La revista només està disponible per a subscriptors de el9nou o el +9.
Pots fer-te subscriptor o si ho prefereixes pots comprar aquesta edició per 1,99€
Si ja ets subscriptor, inicia sessió o registra't
Entrevista a Marc Álvarez, 'Dase'
Teresa Terrades
Marc Álvarez, conegut artísticament com a ‘Dase’, va començar a pintar grafits el 2006 a Mollet, la seva ciutat natal. Avui dia, en aquest municipi s’hi pot contemplar el mural ‘Aigua’, que opta a ser el Millor Mural del Món del 2024, segons la plataforma Street Art Cities. Aquesta i altres obres repartides arreu del país i a fora són un exemple de l’evolució que ha patit aquest artista, que aposta per la sostenibilitat, tant pel que fa als missatges que vol donar com a les eines que utilitza.
Dues obres seves opten a ser el Millor Mural del Món 2024. Com ha arribat fins aquí?
La plataforma Street Art Cities té un mapa de murals a escala mundial molt ampli. Cada mes fa una votació popular per escollir el millor mural. Llavors, els tres millors murals de cada mes opten al premi Millor Mural del Món. Al mes de juny vaig quedar segon amb el mural Aigua, que vaig pintar al Pintalist Fest de Mollet i que posa sobre la taula l’actitud inconscient que a vegades es té davant d’alguns recursos, com l’aigua en aquest cas. I després, a l’agost, vaig quedar primer amb el mural pintat a la Garriga, La vida és un vol, que tracta sobre la fragilitat que té la vida i la importància de prestar atenció als petits detalls i intentar gaudir d’aquesta vida. Això m’ha convertit en l’únic artista que té dos murals nominats al premi en un mateix any. Per mi és un honor, però també és un repte perquè el vot de la gent que vulgui votar-me a mi es dividirà.
Però content de ser-hi, no?
Sí. I no només per mi. Hi ha 18 artistes espanyols que tenen nominacions. No és estrany, perquè a Espanya, realment, hi ha un nivell molt alt en pintura mural, i això es veu en cada convocatòria d’aquests premis. Som una potència de primer ordre pel que fa a l’art urbà. I això és una cosa que està molt bé. Encara li falta una mica de reconeixement i suport, però no es pot negar que Espanya té un talent molt competitiu.
Aquest fet ha passat sempre?
Sí, fa temps que passa. En aquesta plataforma, la majoria de premiats i nominats són espanyols. Tenir 18 artistes nominats aquest any és un fet molt potent.
Vostè té murals a diferents llocs del món, però els nominats són de km 0, un d’ells a la seva població, Mollet.
Sí, és una meravella, un honor per mi. Està bé que aquests reconeixements ens portin cap a casa.
Tant l’un com l’altre són uns murals molt Dase. L’estètica és important, però encara més el contingut i el missatge.
Sí, al final les meves obres es caracteritzen per uns elements comuns. D’una banda, per l’estil, amb uns elements visuals que sempre utilitzo, des de l’estampat geomètric blanc i negre fins als degradats. I de l’altra, per la sostenibilitat. Perquè els murals, independentment dels temes, que crec que han d’inspirar una consciència de respecte al medi ambient i als animals, també han de ser coherents amb els materials utilitzats. Això fa que siguin els murals més sostenibles de la seva categoria.
Com ho aconsegueix?
Si utilitzo esprais, són esprais sense dissolvent tòxic, que és el component més nociu. A més, els productes són de fabricació nacional, de proximitat, els envasos són reciclables, la fórmula de la pintura, a part de no tenir dissolvent, és amb una base d’aigua. Aquestes pintures també són veganes, és a dir, no tenen components d’origen animal, els pinzells que utilitzo no tenen pèl animal. Al final, no són sostenibles només pel missatge de l’obra i l’estil, sinó també per les eines i materials utilitzats. Es pot dir que tot està en línia.
Aquesta consciència social i ecològica l’ha tingut sempre, des que va començar a pintar fa gairebé 20 anys, o l’ha anat adquirint amb el temps?
A mi sempre m’havia agradat molt l’art i els animals, però quan vaig començar a pintar vaig veure que l’art al carrer tenia un gran potencial per comunicar missatges, de la mateixa manera que ho fa la publicitat. Vaig pensar que jugaven en la mateixa línia. Una tanca publicitària visualment està competint amb un mural. Jo em vaig plantejar que amb un mural en lloc d’intentar vendre un cotxe o qualsevol altre producte podria intentar comunicar idees que jo crec que poden fer un planeta millor. Llavors, jo ja havia fet molts murals que eren reivindicatius, amb temàtiques com la violència de gènere, per exemple, o l’explotació animal, tant en l’àmbit de la ciència com de la tauromàquia. Jo ja veia el poder que podia tenir l’art urbà. Si una tanca publicitària et pot convèncer que et compris un cotxe, potser també ho pot fer l’art urbà perquè siguis més conscient d’algunes problemàtiques, i conscienciar la gent que el paper de cadascú és important. Llavors, jo ja havia fet molts murals d’aquests, però quan vaig començar a pintar no hi havia pintures en esprai amb base aigua per exemple. El veganisme existia però era una cosa més desconeguda del que és avui dia.
I en la seva vida personal també aplica aquest veganisme?
Diguem que jo, tot el que he après en la meva vida també ho he aprofitat per fer la meva obra. L’any 2011 vaig deixar de consumir productes d’origen animal a títol personal, i el mateix temps ho vaig aplicar a la pintura. Sempre hi ha alternatives a l’hora d’usar materials que no impliquen l’explotació animal. Quan l’any 2015 en col·laboració amb Greenpeace vam fer un mural per salvar l’Àrtic i van donar a conèixer aquests productes, les pintures amb base aigua, ho vaig trobar molt interessant i ho vaig començar a aplicar en els meus treballs. Per tant, ha sigut un procés progressiu, una evolució personal que ha influït sobre la meva obra.
Està satisfet amb la repercussió que té? Nota que incideix en la transformació de la societat?
Jo crec que el que aconsegueixo és que la gent s’interessi pels murals, és a dir, jo vaig pel carrer i veig que la gent s’hi para al davant a contemplar-los, a apreciar-los, a donar-li una volta, a intentar interpretar-los. Aleshores, si més no, el que aconsegueixo és que la gent pensi en aquest tema i li doni una volta. Ara, això de convèncer o no convèncer és una cosa molt personal i és difícil de valorar. Però sí que crec que participo d’aquesta reflexió que es pot generar.
Una de les temàtiques de Dase són els animals. Al mural de la Garriga, per exemple, hi ha una papallona. Quin vol ser el missatge?
El que passa és que quan es parla de medi ambient sembla que només es refereixi a les plantes o a la qualitat de l’aire. Al final, el planeta Terra és la nostra casa i la convivim amb els animals que no són humans. Moltes vegades no els tenim en compte, només els explotem pel nostre benefici, ja sigui per oci o per qualsevol altra cosa. I realment crec que no està bé. Vaig descobrir que estem vivint una filosofia que se li diu especisme, que vol dir que es creu que l’espècie humana és superior a les altres espècies, perquè tenim una capacitat intel·lectual superior o perquè som més. Al final, unes i altres espècies tenim els mateixos drets. Sí que és veritat que els humans som molt forts i tenim molt poder, però també tenim una responsabilitat de respectar. Llavors és un tema que trobo important. Si hi parem una mica d’atenció, canviant petites coses de la nostra vida, podem viure en harmonia amb la resta d’animals o, com a mínim, molt millor.
Com definiria el seu art?
Com a artivisme vegà, crec que aquestes dues paraules el defineixen força bé. Perquè al final, el veganisme es basa sobretot en el respecte als altres éssers vius. Els murals que pinto també els defineixo com a ecomurals, perquè soc un artista que es preocupa de quins materials utilitzar, de què plasmar-hi al voltant d’aquesta temàtica. Podríem parlar d’artivisme vegà i d’ecomurals.
Així, no hi ha gaire artistes que segueixin aquest camí?
No, perquè quant a materials, per exemple, les pintures ecològiques són notablement més cares. Això per començar. I molts artistes, per la seva obra personal, o no s’ho poden permetre o no volen fer aquesta inversió. I de cara a les entitats que contracten els murals, passa una mica el mateix. Llavors, només per aquesta banda, ja hi ha un filtratge molt important. I després, pel que fa al tema dels pinzells vegans, és una qüestió de si t’importa o no t’importa. També és veritat que tot i que la majoria d’artistes no tenen aquesta filosofia, hi ha moltes entitats, des d’administracions públiques fins a empreses privades, que realment creuen en una manera diferent de fer les coses. Veuen el que signifiquen les meves obres i opten per elles, perquè creuen que estan en la línia de les seves creences i els seus valors. I pensen que Dase pot ser la millor opció.
Amb quin tipus d’empreses ha treballat que segueixen aquesta filosofia?
D’empreses amb les quals he treballat, que tenen aquest posicionament, hi ha, per exemple, Ecovidrio, Wallapop, Greenpeace, Hola Luz… Totes aquestes empreses quan he treballat amb elles és perquè probablement quan es plantegen transformar un espai i incloure l’art en les seves oficines busquen un artista que estigui molt en aquesta línia.
Dase també ha creat una gran empresa, que li permet fer murals arreu?
Al final, el que vaig fer és crear una agència, Pintalist, amb la qual donem cabuda a més maneres d’entendre l’art, a més visions. Jo tinc la meva, però n’hi ha moltes. Oferim serveis a diferents països, però principalment a Espanya, on estem a totes les comunitats autònomes com Madrid, la Comunitat Valenciana, Andalusia… Donem servei a tot arreu a través de l’art. I amb l’art fem murals personalitzats, són projectes més comercials en què es pinta el que vulgui el client, bàsicament. Després també fem activitats per a esdeveniments.
A títol personal també ha pintat a Nova York.
Sí, i també a Miami i Chicago, als Estats Units.
Suposo que l’entorn fa que l’experiència sigui diferent.
Sí, paradoxalment, a Espanya tenim un talent espectacular. És molt fàcil de veure el nivell que hi ha aquí, ja sigui amb aquests premis o en general mirant els portafolis d’artistes i la premsa. Podem dir que tenim un nivell molt potent, però també crec que Espanya és un dels països on es paga pitjor. Si anem als Estats Units, proporcionalment no hi ha tant talent –que n’hi ha molt, ehh– però allà hi ha un altre cost de vida i es valora molt més l’art. Aquí, en canvi, està poc reconegut. Al final, el grafit ve de l’àmbit clandestí i s’ha anat professionalitzant i legalitzant-se i ara està començant a tenir una tirada important quant a tendència, atracció popular, però econòmicament, és a dir, que els artistes es vegin ben retribuïts en proporció al valor que aporten a les ciutats, encara falta molt.
En els seus murals, siguin on siguin, combina sempre els elements reals amb els abstractes. Per què?
Sí, m’agrada molt combinar aquests dos elements. D’una banda, un element figuratiu que sigui fàcil d’interpretar per tothom i, de l’altra, elements més abstractes que donen una mica més de llibertat imaginativa a la persona que l’està mirant, i que acaben identificant l’obra d’un artista. S’ha de tenir en compte que una foto o una imatge realista és més difícil atribuir-la a un autor. En canvi, quan hi ha aquests elements abstractes és molt més fàcil, i en el moment que es mira l’obra de seguida s’identifica amb l’artista que l’ha fet.
I el color, quin paper hi juga?
El color és molt important. A mi m’agrada molt treballar combinant alguns colors que crec que encaixen en l’obra amb el blanc i negre, amb els beix o pastel, i amb algun toc de color.
A banda de murals també pinta quadres.
Sí, faig quadres amb el mateix estil i les mateixes temàtiques, però amb una mica més d’experimentació, perquè el format petit et permet jugar més. En un mural gran, si vols canviar una cosa, si vols improvisar, has d’estar un dia més treballant-hi, allà pujat en una grua.
S’ha inspirat en algú en la seva feina?
És molt difícil, perquè com dèiem en els meus murals combino diferents estils, i quedar-me amb un referent com a principal no puc fer-ho. Hi ha diferents artistes espanyols que m’han agradat molt, però al final la meva obra va canviant amb el temps i els meus gustos, també. Els murals que m’agradaven amb 15 anys no són els mateixos que m’agraden ara, amb més de 30.
Algun repte per aconseguir?
Aquest any m’agradaria oferir una formació per a la gent que vulgui aprendre a pintar murals, perquè rebo molts missatges de gent que té dubtes, que li agradaria introduir-se en aquest món. Ja són 19 anys pintant murals i amb l’agència, i crec que hi ha molts truquets que podria compartir. I per mi seria un goig ajudar les persones que es plantegin dedicar-se a l’art o a aprendre a fer-ho per gaudir-ne.
Les pastisseries Sant Llehí, Maurici Cot, Pessic i Rodellas, entre les 50 millors de Catalunya
Aina Barquero
La feina ben feta sempre té recompensa. Quatre pastisseries del Vallès Oriental han rebut el Premi Fava de Cacau a la cerimònia que es van celebrar dissabte passat a Sant Vicenç dels Horts (Baix Llobregat). La Fava de Cacau selecciona les 50 millors pastisseries de tot Catalunya.
Les escollides, que repeteixen al podi un any més, són la Pastisseria Sant Llehí de Cardedeu i Sant Antoni, la Pastisseria Maurici Cot de Llinars, Pessic Pastisseria de la Garriga i la Pastisseria Rodellas de Sant Celoni. “És el sisè any que ens reconeixen i ho rebem amb la mateixa il·lusió. Som una pastisseria especialitzada en productes sense gluten ni lactosa i agraïm que es valori la feina que fem en un sector, a vegades, desatès”, explica Maurici Cot, propietari de la botiga amb el mateix nom.
La Pastisseria Rodellas és el cinquè any consecutiu que els reconeixen. “Tenim 47 anys d’història a Sant Celoni i tenim un públic molt fidel. El premi ens ha donat a conèixer fora de la nostra zona i ens ha permès, per exemple, preparar les postres dels Premis Gaudí. Sempre pensem: aquest any segur que no ens el donen”, diu Jordi Rodellas.
Uns altres artesans recurrents són els propietaris de la Pastisseria Sant Llehí de Cardedeu i Sant Antoni. “Va ser una nit molt bonica i és un guardó que dona valor i prestigi al nostre ofici. Mai ens ho esperem i ens agrada poder revalidar la nostra posició dins la llista”, explica Alex Lera, propietari de la Pastisseria Sant Llehí.
La botiga més nova és Pessic Pastisseria, de la Garriga, que només amb tres anys de vida al poble ja ha guanyat dues vegades el premi. “Quan ens ho van donar l’any passat, no ens ho crèiem perquè fa poc temps que hem obert.
Aquest segon reconeixement ens reafirma que ho estem fent bé”, comenta Estela Durarri. La Fava de Cacau els ha portat més atenció mediàtica, sobretot a les xarxes socials, on han guanyat seguidors. “L’augment de públic i de vendes s’ha mantingut durant tot l’any i preveiem que, després d’aquest nou premi, continuï”, segueix Duarri.
La Fava de Cacau és només un reconeixement, no pas un premi econòmic. Formar part de la llista és un distintiu de cara al públic i els consumidors. D’entre les 50 pastisseries s’hi troben algunes d’Osona com la Pastisseria El Bruguer i El Carme de Vic, i el Xocolater de Taradell. Com a novetat, enguany ha entrat per primera vegada a la llista la Pastisseria Atzavara de Tona.
L’escultor Enric Pla Montferrer culmina una obra de grans dimensions que travessarà l’Atlàntic
Jordi Vilarrodà
Una peça escultòrica de grans dimensions d’Enric Pla Montferrer es pot veure aquests dies davant de la seva casa-taller d’Alpens, abans de viatjar cap a Mèxic. Amb el nom de Bicicleta, l’obra és encàrrec d’un col·leccionista privat mexicà i és de les més grans que ha fet en tota la seva trajectòria: nou metres i mig de llargada i gairebé set d’alçada.
La monumental obra té una història curiosa en què s’hi barreja l’atzar, que ha permès que s’acabés fent realitat. La idea va néixer “parlant amb el ciclista vigatà Josep Jufré”, que havia considerat la possibilitat d’instal·lar una escultura a la seva escola de ciclisme. Aquí va néixer la maqueta, tot i que el projecte no es va fer realitat. Però Pla Montferrer la guardava, “i m’havia passat pel cap que seria bonic situar-la en un dels grans ports de muntanya del Tour o alguna altra gran volta ciclista”. Però ara fa dos anys es va produir un inesperat gir de guió: Pla Montferrer va viatjar a Mèxic acompanyant l’escultor santjoaní Francesc Fajula, per ajudar-lo en la instal·lació d’un Crist que li havia encarregat un client mexicà per a la seva finca particular, a México DF. Fajula i Pla Montferrer es coneixien per haver treballat a la Sagrada Família, el primer com a autor del Crist que presideix l’altar i el segon, en obres de forja com els estels que coronen la torre de la Mare de Déu. Un cop a Mèxic, l’artista d’Alpens va regalar al client un llibre i aquest hi va veure la maqueta de la Bicicleta. “Vaig marxar d’allà amb l’encàrrec de fer-la”, explica.
EN MOVIMENT
Han estat nou mesos de feina en què, primer, es va escanejar la maqueta. Això va servir per fer el tall de la planxa d’acer corten amb làser. “Un error petit d’un centímetre a la base es podria haver multiplicat a mig metre al capdamunt, ens interessava treballar amb la màxima perfecció.” Després li han donat la forma, han puntejat i han soldat. L’escultura, tot i la seva dimensió, és àgil i suggereix la idea de moviment. Anirà ancorada sobre una base de formigó “que pesarà molt més que la mateixa obra”, per evitar que en la interacció amb persones o amb fenòmens climatològics es pugui moure. L’acer corten amb què ha treballat Pla Montferrer es veu ara lluent, però amb el temps anirà agafant la característica pàtina de rovell que li donarà el color i actuarà com a protecció. “M’agrada molt treballar amb aquest material, és el millor pel que ha d’anar a l’aire lliure.”
Com ha fet altres vegades, Pla Montferrer obrirà les portes del seu taller a tothom que vulgui veure l’escultura. Serà diumenge de les 11 a la 1. Després es desmuntarà i farà el viatge a Mèxic en un contenidor per vaixell. “Tot el trasllat durarà aproximadament un mes, i després anirem allà a col·locar-la”, explica.
L’escriptor consolida la seva trajectòria amb la quarta novel·la, ambientada a principis del segle XX entre Guinea i Osona
Jordi Vilarrodà
A Ferran Garcia li va caure a les mans un anunci publicat a La Vanguardia, a principis del segle XX, en què es buscava un esclau que s’havia escapat del seu propietari. A Catalunya, doncs, també existia aquesta realitat. I a Osona en concret, hi havia famílies amb propietats a la Guinea Equatorial, relacionades amb el conreu del cacau, que disposaven de mà d’obra esclava. Ja tenia un dels motors de Sau (Ed. Males Herbes), la seva quarta novel·la, que aquesta setmana ha sortit a la llum.
La família osonenca, els Sala de Bruc, creada per Ferran Garcia, acaba deixant les plantacions i tornant a Osona. Entre la filla del terratinent i un esclau guineà ha aparegut un amor. Venen de l’Àfrica amb dues esclaves, una àvia i una neta, “i amb un fantasma” amb el qual parlen amb naturalitat. S’estableixen a Folgueroles i aquí comença una altra història. Aquesta té com a escenari Sant Romà de Sau, al cap d’uns anys, quan els habitants del poble n’han de marxar per fer el pantà. Ara els personatges són dos amics que, amb una mort pel mig, pugen als seus cavalls com si fossin fills d’una altra època i es posin a cavalcar. “Les dues històries es troben”, diu l’autor. El lector ho podrà descobrir en les gairebé quatre-centes pàgines d’un relat que, com els anteriors de Ferran Garcia, “té un punt mític, o mitològic”, però a la vegada un arrelament concret a un lloc, a Osona. “Quan escric necessito allunyar-me en el temps, em costaria parlar del present, però l’espai ha de ser el que conec, soc curós en el detall i fantasiós en la resta”, explica.
Sau és una novel·la que el seu creador considera “menys fosca” que les anteriors. De Guilleries, per exemple, se’n recorda la violència present en l’entorn de les guerres carlines, i també el pes de la culpa. A Sau, si un tema central hi destaca, i fa de fil conductor entre els dos moments i les dues històries, és el de l’enyor. “Diuen que l’emoció més potent que experimentem és la de la por, però jo crec que la segona és l’enyor, l’enyor en aquest cas de la llar, d’un lloc on s’està bé.” L’enyor que els que han de marxar de Sant Romà de Sau ja experimentaven abans de sortir-ne. Però potser hi ha també “un enyor d’allò que no s’ha tingut mai”. L’altre gran tema és l’amor, que hi va lligat “perquè estimar acostuma a ser un sinònim d’enyorar”. Gràcies a l’amor en el sentit més ampli, a una mà que t’aguanti amb fermesa, es pot anar fins al llindar del precipici i “mirar en el teu propi abisme”.
AL NOSTRE CONTEXT
Des de gairebé els seus inicis com a escriptor, Ferran Garcia va trobar un fil que l’atreia: “Agafar tòpics i traslladar-los al nostre context”. Igual com va fer-ho a Blàsfèmia amb els freak show, o a Guilleries amb el western, a Sau ho fa amb una història on hi ha l’esclavatge al rerefons. No es tracta de fer aquesta transposició de forma automàtica, sinó d’empeltar les històries universals en l’ambient català. La seva ambició amagada és la de “generar folklore”, i que un dia els arguments de les seves novel·les s’expliquin com si fossin part d’una memòria popular.
EL 9 NOU presenta en un acte multitudinari a Casa Ricart un projecte per aglutinar el nou talent jove d’Osona
EL 9 NOU
La Casa Ricart de Vic va acollir aquest dijous al vespre la presentació de 9GEN, un projecte d’EL 9 NOU dinamitzat per RubioClotet que pretén ser un espai de trobada, oci i inspiració per aglutinar el nou talent d’Osona i crear xarxes d’oportunitats per als joves. L’acte, un afterwork amb concert inclòs de Jordi i Gil (Sixtus) i servei de bar a càrrec del Petit Bistro, va congregar més de 200 persones. Cada dos mesos se’n farà una nova edició. Per poder-hi participar caldrà ser membre de 9GEN.
Els membres de 9GEN tenen accés als continguts digitals d’EL 9 NOU, a una agenda d’oci, cultura i temes varis d’interès, dret a participar de tots els esdeveniments que s’organitzin i a beneficiar-se dels avantatges i descomptes en comerços d’el9club. El9club ofereix, per exemple, sortejos d’entrades per a obres de teatre o per a partits del Barça. Els subscriptors d’EL 9 NOU també tenen accés als continguts i avantatges de 9GEN.
“EL 9 NOU té gairebé 50 anys d’història, hem creat una comunitat important i volem ampliar-la a les noves generacions; sense deixar de fer el que fem, farem, també, coses diferents de forma concertada amb empreses, entitats i persones de la comarca; volem sumar”, explica Beth Codina, presidenta de Prosa, l’empresa editora d’EL 9 NOU. El projecte de 9GEN n’és un exemple.
“És motivador veure com EL 9 NOU aposta per un projecte que converteix el mitjà en creador d’experiències reals, generant punts de trobada que donen vida als seus valors i missatges”, explica Humbert Clotet, de RubioClotet, que s’han aliat amb EL 9 NOU per tirar endavant 9GEN. Clotet afegeix que “la connexió de les empreses amb el seu públic passa per estar presents allà on les persones viuen, treballen i es relacionen; no només a les pantalles. I aquest canvi ja està en marxa”. L’acte de presentació de 9GEN en va ser un exemple. Se’n pot ser membre per 12 euros el trimestre o 36 euros l’any. L’alta es pot fer en línia a través de <9club.el9nou/9gen>.
En aquest sentit, Enric Rubio, de RubioClotet, explica que “per a nosaltres 9Gen és l’oportunitat de connectar una generació que té ganes que passin coses, d’aportar valor, de fer accions diferents per Vic, per la comarca i pel món”. I, a més, “volem crear sinergies entre aquestes persones i volem que el teixit empresarial pugui trobar més fàcilment el talent que tenim a prop”. Per aquest motiu, també s’ha creat una borsa de treball per buscar i oferir feina, freelance inclosos, que compta amb la col·laboració d’Etalentum. Jaume Alemany, confundador d’Etalentum, va explicar que “nosaltres som els que fem el matx entre les empreses i el talent; estem contents de participar d’aquest projecte”.
Durant l’acte es van donar a conèixer, també, els noms de nou perfils que exemplifiquen el nou talent: persones de menys de 35 anys que destaquen en els seus àmbits. Es tracta de Dan Peralbo, Arnau Vidal, Dounia Zolati, Carla López, Daniel Tarrés, Sara Colmenero, Gerard Fortuny, Anna Casarramona i Marc Arumí. Tots ells, alguns dels quals ja van intervenir a l’acte inaugural, participaran dels afterworks i se’ls donarà a conèixer a través de videoblogs. Al final, els membres de 9Gen participaran d’un procés per escollir qui és el millor exponent del 9 talent d’Osona.
El passant i les curses de diumenge tornaran a ser els grans protagonistes de la festa de la Candelera
Miquel Erra
Aquest diumenge, i coincidint aquest any amb el mateix dia de la Candelera, el 2 de febrer, es duran a terme els actes principals de la tradicional festa de la Candelera de Perafita, que se centraran en el passant i les curses de cavalls i rucs.
A primera hora del matí hi haurà un esmorzar per als participants en la cercavila, d’obligada assistència per als genets que competiran a la tarda, excepte la categoria pura sang anglès, seguida de la benedicció i la missa. A quarts de 12, i comptant amb l’animació dels bastoners de Sant Bartomeu del Grau, els gegants de Prats de Lluçanès i els castellers del Lluçanès, desfilaran pels carrers més cèntrics el bestiar i els carruatges vinguts d’arreu, en una activitat que continuarà amb sardanes amb la Cobla Berga Jove.
A les 4 de la tarda, al camí de Can Carbó, es disputaran les habituals curses en les categories de pura sang anglès, aficionats, infantils, rucs i ponis i l’onzena cursa local, i una vegada finalitzades es lliuraran els trofeus corresponents a la plaça de l’Església.
Els actes, però, ja van començar aquest dijous amb el ja habitual tast al Cafè del Mig, i per aquest divendres hi ha previst un espectacle de titelles amb Teia Moner i la representació de l’obra La mort d’Egivat, a càrrec de la companyia Farandulerus. L’endemà dissabte, al matí, es disputarà un torneig d’escacs a la sala polivalent del centre de cultura, hi haurà un concert amb la banda Els Xivartistes i s’inaugurarà l’exposició “Eines del món rural a Perafita”. A la tarda se celebrarà el campionat local de botifarra, es podrà assistir a un concert amb Orgue de Gats i la jornada finalitzarà amb un sopar i ball al pavelló.
L’alcalde de Perafita, Joan Compta, explica que la fira segueix l’esquema habitual dels darrers anys, i que enguany “com que no ha estat possible que el grup local de teatre representés la funció a la qual estàvem acostumats” s’ha convidat una altra companyia.
També destaca que “gràcies a la col·laboració del veïnatge” s’ha pogut organitzar, com a novetat, una exposició que es podrà veure tot el cap de setmana i que serà “una mostra d’eines del camp i del món del cavall ja en desús”, complementada amb una col·lecció d’eines de ferrer de la qual ja disposava l’Ajuntament.
EL 9 NOU
Pau Vallvé interpretarà el seu nou disc, ‘Agorafília’, en què barreja el seu vessant més íntim i acústic amb l’electrònica de sintetitzadors i amb el seu toc explosiu de banda de rock. La banda escollida en aquesta ocasió està formada per en Turre als modulars, les caixes de ritme i la bateria, i Jordi Casadesús, als sintetitzadors, sàmplers i baix. Vallvé estarà assegut al piano. El disseny de llums i escenari és obra dels osonencs Noxfera, responsables de les llums d’Oques Grasses o La Fura dels Baus.
‘Agorafília’. Pau Vallvé. Teatre Auditori de Granollers. Diumenge, 2 de febrer, 19h.
Una de les perles teatrals de la temporada, ‘Tots ocells’, de Wajdi Mouawad i amb la direcció d’Oriol Broggi, arriba aquest cap de setmana al Teatre Auditori de Granollers amb dues funcions, divendres a 2/4 de 8 del vespre i dissabte a les 7 de la tarda. El nou text de Mouawad parla d’una història d’amor enmig d’un gran enfrontament entre pobles i religions. Els personatges intenten fer-se entendre i es fan mal, busquen explicar-se per saber qui són, parlar-se amb les seves llengües diferents, els seus mons, les seves creences. D’altra banda, diumenge a les 6 de la tarda es representarà Com cantar ‘Sobreviviré’ sense que m’exploti un pulmó, un projecte de Dana Carbonell i Raquel Camón. L’obra explica la història d’un diagnòstic i de com una paraula desconeguda fa que la teva realitat ja no sigui teva. La realitat és que tothom està exposat a alguna malaltia. En aquesta història, la malaltia que canviarà la vida de La Moumna es diu sarcoïdosi.
‘Tots ocells’. De Wajdi Mouawad. Direcció: Oriol Broggi. Teatre Auditori de Granollers. Divendres 31 de gener, 19.30, i dissabte 1 de febrer, 19.00.
Pep Gimeno ‘Botifarra’ serà l’encarregat de tancar el cicle Tastautors aquest dissabte a 2/4 de 10 del vespre al Teatre Auditori Cardedeu, El cantaor tradicional valencià, reconegut per la seva tasca de recopilació i preservació de la cultura musical valenciana, presentarà el nou disc i espectacle ‘Ja ve l’aire’. És una recopilació de cançons de treball en clau femenina que compta amb diverses col·laboracions estelars. El projecte posa en valor el treball de les dones en feines on sovint són invisibilitzades. A les 7 de la tarda hi haurà la tertúlia “Tinc una cadira” al vestíbul del TAC, i després un sopar a la Sala Sarau.
‘Ja ve l’aire’. Pep Gimeno, ‘Botifarra’. Teatre Auditori Cardedeu. Dissabte 1 de febrer, 21.30.
Dos amics es troben a l’escenari del Cercle Artístic del seu poble. De joves, hi havien fet vida: primer, a l’esplai, educats en valors; després, fent teatre amateur. Un d’ells continua, cada Nadal, fent de Satanàs al Cercle. Aquest any, però, una sentència ferma per corrupció impedirà que pugui fer de dimoni. L’amic el substituirà, però li costa ser dolent. El veterà li ensenya quines palanques s’han d’accionar perquè apareguin l’odi i la ràbia imprescindibles per ser un bon Satanàs. Al capdavall, “els bons” potser no són tan bons. Ramon Madaula presenta la tragicomèdia Els bons, al costat d’un altre dels grans de l’escena, com és Jordi Boixaderas, i sota la batuta de Paco Mir, membre del trio còmic El Tricicle.
‘Els bons’. Direcció: Paco Mir. Intèrprets: Jordi Boixaderas i Ramon Madaula. Teatre Can Rajoler, Parets del Vallès. Diumenge 2 de febrer, 18.30.
Jaume Espuny
‘L.A. Woman’ Elektra, 1971
Aquest L.A. Woman és el setè disc de The Doors. Es va publicar l’abril de 1971 i és l’últim amb la presència de Jim Morrison, líder, cantant i lletrista del grup i figura mítica del rock. Morrison va morir pocs mesos després d’un atac de cor, el 3 de juliol, a la banyera d’un hotel de París, on s’havia retirat víctima d’una depressió. Tenia 27 anys i, per tant, forma part de l’anomenat Club dels 27, estrelles del rock que van morir a aquesta edat. Els altres són Brian Jones, Jimi Hendrix, Janis Joplin, Kurt Cobain i Amy Winehouse. El disc és excepcional, el millor dels Doors juntament amb el primer. Aquí, el grup abandona una mica la psicodèlia, de la qual en van ser més o menys els inventors, per endinsar-se en el blues, amb les lletres tan poètiques Morrison. Tot i així, sí que es nota que la veu se li començava a desgastar. Dues cançons, precisament les més llargues, d’uns vuit minuts, destaquen per sobre de tot. Una, la que dona nom al disc, la rítmica “L.A. Woman”, i l’altra, la que el tanca, la melancòlica “Riders on the Storm”, amb un piano sublim que en alguns moments tira cap al jazz. Només per aquests dos temes ja val la pena tenir el disc a casa. Però n’hi ha unes quantes més de precioses, tot i que no són tan famoses, com “Love Her Madly”, que va ser un single d’èxit, “The Changeling” i “L’America”.
Jordi Sunyer
SARA ROY
‘Alter ego’
Arriba el segon disc de la manresana i ex-Macedònia Sara Roy. L’àlbum, amb vuit peces, s’enceta amb l’homònima “Alter ego” amb pop electrònic ballable emmirallant-se en dives com Madonna o Britney Spears. També hi ha alguna sorpresa com una reinterpretació del mític “Dancing in de moonlight” i un parell de balades. La primera és “Parte de mi”, que canta amb el madrileny Alberto Vela, i la segona, “Cor de cendra”, on parla sobre la pèrdua i el record. Un disc, doncs, de contrastos on no hi canta Miki Núñez.
ANDRÉS BELMONTE
‘Garbhí’
Andrés Belmonte és un músic valencià que s’ha especialitzat sobretot en músiques otomanes i aràbigues. Fins i tot va estudiar ney (una espècie de flauta) turc i música clàssica otomana amb Ömer Erdogdular i ney àrab al Conservatori del Caire, a Egipte. I és clar, amb aquest historial Gharbí és un disc ideal per fer un creuer sonor sortint del Mediterrani que banya el País Valencià amb parades a les ribes del món àrab amb sonoritats a les quals habitualment estem poc acostumats. Diferent, sorprenent i molt interessant.
EDU ESTEVE
‘Colors’
El concursant de la primera edició d’Eufòria Edu Esteve segueix ben actiu i acaba de publicar Colors, un àlbum de pop (de vegades d’autor) on ha associat cada cançó a una emoció i un color. La ràbia amb el vermell, la tranquil·litat i el creixement personal amb el verd, la lleialtat, la confiança i la calma amb el blau, i la diversió, la joventut i la felicitat amb el color groc. En una de les cançons, “Cala mar”, que ja havia sortit com a single aquest estiu, canta amb els osonencs Pelat i Pelut (que estrenaran nou disc el 2025).
Jaume Espuny
Primer instrument que vas aprendre a tocar.
El piano.
Primer grup/coral del qual vas formar part.
Algun combo a l’Escola de Música de Vic.
Primer concert en directe.
Audicions de l’Escola de Música de Vic a la Jazz Cava.
Primer disc que et vas comprar.
OK Computer, de Radiohead.
Quants discos tens aproximadament?
Uns 40 o 50.
Salva’n tres (de discos).
Heart of Saturday Night, de Tom Waits; Chet Baker Sings, de Chet Baker, i Both Sides Now, de Joni Mitchell.
Grups o músics de capçalera.
Mar Pujol, Ernest Crusats i Núria Graham.
Un concert (com a públic) per recordar.
Bon Iver.
Jordi Vilarrodà
‘Tots els contes’
Flannery O’Connor
Ed. Proa
Va morir quan encara no tenia 40 anys, el 1964, i no sabem on hauria arribat Flannery O’Connor amb el seu talent narratiu. Però sí que sabem que les seves dues novel·les i els 31 contes recollits en aquest relat la situen entre les grans figures literàries nord-americanes del segle XX. Comparada amb Carson McCullers o William Faulkner, ens arriba en una gran traducció d’Ernest Riera.
‘Sicília sense morts’
Guillem Frontera
Club Editor
Com hauran advertit els lectors, aquesta no és una novetat. És una de les darreres obres de Guillem Frontera que proposem de recuperar, ara que l’autor mallorquí ens acaba de deixar. El títol fa referència a una definició que circula de Mallorca, en relació amb la corrupció: “Volia escriure una novel·la històrica contemporània que plasmés l’esperit del nostre temps”, deia l’autor el 2015.
‘Ningú com tu’
S. Romero / M. Jovani
Stonberg Ed.
Un extens relat escrit a quatre mans entre Sílvia Romero i Manel Jovani que transcorre al llarg de quatre dècades, entre els anys previs a la Guerra Civil i els d’abans de la mort del dictador, amb França com a mirall d’una altra societat. I un amor prohibit entre serventa i senyor, la Pasquala i en Lluís, i amb un estol d’altres personatges femenins potents que teixeixen una història de sororitat.
‘Canícula’
Adrià Turina
Ed. Finestres
Ara que som a l’entrada de l’hivern ens traslladem al moment més calorós de l’any, tal com ens suggereix el títol d’aquesta novel·la gràfica que ressona a Pulp Fiction. Un poble del Maresme a principis de segle, onada de calor i un degoteig d’assassinats en què la Paula, que no hi té res a veure, s’hi veurà implicada per resoldre’ls. Al Premi Finestres de còmic va rebre menció al Talent Jove.
‘Sibil·la’
Laura de Castellet
Rafael Dalmau Ed.
“Naixement, metamorfosi i supervivència d’una profecia cantada”. El subtítol d’aquest llibre explica el seu propòsit. És l’estudi més complet que s’ha publica sobre una tradició pròpia dels Països Catalans i lligada a Nadal que ara s’ha recuperat. Un eco d’època romana perviu en aquestes profecies que recorden la finitud de la vida. L’Església ho va acabar bandejant, però la tradició va ser més forta.
Jacint Raurell, arquitecte
ANTONI PUIG GAIRALT. Arquitecte humanista (1888-1935)
Autora: Marta Cervelló Casanova
Editorial: Viena edicions
Lloc i any d’edició: Barcelona, setembre de 2024
Nombre de pàgines: 211
Antoni Puig Gairalt va ser una figura clau de l’arquitectura catalana, en els anys de transició del noucentisme al racionalisme. La fàbrica Mirurgia (1928-1930), als carrers Mallorca-Nàpols, de Barcelona, és segurament l’edifici de major relleu dels que va projectar, i que escenifica el canvi de cicle harmonitzant la decantació final del noucentisme amb l’entrada del moviment modern, incloent detalls d’ornamentació d’art-déco i aconseguint una arquitectura representativa, industrial i funcional.
Puig Gairalt també va destacar com a pianista, acompanyant en ocasions Pau Casals, a qui li va edificar la casa i jardins a San Salvador.
Marta Cervelló és neboda-neta seva i estructura aquest llibre a partir de la trobada dels diaris íntims de Puig Gairalt, que havien estat amagats per la seva família a causa de la condició homosexual de l’arquitecte. En aquests diaris, que abasten des de l’any 1928 fins al 1935, es descriuen les seves inquietuds professionals, els apunts de viatges, les lectures i també els seus afers íntims. Aquestes darreres exposicions explicarien el perquè aquests diaris havien quedat ocults i exclosos de la seva documentació professional, dipositada i catalogada en l’Arxiu del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya.
L’arquitecta Marta Cervelló ha estat sòcia del despatx d’arquitectura MAP Arquitectes, liderat per l’arquitecte Josep Lluís Mateo, amb una reconeguda activitat en els àmbits català i internacional. Membre de la Junta de Govern dels òrgans centrals del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya. Ha publicat el llibre Barcelona: Guia d’arquitectura moderna, juntament amb Maurici Pla, Manuel Gausa i Ricardo Devesa.
Aquesta diversa trajectòria en les corporacions professionals i en l’exercici liberal de l’arquitectura en un despatx de prestigi li dona una perspectiva prou àmplia per anar desgranant –en aquest llibre i a partir dels diaris personals de Puig Gairalt– una mirada polièdrica respecte dels seus anys de formació, la vida professional, l’entorn de les arts i la vida social barcelonesa, en un conjunt de capítols breus, diversos i lluminosos, complementats encertadament amb fotografies de l’època, esbossos i plànols d’obres de Puig Gairalt.
Antoni Puig Gairalt, arquitecte i humanista és, en definitiva, un llibre molt recomanable per a aquells professionals – arquitectes i arquitectes tècnics, entre d’altres– interessats a conèixer un moment clau de l’arquitectura catalana, en la transició del noucentisme al moviment modern, però també pot atraure a qui busqui un retrat prou encertat del món artístic, cultural i social de la Barcelona en els anys de la Segona República.
EL 9 NOU
Presidenta: Beth Codina
Director editorial: Agustí Danés
Coordinació i redacció: Carles Fiter
Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic
Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers