Més d’un centenar de persones van participar, el vespre de diumenge passat, en el recorregut històric teatralitzat pels cementiris de Sant Pere, organitzat per Fets i Gent de Vilamajor i l’Ajuntament, i conduït per l’historiador Ferran Sarrià. Una setantena de voluntaris van formar part del seguici funerari amb portatorxes, les autoritats locals amb l’alcalde, el mossèn, el bisbe, familiars dels difunts i les ploraneres. Tothom vestit de negre. També hi van participar Vilamabum, la colla Gegants i Grallers La Força, Vilamagore Medieval i Art i Cultura de Sant Antoni de Vilamajor.
El seguici va sortir del local municipal la Fàbrica per anar cap el cementiri vell i acabar en el nou. Sarrià va explicar com es feien els enterraments a començaments del segle passat, com era el dol, la comunicació de la mort i enterrament amb els diferents tocs de campana, l’amortallament, la vetlla i el trasllat fins al cementiri i les històries dels dos cementiris, des dels seus orígens amb la primera església romànica d’Orila fins al cementiri nou. L’any passat Sarrià va fer un recorregut pels cementiris de Sant Antoni de Vilamajor.
Com publicava l’historiador en el seu bloc Història de Vilamajor, tot apunta que el cementiri vell es trobava entre la paret de llevant de l’església i el mur de contenció de la plaça de l’Església. Era un cementiri que complia amb tots els cànons de l’edat mitja: al costat de l’església i del campanar i configurava un espai obert i públic. A mitjan segle XIX, el cementiri es trobava en molt mal estat i incomplia les normatives existents des de 1787, que prohibien els cementiris en el nucli urbà. Sarrià apuntava que la creació d’un nou cementiri hauria topat amb la manca de diners i l’enfrontament entre el mossèn i l’Ajuntament per la titularitat del terreny.
Els governants espanyols van decidir el 1833 que el consistori es fes càrrec dels costos de construcció i manteniment, i deixava la seva custòdia en mans del mossèn de la parròquia. El 8 d’octubre de 1911 es va crear una comissió amb l’objectiu de trobar un terreny que complís tots els requeriments sanitaris i normatius. Sense diners per comprar es va aconseguir la cessió d’un terreny propietat de Manuel Moreno Churruca, governador civil de Girona, i la seva esposa Ramona de Llansa i Vilabella, propietaris del mas Derrocada. El 30 de novembre de 1912 es va signar el canvi de titularitat.
El 24 d’agost de 1915 l’Ajuntament va prendre la decisió que les obres s’haurien de pagar amb l’aportació voluntària dels veïns. El cementiri, construït pel mestre d’obres Joaquim Collado Peiró, es va finalitzar el 1919. A partir del 1922 es van deixar de fer enterraments en el cementiri vell per passar a fer-los al nou.
La primera persona que va rebre sepultura al cementiri nou va ser Pedro Llavina, de 16 anys. Durant set anys a Sant Pere hi havia dos cementiris, el vell, que no acceptava més enterraments, i el nou. Entre el 15 d’abril i el 15 de maig de 1929 es van traslladar les restes del cementiri vell a la nova edificació.
