La cúpula d’Els Joglars, a tocar de l’església de Pruit, aguanta bé el pas del temps. Tan sòlida (o més) que la monarquia espanyola, que va trontollar quan es va anar coneixent tot el que no s’havia explicat mai sobre la figura de Juan Carlos I. En aquest espai de creació s’hi han gestat la major part dels 41 espectacles de la companyia durant quasi mig segle. També la darrera, El rey que fue, que el proper 15 de març es podrà veure al Teatre Municipal de Manlleu. La protagonitza Ramon Fontserè, al capdavant d’Els Joglars des de l’any 2012. Per a la direcció de l’obra van comptar de nou amb Albert Boadella. El darrer cop que Els Joglars van pujar a un escenari manlleuenc va ser l’any 1986, a l’antic Sidney, amb Els virtuosos de Fontainebleau.
Que el rei emèrit era un personatge que donava per portar-lo a escena està fora de dubte. Era una idea que alguna vegada els havia rondat pel cap?
Sí, perquè entronca amb la tradició de la casa de fer personatges com Pujol, Pla, Dalí, o també Aznar o González. Gent que ha estat essencial en la vida del país. El rei Juan Carlos hi era, i havia anat quedant al calaix. Però amb tot el que ha passat, i fent un repàs a tota la seva vida, vam veure que era un personatge shakesperià. Si hagués estat viu, ell que era aficionat als temes monàrquics, li hauria dedicat alguna obra.
Per què és atractiu des del punt de vista dramàtic?
Per aquesta vida de contrastos. Un home que neix a l’exili, que el porten aquí quan té 10 anys amb un dictador que li fa de tutor, que mata el germà per accident, que passa per sobre del seu pare en la successió a la corona, que té el poder absolut i el traspassa a democràcia, que trampeja el 23-F a l’últim moment… amb els seus afers amb les dones o els tripijocs dels diners. I ara acaba en solitud i lluny. Dramàticament, és un material molt potent! I convida a reflexionar sobre què significa ser rei en un temps de canvis com el nostre, i com la història el jutjarà.
A ell, al final de la seva vida, això segurament el deu preocupar.
Sigui de la manera que sigui, penso que se’l recordarà per haver facilitat la democràcia. Els procuradors en Corts franquistes es fan l’harakiri i aproven la reforma política d’Adolfo Suárez.
La seva manera de fer li va donar popularitat, allò del campechano…
Al començament feia gràcia. A la premsa hi havia un silenci tàcit. Alguns periodistes com José García Abad comencen a obrir la caixa de Pandora a principis dels 90, i arriba un moment en què ja no poden controlar la premsa.
“A Madrid, una espectadora va dir que havia de morir a Espanya, jo també ho crec”
En els personatges de Shakespeare hi pesa el destí. En aquest també?
Sí, perquè la gent com ell no tenen escapatòria, des que neixen ja estan marcats i no se’n poden evadir. Lluís XIV va ser coronat que era un nen, per exemple. El pes de la dinastia és bestial. La Leonor, que ara està embarcada al Juan Sebastián Elcano, deu ser la persona menys lliure d’Espanya. I si volen abdicar és un merder de cal ample, com va fer Eduard VIII d’Anglaterra, aquell filonazi. A mi, no m’agradaria ser rei, ha de ser horrorós.
La seva perdició no ha estat la política, com per al seu avi Alfonso XIII. Han estat altres tipus de conflictes.
He vist mols vídeos d’ell. En els conflictes, ha procurat no entrar-hi gaire: “Tú piensas de una manera, yo de otra pero seguimos siendo amigos”. Però aquesta cosa dels diners… García Abad deia que era la síndrome de Scarlett O’Hara, la de no tornar a passar gana. Recorda la infantesa a Roma, quan la seva àvia s’havia de vendre les joies. Entre la reialesa europea eren els més pobres de tots. Bé, i ara s’exilia a Abu Dhabi, que no és un exemple de democràcia precisament.
“A ‘El rey que fue’ no ens hem autocensurat en res, hi surt tot”
Shakespeare feia tragèdies dels seus reis. Els Joglars li dona, com és tradició de la casa, un to satíric. Una tragicomèdia?
És una vida tragicòmica, la seva. L’episodi de la mort del germà, per exemple. Ell li dispara i el mata. No crec que fos intencionadament, perquè al final el primer en la línia de successió era Juan Carlos, el mort era el germà petit… però de seguida el fan anar a jurar bandera. I a l’època de la Transició? Havia de fer equilibris. El vigilaven els franquistes, però també fa venir Santiago Carrillo, el líder comunista.
Han evitat volgudament d’oferir un personatge que fos només caricaturesc?
El volíem agafar en un moment concret, l’actual. El situem en un vaixell, que és un hàbitat natural per a ell. I una mica fora de la caricatura i fora del discurs protocol·lari, veiem com interactua amb l’altra gent. Amb una cuinera gallega, amb el capità del vaixell a qui li discuteix l’autoritat… La part més costumista, la més desconeguda, la seva condició humana. Però no ens hem autocensurat amb res, aquí hi surt tot: els problemes amb Hisenda, els afers amb dones, els xanxullos econòmics…
També interactua amb una periodista, que és un personatge important en l’obra. I a la vida real, sí que algunes confidències les va fer l’emèrit precisament a una periodista francesa.
Laurence Debray, la que li va fer un documental: ell s’hi troba a gust, es nota, potser se la volia lligar. Explica coses del Franco, molt distès… A l’obra, nosaltres necessitàvem posar-hi algú que li cantés les veritats, a aquest home. Que li digués, per exemple, que no ha llegit un llibre en tota la seva vida perquè diu que no ha tingut temps per a la cultura. Hi ha d’haver conflicte, i per això a la tripulació del vaixell hi hem posat un bufó, que també és una figura shakesperiana. És un noi guapo, l’amic d’un amic que està passant uns dies allà amb l’emèrit, és intel·ligent. Tenim la periodista i el bufó.
Com es va treballar l’obra? Amb aquest procés de creació col·lectiva aquí, a la cúpula, que defineix el teatre d’Els Joglars?
Van ser quatre mesos, una cosa totalment anticomercial i suïcida en els temps que corren. Quatre mesos en què no entra res i es va gastant. Vàrem començar agafant el rei des d’un punt de vista el màxim de realista. Vaig apuntar temes shakesperians: la venjança, el poder, la traïció, l’odi, el dolor o l’alegria… Sabíem on passava la història, al vaixell. Al golf Pèrsic, no a Sanxenxo. Va ser a partir de petites improvisacions que es va anar construint: d’un minut o dos, màxim. A poc a poc, i anotant allò que funcionava, per estructurar un començament, una tesi i un final. Es va fer així, amb Albert Boadella aquí.
Han tornat a incorporar-lo en un muntatge com a director, anys després d’haver deixat la companyia. Com va anar?
Acabàvem de fer ¡Que salga Aristófanes! i un productor de Madrid em va dir que Telecinco –on encara hi havia Paolo Vasile– volia fer alguna cosa sobre el rei emèrit. Jo no veia una sèrie, però sí una obra de teatre. L’Albert ho sabia, i l’hi vaig proposar. Va dir que sí, que es veia capaç amb energia per fer-ho i a mi em va semblar perfecte: em dedico a actuar i no m’he de preocupar d’escenografia, vestuari o llums. Com abans. Al final no es va fer sèrie, però sense aquella trucada potser no s’hagués fet El rey que fue. Ja ho deia Dalí, que l’atzar és sagrat.
Com ha estat la reacció del públic? Voltant per Espanya, és fàcil que els hagin vingut a veure monàrquics.
A Madrid, una senyora em va esperar a la sortida del teatre. Va dir que era amiga de Juan Carlos. Va dir-me: “Está muy bien como lo retratáis, es exacto lo que decís, pero ha sido un hombre mal aconsejado”. I és veritat, es va envoltar de gent que no li portava la contrària… tot i que ell és molt ell. L’únic va ser Aznar, el enano del bigote, que a ell li queia molt malament. Es feia molt, en canvi, amb Felipe González. Doncs sí, Aznar va ser l’únic que li va dir que era un frívol. I era cert, és una de les característiques d’aquest home: el seu regnat és la frivolitat amb què fa les coses. També va intentar parar-li els peus el secretari de la Casa Reial, Sabino Fernández Campo, quan tot ja començava a ser massa escandalós. I el va despatxar. Tornant a les reaccions del públic, una altra senyora, a Saragossa, em va dir: “Es un sinvergüenza, pero tiene que morir en España”. Jo també ho penso. En general, les reaccions són bones, he de dir-ho.
Albert Boadella, amb tants anys a Madrid, el devia haver tractat en persona.
S’han vist a vegades, sí. I jo he actuat davant d’ell: quan fèiem el Daaaalí va venir al Teatro María Guerrero a veure’l. Li feia gràcia perquè en Dalí l’havia retratat, essent ell encara príncep. Recordo que portàvem una pantalla espectacular, que donava la mateixa definició d’imatge a la fila u que a l’amfiteatre. Comença l’obra i per un error tècnic es desconnecta la pantalla, va quedar tot fosc i tots els guardaespatlles es van esverar, però ell no es va ni immutar. A l’acabar va venir, ens va felicitar i ens vam fer un foto.
