Entrevista a l'escriptora Corina Oproae

Teresa Terrades

Després de publicar quatre llibres de poemes, la traductora i escriptora romanesa Corina Oproae (1973) es va llançar a escriure la seva primera novel·la, ‘La Casa Limón’, guanyadora del darrer Premi Tusquets de Novel·la. Tot i haver marxat de Romania amb 24 anys, l’escriptora, veïna de Cardedeu, ha recorregut a vivències històriques del seu país –que podrien ser les de qualsevol país de l’Europa de l’Est– per bastir una història molt onírica i amb una prosa molt poètica.

Va escriure La Casa Limón després d’haver publicat quatre llibres de poesia. Per què va decidir passar a la narrativa?
No ho sé, és que en el fons no va ser una decisió, va ser una necessitat, perquè tot i que l’espai d’un poema pot encabir un univers sencer, el que volia explicar em quedava cada vegada més circumscrit. Llavors, el format narratiu em servia més per al propòsit de parlar de certes qüestions. De totes maneres, és una novel·la en què hi ha molta poesia, per tant, no hi ha hagut un trencament ni una gran distensió entre poesia i narrativa.

El jurat del Premi Tusquets de Novel·la va definir la seva prosa com a molt crua, precisa i onírica. Era aquest el seu objectiu?
A veure, la intenció és que fos poètica. Si la veu de la protagonista és crua ho és en el sentit d’explicar tot allò que poden ser catàstrofes i coses molt doloroses, i d’explicar-les amb naturalitat. La cruesa pot ser-hi, però de manera indirecta. Jo no vaig tenir mai la intenció d’escriure una novel·la crua. En canvi, la intenció sí que era elevar la cruesa dels fets amb la poesia, a través del llenguatge poètic. Puc assegurar que va haver-hi molt treball amb el llenguatge.

Per què va enviar-la al Premi Tusquets?
Quan vaig arribar a Catalunya, l’any 1997, un dels primers llibres que em va regalar el meu sogre va ser Juegos de la edad tardía, de Luis Landero. Sempre he tingut molts llibres de Tusquets. La col·lecció de poesia Nuevos textos sagrados, per exemple, m’encanta. Diguem que vaig establir una mena de vincle emocional amb l’editorial, i per això vaig pensar d’enviar-la al Premi Tusquets.

És una novel·la amb un rerefons històric, el de Romania, però que podria ser el de qualsevol altre país de l’Europa de l’Est, no?
De fet, en la primera versió del llibre, els noms no estaven definits del tot. La nena no tenia nom, ni tampoc la ciutat ni el poble ni el país. Sí que sabem que la història passa a Romania, però en un inici no deia mai els noms del lloc. Per tant, aquesta història podria haver passat en qualsevol altre lloc de l’Europa de l’Est. Fins i tot hi veig una connexió amb la història d’Espanya, amb la dictadura espanyola. En qualsevol país, l’existència d’una dictadura crea unes situacions i un marc de desenvolupament tan anormal de tot allò social que s’arriba a transmetre en les vivències i les vides de les persones.

Per què va decidir que la veu narrativa fos la d’una nena?
Perquè era el que jo havia viscut allà en primera persona. M’era més fàcil connectar amb aquesta veu infantil narrativa i perquè literàriament em servia per arribar on volia arribar. Jo no volia explicar una història moralista, i ho vaig aconseguir a través d’una veu infantil perquè aquesta veu només explica les coses sense jutjar-les. Aquesta és la virtut d’un infant. I també perquè tenen aquesta manera de mirar el món amb estranyesa. I aquest aspecte m’interessava molt, el descobrir les coses per primera vegada.

Es pot dir que hi ha part de les seves vivències personals en la novel·la?
Clar, hi ha elements autobiogràfics, hi ha molts episodis que van succeir al meu voltant durant aquella època, però també hi ha molta llibertat ficcional, és a dir, és una novel·la que pot tenir un germen real però al final he acabat construint una ficció.

Què recorda de quan va morir Ceausescu?
És un moment que recordo moltíssim. Hi ha certes coincidències amb la novel·la com les escoltes de les emissores Ràdio Europa Lliure, de La Veu d’Amèrica… Ja hi havia hagut revolucions en altres països. Jo recordo molt bé i amb molta emoció tots aquells dies previs en què estàvem gairebé enganxats tot el dia a la ràdio per escoltar el que estava succeint. La revolució romanesa va ser l’única revolució violenta de les revolucions dels països de l’Est, van morir-hi persones. També va ser una revolució segrestada per una fracció dins del partit comunista, que després d’això va fer que la transició cap a la democràcia fos molt més lenta. Va ser una revolució a mitges, mai es va posar tot en el seu lloc.

A la novel·la hi ha dos escenaris, la ciutat i el poble on viuen els avis. Són també dues maneres diferents de viure?
Jo crec que sí, que hi ha certa diferència. Aquest poble que apareix a la novel·la per mi és com l’essència d’aquella Transsilvània ancestral que encara persisteix al segle XXI. En el fons és l’essència d’aquest món una mica arcaic i màgic.

La protagonista diu: “Les morts que toquen les nostres vides la canvien i ens preparen per a la nostra pròpia mort”. La mort acaba sent un tema recurrent en tota la història.
Sí, la mort és una de les meves obsessions, tant en poesia com en narrativa. I a la novel·la hi ha una relació de la nena amb la mort molt peculiar. A l’inici, ella es confronta amb la mort, i ho viu amb certa normalitat, però després les morts que li arriben són molt més properes i aquí comença a canviar la seva consciència del que és la mort.

La malaltia també hi apareix i, a més, com un tema molt tabú.
És un llibre fet de silencis, a la família hi ha molts silencis, perquè la societat creu que hi ha coses que no es poden dir, i així s’arriba a una espècie de paroxisme dins la família. Entre els temes tabú, la malaltia és el primer. Se sent vergonya perquè, en el fons, es tracta d’una malaltia mental, i aquesta malaltia no té lloc en aquest tipus de sistema. Per tant, tot el que no sigui ben vist s’ha d’ocultar, no es pot explicar. D’aquí ve que la nena visqui amb la impossibilitat d’expressar allò que li passa i, per tant, els traumes sempre hi són presents, perquè no se’n pot parlar. De fet, la malaltia és un eix vertebrador, però també ho són l’abús o l’avortament. Amb la prohibició de l’avortament a Romania es va crear un problema social perquè va haver-hi moltes dones que van morir per pràctiques il·legals d’avortament. Són temes que m’interessava molt poder-ne parlar.

La protagonista també diu: “M’avorreix la vida real”. Per això hi ha molts somnis en el llibre i es crea aquell castell de llibres sota la taula?
És una somniadora, és una nena que té una sensibilitat molt gran, amb una gran capacitat sinestèsica d’entendre el món i una gran capacitat onírica. De fet, els somnis són molt presents en la història, i fins i tot hi ha moments en què no saps ben bé què és la realitat i què és el somni. Es crea un joc entre realitat i somni-ficció.

Per la protagonista, la lectura és molt important. I per vostè?
Per mi, per la nena i per la narradora, és la salvació. Els llibres són finestres cap al món. Per mi, la lectura ho és tot, és la meva manera d’estar en el món, d’entendre el món, d’entendre qui soc i què faig aquí, d’entendre quin és el meu paper i el dels altres, és a dir, que la literatura ens ajuda i més en el món que tenim avui dia, tan complex i tan confús. La lectura ha estat una de les coses que m’han acompanyat tota la vida. Passi el que passi, a mi ningú em podrà treure ni els somnis ni les paraules.

Amb 24 anys va marxar de Romania. Per què va venir a Catalunya?
Tenia una beca de doctorat a la Universitat Complutense de Madrid. Però el que va passar és que a Romania havia conegut qui va ser el meu marit durant 24 anys, i llavors vaig canviar Madrid per Barcelona i m’hi vaig quedar.

I va aprendre el català a Catalunya?
Bé, jo havia estudiat Filologia Hispànica i Anglesa, per tant, ja parlava l’espanyol. Amb el català hi vaig entrar en contacte a principis dels 90, a la universitat on estudiava i on un dia va venir Xavier Montoliu a presentar la traducció de La plaça del Diamant. Jo em vaig enamorar de Mercè Rodoreda. Més endavant, el primer llibre de poesia que vaig traduir ho vaig fer amb el Xavier.

Van ser dels primers en la traducció del romanès al català?
Bé, el 2013, quan vam fer la primera traducció, no hi havia cap llibre de poemes traduïts. Sí que hi havia algunes traduccions en revistes com Reduccions, però res més. Després vaig anar incorporant diferents autors com Ana Blandiana. Amb La meva pàtria A4 vaig guanyar el Premi de Traducció de Poesia Jordi Domènech. Vaig traduir altres autors com Marin Sorescu, també amb Montoliu. Va ser un moment important per anar incorporant la poesia romanesa.

A banda de traduir, també ha escrit llibres de poesia.
Jo vaig publicar el primer llibre, Mil y una muertes, el 2016. Després va venir Intermitencias, el 2018. El 2020 vaig publicar un llibre en català, La mà tremola, on reflexiono sobre el que significa escriure en una altra llengua, què vol dir la pèrdua de la llengua materna i trobar una altra llengua o sentir-te en una altra llengua com si fos la placenta de la llengua materna. Després vaig publicar Desde dónde amar. A més, hi ha alguna antologia on hi ha poemes genèrics. I aquest any publicaré un nou llibre.

I té prevista alguna altra novel·la?
Sí, hi espero que el temps i les circumstàncies s’aliïn per escriure-la. Suposo que guanyar el Premi Tusquets ha anat bé per tirar endavant. D’una banda és una responsabilitat però de l’altra fa adonar-te que el que estàs fent té sentit i que s’ha d’anar endavant. Però sí que ho tinc clar que escriuré.

Quina és la seva llengua de creació?
Habitualment és el castellà. Tot i que he escrit en català, potser escric amb més contundència en castellà.

El 6 de juliol de 2026 Granollers acollirà la sortida de la tercera etapa de l'edició 113 del Tour de França.

Ferran Polo

El 6 de juliol de 2026. Des d’aquest dimarts al vespre, aquesta data està marcada amb color groc al calendari de Granollers. Aquest dia la ciutat acollirà una sortida d’etapa de l’edició 113 del Tour de França. L’anunci es va fer a la Llotja en Mar, a Barcelona, en un acte on es van descobrir els primers detalls de l’arrencada d’aquesta prova ciclista en terres catalanes. La de Granollers serà la tercera etapa i és, de les tres que trepitjaran territori català, la que té més detalls per definir. Se sap que sortirà de Granollers i que acabarà entrant ja a territori francès. El Tour 2026 arrencarà amb una etapa de 19,7 quilòmetres per la ciutat de Barcelona el 4 de juliol. Serà una contrarellotge per equips entre el Parc del Fòrum i Montjuïc que passarà pel costat de la Sagrada Família. La segona etapa anirà de Tarragona a Barcelona, i acabarà també a Montjuïc.

Al llarg dels més de 100 anys d’història, el Tour de França ha trepitjat tres vegades la ciutat de Granollers. Sempre, però, va ser de pas. Ara, per primer cop, la ciutat acollirà una sortida d’etapa de la ronda francesa.

1957

El 1957, el Tour va passar per primer cop per Granollers. Va ser a la 16a etapa, entre Barcelona i Ax-les-Thermes, de 220 quilòmetres. La va guanyar el francès Jean Bourlès en la 44a edició del Tour, que va guanyar Jacques Anquetil. El pas per Granollers va ser el 14 de juliol cap a les 11 del matí. Segons recull la revista Vallés, l’Ajuntament de Granollers amb la col·laboració del CD Granollers, el BM Granollers i el Club Ciclista va donar una prima de 3.000 pessetes al corredor que va passar primer per la meta volant de la plaça Maluquer i Salvador.

1965

L’any 1965 el Tour trepitja Granollers a l’11a etapa, que cobria el recorregut entre Aix-les-Termes i Barcelona. Eren 240 quilòmetres de recorregut amb victòria de José Pérez Francés, que en va fer 227 en solitari. Era la tercera escapada més llarga de la història del Tour des de 1947. Els ciclistes van entrar a la comarca per Aiguafreda. Pobles com Figaró, la Garriga, Llerona, Corró d’Avall, Granollers o Mollet van ser testimonis de la gespa del ciclista de l’equip Ferrys. Una prèvia publicada a Comarca Deportiva explicava el pas pel centre de la ciutat. “Els aficionats locals podran veure de prop els seus ídols. Seran els nostres hostes per uns segons”, asseguraven.

2009

La darrera presència del Tour a Granollers i al Vallès Oriental va ser l’any 2009. Va ser la sisena etapa d’aquella edició, que va fer el recorregut entre Girona i Barcelona amb 181,5 quilòmetres. Thor Hushovd va guanyar l’etapa que acabava a la muntanya de Montjuïc. La ronda francesa va travessar tota la comarca des de Sant Celoni passant per Vilalba, Llinars, Cardedeu, Granollers, Montornès, Martorelles i Sant Fost en direcció Barcelona després de travessar l’alt de la Conreria. Es va calcular que unes 25.000 persones van sortir als carrers del municipis vallesans –entre 7.000 i 10.000 a Granollers– per veure el pas dels ciclistes tot i la pluja intermitent del dia.

Jose, Albert i Fortià Yebra porten el carnaval a la sang. L’avi, ‘en ‘Rubio’, que va ser rei Carnestoltes 30è, va començar a fer carrossa als 80 al Carnaval de Torelló, el va seguir el fill i ara, el net

Guillem Rico

Torelló està a punt per a la 47a rua del Carnaval de Terra Endins, amb 25 carrosses i prop de 4.500 persones a les comparses. Després de gairebé cinc dècades ja es pot dir que hi ha tres generacions de carrossaires. És el cas de la família Yebra.

Fortià Yebra porta el carnaval a la sang. Literal. És net d’un rei Carnestoltes, el 30è, i la tercera generació d’una família de carrossaires de Torelló. El seu avi, Jose Yebra, conegut popularment com en Rubio, va començar a participar a la rua quan el Carnaval de Terra Endins, que va néixer el 1978, feia pocs anys que estava en marxa. Primer ho va fer participant amb altres colles i “després pel meu compte”, explica, amb una colla que es deia Els d’en Rubio. Recorda que la primera vegada que van sortir anaven de “muñeca Chochona”, però la seva tècnica i habilitat va evolucionar amb els anys i “últimament fèiem carrosses molt bones”. Fins i tot van aconseguir una segona posició. Ell es cuidava de trobar una nau per fer la carrossa –llavors cada colla s’espavilava–, trobar plataformes per construir-la i també els patrocinadors. En el segon cas, comenta que “no cobràvem a ningú per fer la carrossa, ho treia dels patrocinadors i la cervesa era gratis cada any”. Pel que fa a la carrossa, ho va solucionar quan el conductor que hi anava cada any li va comentar que on treballava “es canviaven el camió i el vaig anar a buscar”. Li va costar 600 euros, però es va quedar la plataforma i van vendre la caixa del camió.

I aquesta plataforma, que Els d’en Rubio van utilitzar fins a mitjans de la primera dècada del segle XXI, la va heretar el seu fill Albert anys més tard pel que acabaria sent la colla D’Mamas & D’Papas, que es va estrenar el 2009, un any després que Jose Yebra fos coronat com a sobirà de la República de la Barrila. Era el segon rei que s’escollia de forma secreta i feia el cop d’estat a la sala de plens per desbancar l’alcalde i la resta de regidors. I ell en té molt bon record, ja que es va tractar d’un reconeixement a anys de dedicació a la festa de la disbauxa.

El primer record que té Albert Yebra d’un carnaval és d’anar a veure les carrosses amb els seus pares quan era un nen i competien amb “un remolc estirat per un tractor”. Després també es va disfressar amb les colles en què havia col·laborat el seu pare. Amb Els d’en Rubio, “treballar massa tampoc ho feia”, assegura, “anava a veure com ho feien i no em deixaven fer gaire cosa”, bromeja, per assegurar-se que quedés bé. Qui sí que hi va estar sempre vinculada va ser la seva germana. “Amb el pare hi vaig estar poquet”, admet, i quan va ser més gran va anar per lliure, va participar a l’antiga carrossa dels entrepans que van impulsar des de l’agrupament escolta. En aquesta ja va participar a “dissenyar i a construir” la carrossa, partint del que havia après amb la colla del pare. I abans de crear D’Papas & D’Mamas encara va passar “d’esquitllada” per la Colla Descolla.

Uns anys més tard amb l’escola Marta Mata, on anava el seu fill, va sorgir la idea de fer una carrossa “encarada i enfocada a la canalla”. Era una manera de “construir, dissenyar i de fer el Carnaval en família”, amb una carrossa pensada perquè els més petits anessin a dalt, protegits amb unes baranes i amb un tobogan que la definia com un dels elements que hi havia cada any. Va néixer a través de l’escola i després es va obrir a tothom. De fet, van fer rècord de participants amb una comparsa de 512 persones, una xifra que ningú ha superat: “Recordaré sempre la imatge de la carrossa de la música començant a girar als Quatre Cantons i la carrossa gran començant a entrar al carrer Sant Miquel amb tot el carrer ple de foc”, la temàtica d’aquella edició. Malgrat tot, “al capdavant érem poquets” i la covid va fer que el 2020 fos l’última rua en què van participar.

Però aquella carrossa de caire familiar va marcar també la infància del seu fill, net d’un rei Carnestoltes. Amb 2 o 3 anys ja “pul·lulava per la nau amb la colla carrossaire del meu pare”, recorda Fortià Yebra. “L’hereu ho va mamar des de petit”, diu l’Albert, perquè “realment amb 3 anys ja estava remenant, enganxant papers, posant cartrons i demanant què podia fer”. Ara és ell qui s’hi ha posat amb una altra carrossa, la d’Un Diumenge Qualsevol, davant de la qual avi, fill i net explicaven, la setmana passada, la seva relació amb una festa que ha marcat la família. “M’hauria fet molta il·lusió que hagués continuat amb la nostra”, diu el pare, però “ens van faltar un parell o tres d’anys”.

En Fortià comenta que va haver-hi un impàs en què va voler experimentar anar per lliure al Carnaval, fins que l’any passat, amb una colla d’amics, alguns dels quals havien passat pels D’Mamas & D’Papas, van decidir apuntar-se a una carrossa i ara “hi estem ben ficats”. Així, aquell nen que amb 3 anys ja remenava ha passat d’enganxar papers a fer tota l’estructura –juntament amb la resta de la colla– d’un vaixell enfonsat envoltat per uns tentacles. Això sí, en algun moment amb l’ajuda que ha demanat al pare, a qui ja li va bé per treure’s el cuquet: “En el fons ho trobo a faltar, és una barreja de voler-hi tornar i també de nostàlgia del que havíem fet”.

En Fortià assegura que “ho tenia claríssim” que algun dia seria carrossaire, “és una cosa que m’han inculcat: acabes agafant aquest relleu i aquest sentiment de voler ser en una colla i tirar-ho endavant”. El net ho viu com “un tema familiar” que des de sempre ha vist com “una tradició més de l’any: arribava el setembre i ja sabies que et posaves a fer carrossa”, i és el que també ha fet aquest any.
A l’avi, “tot l’enrenou del Carnaval m’ha portat sempre de bòlit” i això –encara més a la sang d’un rei Carnestoltes– s’ha transmès de generació en generació.

Una rua amb 25 carrosses i 4.500 participants i el temps limitat

La rua del 47è Carnaval de Terra Endins sortirà a 2/4 de 7 de la tarda de la plaça de la Sardana. En aquesta edició hi participen 25 carrosses, 11 de la categoria A, les més grans, i 14 de la B. En total, mobilitzaran 4.500 persones, una xifra rècord en la història del carnestoltes torellonenc. Perquè la rua “no s’allargui excessivament”, segons detallen des d’ACTE, l’organització de la festa, aquest any es limitarà el temps al pas pel jurat amb un màxim d’un minut. El cronòmetre s’engegarà quan la carrossa petita entri al carrer Sant Miquel i s’aturarà quan el cul de la carrossa gran hagi creuat el pas de vianants de la meitat del carrer, després d’on hi ha el jurat. Si es compleix el temps, les colles tindran 100 punts extra que s’aniran reduint en funció dels minuts que s’allarguin de més. Pel que fa a les alcoholèmies dels conductors, després dels quatre positius de l’any passat, s’insisteix en la taxa 0,0 i de nou es podran fer controls aleatoris durant la rua. Aquest cop també es podran fer des del matí, quan es porten les plataformes a la zona de sortida i també s’hi afegeixen drogotests aleatoris. Pel que fa al pas del jurat previ a l’inici de la rua, aquesta vegada passaran dos cops. Veuran les carrosses al matí, que es preparen, i abans de sortir a la plaça de la Sardana.

El fotògraf Oriol Clavera és l'autor

Jordi Vilarrodà

Només fotografies, perquè cap text no ens condicioni la mirada. Un enfilall de 52 imatges del Pirineu capturades durant 15 anys configuren Pirenaica, l’obra que acaba de publicar Oriol Clavera, fotògraf lleidatà que des de fa uns anys està establert a Borgonyà. Amb elles ha volgut reflectir d’una manera molt personal “la meva visió sobre la vida al Pirineu i sobre la relació de l’ésser humà amb la muntanya”, en un moment en què hi ha formes de vida ancestrals que estan desapareixent.

Pirenaica no vol ser, però, un registre antropològic. És un fotollibre en què allò que Oriol Clavera ha capturat amb la seva càmera té absolut protagonisme. Ell mateix explica que la idea sorgeix l’any 2010 quan es troba al Vallespir fent un reportatge per a la revista Descobrir. “Als fotògrafs ens sol agradar fer projectes personals”, diu. A poc a poc, va anar reunint fotografies que encaixaven amb la seva idea de mostrar “les petjades –a vegades cicatrius– que deixem a la muntanya, o la que aquesta deixa en nosaltres”. La presència humana hi és, en la majoria, però mai directa i en primer plànol. Com a molt, de lluny: un bosquerol que estira un matxo arrossegant troncs tallats, un solitari caçador de becada enmig d’un bosc, un pastor ajupit bevent aigua d’un toll… “És una manera de parlar del despoblament.”

S’hi fan presents les tradicions, la cultura i els rituals. I també els paisatges però mai des del tòpic: en tot el llibre, per exemple, no hi ha la vista clàssica del cim d’una muntanya. L’absència de cap referència escrita “dona peu a la imaginació”, i una mirada atenta revela que hi ha una seqüència narrativa, de forma que les imatges enllacen per temàtica les unes amb les altres. La coberta mateixa és part del llibre-objecte de Clavera, dissenyat per l’estudi Underbau.

Tot i que no consti explícitament, les imatges han estat preses a una banda i altra del Pirineu, amb una majoria de la part occidental, però també altres més properes del Pirineu i del Bisaura. Llocs des d’on es mostra la convivència entre nosaltres i la natura “que balla molts cops entre la vida i la mort”, com diu la pastora i activista Vanesa Freixa a l’epíleg.

L'obra retorna al teatre 13 anys després

Jordi Vilarrodà

Josep Maria Miró és avui, possiblement, el dramaturg català amb més projecció internacional. L’any 2012, quan va estrenar El principi d’Arquimedes, ja tenia una producció considerable, però li faltava l’empenta definitiva. L’obra que el va projectar va ser precisament aquesta, però a Catalunya es va estrenar a la Sala Beckett i després només se’n van fer quatre representacions més. Ara ja suma 43 muntatges i traduccions a 20 idiomes, i torna als escenaris catalans. Ho farà de la mà de Leonardo V., Granados, un jove dramaturg de Vic. Des de la setmana passada i fins al final d’abril es pot veure a l’Espai Texas de Barcelona.

Les millors històries comencen a vegades per casualitats. El gener de 2018, Miró va fer una classe magistral a l’Espai ETC de Vic sobre l’escriptura teatral, i Granados hi va assistir. Havia començat en el teatre amateur a Escènic Vic amb Jordi Arqués, i estudiava a l’Institut del Teatre. “Aquell dia va parlar, precisament, d’El principi d’Arquimedes”, recorda. D’allà va venir un curs amb Miró a la Beckett, i una relació professional i d’amistat. Quan l’Espai Texas es va proposar de recuperar l’obra, li van fer la proposta a Miró de dirigir-la, com en l’estrena. Però ell va preferir que fos algú més jove, “d’una altra generació, que donés una nova mirada al text”, i li va demanar a Granados.

El nou director no ha volgut veure ni el muntatge original ni cap dels altres “per no contaminar-me”. Rellegint el text, es va adonar que “es manté vigent, i potser més que abans i tot”. La situació es dona en una piscina, on un grup infantil està aprenent a nedar amb un monitor. Quan un dels nens no vol tirar-se a l’aigua i aquest l’abraça i li fa un petó perquè estigui tranquil, es desencadena el conflicte, amb pares i mares i la directora del club de natació. En el rerefons, el fantasma de la pederàstia. Però Granados entén que aquest és només el punt de partida per anar encara més a fons. “S’hi parla del dilema entre la llibertat i la seguretat, de si una societat més controlada és més segura.” Miró l’escriu en els anys posteriors a la caiguda de les Torres Bessones, quan “la por s’havia escampat com un virus” i tots ens començàvem a relacionar amb aquest filtre. Hi surt la cultura de la cancel·lació i com aquesta té la màxima expressió a les xarxes, en una escena final que l’autor ha modificat perquè hi fossin presents. La por a l’acusació ha d’impedir d’expressar un afecte sense malícia? Com és habitual, Miró planteja preguntes, no pontifica respostes.

Per al repartiment, Granados ha optat pel jove Marc Tarrida en el paper del monitor de natació; la veterania d’una Sara Monclús com a directora del club, “una combinació de fortalesa i fragilitat”; Jordi Coll Serra com a pare del nen, i Enric Balbàs com a company del protagonista. “Intèrprets disposats tots ells a posar-se en risc teatralment.” Després de les representacions a l’Espai Texas, el muntatge sortirà de gira per Catalunya. I Leonardo V. Granados espera que pugui passar per escenaris osonencs.

El cantautor presenta ‘Com un segon origen’

EL 9 NOU

Ha passat temps des que era component de Cheb Balowski. Des de llavors hi ha hagut dos treballs propis (com a Iago Alaiaga i ja com a Santi Eizaguirre) i ara arriba el tercer. El cantautor d’origen osonenc, vinculat a Sant Hipòlit i Gurb, presenta aquest divendres a Vic, a l’Espai ETC a les 8 del vespre, Com un segon origen (Kasba Music), el seu treball més madur.

Com un segon origen (amb referència literària a Pedrolo, com el segon era Notícies de Gurb) és un conjunt d’11 cançons amb ressons de reggae, disco, rock i pop, algunes d’elles ballable. Versiona una cançó del quebequès Vincent Vallières i posa música a una lletra de Joseba Sarrionaindia, al costat de lletres pròpies treballades que n’inclouen una de dedicada a Pep Guardiola. Un disc amb producció acurada de Stef Carteaux i que interpretarà en directe amb les guitarres de Gabriel Ventura i projeccions.

Jordi Vilarrodà

Farà un mes clavat que es va estrenar Dones de ràdio al Teatre de Salt i aquesta obra de Cristina Clemente arriba dissabte a L’Atlàntida, en la gira que fa per Catalunya abans d’iniciar temporada a LaVillarroel de Barcelona.

Tres noms coneguts del teatre català interpreten el text que la dramaturga va posar en mans de Sergi Belbel perquè el portés a escena: Àngels Gonyalons, Sara Espígul i Mercè Diego donen vida a tres dones de perfils diversos i d’edats també diferents que un dia veuran enllaçades les seves vides perquè els diagnostiquen un càncer de pit.

Clemente va escriure un text que vol anar més enllà de qualsevol tòpic sobre la malaltia, a partir del contacte real amb vuit dones que tenen càncer de pit i les impressions que li van transmetre. La representació és a les 8 del vespre, i per cada entrada es donaran 2 euros a Osona contra el Càncer.

EL 9 NOU

L’Escolania de Montserrat i l’Esbart Dansaire de Rubí protagonitzaran aquest divendres el penúltim dels Grans Concerts de L’Atlàntida d’aquesta temporada. Serà una actuació de caràcter excepcional, vinculada al Mil·lenari de Montserrat, perquè només es fa en dos escenaris fora del monestir: a banda de L’Atlàntida, l’altre és el Palau de la Música Catalana, on va tenir lloc dijous.

El programa està dedicat al nucli del conegut Llibre Vermell de Montserrat, el còdex de finals del segle XIV que ha estat una font única de coneixement no només de la música sinó de la vida cultural de Montserrat i de l’època medieval. Es tracta de 10 composicions vocals en llatí, en català i en occità dedicades al culte a la Verge. Algunes d’aquestes peces devien ser ballades per part dels pelegrins: el pare Gregori Estrada va descobrir al manuscrit unes anotacions que no eren de notes sinó de coreografies. “Potser les més antigues conegudes”, afirma Aurèlia Pessarrodona, musicòloga i cantant, en la publicació del concert. És a partir d’aquestes que l’Esbart Dansaire de Rubí ha plantejat les coreografies. Una de les peces (la darrera, Ad Mortem Festinamus) va ser la primera versió amb música de la Dansa de la Mort de Verges.

L’Escolania estarà acompanyada per la Capella de Música de Montserrat, un grup de veus d’adults –antics escolans– constituït com a cor estable des de 1997. La part musical de l’actuació serà a càrrec de Punt de Malura, una formació que acompanya danses amb melodies tradicionals i instruments de l’època com el sac de gemecs, la tarota o l’organetto. Tot el conjunt estarà dirigit per Llorenç Castelló, titular de l’Escolania de Montserrat. L’Esbart de Rubí, per la seva part, ja havia fet l’any 1977 coreografies del Llibre Vermell i ara les ha actualitzades. Poc després d’haver celebrat el seu centenari, es manté com una de les formacions d’arrel tradicional que més ha treballat en la connexió amb formes contemporànies o amb experiències singulars com la del concert d’aquest divendres. L’actuació és a les 8 del vespre a la sala Ramon Montanyà i una hora abans, el musicòleg Jaume Ayats farà una xerrada entorn del programa per a tothom qui hagi comprat entrada.

Al cicle de Grans Concerts, que patrocina la Fundació Puig-Porret, li quedarà encara una actuació rellevant. Es tancarà el proper dia 28 de març amb la presència de Ton Koopman, un referent mundial en la música barroca, al capdavant de la Franz Schubert Filharmonia.

EL 9 NOU

Després de celebrar el desè aniversari d’In Crescendo, el grup vocal granollerí presenta ‘IN’, el seu projecte musical més fresc i vibrant. És un espectacle ‘a capella’ ple de ‘hits’ internacionals, actuals i de tots els temps, arranjats per Lluís Pérez Cansell per a les 11 veus que conformen el grup. Presenten nous sons i noves energies, sense perdre l’essència que els fa ser el que són. Es podran escoltar versions de ‘hits’ d’artistes com Michael Jackson, Beyoncé, Coldplay o Bee Gees.

‘IN’. In Crescendo. Teatre Auditori de Granollers. Dissabte 1 de març, 20.00.

L’Arsènica Jove s’estrena amb l’obra ‘Feudal’, de Pau Miró

L’Arsènica Jove, la nova companyia de teatre de Granollers, s’estrena aquest divendres amb l’obra ‘Feudal’, del dramaturg Pau Miró, de Granollers. L’obra és la història actual de cinc  joves que arrosseguen una ferid que ha condicionat la seva vida. És un error del passat que va tenir unes conseqüències terribles. El joc va anar massa lluny. Es pensaven que serien capaços d’oblidar-ho, d’esborrar-ho, però no és així. És com si algú hagués escrit al seu front el que van fer. Ho han intentat amb teràpia, s’han traslladat a altres països, a altres ciutats, han començat de zero, però, facin el que facin, no poden escapar. La indolència amb la qual van actuar en el passat s’ha tornat un bumerang que torna, una vegada i una altra contra ells. Tots cinc tenen un somni comú, perdonar-se a ells mateixos. 

‘Feudal’, de Pau Miró. L’Arsènica Jove. Direcció: Marta G. Ortín. Teatre Auditori de Granollers. Divendres 28 de febrre, 20.00.

Concert de Flamenco Vibes al 35è Festival de Jazz de Granollers

El 35è Festival de Jazz de Granollers continua aquest divendres a les 8 del vespre al Casino amb Flamenco Vibes, una formació liderada per Marc Miralta, un dels referents del flamenc jazz del país. En aquesta ocasió, el músic de Sant Esteve de Palautordera canvia d’instrument per poder descobrir una altra cara seva, a partir de la sonoritat del vibràfon. Acompanyat de Pau, a la guitarra, i Arnau Figueres, a la percussió, també de Sant Esteve, i de Manel Fortià, el contrabaix, interpretaran adaptacions de temes de Paco de Lucía, estàndards de jazz, temes originals i improvisacions obertes per experimentar amb les complexes harmonies del flamenc-jazz i les melodies de la guitarra flamenca.

Flamenco Vibes. 35è Festival de Jazz de Granollers. Casino. Divendres 28 de febrer, 20.00.

El Festival Incert arriba dissabte a Mollet

Mollet s’estrenarà aquest dissabte com una de les seus del Festival Incert amb el concert ‘Paisatge sonor, una trobada entre Catalunya i Palestina’, que oferirà una barreja de melodies tradicionals i contemporànies, amb instruments com el llaüt i la guitarra, el nay i la gralla, així com diversos instruments de percussió. El resultat serà una barreja harmònica de flamenc, jazz i música tradicional palestina i catalana. Els músics s’uniran per crear un paisatge sonor intens i evocador que transcendeix les fronteres culturals i mostra la bellesa de la col·laboració intercultural. L’actuació comptarà amb el Quartet de corda, el Cor Infantil i el Cor Jove de l’Escola Municipal de Música i Dansa, músics de Palestina i membres del tallers de musics i de l’ESMUC.

‘Paisatge sonor, una trobada entre Catalunya i Palestina’. Festival Incert. Teatre Municipal de Can Gomà. Dissabte 1 de març, 18.30.

Jordi Sunyer

BUHOS
‘Sempre dempeus’
Amb el nou any arriba el setè disc d’estudi dels veterans vendrellencs Buhos, una de les bandes referents de la música festiva nacional. Van començar el 2005 fent versions i bolos desfasadíssims i des de 2013 que escriuen els seus propis temes. A Sempre dempeus hi ha dos mussols: els de sempre, els que creen temes enèrgics i plens de llum amb arranjaments electrònics, i uns de nous que també són capaços de compondre cançons més pausades amb lletres fins i tot reflexives. Deu ser cosa de l’edat… però se’n surten airosos.

JOSEP SUQUET
‘Supervival’
Josep Suquet és un pianista i compositor nascut a Palafrugell que actualment viu a Barcelona. Graduat superior en piano jazz pel Conservatori del Liceu, se’n va anar a Berlín del 2015 al 2019 per acabar-se de formar i quan va tornar es va dedicar plenament ja a la música. Supervival és el seu segon treball amb peces pròpies de jazz modern i jazz fusió, amb incursions a la música postromàntica i modernista. El disc s’ha gravat en format trio amb Ot Granados al contrabaix, el canari Rubén Bueno a la bateria i Suquet al piano i el resultat és emotiu i suggeridor.

MAGARI
‘Diumenge’
El violinista Ivan Garriga i l’acordionista diatònica Liv Hallum coincidien sovint al poble de Pedra (la Cerdanya) arran de la bona relació que existia entre les seves famílies. I d’aquelles trobades accidentals en va néixer una forta amistat i també l’embrió del que ara és Magari, un duet de música folk i tradicional que al principi interpretava melodies populars i que ara, amb Diumenge, ha començat a escriure també les seves pròpies cançons. Al disc n’hi ha 12 i sonen casolanes, acollidores i alhora rodones i clàssiques.

Jordi Sunyer

‘Born to Run’
Columbia, 1975

Aquest 2025 farà mig segle del Burn to Run, el tercer disc de Springsteen i un dels millors de tota la seva trajectòria. L’àlbum només té vuit cançons i dura menys de 40 minuts però no hi ha palla. S’aprofita absolutament tot. L’homònima “Born to Run” és poderosa i brutal com també ho són “Thunder Road”, “Backstreets” o “Jungleland”, amb el saxo de l’inolvidable Clarence Clemons. Però altres temes més reposats com “Night”, “She’s the One” o “Meeting Across the River” també són excel·lents. La producció és sensacional i segurament és un dels primers discos de la història pensat per sonar bé en grans estadis. A més, Springsteen va aprendre que si volia ser gran s’havia d’envoltar de bons músics i en aquest treball és on neix l’E Street Band. Si Bruce és el cos, la banda és l’ànima d’un disc que va servir per llançar el Boss a l’estrellat i a la glòria eterna. I el millor de tot és que el disc continua vigent i que Bruce encara tira. I aquest 2025, com no, tornarà a tocar a la península. De moment no hi ha data a Barcelona però per Sant Joan serà a Donosti. Ah! I la icònica imatge de la portada és d’Eric Meola. Quan portaven tres hores de sessió de fotos cap agradava i Bruce va decidir fer un kit-kat. Va endollar la guitarra, es va posar a tocar i en un moment es va recolzar a l’espatlla de Clarence Clemons. Meola va fer clic i ja la van tenir.

Jaume Espuny

Primer instrument que vas aprendre a tocar?
La flauta dolça a l’escola.

Primer disc que et vas comprar?
Va ser un casset del Rey León.

Quants discos tens?
Uns 20 aproximadament.

Tria’n tres (de discos).
En triaria algun d’Estopa, algun de Mago de Oz i també algun d’Els Pets, grups que em van marcar molt durant la meva infància i adolescència.

Grups o músics de capçalera.
Els que he citat abans i hi hauria d’afegir Obeses. Ara mateix són imprescindibles.

Un concert (com a públic) per recordar.
Obeses a la sala Pasternak de Vic a la presentació del seu primer disc, Obesisme il·lustrat.

Jordi Vilarrodà

‘El jo que no mor’
Ferran Torrent
Columna
Ferran Torrent, en una es-plèndida maduresa literària, ens regala una novel·la d’espies. El seu escenari és la València de mitjans dels anys 60, i per l’Hotel Metropol hi transiten curiosos personatges propis de la Guerra Freda al costat de mites com l’actriu Ava Gardner. I enmig de tots, un que ja coneixen els lectors de Torrent: el Mític Regino, falsificador d’art, surant en aquest ambient.

‘Els nàufrags del Wager’
David Grann
Ara Llibres
Una gran aventura… real. L’any 1740 el vaixell de guerra anglès Wager busca un galió espanyol per capturar-lo però una tempesta el desballesta al cap d’Hornos. Els supervivents apedacen el vaixell i arribaran mesos més tard a les costes del Brasil. Són uns herois. Però apareix llavors una petita embarcació amb tres membres més de la tripulació del Wager a Xile. I expliquen històries terribles.

‘A cent trenta per la nacional’
Guillem Salla
L’Altra Editorial
S’ha dit que la darrera novel·la de Guillem Sala és tarantinesca amb tot el que comporta aquest adjectiu. Les protagonistes són la Marta, la Tere i la Ponça, tres velles amigues/enemigues que es retroben al cap d’anys de no veure’s. Comença per a elles (i l’esperit d’una quarta, la Doris) un cap de setmana intens. Tant com l’estil de l’autor, que ha creat una bona colla de lectors fidels.

‘Sense pietat’
Tura Soler / Jordi Grau
La Campana
Els dos periodistes gironins Tura Soler i Jordi Grau tornen a col·laborar en un llibre de crònica negra viscuda. Després dels crims impunes recollits a Sense càstig arriben ara els crims cruels de Sense pietat. Són vuit casos que es caracteritzen perquè els assassins van actuar amb una violència extrema envers les víctimes, o algun en què el cadàver no es va arribar a trobar mai.

‘Jo, Tarzanne’
Pep Molist / Anna Mongay
Petit Nandibú
El personatge de Tarzan que va crear Edgar Rice Burro-ughs semblava mig oblidat. Però l’han recuperat, a tres mans, la companyia Festuc Teatre, l’escriptor Pep Molist i la il·lustradora Anna Mongay. D’un espectacle familiar dels Festuc en surt aquest àlbum il·lustrat. La protagonista és Tarzanne, és a dir, una nena, que també es trobarà abandonada a la selva i adoptada per uns goril·les.

-

JAUME SERRA HÚNTER. Filosofia, consciència i llibertat
Autor: Joan Cuscó i Clarasó
Editorial: Edicions Enoanda
Lloc i any d’edició: Barcelona, 2024
Nombre de pàgines: 121

L’efecte de les dictadures del XX per la cultura i la universitat catalana fou devastador: d’una època d’avenç, europeisme i efervescència cultural, al buit. La repressió ens furtà 50 anys! Va caldre redescobrir de nou el que era moneda corrent durant la República, ara però, sotmesos al suprematisme cultural castellà. I així estem.

Pel que fa en concret a la tradició filosòfica catalana, la recuperació durant la transició fou nul·la. Un fet que puc ratificar, com a estudiant de Filosofia en els 80. Algú va definir la facultat com el resultat del pacte entre franquistes i comunistes, però per a ambdós la consciència nacional i la tradició filosòfica nacional catalanes eren una entelèquia absurda.

Avui, tanmateix, Josep Montserrat, exdegà de la facultat, i Joan Cuscó i Clarasó encapçalen un grup que treballa per trencar aquest silenci. Amb una multitud d’obres d’investigació, ens donen a conèixer la riquíssima tradició del primer terç del XX, sobre la qual pot arrelar l’actual.

El llibre de Joan Cuscó que presentem ens descobreix una figura cabdal de la cultura catalana dels 20 i 30 del segle passat, tot i que per a l’actual sigui quasi desconeguda. El professor Jaume Serra Húnter, a banda de la seva producció filosòfica, encara vigent avui, destacà per la seva contribució a la modernització d’una anquilosada universitat, en una època on el seu desprestigi feu que brillants intel·lectuals, com Eugeni d’Ors, hi renunciessin. Serra Húnter entengué que la construcció nacional passava necessàriament per l’enfortiment de les institucions, i gràcies a ell la universitat esdevingué un autèntic estímul per l’impuls del català com a llengua de cultura i de la cultura catalana com a nucli de progrés de la nació. Tant de bo que les actuals institucions tinguessin el criteri, el valor i la determinació que mostrà Serra Húnter. L’obra ens mostra també el context, els deixebles més prestigiosos, i com uns i altres contribuïren a l’aparició de l’anomenada escola de filosofia de Barcelona. Eduard Nicol, un dels més il·lustres, descriu nítidament quina fou la situació: “… la mayoría ignorábamos a Ortega casi con la misma integral naturalidad con que él ignoraba nuestra tradición. Años después reparé aquel error juvenil. Ortega, siento decirlo, nunca llegó a reparar el suyo. Si de la filosofía española se pone en su haber solamente a la escuela de Madrid, es manifiesto que el volumen de lo que así queda excluido resulta demasiado considerable para que la omisión no aparezca forzada, trasparente de intención”.

Joan Millaret i Valls

La vídua atribolada

S’estrena en cinemes l’última part de la tetralogia inspirada en el personatge de Bridget Jones creat per l’escriptora Helen Fielding a ‘El diario de Bridget Jones’. L’autora participa de nou en el guió d’aquesta quarta entrega i també exerceix de productora al costat, entre altres, de la mateixa actriu que ha immortalitzat Bridget Jones, Renée Zellweger. Ara tenim a Bridget Jones com a melancòlica vídua uns anys després de la mort del marit, Mark Darcy (Colin Firth), encara molt present en la vida de Bridget, una presència inoblidable que en pantalla és resolt en forma d’amistoses aparicions. Bridget viu entregada al tràfec diari que comporta criar als seus fills i, de tant en tant, demana ajuda al seu vell amic i amant, faldiller compulsiu, Daniel Cleaver (Hugh Grant), que es quedi amb els fills a manera de mainadera quan ella surt a sopar.

Bridget ha viscut aquests últims anys dedicada al celibat i enmig dels consells i les pressions del seu cercle íntim d’amics es llençarà a la recerca de la felicitat. Després d’un incident en un parc públic, Bridget coneix un jove i atractiu jardiner, Roxster (Leo Woodall), i retrobarà l’amor i el sexe quan aquest aparegui en una aplicació de cites. Bridget intenta refer la seva vida i es reincorpora a la seva antiga feina com a realitzadora de televisió mentre continua visitant la consulta de la seva psicòloga, Dra. Rawlings (Emma Thompson). Alhora també coneix a un professor de ciències, Mr. Scott Wallaker (Chiwetel Ejiofor), amb qui desenvoluparà una sincera amistat, especialment després d’una sortida a la muntanya amb els alumnes de l’escola.

Entre altres actors secundaris que apareixen fugisserament en pantalla en aquest últim retorn de Bridget Jones trobem als veterans Jim Broadvent o Gemma Jones en els papers del seu pare. Òbviament, Renée Zellweger és la reina de la festa i ens obsequia de nou amb el seu habitual repertori de carones, magarrufes i escenes que busquen la comicitat. Bridget Jones potser ha esdevingut una popular model de dona lliure, resilient i empoderada, una moderna heroïna de la feminitat de ficció però aquesta ‘Bridget Jones: Loca por él’ és una comèdia romàntica sobre l’edat adulta força llastimosa, sense gràcia, amb acudits dolents i, el pitjor, llastada per una lletja i deficient realització cinematogràfica.

Isaac Muntadas

Pals injustos pel mico xinès més polèmic

El març passat ens va deixar un dels mangakes més coneguts del planeta, el japonès Akira Toriyama (68 anys), el creador de Bola de Drac. El que no se sap tant és que Toriyama es va inspirar en una obra clàssica de la literatura xinesa del 1592 per donar vida a personatges icònics com en Son Goku i en Vegeta. Es tracta de Viatge a l’Oest, de Wu Cheng’en. A Toriyama li hauria encantat veure que aquest agost la companyia xinesa de videojocs Game Science ho ha petat amb Black Myth: Wukong, que es basa en la novel·la del segle XVI per explicar les aventures d’un mico anomenat El Predestinat.
Black Myth: Wukong va vendre més de deu milions de còpies en la seva primera setmana a la venda, tot i sortir el 20 d’agost, un mal mes per als videojocs. Tenim més temps, però més activitats per fer i menys ganes d’estar tancats a casa jugant. A més, va acumular més de 2,2 milions de jugadors simultanis a Steam (el rècord és de PUBG amb 3,2 milions, un battle royale de tots contra tots). Una barbaritat. I per davant de jocs tan esperats com Elden Ring o Cyberpunk: 2077. L’explicació és que s’ha fet molta publicitat a la Xina i allà hi ha molts jugadors potencials. Però el nostre simi també ha tingut detractors a les xarxes socials per la manca d’igualtat. Un rumor assegurava que els creadors del joc es van negar a pagar 7 milions de dòlars a Sweet Baby Inc, una consultora que es dedica a assessorar en temes d’igualtat i diversitat. De fet, algun mitjà especialitzat va baixar-li la nota per no tenir “prou diversitat”.
És difícil creure’s anàlisis que es queixen de la diversitat quan la gran majoria dels personatges i enemics són animals. Són els mateixos que critiquen el joc per ser lineal i ser un hack and slash (molt combat cos a cos) amb ànima de boss rush (encadenar enemics finals un darrere l’altre). Són gent que no ha passat del capítol 1, perquè en el 2 has d’anar amb llapis i paper per no perdre’t explorant. I també hi apareixen personatges femenins d’una gran rellevància, però cal avançar en la trama. Sobre la dificultat, no arriba a la d’un joc soulslike (joc de rol o d’acció molt difícil), però suareu tinta amb alguns enemics finals. Spoiler. El tigre del capítol 2 és un sanguinari.
Però no tot són flors i violes. Només podreu repartir llenya amb el bastó del mico a la PS5 i al PC. Per ara, no sortirà a la Xbox Series S i X. Les males llengües diuen que hi ha un acord d’exclusivitat temporal amb Sony. Game Science ho negava i deia que havia endarrerit la versió d’Xbox per optimitzar-la. Sigui com sigui, el pitjor pecat és que el joc té un format físic fals. És a dir, la caixa ve sense el disc i només amb un codi de descàrrega. Una broma de mal gust. He optat per agafar-lo digital, tot i que solo ser dels clàssics. Per acabar amb un somriure, aniré al YouTube a escoltar la cançó El origen de Goku, d’en Pascu i en Rodri. Ho claven!

Plataformes: PlayStation 5 i PC
Gènere: Rol
Idioma textos: Castellà
Idioma veus: Anglès i xinès
Format / Preu: Físic (sí, sense el disc) i digital /69,99 euros
Desenvolupador i distribuïdor: Game Science

EL 9 NOU

Josep Viladecàs, propietari de les carnisseries Fussimanya, ha obtingut un dels dos primers premis del 10è Concurs de Botifarra d’Ou Artesana que convoca la Confraria del Gras i el Magre i la Fundació Oficis de la Carn. En concret, va obtenir la Millor Botifarra d’Ou Singular de Catalunya amb una botifarra d’ou amb carxofes i ceba. Viladecàs ha explicat que la inspiració va sorgir de la cuina del restaurant que també regenta la família: “Ara és temporada de carxofes i una de les nostres especialitats és un arròs caldós amb carxofa i sofregit. Vaig pensar que aquesta combinació podia encaixar en una botifarra d’ou i vam veure que el gust, la textura i l’equilibri d’ingredients funcionaven perfectament”.

En la mateixa categoria, Cesc Colom, de la carnisseria Colom-Vila de Manlleu, va obtenir una menció del jurat amb una botifarra d’ou amb pop a la gallega; i David Riera, de Can Vilada de Vic, una altra per una amb entrebancs dolços. En la categoria de Millor Botifarra d’Ou Tradicional, Josep M. Saborit, de la carnisseria i xarcuteria Saborit, de Calldetenes, va ser segon, mentre que Daniel Márquez, de Cal Noc de Moià, va sumar una menció. En aquesta desena edició es van presentar un total de 38 botifarres a la categoria Millor Botifarra d’Ou Artesana Tradicional, i 28 botifarres a la categoria de Millor Botifarra d’Ou Artesana Singular de 42 elaboradors de 19 comarques de Catalunya.

Presidenta: Beth Codina

Director editorial: Agustí Danés

Coordinació i redacció: Carles Fiter

Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic

Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers