Una gran història d’amor entre dues de les figures més rellevants de la cultura catalana del segle XX s’ha convertit en novel·la de la mà de la filòloga, professora i editora Eva Comas-Arnal (Gavà, 1975). Els protagonistes són Mercè Rodoreda i Armand Obiols –nom artístic de Joan Prat– i el moment en què van començar aquesta relació no podia ser més complex, a l’exili, en una França que aviat seria envaïda pels alemanys. ‘Mercè i Joan’, escrita des del coneixement profund d’haver estudiat els fets de què parla, va guanyar la darrera edició del Premi Proa de Novel·la.
Tot i que havia escrit altres llibres és la primera incursió en la literatura. No podia haver començat millor.
És gairebé com un somni fet realitat. Havia publicat relats que van obtenir premis més petits, però aquest és dels més importants de la literatura catalana, i Proa és un dels segells editorials amb més història que d’aquí a quatre anys farà el centenari. A més, tant Rodoreda com Obiols hi havien col·laborat.
Vostè ja la coneixia, la relació entre ells dos, com a estudiosa i investigadora en literatura?
Me’n vaig enamorar des del moment que vaig començar a investigar sobre Rodoreda. Entre l’any 1939 i l’any 1948, podríem dir que la història en majúscules els passa per sobre, a tots els personatges que surten aquí, però sobretot a ells que estan vivint el seu amor. Té tants ingredients interessants! Amistats (i trencaments d’amistats), gelosies, guerra… i un triangle amorós! En mans de qualsevol altra cultura, de tot això ja se n’haguessin fet pel·lícules i sèries.
Ho veig: vostè creia que Rodoreda, la novel·lista, mereixia una novel·la amb ella mateixa com a protagonista?
Si hagués fet un assaig acadèmic hauria quedat un treball que llegirien els acadèmics. Si l’hagués fet més divulgatiu, potser el llegirien algunes persones més. Però fent una novel·la, això sí que pot arribar al públic. A més, tenia ganes d’imaginar i de passar-ho bé investigant, perquè hi ha molta investigació al darrere.
No podem entendre el que passa aquí sense el context. S’acaba la Guerra Civil, molts intel·lectuals catalans marxen a l’exili, a França. I en un lloc, en un chateau de Roissy-en-Brie (no gaire lluny de París) s’hi acaben trobant noms molt destacats. Com es va produir això?
Venien de passar primer per Tolosa. No diré que malvivien, però no hi van estar em bones condicions. Buscaven un lloc on fer un press camp, és a dir, coincidir periodistes i escriptors i des d’allà treballar per donar a conèixer al món el que estava passant després de la desfeta republicana a la Guerra Civil. I també el que succeïa en camps de concentració com el d’Argelers, Agde o Sant Cebrià. En aquell lloc, van coincidir-hi 20 intel·lectuals, periodistes o artistes catalans i 20 de castellans. Entre els catalans, ha quedat gairebé com un mite en la història col·lectiva i a mi em feia il·lusió posar l’ull al forat del pany i veure’ls. En canvi, els altres han passat sense gaire pena ni glòria en la història dels republicans castellans.
No només hi coincideixen Rodoreda i Obiols. Hi són (o hi passen un temps) Joan Oliver –Pere Quart–, Anna Murià, Domènec Guansé, Francesc Trabal, Pere Calders, Sebastià Gasch… i seguiríem. Era una mena d’oasi?
Però ells se’n queixaven! Deien que era avorrit, que no hi passava res. Volien demanar els permisos per poder anar a París. Però quan va començar la guerra –quan els alemanys van envair França– i van haver de deixar aquell lloc perquè el necessitava l’exèrcit, van construir un mite sobre el chateau de Roissy-en-Brie. Pensi que estava tot envoltat d’una vegetació esponerosa, amb una casa amb una gran xemeneia d’obra que, a més, era un dipòsit d’aigua.
Quina vida feien?
Dedicaven els matins a escriure cròniques, o bé poemes o relats, i a la tarda anaven a passejar fins al poble. He consultat tot el que van escriure allà.
Mercè Rodoreda i Armand Obiols ja es coneixien abans. Ella ha deixat enrere una filla, que està amb la seva mare. Ell també, però s’han quedat a Catalunya dona i filla…
Podríem dir moltes coses, però començo recordant el que va dir el poeta Enric Sòria en la presentació de la novel·la: hem de pensar que, per molt que fossin republicans tots, aquests intel·lectuals eren gent d’ordre. Pensi que les dones que no tenien parella, en el grup, cosien la roba dels homes. En aquest context, posem-hi una dona molt avançada al seu temps, Mercè Rodoreda. Portava escrivint des dels vint-i-pocs anys, s’havia separat del seu marit, que de fet era el seu tiet, i s’havia enamorat del polític Andreu Nin, de l’escriptor Francesc Trabal… és a dir, som davant d’una dona que no té por d’estimar, i no té por d’estimar un home que està casat. A més, tant Rodoreda com Obiols havien deixat la seva vida enrere.
Però ho vivien amb una sensació de provisionalitat. A la novel·la vostè diu, per boca de Rodoreda: “S’ensumava que quan tornessin a Catalunya cadascú se n’aniria a casa seva”. Ella, a Barcelona i ell, a Sabadell.
El que em sembla interessant de remarcar és que tots volien tornar a Catalunya, estaven preparats i feien gestions. Rodoreda fins i tot ficciona i fabula que potser la faran consellera de Cultura. Com tants d’altres, a mitjans dels anys 40 estaven convençuts que si queia Mussolini i Hitler, també cauria Franco. El precedent de dictadura que tenien en l’imaginari i que havien viscut era la de Primo de Rivera, que va durar set anys. Inconscientment, ja tocava que la de Franco s’acabés. És trist de pensar com d’òrfena es devia sentir la intel·lectualitat catalana enmig d’una Europa que havia patit una Segona Guerra Mundial horrible. I sense la possibilitat de reconstruir cap història familiar ni carrera professional. I el més important: no tenen públic, perquè el català està prohibit… per a qui escriuen?
Torno per un moment a Rodoreda i Obiols com a parella. Eren molt diferents, no? Ella, una dona d’una vitalitat desbordant, i amb una intel·ligència irònica.
En ella hi ha un entusiasme desbordant que en ocasions ratllava l’extravagància i que per a alguns podia resultar invasiva. Però devia ser molt simpàtica, al mateix temps que explosiva. I ell, fixi’s en la seva doble cara: tant Mercè Rodoreda com la seva dona, Montserrat Trabal, li diuen Joan, i per als altres és “l’Obiols”. La personalitat íntima i la màscara: Obiols se la va construir per ser antisentimental, per no caure en el victimisme i ser derrotat per les circumstàncies. Però sabem –perquè es veu a totes les cartes– que era un ploraner i que en realitat les coses li arribaven al cor. Per això s’enamora molt fort de Rodoreda.
No ens deixem un detall que acaba d’afegir complexitat a la trama: en el grup d’intel·lectuals hi havia també Francesc Trabal, que era amic… i cunyat! El germà de la seva dona.
Perdoni… i la seva sogra! També hi és, a Roissy-en-Brie. En el fons (i jo diu la veu narrativa de la novel·la), estan vivint el que significa ser perdedors. No podien abocar les ires contra qui els havia fet mal, els franquistes, i ho havien de fer contra qui podien: entre ells mateixos. Tot això acabarà produint un trencament absolut a l’anomenada Colla de Sabadell, que es partirà. Això ens pot portar a pensar en l’actualitat: molts catalans senten que han perdut, i en l’escenari polític no només hi ha batalles entre partits, sinó que dins mateix dels partits hi ha batalles intestines. Però hi ha una frase que es va repetint al llarg de la novel·la: que hi ha “una manera de guanyar”. I qui guanyarà serà Mercè Rodoreda.
Roissy-en-Brie va ser un oasi temporal. Van entrar els alemanys a França i en van haver de marxar. Obiols es va veure enquadrat en una organització de treball militaritzada dels nazis, i Rodoreda s’havia de deixar la vista cosint per guanyar-se la vida.
Quan els alemanys són a les portes de París, intenten marxar amb algun vehicle. No poden. Al final, han de posar tot el que tenen en un cotxet de criatura i marxar cap al sud. Afegint-se al que fan molts francesos, i belgues, i luxemburguesos… I què hi porten dins del cotxet, Rodoreda i Obiols? La gramàtica de Pompeu Fabra en la traducció al francès. Com si fos la llengua catalana que haguessin de salvar… en un cotxet, que també és metafòric. Arribaran a Llemotges i han d’anar a buscar la sopa de beneficiència a l’Ajuntament, perquè no els arriben recursos del govern a l’exili.
Hi ha hagut fins i tot un cert debat de si Armand Obiols, sense ser un col·laboracionista, havia acabat formant part de la zona grisa, un entremig. Trobant un lloc que li permetia conviure amb la situació.
Els alemanys el detenen, i el portaran a diversos grups de treball: en una pedrera, en un camp d’aviació… I el més dur és quan a ell i quatre-cents homes més se’ls emporten a Bordeus. Passarà tres mesos descarregant ciment, fusta i sorra… i s’escapa! En el tema de controvèrsia, no hi he posat nom, però he intentat reflectir tot el que he arribat a saber. Després d’investigar i de dormir al costat de la base de submarins i del camp Lindemann on va treballar. Ell va ser nomenat cap del buró, el quadre administratiu d’un camp, però al mateix temps tenia contacte amb els resistents comunistes. I sempre considerant que he fet una novel·la, que no vol dir que les coses haguessin anat exactament així.
La novel·la s’acaba l’any 1984. La relació entre ells dos, no.
Es va allargar fins l’any 1971, quan Armand Obiols va morir a Viena. Hauria pogut allargar el relat fins allà, però hauria necessitat mil pàgines. Vaig preferir agafar el moment en què començava el triangle amorós Rodoreda-Obiols-Trabal fins al moment en què es va acabar.
