‘Bèstia’ Zeñeste/Edigsa, 1974
Alguns historiadors i algunes enciclopèdies parlen del Bèstia! d’Oriol Tramvia com el primer disc de punk publicat a la península Ibèrica i el primer cantat en català. És evident que l’afirmació és exagerada, perquè si posem l’àlbum al costat del que un parell d’anys més tard facturaria Sex Pistols no s’assemblen en res. I el 1974 la paraula punk ni tan sols era al diccionari de Tramvia. Però en actitud i altres detalls sí que va ser del tot transgressor. La peça que dona nom al disc comença al crit de “Bakunícese” (en referència a un dels pares de l’anarquisme) i hi deixa anar frases com “qui tingués un misto per tal del món cremar”. Quan era al Grup de Folk –allí va començar la seva carrera– ja feia gala de la seva irreverència i davant l’estupefacció dels seus companys en algun bolo fins i tot havia cantat “cuando yo era pequeño me cagaba en un barranco y ahora que soy mayor me cago en Francisco Franco”. Allò era el 1968 i per molt menys d’altres havien acabat a la garjola. Però ell era així. Sense filtres i sense pèls a una llengua on cabien temes com “Bèstia!” al costat de versos de Joan Salvat-Papasseit per fer la cançó “Venedor d’amor”. Ah! I el disc es va gravar en directe perquè Tramvia (que en realitat es diu Oriol Pons i Mir) no volia entrar a un estudi. Un personatge curiós però del tot imprescindible.
