Pere Riera, conegut artísticament com a Petrus, és un dels tòtems del teatre amateur manlleuenc. Distingit sobretot per la seva interpretació de Satanàs als Pastorets, Riera es recupera avui d’un ictus que l’ha mantingut allunyat dels escenaris. No obstant això, la seva presència a la vida pública del municipi no ha desaparegut del tot, i enguany ha participat en actes com el pregó de les festes de Gràcia o el Serpent.
Això de fer de Satanàs als Pastorets, com va anar?
A principis dels anys 70, jo formava part d’un moviment júnior de teatre, que abans es coneixia com a Aspirantat d’Acció Catòlica, i fèiem molt teatre amateur. En aquell moment, Carles Molist em va proposar d’interpretar Satanàs als Pastorets. Aleshores utilitzàvem el teatre de Gràcia i els mateixos actors havíem de fer els canvis de decorat quan s’acabava una escena. Més tard, els vam poder fer al Centre i vaig interpretar el paper fins fa relativament poc, i sota les ordres de diferents directors, com ara Pep Colomer o Joan Roura.
Què li ha aportat aquest paper?
És el més increïble que he fet mai, i considero que m’ha marcat per a tota la vida. A més, els Pastorets és un dels actes populars més estimats, en què intervé molta gent, i era molt entranyable veure que els manlleuencs em coneixien com a Satanàs.
És un personatge que troba que li escau?
Crec que quan Carles Molist m’ho va proposar va ser pensant en les meves característiques físiques, sobretot l’alçada (faig un metre vuitanta) i la veu.
És el dolent de la pel•lícula, però…
No ben bé. Per fer de Satanàs s’hi ha de posar el granet de sorra personal, perquè no tot són crits i gestos. Em va ensenyar que interpretar un personatge amb maldat necessita temprança.
Quants anys el va encarnar?
Potser més de trenta, però de manera intermitent. Abans de fer la mili ja l’interpretava, i quan vaig haver de marxar amb 21 anys em van suplir altres actors, com Xavier Boada o Joaquim Salinas. A principis dels anys 80, vaig tornar i em van deixar reprendre-ho.
D’on ve la seva passió pel teatre?
Va començar quan tenia set anys i formava part del moviment júnior. Era la meva afició i l’any 1979 em vaig llicenciar en Art Dramàtic a l’Institut del Teatre de Vic, una delegació del de Barcelona. Sempre he fet teatre amateur. Vaig estar a punt de saltar a professional, però la meva situació familiar m’ho va impedir.
N’havia après d’algú?
No vaig tenir cap referent concret en un professional, però quan veia alguna pel·lícula o obra em fixava en com ho feien i buscava els matisos. Vaig aprendre molt dels professors a l’Institut del Teatre de Vic, com ara de Pere Planella, Joan Anguera o Joan Sagalés, per exemple. Més tard, vaig ser professor d’acrobàcia durant dos o tres cursos. També m’agradaria destacar qui va ser el mestre principal de la meva vida teatral, Antonio Anglada.
Quin moment de la seva trajectòria com a actor destacaria?
Segurament quan vam fer el muntatge de l’obra Víctimes del deure, d’Eugène Ionesco, amb el grup teatral El Rusc. Era complex, però vam gaudir molt perquè el vam representar en diferents sales arreu de Catalunya i, de fet, vam estar a punt de fer-lo a Barcelona.
Com veu l’escena teatral manlleuenca?
El teatre es popularitza cada vegada més, i Manlleu té la sort de ser un poble amb gent que s’hi dedica. Ja des de les escoles s’impulsa molt i el Teatre Centre organitza tallers per a nens, i això fa que tingui futur. Crec que aquesta embranzida ha estat, en part, gràcies al Serpent.
Aquest any hi ha participat…
Sí, abans acostumava a fer de taverner i en aquesta edició em van proporcionar una banqueta dins de la taverna per desfilar fins a Can Puget. Després, em vaig situar davant de l’escenari i, tot i no pujar-hi, vaig poder gaudir de la festa.
L’obertura del teatre municipal ha afavorit la riquesa cultural i teatral de la ciutat?
Diria que no. La veritable nissaga del teatre a Manlleu és al Teatre Centre i a l’Espai Rusiñol, és a dir, allò que ho manté viu és l’entitat, no l’espai físic.
Seria bo que el gestionés l’associació Teatre Centre?
Sempre hi ha hagut aquesta polèmica. Seria el millor, perquè la gestió ha de ser a càrrec d’aquella gent que fa teatre i sap què és.
A banda d’interpretar-ne, n’ha vist moltes, d’obres?
Sí, gaudeixo molt fent d’espectador. Precisament, d’aquí poc podré anar a veure Lluís Soler i Xavier Boada, que representen La tempestat, de Shakespeare. He vist molt teatre a Barcelona, però també a L’Atlàntida de Vic.
Recomani’ns alguna obra o companyia.
Sempre m’han agradat les que fan al Teatre Lliure. Quan Flotats hi va actuar, juntament amb Lluís Homar i Anna Lizaran, hi vaig anar, i és una funció que recordo molt. També m’agrada el teatre musical, però a Barcelona no en fan gaire, no s’ha potenciat tant com a Madrid.
El cinema també l’ha enganxat?
Sí, he vist moltes pel·lícules.
Algun actor, actriu, director, directora… en particular?
Dels mítics, Marlon Brando o Charlton Heston, i si n’hagués de dir algun de més actual, probablement Brad Pitt.
Enguany ha estat l’encarregat d’encetar les festes de Gràcia amb el pregó. Com ho va viure?
Va ser increïble. Em van acompanyar els meus fills i vaig poder dedicar el pregó a tothom del barri. Per començar-lo, em vaig maquillar el bigoti de Charlot i vaig posar-me un nas de pallasso com Tortell Poltrona.
Com es troba de l’ictus?
És molt lent. Vaig a rehabilitació, que em serveix molt, i és important prendre consciència que és una feina llarga, però he fet bastants avenços.
En què consisteix la recuperació?
Vaig al centre CRIV, de Vic, tres dies a la setmana, i algun dia a l’Hospital de Sant Jaume, a fer un taller d’activació de la memòria. Pel que fa a la parla, he tingut sort de poder mantenir la logopèdia des del principi, però és de les coses que més m’ha mancat.
Què ha estat el més difícil de la malaltia?
Tenir consciència de tenir-la, perquè hi ha dies en què el món s’ensorra. També he trobat molt a faltar les caminades amb els amics, per exemple.
Més enllà de l’home de teatre, qui és Pere Riera? A què s’ha dedicat?
Abans de fer la mili, treballava d’administratiu en una empresa de Manlleu que es dedicava a fer pots de llet, olles, cassoles… Després, i fins a la jubilació, vaig ser empleat de banca. Treballava sempre a la mateixa oficina al carrer del Pont, però amb el temps canviava de nom. Últimament, es deia Caixa d’Estalvis del Mediterrani.
Quin personatge li hauria agradat fer que tingui pendent?
No hi ha un personatge concret que m’hagi cridat l’atenció, però fer un Shakespeare o interpretar algun paper mític sí que m’ha faltat.
El tornarem a veure dalt dels escenaris?
Sí que m’agradaria, però això depèn dels que dirigeixen. A més, la meva dificultat per parlar és bastant superior a mi. Tot i així, podria fer un personatge que no digui res i només s’expressi amb la cara o el cos, però això ho deixo en l’aire.
