tonis pot ser històrica, no només per la seva longevitat, sinó perquè podria ser l’última que es viu amb el centre històric com es coneix. Les obres d’enderroc de l’edifici de la Garrafa, previstes per a finals d’aquest any o principis del següent, comportaran una transformació urbanística significativa.

Anem-hi

Standstill

El retorn del grup Standstill, a la Nau B1 de Granollers

EL 9 NOU

El mític grup Standstill fa parada aquest divendres a la Nau B1 de Granollers dins la seva gira de retorn, després de gairebé una dècada de silenci. La seva tornada, que va començar a finals de l’any passat a Barcelona, és més catàrtica que mai, amb la tornada al seu hàbitat natural, les sales de concert. El grup està format per Enric Montefusco, Ricky Falkner, Piti Elvira i Ricky Lavado.

Standstill. Sala Nau B1, Granollers. Divendres, 24 de gener, 22h.

Mayte Martín presenta el nou treball, ‘Tatuajes’, al TAG

La cantant flamenca Mayte Martín presenta el seu nou disc, ‘Tatuajes’, en formació de quartet. Així, s’acompanyarà de piano, contrabaix i bateria, per oferir un concert que inclou títols immortals d’un repertori que tothom atresora a la memòria. Serà un viatge emocional a través de cançons eternes com ‘Gracias a la vida’, ‘Lucía’ o ‘Te recuerdo Amanad’, que aquí allibera i recrea amb un aroma exquisit ple de matisos i colors.

‘Tatuajes’. Mayte martín. Teatre Auditori de Granollers. Dissabte 25 de gener, 20h.

Mayte Martín

Música i humor a Parets amb ‘L’orquestra impossible’, de Marcel Tomàs & Cascai Teatre

Un promotor musical reuneix una colla de músics per formar una orquestra que resultarà impossible de governar. O no? L’obra ‘L’orquestra impossible’ presenta un viatge musical que comença als grisos anys 40 i viatja fi­ns al glamur dels anys 50. L’espectacle és un homenatge als músics de festa major, uns personatges entranyables, pintorescos, pillastres, buscavides, pelacanyes i maldestres, que van ser la banda sonora d’un temps i d’un país, que van proporcionar alegria i que reivindiquen la dignitat del seu ofi­ci. És un espectacle vibrant, amb molt d’humor i música en directe, una autèntica festa major que coincidirà amb la festa major d’hivern de Parets.

‘L’orquestra impossible’. Marcel Tomàs & Cascai Teatre. Teatre Can Rajoler, Parets, Dissabte 25 de gener, 22h.

‘L’Orquestra impossible’, Cascai Teatre.

Inspira Teatre presenta ‘Sotabosc’ a Canovelles, per als més petits

‘Sotabosc’ és un espectacle de teatre i música molt suggerent, ple de diferents textures que estimula la creativitat de l’espectador. Dona idees obertes als infants per tal que després puguin aplicar en el seu joc, especialment en entorns naturals. És una proposta d’Inspita Teatre que, a més vol conncetar la cultura amb la natura de l’entorn, amb els boscos. L’espectacle està recomanat per a infants de menys de dos anys.

‘Sotabosc’. Inspira Teatre. Teatre Auditori Can Palots. Canovelles. Dissabte 25 de gener, 16.30 i 18.00.

‘Sotabosc’

Sons

D’esquerra a dreta, Quim Pratdesaba (bateria), Lluís Escarrà (guitarra), Toni Puig (tècnic de so), Josep Fonts (baix) i Josep Maria Trotta (teclats).

Croma surt de l’oblit

L’edició del disc ‘Doble cos’ reivindica un dels millors grups catalans de rock progressiu, format amb components d’Osona i el Ripollès a mitjans dels anys 70

Jordi Vilarrodà

La història de la música a Catalunya no ha fet justícia a determinats grups i estils. Han calgut anys per anar situant el lloc que mereixien corrents com el pop català dels 60 i 70 –gràcies a la feina d’Òscar Dalmau– o l’anomenada Ona Laietana, també de finals dels 70, diversa en estils i articulada al voltant de la sala Zeleste de Barcelona. I si fa no fa pels mateixos anys, Catalunya també tenia una notable escena de grups influenciats pel rock progressiu que encarnaven noms com King Crimson, Pink Floyd, Emerson, Lake and Palmer o John Mayall & The Bluesbreakers. Entre ells Croma, una formació integrada bàsicament per components d’Osona i el Ripollès que va tenir una presència més que remarcable a l’escena del moment però que no va publicar cap disc. A partir d’una gravació inèdita que havien realitzat, però, s’ha pogut rescatar la seva música i s’ha reunit en un àlbum, Doble cos (5 Lunas Producciones). Desgraciadament, la sortida a la llum del disc ha coincidit gairebé amb la mort del guitarrista de la formació, Lluís Escarrà, el passat dia 3 de gener. Escarrà, vinculat a Sant Joan de les Abadesses, va ser fonamental en el rescat dels vells enregistraments dels Croma.

Croma va ser el resultat d’una fusió entre grups que ja funcionaven. D’una banda, Els Llops, que havien nascut l’any 1969 a Torelló, i de l’altra, Stock Glaç, nascuts per la mateixa època a Sant Joan. Dels primers, en venien el barceloní Josep Maria Trotta (teclats) i Quim Pratdesaba (bateria) i dels segons, Josep Fonts (baix) i Lluís Escarrà (guitarra). S’hi va afegir com a tècnic de so el vigatà Toni Puig, que sempre va ser considerat com un membre més de la formació. Amb composicions instrumentals pròpies, Croma es va començar a fer un lloc en els escenaris. “Treballàvem molt, de fet vam ser un dels grups catalans que en aquella època vam actuar més per tot l’Estat”, recorda Josep Fonts. Els anys 1976 i 1977 eren habituals de la Sala Màgic de Barcelona. I l’any 1977 van participar en el ja mític Calella Càmping Rock, el primer festival de rock de tres dies de durada que es va fer a tot l’Estat espanyol, amb una vintena de formacions que se situaven llavors en l’òrbita del rock progressiu.

Van participar en el mític Calella Càmping Rock de l’any 1977

Van tocar al costat dels andalusos Triana, dels madrilenys Ñu (primer grup de Rosendo Mercado) o d’altres catalans amb Iceberg i Tribu, el grup de Santi Arisa. “Era el moment en què la nostra música havia crescut, tothom ens deia que sonàvem molt bé i nosaltres havíem trobat un so propi, el moment que vam dir això és Croma”, explica Fonts. Fer un disc no era una prioritat. Recorda que havien gravat “una primera maqueta” a Vic, en un petit estudi d’Aman Vila, el moment en què van afegir Puig com a tècnic de so. I no seria fins al 1979 quan van entrar seriosament en un estudi, el que havia muntat a Ripoll –a casa seva– el pianista Joan Amils. “Vam poder gravar amb vuit pistes, que en aquell moment era un petit luxe.” Però Croma es va desfer al cap de poc, i els temes gravats van quedar allà enllaunats. “Se’ns va oblidar a partir d’aquell moment”, diu el baixista del grup. Tot i això, ell mateix i Escarrà serien els que, amb els anys, acabarien recuperant la gravació i Escarrà la digitalitzaria i la revisaria minuciosament per deixar-la polida. “Hi havia algunes imperfeccions, però no es va fer una remasterització ni es va canviar cap melodia.” Era Croma tal com sonava l’any 1979, en essència.

A partir d’aquí, la història té sobretot un protagonista, Antoni José Barroso, l’autor de la Enciclopedia de la Música Progresiva en España, que s’interessa per Croma. Uns temes penjats a les xarxes arriben al segell discogràfic andalús 5 Lunas, interessat a recuperar els grups d’aquest corrent. I s’encamina l’edició del disc en format CD, que va veure la llum la tardor passada amb nou temes gravats l’any 1979 a l’estudi Amils i un bonus track que Croma va fer uns anys més tard, com a banda sonora d’un documental sobre l’obra de Josep Fonts, que també és pintor. En aquelles dates Lluís Escarrà ja estava molt delicat de salut. Toni Puig, el tècnic de so de Croma i tants altres grups osonencs, havia mort l’any 2017. El record de Croma i el seu rock progressiu, però, podrà arribar a noves generacions.

Sons

Novetats discografiques

Novetats discogràfiques

Jordi Sunyer

FETUS
‘Càntir nou fa aigua fresca’

De la mescla entre punk-rock de garatge, els sons d’arrel i la cançó de taverna amb segell Jaume Arnella en surt el so de Fetus, una de les bandes més interessants de l’actual panorama musical nacional. I al seu esperat cinquè disc els empordanesos la claven de nou cantant sense pèls a la llengua contra el mal govern o contra el turisme del tot s’hi val. El disc, produït per Joan Colomo, està ple de singles potencials però jo em quedo amb Durruti, Macià i Verdaguer, Homilies de la costa i Clam dels ocells. Si encara no el teniu, que us el cagui el tió!

JÚLIA COLLADO RIU
‘Z Nombre Complex’

Collado va començar la seva carrera artística l’any 2021 amagada darrere el nom d’Iris Deco publicant un disc on fusionava soul i R&B amb el segell del metafísic Ferran Palau. A principis de 2024, però, la cantant de Navarcles es va acomiadar de Deco i va adoptar el seu nom real per –segons explica ella mateixa– connectar amb la seva essència més pura. I el resultat, que ara s’ha traduït en disc, és una obra de pop d’autor experimental majoritàriament cantada en català. La metamorfosi Collado, tot i ser complexa, sembla que és a fi de bé.

AION
‘Part’

Gil Codina –conegut artísticament com a Aion– es va iniciar a la música amb només 6 anys. Graduat en Musicologia per la UAB i amb estudis de saxo, també forma part de diversos projectes que l’han portat a girar per tot Catalunya i més enllà. Amb Aion, però, busca pujar al carro de les noves músiques urbanes nacionals i ho fa amb un disc de debut amb 14 peces que van del pop dolçot al trap més descarat. Les lletres, en català, parlen d’amor, valentia i inseguretats des d’una perspectiva innocent però que aconsegueix arribar i connectar. Un treball sincer.

Sons

Roger Mas

El clàssic | Roger Mas

Jordi Sunyer

‘Casafont’
Picap, 1999

Roger Mas és una de les grans patums de la música nostrada actual. La seva consolidació com a cantautor de primera divisió, però, no va arribar fins al 1999 amb Casafont, un disc de cançó d’autor de regust hippy amb peces brillants que de seguida es van guanyar l’eternitat com “Còpula de cadàvers” o “El diable, la princesa i jo”. Abans de tot això, però, Mas ja tenia una història a les espatlles. Quan encara era adolescent tocava al grup de rock de Solsona Pellofes Radioactives, que va cofundar el 1993. La faceta de rocker la combinava amb la de cantautor i el 1996, amb 21 anyets acabats de fer, va guanyar en solitari el concurs Èxit de Catalunya Ràdio i TV3 gràcies a la cançó Llums de colors. Aquest guardó va fer que aparqués la carrera rockera i li va obrir les portes per publicar un primer disc, Les flors del somni (1997), que ja va ser una grata sorpresa. A Casafont, però, la sorpresa es va confirmar. Mas no era una anècdota sinó un musicàs amb un gran món interior, una personalitat brutal i molt de talent tenyit de Jaume Sisa i sobretot Pau Riba. I a partir de Casafont ja no ha deixat de créixer fins aquest 2024, en què ha reaparegut al costat de la Cobla Sant Jordi Ciutat de Barcelona per parir Vol. 2, un dels millors discos de cançó i folk que s’han editat darrerament a Europa. El Llach del segle XXI.

Soc així

Guillem ramisa

El test | Guillem Ramisa

Jordi Sunyer

Primer instrument que vas aprendre a tocar.
El baix.

Primer grup/coral del qual vas formar part.
Víctimas de la Monotonía.

Primer concert en directe.
A una plaça de Manlleu, a peu de carrer.

Primer disc que et vas comprar.
Insomniac, de Green Day.

Quants discos tens aproximadament?
300 o 400.

Salva’n tres (de discos).
La ley innata, d’Extremoduro; Punk in Drublik, de NOFX, o Light, Dark, Light Again, d’Angie McMahon.

Grups o músics de capçalera. Kurt Cobain, NOFX, Leonard Cohen, Kace.O, Extremoduro, Manu Chao.

Un concert (com a públic) per recordar.
Angie McMahon a la sala La Boule Noire de París.

Lletres

Llibres_novetats

Novetats editorials

Jordi Vilarrodà

‘El dia de la llagosta’
Nathanael West
Ed. Fonoll

Se l’ha considerada com la millor novel·la mai escrita sobre Hollywood. Si més no, sobre aquell Hollywood que als anys 30 del segle XX es convertia en un pol d’atracció als Estats Units i en factoria de somnis per al món. Amb ironia i algun toc cru, però també amb tendresa, el va dibuixar així Nathanael West, en una novel·la que va merèixer ser inclosa en el cànon de Harold Bloom.

‘Era primavera a l’hivern’
Eulàlia Comas
Univers

En un avió que fa un vol transatlàntic, a deu mil metres de terra, poden passar coses tan inesperades com que una dona catalana que entra en la maduresa i un irlandès que ja n’ha fet vuitanta es coneguin. I que en surti d’aquí una conversa imprevista i l’inici, potser, d’alguna cosa més. Biòloga i editora científica, Eulàlia Comas entra amb aquest relat en el món literari.

‘Que diferents que som!’
Emily Dickinson
Ed. de 1984

Pràcticament sense sortir mai del seu poble d’Amherst (Massachusetts, EUA), Emily Dickinson va morir deixant una extraordinària obra poètica inèdita. Va ser a partir de l’any 1886 quan aquesta es va començar a conèixer, i se la va valorar com una de les millors poetes anglosaxones de la seva època. Ara se’n publica una antologia en català, acompanyada per il·lustracions de Julià Pascual.

‘SPQR. Història de la Roma Antiga’
Mary Beard
Columna

Hem hagut d’esperar vuit anys des que es va publicar en anglès per veure traduït al català aquest llibre de Mary Beard, professora de Cambridge i referent mundial en el coneixement de la història i la cultura de l’imperi romà. En un dels seus llibres de referència ens explica, precisament, com aquell poble del centre de l’actual Itàlia va dominar mig món i encara avui influeix en nosaltres.

‘Trufa’
Glàfira Smith
Pagès Ed. / Doble Tinta

El segell Doble Tinta, dedicat a la novel·la gràfica, publica aquesta obra de la il·lustradora barcelonina Glàfira Smith que ens parla de la vida d’una gossa. No qualsevol: la labrador negra que va compartir 17 anys de la vida dels seus pares. I ell intenta veure-la tal com ho veuria la Trufa: en els tres colors primaris (vermell, groc i blau) i la vida dels humans en blanc i negre.

Lletres

Llibres

Tóibin al Pallars

Anna Tomàs Mayolas

Una casa al Pallars
Autor: Colm Tóibín
Editorial: Edicions Salòria
Lloc i any d’edició: La Seu d’Urgell, 2024
Pàgines: 158

Novel·la fins ara inèdita de l’admirat escriptor irlandès Colm Tóibín, publicada per primera vegada en català gràcies a l’editorial de la Seu d’Urgell Salòria, traduïda per Joana Pena-Tarradelles. Llegir Tóibín sempre és un plaer, té un do preciós per relatar la vida, de narrar contextos globals des de la quotidianitat, d’explicar la història a través de gestes aparentment menudes que ens travessen perquè en podríem formar part. La seva prosa i la seva traça en crear personatges femenins, de posar el focus en els vincles, en la comunicació, en les complexitats, en els silencis, en els malentesos, en els desitjos, en les alegries. I de descriure indrets, paisatges, situacions, capaces de transportar-nos a altres existències i a altres temps, ja sigui a Brooklyn, al Pallars, a Irlanda…
L’autor coneix bé tant el Pallars com l’Argentina, i el que suposa viure lluny de casa. I aprofita aquest bagatge per relatar en poc més de 150 pàgines un procés migratori d’anada i tornada, de tres germanes que marxen de nenes i tornen de grans. La casa del Pallars és l’herència que els deixa la seva tia Júlia, a Burg, l’indret on de petites passaven les vacances d’estiu, i suposa l’eix sobre el qual gira la història, des d’on es desplega el vincle triangular entre les germanes i el punt de trobada on es fa palesa l’evolució vital de cadascuna, fer-se adultes, sense pare, en un país que no els és propi, casant origen i destí, fent créixer els seus desitjos i afectes.
No és la primera vegada que l’autor situa una novel·la al Pallars, des de l’any 2007 podem gaudir en català d’Un llarg hivern, novel·la que vaig llegir fa anys i encara en recordo el fred i l’impacte que em va causar. La primera edició era de La Campana, i recentment es pot tornar a trobar gràcies a Amsterdam, segell que també ha publicat la resta de les seves novel·les, totes molt recomanables.
Si no heu llegit mai Tóibín, Una casa al Pallars és una bona porta d’entrada, i si ja en sou fans ja veureu que se us farà curtíssim. I cal recordar que també aquest any, l’editorial Arcàdia ha publicat La mirada captiva, un recull de 15 assaigs breus sobre diferents artistes i la seva obra, Miró, Tàpies, Goya, entre d’altres. Traduïda al català per Helena Lamuela. En fi, tot plegat, lectura ideal per tenir al costat del sofà i llegir les tardes llargues i tranquil·les d’hivern.

Pantalles

Baby Girl

Quines pel·lícules podem veure?

EL 9 NOU

Pantalles

Plantilla_CINEMA.indd

"La semilla de la higuera sagrada" de Mohammad Rasoulof

Joan Millaret i Valls

Dona, vida i llibertat

Acaba d’arribar als nostres cinemes La semilla de la higuera sagrada, de Mohammad Rasoulof, després d’aconseguir el Premi Especial del Jurat de Canes. L’última pel·lícula d’aquest cineasta iranià refugiat ara a Alemanya, després d’exiliar-se del seu país a causa d’una sentència que el condemnava a vuit anys de presó, confiscació de patrimoni i rebre diverses fuetades, és també la candidata per Alemanya als Oscars a millor pel·lícula estrangera. Abans de fer el salt a la secció oficial del Festival de Canes, el director iranià ja havia competit en anteriors ocasions en la secció paral·lela Una Certa Mirada amb films com Au Revoir (2011) –premi a millor direcció–, Manuscripts Don’t Burn (2013) i A Man of Integrity (2017) –premi del jurat.
Es tracta d’una compromesa pel·lícula de denúncia que traça un paral·lelisme entra la revolta popular de 2022 de l’Iran teocràtic sota el lema “Dona, vida i llibertat” amb el drama creixent de la situació d’unes dones concretes en un àmbit domèstic presidit per un pare despòtic, jutge instructor del règim i, per tant, peça de l’engranatge repressiu del govern iranià. El resultat final és una esplèndida pel·lícula, rodada de forma secreta a l’Iran, que pren el pols a l’agitació política feminista del seu país i planteja una situació de ficció per explorar com aquest conflicte nacional afecta la relació del pare, Iman (Missagh Zareh), amb la seva dona, Najmeh (Soheila Golestani), i les seves dues filles joves, Rezvan (Masha Rostami) i Sana (Setareh Maleki).
Una pel·lícula que juga constantment a l’al·legoria, acaba desplaçant-se de Teheran a les zones rurals per acabar d’aprofundir en el vessant autoritari i fanatitzat del pare envers les dones de casa seva en una clara analogia entre patriarcat i règim dictatorial i misogin. No cal dir que La semilla de la higuera sagrada evidencia una càrrega extracinematogràfica evident com a símbol polític dels represaliats pel règim iranià. El mateix Rasoulof va aprofitar la seva estada a Canes per denunciar que els actors de la seva pel·lícula Soheila Golestani i Missagh Zareh no se’ls va permetre sortir del país, a diferència dels altres membres de l’equip artístic que van poder fugir.

Cuidem-nos

Sucre

Com endolcir els aliments de forma saludable

Eva Remolina / AMIC

Cada vegada són més les persones que busquen alternatives per endolcir els aliments sense comprometre la salut. Per sort, hi ha una varietat de substituts del sucre disponibles que poden ajudar a reduir el consum calòric i mantenir els nivells de sucre a la sang sota control.

Els substituts del sucre ofereixen una alternativa per mantenir el gust dolç sense els efectes perjudicials associats al sucre. Alguns d’ells són:

  1. Mel: La mel és un endolcidor natural ric en antioxidants, vitamines i minerals. Tot i que conté calories, les seves propietats nutricionals la fan una opció més saludable que el sucre refinat.
  2. Estèvia: Aquest edulcorant d’origen vegetal és molt més dolç que el sucre i gairebé no conté calories. L’estèvia és ideal per a persones amb diabetis, ja que no afecta els nivells de sucre a la sang.
  3. Xarop d’atzavara: Tot i ser ric en fructosa, el xarop d’atzavara té un baix índex glucèmic, cosa que el fa adequat per a un consum moderat.
  4. Dàtils: Els dàtils són una font natural de dolçor, fibra, vitamines i minerals. Es poden utilitzar en receptes com a pasta de dàtils o trossejats.
  5. Sucre de coco: Aquest endolcidor natural té un índex glucèmic més baix que el sucre blanc i conté petites quantitats de nutrients com el ferro i el potassi.

Cuidem-nos

Fogots de la menopausa

Com tractar els fogots de la menopausa

Eva Remolina / AMIC

Els fogots de la menopausa: per què es produeixen i com minimitzar-los

La menopausa és una etapa natural en la vida de les dones que sol aparèixer entre els 45 i els 55 anys. Aquesta transició es caracteritza per la disminució de la producció d’hormones com els estrògens i la progesterona, cosa que provoca diversos símptomes. Un dels més comuns i incòmodes són els fogots, també coneguts com a sufocacions.Per què es produeixen els fogots?

Els fogots són causats per un desequilibri en el sistema de termoregulació del cos, que es veu afectat pels canvis hormonals. La disminució d’estrògens altera el funcionament de l’hipotàlem, la regió del cervell que actua com a termòstat corporal. Això fa que el cos interpreti canvis de temperatura normals com si fossin excessius, i reaccioni amb símptomes com una sensació sobtada de calor, sudoració abundant i, de vegades, calfreds posteriors.

Els fogots poden variar en intensitat i durada. En algunes dones, són episodis esporàdics i lleus, mentre que en altres poden ser freqüents i afectar significativament la qualitat de vida.Com minimitzar els fogots

Tot i que els fogots són una resposta natural del cos, hi ha diverses estratègies que poden ajudar a reduir-ne la freqüència i intensitat:

1. Canvis en l’estil de vida

  • Mantenir una alimentació equilibrada: Consumir aliments rics en fitoestrògens, com la soja, les llavors de lli i els llegums, pot ajudar a compensar la disminució d’estrògens.
  • Evitar els desencadenants: Aliments picants, begudes amb cafeïna o alcohol, i situacions d’estrès poden agreujar els fogots.
  • Hidratar-se adequadament: Beure aigua sovint ajuda a mantenir el cos fresc.

2. Activitat física

L’exercici regular pot ajudar a millorar l’equilibri hormonal i reduir l’estrès. Activitats com el ioga, el Pilates o la meditació també poden ser beneficioses per gestionar els símptomes.

3. Vestimenta adequada

Utilitzar roba lleugera, preferiblement de cotó o altres materials transpirables, i vestir-se amb capes permet adaptar-se millor als canvis de temperatura.

4. Teràpia hormonal

En casos més severs, la teràpia hormonal substitutiva (THS) pot ser una opció efectiva per reduir els fogots. No obstant això, aquesta ha de ser prescrita i supervisada per un metge, ja que pot tenir efectes secundaris.

5. Remeis naturals i suplements

Alguns suplements, com el trèvol vermell, o l’onagre poden ser útils, tot i que és important consultar amb un professional de la salut abans d’iniciar qualsevol suplementació.

6. Gestionar l’estrès

Les tècniques de relaxació com la respiració profunda, la meditació o la teràpia cognitiva conductual poden ajudar a reduir la intensitat dels fogots.Si els fogots són molt intensos o interfereixen amb la qualitat de vida, és recomanable consultar un metge o un ginecòleg. Aquests professionals poden valorar el cas i proposar un tractament adaptat a les necessitats individuals.

Contraportada

Presidenta: Beth Codina

Director editorial: Agustí Danés

Coordinació i redacció: Carles Fiter

Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic

Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers