Els goigs. Aquells cants en vers, que es feien en honor del sant o de la verge local que tothom sabia de memòria si formava part de la comunitat. Els podem tenir per una relíquia de religiositat del passat, per una creació senzilla i poc transcendent… però el musicòleg Jaume Ayats (Vic, 1960) s’ha dedicat al que mai no havia fet ningú: estudiar-los a fons. La seva recerca i la de dues tesis doctorals que ha dirigit sobre el tema han donat lloc al llibre El cant i les melodies tradicionals dels goigs (Ficta Ed.), on es fonamenta la conclusió que “són el gènere literari i musical més important dels Països Catalans”. I no només això, sinó que són una aportació catalana a la cultura universal que s’ha escampat per l’Amèrica Llatina o les Filipines, entre d’altres indrets on encara és viva.
El resultat de la recerca ha sorprès els mateixos autors, que a més de Jaume Ayats són els etnomusicòlegs Ester Llop i Juanma Ferrando. “Va més enllà del que havíem pensat.” L’origen dels goigs s’hauria de situar a València i a finals del segle XV “quan hi desembarquen els Borja” i convoquen un certamen poètic en què apareixen per primera vegada. Hi ha uns poemes d’origen medieval sobre els set goigs de la Mare de Déu i una resposta de la mateixa Mare de Déu escrita pel poeta Bernat de Fenollar “en la forma dels goigs moderns”. D’aquí surt el model d’èxit. Els goigs s’escampen: es canten al final de la missa, “perifèrics a la litúrgia”. La missa, en llatí i els goigs, en català. “Es ballaven, també, fins que el Concili de Trento ho prohibeix.” Ho pot cantar tothom i, per tant, també les dones! Encara avui es canten al final de la missa. N’apareixen de profans: de bandolers, d’erotisme, de polítics… Pràcticament no queda lloc dels Països Catalans, en els següents cinc segles, on no hi hagi diversos goigs. “Hem treballat amb uns dos mil enregistraments de llocs diferents.” Ayats calcula que, si es comptés arreu de món, poden arribar a haver-hi més de vint mil goigs.
Les Filipines és el lloc del món on actualment se’n canten més
I quan diu de tot el món és literal. Allà on va anar gent dels Països Catalans, van portar amb ells els goigs. Primer, més a prop: se’n canten a l’Aragó, molts a Navarra i també a l’illa de Sardenya (en sard, és clar) sobre els quals hi ha bons estudis. Però el gènere va travessar l’Atlàntic. Ayats i els seus col·laboradors n’han documentat a Amèrica. Precisament la gravació més antiga d’uns goigs no es fa a Catalunya sinó a Saint Augustine (Florida) l’any 1939, per part de la Smithsonian Institution. A Florida hi havien anat menorquins, i aquests encara avui són cantats en català. Se’n troben en castellà a Califòrnia, a Colorado, a New Mexico… “A dalt del Rio Grande n’hi ha uns que són de Sant Antoni de Pàdua… i es canten igual a Sant Pol de Mar o a Andorra o a Perpinyà.” Però més al sud també: a Puerto Rico, a la República Dominicana… i fins a llocs remots com Punta Arenas, a la Terra de Foc, a l’illa de Chiloé, a Xile. Però si en algun lloc són campions dels goigs és a les Filipines, amb lletres en les llengües pròpies de les illes: el tagàlog, el cebuà, l’iloco o l’ilongo. “Ara mateix és el lloc on es canten més goigs.” I no hi ha dubte que ho són, perquè la majoria s’agrupen només en quatre famílies de melodies. Una d’elles, la dels goigs del Roser, ve directament d’una folia, melodia popular portuguesa del Renaixement.
MENYSTINGUTS
Els goigs han estat menystinguts “tant per l’Església, que els ha vist com una paralitúrgia popular una mica sospitosa de no entrar en el dogma”, com també pels estudiosos de la literatura oral, “perquè ja són escrits, impresos”. I no diguem l’alta cultura, que els menyspreava. “Han quedat en un terreny de ningú”, explica Ayats.
Jaume Ayats fa una de les seves primeres aportacions rellevants a la investigació com a membre del Grup de Recerca Folklòrica d’Osona. Entre els seus molts estudis en llibres i articles va destacar Els Segadors, de cançó eròtica a himne nacional (2011). Professor d’etnomusicologia a la Universitat Autònoma de Barcelona, va dirigir el Museu de la Música de Barcelona. Com a compositor, fa dos anys va estrenar a L’Atlàntida l’obra La balada d’en Solé Sugranyes, amb la història d’aquest militant antifranquista narrada amb polifonies tradicionals.
