‘Brother Love’s Traveling
Salvation Show’
Tamla Motown, 1967
Als anys seixanta, Neil Diamond era un cantautor que tenia èxit component cançons per a altres –el famosíssim I’m a Believer dels Monkees era seu–, però no acabava d’arrancar com a cantant. Fins al seu quart disc, aquest Brother Love’s Traveling Salvation Show, que es va vendre força i que té una història al darrere. Un mes després de treure aquest disc, Diamond va publicar un single amb dues cançons on a la cara A hi havia “Sweet Caroline”, que es va fer famosa a l’instant i que encara ara, després de més de 50 anys, molta gent la coneix i que a la mínima canta tothom en qualsevol festa, a part de sentir-se sovint en alguna pel·lícula.
És d’aquelles cançons eternes. Per tant, en les edicions posteriors d’aquest àlbum, la discogràfica hi va afegir “Sweet Caroline” com a últim tema i fins i tot va canviar la portada per avisar que hi havia aquesta cançó. I l’èxit, evidentment, va ser total. Però hi ha altres cançons que també estan molt bé, com la que dona títol al disc, “Brother Love’s Traveling Salvation Show”, també molt comercial.
N’hi ha unes quantes amb un toc country, com “Long Gone” i “Glory Road” i fins i tot “You’re So Sweet, Horseflies Keep Hangin’ Round Your Face”, que més aviat és una paròdia country. Però on no falla mai Neil Diamond és en les balades, com “And the Grass Won’t Pay No Mind”, que és molt maca. Llàstima que ara ja fa temps que no grava.
