Periodista de llarga trajectòria que ara s’aboca a la vocació literària, Juan Cal (Pontevedra, 1956) es va fer adult quan el règim franquista s’esquerdava. Els seus records d’estudiant en el Madrid de la dictadura agonitzant li serveixen com a punt de partida per a ‘Generación 1974’ (Ed. Milenio), la seva tercera novel·la. Dos joves en són protagonistes: ella ha traspassat la línia de la lluita armada i en pateix les conseqüències, ell sent el vertigen davant l’abisme.
Amb un mínim de cultura, podem saber que l’any 1975 va ser històric per la mort de Franco. Però què va passar el 1974 que marqués una generació?
Té una connotació gairebé única en l’àmbit universitari: segurament va ser el curs més curt de la història, pels conflictes estudiantils i les vagues. Per un altra banda, és l’any d’allò que el règim en va voler dir l’apertura, però que va materialitzar amb l’assassinat de Salvador Puig Antich. L’any va començar, de fet, el 20 de desembre de 1973, quan ETA va matar Carrero Blanco. Molta gent que havia començat la seva vida universitària, com jo mateix, estàvem buscant pis i matriculant-nos –l’any universitari començava al gener– i va ser un impacte extraordinari. I va acabar amb un altre atemptat a Madrid, el de la Calle del Correo, també d’ETA, on van morir 13 persones. Un dels cicles més turbulents i més sagnants, i de més repressió per part de la dictadura. Un any iniciàtic per a molts joves que en aquell moment arribàvem a la universitat.
Com en Lucas, el protagonista. Aquest noi gallec que ja de petit va contra corrent dels altres, perquè llegeix més…
… i perquè és del Barça!
Sí, i que arriba a Madrid per estudiar, enmig d’un panorama que convida més a l’acció que a l’estudi.
La novel·la vol ser això. La descripció d’aquest viatge iniciàtic del jove, de la descoberta del compromís i de la lluita. Aquelles coses que ja són d’adult, per dir-ho així. Ja no és allò de participar en una petita protesta a l’institut. Ara ha de decidir, fins i tot, si pren les armes o no, s’apunta a la lluita armada contra el règim… Un munt de dubtes que venen al cap d’un jove que ha anat a Madrid a fer quelcom més que estudiar.
Per procedència gallega i per generació, aquest Lucas té alguna cosa de Juan Cal?
Ja se sap, que la ficció té molt de la pròpia realitat. El que fem els autors és escriure una i altra vegada sobre nosaltres mateixos. El personatge no soc jo, òbviament, però algunes de les seves vivències sí que són meves. La literatura s’alimenta de memòria, almenys en el meu cas, i diria que en la majoria de casos després de Marcel Proust. Jo soc un admirador rendit de Patrick Modiano i crec que, bàsicament, el material amb què es construeix la literatura és memòria.
Lucas ve de l’anarquisme, molt present a Galícia, però quan arriba a Madrid entra en l’òrbita d’una esquerra comunista que és, en ella mateixa, una galàxia. Partits grans i petits, escissions infinites
Una sopa de lletres! La diferència entre uns i altres, a vegades, era per una coma. Només de trotskistes o de maoistes, hi havia una vintena d’organitzacions. La novel·la també té la intenció d’explicar el microcosmos d’aquest moment final de règim. I desmitificar-ho una mica.
Quin mite vol trencar?
El d’una oposició antifranquista sòlida i monolítica. Va ser de tot menys organitzada. Hi havia gent gran molt compromesa, que continuava a l’exili o que havia tornat il·legalment i havia continuat la lluita a l’interior passant un cop i un altre per la presó, però la majoria era gent jove que improvisava. Això que ara es diu el règim del 78, i que podia tenir la seva fase germinal en aquest moment de quatre anys abans, era molt menys premeditat del que imaginem.
Paral·lelament, ens parla d’algú que va al davant d’en Lucas, en edat i l’evolució política. Una dona basca, l’Amaia, que decideix prendre les armes.
Té moltes coses de persones amb les quals vaig coincidir en aquesta època, l’Amaia. Hi havia gent, sobretot al País Basc, gent que es plantejava fer un pas més enllà i travessar la línia invisible. Els meus personatges en parlen molt, del dilema que es planteja en aquest moment. L’Amaia ha fet el pas, però en Lucas sent vertigen. Traspassar la línia té moltes conseqüències, i una és que ja no ets capaç de controlar la teva vida. Es descriu a vegades com a valentia, un acte d’heroisme, però també crec que té molt a veure amb aquesta pregunta: què passa si a partir d’aquest moment el meu destí ja no és a les meves mans? A vegades aquest pas es produïa d’una manera gairebé inconscient: perquè coneixies algú, perquè al grup de muntanya hi havia una persona molt abrandada que t’acabava seduint…
El pas de l’Amaia és molt fluid…
En la meva anterior novel·la, ‘Operación Bucéfalo’, en parlo també, perquè és un dels temes que m’obsessiona literàriament. Se situava en la Galícia dels anys 80, i també hi havia un grup que decidia donar el pas a la lluita armada. En el procés d’iniciació, en el món de l’esquerra, hi tenien molt a veure les parròquies, els caus, les entitats juvenils on bullia la necessitat de compromís. No jutjo, ni en aquella novel·la ni en aquesta. No és una novel·la moral, no sento la necessitat de jutjar. El que intento és descriure com determinades decisions s’acaben apoderant del destí d’una persona. En el cas de l’Amaia, fins al buit absolut: no pot ser mare, no pot ser dona, no pot ser lluitador, no pot ser ella.
Fuig de la policia, i també fuig dels seus. La mateixa organització armada en què milita l’ha acabada apartant… en bona part per la seva condició de dona. Si féssim el mee too d’aquells moments ens sortirien gaires situacions com la seva?
És que el masclisme no és ideològic, és cultural. Des de petits, els homes creuen –perquè així se’ls ha transmès de generació en generació– que tenen alguna mena de dret sobre la vida i els sentiments de les seves parelles que els ho permet tot. Aquesta novel·la, la veig començar a treballar abans del mee too, però em va fer una certa gràcia que coincidís amb el llibre on la Mireia Boya explica la seva experiència d’assetjament masclista en una organització d’esquerres. La història de l’esquerra revolucionària està plena d’actituds de menyspreu cap a les companyes .L’Amaia es troba amb això: una situació de parella dins de l’organització en què, de sobte, aflora tot aquest masclisme. I els camarades prenen partit per ell… perquè és home. Ella ha de fugir i és titllada de traïdora.
Ens ha vingut al cap, els que ho recordem, el cas real de Yoyes, la militant d’ETA que va ser assassinada pels seus excompanys
Sí, tot i que el cas de Yoyes passa més tard. Però el cas d’Amaia també té un punt de partida real. És una persona que va haver de fugir de França per amagar-se de la seva parella, que no li prenguessin la filla i, potser, perquè no la matessin. Intento ser molt fidel a aquest cas, i per això el personatge creix d’una manera molt mesurada a la novel·la. No hi ha grans explicacions sobre la seva vida, perquè tinc un gran respecte per ella, per no caure en una dramatització histriònica.
No desvelarem res si diem que en Lucas i l’Amaia, cada un amb les seves vides, acaben confluint en aquell Madrid de 1974
Ell se sent molt fascinat, quan la coneix. És un jove poc experimentat, encara ingenu. Ella, en canvi, és una dona amb moltes conviccions i una vida rotunda.
Ens ve a dir que darrere de les grans causes i ideologies hi ha sempre persones?
Doncs sí, és allò que els teòrics marxistes en deien subjetivismo. La vida humana n’és plena, és la contradicció entre deixar-se endur pels propis sentiments o sentir-se part d’una comunitat. Tenir aquestes dues qüestions en conflicte ha estat un gran material literari.
Hi ha qui considera que la lluita per l’ideal, el que sigui, ha d’estar per damunt de tot, que és allò que dona sentit a la vida. Ho critica?
Sí, i potser amb bon criteri, no dic pas que no. Hi ha qui considera que militar és més que pagar una quota, manifestar-se o fer una vaga. Que ha d’incloure tots els aspectes de la seva vida. Jo crec que el compromís moral sí que ha d’impregnar la vida d’una persona, però hem de ser capaços de separar-lo d’aquest sacerdoci extrem que pot portar a una actitud sectària.
No voldria passar per alt la influència que exerceixen en aquests personatges les lectures, d’una banda, i aquells que actuen com a guies o referents, que a més són els que marcaven què s’havia de llegir.
No fos cas que llegissin literatura desviada! Sempre poso l’exemple del nord-americà John Dos Passos. Com que va ser un lluitador antiestalinista, la seva lectura estava gairebé prohibida entre els que militaven en el comunisme convencional, encara que fos un gran escriptor. Hemingway era el que es podia llegir, l’ortodox. Hi havia gairebé un índex del que s’havia de llegir, com el de l’Església.
Llegeixen molt, sí. Però hi ha un moment en què vostè els confronta a un intel·lectual de debò i es troben despullats. I aquest intel·lectual que apareix al llibre, real, és Jesús Aguirre…
Que va tenir un final una mica histriònic, pobre, amb això d’acabar essent el duc d’Alba, en casar-se amb la duquessa. Però Jesús Aguirre, des que va ser capellà de la Universidad Complutense fins que va abandonar el sacerdoci i va ser l’editor de Taurus, va tenir una influència intel·lectual extraordinària. És el gran introductor d’assagistes internacionals de primer nivell, mentre els joves d’aquella generació estaven molt ocupats llegint manuals marxistes de medio pelo. A més, era una persona que tenia una gran atenció amb els joves.
Abans parlava del règim del 78. Ara que està tan qüestionat, vostè el reivindica, encara que la novel·la se situï en l’any 74?
Sí, sense voler-ho. Reivindico el dret d’equivocar-nos. La gent del 74 no lluitàvem per la reforma ni per la transició, lluitàvem per ser lliures i ser feliços. I per posar fi a una dictadura que va estar matant fins al final, amb Franco signant penes capitals gairebé en el llit de mort. Però una cosa tan abstracta com la llibertat i la felicitat després necessita una materialització política, i aquesta no sempre és la que havíem somiat. No és gaire intel·ligent destruir el que tenim darrere, sempre hem d’aprofitar aquell pòsit de creativitat i d’intel·ligència que hi ha en la nostra memòria. I ho dic amb la convicció que la gent que reivindica la desaparició del règim del 78 té tot el dret a fer-ho! Cada generació necessita la seva identitat
