“Allà dalt d’un turó, amb el Gurri als seus peus, envoltat de camps i clapes de bosc, el castell de Vilagelans contempla i guarda un ampli territori sobre la plana.” La historiadora i arqueòloga Imma Ollich descriu així la imatge del gran casal del terme de Gurb –tot i que proper a Roda de Ter– que és ben visible però del qual molts en desconeixen la història. El seu pròleg encapçala el primer estudi seriós que es publica sobre l’edifici, Vilagelans, història d’un castell mil·lenari, escrit per les historiadores Irene Llop i Núria Sadurní amb la participació del genealogista Jaume Corderas. El Patronat d’Estudis Osonencs i l’Ajuntament de Gurb són els editors d’aquest volum, presentat dissabte al casal de l’Esperança.
Vilagelans és un reflex de la història comarcal i en part nacional. Només per intuir la complexitat del treball, una dada que donava Irene Llop: per aquest lloc hi passen 41 propietaris de 34 generacions que han pogut identificar. “Ha costat saber qui és qui”, explicava. S’han rastrejat una vintena d’arxius dels Països Catalans, sense oblidar les fonts més properes: “Forma part de moltes històries, la de Roda de Ter, la de Vic o la de Gurb, però aquest castell no tenia la seva pròpia història”. Fins i tot no tenia ni una denominació fixada: “Se l’esmenta com a torre, com a castell, com a quadra…”. A part de la documentació escrita, en el cas de Vilagelans hi ha un altre fet important: “Sempre s’hi ha treballat la terra, mai no s’ha abandonat. Això vol dir que sempre hi ha hagut vida, encara que hi hagi hagut propietaris que no hi residissin. Llop i Sadurní han pogut parlar amb masovers i els seus descendents, perquè l’estudi que han fet “no volia deixar de banda la vida quotidiana”.
Imma Ollich situa l’origen de Vilagelans. “És un exemple dels petits castells de la primera línia del Ter en època carolíngia.” Fortificacions modestes d’una xarxa de defensa en terra encara de frontera vinculada a L’Esquerda, el nucli de poblament més important. Des d’un lloc a l’altre, hi ha visió directa. Les famílies nobles de la comarca se l’aniran passant de mans, des del primer senyor o castlà documentat que és Guillem Bernat de Vilagelans a mitjans del segle XI. Amb el pas dels segles, la funció defensiva es perd i l’edifici és sotmès a ampliacions successives. Als segles XII i XIV s’amplia i el castell esdevé un casal residencial de planta rectangular. Encara hi ha alguna imatge que ho testimonia. Va patir amb les guerres remences a finals del segle XV, i encara més quan Felip V va ordenar destruir els castells. Una cosa, però, era indestructible: el nom que perviu sempre. Se suggereix que el Vila Adelane “es podria remuntar més enrere encara del món altmedieval”, potser a una vil·la d’origen romà que té continuïtat en època visigòtica. Qüestions que apunten a investigacions futures. L’estudi no deixa de banda la capella propera i vinculada de Santa Fe de Vilagelans.
El casal-castell pren la seva forma actual amb una nova intervenció prop de l’any 1920. S’amplia amb una torre central i un cos amb galeria, amb la intervenció d’un arquitecte de prestigi com Josep Maria Pericas. “En queda poc, del principi”, diu Ollich. Físicament, és així. Però el fil de continuïtat d’onze segles –com a mínim– ha deixat rastre en la història.
