La roca i l’aire. Art i religió de Llull a Tàpies.
Autor: Raül Garrigasait
Editorial: Fragmenta
Lloc i any d’edició: Barcelona, 2025
Pàgines: 135
Raül Garrigasait és potser l’assagista més intens i original de l’actual panorama intel·lectual. Amb una impressionant formació clàssica i una rara i delicada qualitat literària, els seus escrits esdevenen singulars objectes de gaudi per al lector. El marc general de l’anàlisi s’exposa en els apartats de l’anada i la tornada. L’autor insisteix en la insuficiència intrínseca de la modernitat a conferir-nos sentit, degut a l’entronització de la subjectivitat en el lloc de l’absolut, i, a la vegada, com malgrat tot podem continuar rastrejant elements religiosos, espirituals (evidentment no en la institució: on hi ha església no hi ha Déu) també en la nostra contemporaneïtat, insubstancialment laica.
Una modernitat que, en la seva desesperada cerca per fugir de l’efímer, que és l’únic que l’actual fragilitat universal ens ofereix, s’acaba reconeixent cada cop més en allò premodern, arcaic. Un lloc central hi ocupa en la seva anàlisi la noció de creació: “L’ús de la paraula religiosa creació per referir-se als actes i les obres dels artistes fa que es pensin que creen en el buit. Són còpies insatisfetes de Déu”. L’art i la religió, diu, només avui es perceben com a mons separats I tanmateix és evident que venen d’antic, i que si estirem el fil anem a parar a mons remots i desconcertants. El més proper és el més llunyà, i a l’inrevés. Apareix aquí una de les claus de volta de l’obra: la dicotomia, la dialèctica entre el present i el passat (enteses més com Heràclit que com Hegel: el present no supera el passat, sinó que hi és i no hi és a la vegada, allò antic en allò modern): l’única via per sortir de l’atzucac, si n’acceptem la tensió, i ens hi submergim. Un dels tòpics de la modernitat afirma que Déu és una ficció consoladora, però per Garrigasait Déu fa trontollar. Déu, pres seriosament, és l’Altre sense concessions, el buit que sosté tot.
D’altra banda tenim el cos del treball. Un recorregut per tot l’art i la cultura catalanes: Llull, March, Villena, Carner, Mompou, Tàpies, que ben be és podria ubicar dins la crítica literària o artística, sinó fos per com les seves anàlisis fugen dels estereotips, i s’alineen amb les línies mestres del marc general de l’obra. En fi, una delicada filigrana evocada pel diàleg entre l’arcaica modernitat de l’aire i la pedra de l’ermita i el cementiri d’Olius, de la qual esperem, impacients, que l’autor en segueixi enfilant noves puntades en el futur.
