‘Parallel Lines’
Capitol, 1978
Blondie va sorgir de l’escena punk de Nova York a mitjan anys setanta amb actuacions en directe famoses a la sala CBGB, juntament amb Ramones i altres grups punk que sortien com bolets. Però amb el primer disc els crítics els van col·locar en el moviment acabat de sorgir, la new wave. Ja no sonaven tan punk. I va arribar el tercer disc, aquest Parallel Lines, i va quedar clar que
Blondie era exactament i simplement un grup de pop rock, un gran grup, a l’estil dels Beatles o els Kinks, per posar dos exemples cèlebres. El disc va arrasar amb tots els mereixements. És un gran disc. Cap de les 12 cançons que conté podem dir que és mediocre. I hi ha uns quants èxits que van sonar
insistentment a la ràdio, com “Hanging on the Telephone”, “One Way or Another”, “Fade Away and Radiate” i, per sobre de tot, “Heart of Glass”, on brilla especialment la cantant del grup, Deborah Harris, amb aquella veu tan aguda que la va fer famosa. Gairebé totes les cançons estan compostes per un o altre membre del grup. Alguns temes tenen reminiscències de música disco, aleshores tant de moda, però aquí hi queden la mar de bé. Blondie no va durar gaire. L’any 1982 es va dissoldre, però va tornar el 1999 amb més o menys els mateixos membres i ara per ara continuen actius. En aquests 17 anys de pausa, Deborah Harry va tenir una brillant carrera en solitari.
