Els 30 anys de trajectòria en el món del gòspel han convertit Moisès Sala en un autèntic referent del gènere al país i més enllà. Va començar dirigint The Gospel Viu Choir de Palafolls, i actualment ja és al capdavant de dos cors més a Granollers i Girona, amb els quals ha trepitjat escenaris de tot el país en més de 300 concerts. A més, es dedica amb cos i ànima a escampar el gòspel arreu del planeta a través de tallers i iniciatives socials i solidàries.
Es pot dir que Moisès Sala és el gran referent del gòspel a Catalunya avui dia?
De fet, fa molts anys que hi estem posats pel mig. Era el 1995 quan vaig començar a treballar amb un grup de joves d’Arenys i vam gravar el nostre primer disc d’espirituals negres i de gòspel. Doncs mira, des de llavors i fins ara són 30 anys. Pel mig vaig fundar primer el grup professional The Gospel Viu Choir, a Palafolls. Durant molts anys només vaig dirigir aquesta formació, fins que el 2018 vaig aterrar a Granollers per un taller de gòspel al Casino. D’aquí van sortir les ganes de muntar un grup estable. Potser anys enrere hauria dit que no, però en aquell moment tot em va quadrar. I després va arribar l’última formació, Heaven on Earth Gospel Choir, de Girona. És un treball que anem fent de mica en mica, anem creixent com una petita taca d’oli.
Ja feia anys que es dedicava a la música, però per què es va decantar pel gòspel?
Jo soc pianista i ja coneixia la música des de ben petit: els espirituals negres, Aretha Franklin… Però va ser a partir del 1995 quan vaig entrar dins el món dels espirituals negres i a partir d’un viatge als Estats Units, en què vaig fer una immersió dins el món del gòspel contemporani. Quan em vaig començar a dedicar plenament a la música, ho vaig fer directament al gòspel.
Com el definiria, o què és per a vostè?
El gòspel és una transmissió de sentiments total i absoluta. Tota la música en si ja et defineix l’estat d’ànim. Quan estàs trist escoltes un tipus de música diferent de quan estàs content. Cada moment de la nostra vida va lligada a un tipus de música. A més, la música cantada en grup crea aquest efecte de sinergia. De fet, la raça humana som gregaris per naturalesa, necessitem estar en una tribu, en un col·lectiu. Per tant, cantar en grup dona un punt de força. Però, a més, el gòspel és un missatge d’amor. No hi ha cap cançó de gòspel que parli de desamor, de tristesa, de falta d’il·lusió i de falta de vida. Al contrari, és un estil que parla contínuament de vida i que transmet un missatge d’amor molt clar. Hi haurà cançons més ràpides i cançons tipus balada, però sempre tenen un missatge positiu. Per tant, si ajuntes que la música ja defineix les emocions i l’acompanyes cantant en un col·lectiu, crea aquest aspecte de sinergia i de treballar tots a l’una, i, a més, amb un missatge d’amor meravellós i fantàstic. És la fórmula màgica de cantar gòspel, que et canvia la vida.
És veritat que en un concert de gòspel sempre hi ha alegria, ritme i moviment.
Sí, són concerts molt dinàmics. La idea que arriba és que en un concert de gòspel sempre ha d’estar tothom picant de mans, cantant i ballant. I tampoc és així, perquè no pots aguantar un concert de tres hores amb aquest ritme. Els moments enèrgics, dinàmics i rítmics són molt intensos. Però com en qualsevol concert també hi posem aquella balada més íntima i propera. I hi ha gent a qui se li comencen a negar els ulls i s’agafen a la persona que tenen al costat. Això arriba molt endins també.
Parlava abans de les espirituals. El gòspel és més espiritual que religiós?
Tot és música de l’esperit. Evidentment, hi ha la part de l’Església protestant que utilitza molts d’aquests himnes com a part de la seva litúrgia, igual que l’Església catòlica fa servir altres tipus de cançons. Però després hi ha tot aquest moviment civil, per dir-ho d’alguna manera, arreu del planeta, que ha agafat el gòspel com una manifestació més espiritual que no pas religiosa o litúrgica. Respon més a una necessitat d’espiritualitat que no pas a un dogma de fe. Per tant, el que estem cantant realment són cançons de l’esperit. La diferència entre les cançons espirituals negres i el gòspel es troba en la cronologia. El gòspel va néixer a partir del segle XX, quan tots els antics esclaus i els seus familiars van deixar les plantacions i van marxar cap a les grans zones perifèriques de les grans ciutats. Allà van veure que tot el que havien estat cantant fins ara eren cançons d’esclavitud, espirituals negres cantades una miqueta a cappella i fruit de la improvisació. Tots aquells cants parlaven molt de l’afany i el desig de llibertat. A partir del 1865 es declara la llibertat de tots els esclaus i comencen a fugir cap a les grans ciutats, deixant el sud i anant cap al nord. Va ser al cap dels anys, el 1920 i 1925, quan es data el primer gòspel. En aquell moment canvien el paradigma, volen cantar cançons que parlin de la seva situació actual de llibertat. Ja no canten a cappella, sinó que li posen música i ja no parlen de l’Antic Testament. Volien fer una cosa absolutament diferent. Podem dir que les espirituals negres desemboquen en el gòspel, igual que les espirituals negres van néixer de la fusió del ritme africà amb la litúrgia protestant.
Quin és el seu repertori?
Bàsicament el gòspel contemporani, l’actual del segle XXI. És el mateix gòspel que s’està cantant als Estats Units. Vam fer l’aposta de deixar el gòspel més tradicional, el de temes com Oh happy day, el When the Saints… és a dir, aquestes cançons que ja han sonat molts anys i que evidentment formen part de la nostra història, del nostre ADN, per fer un pas endavant cap al gòspel més del segle XXI, molt més funky, amb aquest sincopat i aquest accent diferent del gòspel més tradicional, dels anys 70 i 80.
Què es necessita per cantar gòspel?
Per cantar gòspel a nivell de cantar-lo, com podem fer en una Open Session, senzillament fa falta tenir ganes de fer-ho i atrevir-s’hi. Sí que hi ha unes formacions per quan vols tenir un nivell determinat i assolir una certa professionalitat. En aquest cas sí que fem una selecció de veus, bàsicament, en l’aspecte de veus diferents, per tenir uns colors i uns timbres determinats, una afinació molt ben matisada… Tot depèn de la intenció que tinguem. Si tenim ganes de fer un cor popular o una sessió oberta, tothom hi és benvingut. I jo sempre dic que independentment que no cantis gòspel en una coral, canta a casa, que t’anirà molt bé.
Han actuat a diferents llocs com el Palau de la Música o el Gran Teatre del Liceu. Quin és l’escenari ideal per fer-hi un concert de gòspel?
L’escenari ideal ve determinat pel públic, per la connexió que hi estableixes. Si aquest és permeable a tot el que li estàs oferint, a tot el que li estàs cantant, fa que l’espai sigui ideal. A partir d’aquí, evidentment, hi ha escenaris que, per característiques tècniques, són millors. Per exemple, el Palau de la Música. Allà hi hem actuat en diverses ocasions i és una caixa de ressonància meravellosa. També són espais molt preparats el Liceu, L’Auditori de Barcelona i fins i tot l’Auditori de Granollers, on vam actuar l’any passat. I també ve molt de gust cantar en una capella o una petita església romànica mil·lenària del nostre Pirineu, amb el simple acompanyament d’un piano. S’hi respira molta pau i les pedres traspuen molta història. Per tant, jo penso que el que defineix un espai és la gent que hi entra. Ni en el millor escenari del món t’hi sentiràs a gust si el públic és eixut i no hi connectes. En canvi, si és un escenari que no sona gaire bé, però el públic connecta amb tu, ets capaç de tirar endavant el concert sense cap problema.
En quin lloc es troba Catalunya en el tema del gòspel?
A tot Espanya, és la comunitat més avançada amb diferència. Jo he portat el gòspel a totes les comunitats, excepte a Extremadura. Són comunitats que van començar més tard en aquest tema i cadascuna d’elles té les seves característiques. Sí que en algun lloc, com Madrid i València, hi havia algun cor solt, però el més fort va arribar a partir del boom viscut a Catalunya. Sens dubte, Catalunya ha estat i és un motor del gòspel.
La tradició del cant coral hi ha tingut a veure?
Absolutament, sí. Anselm Clavé va fer una gran tasca. En aquell moment, eren homes que cantaven en els ateneus, els orfeons i en societats corals. Mires enrere i et trobes amb unes fotos de 300 homes amb la barretina cantant. Avui dia ha canviat, a totes les corals hi ha més dones que homes, però l’esperit és el mateix. Podem dir que l’esperit de Clavé hi encaixa perfectament, ha creat una bassa d’oli on és fàcil escampar un estil com aquest, molt modern, molt positiu, amb molta alegria.
Amb Gòspel sense Fronteres ha obert el camí de la música solidària.
Sí, jo no entenc l’èxit en la música si no va acompanyat d’un vessant social i solidari. Tenim la sort de poder cantar mentre hi ha gent que, ara mateix, està al carrer segurament sense saber on dormirà aquesta nit. Per tant, si tenim aquesta sort de fer una cosa que ens agradi, que és cantar, per què no exportar-ho a tot arreu?
Com i on va començar el projecte?
Vam començar a les plantes d’oncologia infantil dels hospitals de Catalunya, als centres cívics dels barris perifèrics de les grans ciutats, als centres penitenciaris… Ara, des del 2010, l’exportem a altres països. Ja hem estat a 17 països de quatre continents, hem estat cantant, per exemple, amb nens que tenen lepra a l’Índia. El 2023 vam estar a la guerra d’Ucraïna en el que havia de ser una gran experiència de gòspel. Era el 24 de gener de 2023 i estàvem a Kíiv, quan la van bombardejar després de sis mesos sense fer-ho. Per tant, allò que havia de ser una experiència alegre de gòspel i música es va transformar en una altra de colpidora, en què vam haver de rescatar persones. Estaves allà i començaven a caure bombes i no sabies si la propera et tocaria a tu o no. Per tant, el gòspel ens ha permès viure situacions molt dures. Sempre dic el mateix, quan vaig a un d’aquests països hi vaig amb la motxilla plena, però torno amb la motxilla el doble de plena. És una experiència meravellosa.
Aquest any tenen nou projecte?
Al novembre viatjarem a Kènia amb tres companys, un de cadascun dels tres cors que porto. Realment, això per mi i per nosaltres és el que ens dona sentit. Evidentment, l’èxit en un escenari és benvingut, i a tothom li agraden els aplaudiments, els focus i els llums, però veure les carones d’aquells nens que no tenen a ningú en un primer moment impacta, però després no pots viure sense aquesta sensació.
Un altre projecte seu, les Gospel X-Perience, també són un gran èxit.
Sí, l’última que vam fer va ser fa un any, la 400a Gospel X-Perience. L’objectiu era portar 400 persones, i al final vam superar una miqueta la xifra. Però a més d’aquestes experiències multitudinàries també en fem de caire més petit, fins i tot per a altres corals que ho demanen. Penso que és interessant aquesta sinergia, aquesta capacitat de compartir els coneixements, igual que les sessions obertes, en què fem un assaig amb total transparència perquè ens coneguin de portes endins. És diferent veure una posada en escena dalt d’un escenari que el backstage.
