Estel Solé (Molins de Rei, 1987) ha fet molts papers de l’auca cultural: actriu, dramaturga, poeta, narradora i també productora i gestora cultural. Ara ha guanyat el Premi Ramon Llull, el més ben dotat de la literatura catalana, amb ‘Aquest tros de vida’ (Columna). La protagonista, la Lena, és una dona científica que es troba en un moment de sotracs vitals i desconnecta de la seva realitat quotidiana amb un viatge imprevist cap a un lloc d’Occitània.
Falta un mes. Està a punt per viure el Sant Jordi més intens de la seva carrera literària?
Només penso que si els que vaig viure signant poesia o amb la primera novel·la ja van ser una mica bojos, imagina’t què serà això! Però trobo que per a un autor, de la mateixa manera que els clubs de lectura o les xerrades a les biblioteques i les llibreries, donen sentit a tot plegat. És posar-te en contacte amb els lectors. Em continua semblant una mena de miracle que la gent inverteixi uns diners a comprar una cosa que has estat escrivint durant quatre anys. Ho donem per fet i és una petita proesa.
Quatre anys, li ha portat l’escriptura d’Aquest tros de vida? Ha explicat que ho ha hagut de fer esgarrapant moments entremig de moltes altres ocupacions.
Gairebé. Tres anys llargs. Crec que aquesta meva experiència és la de molta gent perquè… quants poden viure, no ja de la cultura sinó de l’escriptura en concret? Aquest premi està molt ben dotat econòmicament, frec a frec amb el Sant Jordi d’Òmnium, però la majoria de beques i premis que es poden obtenir són de dotacions molt escasses. Faig una reflexió i una reivindicació: crec que tots els premis haurien de tenir dotacions suficients, perquè si no, no escriu qui vol sinó qui pot. En el meu cas, la novel·la ha hagut de ser una tasca secundària mentre feia tot el que s’ha de fer per pagar les factures.
És una novel·la intensa, tant com aquest procés que l’ha portada fins aquí.
Ho és, per molt sentits. Com a lectura soc no diré que exigent però potser sí mandrosa, en el sentit que si una història no m’atrapa ràpid em costa fer l’esforç de continuar. Hi ha qui el defensa, i ja sé que fins a cert punt ens hem de forçar i no abandonar. Però tant en la novel·la com en el teatre, o quan faig una conferència, procuro agafar la gent i els dic “veniu amb mi, ara, fem aquest viatge junts!”. Hi ha aquests minuts, o aquestes pàgines en què tinc la sensació que si no els atrapo, ja no els atraparé mai.
És per això que comença amb l’escena en què la Lena perd un fill en un avortament? Quan li sembla que viu un bon moment, cau al pou i vostè ho descriu amb la cruesa del fet. El lector queda tremolant…
És veritat, és un inici cru. No he volgut edulcorar aquest moment, expressament. M’enrabia que a vegades vulguem pintar de rosa aquestes coses. Fem un flac favor a qui les viu. En la literatura, a les dones se’ns ha narrat, ens heu narrat els homes. Sense mala fet, en la majoria de casos, però des de la vostra perspectiva. Per la manca de comunicació real que hi ha hagut entre dones i homes, possiblement narràveu coses íntimes nostres quedant-vos a la superfície, sense passar la tanca. Perquè la dona tampoc no ho explicava. No verbalitzava que hi havia hagut un dol: quantes dones de diferents generacions no han amagat que havien perdut una criatura? Quantes persones ara ens diuen: “Jo vaig saber de gran que la meva mare havia perdut una criatura”? Si s’explicava, era per tapar-ho ràpid. O per fer-ho més suau del que era. Volia allunyar-me d’aquesta capa de purpurina i plantar-ho com una cosa crua d’entrada.
Tot i que la novel·la no va del dol perinatal, que apareix just al principi.
És un punt de partida per entendre què passa, com a aquesta dona això li queda colgat a dins i ha de continuar fent la seva vida. Que és tot el que passa a la resta de la novel·la.
I és així. La Lena ha patit un avortament però al cap de dos dies ha de presentar un projecte on s’hi juga la carrera científica. Se li acumulen les urgències.
És el que ens passa, a les dones. Si has tingut un avortament tornes a la feina, ni tan sols hi ha una baixa destinada específicament a això. Tot i això, evito en la narració buscar el compungiment o la compassió aliena a través de la tristesa. Està narrat des de la cruesa i des de l’ansietat que té per haver de tornar i sobreposar-se, no des del pobra jo.
És científica, vol ser bona en la seva feina i està a punt que li reconeguin. Pot ser la investigadora principal d’un projecte de recerca. Però… li acabaran donant a un home. Es trenca definitivament.
És això que passa a la vida, que les patacades venen seguides. No t’has aixecat d’una que ja te’n ve una altra. Tenia ganes d’explicar, des de la ficció, situacions per les quals jo he passat. Però també coses amb les quals moltes dones-mares d’algunes generacions per sobre i per sota meu, segurament, s’han trobat. Ara tenim les criatures cada vegada més grans, perquè el sistema ens va endarrerint la maternitat… si és que ens permet ser mares per raons econòmiques. Si aquestes dones llegeixen la narració de la relació matrimonial, de com fem encaixar les feines i vocacions dels dos membres de la parella amb les criatures pel mig, s’hi veuran identificades. És un clàssic que les dones, quan els fills tenen 3 o 4 anys (i després d’haver-se entregat majoritàriament a la seva criança malgrat que els homes us hi aneu implicant més) poden tornar a treure el cap. La Lena estima la recerca, és mare però es pregunta per què no pot tenir també ambicions.
Ho comparem amb el seu marit, un director d’òpera, que no ha hagut de fer cap renúncia professional.
És que ni amb les mínimes tonteries de l’embaràs. Que poden continuar menjant sushi i pernil salat! Fa pocs dies hem llegit tots la notícia de l’estudi d’ una doctora fent-se ella mateixa escàners i demostrant que el cervell de la dona pateix mutacions durant l’embaràs. Que les nostres pèrdues de memòria, per exemple, tenen un perquè. I això mentre la vida et continua demanant que vagis al mateix ritme. Sí que és un moment dolorós que, quan penses que pots tornar i recuperar els teus somnis, rebis una altra patacada de la vida i te’ls tallin.
La Lena diu prou. No és fàcil dir prou i deixar la relativa seguretat en què vivia, encara que fos sota l’ombra del seu marit?
Quan vaig arribar a aquest tram, en què em vaig enfocar molt, crec que li vaig fer fer al personatge coses que jo, com a Estel, no m’hauria atrevit a fer. Hi ha el dilema de la dignitat. La Lena, com tantes persones avui, està travessada per la precarietat. Ser digna quan tens diners, i permetre’t dir no a certes coses i no vendre’t, és relativament fàcil. Ara bé, quan no en tens, què en fem, dels dilemes ètics i de la dignitat? Però arriba un punt en què ella se sent profundament maltractada i menystinguda laboralment. Ha viscut tota la vida pendent de què pensarà el meu marit, què espera el món de mi, faig això perquè a la meva mare li interessa… i de cop, se sorprèn a ella mateix traient valor i fent una cosa de la qual no es pensava que fos capaç. Això ens passa a moltes, i està bé que passi. Vaig pensar: “Com m’agradaria ser ella!”
Ser capaç de deixar-ho tot enrere?
No deixar-ho tot, però sí saber dir: “Aquí no m’han tractat bé, i punt.” Quina gran cosa, saber posar límits!
La Lena marxa de casa. Amb un home força més gran que ella, que ha conegut per atzar, i que li demana que la porti fins a un poble d’Occitània on hi ha uns amics seus.
I no hi ha res, entre ells. Se’n va a fer de conductora d’aquest home, de taxista de l’Abel, que vol anar a veure uns amics, i que a partir d’aquest moment és el que farà de narrador. Hi ha dues parts de la novel·la i al mig una mica de road movie.
A partir d’aquest moment, la novel·la agafa un altre to. Més relaxat. A la primera part, el ritme narratiu està pensat perquè ens transmeti l’ansietat de la Lena?
És el que ella diu, que es torna a notar les costelles, que té pulmons… aquests pulmons que no la deixaven respirar. A mesura que ella s’allunya i es permet fer el que realment vol, l’escriptura es va assossegant. De cop, la Lena es posarà a conviure en un poble d’Occitània amb tres personatges desconeguts que són de la generació dels seus pares: l’Abel, en Benoît i la Margue. Fa temps que m’interessava parlar de la figura del desconegut, de com davant de gent que no et coneix de res tu et pots redibuixar, trencar amb allò que s’ha dit de tu. En tot aquest procés jo he viscut un divorci dels meus pares, i he conegut homes d’entre 60 i 70 anys. Sempre m’ha semblat curiós que m’expliquessin coses que no eren tan llunyanes del que m’estava passant a mi. Com a humans, ens entestem a buscar les nostres diferències i ho solem fer en sentit negatiu.. I n’hi ha, és clar. Però hi ha tantes coses que ens acosten! A mi m’agrada escriure sobre aquestes coses universals… les relacions humanes, que ho són tot!
Hi surt l’amor, la vellesa, la mort… tot un altre ventall de temes en la segona part.
Hi ha una mica de reivindicació de la gent d’aquesta edat, dels 60 i tants o els 70 anys, que sovint els hem pintat com persones que estan ja de capa caiguda, a les acaballes, que ja no els passa res d’interessant. I al contrari, he volgut dibuixar uns personatges als quals la vida els està tornant possibilitats. O que ells van a buscar-les sense saber-ho, o que es deixen sorprendre. I un matrimoni, el del Benoît i la Margue, que no és gens clàssic. Que no ens sembla que hagin fet alguna mena de pacte en termes sexoafectius, i l’han fet. Aquesta gent acaben fent-li de mirall a la Lena. Li serveixen de mirall, per exemple, per a la relació que tenen amb la mare. I per posar-se en pau amb ella.
