El periodista musical Donat Putx (Granollers, 1966) s’ha endinsat de ple en el festival Canet Rock, ara que fa 50 anys de la primera edició. Ho ha fet a través del llibre ‘Canet Rock. Mig segle de música i follia’ (Enderrock Llibres), on Putx ha rememorat sobretot els quatre festivals dels anys 70, des del seu auge fins a la caiguda, però també ha repassat els Canet Rock de la represa, que va començar el 2014. Una cosa té clara: uns i altres no es poden comparar, només comparteixen lloc i marca.
El Canet Rock del 2025 conserva alguna cosa del de l’any 1975?
Només la marca i el lloc. És que no són comparables. S’ha de tenir en compte que ha passat més de mig segle i que l’ecosistema musical ha canviat molt. Els Canet Rock dels anys 70 van tenir lloc en un moment d’excepcionalitat. El primer Canet es fa el juliol del 1975, quatre mesos abans que mori Franco. I l’últim festival dels anys 70 se celebra el setembre del 1978, tres mesos abans que es faci el referèndum de la Constitució Espanyola. O sigui, que entre que mor un règim i en neix un altre passen aquests quatre Canet Rock. Per tant, aquesta excepcionalitat política, i també social i artística, és única, no s’ha tornat a repetir. Van ser uns anys convulsos, força sagnants també amb afusellaments fins al 1975, però al mateix temps van ser uns anys molt creatius i molt divertits.
Què va representar el Canet Rock en aquell context?
Sobretot, la visualització de l’existència d’unes tribus amb un llenguatge nou i una manera nova, no només de viure, sinó d’estar al món. Amb tota una sèrie d’utopies que anaven molt més enllà de la política, que també n’hi havia, naturalment. Eren unes utopies vitals, una bogeria preciosa que es va enfonsar com un castell de cartes. Era l’època de la contracultura. Segur que hi havia gent de partits polítics i de sindicats clandestins, però el rotllo anava més enllà de la política. Era una esmena a la totalitat. Joan Fortuny, de la Dharma, ho resumeix dient que era gent que no volia viure com els seus pares ni heretar els seus valors, que volia crear un nou tipus de família i de societat, i tenir uns nous valors. Tot al contrari del que passa ara, que els joves es queixen que no poden viure com els seus pares.
Els joves d’avui dia també van al Canet Rock, molts amb estelades i símbols independentistes.
Sí, però ara és una cosa més de festa major. Fins i tot, en determinades hores, hi ha públic familiar, amb els pares, els fills i potser també l’avi enrotllat. En canvi, als Canet Rock dels 70 ningú volia trobar-se el seu pare, per favor! Era l’últim que volien.
Per als organitzadors actuals, utilitzar la marca els ha anat prou bé.
Sí, em sembla lògic que recuperessin la marca, perquè és patrimoni. Però la intenció i la manera d’entendre el festival és una altra. Les organitzadores del Canet Rock actual diuen que no volen crear escena, sinó que volen recollir el que funciona de l’escena i mostrar-ho. La consagració d’un grup seria anar al Canet Rock. En canvi, els primers Canet estaven creant una escena. Avui dia, Sisa, Riba o la Dharma són noms obvis, però en aquell moment no ho eren tant. Alguns ja portaven uns quants anys, però eren coneguts per àmplies minories. De fet, els organitzadors van ser els primers a al·lucinar amb el fet que hi anessin 25.000 persones el primer any.
Al llibre parla de la quantitat de gent que es va colar el 1978. Avui dia seria impensable, oi?
Sí, no està quantificat, perquè evidentment ningú comptava aquestes coses, però la gent amb qui vaig parlar deien que era un autèntic coladero. Avui dia això ja no passa, tot està molt civilitzat i aburgesat, tot és molt previsible. Som una societat molt més benestant, molt més lliure, i també una mica més agraïda.
Un dels antecedents va ser el Festival de Música Progressiva de Granollers del 1971, però no va tenir el mateix recorregut.
No, tot i que va ser internacional. Però era més petit i era el primer. En el seu moment ja va tenir una gran repercussió pública. El que passa és que no va tenir continuïtat, no va deixar documents sonors ni pel·lícules, com la que va fer Francesc Bellmunt del Canet Rock. Pot ser una de les raons. A més, es va fer el 1971, una mica abans de tota aquella ebullició artística de músics catalans que va coincidir amb els Canets. Tot i això, al festival de Granollers ja hi va anar gent interessant com Fusioon, Màquina!, un gran grup; Om, amb Toti Soler, o Family. Era el temps de la música progressiva.
Se l’anomena sovint el Woodstock català. Hi està d’acord?
No, aquestes comparacions val més no fer-les. A mi no m’agraden. Fins i tot em sembla una mica provincià. Woodstock està a l’estat de Nova York, i Canet està al Maresme. Però és que no coincideixen ni en el temps ni en el tipus de proposta artística. L’únic és que ens va bé dir-ho així per marcar novament l’excepcionalitat del primer Canet. En aquest sentit ens és útil. Per això, a vegades s’ha utilitzat. I també perquè els periodistes som gent especialment mandrosa, i jo el primer.
I alguna semblança amb les Sis Hores de Cançó de Canet?
Tampoc tenien res a veure. Era una escena totalment diferent, centrada en la cançó d’autor. L’element polític era més de cançó-protesta, i també hi tenia més presència el tema de l’afirmació nacional catalana.
Era més semblant al Canet Rock d’avui?
No, tampoc. És que han passat 50 anys. Per tant, no hi valen les comparacions. Jo no m’hi atreviria perquè també va ser un moment irrepetible del món de la cançó. Hi havia figures extraordinàries, però la cançó d’autor a partir dels anys 80 perd molta pistonada. Queden molt bons cantautors, però no té la presència que havia arribat a tenir als anys 60 i 70, sobretot.
Elèctrica Dharma va ser-hi al primer i també en aquesta última edició. És un dels grans noms propis del Canet Rock?
Elèctrica Dharma van ser-hi en els tres primers dels anys 70, i també en els dos primers de la nova etapa. Els grans noms serien Jaume Sisa, Pau Riba i la Dharma, que van fer carreres molt llargues i molt brillants. També l’Orquestra Plateria. I, molt important, hi van anar Lole i Manuel, un fet extraordinari. I Oriol Tramvia, que el primer any va actuar-hi com de tapadillo, molt passat de voltes i en un altre escenari. Els dos anys següents hi va tornar i ja va actuar a l’escenari gran.
Un altre nom, La Banda Trapera del Río, que van actuar en una edició amb grups internacionals també.
Sí, el Canet Rock de 1978 ja el va organitzar una altra gent. La seva gran contribució va ser obrir-se a les bandes internacionals. Va actuar-hi gent molt interessant, des de figures clàssiques com Nico i l’extraordinari Daevid Allen, fins a artistes emergents en aquell moment com Blondie i Ultravox. També va recollir els primers grups punkies que hi havia a Catalunya, com La Banda Trapera del Río, i al seu costat, uns altres que no van tenir vida posterior, els Masturbadors Mongòlics. No van arribar a publicar cap disc a l’època. Ho van fer molts anys després i com a disc de col·leccionista. I entremig, Els Sírex. Era un cartell molt delirant, però jo crec que també molt divertit.
De grups que no van fer carrera després en surten més d’un.
Hi va haver bandes que no van fer fortuna però que eren molt bones com Música Urbana, amb Joan Albert Amargós i Carles Benavent. També dos grups de progressió molt bons com Fusioon i Iceberg, que van actuar a la primera edició, i Ia I Batiste. Aquest negoci de la música és cruel, i alguns grups no van tenir la continuïtat que havien tingut un Sisa, un Pau, una Plateria o una Banda. Això és el business.
Crida l’atenció la radiografia completíssima que ha fet de tots els grups.
Va ser una feina de trucar a molta gent i testimonis. Vaig parlar amb 25 músics, perquè tenia clar que era el moment de fer-ho. Per desgràcia, hi ha protagonistes amb qui hauria volgut parlar i ja no vaig poder, com Pau Riba, Rafael Moll o Víctor Jou. Vaig creure que era el moment de parlar amb qui pogués i de recollir tota aquesta informació i, modestament, intentar ordenar-la. I també parlar d’aquests grups que havien estat bé, que no van tenir continuïtat per les raons que fossin però que tenen una obra enregistrada interessant. Crec que era bo reflectir-ho i explicar qui hi havia aquí, quin tipus de música feien… Per si algú es vol entretenir buscant a YouTube, a Spotify…
La feina d’hemeroteca no es queda curta tampoc. Hi ha referències a una quinzena de publicacions tant musicals com no.
Va ser una qüestió de paciència i d’anar visitant molts arxius. A mi, la premsa musical dels anys 70 m’al·lucina perquè la gent escrivia d’una manera molt més lliure, i no està ben dit, però de vegades molt més espontània de com escrivim ara. Per bé i per mal.
Quin lloc ocuparia el Canet Rock dins el panorama actual de festivals?
Com deia, seria un festival de festa major, en el bon sentit de la paraula. Per mi això no és dolent. No és un festival particularment avantguardista, però és un festival que funciona com un tiro. Aquest any ho tenien tot venut des del mes de gener. Però per al públic més melòman i exigent és poc sorprenent.
Els festivals són necessaris?
Tot suma. Però el que és més important per la música són els llocs petits, perquè és on els grups es formen i creixen. Si perdem la base estem perduts. Hi ha una crítica dels festivals que jo comparteixo: estan plens d’espònsors, a vegades amb actuacions que se superposen, condicions laborals pèssimes… Tot això segurament és veritat, ja hi ha qui ho ha estudiat, però al final tot suma. A mi, és que m’agrada la música i m’agrada que es faci música a tot arreu. Ara, els clubs petits, llocs com aquest –Anònims de Granollers–, que fan alguna matinal de tant en tant, i festivals com el Festival de Jazz de Granollers, són els llocs on la música agafa nervi. I és aquí, sobretot, on els artistes tenen la possibilitat d’engrandir-se creativament, de foguejar-se, de treballar, de trobar-se…
Amb què es quedaria de tots els Canet Rock?
M’hauria agradat veure la performance del 1977 de Pau Riba i els Perucho’s. Afortunadament, a finals dels anys 90 es va trobar una gravació, que tinc, i que és una meravella. Però veure allò en directe deuria ser al·lucinant, perquè va ser una bestiesa divertidíssima. Com a gran fan de Sisa també m’hauria agradat veure’l en aquella primera època, en què jo encara era petit. I m’hauria agradat moltíssim veure Blondi i Daevid Allen. A part de viure aquell ambient i trobar-te, per exemple, en Nazario vestit de dona, o la gent del Rrollo Enmascarado.
