L’experiència viscuda com a mare d’un nen amb trastorn de l’espectre autista i, a la vegada, d’altes capacitats porta Carla Gràcia Mercadé (Barcelona, 1980) a escriure una novel·la. Doctora en Escriptura Creativa i autora d’altres relats com ‘Set dies de Gràcia’ o ‘Ens recordaran’, ha impactat ara una legió de lectors amb ‘Perfectament imperfecta’ (Univers). Hi parla dels entrebancs inesperats de la vida, d’aprendre a acceptar-se, i ho fa amb una bona dosi d’humor.
El seu llibre va sortir abans de l’estiu. Des de llavors, què li ha arribat dels lectors? Perquè m’imagino que hi ha gent que s’hi ha sentit identificada, que ha passat per experiències semblants.
Va ser un llibre difícil de publicar. No tant d’escriure, perquè em va sortir de l’ànima, necessitava aquest diàleg amb mi mateixa, poder-me dir tot el que m’estava passant. Perquè hi ha coses que socialment són tan tabú que no pots explicar-les a qualsevol. Per exemple, si jo li explicava a la meva mare que el meu fill deia que el perseguien, s’espantava. Un cop va estar escrita la novel·la, la vaig passar a gent de confiança, i alguns em deien que potser no ho havia de publicar, que podria marcar el meu fill. Però jo sentia que ho havia de fer, que s’ha de poder compartir i explicar amb la mateixa naturalitat amb què ho he viscut. Amb aquesta petita por, surt el llibre… i començo a rebre un munt de missatges de pares i mares, de mestres, de psicòlegs, de molta gent que em donava les gràcies per haver donat a conèixer aquesta realitat, i també perquè s’ho havien passat bé… perquè malgrat tot és un llibre amb el qual rius molt. I sobretot, ajuda a entendre uns infants que a vegades fan coses aparentment estranyes, que no entenem. Però que si intentem posar-nos en el seu cap, són perfectament lògiques.
D’entrada, però, ha de ser un xoc quan arriba el diagnòstic. La Rut, la protagonista d’aquest relat que té molt de vostè mateixa, diu al seu fill: “El que odio no ets tu, ni tan sols veure’t així, m’odio a mi”. La primera reacció és pensar que has fet alguna cosa malament perquè el teu fill tingui aquest problema de salut mental?
La societat ens empeny a tots, potser encara més a les dones, cap a una ànsia de perfecció. S’ha de ser la parella perfecta, la professional perfecta… i la mare perfecta. En paraules del personatge de la novel·la: “Què em fa ser tan aplicada, i que si algú diu: ‘Ruth, fes això’, jo ho faig?”.
Jo de petita ja era bona nena, de les de seure a primera fila i fer els deures, la meva mare em va ensenyar a creuar bé les cames i seure bé… i a no parlar massa fort. Ara amb les xarxes això s’ha tornat exponencial: hem d’estar guapes, hem de donar el menjar ideal als nostres fills, fer moltes activitats i galetes els caps de setmana. I a la feina, com si no es notés que tenim fills, perquè hem d’estar a tope. Perdoneu, però és que això és esgotador! És cert que els homes col·laboren –deixi-m’ho dir així– però el pes el continua portant la mare, la dona. Organitzem, i l’altre fa el que toca. Però el pensament de sostenir la família hi és. Quan veus arribar la teva parella amb un núvol gris d’angoixes sobre el cap li dius que vagi a esbargir-se, però mentrestant tu t’encarregues d’un munt de coses… No dic que sigui culpa dels homes, però és que som fruit d’una societat que ens ha portat cap aquí.
Per això amb aquesta Ruth de la novel·la s’hi poden sentir identificades moltes dones, tinguin fills amb autisme o no. Perquè, senzillament, és una dona a qui la vida la supera. Que està fent classes –és professora– i es desmaia d’estrès.
Fins i tot s’hi poden veure reflectides dones que no tinguin fills però que estiguin cuidant dels pares… perquè són diversos germans però els cuiden elles. És esgotador, però com a dones ens costa posar límits i dir “mira, no puc anar a això” sense sentir-nos culpables. I no, hem de començar a posar límits. I per l’altra banda, ens hi heu d’ajudar. Aquell “no et preocupis, queda’t i ja hi vaig jo”. I encara que hagis tingut un mal dia, arribar a casa i fer que la vida sigui bonica… i això normalment només ho fem les dones.
Literàriament té un punt atrevit, quan es desdoblen les veus narratives i vostè porta el lector a mirar el món des de la perspectiva del fill amb trastorn de l’espectre autista. Ells perceben el món amb una lògica pròpia, encara que a nosaltres ens sembli que fan bestieses. “La vida és aspra”, diu en Martí.
Nosaltres, des de fora, tenim molt assumida una manera de funcionar en el sistema. Els nens entren a l’escola, potser els fa mandra però hi acaben entrant. I a dins, estan unes hores asseguts a la cadira escoltant el que diu el professor. I a tots potser se’ns ha fet aspre –com diu en Martí– però aguantàvem, ens anàvem posant armadures a sobre. Però aquests nens no se’n poden posar, la seva armadura és desconnectar-se del món. Si el meu fill estigués aquí, potser dins seu estaria fent una batalla de La guerra de les galàxies amb algú que no veiem. Què li passaria? Doncs que ha desconnectat, perquè s’ha sobreestimulat, té tantes coses que l’afecten que necessita no veure el que hi ha al seu entorn. Però no és que no empatitzi, és que empatitza excessivament. Hem projectat una imatge del que està bé i el que està malament que potser no és acurada. Tinc una veïna que diu que la seva filla encara recorda quan el meu es va despullar a classe, i d’això ja fa quatre anys. Anem a preguntar-nos per què ho va fer?
Ho ha arribat a esbrinar?
Sí. Aquell dia la mestra va arribar a classe amb un llibre que ell se sabia de memòria i va començar a fer preguntes. Un infant així, quan li fas una pregunta respon. És gairebé com una ordre, no se sap esperar. La mestra es va molestar i el va fer fora de classe… i a ell li va semblar molt injust: si em preguntes, estic responent, no faig res malament i em fan fora de classe, m’aparten del grup! Ell sap que no pot fer mal, que no pot tirar coses… i què li queda? Despullar-se, com una manera de treure’s aquesta angoixa.
La manera de sobreviure a tot plegat és assumir que sí, que potser hi haurà gent que dirà que aquell nen és boig? I que una mateixa no pot amb tot? I que el món és perfectament imperfecte, com diu el títol?
Exacte. Jo amb el meu fill no puc ser perfecta, vaig amb ell i sé que ens ficarem en algun embolic, segur que passa alguna cosa. Aquella bona nena és impossible que ho sigui. El meu fill m’ha alliberat… i puc ser jo mateixa! I quan em diuen algunes coses, contesto, perquè no tinc gaire temps per perdre en diplomàcies. És alliberador!
Ara podem pensar que tot això aclapara una mica, però el lector també riurà. La Rut té els maldecaps amb el seu fill, però al mateix temps la seva mare –tot i que està molt malalta– es vol casar amb una mena de playboy italià. I munten una cerimònia esperpèntica en un càmping d’aquests amb estil, un glàmping.
És que la vida, si la mires en perspectiva, fa riure! Aquesta situació és surrealista, però acceptem que pot passar en la nostra societat. Però que un nen de 6 anys es despulli a classe, no. Qui està boig?
No és l’única situació divertida. La Rut va amb una psicòloga que li engalta tots els tòpics: que si la vida és un viatge, que si a poc a poc s’anirà posant tot al seu lloc…
És que jo m’hi he trobat. Quan el meu fill estava més malament i encara no sabíem què li passava, em trobava gent que deia: “No et preocupis, ja s’arreglarà”. I deies: “Com s’arreglarà?”. O que “la vida ens ensenya cada dia”… doncs no cal que m’ensenyi tant, no? Per què tot ha de ser tan meravellós i no hem de protestar? També hem de poder protestar, de la vida!
Però hi ha un recurs que sí que funciona. Fer una llista cada dia del que aprèn del seu fill.
Al principi, es pensa que no. Què n’haig d’aprendre, si li he d’estar tot el dia a sobre? Quan comença a fer la llista, diu que aprèn dels pokémons, perquè a ell li encanten. Però de mica en mica, quan et deixes travessar per aquests infants i els comences a entendre, et canvien la vida. Quan jo vaig començar a escriure, a casa em deien que molt bé, però que com em guanyaria la vida? Vaig estudiar, vaig aconseguir una plaça de professora a la universitat… però ara no puc fer aquesta vida, anant amunt i avall amb el meu fill. Podria lamentar-me de no haver fet el que volia, però a canvi puc escriure a les cafeteries quan ell és al psicòleg, puc estar aquí fent aquesta entrevista… i fer el que he volgut sempre, fer d’escriptora. La vida potser sí que té la manera de retornar-te alguna cosa.
I tot això, passarà al teatre aviat. Quan serà?
Montse Rodríguez, directora d’A.K.A., entre d’altres, feia una obra de teatre sobre un nen autista, Tot en ordre. Vaig acabar plorant… i li vaig explicar que tenia un nen autista, que estava escrivint una novel·la, i quan la vaig tenir l’hi vaig enviar. Li va encantar, en vam començar a parlar i ja hi estem treballant en un projecte de residència que vam guanyar a l’ETC de Vic. S’estrenarà a L’Atlàntida a primers de març, al voltant del Dia Internacional de la Dona, i després anirà quinze dies a la sala Tantarantana de Barcelona pel maig. Estem molt felices totes, perquè és un projecte molt de dones.
