A la portada del disc, es veu Ferran Orriols tocant la guitarra a la porta d’una construcció de totxo vist. És una antiga granja de pollastres al seu poble, la Torre d’Oristà, que s’ha convertit en estudi de gravació. Aquí s’ha anat gestant Darrere els horts, el seu segon disc al marge de Nyandú. La fotografia no és de postureig rural: és tal com es va crear un treball de 20 cançons ampliat ara a 24, “a vegades amb la porta oberta i deixant que entressin els sons de fora, que tingués context”, explica Orriols.
Darrere els horts és un disc que surt dels cànons. Respira veritat (cada vegada em surt més espontani, el procés de fer cançons”), però també hi ha minuciositat i atenció als detalls. És un treball que s’ha gestat molt des de la intimitat –a la granja-estudi i a casa–, però que s’ha anat obrint a col·laboracions i s’ha fet coral. És molt més extens en nombre de cançons del que acostuma a veure’s, però n’inclou algunes de molt breus, que volten un minut de durada. És arrelat al poble pel paisatge sonor que l’envolta i perquè és en català, però és tan universal que ha cridat l’atenció de la crítica musical de fora de Catalunya, cosa poc usual. Potser perquè Ferran Orriols veu clar, a aquestes alçades de la seva trajectòria, que la música, “si ens l’agaféssim més lliurement, seria encara més diversa”, i que en el fons es tracta d’una premissa tan simple com la de preguntar-se “què puc explicar i quina és la meva veu”. A Cançons, que obre el disc, diu “jo no els demano res a les cançons / i elles tampoc m’ho demanen a mi”.
En el disc, hi apareixen col·laboracions com les de Jaume Guerra (contrabaix, ex-Obrint Pas), Àlex Pujols (baix i guitarra, ex-Txarango), Xumari Roca (saxo i percussió, La Ludwig Band), que formaran la banda que l’acompanyarà en directe junt amb Edu Vergés (guitarres) i Martí González (bateria). També les veus d’altres osonencs com Jordi Ginesta (ex-Bonobos) i del Lluçanès, com Mar Pujol. A La Morronba, introdueix una cançó tradicional amb la veu de Roser Reixach. En clau local, recull en el disc la cançó que va dedicar al bandoler Perot Rocaguinarda (Perot i jo a la intempèrie) i reflexiona sobre la comarca a Lluçanès (“No sé si el Lluçanès hauria de canviar / ell tot sol ja es transforma”). Abans del concert de presentació, com si encara no en tingués prou, ha sortit una segona edició del disc amb quatre temes més, dos d’instrumentals i dos amb veu. Un d’aquests, Roses grogues, compta amb la col·laboració d’un veterà com el teclista Steve Jones, membre de la banda britànica Heron, que va ser una llegenda del folk-rock dels anys 70 i amb qui ha anat establint amistat a distància durant el procés de gravació del disc. “Aquesta cançó l’hem anat fent entre tots dos”.
El concert d’aquest divendres, a la sala Joaquim Maideu, serà “de moltes cançons”. Una panoràmica àmplia d’un disc que neix amb benediccions de la crítica, amb un sorprenent i extraordinari ressò a la Gran Bretanya. Ja tenien previst de fer-hi difusió, amb el segell discogràfic Great Canyon Records creat per Joana Serrat, però l’èxit ha anat més lluny del que es pensaven. “Suposo que musicalment els ha cridat l’atenció, ha estat un regal inesperat.” Ara només faltaria anar-hi a tocar: “Tant de bo”.
