‘Burn’
Emi, 1974
Aquest va ser el vuitè disc dels britànics Deep Purple i el primer sense la veu d’Ian Gillan, que s’havia barallat amb el guitarrista Ritchie Blackmore. Els seguidors de la banda, doncs, no les tenien totes i hi havia moltes incerteses amb un grup que es va reforçar amb un desconegut David Coverdale a la veu i amb Glenn Hugues al baix i a les veus (el baixista Roger Glover també havia estat acomiadat). Al teclat hi seguia el mestre Jon Lord; a la guitarra, un inspirat Blackmore, i a la bateria, l’energètic Ian Paice. I quin va ser el resultat? Doncs déu-n’hi-do. A Burn no es crema res però hi ha talls força rodons i el tàndem Coverdale-Hugues a les veus se’n surt prou bé. L’àlbum s’enceta amb l’homònima “Burn”, un tro de hard-rock robust i elegant. Després ve “Might Just Take Your”, on es nota que alguna cosa ha canviat amb Coverdale cantant com un bluesman i Hugues tocant el baix amb estil funk. Els dos últims talls –n’hi ha vuit– són “Mistreatred”, un rock clàssic amb final dramàtic, i l’experimental “A 200”, amb el teclat de Lord de protagonista. El disc, per cert, el van gravar a Suïssa a l’estudi mòbil que tenien els Rolling Stones i va ser un dels primers de la història que es van anunciar a la tele. Ah! I Gillan va tornar a Deep Purple el 1984 i s’hi va estar fins al 1989, quan el van fer fora per segona vegada. El 1992, però, es va reincorporar de nou i de moment encara dura. Aquest estiu, 50 anys després de Burn, fins i tot se’ls va poder veure fent fum a l’aigua a Barcelona.
