Mai vaig entendre com l’editorial Vértice qualificava per a adults en un requadre de la portada els còmics de Spider-Man i de la resta de superherois de la factoria Marvel. De fet l’únic que en aquella època podia considerar-se pecaminós eren els vestits ajustadíssims de personatges com la Gata Negra o la Viuda Negra, que als més joves ens feien pessigollejar l’entrecuix perquè deixaven ben poc espai a la imaginació. Però si a punt d’entrar en la tercera dècada del segle XXI hi ha un moralisme que tira per terra, imagineu-vos com era a finals dels setanta i principis dels vuitanta, amb el cadàver del dictador encara tebi.
Una de les noies que més captivat em tenia era la primera xicota seriosa de Peter Parker. Gwen Stacy era adorable. S’havien conegut a l’Empire State University de Nova York i van començar a festejar. El pare de Gwen era el vidu George Stacy, capità jubilat de la policia, que respectava molt més que els seus companys de gremi l’heroi aràcnid. En un tràgic episodi de principis dels setanta i durant una baralla entre Spider-Man i el Doctor Octopus, a aquest se li descontrolen els tentacles i aterra una xemeneia. Les restes cauen a sobre d’un nen, que pot ser salvat per George. Ell, però, hi deixa la pell atrapat sota la runa.
La dissort no es va acabar per a la nissaga dels Stacy. A mitjan 1973, en un dels exemplars més imprescindibles del còmic (i de retruc de la literatura moderna) Gwen Stacy és llençada pel Duende Verde del pont de Brooklyn després que l’hagués tingut segrestada. Spider-Man, alter ego de Parker, arriba a temps per atrapar-la amb la seva tela d’aranya, però ella ja ha mort pel xoc de la caiguda. Els lectors ens vam quedar sense la presència de la rossa més guapa que mai hagi pres forma sobre paper. I malgrat que Mary Jane no tardaria a ocupar el seu lloc, sempre ens va quedar en la memòria com la dona ideal pel desgraciat Parker.
Precisament aquesta angoixa vital relacionada amb l’home que hi ha sota la màscara, ha estat l’argument que ha elevat als superherois Marvel i sobretot a Spider-Man per damunt dels d’altres factories. La humanització del personatge ha afavorit que, més enllà de les aventures i baralles i salts d’un edifici a un altre, hi hagi un noi amb les mateixes preocupacions i problemes que qualsevol de nosaltres. I no em direu que la mort de Gwen no és un problema de primer ordre per algú tan torturat com Parker.
