‘Eldorado’
Jet Records, 1974
L’Electric Light Orchestra, la ELO, possiblement va ser el primer grup de pop-rock a incloure-hi una secció de cordes –violins i violoncels– de manera permanent. I sonaven la mar de bé. Aquí, en aquest Eldorado, el seu quart disc d’estudi, van anar una mica més lluny i hi van afegir una orquestra sencera, dirigida per Louis Clark. Les 10 cançons de l’àlbum estan compostes pel líder i ànima del grup, Jeff Lynne, i tenen la virtut que tan bon punt les escoltes, al cap de pocs minuts ja les pots taral·lejar. Entren directe al cap. Quan el disc va sortir, alguns crítics el van comparar amb el Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band dels Beatles, publicat set anys abans, per la barreja d’estils però sempre amb una melodia clara. Després d’una introducció apoteòsica amb “Eldorado overture”, sonen les primeres notes del gran èxit del disc, la balada “Can’t Get It Out of My Head”, que les emissores musicals es van fer un tip de radiar. Destaquen també “Boy Blue” i el tema que dona nom al disc. La densa capa d’instrumentació no enfarfega gens, una altra virtut d’Eldorado. A finals dels vuitanta, Jeff Lynne va abandonar el grup i es va dedicar a produir discos d’unes quantes figures, com George Harrison, Tom Petty o el supergrup Traveling Wilburys, i sonen més o menys com la ELO. I a la portada, les sabates de la nena, Judy Garland, a El mag d’Oz.
